Читать книгу Anton Txékhov - Natalia Ginzburg - Страница 7

Anton Txékhov va néixer a Taganrog el 17 de gener del 1860. Taganrog era una petita ciutat del sud de Rússia, vora la mar d’Azov. Fins a meitat de segle, havia estat un centre comercial animat i pròsper, però després, per diverses causes —l’estancament del port, la competència de Rostov del Don— va perdre el prestigi que havia tingut fins aleshores. Quan Txékhov va néixer, ja feia temps que la decadència de Taganrog havia començat. Txékhov recordava la seva ciutat natal com un burg somnolent habitat per gent letàrgica: nits fosques i desertes, carrerons fangosos, pols i mosques a l’estiu, l’aigua era escassa i infecta, i el pa era pèssim.

Quan Txékhov va néixer, el germà gran, l’Aleksandr, tenia cinc anys. El segon, en Nikolai, en tenia dos. Després de l’Anton, van arribar al món l’Ivan, el 1861; posteriorment la Maria, el 1863; i, finalment, en Mikhaïl, el 1865. Els avis paterns i materns havien estat serfs de la gleva. L’avi patern se n’havia alliberat el 1841. El pare, Pàvel Iegórovitx, va ser comptable durant uns quants anys, i després de molts sacrificis, va aconseguir muntar una botigueta. Hi venia sucre, blat de moro, farina i espècies, i, annex a la botiga, hi havia un petit bar. La botigueta era al centre de Taganrog. La casa on Txékhov va néixer era allà al costat.

A causa de la decadència de Taganrog, i també per la ineptitud del pare, la botigueta anava molt malament. Era un lloc brut, ple de ratolins i, a l’hivern, hi feia un fred gèlid. L’Anton havia de fer els deures de l’escola allà, i mentrestant, vigilar els dos empleats, servir vodka als clients i comptar els diners de la caixa. Potser com a conseqüència d’aquestes tasques penoses, durant la infància Txékhov va ser un mal alumne. Si cometia algun error quan comptava els diners de la caixa, el pare el fuetejava amb un cinturó.

El pare era un home dèspota, tenia un humor colèric i mudadís, i una avarícia sòrdida. En ell, l’avarícia naixia tant per les dificultats econòmiques com per una fixació malaltissa cap a aquells pocs diners que li rendia el negoci. Era un home d’església. Els diners i les pràctiques religioses dominaven els seus pensaments i els seus dies. La mare era una dona sotmesa, resignada i apagada, debilitada per les múltiples maternitats, tan seguides, i consumida per les preocupacions. Només feia que comptar mentalment els pocs diners de què disposava per mantenir la família, però no ho feia amb la morbosa intensitat del pare, sinó amb la consternació d’una llebre perseguida. Pare i mare apareixen sovint en els contes de Txékhov: l’humor dèspota i colèric de l’un, la resignació apagada de l’altra; les habitacions on regnava la por. La mare intentava defensar els fills de la còlera i les fuetades paternes, però la seva protecció era dèbil, consternada i resignada en el pitjor dels casos. Aquest és el quadre familiar en què Txékhov va passar la infància i l’adolescència. Això explica per què l’Anton va tenir durant tota la vida una forta aversió per qualsevol observança religiosa, i el pensament dels diners no en la forma d’una passió avara i àvida, com en el cas del pare, sinó en la forma d’una necessitat urgent i obsessiva, com creia la mare. Al mateix temps, com que l’índole humana és contradictòria i està plena de contrastos estranys, al costat d’aquella preocupació constant en la seva naturalesa hi havia una profunda i total indiferència envers els diners, i l’instint de regalar-los a tothom de seguida que en tenia.

Txékhov no es va alliberar mai de la seva família d’origen. Dels sis fills que eren, només ell va assumir-ne la responsabilitat i la guia, i ho va fer quan encara era un noi. Va dur aquesta càrrega a l’esquena fins ben bé el final.

El pare tenia un cert amor per l’art, cosa estranya en una índole religiosa i cobdiciosa com la seva. Tocava el violí, l’havia après a tocar tot sol, de manera autodidacta, i també pintava imatges sagrades. Txékhov va afirmar més tard que els seus germans havien pres del pare el talent artístic i, de la mare, l’ànima.

D’entre els seus parents, la família s’estimava molt un oncle per part de pare, l’oncle Mitrofan. Vivia a Taganrog. Els germans Txékhov anaven sovint a casa seva.

Decebut pel negoci, que anava malament, el pare va voler que els fills estudiessin. Però sovint passava que no podien anar a l’escola perquè no n’havien pagat les quotes o perquè no tenien roba o sabates decents. L’Aleksandr semblava tenir aptitud per les matemàtiques; a en Nikolai li agradava molt pintar. L’Anton, en un moment determinat, va decidir que volia estudiar medicina. Als quinze anys va estar a punt de morir a causa d’una peritonitis, i el van salvar la paciència i la devoció d’un metge. Potser la idea de convertir-se en metge li havia vingut aleshores. Però calien llargs anys d’estudi i massa despeses. No obstant això, en cap moment no va abandonar aquell designi. De petit, l’Anton era desmenjat i distret. A l’escola, als cursos superiors, es va dedicar seriosament a l’estudi.

Aquella peritonitis li va deixar problemes intestinals i hemorroides, unes seqüeles que el van turmentar per sempre.

En un terreny que havia heretat, el pare hi va construir una casa i la família s’hi va traslladar. Era una casa gran i en van llogar una ala a un tal Selivanov, funcionari del tribunal. Però amb la construcció de la casa, es van acabar tots els estalvis. Els deutes van fer que el pare es mostrés encara més colèric. Els dos fills més grans, l’Aleksandr i en Nikolai, van marxar de Taganrog, incapaços de tolerar l’atmosfera familiar. Van establir-se a Moscou.

L’Aleksandr va trobar una feina de preceptor en una família. A més, treballava com a escrivà. Mantenia el seu germà Nikolai, que esperava poder inscriure’s en una escola d’art.

El pare es va enfuriar pel fet que marxessin. Però poc després va haver de presentar-se a Moscou i demanar-los asil. S’havia decretat la fallida de la botiga i temia que l’enviessin a la presó. Va sortir de Taganrog a l’alba, a peu, i va agafar el tren a l’estació següent perquè no el veiés ningú. A Moscou va treballar en una obra durant un temps, després va fer d’escrivà en un dipòsit. La mare va posar a la venda la casa de Taganrog i la va comprar el llogater Selivanov. Ella també va marxar cap a Moscou amb la Maria i en Mikhaïl i la van acollir uns parents. L’Ivan va quedar-se a Taganrog amb una tia, i l’Anton també s’hi va quedar. L’antic llogater, Selivanov, havia ofert a l’Anton un raconet de la casa per dormir i un plat a taula si, a canvi, donava classes de repàs al seu nét.

D’aquesta manera, ara vivia com a subordinat a la casa que havia pertangut a la seva família.

La mare li havia deixat l’encàrrec de vendre els pocs objectes salvats del naufragi: trastos, alguna cadira trencada, cassoles. Voltava a la recerca de compradors i de més classes de repàs, per poder enviar diners a la mare. Tenia setze anys. Més tard va dir que la pobresa en aquells anys va ser per a ell com una dent corcada, que li causava un dolor persistent i sord, del qual no s’alliberava mai.

Tres anys més tard, va obtenir el diploma d’institut d’ensenyament secundari i va obtenir una beca: vint-i-cinc rubles al mes. Va partir cap a Moscou. La família s’havia reunit allà i vivien acampats en un soterrani. Llavors el pare se’n va anar perquè havia trobat un llit al dipòsit on treballava; guanyava trenta rubles al mes. Donava pocs diners a la família perquè havia començat a beure. I, tanmateix, el fet que visqués en un altre lloc era un alleujament per a tots. Només els visitava el diumenge. L’Aleksandr va marxar. En aquell soterrani sense aire ja eren molts, però l’Anton va incitar la mare per agafar tres estudiants a pensió: ella el va escoltar.

Amb el despotisme patern esvaït a les tavernes, la mare, acostumada a obeir i privada d’energia, era inepta en la gestió d’aquella comunitat familiar desordenada i desorientada. L’Aleksandr, el fill gran, estava lluny de la família, com el pare, i només pensava en si mateix. Era d’enginy vivaç però d’idees confuses; també era mitòman i vel·leïtós. Solia enviar als diaris algun escrit que, de vegades, li publicaven. Somiava aconseguir grans èxits i, mentrestant, bevia. Embriac, es tornava antipàtic i violent. Aviat es va unir amb una dona que havia deixat el marit per ell: van néixer criatures. El segon fill, en Nikolai, també havia començat a beure, com el germà i el pare. En Nikolai era amable, però gandul i de caràcter dèbil, la vocació que tenia per la pintura es dispersava en el vodka i en el son. S’aixecava al migdia, pintava poc, rarament aconseguia vendre per uns pocs copecs^* algun petit esbós. Pel que fa als altres germans, l’Ivan estudiava per ser professor, amb dedicació però amb una escassa fe en el futur. La Maria ajudava la mare en les tasques domèstiques i teixia xals que després venia. En Mikhaïl encara era un nen. L’Anton va decidir que la Maria i en Mikhaïl havien de continuar els estudis. Va concloure que era necessari traslladar-se a un lloc una mica millor. Així, van deixar aquell soterrani estret i humit i van trobar, al mateix carrer pobre i de mala fama, un apartament una mica més gran en un segon pis.

A dinou anys, l’Anton es va convertir en el cap de la família. D’entre tots els germans, era l’únic que tenia les idees clares. El pare s’entristia en les seves visites setmanals, sentia que li havien pres el domini de la casa. Encara volia imposar disciplina, pràctiques religioses, horaris que ningú no seguia, però sempre estava begut i gairebé sempre absent.

El 1881, a Sant Petersburg, va morir Dostoievski. Turguenev va morir dos anys més tard.

El 1881, el tsar Alexandre II va ser assassinat en un atac terrorista amb bomba. El va succeir el seu fill, Alexandre III, amb un govern força més opressiu que l’anterior. La vigilància policial va augmentar. Es van multiplicar els escorcolls i les detencions. La censura es va tornar més rígida. Quan anava a la universitat, Txékhov participava a les assemblees d’estudiants, on es debatien idees revolucionàries. Hi participava, però, només com a espectador. Creia en el progrés de la ciència i pensava que això tindria el poder de fer desaparèixer del món la misèria i la injustícia social.

Txékhov volia, aleshores, convertir-se en metge, i no tenia altres projectes. Quan va començar a enviar petits relats als diaris humorístics, com ja feia el seu germà Aleksandr, només volia guanyar alguns copecs. Durant un temps li van rebutjar els relats, però, finalment, un dia, al Cigala, a la secció «La bústia», va llegir aquest comentari d’una historieta seva entre les observacions destinades a escriptors novells: «No està gens malament. Publicarem el que ens heu enviat. La nostra benedicció per al vostre treball futur». El relat va sortir publicat dos mesos més tard. Txékhov l’havia signat com a «V». Era el 1880; aquell any li van publicar nou relats. L’any següent, tretze. Li pagaven cinc copecs per línia. Quan escrivia havia de tenir ben presents dues coses: la necessitat de ser breu, no superar mai el nombre de línies que li encarregaven, i les imposicions de la censura. Va adoptar diversos pseudònims: el més habitual era «Antosha Txekhonté». De vegades trigaven a pagar-li, o bé li pagaven amb entrades de teatre.

Els germans Txékhov eren uns grans apassionats del teatre. A Taganrog, de jovenets, recitaven davant un públic d’amics i parents les comèdies que l’Anton escrivia. Ell també recitava i suscitava aplaudiments i riures. Cap als tretze anys, a Taganrog, havia vist La bella Helena, d’Offenbach, i va quedar encantat. A continuació va veure amb èxtasi Hamlet i L’inspector de Gogol.

A Moscou, el 1880, va escriure una comèdia en quatre actes i sense títol. Estava plena de personatges i era molt confusa. Tenia lloc en una casa de camp on un grup d’ociosos somiaven, badallant, una vida millor. Un paràsit sense diners i cínic, anomenat Platonov, s’aprofitava del seu propi atractiu per treure profit de les dones. Finalment, però, tenia un moment de remordiment i en veu alta i davant de tothom deia que es menyspreava. L’ambientació i aquests personatges van tornar a aparèixer al teatre de Txékhov. Va fer que el seu germà Mikhaïl copiés la comèdia. Després, el mateix Mikhaïl la va portar al teatre Malyi perquè l’entreguessin a la famosa actriu Maria Iermolova. La comèdia va ser rebutjada. L’Anton, mortificat, la va destruir. No obstant això, molts anys després, quan ell ja era mort, van trobar una primera versió del text. La van titular Platonov. La van representar, amb alguns talls, a París. Sense talls, hauria durat més de set hores.

Amb la comèdia esparracada, Txékhov va tornar a les historietes còmiques. Va trencar la relació amb el Cigala. Enviava els seus contes a altres diaris, a El Despertador i a L’Espectador, que li pagaven una mica millor: sis copecs per línia. Un dia, a la tardor del 1882, passejava amb el seu germà Nikolai per un carrer de Moscou quan se’ls va aturar un carro al davant. En va baixar el poeta Palmin, a qui Txékhov coneixia, i amb ell, un senyor gras amb una espessa barba negra: era Leikin, director d’Estelles, un diari d’humor de Sant Petersburg. Palmin havia dit a Leikin: «Vet aquí dos germans amb molt d’enginy, un pinta i l’altre escriu». Leikin buscava col·laboradors per al seu diari. Tots quatre van entrar a una cerveseria. Leikin va oferir salsitxes i cervesa. Va proposar a l’Anton que li enviés relats i a en Nikolai que els il·lustrés. Els relats havien de ser breus, lleugers i còmics. També havien de tenir en compte la censura: calia evitar qualsevol menció de la duresa dels temps. Va establir la tarifa: vuit copecs per línia. L’Anton va prometre que li enviaria a Sant Petersburg un paquet amb manuscrits que estarien il·lustrats per en Nikolai.