Читать книгу Hola, Micos! - Oriol Canosa Masllorens - Страница 4

•2

–MICO, una de les alzines del carrer diu que està entrant algú.

–Què vol dir, això? –va cridar el professor Casacuberta.

–Doncs que se t’estan colant al laboratori –va explicar el cactus.

–Qui? Com ho saps?

–Mira que ets ruc, mico! Ho ha dit l’alzina que hi ha davant la porta.

En Nani va provar de ficar-hi cullerada:

–Doncs jo no he sentit res.

–Naturalment que no. Amb el vostre invent d’estar per casa podeu sentir el que diuen les plantes del vostre voltant, però nosaltres tenim mecanismes més sofisticats per comunicar-nos amb plantes que estan lluny.

El professor no se’n sabia avenir.

–I com és que això no ho sabia, jo?

–No saps pràcticament res de nosaltres, mico –va dir la mimosa, deixant anar una rialleta–. Però jo no em preocuparia gaire per això, ara. Algú està a punt d’esbotzar la porta del laboratori.

Una explosió enorme va interrompre la conversa. Una part del mur que separava el jardí del carrer havia desaparegut i, a través dels vidres de l’hivernacle, el professor i el seu ajudant van poder veure com una figura alta i prima sortia d’entre la pols de l’explosió. Aquell home, armat amb una pistola, va creuar corrents el jardí i va obrir la porta del laboratori.

–Professor Mancuso! –va cridar el professor Casacuberta.

L’home que acabava d’entrar anava vestit amb una bata blanca idèntica a la del professor Casacuberta, i portava una barba molt llarga i unes ulleres fosques de muntura fina sobre el nas. De fet, s’assemblava molt al professor Casacuberta excepte per tres detalls: era calb, duia una pistola a la mà i estava molt content.

–Ha! Ha! Ha! Feia temps que esperava aquest moment! –va exclamar l’estrany personatge–. Ara m’enduré el teu condensador de vibracions i guanyaré el Premi Nobel!

En Nani, espantat, s’intentava amagar sota una taula.

–Quina obsessió que té tothom amb aquest premi! –va dir, fluixet.

–Surt d’aquí sota! –li va ordenar el professor Mancuso apuntant-lo amb la pistola–. I posa el casc dins d’aquesta bossa, que me l’enduré.

–Ara mateix –va dir en Nani, que no tenia cap intenció de morir per un casc–. Però no calia que destrossés el mur del jardí. De fet, la porta principal està oberta. Sempre la deixem oberta per si ve el carter i som aquí dins...

–És igual, això. Les explosions sempre donen una mica d’emoció als robatoris. I ara, feu el favor de lligar-vos entre vosaltres amb aquestes cordes. I feu-vos un nus ben fort o m’enfadaré.

En Nani i el professor van obeir les ordres mentre el professor Mancuso instal·lava un estrany aparell sobre una de les taules.

–Fantàstic! –va exclamar–. Mira que és fàcil, això de ser dolent. En un parell d’hores de feina m’he apropiat del treball de tota una vida.

–Segur que a la nit dormiràs malament, per això –va pronosticar-li el professor Casacuberta.

–No t’ho creguis –va contestar l’intrús, que tocava botons del seu aparell amb molta tranquil·litat–. Acostumo a dormir igual de bé tant si faig coses bones com si faig coses dolentes. El bé està sobrevalorat.

–No es pot ser més malvat! –va cridar en Nani.

–I ara, la part final del meu pla –va seguir explicant el professor Mancuso–: aquest aparell és una bomba. Una bomba de les grosses, de les que peten fort. I l’he programat perquè d’aquí a cinc minuts no deixi rastre del laboratori ni dels seus ocupants.

–Doncs sí que es podia ser més malvat! –va queixar-se en Nani.

–Aquesta part de la meva feina m’encanta. Llàstima que no em pugui quedar per veure com acaba. El metge m’ha recomanat que no em quedi mai a les explosions. La salut és el més important. Adeu!

Va marxar del laboratori amb el casc i va deixar els dos científics lligats de mans i peus.

–Vinga, Nani, deslliguem-nos i toquem el dos d’aquí! –va ordenar el professor Casacuberta quan es van quedar sols.

–Com vol que em deslligui? –va preguntar l’ajudant.

–Tros d’ase... Mira com ho faig jo.

El professor Casacuberta va provar de desfer els nusos de la corda sense gaire èxit.

–Però què has fet, Nani? M’has lligat molt fort!

–És clar, professor! És el que ens ha ordenat el professor Mancuso! Ha dit que ens féssim un nus ben fort o s’enfadaria.

–I, naturalment, tu li has fet cas. Només ets eficient quan segueixes les ordres dels altres. Per què, quan jo et dono ordres, mai no ho fas tan bé? –va dir el professor lluitant en va contra els nusos de la seva corda.

–Perdoni, professor.

–No pateixis, Nani. Queda clar que, en aquest laboratori, la genialitat i el cervell estan molt mal repartits. Per sort, jo no he seguit les instruccions del professor Mancuso i he fet un nus molt fàcil de desfer. Vinga, deslliga’t i deslliga’m a mi abans no sigui massa tard.

En Nani va provar de desfer els nusos de la corda que el mantenia lligat a la cadira.

–No puc, professor.

–Micos, us queden tres minuts... –va recordar el cactus, que per primera vegada no tenia gaire ganes de riure–. Bé, de fet ENS queden tres minuts. Perquè nosaltres no estem lligades però no podem sortir d’aquí...

–Ara no us sembla tan divertit això de ser plantes, oi? –va preguntar el professor Casacuberta mentre observava els progressos del seu ajudant.

–Per fi! –va cridar en Nani, alliberant una mà.

–Doncs vinga, de pressa! Acaba de deslligar-te i deslliga’m a mi, que encara ens en sortirem.

–Dos minuts, micos –va recordar el cactus quan els dos humans es van haver desempallegat de les cordes–. Encara teniu dos minuts per treure’ns a totes del laboratori.

–No els facis cas, Nani. Salvem els aparells, que costen un dineral. De plantes, al món, n’hi ha totes les que vulguis. Ajuda’m a treure els ordinadors, primer.

–Salvatges! –va cridar la mimosa–. Ens deixareu morir?

–Té raó, professor –va dir en Nani–. Nosaltres no som com el professor Mancuso, nosaltres som bons...

El professor Casacuberta va dedicar uns segons a reflexionar. Potser en Nani tenia raó.

–D’acord, comencem per les plantes. Agafa tots els testos i portem-los al jardí, darrere aquell mur de pedra.

En un minut, els dos científics van arrossegar els testos fora de l’hivernacle. El cactus, la mimosa, el gira-sol, la rosa i la resta de plantes van abandonar el laboratori i van ser dipositades en lloc segur.

–Encara ens queden trenta segons, Nani. Anem a buscar els aparells.

–No, professor! És massa perillós!

–No diguis ximpleries, Nani. No deixaré que la feina de tota una vida desaparegui així com així.

I, dient això, va córrer de nou cap a l’hivernacle.

Però no hi va arribar. Just abans que el professor Casacuberta entrés dins el seu laboratori, la bomba va esclatar i l’hivernacle va convertir-se en una bola de foc. Els vidres de les parets i del sostre van sortir disparats en totes direccions i va ser un veritable miracle que cap dels dos no en sortís ferit.

–Mil dimonis! –va cridar el professor–. Ho hem perdut tot!

–Tots els aparells... –va dir en Nani.

–I els ordinadors amb tota la informació! I els plànols del condensador de vibracions!

–I per a què els volia, els plànols?

–Per construir un altre casc, tros d’ase! No te n’adones, que sense els plànols ara només hi ha un condensador de vibracions al món? I que se l’ha endut el professor Mancuso?

–I què farem, ara? –va preguntar en Nani.

–Només podem fer una cosa: atrapar el professor Mancuso i recuperar el casc.

En Nani no ho veia clar.

–I si truquem a la policia? –va preguntar.

–És una idea absurda –va respondre el professor–. Què els direm? Que hem inventat un casc que serveix per parlar amb les plantes i que un professor rival ens l’ha robat per guanyar el Premi Nobel? Ens prendrien per bojos!

–Potser té raó –va admetre en Nani.

–Micos... Si voleu, podem ajudar-vos –va proposar el cactus–. Al cap i a la fi, ens heu salvat la vida.

–Ajudar-nos? –va preguntar el professor Casacuberta, que no entenia com unes plantes immòbils i escanyolides els podien servir en una persecució.

–I tant! Penseu que som més llestes que vosaltres...

El professor no n’estava gens convençut, però no tenia ganes de discutir.

–Nani, agafa el cactus i sortim d’aquí –va ordenar al seu ajudant.

En Nani va agafar el test, que no era gaire més gran que la seva mà, i van dirigir-se cap a la porta.

–Regueu-nos una miqueta, abans de marxar! –va demanar la mimosa, que no veia clar que aquell parell tornessin algun dia de la seva perillosíssima missió.