Читать книгу Lèxic familiar - Natalia Ginzburg - Страница 8

A casa dels meus pares, quan era petita, a taula, si els meus germans o jo vessàvem el got sobre les tovalles, o fèiem caure un ganivet a terra, la veu del pare tronava: «No sigueu barroers!».

Si sucàvem el pa a la salsa, cridava: «No llepeu els plats! No feu porqueries! No feu pasterades!».

Porqueries i pasterades també ho eren, per al pare, els quadres moderns, que no suportava.

Deia: «No sabeu estar a taula! No se us pot portar enlloc!».

I deia: «A vosaltres que feu tantes porqueries, si fóssiu a la taula d’un amfitrió a Anglaterra, us farien fora de seguida».

Tenia la més alta estima per Anglaterra. Trobava que era el més gran exemple de civilitat del món.

Solia comentar, mentre menjava, les persones que havia vist durant el dia. Era molt sever en els seus judicis, i titllava a tothom d’estúpid. Un estúpid era, segons ell, «un ximple». «M’ha semblat un autèntic ximple», deia, parlant d’algú que acabava de conèixer. A banda dels «ximples», també hi havia els «negres». «Un negre» era, segons el pare, una persona que tenia modals maldestres, aturats i tímids, qui es vestia de manera inapropiada, qui no sabia anar per la muntanya, qui no parlava altres idiomes.

Cada acte o gest nostre que trobava inapropiat, el definia com «una negrigura». «No sigueu negres! No feu negrigures!», ens cridava contínuament. La gamma de les negrigures era àmplia. Considerava «una negrigura» portar sabates de carrer a les excursions per la muntanya; iniciar una conversa, al tren o pel carrer, amb un company de viatge o amb un passant; conversar des de la finestra amb els veïns de casa; treure’s les sabates a la sala d’estar i escalfar-se els peus posant-los al radiador; queixar-se, a les excursions per la muntanya, de set, cansament o butllofes als peus; portar, a les excursions, menjars cuits i oliosos, i tovallons per netejar-se els dits.

A les excursions només se’ns permetia portar una determinada classe d’aliments: formatge de la vall d’Aosta, melmelada, peres i ous durs; i només se’ns consentia beure te, que preparava ell mateix, en el fogonet d’alcohol. Inclinava damunt del fogonet el cap estirat i sorrut, pèl-roig i amb els cabells com si fossin d’un raspall, i protegia les flames del vent amb les faldes de la jaqueta, una jaqueta del color del rovell, amb les butxaques pelades i fetes malbé, sempre amb la mateixa jaqueta als estiuejos a la muntanya.

A les excursions no estaven permesos ni conyac, ni terrossos de sucre: perquè tot això era, segons ell, «cosa de negres»; i no estava permès aturar-nos a berenar als refugis, perquè era una negrigura. També era una negrigura protegir-se el cap del sol amb un mocador o amb un barret de palla, o protegir-se de la pluja amb caputxes impermeables, o posar-se bufandes al coll. Eren proteccions que agradaven a la mare, que, al matí, quan sortíem d’excursió, ella posava a la motxilla per a nosaltres i per a ella; però el pare, quan se les trobava a les mans, les llançava encolerit.

Quan anàvem d’excursió, amb les botes amb claus, grosses, dures i pesants com el plom, mitjons de llana i passamuntanyes, les ulleres de neu al front, i el sol que ens queia de ple sobre els caps suats, miràvem amb enveja els «negres», que pujaven lleugers amb sabatilles de tenis o s’asseien a menjar nata a les taules dels refugis.

La mare es referia a les excursions com «la diversió que el dimoni dóna als seus fills», i sempre feia tot el que podia per quedar-se a casa, sobretot quan es tractava de menjar a fora. Ho feia perquè, després de dinar, li agradava llegir el diari i dormir al sofà de casa.

Sempre passàvem els estius a la muntanya. Llogàvem una casa durant tres mesos, del juliol al setembre. Sovint eren cases que estaven fora del poble; i el pare i els meus germans anaven cada dia, amb la motxilla a l’esquena, a comprar a la vila. No hi havia cap mena de diversió o distracció. Ens passàvem els vespres a casa, al voltant de la taula, nosaltres els germans i la mare. Pel que fa al pare, llegia a l’altra punta de la casa; i, de tant en tant, treia el cap a la sala on érem tots plegats xerrant i jugant. Quan treia el cap ho feia recelós, sorrut; i es queixava a la mare perquè la nostra minyona, la Natalina, li havia desordenat alguns llibres; «la teva estimada Natalina», deia. «Una dement», deia, sense que li importés que la Natalina pogués sentir-lo des de la cuina. D’altra banda, la Natalina ja estava acostumada a la frase «aquella dement de la Natalina», i no s’ofenia en absolut.

A vegades, al vespre, a la muntanya, el pare es preparava per sortir d’excursió o per fer ascensions. De genolls a terra, untava les seves sabates i les dels meus germans amb greix de balena; pensava que només ell les sabia untar amb aquell greix. Llavors se sentia un gran soroll de ferralla per tota la casa: era ell que buscava els grampons, els claus, els piolets. «On m’heu ficat el piolet? —tronava—. Lidia! Lidia! On m’heu ficat el piolet?».

Quan feia ascensions sortia de casa a les quatre de la matinada; a vegades hi anava tot sol, a vegades amb guies amics seus, a vegades amb els meus germans. I l’endemà de les excursions, a causa del cansament, era intractable; amb la cara vermella i inflada per la reverberació del sol sobre les galtes, els llavis tallats i sagnants, el nas untat amb una pomada groga que semblava mantega, les celles arrufades en el front solcat i tempestuós, el pare llegia el diari, sense pronunciar ni una paraula. N’hi havia prou amb un no res perquè esclatés en un atac de còlera espantosa. Quan tornava de les ascensions amb els meus germans, el pare deia que eren «uns gamarussos» i «uns negres», i que cap dels seus fills havia heretat la passió per la muntanya que tenia ell; tret de’n Gino, el germà més gran, que era un gran alpinista, i que, juntament amb un amic, feia pics dificilíssims. De’n Gino i d’aquell amic seu, el pare en parlava amb una mescla d’orgull i d’enveja, i deia que ell ara ja no tenia tanta resistència perquè es feia gran.

Aquest germà meu, en Gino, era, d’altra banda, el seu preferit, i en tot li donava satisfaccions; s’interessava per la història natural, col·leccionava insectes, cristalls i altres minerals, i era molt estudiós. Més endavant, en Gino es va matricular a l’Escola d’Enginyers, i quan tornava a casa després d’un examen i deia que havia tret un excel·lent, el pare li preguntava: «Com és que has tret un excel·lent? Com és que no has tret un excel·lent amb matrícula d’honor?»

I si havia tret un excel·lent amb matrícula d’honor, el pare li deia: «Ja, segur que era un examen fàcil».

Si no sortia a escalar o a fer excursions que duressin fins al vespre, el pare anava cada dia «a caminar» a la muntanya. Sortia al matí ben d’hora, vestit idènticament a quan anava a fer escalada, però sense corda, grampons ni piolets; sovint hi anava sol perquè nosaltres i la mare érem, com deia, «ganduls», «gamarussos» i «uns negres»; i se n’anava amb les mans darrere l’esquena, amb el pas pesant per les botes amb claus i la pipa entre les dents. Alguna vegada obligava la mare a seguir-lo: «Lidia! Lidia! —tronava al matí—. Anem a caminar! Si no, t’emmandreixes sempre estant als prats!».

La mare, llavors, dòcil, el seguia uns passos més enrere, amb un bastó, el jersei lligat a la cintura, agitant aquells rínxols de cabells grisos, que duia tallats molt curts, malgrat que el pare no suportava la moda dels cabells curts fins al punt que, el dia que se’ls va tallar, es va emprenyar tant que podria haver causat un daltabaix a casa. «Has tornat a tallar-te els cabells! Que n’ets, de ruc!» —li deia el pare, cada vegada que tornava a casa de la perruqueria.

«Ruc» volia dir, en el llenguatge del pare, no una persona ignorant, sinó qui feia vileses o era descortès. Nosaltres, els seus fills, érem «uns ases» quan parlàvem poc o responíem malament.

«Et deus haver deixat entabanar per la Frances!», deia el pare a la mare quan veia que s’havia tornat a tallar els cabells. De fet, aquesta Frances, amiga de la mare, el pare se l’estimava i apreciava molt, i a més era la dona d’un amic seu d’infantesa i company d’estudis; però a ulls del pare havia comès l’error d’haver empès la mare a la moda dels cabells curts. La Frances anava sovint a París, on tenia uns parents, i un hivern va tornar de París dient: «A París es porten els cabells curts. A París la moda és esportiva». «A París la moda és esportiva», van repetir la meva germana i la mare tot l’hivern, imitant una mica la frase de la Frances, que parlava amb la erra francesa. Es van fer escurçar tots els vestits, i la mare es va tallar els cabells; la meva germana no ho va fer, perquè els duia llargs fins al final de l’esquena, els tenia rossos i preciosos; i perquè tenia massa por del pare.

Habitualment, l’àvia, la mare del pare, també venia a passar els estius a la muntanya. No vivia amb nosaltres, sinó que s’estava en un hotel del poble.

L’anàvem a veure i la trobàvem allí, asseguda a la terrassa de l’hotel, sota el para-sol. Era menuda, amb els peus minúsculs calçats amb unes botetes negres amb uns botons petitíssims; estava orgullosa d’aquells peus petits, que s’entreveien sota la faldilla, i també estava orgullosa dels cabells blancs, arrissats i pentinats en un monyo alt i estarrufat. El pare la portava cada dia «a caminar una mica». Anaven pels camins rals, perquè ella era gran i no podia passar pels corriols, sobretot amb aquelles botetes amb uns petits talons. Ell anava al capdavant, amb passes llargues, les mans a l’esquena i la pipa a la boca, i ella, al darrere, amb el vestit que feia fru-fru, fent passos petits amb els talonets. Ella no volia fer mai el camí del dia anterior, sempre en volia fer de nous. «Aquest és el camí d’ahir», es queixava. I el pare li deia, distret, sense girar-se: «No, és un altre». Però ella no deixava de repetir: «És el camí d’ahir. És el camí d’ahir». I al cap d’una estona deia al pare: «Tinc una tos que m’ofego». I el pare continuava caminant i no es girava. «Tinc una tos que m’ofego», repetia, i es posava les mans a la gola. Acostumava a repetir les coses dues o tres vegades. Deia: «Aquella infame de la Fantecchi m’ha fet fer el vestit marró! I jo el volia blau! El volia blau!», i donava cops amb l’ombrel·la contra l’empedrat, amb ràbia.

El pare li deia que mirés la posta de sol damunt les muntanyes, però ella continuava colpejant el terra, irada, amb la punta de l’ombrel·la, presa d’un atac de còlera contra la Fantecchi, la seva modista. L’àvia, d’altra banda, només venia a la muntanya per estar amb nosaltres, ja que durant l’any vivia a Florència i nosaltres a Torí, així que només ens veia a l’estiu. Però no suportava la muntanya, i el seu somni hauria estat estiuejar a Fiuggi o a Salsomaggiore, llocs on ella havia estiuejat de jove.

Feia anys, l’àvia havia estat molt rica, però es va empobrir amb la guerra mundial, perquè, com que no creia que guanyés Itàlia, i professava una fe cega en Francesc Josep, va voler conservar uns valors que posseïa a Àustria, i així va perdre molts diners. El pare, irredemptista, va intentar convèncer-la inútilment que vengués aquells valors austríacs. L’àvia solia dir «la meva desgràcia» quan es referia a aquella pèrdua de diners, i es desesperava, als matins, passejant amunt i avall per la sala i retorçant-se els dits. Però no era pas tan pobra. A Florència tenia una casa preciosa, amb mobles indians i xinesos i catifes turques, perquè un avi seu, l’avi Parente, havia estat col·leccionista d’objectes preciosos. A les parets hi havia retrats dels avantpassats, de l’avi Parente, i de la Vandea, que era una tia a qui anomenaven així perquè era reaccionària i rebia els reaccionaris a casa, i de moltes ties i cosines que es deien totes Margherita o Regina, noms habituals en les famílies jueves d’aquell temps. Però entre els retrats no hi havia el del pare de l’àvia, i no se’n podia parlar, perquè, després de quedar-se vidu, i després de barallar-se amb les seves dues filles, ja adultes, va afirmar que, per despit, es casaria amb la primera dona que trobés pel carrer, i així ho va fer; o, almenys, explicava a la família que ho havia fet. Si era exactament la primera dona que s’havia trobat a la porta, en sortir de casa, no ho sé. Malgrat això, amb aquesta nova dona va tenir una altra filla, a qui la meva àvia no va voler conèixer mai, i a la qual anomenava, amb disgust, «la nena del papà». Aquesta «nena del papà», madura i distingida senyora al voltant de la cinquantena, la trobàvem a vegades al poble, i llavors el pare deia a la mare: «Ho has vist? Ho has vist? Era la nena del papà!».

«Vosaltres feu mullader de tot. En aquesta casa es fa mullader de tot», deia sempre l’àvia, volent dir que, per nosaltres, no hi havia res de sagrat.

Aquesta frase es va fer famosa a la família, i acostumàvem a repetir-la cada vegada que ens entraven ganes de riure parlant de morts o funerals. A l’àvia li feien molt fàstic els animals, i s’inquietava quan ens veia jugar amb un gat, dient que agafaríem malalties i les hi contagiaríem. «Aquella bèstia infame», deia, picant de peus a terra i donant cops amb la punta de l’ombrel·la.

Tot li feia fàstic, i les malalties li feien molta por. Però estava molt sana, tant que va morir a més de vuitanta anys sense haver necessitat mai un metge ni un dentista. Sempre tenia por que un de nosaltres, per despit, la bategés: perquè un dels meus germans, una vegada, de broma, va fer el gest de batejar-la. Recitava cada dia les seves pregàries en hebreu, sense entendre’n ni una paraula, perquè no en sabia. Sentia, per tots els que no eren jueus com ella, una repulsió semblant a la que sentia pels gats. Només la meva mare estava exclosa d’aquesta repulsió: era l’única persona no hebrea, en tota la vida, per la qual havia sentit afecte.

I la mare també se l’estimava i deia que era, en el seu egoisme, innocent i ingènua com un nen lactant.

Segons deia, l’àvia, de jove, era molt bonica, la segona noia més bonica de Pisa. La primera era una tal Virginia Del Vecchio, amiga seva. Va arribar a Pisa un senyor anomenat Segrè, i va demanar conèixer la noia més guapa de Pisa, per demanar-la en matrimoni. La Virginia no va acceptar casar-se amb ell. Llavors li van presentar l’àvia. Però l’àvia també va rebutjar la proposta, dient que ella no es quedava amb «les sobres de la Virginia».

Més tard es va casar amb el meu avi, l’avi Michele: un home que devia ser, de ben segur, dolç i amable. Va enviduar quan encara era jove; i una vegada que li vam preguntar per què no s’havia tornat a casar, va respondre, amb una rialla estrident i amb una brutalitat que mai no ens hauríem esperat d’aquella vella queixosa i lamentosa: «Sí, home! Perquè es mengi tot el que és meu!».

A vegades, els meus germans i la mare es queixaven perquè s’avorrien en aquells estiuejos de muntanya, i en aquelles cases aïllades, on no tenien distraccions, ni companyia. Jo, que era la més petita, em divertia amb poca cosa: i l’avorriment de l’estiueig no el sentia encara, en aquells anys. «Vosaltres —deia el pare— us avorriu perquè no teniu vida interior».

Un any ens havíem quedat pràcticament sense diners i tot feia pensar que passaríem l’estiu a la ciutat. Però a l’últim moment vam trobar una casa, que costava poc, en una aldea d’un poble que es deia Saint-Jacques-d’Ajas; una casa sense electricitat, amb llums de petroli. Devia ser molt petita i incòmoda perquè la mare es va passar tot l’estiu dient: «Quin desastre de casa! Coi de Saint-Jacques-d’Ajas!». El nostre recurs per no avorrir-nos van ser uns llibres, vuit o deu volums relligats en pell: fascicles relligats de no sé quin setmanari, amb xarades, jeroglífics i novel·les de terror. Els havia deixat al meu germà Alberto un amic seu, un tal Frinco. Ens vam nodrir dels llibres d’en Frinco durant tot l’estiu. Després, la mare va fer amistat amb una senyora que vivia a la casa del costat. Van començar a parlar mentre el pare no hi era. Ell deia que era «de negres» xerrar amb els veïns de casa. Però com que llavors es va descobrir que aquesta senyora, la senyora Ghiran, vivia a Torí al mateix edifici que la Frances, i la coneixia de vista, va ser possible presentar-la al pare, que es va comportar amb ella amb molta amabilitat. De fet, el pare sempre era desconfiat i sospitava dels estranys, perquè temia que es tractés de «gent equívoca», però tan bon punt descobria que tenien alguna coneixença en comú, se sentia tranquil.

La mare no deixava de parlar de la senyora Ghiran, i menjàvem, a taula, plats que la senyora Ghiran ens havia ensenyat. «Un nou astre que sorgeix», deia el pare, cada vegada que s’anomenava la senyora Ghiran. «Un nou astre que sorgeix» o només «un nou astre» era sempre la irònica salutació a cada infatuació nostra. «No sé què hauríem fet sense els llibres del Frinco, i sense la senyora Ghiran», va dir la mare al final d’aquell estiu. El nostre retorn a la ciutat, aquell any, va estar marcat per aquest episodi. Al cap d’un parell d’hores de cotxe de línia, quan vam arribar a l’estació ferroviària, vam pujar al tren i vam agafar lloc. De cop i volta ens vam adonar que el nostre equipatge s’havia quedat a terra. El cap d’estació, alçant la bandera, va cridar: «Sortida!». «Sortida, un rave!», va dir llavors el pare amb un crit que va ressonar per tot el vagó. I el tren no es va moure fins que l’últim dels nostres baguls es va carregar al tren.

Un cop a la ciutat ens vam haver de separar, amb molta pena, dels llibres de’n Frinco, perquè en Frinco volia que els hi tornéssim. I pel que fa a la senyora Ghiran, no la vam veure mai més. «Hauríem de convidar la senyora Ghiran! És una descortesia!», deia a vegades el pare.

La mare era molt voluble en les seves simpaties, i inestable en les relacions: i les persones, o les veia cada dia, o no les volia tornar a veure mai més. Era incapaç de cultivar coneixences per pur esperit d’urbanitat. Sempre tenia una por boja «d’avorrir-se de la gent» i li feia por que vinguessin a visitar-la quan ella volia anar a fer un volt.

La mare veia les seves amigues: sempre les mateixes. A banda de la Frances, i algunes altres que estaven casades amb amics del pare, la mare triava amigues joves, una mica més joves que ella: joves senyores casades feia poc, i pobres: els podia donar consells i suggerir costureres. L’horroritzaven «les velles», com deia, fent al·lusió a la gent que tenia més o menys l’edat que tenia ella. L’horroritzaven les visites. Si una de les seves velles conegudes li deia que l’aniria a visitar, era presa de pànic. «Així que avui ja no podré sortir a passejar!», es queixava amb desesperació. Amb aquelles amigues joves, en canvi, podia anar a passejar o al cinema; eren manejables i disponibles, i estaven disposades a mantenir amb ella una relació sense cerimònies; i si tenien nens petits, millor, perquè li agradaven molt els nens. Algunes vegades, a la tarda, aquestes amigues la venien a veure totes plegades. Les amigues de la mare es deien, en el llenguatge del pare, «les cotorres».¹ Quan s’acostava l’hora de sopar, el pare cridava des de l’estudi amb una veu molt forta: «Lidia! Lidia! Que ja han marxat totes aquelles cotorres?». Llavors es veia l’última cotorra, consternada, lliscar pel passadís i escapar per la porta. Aquelles amigues joves de la mare tenien, totes, molta por del pare. A l’hora de sopar, el pare deia a la mare: «No t’has afartat de cotorrejar? No t’has afartat de xerrar?».²

Al vespre, a vegades, venien a casa els amics del pare: com ell, eren professors d’universitat, biòlegs i científics. El pare, quan es preveien aquells vespres, durant el sopar preguntava a la mare: «Has preparat una mica de bon tracte?». El bon tracte eren te i galetes: de licors, a casa nostra, no n’entraven mai. A vegades la mare no havia preparat cap bon tracte, i llavors el pare s’emprenyava: «Com és que no hi ha bon tracte? No es pot rebre la gent sense donar un bon tracte! No es poden fer negrigures!».

Entre els amics més íntims dels pares hi havia els Lopez, és a dir, la Frances i el seu marit, i els Terni. El marit de la Frances es deia Amedeo, però li deien Lopez des que va estudiar amb el pare. El sobrenom que tenia el pare quan estudiava era Tom, que volia dir tomàquet, pels cabells rogencs; però el pare, si li deien Tom, s’enfadava moltíssim, i només permetia que l’anomenés així la mare. No obstant això, els Lopez deien, quan parlaven entre ells de la nostra família, «els Tom», de la mateixa manera que nosaltres els dèiem «els Lopez». La raó d’aquest sobrenom que tenia l’Amedeo, ningú no me la va saber explicar mai, i s’havia perdut, crec, en la nit dels temps. L’Amedeo era gras, amb blens fins i suaus com la seda; parlava amb la erra com la seva dona i com els seus tres fills mascles, amics nostres. Els Lopez eren molt més elegants, més refinats i més moderns que nosaltres: tenien una casa més bonica, amb ascensor i telèfon, que aleshores encara no en tenia ningú. La Frances, que viatjava sovint a París, en portava les últimes novetats en el vestir i les modes; i un any va portar un joc xinès, en una capsa amb uns dracs pintats, que es deia «ma-jong». Tots ells havien après a jugar a aquest ma-jong, i en Lucio, que era el fill més petit dels Lopez i tenia la meva edat, sempre presumia amb mi d’aquest joc però mai no me’l va voler ensenyar: deia que era massa complicat, i que la seva mare no deixava que toquessin la capsa: i jo em moria d’enveja quan veia, a casa seva, la preciosa capsa, prohibida i plena de misteri.

Quan els meus pares anaven al vespre a casa dels Lopez, el pare en tornar en magnificava la casa, els mobles, i el te, que et servien damunt d’un carretó, en unes tasses molt maques de porcellana; i deia que la Frances «en sabia més», és a dir, sabia trobar mobles bonics i tasses boniques, sabia com es decora una casa, i com se serveix el te.

No se sabia ben bé si els Lopez eren més rics o més pobres que nosaltres: la mare deia que eren molt més rics; però el pare deia que no, que eren com nosaltres però sense tants diners, simplement la Frances «en sabia més», i no era pas «un emplastre com ho sou vosaltres».

El pare se sentia, de fet, molt pobre, sobretot al matí, ben d’hora, quan es despertava; també despertava la mare i li deia: «No sé com ens ho farem per tirar endavant. Ja has vist com han baixat les immobiliàries». Les immobiliàries sempre baixaven, no pujaven mai. «Coi d’immobiliàries», deia sempre la mare, i es lamentava perquè el pare no tenia cap olfacte per als negocis, i tan bon punt hi havia una acció dolenta, la comprava de seguida.

Ella sovint li suplicava que es deixés aconsellar per un agent de canvi, però ell s’enfadava perquè volia, en això com en tot, fer-ho a la seva manera.

Pel que fa als Terni, eren molt rics. Malgrat això, la Mary, la dona d’en Terni, era de costums senzills, es relacionava amb poca gent i passava els dies contemplant els seus dos fills, juntament amb la mainadera, l’Assunta, que vestia de blanc. I tant la Mary com la mainadera, que la imitava, feien un murmuri d’èxtasi: «Ssst! Ssst!».També el Terni feia sempre «ssst, ssst» quan contemplava els seus fills. De fet, feia «ssst, ssst» per tot, per la nostra minyona, la Natalina, que no era gaire atractiva, i per alguns vestits vells que es posaven la meva germana i la meva mare. Deia que totes les dones que veia tenien «un rostre interessant» i que s’assemblaven a algun quadre famós. Es quedava contemplant-la durant uns minuts, i es treia el monocle per netejar-lo amb un mocador blanquíssim i fi. En Terni era un biòleg, i el pare tenia una gran consideració pels seus estudis. Però solia dir «aquell ximple d’en Terni», perquè trobava que era, per com vivia, un poseur. «En Terni es fa veure», deia d’ell cada vegada que se’l trobava. «Crec que es fa veure», repetia al cap d’una estona. Quan en Terni ens venia a veure, solia quedar-se al jardí a parlar de novel·les amb nosaltres; era culte, havia llegit totes les novel·les modernes, i va ser el primer que va portar a casa nostra À la recherche du temps perdu. Pensant-ho bé, crec que intentava assemblar-se a en Swann, amb aquell monocle i el vici de descobrir en cadascun de nosaltres semblances amb quadres famosos. El pare, des de l’estudi, el cridava fort perquè anés a parlar amb ell de teixits cel·lulars. «Terni! —cridava—. Vingui cap aquí! No faci el ximple! No faci el pallasso!», exclamava, quan en Terni, amb els seus murmuris d’èxtasi, treia el nas entre les cortines gastades i polsegoses del nostre menjador, preguntant si eren noves.

Les coses que el pare apreciava i s’estimava eren: el socialisme, Anglaterra, les novel·les de Zola, la fundació Rockefeller, la muntanya i les guies de la vall d’Aosta. Les coses que la mare s’estimava eren: el socialisme, les poesies de Paul Verlaine, la música, i, especialment, Lohengrin, que solia cantar-nos després de sopar.

La mare era milanesa, però també d’origen triestí. D’altra banda, quan es va casar amb el pare, va adoptar moltes expressions triestines. El milanès es barrejava amb la seva parla quan explicava records d’infantesa.

Un dia, quan era petita, mentre caminava per un carrer de Milà, va veure un senyor quiet, immòbil davant de l’aparador d’una perruqueria, que observava el cap d’un maniquí i deia: «Guapa, guapa, guapa. Massa llarga de coll».³

Molts dels seus records eren així: meres frases que havia sentit. Un dia, amb les seves companyes de l’internat i amb les mestres, havia sortit a passejar. De sobte, una de les nenes es va separar de la fila i va córrer a abraçar un gos que passava. L’abraçava i deia: «Ho és,⁴ ho és, és la germana de la meva gossa!».

Va passar molts anys a l’internat. S’hi va divertir moltíssim, en aquell internat.

Havia actuat, cantat i ballat en les festes escolars; havia actuat en una comèdia, disfressada de mona; i havia cantat en una opereta que es deia La xinel·la perduda a la neu.

Havia escrit i musicat una obra. La seva obra començava així:

Jo sóc don Carlos Tadrid,

i sóc estudiant a Madrid!

Mentre anava un matí

pel carrer de Berzuellina,

vaig veure en una finestra

una jove mestra!

I havia escrit un poema que deia:

Salve oh ignorància,

quan et penso, em passa el mal de panxa!

La salut regna allà on ets,

deixem que estudiïn els macabeus!

Bevem, ballem i no pensem,

fem festa!

Ara, musa, inspira’m un concepte,

dicta’m tu allò que em diu el cor,

digue’m tu que el filòsof està molest,

en l’ignorant es troba l’amor.

I també havia parodiat el Pietro Metastasio, així:

Si tothom l’afany intern

portés escrit al front

molts que sempre van a peu

anirien amb landó.

Va estar a l’internat fins als setze anys. Els diumenges anava a veure un oncle matern, que li deien el Bigotut.⁵ Per dinar hi havia gall dindi; menjaven i després el Bigotut assenyalava les sobres del gall dindi i deia a la seva dona: «Això ens ho menjarem tu i jo demà al matí».⁶

A la dona del Bigotut, la tia Celestina, li deien la Barita. Algú li havia explicat que, de barita, n’hi havia per tot arreu: per això assenyalava, per exemple, el pa de sobre la taula i deia: «Veus aquest pa? Tot és barita».⁷

El Bigotut era un home rude, de nas vermell. «Amb un nas com el del Bigotut», deia la mare quan veia algun nas vermell. El Bigotut deia a la mare, després d’aquells àpats amb gall dindi: «Lidia, tu i jo que en sabem, de química, quina pudor fa l’àcid sulfhídric? Fa pudor de pet. L’àcid sulfhídric fa pudor de pet».⁸

El nom real del Bigotut era Perego. Uns amics li havien fet uns versos:

És molt bonic veure al vespre i al matí,

d’en Perego la casa⁹ i les bótes de vi.

A les germanes del Bigotut les anomenaven «les Beates», perquè eren molt religioses.

La mare tenia una altra tia, la Cecilia, que era famosa per aquesta frase. Una vegada la mare li havia explicat que havien patit perquè el meu avi trigava a tornar a casa, i temien que li hagués passat alguna cosa. La tia Cecilia de seguida va dir: «Què teníeu per dinar, arròs o pasta?».¹⁰ «Pasta», va respondre la mare. «Doncs què bé que no teníeu arròs, perquè us l’hauríeu menjat covat».¹¹

Els meus avis materns van morir abans que jo nasqués. La meva àvia materna, l’àvia Pina, era de família modesta, i es va casar amb l’avi, que era un veí de casa: un jovenet amb ulleres, un distingit advocat als inicis de la seva professió, a qui ella sentia cada dia preguntar a la portera: «Que hi ha corespondéncia per a mi?». L’avi deia corespondéncia amb una sola erra i amb la e tancada; i l’àvia considerava que aquesta forma de pronunciar la paraula era un senyal de gran distinció. Es va casar amb ell per això; i també perquè desitjava fer-se, per l’hivern, un abriguet de vellut negre. No va ser un matrimoni feliç.

De jove, l’àvia Pina era rossa i graciosa, i havia actuat una vegada en una companyia de teatre d’aficionats. Tan bon punt s’aixecava el teló, l’àvia Pina era allà amb un pinzell i un cavallet, i deia aquestes paraules: «No puc continuar pintant. La meva ànima no se sotmet al treball ni a l’art; vola lluny d’aquí, i s’alimenta d’idees doloroses».

L’avi, més tard, es va abocar al socialisme, i era amic d’en Bissolati, d’en Turati i de la Kuliscioff. L’àvia Pina sempre es va mantenir al marge de la vida política del seu marit. Com que ell li omplia la casa de socialistes, l’àvia Pina solia dir, amb recança, de la seva filla: «Aquesta noia es casarà amb un fanaler».¹² Finalment van acabar vivint separats. L’avi, els últims anys de la seva vida, va deixar la política, i va tornar a exercir d’advocat; però dormia fins a les cinc de la tarda, i quan venien els clients deia: «A què han vingut? Feu-los fora!».

L’àvia Pina, durant els seus últims anys, va viure a Florència; a vegades anava a veure la meva mare, que s’havia casat i també vivia a Florència. Però l’àvia Pina tenia molta por del pare. Un dia va venir a veure el meu germà Gino, que era molt petit i tenia una mica de febre. Per tranquil·litzar el pare, que estava molt nerviós, l’àvia Pina li va dir que potser es tractava d’una febre provocada per la dentició. El pare es va enfadar, perquè sostenia que la dentició no pot causar febre. Quan marxava, l’àvia Pina es va trobar l’oncle Silvio, que també venia a casa nostra, i li va murmurar a les escales: «No li diguis que és per les dents».¹³

Tret de «no li diguis que és per les dents», «aquesta noia es casarà amb un fanaler» i «no puc continuar pintant», no sé més d’aquesta àvia, i no n’he conegut cap més expressió. Més ben dit, encara recordo que a casa repetíem aquesta frase seva: «Cada dia en feu una, cada dia en feu una, avui la Drusilla ha trencat les ulleres».¹⁴

Havia tingut tres fills, en Silvio, la mare i la Drusilla, que era miop i sempre trencava les ulleres. Va morir a Florència, sola, després d’una vida plena de dolors: el seu fill gran, en Silvio, es va matar als trenta anys, disparant-se a la templa, una nit als jardins públics de Milà.

Després de l’internat, la mare va marxar de Milà i se’n va anar a Florència. Es va matricular a medicina; però no va acabar mai la universitat, perquè va conèixer el pare i s’hi va casar. La meva àvia paterna no volia aquell casament, perquè la mare no era jueva. A més, algú li havia explicat que la mare era una catòlica molt devota, i que, cada vegada que veia una església, feia reverències i se senyava. Però això no era veritat: ningú de la família de la mare no anava a l’església ni tampoc se senyava. L’àvia, durant un temps, s’hi va oposar. Després va acceptar conèixer la mare, i un vespre van quedar per anar al teatre, per veure juntes una comèdia que tractava d’una dona blanca que havia acabat entre els moros, i una mora gelosa d’ella s’esmolava les dents i deia, mirant-la amb ulls terribles: «Costelleta dama blanca! Costelleta dama blanca!». «Costelleta dama blanca», deia sempre la mare quan menjava una costella. Els seients del teatre els van sortir de franc perquè el germà del pare, l’oncle Cesare, era crític teatral. L’oncle Cesare era completament diferent del pare, tranquil, gras i sempre alegre; i, com a crític teatral, no era gens sever, i mai no volia parlar malament de cap comèdia, de fet en totes trobava alguna cosa bona. Quan la mare li deia que una comèdia li havia semblat estúpida, ell s’emprenyava i li deia: «Prova-ho tu, d’escriure una obra com aquesta».

L’oncle Cesare es va casar amb una actriu, i això va representar una gran tragèdia per a l’àvia, que durant molts anys no va voler que l’oncle Cesare li presentés la seva dona, perquè una actriu li semblava encara pitjor que una que es fes el senyal de la creu.

El pare, quan es va casar, treballava a Florència, a la clínica d’un oncle de la mare, a qui anomenaven «el Dement», perquè era metge de bojos. El Dement era, en realitat, un home molt intel·ligent, culte i irònic, i no sé si va saber mai que, a la família, l’anomenaven així. A casa de la meva àvia paterna la mare va conèixer la variada cort de Margherites i de Regines, cosines i ties del pare, i també la famosa Vandea, que llavors encara vivia. Pel que fa a l’avi Parente, havia mort feia temps, i també la seva dona, l’àvia Dolcetta, i el seu criat, Bepo el mosso.¹⁵ De l’àvia Dolcetta se sabia que era baixeta i grassa com una bola, i que sempre tenia indigestions perquè menjava massa. Es trobava malament, vomitava i se n’anava al llit; però al cap d’una estona l’enxampaven menjant-se un ou: «És ben fresc»,¹⁶ deia per justificar-se.

L’avi Parente i l’àvia Dolcetta tenien una filla que es deia Rosina. A aquesta Rosina se li va morir el marit, i es va quedar amb els fills petits i pocs diners. Aleshores va tornar a casa dels seus pares. I l’endemà d’haver-se instal·lat, mentre seien tots a taula, l’àvia Dolcetta va dir mirant-la: «Què té avui la nostra Rosina, que no està de tan bon humor com sempre?».¹⁷

Va ser la mare qui va explicar amb pèls i senyals la història de l’ou de l’àvia Dolcetta i la història de la nostra Rosina, perquè el pare les explicava malament, de manera confusa i interrompent sempre la narració amb aquelles riallades tronadores, perquè els records de la seva família i de la seva infància l’alegraven; per aquest motiu, nosaltres, d’aquelles històries interrompudes per riallades llargues, no n’enteníem gran cosa.

La mare, en canvi, s’ho passava molt bé explicant històries, perquè li agradava el plaer d’explicar. Començava a explicar coses a taula, dirigint-se a un de nosaltres: i tant si explicava coses de la família del pare, com de la seva família, s’omplia de joia i cada vegada era com si expliqués aquella història per primera vegada a orelles que no la coneixien. «Tenia un oncle —començava— que li deien el Bigotut». I si un de nosaltres deia: «Conec aquesta història! Ja l’he sentit un munt de vegades!», ella es dirigia a un altre i, en veu baixa, continuava explicant-la. «Però quantes vegades l’he sentida, aquesta història!», tronava el pare, agafant al vol alguna paraula. La mare, en veu baixa, continuava explicant-la.

El Dement, a la seva clínica, tenia un boig que creia que era Déu. Cada matí, el Dement li deia: «Bon dia, egregi senyor Lipmann». I aleshores el boig responia: «Egregi potser sí, Lipmann probablement no!», deia, perquè creia que era Déu.

I també hi havia la famosa frase d’un director d’orquestra, conegut d’en Silvio, que, quan estava a Bèrgam en una gira, va dir als cantants distrets o indisciplinats: «No hem vingut a Bèrgam per galantejar, sinó per dirigir Carmen, l’obra mestra de Bizet».

Nosaltres som cinc germans. Vivim en ciutats diferents, alguns de nosaltres a l’estranger, i no ens escrivim gaire sovint. Quan ens trobem, podem sentir-nos, l’un amb l’altre, indiferents o distants. Però n’hi ha prou, entre nosaltres, amb una paraula. N’hi ha prou amb una paraula, una frase: una d’aquelles frases antigues, sentides i repetides una infinitat de vegades, durant la nostra infantesa. Només ens cal dir «No hem vingut a Bèrgam per galantejar» o «Quina pudor fa l’àcid sulfhídric» per retrobar immediatament les nostres velles relacions, i la nostra infantesa i joventut, unides indissolublement a aquelles frases, a aquelles paraules. Una d’aquelles frases o paraules ens faria reconèixer-nos els uns als altres, els germans, en la foscor d’una cova, entre milions de persones. Aquelles frases són el nostre llatí, el vocabulari dels nostres dies passats, són com els jeroglífics dels egipcis o dels assiriobabilònics, el testimoni d’un nucli vital que ha deixat d’existir, però que sobreviu en els textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps. Aquelles frases són el fonament de la nostra unitat familiar, que subsistirà mentre siguem al món, recreant-se i ressuscitant en els punts més diversos de la terra, quan un de nosaltres digui «Egregi senyor Lipmann», i immediatament ens ressonarà a les orelles la veu impacient del pare: «Deixeu-vos estar d’aquesta història! L’he sentida tantes vegades!».

Com és possible que d’aquell llinatge de banquers que eren els avantpassats i els parents del pare, n’hagin sortit el pare i el seu germà Cesare, absolutament negats per als negocis, ho ignoro. El pare va invertir la vida en la recerca científica, professió que no li donava diners; i, dels diners, en tenia una idea vaga i confusa, dominada per una indiferència substancial. Per aquest motiu, quan va tenir l’oportunitat d’invertir els diners, sempre els va perdre, o almenys es va comportar com si els hagués de perdre, i si no els va perdre i se’n va sortir, va ser per pura casualitat. Durant tota la vida el va acompanyar la preocupació de trobar-se en la misèria d’un moment a l’altre; preocupació irracional, que habitava en ell juntament amb mals humors i pessimismes, com el pessimisme sobre l’èxit i sobre la sort dels seus fills, preocupació que li pesava com una fosca acumulació de núvols negres sobre roques i muntanyes, i que, amb tot, no tocava, en la profunditat del seu esperit, la seva substancial, absoluta i íntima indiferència envers els diners. Deia «una gran quantitat» parlant de cinquanta lires, o més ben dit, com deia ell, cinquanta francs, perquè la seva mesura monetària era el franc, i no la lira. Als vespres es passejava per les habitacions, tronant contra nosaltres, que ens deixàvem els llums encesos, i després perdia milions pràcticament sense adonar-se’n, o amb algunes accions, que comprava i venia aleatòriament, o amb editors, als quals cedia els seus treballs sense demanar-ne una compensació justa.

Després de Florència, els pares se’n van anar a viure a Sardenya, perquè van nomenar el pare professor a Sàsser, i, durant uns anys, vam viure allà. Llavors ens vam traslladar a Palerm, on vaig néixer jo: l’última de cinc germans. El pare se’n va anar a la guerra, com a oficial mèdic, al Carso. I al final vam venir a viure a Torí.

Per la mare, els primers anys a Torí van ser temps difícils; la Primera Guerra Mundial havia acabat feia poc; era la postguerra, el cost de la vida va augmentar, teníem pocs diners. A Torí feia fred, i la mare es lamentava del fred i de la casa que el pare havia trobat abans que nosaltres arribéssim sense haver-ho consultat a ningú, que era humida i fosca. Segons deia el pare, la mare s’havia queixat a Palerm, i s’havia queixat a Sàsser: sempre havia trobat algun motiu per lamentar-se. Ara parlava de Palerm o de Sàsser com si fossin el paradís terrenal. Tenia moltes amistats, tant a Sàsser com a Palerm, però no els escrivia perquè no era capaç de mantenir relació amb persones que eren lluny. Allà havia viscut en cases boniques i plenes de sol, havia tingut una vida còmoda i fàcil, i minyones molt bones. A Torí, al començament, no aconseguia ni tan sols trobar minyona. Fins que un dia, no sé com, va aparèixer a casa la nostra Natalina: i s’hi va quedar trenta anys.

En realitat, encara que rondinés i es queixés, a Sàsser i a Palerm la mare havia estat molt feliç: perquè tenia un caràcter feliç i a tot arreu trobava persones que estimava i que l’estimaven, a tot arreu trobava una manera de divertir-se amb les coses que tenia al voltant, i de ser feliç. Era feliç també en aquells primers anys a Torí, anys incòmodes per no dir durs, en els quals ella plorava sovint, pel mal humor del pare, pel fred, per la nostàlgia d’altres llocs, perquè els fills se li feien grans i necessitaven llibres, abrics, sabates, i no hi havia diners per a tot. I, malgrat això, era feliç, perquè tan bon punt deixava de plorar, es posava molt contenta, i cantava a plens pulmons per casa: Lohengrin, La xinel·la perduda a la neu i Don Carlos Tadrid. I quan, més endavant, recordava aquells anys, aquells anys en què tenia tots els fills a casa, i no hi havia diners, les immobiliàries baixaven, i la casa era humida i fosca, sempre en parlava com d’uns anys bellíssims i molt feliços. «Els temps de la Via Pastrengo», deia més tard per definir aquella època: la Via Pastrengo era el carrer on vivíem llavors.

La casa de la Via Pastrengo era molt gran. Tenia deu o dotze habitacions, un pati, un jardí i una galeria coberta amb vidres que donava al jardí. No obstant això, era molt fosca i humida, fins i tot un hivern, al lavabo, hi van créixer dos o tres bolets. D’aquells bolets, a la família, se’n va parlar molt, i els meus germans van dir a la meva àvia paterna, que aleshores la teníem de convidada, que els cuinaríem i ens els menjaríem, i l’àvia, tot i que es mostrava incrèdula, estava espantada i fastiguejada, i deia: «En aquesta casa es fa mullader de tot».

En aquells temps, jo era una nena petita i només tenia un record vague de Palerm, la meva ciutat natal, de la qual vam marxar quan tenia tres anys. Però m’imaginava que jo també patiria l’enyorança de Palerm, com la meva germana i la mare; i de la platja de Mondello, on anàvem a banyar-nos, i d’una tal senyora Messina, amiga de la mare, i d’una noia que es deia Olga, amiga de la meva germana, i a qui jo deia «l’Olga viva» per diferenciar-la de la meva nina Olga; i, cada vegada que la vèiem a la platja, jo deia: «Em fa vergonya l’Olga viva».

Aquestes eren les persones que hi havia a Palerm i a Mondello. Bressolant-me per l’enyorança, o en una ficció de l’enyorança, vaig escriure la primera poesia de la meva vida, que només tenia dos versos:

Palermí, Palermí,

ets més maco que Torí.

Aquesta poesia es va rebre a casa com el senyal d’una precoç vocació poètica; i jo, encoratjada per aquest èxit, vaig escriure de seguida dues poesies brevíssimes més, que tenien a veure amb unes muntanyes de les quals sentia parlar els meus germans:

Visca la Grivola,

si és que s’hi rodola.

Visca el Mont Blanc,

si estàs esgotat.

D’altra banda, a casa, era habitual el costum d’escriure poesies. El meu germà Mario una vegada havia escrit una poesia sobre uns nois que es deien Tosi, que jugaven amb ell a Mondello, i als quals no suportava:

I quan arriben els senyors Tosi,

tots antipàtics, tots en gran dosi.

Però la més famosa i la més bonica era una poesia que va fer el meu germà Alberto, quan tenia deu o onze anys, i que no estava relacionada amb fets reals, sinó que l’havia creat del no-res, pur fruit de la invenció poètica:

La soltera vella

sense mamella

ha fet un petit

la mar d’eixerit.

A casa es recitava La figlia di Jorio.18 Però, sobretot, al vespre es recitava, al voltant de la taula, un poema que la mare sabia i que ens havia ensenyat. L’havia après de petita després de sentir-lo en una obra benèfica a favor dels supervivents de les inundacions de la planúria paduana:

Feia molts dies que tothom tremolava!

I els vells deien: «Verge santa, les onades

creixen desenfrenades!

Feu-nos cas, fillets;

marxeu amb les pertinences!».

I ara! Deixar-vos sols, pobres vells bons!

El pare no volia; i el pare era ardit i jove

i no creia

que hagués de passar una tragèdia.

Encara aquell vespre va dir a la mare: «Rosa,

posa a dormir els nens, i tu també dorm en pau.

El Po està tranquil com un gegant que jau

en el gran llit de terra que li ha cavat Déu.

Vés, dorm; molts esperits segurs com el meu

vetllen a la riba; homes forts com un cavall

romanen allà per defensar aquesta pobra vall».

La mare havia oblidat la continuació, i crec que en recordava amb poca exactitud també aquest inici, perquè, per exemple, allà on diu «el pare era ardit i jove», el vers s’allarga sense respectar cap mètrica. Però suplia les imprecisions de la memòria amb l’èmfasi que posava en les paraules.

homes forts com un cavall

romanen allà per defensar aquesta pobra vall!

El pare, aquest poema, no el suportava; i quan sentia que el recitàvem amb la mare, s’enfadava i deia que fèiem «teatre de titelles», i que érem incapaços d’ocupar-nos de coses serioses.

Gairebé cada vespre ens venien a veure en Terni i alguns amics del meu germà Gino, el més gran, que estudiava a la Politècnica en aquella època. Passàvem l’estona al voltant de la taula, recitant poemes i cantant.

Jo sóc don Carlos Tadrid,

i sóc estudiant a Madrid!

cantava la mare; i el pare, que llegia a l’estudi, treia el cap de tant en tant per la porta del menjador, recelós i amb les celles arrufades, amb la pipa a la mà. «Sempre dient ximpleries! Sempre fent teatre de titelles!».

Els únics arguments que el pare tolerava eren els temes científics, la política, i alguns trasllats que tenien lloc «a la facultat», quan algun professor era destinat a Torí, injustament, segons ell, perquè es tractava «d’un ximple», o quan a algun altre no el traslladaven a Torí, injustament, tot i considerar que era una persona «de gran valor». Sobre els temes científics, i sobre el que passava «a la facultat», cap de nosaltres no podia seguir-lo, però ell, a taula, informava diàriament la mare tant de la situació «a la facultat», com d’allò que havia succeït, al seu laboratori, a determinats cultius de teixits que havia posat al microscopi, i s’enfadava si es mostrava distreta. A taula, el pare menjava moltíssim, però menjava tan ràpid que semblava que no mengés res, perquè el plat de seguida li quedava buit, i estava convençut que menjava poc, i havia transmès aquesta convicció a la mare, que sempre li suplicava que mengés. Ell, en canvi, renyava la mare perquè considerava que menjava massa. «No mengis tant! Tindràs una indigestió!». De tant en tant tronava: «No t’arrenquis els repelons!». De fet, la mare tenia el vici, des de petita, d’arrencar-se els repelons: ja havia tingut un panadís, i tot seguit se li va pelar el dit, una vegada, a l’internat.

Tots nosaltres, segons el pare, menjàvem massa, i tindríem indigestions. Dels plats que no li agradaven, deia que ens farien mal, i que ens costarien de pair; de les coses que li agradaven, deia que ens farien bé, i que «estimulaven el peristaltisme».

Si portaven a taula un plat que no li agradava, s’enfurismava: «Per què prepareu la carn d’aquesta manera! Ja ho sabeu que no m’agrada!». Si cuinaven expressament per a ell algun plat que li agradava, també s’enfadava: «No vull coses especials! No em feu coses especials! Jo menjo de tot. No sóc difícil com vosaltres. A mi el menjar no m’importa gens ni mica!».

Si ens sentia parlar entre nosaltres d’un plat o d’un altre, tronava: «No s’ha de parlar sempre de menjar! És una vulgaritat!». «Com m’agrada el formatge», deia la mare sempre que en posàvem a taula, i el pare deia: «Que n’ets de monòtona! Sempre repetint el mateix!».

Al pare li agradava la fruita molt madura; per això, quan ens tocava una pera una mica passada, la hi donàvem. «Ah, em doneu les vostres peres passades! Sou uns ases!», deia amb una riallada, que ressonava per tota la casa, i es menjava la pera amb dos mossos.

Quan trencava nous deia: «Les nous són bones. Estimulen el peristaltisme». «Tu també ets monòton. Tu també repeteixes sempre el mateix», deia la mare.

Llavors el pare s’ofenia: «Que n’ets, d’ase! —deia—. M’has dit que sóc monòton! Tu ets un tros d’ase!».

Pel que fa a la política, a casa hi havia discussions ferotges que acabaven amb atacs d’ira, tovallons que volaven a l’aire i cops de porta tan violents que feien tremolar la casa. Eren els primers anys del feixisme. Que el pare i els meus germans discutissin amb tanta ferotgia no m’ho sé explicar, ja que crec que tots estaven en contra del feixisme; ho he preguntat recentment als meus germans, però cap d’ells ha sabut explicar-me’n el motiu. I tots recordaven aquelles discussions ferotges. Em sembla que el meu germà Mario, per esperit de contradicció envers els pares, va defensar Mussolini d’alguna manera; i això, evidentment, feia enfuriar el pare. Ell i en Mario discutien sempre per tot, perquè el pare sempre considerava que tenia una opinió contrària a la seva.

D’en Turati el pare deia que era un ingenu; i la mare, que no trobava que la ingenuïtat fos una culpa, assentia, sospirava i deia: «Pobre Filippèt¹⁹ meu». Una vegada, en aquella època, va venir el Turati a casa mentre estava de pas a Torí. El recordo gros com un ós, amb la barba grisa rodona, a la nostra sala d’estar. El vaig veure dues vegades: en aquell moment, i més tard, quan va haver d’escapar d’Itàlia i va viure amb nosaltres, amagat, durant una setmana. No recordo ni una sola paraula del que va dir aquell dia, a la nostra sala d’estar: recordo una gran cridòria i una gran discussió, i res més.

El pare sempre tornava a casa empipat, perquè s’havia trobat grups de camises negres pel carrer, o perquè havia descobert, a les juntes de la facultat, nous feixistes entre els seus coneguts. «Pallassos! Canalles! Pallassades!», deia mentre s’asseia a taula; colpejava el tovalló, colpejava el plat, colpejava el got i esbufegava amb menyspreu. Acostumava a expressar el seu pensament pel carrer, en veu alta, amb els coneguts que l’acompanyaven a casa, i aquells miraven al voltant espantats. «Covards! Negres!», bramava el pare a casa, quan ens explicava la por d’aquells coneguts seus, i es divertia, crec, espantant-los, parlant en veu alta pel carrer mentre l’acompanyaven; d’una banda, es divertia una mica, però és que a més no sabia controlar el timbre de la veu, que sonava sempre molt forta, fins i tot quan ell creia que xiuxiuejava.

A propòsit del timbre de la veu, que no sabia controlar, en Terni i la mare explicaven que, un dia, en un acte amb professors, mentre tots estaven reunits a les sales de la universitat, la mare havia preguntat en veu baixa al pare el nom d’un que era a poques passes d’ells. «Qui és?», va cridar el pare fortíssim, tant que tothom es va girar. «Qui és? Ja t’ho diré jo, qui és! És un perfecte imbècil!».

El pare no tolerava, generalment, els acudits, els que explicàvem nosaltres i la mare: a casa, dels acudits en dèiem «brometes», i, explicant-los i sentint-los, sentíem el més gran dels plaers. El pare s’enfadava. Només tolerava les brometes antifeixistes, i també algunes brometes de la seva època, que ell i la mare sabien, i que ell evocava, a vegades, al vespre, amb els Lopez, els quals, d’altra banda, feia temps que els coneixien. Algunes d’aquelles brometes li semblaven molt picants, encara que fossin, crec, innocentíssimes, i quan nosaltres érem presents, les volia explicar en veu baixa. La veu se li convertia llavors en un brunzit sorollós, en què podíem distingir perfectament moltes paraules, entre les quals, la paraula «meuca», que sempre apareixia en aquelles brometes vuitcentistes, i que ell pronunciava, procurant xiuxiuejar-la, més fort que les altres, i amb una malícia i un plaer especials.

El pare s’aixecava sempre a les quatre de la matinada. La primera preocupació que tenia quan es despertava era anar a mirar si el mezzorado li havia sortit bé. El mezzorado era llet àcida que havia après a fer d’uns pastors a Sardenya. Senzillament, era iogurt. El iogurt, aquell temps, encara no estava de moda, i no es podia comprar, com ara, a les vaqueries o a les granges. El pare era, en menjar iogurt com en moltes altres coses, un pioner. En aquella època encara no estaven de moda els esports d’hivern, i el pare potser era l’únic que els practicava a Torí. Tan bon punt queia una mica de neu, sortia cap a Clavières, el dissabte al vespre, amb els esquís a l’espatlla. Llavors encara no existien ni Sestrières, ni els refugis de Cervinia. Normalment, dormia en un refugi sobre Clavières anomenat Cabana Mautino. A vegades s’enduia els meus germans, o alguns dels seus assistents, que, com ell, sentien passió per la muntanya. Els esquís els anomenava «els skis». Havia après a esquiar de jove, en una estada a Noruega. Quan tornava el diumenge al vespre, però, sempre deia que hi havia trobat mala neu. La neu, per ell, era sempre o massa aiguosa o massa seca. Com el mezzorado, que no era mai com havia de ser, i li semblava sempre o massa aiguós o massa espès.

«Lidia! El mezzorado no ha sortit!», tronava pel passadís. El mezzorado era a la cuina, dins una sopera, cobert amb un plat i embolicat en un vell xal de color salmó que havia estat de la mare. A vegades, no havia «sortit» de veritat, i s’havia de llençar: només era un aiguabarreig verd, amb alguns grumolls d’un color blanc marmori. El mezzorado era molt delicat i per un no res podia sortir malament: només calia que el xal que l’envoltava estigués una mica mal posat i deixés passar una mica l’aire. «Avui tampoc no ha sortit! És culpa de la Natalina!», tronava el pare des del passadís a la mare, que encara estava mig adormida i li responia des del llit amb paraules inconnexes. Quan anàvem d’estiueig, ens havíem de recordar d’emportar-nos «la mare del mezzorado», que era una tasseta de mezzorado ben embolicada i lligada amb un cordill. «On és la mare? Heu agafat la mare?», preguntava el pare al tren, remenant dins la motxilla. «No hi és! Aquí no hi és!», cridava, i a vegades la mare se’ns havia oblidat de debò, o havíem de tornar a crear-la del no-res, amb llevat de cervesa.

El pare es dutxava amb aigua freda de bon matí. Sota la fuetada de l’aigua, deixava anar un crit, com un llarg rugit; després es vestia i engolia tasses senceres d’aquell mezzorado gèlid, al qual posava moltes cullerades de sucre. Sortia de casa quan els carrers encara eren foscos i gairebé deserts; sortia a la boira, al fred d’aquelles albes de Torí, amb una boina ampla al cap, que gairebé li formava una visera al front, amb un impermeable llarg i ample, ple de butxaques i de botons de cuir; amb les mans darrere l’esquena, la pipa, aquell caminar tort, una espatlla més alta que l’altra. Pels carrers no hi havia pràcticament ningú, però s’ho manegava per xocar amb les poques persones que hi havia, mentre caminava sorrut, capcot.

A aquella hora, al laboratori no hi havia ningú; potser només en Conti, el seu assistent: un homenet baix, tranquil, submís, amb la bata grisa, que s’estimava molt el pare, i el pare també se l’estimava, i que venia a vegades a casa nostra, quan s’havia d’arreglar un armari, canviar una vàlvula de la llum, o lligar els baguls.

En Conti, a força d’estar-se al laboratori, havia après anatomia, i quan hi havia exàmens, suggeria coses, i el pare s’enfadava; però llavors a casa explicava satisfet a la mare que en Conti sabia anatomia millor que els estudiants. Al laboratori, el pare es posava una bata grisa, igual que la d’en Conti, i anava cridant pels passadissos com solia cridar pel passadís de casa.

Jo sóc don Carlos Tadrid,

i sóc estudiant a Madrid!

cantava la mare a plena veu, mentre es llevava i es pentinava els cabells, encara ben molls: ella, com el pare, també es dutxava amb aigua freda; i tenien, ella i el pare, uns guants de crin amb els quals es feien fregues després de la dutxa, per entrar en calor. «Estic congelada!», deia la mare, però amb alegria, perquè li agradava molt l’aigua freda. «Encara estic tota congelada! Quin fred que fa!».

I sortia a donar una volta pel jardí, embolicada amb el barnús, amb una tassa de cafè a la mà. Els meus germans eren tots a l’escola i, en aquell moment, a casa, hi havia una mica de pau. La mare cantava i agitava els cabells molls en l’aire del matí. Llavors se n’anava a l’habitació de planxar amb la Natalina i la Rina.

L’habitació de planxar també s’anomenava «l’habitació dels armaris». Hi havia la màquina de cosir; i allà s’estava tot el dia la Rina, cosint a màquina. Aquesta Rina era una mena de modista a casa: però només se li donava bé repassar els nostres abrics i posar pegats als pantalons. De vestits, no en feia. Quan no era a casa nostra, era a casa dels Lopez: la Frances i la mare se la passaven. Era una dona menuda, menuda, una mena de nana. A la mare li deia «senyora maman», i quan es trobava el pare pel passadís fugia com un ratolí, perquè ell no la suportava.

«La Rina! Avui també hi és, la Rina! —s’enfuriava el pare—. No la suporto! És una xafardera! I a més, no se li dóna bé fer res!». «Però si els Lopez la demanen sempre», deia la mare per justificar-se.

La Rina tenia un humor canviant. Quan venia a casa després d’un temps sense venir, es mostrava afable i s’oferia a fer mil feines: deia que refaria tots els nostres matalassos i coixins, que rentaria les cortines, que trauria les taques de les catifes amb el pòsit del cafè, com havia vist fer a casa de la Frances. Però ben aviat se’n cansava, s’emprenyava amb en Lucio i amb mi, que érem amb ella perquè abans ens havia promès que aniríem a passejar i ens donaria caramels. En Lucio, el fill petit de la Frances, venia gairebé cada dia a jugar a casa. «Deixeu-me en pau! Haig de treballar!», deia la Rina, sorruda, mentre cosia a màquina, i es barallava amb la Natalina.

«Aquesta Rina del dimoni!», deia la mare els matins que la Rina, sense haver avisat, no es presentava a casa, i no sabíem on s’havia ficat, i la Frances tampoc no l’havia vista. Hi havia matalassos i coixins, per iniciativa seva, desfets, flocs de llana amuntegats a «l’habitació dels armaris», i catifes sobre les quals el pòsit del cafè havia deixat taques groguenques. «Aquella Rina del dimoni! No deixaré que torni més!». La Rina, al cap d’unes setmanes, tornava: alegre, amable, plena d’iniciatives i promeses. I la mare oblidava de seguida els errors que havia comès, i tornava a l’habitació dels armaris a escoltar la xerrameca de la Rina, que cosia a màquina, ràpida, fent anar el pedal amb el seu peu minúscul de nana, calçat amb una sabatilla de tela.

La Natalina s’assemblava a Lluís xi, deia la mare. Era baixeta, gràcil, amb la cara allargada, els cabells a vegades ben pentinats i llisos, i d’altres vegades fastuosament arrissats amb els rulls. «El meu Lluís xi», deia la mare al matí, quan la veia entrar al dormitori, feréstega, amb una bufanda al coll, amb la galleda i el raspall a la mà. La Natalina confonia els pronoms femenins i masculins. Deia a la mare: «Ella ha sortit aquest matí sense l’abric». «Qui, ella?». «El senyoret Mario. Ell ens ho hauria de dir». «Qui, ell?». «Ell, ell, senyora Lidia!», deia la Natalina ofesa, sacsejant la galleda.

La Natalina era, explicava la mare quan en parlava amb les amigues, «un llamp», perquè feia les feines de casa amb una rapidesa extraordinària; i era «un terratrèmol» perquè ho feia tot amb molta violència i soroll. Tenia un aire de gos apallissat, perquè havia tingut una infantesa infeliç; era òrfena, havia crescut entre orfenats i hospicis, i després havia servit a mestresses sense pietat. Per aquelles antigues mestresses, de les quals explicava que li donaven unes bufetades que li causaven mal de cap durant dies, sentia una mena de nostàlgia. Per Nadal, els escrivia unes postals sumptuoses i daurades. Els enviava també, a vegades, regals. No tenia mai una moneda a la butxaca perquè era generosa, li agradava gastar, i sempre estava disposada a fer préstecs a algunes de les seves amigues, amb les quals sortia els diumenges. Aquell aire de gos apallissat el va conservar sempre; es desfogava amb nosaltres, i sobretot amb la mare, amb una voluntat sarcàstica, despòtica i tossuda. Es divertia amb la mare, a qui estimava amb tendresa, i la mare també l’estimava amb tendresa; era una relació brusca, sarcàstica i gens servil. «Sort que ell és una senyora, si no, com s’ho faria per guanyar-se la vida, ell, que no és bona per fer res», deia a la mare. «Ell, qui?». «Ell, vostè, vostè».

A casa vivíem sempre en el malson dels rampells del pare, que explotaven de forma sobtada, sovint per motius insignificants, per un parell de sabates que no trobava, per un llibre que no era al seu lloc, per una bombeta fosa, per un lleuger retard en el dinar o per un plat massa cuit. Vivíem, també, en el malson de les discussions entre els meus germans Alberto i Mario, que també explotaven de forma sobtada, de cop i volta sentia a la seva habitació un soroll de cadires que anaven per terra, i de cops a la paret, després crits esgarrifosos i salvatges. L’Alberto i en Mario eren dos nois grans, fortíssims, que quan es barallaven a cops de puny es feien mal, en sortien amb el nas sagnant, els llavis inflats i la roba estripada. «Que es matn!», cridava la mare, sense pronunciar la e a causa de la por. «Beppino, vine, que es matn!», cridava al pare.

La intervenció del pare era, com totes les seves accions, violenta. Es llançava al mig d’aquells dos que es pegaven i els cobria de bufetades. Jo era petita i recordo amb terror aquells tres homes que lluitaven com salvatges. També els motius pels quals es pegaven l’Alberto i en Mario eren fútils, igual de fútils que els motius pels quals explotava la còlera del pare: un llibre que no trobaven, una corbata, l’ordre per anar al lavabo. Un cop que l’Alberto va plantar-se a l’escola amb el cap embenat, un professor li va preguntar què li havia passat. Ell es va posar dret i va dir: «El meu germà i jo ens volíem banyar».

Dels dos germans, en Mario era el més gran i el més fort. Tenia unes mans dures com el ferro, i, en moments de còlera, una frenesia nerviosa li enrigidia els músculs, els tendons i les mandíbules. De petit havia estat una mica gràcil, i el pare el portava a caminar per la muntanya per fer-lo més fort: d’altra banda, igual que feia amb tots nosaltres. En Mario va engendrar un odi molt profund per la muntanya, i tan bon punt va poder desfer-se de la voluntat del pare, va deixar d’anar-hi. En aquells anys, però, encara hi havia d’anar. Les seves enrabiades també es desencadenaven, a vegades, sobre les coses: a vegades no era l’Alberto l’objecte de la seva ràbia, sinó alguna cosa que no obeïa el furor de les seves mans. Els dissabtes a la tarda, baixava al soterrani a buscar els esquís i, mentre els buscava, el dominava una còlera silenciosa, o bé perquè no els trobava, o bé perquè les fixacions no s’obrien, per molt que ho intentés. En aquella còlera, és clar, hi eren presents l’Alberto i el pare, malgrat que en aquell moment no hi fossin; l’Alberto, perquè utilitzava coses seves, i el pare, perquè s’obstinava a portar-lo a la muntanya quan ell, la muntanya, l’odiava, i perquè li feia portar esquís vells amb fixacions rovellades. A vegades s’emprovava les botes i no se les podia calçar. Feia un gran enrenou al soterrani, allà tot sol; i nosaltres sentíem, des de dalt, un gran soroll. Llançava a terra tots els esquís que hi havia a casa, en colpejava les fixacions, les sabates, les pells de foca, desfeia les cordes i esbotzava calaixos, donava puntades de peu a les cadires, a les parets, a les potes de les taules. Recordo haver-lo vist un dia, a la sala d’estar, assegut tranquil llegint el diari: de cop i volta el va envair una d’aquelles enrabiades silencioses, i va començar a estripar el diari furiosament. Xerricava les dents, picava de peus a terra i estripava el diari. Aquella vegada ni l’Alberto ni el pare en tenien cap culpa. Senzillament, en una església que hi havia a prop de casa tocaven les campanes i aquell so insistent l’havia exasperat.

Una vegada, a taula, després que el pare l’escridassés, tot i que no va ser l’escridassada més terrible, va agafar el ganivet del pa i va començar a rascar-se el dors de la mà. En van omplir gibrells de sang: recordo l’espant, els crits, les llàgrimes de la mare, i el pare també espantat, cridant, amb gases estèrils i tintura de iode.

Després d’haver-se barallat i pegat amb l’Alberto, en Mario passava un dies «fent morros» o «de mala lluna», com deien a casa. S’asseia a taula pàl·lid, amb les parpelles inflades, els ulls ben petits; en Mario sempre tenia els ulls petits, aclucats i allargats, com un xinès; però en aquells dies «de mala lluna» se li reduïen a dues escletxes gairebé invisibles. No deia ni una paraula. Generalment feia morros perquè pensava que, a casa, sempre donaven la raó a l’Alberto i no a ell; i a més trobava que ja era massa gran perquè el pare encara tingués dret a bufetejar-lo. «Has vist que en Mario està de morros?», deia el pare a la mare, tot just quan sortia de l’habitació. «Com és que està de mala lluna? No ha dit ni una paraula! Què n’és, de ruc!».

Després, un matí, en Mario deixava d’estar de mala lluna. Entrava a la sala d’estar, seia a la butaca i s’acariciava les galtes amb un somriure absort, amb els ulls mig tancats. Començava a dir: «El bac del cal del mal». Era una brometa que li agradava molt, i la repetia incansablement. «El bac del cal del mal. El bec del quel del mel. El bic del quil del mil». «Mario!» —cridava el pare—. No diguis paraulotes!».

«El bac del cal del mal», tornava a començar en Mario de seguida que el pare marxava. Es quedava xerrant, a la sala d’estar, amb la mare i en Terni, que era un bon amic seu. «Que maco que és en Mario quan es porta bé! —deia la mare—. Que n’és, de simpàtic! S’assembla a en Silvio».

En Silvio era aquell germà de la mare que s’havia matat. A casa nostra, la seva mort estava envoltada de misteri: i jo ara sé que es va matar, però no sé ben bé per què. Crec que aquell halo de misteri al voltant de la figura d’en Silvio el difonia sobretot el meu pare, potser perquè no volia que sabéssim que a la nostra família hi havia hagut un suïcidi, o potser per altres raons que ignoro. Pel que fa a la mare, sempre parlava d’en Silvio amb alegria, perquè la mare tenia un temperament tan alegre que tot s’ho agafava bé. Només recordava la part bona i divertida de les coses i de les persones, i deixava a l’ombra el dolor i la part dolenta, dedicant-los només, i de tant en tant, un lleu sospir.

En Silvio havia estat músic i literat. Havia musicat alguns poemes de Verlaine; Les feuilles mortes i alguns altres. Sabia tocar poc i malament, i xiuxiuejava els seus cants acompanyant-se al piano amb un sol dit. I, mentrestant, deia a la mare: «Escolta, estúpida, escolta que bonic que és això. «Encara que toqués tan malament i cantés amb un fil de veu, era molt bonic escoltar-lo» explicava la mare. En Silvio era molt elegant i es vestia amb molta cura. Ai, si no tenia els pantalons ben planxats i la ratlla ben recta! Tenia un bastó preciós amb el mànec d’ivori, i voltava per Milà amb el seu bastó i un canotier: anava a veure els seus amics i a discutir de música als cafès. En Silvio, en aquelles històries de la mare, era sempre un personatge alegre, i el seu final, quan en vaig saber els detalls, em va semblar incomprensible. A sobre de la calaixera de la mare hi havia una fotografia seva amb un canotier i el bigotet aixecat. Era al costat d’una altra fotografia de la mare amb l’Anna Kuliscioff, totes dues sota la pluja, amb un petit vel i amples barrets amb plomes.

A més a més, a casa hi havia una obra seva inacabada, el Peer Gynt. Eren uns fascicles gruixuts guardats en carpetes amb cintes col·locats a dalt de l’armari. «Que ocurrent que era en Silvio! —exclamava sempre la mare—. Com n’era, de simpàtic! I el Peer Gynt era una obra valuosa!».

La mare esperava que com a mínim un dels seus fills fos músic com en Silvio, esperança que es va veure frustrada, perquè cap de nosaltres demostrava tenir oïda per a la música, i quan provàvem de cantar, desafinàvem moltíssim. No obstant això, tots ho volíem intentar, i la Paola, mentre arreglava l’habitació al matí, cantava, amb la seva veu trista de gat, fragments d’òperes i les cançons que sentia de la mare. De vegades, la Paola anava als concerts amb la mare perquè deia que li encantava la música, però els meus germans deien que en realitat feia teatre i que la música li era igual. Pel que fa a mi i als meus germans, quan ens portaven a algun concert per anar-nos-hi acostumant, ens quedàvem mig adormits. I quan ens portaven a l’òpera, després ens queixàvem «que tota aquella música no ens deixava sentir la lletra». Una vegada que la mare em va dur a sentir Madame Butterfly, em vaig emportar el Corriere dei Piccoli i vaig estar llegint durant tota l’estona, intentant desxifrar les paraules amb la llum del prosceni i tapant-me les orelles per no sentir el rebombori.

Però, en canvi, quan la mare cantava, tots l’escoltàvem amb la boca oberta. Una vegada algú va preguntar a en Gino si coneixia les obres de Wagner. «Sí, naturalment —va dir—, el Lohengrin l’he sentit cantar a la meva mare».

Al pare no només no li agradava la música, sinó que fins i tot l’odiava. Odiava qualsevol tipus d’instrument que produís música, ja fos un piano, una harmònica o un tambor. Una vegada, just acabada la guerra, estant amb ell en un restaurant a Roma, va entrar una dona que demanava almoina. El cambrer va fer un gest per fer-la’n fora, però el pare es va enfadar amb ell i li va cridar: «Li prohibeixo que faci fora aquesta pobra dona! Deixi-la!», i li va donar almoina. El cambrer, ofès i enfadat, es va retirar cap a un racó amb el tovalló penjat al braç. Llavors la dona va treure una guitarra de sota l’abric i es va posar a tocar. Al cap de poca estona, el pare va començar a mostrar senyals d’impaciència, els mateixos senyals d’impaciència que mostrava a taula: canviava el got de lloc, canviava de lloc el pa, canviava de lloc els coberts i es donava cops als genolls amb el tovalló. La dona continuava tocant, acostant-se-li amb la guitarra, agraïda perquè l’havia protegit, i de la guitarra sortien gemecs malenconiosos. De cop i volta, el pare va explotar: «Ja n’hi ha prou, de música! Marxi! No suporto sentir tocar!» Però la dona continuava, i el cambrer, triomfant, callava immòbil des del racó mentre es mirava l’escena.

A part del suïcidi d’en Silvio, a casa hi havia un altre assumpte que s’envoltava d’un misteri vague, tot i estar relacionat amb persones de qui es parlava contínuament: era el fet que en Turati i l’Anna Kuliscioff visquessin junts sense ser marit i muller. En aquesta mena de misteri també reconec la intenció i el pudor del pare, perquè la mare, per si mateixa, segurament no hi hauria pensat. Hauria estat més senzill que ens haguessin mentit dient-nos que estaven casats. Però no, a nosaltres, o com a mínim a mi, que encara era petita, se m’amagava que visquessin junts. I jo, que sempre sentia anomenar-los en parella, preguntava pel tipus de relació que tenien entre ells: si eren marit i muller, germà i germana, o què eren. Em contestaven de manera confusa. No entenia d’on havia sortit l’Andreina, amiga d’infantesa de la meva mare i filla de l’Anna Kuliscioff, i per què es deia Costa de cognom. Tampoc no entenia què hi tenia a veure l’Andrea Costa, mort ja feia temps, i a qui, tanmateix, esmentaven al costat d’aquestes persones.

En Turati l’Anna Kuliscioff estaven sempre presents en el record de la mare; i jo sabia que tots dos eren vius, que vivien a Milà (potser junts, potser en dues cases diferents) i que ara es dedicaven a la política, a lluitar contra el feixisme. Però en la imaginació se’m barrejaven amb altres figures que també estaven presents en el record de la mare: els seus pares, en Silvio, el Dement, el Bigotut. Persones que ja havien mort, o que, si encara vivien, devien ser molt velles, perquè formaven part d’històries que havien passat feia moltíssim temps, quan la mare era petita i havia sentit dir «la germana de la meva gossa» o «quina pudor que fa l’àcid sulfhídric!». Persones a qui ara ja no podia tocar ni veure, i que encara que es poguessin tocar i veure, ja no eren les mateixes que quan jo les havia pensat, i que encara que fossin vives, s’havien empeltat de la proximitat dels morts, amb qui vivien en la meva ànima: havien fet el pas inabastable i lleuger dels difunts.

«Oh, pobra Lidia», sospirava de tant en tant la mare. Es compadia de si mateixa pels problemes que tenia, pels pocs diners, per les esbroncades del pare, per l’Alberto i per en Mario, que sempre es pegaven, per l’Alberto que no tenia ganes d’estudiar i que anava sempre a jugar a futbol, per les nostres males cares i per les males cares de la Natalina.

De vegades jo també feia mala cara o m’enrabiava. Però era una nena, i les meves cares i rebequeries no molestaven gaire la meva mare en aquella època. «Em pica, em pica!», començava queixant-me al matí mentre la mare em vestia i em posava jerseis de llana que m’irritaven la pell. «Però si són jerseis bons! —responia la mare—. Són de Neuberg! No deus voler pas que els llenci a les escombraries!».

La mare ens comprava els jerseis a Neuberg. Si un jersei era de Neuberg havia de ser bo i suau per força, i no podia ser que irrités la pell. Els jerseis es compraven a Neuberg, els abrics es feien al sastre Maccheroni i de les nostres sabates d’hivern se n’ocupava el pare, les encarregava a un sabater que es deia senyor Castagneri i que tenia una botiga al carrer Saluzzo.

Jo entrava al menjador encara més emmurriada pel jersei de Neuberg, i la mare, en veure’m entrar ombrívola i enfadada, deia: «Ja ha arribat la Maria Temporal!».

La mare odiava el fred i per això comprava tots aquells jerseis a Neuberg. Odiava el fred, tot i que cada matí es dutxava amb aquella aigua gelada que tant li agradava. Odiava el fred constant i penetrant dels dies d’hivern. «Quin fred! —exclamava sempre, posant-se una jaqueta a sobre de l’altra i estirant les mànigues per sobre de les mans—. Quin fred que fa! No puc suportar el fred!». I m’estirava el jersei de Neuberg cap avall, mentre jo em barallava. «Tota de llana, Lidia!», deia, imitant una antiga companya seva d’escola. I continuava: «Em consola veure’t abrigada amb aquest jersei tan bonic».

Però també odiava la calor. Quan feia calor començava a esbufegar i a esbocar-se l’escot del vestit. «Quina calor! No aguanto la calor!», deia. I el pare li contestava: «Que intolerant que ets! Que intolerants que sou tots plegats!».

Quan anava de viatge amb el pare, la mare s’enduia molts jerseis i molts vestits de gruix diferent, i tan bon punt el temps canviava una mica, només feia que despullar-se i tornar-se a vestir. «Mai no trobo la temperatura justa», deia. I el pare li etzibava: «Mira que n’ets, de pesada, amb la calor i el fred! Sempre has de rondinar per alguna cosa!».

Jo, al matí, mai no volia esmorzar. No suportava la llet, per no parlar del mezzorado. Però la mare sabia que quan berenava a casa de la Frances o dels Terni prenia llet. En realitat, bevia aquella llet a casa de la Frances o dels Terni amb molt de fàstic, però ho feia per obediència i per timidesa ja que estava fora de casa. A la mare se li havia ficat al cap que la llet de casa la Frances m’agradava. Per això, al matí, em duien una tassa de llet, i jo, per sistema, em negava a prendre-la. «Però si és de la Frances! —deia la mare—. És la llet d’en Lucio! És de la vaca d’en Lucio!». Em volia fer entendre que aquella llet l’havien anat a buscar a casa la Frances, que en Lucio tenia una vaca seva particular, i que a casa seva no compraven la llet a la lleteria sinó que se la feien portar diàriament d’unes terres que tenien a Normandia, d’un camp anomenat el Grouchet.

«És la llet del Grouchet! És la llet d’en Lucio!», continuava la mare durant una bona estona. Però com que jo em negava a beure-la, la Natalina acabava preparant-me una sopa.

Jo no anava a l’escola, encara que ja tingués l’edat per fer-ho, perquè el meu pare deia que a l’escola s’agafaven microbis. Els meus germans, per la mateixa raó, també havien fet els estudis de grau elemental a casa, amb mestres. A mi em feia classe la mare. Jo no entenia l’aritmètica, ni aconseguia aprendre la taula pitagòrica. La mare s’esgargamellava i, per explicar-me-la, feia servir caramels o còdols que agafava del jardí i els posava en línia sobre la taula. A casa no menjàvem caramels, perquè el pare deia que feien malbé les dents, i tampoc no hi havia xocolata ni altres dolços, perquè estava prohibit menjar «entre hores». Els únics dolços que es menjaven, però sempre a taula, eren uns de fregits anomenats smarren que una cuinera alemanya havia ensenyat a preparar a la mare. Sembla que eren econòmics però en menjàvem tan sovint que ja no els suportàvem. També menjàvem un pastís que sabia fer la Natalina i que es deia «el pastís de Gressoney», potser perquè la Natalina l’havia après a fer quan érem a Gressoney, a la muntanya.

La mare només comprava caramels per ensenyar-me aritmètica, però a mi l’aritmètica em repugnava encara més amb aquells caramels i còdols. La mare em va subscriure a una revista escolar que es deia Els drets de l’escola per aprendre mètodes didàctics moderns. No sé què devia aprendre d’aquells mètodes pedagògics en aquella revista; res, segurament. Però hi va trobar una poesia que li agradava molt i que acostumava a recitar als meus germans:

I tots plegats cridarem:

Visca la mà gentil

de la nena senyoril

que practica la virtut!

Mentre m’ensenyava geografia, la mare m’explicava coses de tots els països on havia estat el pare de jove. Havia esta a l’Índia (on havia agafat el còlera i em sembla que també la febre groga), a Alemanya i a Holanda. I també havia estat a Spitzbergen. Allà s’havia ficat al crani d’una balena per buscar-hi els ganglis cerebroespinals però no els havia aconseguit trobar. S’havia embrutat de cap a peus amb la sang de la balena i havia tornat amb la roba bruta i encartonada per la sang seca. A casa hi havia moltes fotografies del pare amb les balenes. I la mare me les ensenyava, però a mi em decebien una mica perquè estaven desenfocades i el pare només apareixia al fons com una ombra minúscula. De la balena no es veia ni el morro ni la cua, només una espècie de pujol dentat, gris i nebulós: la balena era allò.

A la primavera creixien moltes roses al jardí. No sé com hi podien créixer, ja que a cap de nosaltres no se’ns acudia mai ni regar ni podar els rosers. Un jardiner venia una vegada a l’any i es veu que amb això ja n’hi havia prou.

«Les roses, Lidia! Les violetes, Lidia!», deia la mare passejant pel jardí i imitant aquella companya d’escola. A la primavera venien al nostre jardí els nens d’en Terni amb la seva mainadera, l’Assunta, que portava un davantal blanc i mitges blanques de fil d’Escòcia, i que es treia les sabates al prat i se les deixava al costat. En Cucco i la Lullina, els fills d’en Terni, també portaven vestits blancs, i la mare els posava les meves bates perquè juguessin sense embrutar-se. «Ssst, ssst! Mireu què fa en Cucco!», cridava en Terni, admirant els seus nens, que jugaven amb la terra. En Terni també es treia les sabates i la jaqueta per jugar a pilota al prat, però se’ls tornava a posar de seguida si sentia arribar el pare.

Al jardí teníem un cirerer, i l’Alberto s’hi enfilava per menjar cireres amb els seus amics: en Frinco, el dels llibres, d’aspecte feréstec amb jersei i gorra de visera, i els germans d’en Lucio.

En Lucio venia al matí i se n’anava a la tarda: quan feia bon temps s’estava sempre a casa nostra, perquè ells no tenien jardí. En Lucio era delicat i fràgil, i a l’hora dels menjars mai no tenia gana: menjava una mica, sospirava i deixava la forquilla: «Estic cansat de mastegar», deia amb la mateixa erra nasal de tota la família. En Lucio era feixista, i els meus germans el feien enrabiar parlant-li malament de Mussolini. «No parlem de política», demanava, només veure arribar els meus germans. De petit tenia uns grans rínxols negres arreglats en llargs tirabuixons que li queien sobre el front. Més endavant li van tallar els cabells, i llavors els portava arreglats, llisos i setinats de brillantina. Vestia sempre com un homenet, amb jaquetetes cenyides i llacet. Havia après a llegir al mateix temps que jo, però jo tenia una muntanya de llibres, i ell, molt pocs, perquè llegia a poc a poc i es cansava. Tanmateix, quan era a casa nostra també llegia, perquè jo, de vegades, avorrida de jugar, m’estirava al prat amb un llibre. Després en Lucio presumia davant dels meus germans d’haver-se llegit un llibre sencer, ja que ells sempre es burlaven d’ell perquè llegia poc. «Avui he llegit dues lires. Avui he llegit cinc lires», deia complagut, mostrant el preu que marcava el llibre. A la tarda el venia a buscar la dona que s’ocupava d’ell, una tal Maria Buoninsegni: una doneta vella i amargada, amb una guineu pelada al voltant del coll. Aquesta Maria Buoninsegni era molt devota i ens portava a mi i a en Lucio a l’església i a les processons, era amiga del pare Semeria i sempre en parlava. Una vegada, en no sé quina cerimònia, ens va presentar a mi i en Lucio al pare Semeria, que ens va acaronar el cap i li va preguntar si érem els seus fills. «No, són els fills d’uns amics», va contestar ella.

Ni a en Lopez ni a en Terni els agradava la muntanya, i de vegades el pare feia les excursions i les escalades amb un amic seu que es deia Galeotti.

En Galeotti vivia amb la seva germana i un nebot en una finca que es deia Pozzuolo. La mare hi havia estat una vegada i s’hi havia divertit molt; parlava sovint d’aquells dies a Pozzuolo. Hi havia pollastres i galls dindi i s’hi servien grans tiberis. L’Adele Rasetti, la germana d’en Galeotti, havia passejat molt amb la meva mare, ensenyant-li els noms de les herbes, de les plantes i dels insectes, ja que en aquella família tots eren entomòlegs i botànics. Després, l’Adele havia regalat a la mare un quadre seu on es veia un llac alpí: el teníem penjat al menjador. Al matí, l’Adele es llevava d’hora per passar comptes amb l’administrador o per pintar, o bé se n’anava als prats a “herboritzar”: baixeta, prima, amb el nas punxegut i un barret de palla. «Que estupenda que és l’Adele! Es lleva d’hora, pinta! Va a herboritzar!», deia sempre la mare, plena d’admiració, perquè ella no sabia ni pintar ni distingia l’alfàbrega de la xicoira. La meva mare era vaga i admirava moltíssim la gent activa, i cada vegada que veia l’Adele Rasetti es posava a llegir manuals de ciències per aprendre ella també alguna cosa sobre els insectes i sobre botànica, però després s’avorria i ho deixava.

Durant l’estiu, en Galeotti ens venia a veure a la muntanya amb el seu nebot, que era fill de l’Adele i amic del meu germà Gino. Al matí, la meva àvia es passejava anguniejada d’un cantó a l’altre; no sabia com vestir-se. «Posi’s el vestit gris amb botonets», li suggeria la mare. «No, que en Galeotti ja me l’ha vist!», responia l’àvia, cargolant-se les mans plena d’incertesa.

En Galeotti ni se la mirava, l’àvia, sempre estava parlant entotsolat amb el meu pare i projectant marxes i escalades. L’àvia, d’altra banda, malgrat la preocupació perquè no la veiés «amb el vestit d’ahir», no suportava en Galeotti perquè el trobava groller i simple i perquè li feia por que s’emportés el pare a llocs perillosos.

El nebot d’en Galeotti es deia Franco Rasetti. Estudiava física, però també tenia la mania de col·leccionar insectes i minerals i ho havia encomanat a en Gino. Sempre tornaven de les excursions amb trossos de molsa embolicats al mocador i amb la motxilla plena d’escarabats morts i de cristalls. En Franco Rasetti parlava sense parar durant el dinar, però sempre de física, de geologia i de coleòpters, i mentre parlava, jugava amb les molles de pa que hi havia a les estovalles. Tenia el nas punxegut i la barbeta afilada, un color sempre una mica verd llangardaix i un bigoti hirsut. «És molt intel·ligent —deia el pare—. Però és eixut! Molt eixut!». Tanmateix, en Franco Rasetti, tot i ser sec, una vegada havia escrit un poema tornant d’una excursió amb en Gino, mentre eren en un casalot abandonat esperant que parés de ploure: