Читать книгу Els mitjans. Per què són importants - Nick Couldry - Страница 3

1. Connectar

Els mitjans de comunicació són tecnologies per transmetre i conservar el que la seva indústria anomena contingut: símbols, imatges i sons que tenen un significat. El significat és una dimensió bàsica de la vida humana. Un món que no en tingués gens ni mica seria aterridor. En aquest sentit, els mitjans, a través de la difusió de significats, fan les nostres vides més habitables; generant la circulació de continguts d’un lloc a un altre, connecten espais i ajuden a construir territoris. Aquesta connexió de diferents entorns és la primera manera en què participen en la construcció dels mons en els quals vivim. Ara bé, la qüestió de com ho fan és complexa.

Suposem que hem creat un sistema per connectar persones que anteriorment no tenien contacte entre si, i que amb això les hem ajudat a descobrir interessos que tenen en comú. I suposem que el nostre invent funciona degudament, i que, en constatar-ho, prenem la decisió d’invertir-hi més recursos per convertir-lo en un projecte sostenible. Suposem també que la nostra nova plataforma cada vegada obté més i més usuaris que vinculen les seves vides amb l’entorn que els hem proveït. Ara magnifiquem aquesta hipòtesi a una escala d’uns quants grapats de centenars de milions de persones, i així començarem a entendre un fenomen que s’ha convertit en el pa de cada dia del segle xxi.

Benvinguts a una paradoxa clau sobre el funcionament dels mitjans en la societat contemporània: posant en contacte grans quantitats de persones i permetent-los que es connectin entre si, adquireixen el poder d’influenciar la manera com es construeix la societat, i tot plegat sense que els seus impulsors en tinguessin cap intenció necessàriament. Aquesta paradoxa ha afectat d’una manera o altra totes les tecnologies mediàtiques dels últims quatre segles, tot i que a cada època es presenta en una versió diferent. També a la nostra.

Avui la paradoxa del poder mediàtic es deriva de l’escala i la velocitat amb què els mitjans connecten les persones i les coses, i de la complexitat amb què aquestes connexions s’integren en les nostres vides. Recordem una vegada més el malestar que l’exercici de privació de mitjans causa a molts dels que ho intenten. Això posa de manifest les conseqüències d’aquest poder sobre el funcionament de les societats, unes conseqüències que són tan reals per a la gent que es connecta com per a la que es manté desconnectada, i per a la gran majoria que tan sols fa un ús d’aquesta connexió, sense tenir cap influència sobre la seva organització.

A l’època contemporània, cal pensar en els mitjans no només com una mera plataforma —la televisió, la ràdio, una aplicació…—, sinó com una successió d’infraestructures intervinculades que possibiliten una determinada manera de viure. Ens hi referirem com a infraestructures de connexió. Aquest concepte ens ajudarà a pensar què és alhora distintiu i universal del món que els mitjans col·laboren a construir.

Els mitjans de comunicació, com a infraestructures de connexió, s’han enfrontat a diverses limitacions al llarg de la història: la necessitat d’un suport per transmetre significat —pedra, papir, pergamí, paper o fins i tot l’aire, en el cas dels senyals de fum—, la necessitat d’una substància per marcar el suport —des d’eines per tallar-lo fins a la tinta o el foc— i, generalment, també la necessitat d’un recurs material per transportar el suport —cables de coure, ones de ràdio, el cos humà, cavalls o fins i tot coloms.

Al llarg de la història les diferents infraestructures de connexió existents han comportat equilibris totalment diferents entre les restriccions i les oportunitats que oferien. Quan el suport pesava massa i transportar-lo era difícil, els mitjans de comunicació eren fonamentalment locals. La seva funció era més aviat connectar la gent a través del temps que no de l’espai: les tauletes d’argila mesopotàmiques, que daten de l’any 2000 aC, conservaven informació cultural, política, econòmica i astronòmica important per a èpoques posteriors; a l’Amèrica del Sud, els inques utilitzaven complexes cordes amb nusos, els quipus, per enregistrar dades burocràtiques; els registres dels annals de la dinastia coreana de Joseon, inicialment manuscrits i posteriorment impresos a partir de principis del segle xv, conservaven un inventari de les activitats del rei per a les generacions futures, una informació que es mantenia en secret fins a la mort del mateix rei. Aquests darrers constitueixen el registre dinàstic continu més llarg de la història mundial.

Els principals reptes que es deriven dels mitjans de comunicació del segle xxi són gairebé oposats als de l’època en què es va inventar l’escriptura. Avui enviar missatges i textos, fins i tot d’enormes dimensions i complexitat, a través de l’espai és tan fàcil que el que es torna difícil és l’emmagatzematge segur de la informació en el temps. I llavors ens trobem amb la qüestió dels límits pròpiament humans. Quan el trànsit de significats ja no és escàs, sinó que es torna aclaparador per la seva freqüència, el que ens suposa un problema és mantenir-nos al dia amb l’allau de missatges que rebem, i encara més seleccionar i preservar els que són importants per a nosaltres.

En aquest capítol aprofundim en la història de la connexió entre les persones i les coses que els mitjans han facilitat abans d’ocupar-nos de la complexitat de la connexió social en l’època dels telèfons intel·ligents i les xarxes socials. Això ens proporcionarà un punt de partida per avaluar les diferents maneres en què els mitjans ens poden connectar, i també les seves implicacions per a la qualitat de vida humana. Potser, de la mateixa manera que unes quantes dècades enrere els humans vam començar a pensar en el món físic com un medi, un ecosistema que podem ajudar a gestionar millor o pitjor, ara hauríem de prendre una consciència ambiental —fins i tot ecològica— sobre els mitjans de comunicació.

Una història de connexió. Moments destacats

Les tecnologies dels mitjans han estat connectant els éssers humans des de fa quatre mil anys. Normalment aquesta història se sol explicar en termes d’una progressió cap a uns mitjans cada vegada més fiables, regulars i freqüents, que operen en àmbits geogràfics cada vegada més grans i amb una intensitat sempre a l’alça.

Sens dubte la invenció de la impremta representa un moment destacat en aquest procés. Coneixem la introducció de la impremta mecànica i el tipus mòbil al segle xv gràcies a l’inventor alemany Johannes Gutenberg, però altres tecnologies similars ja s’havien estat utilitzant a la Xina i a Corea centenars d’anys abans. En la realitat europea, l’aparició de la impremta es va traduir en una major difusió de textos religiosos, com ara les versions de la Bíblia escrites en registres de parla quotidiana. En molts països, els nivells d’alfabetització van augmentar juntament amb la circulació de nous formats de text més dinàmics, com el fulletó, la novel·la o el diari, dissenyats per a una producció ràpida, una difusió àmplia i un consum àgil.

Habitualment s’assenyala aquesta fita històrica de la invenció de la impressió com el naixement de l’era moderna. Ara bé, si els mitjans connecten les persones i transmeten els significats que volen compartir, sempre necessitaran alguna cosa més que la tecnologia en si. El rol canviant dels mitjans escrits en les societats occidentals al llarg dels segles xvii, xviii i xix no s’entén tan sols a través de la impressió, sinó també de noves formes d’organització social i econòmica: l’aparició de mercats de llibres, les trobades per llegir conjuntament, la fundació de noves institucions mediàtiques com ara diaris, revistes o el sistema postal… A mesura que els mitjans de comunicació ens connecten, es formen noves estructures socials al seu voltant.

Tot i així, però, no deixaria de ser un error ignorar la base tecnològica sobre la qual reposen. En determinats punts de la història, les tecnologies de transmissió han experimentat canvis fonamentals, moments decisius com la invenció del telègraf als anys trenta del segle xix i la consegüent instal·lació de cables terrestres i submarins per transmetre missatges a grans distàncies a partir de la dècada dels anys seixanta. Més endavant, a principis del segle xx, la ràdio i la televisió van canviar no només els significats que es podien comunicar, sinó també la velocitat de la seva transmissió. A través de la ràdio, els líders polítics van adquirir la facultat de dirigir-se instantàniament i directament a multituds que no tenien davant físicament. I més endavant la televisió va afegir-hi la possibilitat de transmetre una imatge visual al mateix temps, oferint a l’audiència la possibilitat de sentir-se com si tinguessin el ponent que els parlava al davant.

La prova més dramàtica que els mitjans de comunicació estaven connectant el món de maneres mai vistes va sorgir arran de l’enfonsament del Titanic l’abril del 1912. Els senyals de socors emesos des del transatlàntic van arribar als vaixells propers i a les estacions de ràdio de la costa est del Canadà, que de seguida van notificar el desastre als Estats Units i a Europa, d’on provenien molts dels passatgers. En qüestió d’hores, es va estendre la notícia d’una catàstrofe internacional que s’estava produint en el present compartit. Juntament amb aquest nou sentit de la immediatesa de les notícies, va arribar una colossal oportunitat de promoció per a Guglielmo Marconi, la tecnologia radiofònica i les estacions del qual van fer possible la transmissió de missatges.

Si els entenem com a infraestructures de connexió, els mitjans són indestriables de la història del poder econòmic i el control polític. El gran interès dels governs pels sistemes d’informació es remunta, com a mínim, a la Revolució Francesa, al segle xviii, però nosaltres ens centrarem en el segle xx. Als anys trenta, Marconi va arribar a treballar de prop amb el líder feixista italià Benito Mussolini com a cap del Consell de Recerca Nacional. L’ascens tant del feixisme com del nazisme és inconcebible sense l’audàcia amb què van fer ús dels mitjans electrònics per arribar a nacions senceres a través de les ones.

Unes dècades més tard, ja era la televisió global el que permetia a centenars de milions de persones presenciar els moments clau de la història; de fet, la mateixa experiència de grans comunitats observant conjuntament aquests esdeveniments és part del que els va reservar un lloc a la història. Recordem la investidura de Nelson Mandela el 1994, el funeral de la princesa Diana el 1997, el discurs de victòria de Barack Obama el 2008. El 1994 també va ser l’any en què la world wide web, la xarxa web, es va fer disponible més àmpliament, i una nova infraestructura va filtrar-se a les vides de tothom: internet. Encara avui hi ha molts llocs al planeta on la connexió a internet és nul·la o intermitent. Però alhora el món té prop de nou mil milions de dispositius mòbils amb connexió a internet integrada —tauletes i telèfons intel·ligents—,1 un element que forma part del potencial de la vida humana gairebé a tot arreu, fins i tot quan els telèfons sense connexió a internet continuen sent importants per enviar missatges de text i per a sistemes de pagament com l’M-Pesa, per exemple, que es fa servir a gran part de l’Àfrica.

Internet ha proporcionat l’eix vertebrador sobre el qual s’han construït moltes altres funcions de la realitat contemporània, funcions que han esdevingut tan fonamentals que ens costa imaginar el món sense: l’esmentada world wide web i les xarxes socials. Avui vivim una nova fase històrica d’interconnexió humana a través dels mitjans amb un impacte determinant per a l’ordre econòmic i el poder polític. Més endavant reprendrem l’assumpte del poder polític, però primer explorem com aquestes connexions han afectat la manera en què podem actuar al món.

Connexions i accions

Fa anys, tenir aficions era una experiència solitària. Fins i tot quan l’afició es tractava d’un programa, una pel·lícula o un grup de música molt populars. Per què? Perquè, tot i que eren els mitjans els que donaven accés a l’objecte de l’afició, i per més que de vegades es poguessin conèixer altres fans, per exemple en un concert, ningú s’estalviava de passar els temps morts d’entremig: les estones en què no hi havia ningú amb qui parlar sobre la devoció compartida.

La paraula fan, que ens ha arribat de l’anglès, té les seves arrels en els cultes religiosos antics,2 però en les darreres dues dècades el fenomen que descriu s’ha transformat radicalment. A través de plataformes com Instagram o Twitter, i fins i tot del correu electrònic i la missatgeria més bàsica, els fans poden estar en contacte entre ells i compartir les seves impressions permanentment i des de qualsevol lloc. En tot moment poden tenir la sensació d’estar directament en contacte amb les celebritats que segueixen.

No només poden compartir idees, sinó també imatges, muntatges, brometes en bucle (GIF) i més continguts, humorístics o seriosos, amb altres fans afins de tot el món i a cada moment. Tot això depèn de l’espai de connexió que anomenem internet.

Ara canviem d’enfocament, i apliquem la mateixa reflexió a la política; aquí hi passa alguna cosa semblant. Els fans d’un polític o una política, d’un partit o d’un corrent ideològic —anomenats normalment partidaris, militants o votants— poden estar en contacte entre si per intercanviar idees, bromes, propostes i rumors. Poden compartir indignació, desesperació o alegria pel context polític amb persones que estan convençudes que compartiran aquests sentiments. I sí, la política sovint està més enfocada a l’àmbit nacional que els col·lectius de fans, però també hi ha molts moviments internacionals —alguns de pertorbadors, com l’extremisme ultradretà— que han estat estimulats per la possibilitat de connectar els seus seguidors via internet.

En plataformes públiques o semipúbliques com Facebook o Twitter, els fans polítics també poden trobar-se amb els que no comparteixen els seus punts de vista, i fins i tot amb els que representen l’extrem oposat de la seva visió del món, cosa que de vegades acaba amb resultats explosius. Molts col·lectius de fans tenen rivalitats amb d’altres; ara bé, com que la política és un espai concentrat de competència, i el que hi ha en joc en el conflicte polític poden ser qüestions de vida o mort, o d’enriquiment o empobriment, els mitjans hi tenen unes implicacions més inquietants que no pas, per exemple, en l’àmbit musical. Parlem de la polarització de la política, la decadència de l’esfera pública dels mitjans, fins i tot d’amenaces contra la mateixa democràcia.

Per bé o per mal, els mitjans han canviat el funcionament de la política. A través de les xarxes socials, avui és molt més fàcil mobilitzar les bases de suport per a l’acció política. Ja no cal repartir fullets en una cantonada o anar trucant a les portes. Els grups en línia poden créixer en molt poc temps si els seus membres n’escampen la veu. Igualment, els missatges, les invitacions i les provocacions es poden difondre encara més ràpidament. Mentre treballava en bona part d’aquest llibre, les protestes dels gilets jaunes a França, que s’estenien ràpidament, n’eren l’últim exemple, i posteriorment encara hem presenciat les manifestacions pel moviment Black Lives Matter als Estats Units i a molts altres països.

Inspirats per aquest canvi en la forma en què els mitjans de comunicació treballen per mobilitzar a través de les seves connexions, hi ha qui escriu sobre revolucions a Facebook (Egipte, 2011), moviments de hashtags o etiquetes (el moviment dels indignats a Espanya, 2013) o unes primeres eleccions de WhatsApp (Karnataka, l’Índia, maig del 2018).3 Però rere aquestes etiquetes s’amaga alguna cosa profundament enganyosa, i entendre’n el perquè ens ajuda a interpretar la complexitat del que implica el fenomen de la connexió.

Fixem-nos en el cas d’Egipte i la seva revolució fallida el 2011. Allà, com en altres països del Pròxim Orient, les xarxes socials van tenir una influència significativa sobre la manera com es mobilitzava la població per a les accions a curt termini, de forma ràpida i amb precisió. Però això era només una part de la seva incidència. Perquè, connectant cada punt en l’espai i el temps, els mitjans van canviar el punt de partida de cada actor polític egipci, fins i tot d’actors tan poderosos com els governs i l’exèrcit. A llarg termini, i a vegades també en el curt, els governs tenen més traça a treure partit de les noves eines mediàtiques per mobilitzar i influenciar que els individus i els grups que se’ls oposen. Les noves possibilitats que els protestants troben en els mitjans no fan que les formes de poder existents —militars, governamentals, legals, retòriques— senzillament desapareguin. I així, a Egipte, el poder militar es va estabilitzar i va donar un cop sobre la taula per dominar la situació, interrompent la revolució a través de la intervenció violenta de tota la vida. A més, els darrers anys la vigilància del govern a través de Facebook i altres xarxes socials s’ha intensificat.4

El nou context polític en línia, que tant depèn de les xarxes socials, comporta una sèrie de riscos considerables per als activistes. Inclús en els casos en què les accions s’organitzen en plataformes suposadament lliures de vigilància, com ara el WhatsApp xifrat, hi ha altres perills. Les persones i els programes informàtics que utilitzen la plataforma no sempre són el que semblen. Es pot estendre la desinformació, i es poden parar trampes per als serveis de seguretat, tal com va passar al Brasil durant la vaga nacional de camioners el maig del 2018, esmentada a la introducció.

Avui, els avantatges financers i d’imatge per a les empreses que operen plataformes digitals són tan evidents com ho eren per a Marconi i els seus senyals de ràdio ara fa un segle. No obstant això, els avantatges que els governs obtenen de les formes de connexió tecnològica intensives actuals són més subtils, ja que demanen més planificació estratègica. Abans d’examinar específicament el cas dels governs, però, podem extreure algun principi de tot el que hem explorat fins ara?

En primer lloc, que els mitjans, com a infraestructures de connexió, creen nous espais d’interacció. En segon lloc, que aquests espais són terrenys potencialment conflictius, on cada actor desplega tot el poder que és capaç de reunir. En tercer lloc, que els mitjans només ens connecten en el context de les distribucions de poder prèvies: del poder social i econòmic, governamental i militar, i d’un poder polític més ampli. I, per acabar, en quart lloc, que això significa que el nou equilibri de poder entre actors grans i petits que resulta del fet que tothom estigui més connectat és profundament incert.

Ordres de connexió

Aquests balanços de poder inestables són crucials per entendre fins a quin punt els mitjans han posat recursos al servei d’institucions l’objectiu de les quals és imposar l’ordre: els governs. Els governs i els estats s’han interessat pels mitjans i les comunicacions des de sempre. En trobem exemples a l’Imperi persa, amb la seva extensa xarxa de missatgers a cavall, i a l’Imperi romà, l’extensió del qual suposava que els emperadors havien de «governar per correspondència».5 Alguns historiadors sostenen que el moment decisiu per a l’aparició de la figura de l’estat modern a l’Europa del segle xii va ser l’ús creixent d’escrits per part dels governants per deixar constància de les decisions preses i per rastrejar la seva implementació.6

Els interessos dels governs en les infraestructures de connexió de vegades passen desapercebudes mentre celebrem els que utilitzen els mitjans des dels marges. Però l’ascens constant cap al poder global de la República Popular de la Xina prova que les històries optimistes que promulguen que més premsa «ens farà lliures» són absolutament qüestionables. Encara que els seus plantejaments inicials per al desenvolupament de la connexió a internet eren molt diferents dels d’Occident, durant l’última dècada la Xina ha desenvolupat diverses xarxes socials que hi són directament comparables. Això no vol dir, és clar, que no s’organitzin d’una altra manera. Les grans plataformes xineses —Alibaba en comptes d’Amazon, TenCent en comptes de Facebook, Baidu en comptes de Google— tenen vincles més estrets amb el govern, i una integració funcional molt més profunda. Imaginem-nos la combinació de Facebook amb Amazon, i després afegim-hi plataformes financeres, tot això amanit amb un suport i una promoció estatals considerables. Així arribaríem a aproximar-nos al volum de poder que amassen les superplataformes xineses d’avui, un sistema que basteix els plans del govern xinès d’introduir un sistema de crèdit social per gestionar la població xinesa mitjançant el seguiment del seu comportament en línia i atorgant a cada usuari una qualificació en conseqüència. Aprofundirem en aquesta qüestió al capítol 5.

El govern xinès no amaga els objectius d’aquesta política. Ha proclamat la seva visió d’una societat totalment connectada en què l’economia, els ciutadans i l’estat treballin en harmonia a través d’infraestructures de connexió i del seguiment i el processament continu de dades. Per veure’n un exemple, podem llegir a continuació una cita de la política xinesa en qüestió, coneguda com l’Internet Plus, publicada el 2014:

Donar curs a la superioritat d’escala i aplicació de l’internet del nostre país […] accelerar la millora dels nivells de desenvolupament industrial, enfortir la capacitat d’innovació en tots els sectors, construir noves funcions i superioritats de desenvolupament econòmic i social. Persistir en la reforma, la innovació i l’orientació cap a la demanda del mercat […] i ampliar vigorosament l’envergadura i la profunditat de la convergència d’internet amb tots els àmbits de l’economia i la societat.

Aquesta visió del paper connector dels mitjans en la societat, per més que el seu llenguatge sobre innovació s’alineï amb la perspectiva del desenvolupament d’internet que mantenen els governs occidentals, implica moltes coses respecte de la llibertat. El seu èmfasi fonamental s’encarrila cap a l’ordre social, no cap a la llibertat individual.

En resum, els mitjans de comunicació creen no només noves eines perquè els ciutadans puguin parlar i resistir-se, sinó també noves eines amb les quals els governs poden gestionar i governar la societat. Reprendrem aquest assumpte al capítol final. Això sí, tots aquells a qui aquestes visions de control els tinguin amoïnats no només s’han de preocupar dels governs. Recordem allò que va dir l’exdirector executiu de Google, Eric Schmidt: «Si hi ha res que no vulgueu que sàpiga ningú, potser no ho hauríeu d’estar fent».7 Google segur que sap què volem buscar; el seu model de negoci es basa en aquest coneixement.

La comprensió de com els mitjans de comunicació de tot tipus connecten les societats és clau per entendre quins tipus de govern tenen números per governar-nos al segle xxi, tant si són democràtics com si no.

Una vida connectada?

Les connexions mediàtiques també condicionen profundament les interaccions amb el nostre entorn proper. Una vegada més, ambivalències: els mitjans ens ofereixen formes addicionals d’actuar al món, però alhora comporten noves restriccions i obligacions. No només s’asseguren que ens connectem, sinó que estem connectats.

Per a algunes persones, la pressió d’una vida permanentment en línia és tan intensa que, cada cert temps, necessiten desintoxicar-se. Però, és clar, els avantatges diaris de com els mitjans ens tenen connectats són irrebatibles. Per exemple, ens permeten accedir més fàcilment a la informació que necessitem per moure’ns d’un lloc a un altre. Per això el mòbil s’ha convertit en una eina indispensable per als milions d’immigrants forçats que, desesperadament i a costa d’un gran risc, es desplacen buscant unes condicions de vida millors.

Les pantalles dels mòbils, doncs, han assumit un paper vital en moltes famílies. En molts casos, les oportunitats laborals són tan escasses que alguns membres de la família decideixen emigrar per trobar una feina ben remunerada, com ara les grans poblacions de treballadors migrants del Pròxim Orient o Europa. I sovint això no els impedeix de mantenir una relació amb els fills que deixen enrere, allà on siguin. Els entorns més privilegiats també es poden beneficiar de la possibilitat d’estar en contacte amb la família i els amics amb més continuïtat que mai, encara que vagin amunt i avall per feina o per plaer.

Significa tot això que avui, en general, les persones estan connectades amb més gent que abans? Això és el que se sol afirmar des dels departaments de màrqueting, com a mínim. Però les dades mostren que, des de la introducció del telèfon, tendim a utilitzar les noves tecnologies per connectar-nos més amb els cercles que ja coneixíem, és a dir, la família i els amics.8 La qüestió més important, per tant, no és amb qui ens connecten els mitjans, sinó si la connexió intensificada amb els que ja tractàvem abans millora la nostra vida personal.

Dins de les famílies, entren en joc diverses forces molt complexes d’analitzar. El gran novel·lista rus Tolstoi va escriure que «totes les famílies felices s’assemblen —són felices de la mateixa manera—, però cada família infeliç ho és a la seva manera».9 Podem afirmar amb seguretat que les famílies felices fan servir els mitjans per mantenir-se en contacte regularment, per trobar noves maneres de ser espontànies juntes, per arxivar els seus records amb més eficàcia i per coordinar millor les seves activitats. Però la cosa no s’acaba aquí.

També han sorgit alguns patrons de comportament alarmants. En primer lloc, cada vegada es tem més que els mitjans de comunicació proporcionen una via d’escapament del tedi o l’opressió de la vida familiar massa fàcil, i generen, especialment entre els joves, formes d’addicció a les pantalles que l’Organització Mundial de la Salut inclou dins de la seva definició de «consum de substàncies».10 A més, els mitjans es poden incorporar a les interaccions familiars de maneres tòxiques. Ara deixem entrar dispositius de gravació en espais on no n’havíem tingut mai, com ara l’habitació d’una parella. I això no és cap problema quan la relació va bé, però si les coses es torcen, poden sorgir pràctiques reprovables com el porno de venjança. Aquest acte, reconegut com un delicte en cada vegada més països, gairebé sempre és comès per homes contra dones.

La capacitat del telèfon intel·ligent per fer circular imatges instantàniament i a gran escala ha estat batejada per un sociòleg com a autocomunicació en massa;11 emissions do it yourself, vaja. El problema és que de vegades el que s’emet no reflecteix ni l’auto ni el self, no és un mateix. Així, en paral·lel al telèfon intel·ligent, i de forma més discreta, també han irromput les càmeres espia. Els mitjans posen a les mans de qualsevol una eina per difondre la intimitat dels altres quan aquests no en tenen absolutament cap intenció ni ganes. Parlem de pràctiques com l’upskirting, el fet de gravar la roba interior d’algú sense el seu consentiment, que diversos països estan considerant classificar com un delicte, i la molka, imatges de caràcter sexual filmades d’amagat, que ha generat un nombre de detencions creixent a Corea del Sud.12 Una vegada més, generalment són els homes els que cometen aquests actes contra les dones.

Aquestes activitats infames representen una part important de l’ordre emergent —o hauríem de dir-ne desordre?— de les societats i els mitjans. Són tan pròpies del que significa viure en un món connectat com els xats plens de fotografies de menjar, reunions familiars i amics somrients.

Conclusió: els mitjans com un ecosistema

Ara posem el focus sobre una qüestió que ha estat present al llarg de tot el capítol. Els mitjans, en connectar-nos més i de noves maneres, no afecten les relacions de poder de forma senzilla; més aviat ofereixen noves eines per al poder, nous espais de conflicte i, amb sort, de cooperació. Habitualment, esperem obtenir conclusions plenament positives o negatives de tot el que produeixen. Però això no funciona així. Com podem esperar resultats absoluts si connecten milers de milions de persones i els permeten fer virtualment tot el que vulguin?

Els mitjans connecten els nostres mons de formes complexes. Ens n’adonem quan pensem en la xarxa d’interrelacions que hi experimentem. Fem tantes coses interrelacionades a través dels mitjans, i aquests en fan tantes amb nosaltres, que la idea de pensar en tot plegat com un entorn, un ecosistema viu, cobra sentit. No ens costa gens concebre els espais on conviuen altres animals en aquests termes. De fet, en biologia o zoologia mai parlem aïlladament de diferents animals, ni tan sols de recursos alimentaris, sinó d’ecosistemes sencers d’elements que interactuen, ecosistemes que, com per fi hem entès, lamentablement, poden existir en desequilibri.

Aquesta perspectiva ecològica significa tenir en compte no només quines tecnologies dels mitjans utilitzem, sinó també quines són les seves conseqüències a llarg termini per a la nostra manera de relacionar-nos entre nosaltres com a éssers humans. La interactivitat dels mitjans actuals és un tret essencial de l’ecosistema contemporani, i el diferencia de tots els que han existit en èpoques anteriors. Sempre que tinguem a l’abast un ordinador, podrem enviar i rebre un missatge des de qualsevol punt geogràfic. Amb internet i la seva arquitectura anomenada end-to-end o d’extrem a extrem, qualsevol de nosaltres, en principi, pot transmetre un missatge a tants destinataris com vulgui, i també pot esperar que els altres facin el mateix. Això vol dir que els nostres usos d’internet —les decisions que prenem sobre quines imatges enviem i quines obrim— no queden fora de l’ecosistema dels mitjans, sinó que en formen part.

Tot i això, els mitjans, en connectar-nos, el que afecten són les dinàmiques de poder que ja configuraven les relacions interpersonals en els llocs de treball i les escoles, les famílies i els grups d’amics, els moviments religiosos i les associacions polítiques, i entre classes, gèneres, generacions i races. Per tant, amb les connexions que possibiliten, contribueixen a construir el present, però ho fan sempre sobre els fonaments del passat. I, a mesura que donen forma a les societats, també les representen davant dels seus propis membres d’una manera determinada, tant si aquests s’identifiquen amb el reflex que els ofereix el mirall dels mitjans com si no. Al capítol següent analitzarem el funcionament d’aquests processos de representació i els riscos i els beneficis que produeixen.