Читать книгу El meu any de repòs i relaxació - Ottessa Moshfegh - Страница 10

Sempre que em despertava, de nit o de dia, recorria el lluminós vestíbul de marbre del meu edifici arrossegant els peus i feia la volta a l’illa de cases fins a una botigueta de queviures que no tancava mai. M’hi servia dos cafès amb llet de mida gran, amb sis terrossos de sucre cadascun, engolia el primer pujant amb l’ascensor cap al pis i em bevia lentament el segon mentre mirava pel·lícules, menjava galetes en forma d’animal i prenia trazodona, Ambien i Nembutal fins que em tornava a adormir. D’aquesta manera perdia la noció del temps. Passaven dies. Setmanes. Es van escolar uns quants mesos. Quan hi pensava, encarregava menjar a domicili del restaurant tailandès de l’altra banda del carrer, o una safata d’amanida de tonyina del bar de la Primera Avinguda. Em despertava i em trobava missatges de veu al mòbil de perruqueries o salons de bellesa per confirmar reserves que havia fet mentre dormia. Sempre trucava per cancel·lar-les, cosa que no suportava fer, perquè no suportava parlar amb la gent.

Al principi d’aquesta fase, em venien a buscar la roba bruta i me la tornaven neta un cop a la setmana. El cruixit de les bosses de plàstic esquinçades en el corrent d’aire de les finestres de la sala d’estar em reconfortava. M’agradava sentir alenades d’olor de roba neta mentre dormitava al sofà. Passat un quant temps, però, se’m feia massa costa amunt apilar tota la roba bruta i ficar-la a la bossa de la bugaderia. I el soroll que feien la rentadora i l’assecadora em torbava el son. Així doncs, les calces brutes les llençava. Igualment, tots els conjunts vells em recordaven en Trevor. Durant una temporada va continuar arribant per correu llenceria xarona de Victoria’s Secret, tangues, bodis i picardies de colors fúcsia i verd llima amb farbalans, cada peça empaquetada en una bossa de plàstic transparent. Jo entaforava totes les bossetes de plàstic a l’armari i anava sense roba interior. De tant en tant m’arribava un paquet de Barneys o de Saks amb un pijama d’home o altres coses que no recordava haver comprat: mitjons de caixmir, samarretes estampades, texans de disseny.

A tot estirar em dutxava un cop a la setmana. Vaig deixar d’arreglar-me les celles, de decolorar-me, de fer-me la cera, de raspallar-me els cabells. Res d’hidratar ni d’exfoliar. Res d’afaitar-me les cames. Gairebé no sortia del pis. Tots els rebuts els tenia domiciliats. Havia pagat un any d’impostos sobre la propietat del pis i de la vella casa dels meus difunts pares al nord de l’estat. Els inquilins d’aquella casa m’ingressaven cada mes l’import del lloguer al compte corrent. Perquè continuessin pagant-me l’atur només havia de fer la trucada setmanal al servei automatitzat i prémer 1, que volia dir «Sí», quan el robot em preguntava si m’havia esforçat de debò a trobar feina. Amb això n’hi havia prou per finançar el copagament de tots els medicaments que prenia i el que comprés a la botigueta. D’altra banda, tenia inversions. L’assessor financer del meu difunt pare seguia tot aquell afer i me n’enviava uns extractes trimestrals que jo no llegia mai. Al meu compte d’estalvis també hi tenia una morterada de diners: prou per subsistir uns quants anys, posat que no fes res espectacular. A més a més de tot això, tenia un límit de crèdit elevat a la Visa. Els diners no em preocupaven.

Havia començat a «hibernar» tan bé com havia pogut a mitjan juny de 2000. Tenia vint-i-sis anys. Vaig contemplar com l’estiu es moria i la tardor es tornava freda i grisa a través d’una làmina trencada de l’estor. Se’m van afeblir els músculs. La roba de llit es va esgrogueir, tot i que normalment em quedava adormida davant el televisor, al sofà, que era de Pottery Barn, estampat de ratlles blaves i blanques i tot enfonsat i ple de taques de cafè i de suor.

Mentre estava desperta no feia gran cosa més que mirar pel·lícules. No suportava mirar la tele normal. Sobretot al principi, la tele em trasbalsava massa, i començava a fer servir el comandament de manera compulsiva, canviant constantment de canal, burlant-me de tot i inquietant-me. Em superava. Les úniques notícies que podia llegir eren els titulars sensacionalistes dels diaris locals de la botigueta. Els donava una mirada ràpida mentre pagava els cafès. Bush contra Gore per la presidència. S’havia mort algú important, havien segrestat un nen, un senador havia robat diners, un atleta famós havia enganyat la seva dona embarassada. A la ciutat de Nova York hi passaven coses —en passen sempre—, però res de tot allò no m’afectava. Aquella era la bellesa del son: la realitat es tornava distant i m’apareixia a la ment amb la indiferència d’una pel·lícula o d’un somni. Em resultava fàcil despreocupar-me de les coses que no m’afectaven. Els treballadors del metro havien començat una vaga. Un huracà havia passat i se n’havia anat. No tenia importància. Hi hauria pogut haver una invasió extraterrestre o una plaga de llagostes i jo me n’hauria adonat, però no m’hauria amoïnat.

Quan necessitava més pastilles, m’aventurava a sortir per anar a la drogueria amb farmàcia Rite Aid, que quedava a tres illes de cases. Aquell era un viatge invariablement dolorós. En caminar per la Primera Avinguda tot em feia esgarrifances. Era com quan neix un nen: em feia mal l’aire, em feia mal la llum, els detalls del món semblaven estridents i hostils. Només em valia de l’alcohol els dies que havia de fer aquestes excursions: un gotet de vodka abans de sortir i passar per davant de tots els petits restaurants, els cafès i les botigues on solia anar quan campava per allà fora, fingint que tenia una vida. A banda d’aquests desplaçaments, procurava limitar-me a un radi d’una illa de cases al voltant del pis.

Els dependents de la botigueta eren tots egipcis joves. A banda de la meva psiquiatra, la doctora Tuttle, la meva amiga Reva i els porters de l’edifici, els egipcis eren les úniques persones a qui veia amb regularitat. Eren relativament ben plantats, alguns més que d’altres. Tenien la mandíbula angulosa i el front masculí, les celles vistoses i gruixudes. I tots ells semblaven haver-se posat eyeliner. N’hi devia haver mitja dotzena; suposava que eren germans o cosins. El seu estil em desinflava. Duien samarretes d’equips de futbol, caçadores de pell de motorista i cadenes d’or amb crucifixos, i posaven la música comercial de Z100 a la ràdio. No tenien ni gota de sentit de l’humor. Els primers temps després que em traslladés al barri s’havien dedicat a flirtejar amb mi, d’una manera fins i tot molesta. Però quan vaig començar a aparèixer a altes hores de la nit, arrossegant els peus, amb lleganyes als ulls i escuma a les comissures de la boca, van deixar d’intentar guanyar-se el meu afecte.

—Tens una cosa aquí —va dir l’home rere el taulell un matí, indicant-se la barbeta amb els dits llargs i bruns.

Jo em vaig limitar a fer un gest de desinterès amb la mà. Més tard vaig descobrir que tenia pasta de dents resseca per tota la cara.

Quan ja feia uns quants mesos que comprava tota malgirbada i mig adormida al seu establiment, els egipcis van començar a dir-me «mestressa» i a acceptar de bon grat els meus cinquanta cèntims quan els demanava un cigarret solt, cosa que feia sovint. Hauria pogut anar a molts altres llocs a buscar cafè, però la botigueta m’agradava. La tenia a prop, el cafè que servien era regularment dolent i no havia d’aguantar ningú que demanés un brioix o un cafè amb llet sense escuma. No hi havia nens amb el nas ple de mocs ni au-pairs sueques. No hi havia professionals esterilitzats, no hi havia parelletes. El cafè de la botigueta era cafè de classe treballadora, cafè per a porters, missatgers, empleats de manteniment, ajudants de cambrer i dones de fer feines. En aquell lloc, l’aire feia fortor de detergents barats i de florit. Podia comptar amb el congelador de vidres entelats ple de gelats, polos i gots de plàstic amb gel. Els compartiments de polimetacrilat sobre el taulell estaven atapeïts de xiclets i llaminadures. Res no hi canviava mai: els cigarrets ben afilerats, els rotlles de rasca i guanya, dotze marques diferents d’aigua embotellada, cervesa, pa de motlle, una caixa amb embotits i formatges que no comprava mai ningú, una safata de pastes portugueses seques, un cistell amb fruita embolicada amb plàstic, tota una paret de revistes que jo evitava. No volia llegir res que no fossin titulars de diaris. Em mantenia apartada de qualsevol cosa que em pogués estimular l’intel·lecte o provocar enveja o angoixa. M’esforçava a evitar trasbalsos.

De tant en tant, la Reva es presentava al meu pis amb una ampolla de vi i insistia a fer-me companyia. La seva mare s’estava morint de càncer. Aquell motiu, entre molts altres, feia que jo no tingués ganes de veure-la.

—Havies oblidat que vindria? —em preguntava la Reva, apartant-me per entrar a la sala d’estar i encenent els llums—. Vam parlar ahir a la nit, te’n recordes?

M’agradava trucar a la Reva just quan l’Ambien em començava a fer efecte, o el Solfoton, o el que fos. Segons ella, jo només volia parlar d’en Harrison Ford o de la Whoopi Goldberg, però deia que ja li estava bé.

—Ahir a la nit em vas explicar tota la trama de Frenètic. I vas recrear l’escena en què condueixen el cotxe, amb la cocaïna. No acabaves mai.

—L’Emmanuelle Seigner està fantàstica, en aquesta pel·lícula.

—És exactament el que vas dir ahir.

Quan apareixia la Reva jo em sentia alleujada i irritada alhora, tal com et sentiries si t’interrompessin a mig suïcidi. No era pas que els meus actes fossin un suïcidi. En realitat eren el contrari d’un suïcidi. La meva hibernació era una qüestió de supervivència. Pensava que em salvaria la vida.

—Ara fica’t a la dutxa —deia la Reva, avançant cap a la cuina—. Jo trauré les escombraries.

Me l’estimava, la Reva, però ja no em queia bé. Érem amigues des de la universitat, un temps prou llarg perquè l’única cosa que ens quedés en comú fos la nostra història compartida, un complex circuit de ressentiment, records, enveja, autoenganys i uns quants vestits que jo li havia deixat i que, malgrat la seva promesa de dur-los a la tintoreria i tornar-me’ls, no havia recuperat mai. La Reva treballava com a secretària de direcció per a una corredoria d’assegurances del centre. Era filla única i una addicta al gimnàs, tenia una marca de naixement vermell clapejat i en forma de Florida al coll, un hàbit de mastegar xiclet que li provocava dolor a l’ATM i un alè que pudia a llaminadures de canyella i de poma àcida. Li agradava venir a casa meva, fer-se espai a la butaca, deixar anar algun comentari sobre l’estat del pis, dir que jo semblava haver perdut més pes i queixar-se de la feina, tot plegat mentre s’anava omplint la copa de vi després de cada glop.

—La gent no entén com em sento, jo —deia—. Donen per fet que sempre estaré animada. Mentrestant, aquests imbècils es pensen que poden anar pel món tractant tots els subordinats com una merda. I se suposa que jo he de fer una rialleta, estar bufona i enviar-los els faxos? Que els donin pel cul. Que es quedin tots calbs i es rosteixin a l’infern.

La Reva estava embolicada amb el seu cap, en Ken, un home de mitjana edat, casat i amb un fill. De la seva obsessió per ell en parlava amb franquesa, però intentava amagar la part sexual de l’afer. Una vegada me n’havia ensenyat una foto, en un fullet de l’empresa: alt, espatlles amples, camisa blanca, corbata blava, una cara tan insulsa i avorrida que hauria pogut ser feta de plàstic. La Reva tenia debilitat pels homes més grans, igual que jo. Els homes de la nostra edat, deia la Reva, eren massa cursis, massa acaramel·lats, massa dependents. Jo podia entendre la seva repulsió, però no m’havia trobat mai un home així. Tots els homes amb qui jo havia tingut relacions, joves o madurs, havien estat distants i freds.

—Perquè ets molt esquerpa, és per això —em va explicar la Reva—. Els qui s’assemblen s’atreuen.

Com a amiga, la Reva era certament cursi, acaramel·lada i dependent, però també era molt reservada, i de tant en tant molt condescendent. No era capaç d’entendre (o simplement no ho volia entendre) que jo volgués dormir constantment, i sempre em refregava per la cara la seva superioritat moral i m’exhortava a afrontar les conseqüències del mal hàbit concret en què m’hagués encallat en aquell moment. L’estiu que vaig començar a dormir, la Reva em va renyar per «arruïnar el meu cos escultural». «Fumar mata.» «Hauries de sortir més.» «Ja conté prou proteïnes, la teva dieta?» Etcètera.

—No soc una criatura, Reva.

—Estic amoïnada per tu, això és tot. Perquè m’importes. Perquè t’estimo —deia ella.

Des que ens havíem conegut durant el penúltim any de carrera, la Reva no havia estat capaç d’admetre mai, en estat sobri, tenir cap desig vulgar. Però no era perfecta. «No és pas un angelet», com hauria dit la meva mare. Jo feia anys que sabia que la Reva era bulímica. Sabia que es masturbava amb un aparell de massatge cervical perquè li feia massa vergonya comprar-se un vibrador de debò en un sex-shop. Sabia que estava endeutada fins al coll amb les despeses dels estudis i després d’anys d’esprémer les targetes de crèdit al màxim, i que pispava mostres de la secció de bellesa de la botiga dietètica, vora el seu pis a l’Upper West Side. N’havia vist els adhesius en diversos objectes que portava a l’enorme bossa de maquillatge que s’enduia arreu on anava. Era una esclava de la vanitat i de l’estatus, cosa que no era estranya en un lloc com Manhattan, però jo trobava la seva desesperació especialment irritant. Em dificultava respectar la seva intel·ligència. Estava d’allò més obsessionada amb les marques, les convencions, les ganes d’«encaixar». Anava sovint a Chinatown per adquirir les últimes falsificacions de bosses de mà de disseny. Un any, per Nadal, m’havia regalat una cartera de Dooney & Bourke. Va comprar uns clauers Coach d’imitació que feien joc, un per a cadascuna.

Irònicament, el seu desig de ser refinada sempre havia estat la pedra a la sabata que la feia semblar ordinària.

—L’elegància estudiada no és elegància —li havia intentat explicar un dia—. L’encant no és un pentinat. O se’n té o no se’n té. Com més t’esforcis a ser distingida, més vulgar semblaràs.

Res no feria tant la Reva com la bellesa natural, com la meva. Un dia, mentre miràvem Abans de l’alba en vídeo, m’havia dit:

—Sabies que la Julie Delpy és feminista? Em pregunto si és per això que no està més prima. Si fos americana no l’haurien agafada per a aquest paper ni de broma. Ho veus, quins braços més tous que té? Aquí ningú no suporta els braços flàccids. Els braços flàccids et desqualifiquen a l’instant. Són com l’examen SAT. Si no arribes a 1.400 punts, ni tan sols existeixes.

—Et fa feliç que la Julie Delpy tingui els braços flàccids? —li havia preguntat jo.

—No —havia dit ella després de rumiar-s’ho una mica—. No en diria felicitat. És més aviat satisfacció.

Una cosa que la Reva no semblava considerar necessari amagar-me era la gelosia. Des que ens havíem fet amigues, si jo li explicava que m’havia passat alguna cosa bona, ella repetia una vegada i una altra «No és just» amb veu queixosa, fins al punt que l’expressió es va convertir en una mena de crossa que deixava anar despreocupadament, amb una veu neutra. Era una resposta automàtica quan jo havia tret bona nota, quan tenia un color de pintallavis nou, quan només quedava un polo, quan veia el meu tallat de cabells car. «No és just.» Jo posava els dits en forma de creu i els sostenia enlaire entre nosaltres, com si em protegís de la seva enveja i la seva ira. Una vegada li havia preguntat si la seva enveja estava relacionada amb el fet que ella fos jueva, si pensava que jo tenia les coses més fàcils perquè era blanca, anglosaxona i protestant.

—No és perquè sigui jueva —recordo que em va dir. Va ser més o menys en acabar els estudis, quan jo vaig rebre una menció d’honor malgrat haver-me saltat més de la meitat de les classes de l’últim curs i la Reva va suspendre els exàmens d’accés als estudis de postgrau—. És perquè soc grassa.

En realitat no ho era. Era molt maca, de fet.

—I voldria que et cuidessis més —va dir un dia que em va venir a veure al pis, quan jo em trobava en l’estat d’entreson—. Jo no puc fer-ho per tu, saps? Què és el que t’agrada tant, de la Whoopi Goldberg? Ni tan sols fa gràcia. Has de mirar pel·lícules que t’animin. Com Austin Powers. O aquella amb la Julia Roberts i en Hugh Grant. Tot d’una sembles la Winona Ryder a Innocència interrompuda. Però tens més retirada a l’Angelina Jolie. En aquesta va de rossa.

Aquella era la seva manera d’expressar preocupació pel meu benestar. Tampoc no li agradava que anés «col·locada».

—Realment no hauries de barrejar l’alcohol amb tots els medicaments que et prens —deia mentre s’acabava el vi.

Jo deixava que la Reva es begués tot el vi. Quan estudiàvem a la universitat, d’anar de copes als bars ella en deia «fer teràpia». Podia engolir un whisky amb llimona d’un sol glop. Entre copes prenia ibuprofèn. Deia que així mantenia una tolerància elevada. Segurament complia els requisits per considerar-se alcohòlica. Sobre mi, però, tenia raó. Anava «col·locada». Em prenia una dotzena llarga de pastilles al dia. Però tot estava molt regulat, pensava jo. Tot era perfectament honest. L’únic que volia era dormir constantment. Tenia un pla.

—No soc una ionqui ni res d’això —li deia jo a la defensiva—. M’estic prenent un descans. Aquest és el meu any de repòs i relaxació.

—Quina sort que tens —va dir la Reva—. A mi no m’importaria agafar-me una temporada de descans de la feina per fer el ronsa, mirar pel·lícules i dormitar tot el dia, però no em queixo. No m’ho puc permetre.

Un cop anava borratxa, posava els peus a la tauleta davant el sofà, fent caure a terra la meva roba bruta i les cartes sense obrir, i xerrava sense aturador sobre en Ken, posant-me al dia del darrer episodi de la telenovel·la que protagonitzaven, Idil·li d’oficina. Es vantava de totes les coses divertides que faria el cap de setmana, es planyia d’haver deixat de seguir la dieta més recent i d’haver de fer hores extres al gimnàs per compensar-ho. I al final plorava per la seva mare.

—No puc parlar amb ella com solia fer-ho. Em sento molt trista. Em sento molt abandonada. Em sento terriblement sola.

—Tots estem sols, Reva —li deia jo.

Era cert: jo ho estava, ella ho estava. Era el màxim consol que podia oferir-li.

—Sé que m’he de preparar per al pitjor, respecte a la mare. El pronòstic no és bo. I em sembla que ni tan sols estic al corrent de tot, pel que fa al seu càncer. Em fa sentir un gran desesper. Tant de bo tingués algú que m’abracés, saps? És llastimós, això?

—Ets dependent —vaig dir jo—. Sona frustrant.

—I llavors hi ha en Ken. No ho suporto. Abans que estar sola em mataria —va dir ella.

—Com a mínim tens alternatives.

Si em venia de gust, encarregàvem amanides al tailandès i miràvem pel·lícules de pagament. Jo preferia les meves cintes de vídeo, però la Reva sempre volia veure la pel·lícula «nova» i «popular» i que «se suposava que era bona» de torn. Per a ella era un motiu d’orgull, el fet que en aquella època estigués més al dia de la cultura popular. Estava al corrent de totes les xafarderies dels famosos, seguia les últimes tendències de la moda. A mi se me’n fotia, tot allò. Però la Reva s’estudiava el Cosmopolitan i mirava Sexe a Nova York. Amb la bellesa i la «saviesa pràctica» era competitiva. La seva enveja estava carregada de superioritat moral. Comparada amb mi, ella era una «desfavorida». I, segons el seu punt de vista, tenia raó: jo semblava una model, tenia uns diners que no m’havia guanyat, portava roba de disseny autèntica i era llicenciada en història de l’art, cosa que volia dir que «tenia cultura». La Reva, d’altra banda, venia de Long Island, era un vuit sobre deu en aparença però s’anomenava «un tres de Nova York», i s’havia graduat en economia. «La llicenciatura dels cellacremats asiàtics sense habilitats socials», en deia ella.

El pis de la Reva, a l’altra banda de la ciutat, era a la tercera planta d’un edifici sense ascensor que feia olor de roba de gimnàs suada, patates fregides, Lysol i perfum Tommy Girl. Tot i que quan s’hi havia mudat me n’havia donat un joc de claus, jo només hi havia estat dues vegades en cinc anys. Ella preferia venir a casa meva. Em penso que li agradava que el meu porter la reconegués, agafar l’ascensor elegant de botons daurats, veure’m dilapidar l’opulència en què vivia. No sé què passava, amb la Reva. No me’n podia desfer. Ella m’adorava, però també m’odiava. Contemplava la meva lluita amb la infelicitat com una paròdia amarga de les seves pròpies desgràcies. La meva solitud i la meva falta d’objectius eren decisió meva; la Reva, en canvi, a pesar dels seus grans esforços, no havia pogut assolir el que volia: ni marit, ni fills, ni una carrera fabulosa. Per això, quan jo vaig començar a dormir constantment, em penso que la Reva va sentir certa satisfacció en observar com em reduïa a la pollosa inútil en què tenia l’esperança que m’estigués convertint. A mi no m’interessava competir-hi, però li tenia rancúnia per principi, i això feia que discutíssim. Suposo que tenir una germana és així, una persona que t’estima prou per fer-te veure tots els teus defectes. Fins i tot els caps de setmana, si s’estava fins tard a casa meva, es refusava de quedar-se a dormir. Jo no ho hauria volgut igualment, però ella sempre feia molts escarafalls amb el tema, com si tingués responsabilitats que jo no podria entendre mai.

Una nit li vaig fer una instantània i la vaig enganxar al marc del mirall de la sala d’estar. La Reva va pensar que era un gest d’afecte, però la meva idea, en realitat, era que la foto em recordés fins a quin punt era poc plaent la seva companyia, per si més tard, estant sota l’efecte dels medicaments, em venien ganes de trucar-li.

—Et deixaré el meu conjunt de CDs per «estimular la confiança en un mateix» —deia ella sempre que jo parlava d’alguna cosa que m’afectava o em preocupava.

La Reva tenia debilitat pels llibres d’autoajuda i els tallers que solien combinar alguna tècnica dietètica nova amb el desenvolupament professional i les habilitats en les relacions de parella, tot plegat dissimulat rere la idea d’ensenyar les dones joves «a assolir tot el seu potencial». Cada poques setmanes, la Reva tenia un paradigma vital del tot nou, i me l’havia d’explicar.

—Aprèn a detectar quan estàs cansada —m’havia aconsellat una vegada—. Actualment, hi ha moltes dones que s’esllomen fins a quedar esgotades.

Un consell per a la vida diària, extret d’Aprofiteu el dia al màxim, noies, incloïa el suggeriment de planificar els conjunts de roba per a la setmana laboral el diumenge al vespre.

—Així, de bon matí, no perdràs el temps qüestionant les teves tries.

Quan parlava d’aquella manera realment l’odiava.

—I vine a Saints amb mi. És la nit de les dones. Les noies hi beuen de franc fins a les onze. Et sentiràs molt millor amb tu mateixa.

La Reva era una experta a barrejar consells prefabricats amb qualsevol excusa per beure fins a perdre el senderi.

—No tinc ganes de sortir, Reva —li vaig dir jo.

Ella es va mirar les mans, va joguinejar amb els anells que duia, es va gratar el coll i tot seguit va clavar els ulls a terra.

—Et trobo a faltar —va dir, amb la veu una mica nuada.

Potser es pensava que aquelles paraules m’arribarien al cor. M’havia passat el dia prenent nembutals.

—Segurament no hauríem de ser amigues —li vaig dir jo, estirant-me al sofà—. Hi he estat pensant, i no veig cap motiu per continuar sent-ho.

La Reva es va limitar a seure allà, prement-se les mans entre les cuixes. Al cap d’un minut o dos de silenci, va aixecar els ulls per mirar-me i es va posar un dit sota el nas; un gest que feia quan estava a punt de posar-se a plorar. Era com si imités Adolf Hitler. Jo em vaig tapar la cara amb el jersei, vaig serrar les dents i vaig intentar aguantar-me el riure mentre ella barbotejava, gemegava i intentava asserenar-se.

—Soc la teva millor amiga —va dir ella planyívolament—. No em pots deixar fora de la teva vida. Això seria una cosa molt autodestructiva.

Em vaig abaixar el jersei de la cara per fer una xuclada al cigarret. Ella es va apartar el fum de la cara amb la mà i va deixar anar una tos falsa. Llavors es va girar cap a mi. Intentava envalentir-se per fer contacte visual amb l’enemic. Li podia veure la por als ulls, com si els hagués clavat en un forat negre dins del qual podia caure.

—Com a mínim jo m’esforço per canviar i per anar al darrere de les coses que vull —va dir ella—. A banda de dormir, tu què vols, a la vida?

Vaig optar per no parar esment al seu to sarcàstic.

—Volia ser artista, però no tenia talent —li vaig dir.

—Realment es necessita talent?

Aquella potser era la cosa més intel·ligent que la Reva m’havia dit mai.

—Certament —vaig respondre.

Ella es va aixecar, va travessar la sala picant a terra amb les sabates de taló i va tancar la porta darrere seu amb suavitat. Jo em vaig prendre uns quants trankimazins, em vaig menjar unes quantes galetes en forma d’animal i em vaig quedar mirant el seient arrugat de la butaca buida. Em vaig aixecar, vaig posar Tin Cup i me la vaig mirar desganadament mentre dormitava al sofà.

La Reva em va trucar mitja hora més tard i em va deixar un missatge de veu dient que ja m’havia perdonat per haver-li ferit els sentiments, que estava preocupada per la meva salut, que m’estimava i que no m’abandonaria, «passés el que passés». Mentre escoltava el missatge se’m van afluixar les barres, com si hagués estat serrant les dents durant dies. Potser era així. Llavors me la vaig imaginar tirant els mocs amunt mentre es passejava per un supermercat Gristedes, triant els aliments que es menjaria i després vomitaria. La seva lleialtat era absurda. Era això, el que tirava endavant l’amistat.

—No t’amoïnis —vaig dir a la Reva quan em va dir que la seva mare començava el tercer tractament de químio.

—No siguis histèrica —li vaig dir quan a la seva mare el càncer se li va escampar al cervell.

No puc atribuir la meva decisió de posar-me a hibernar a cap esdeveniment concret. Al principi només volia uns quants calmants per ofegar els pensaments i els judicis, perquè amb aquell torrent constant era difícil no odiar-ho tot i tothom. Vaig pensar que la vida seria més tolerable si alentia el ritme al qual el meu cervell condemnava el món que m’envoltava. La primera vegada que vaig veure la doctora Tuttle va ser al gener de 2000. Tot va començar d’una manera molt innocent: m’atribolava la tristesa, l’angoixa i un desig d’escapar-me de la presó de la meva ment i el meu cos. La doctora Tuttle em va confirmar que allò no era cap cosa estranya. No era una metgessa com cal. Havia trobat el seu nom a la guia telefònica.

—M’agafes en un bon moment —va dir la primera vegada que li vaig trucar—. Tot just he acabat d’esbandir els plats. On has trobat el meu número?

—A les Pàgines Grogues.

M’agradava pensar que havia triat la doctora Tuttle a l’atzar, que el nostre vincle tenia un element de predestinació, un caràcter d’alguna manera diví, però en realitat ella havia estat l’únic psiquiatre que m’havia agafat el telèfon un dimarts a les onze de la nit. Havia deixat una dotzena de missatges de contestador quan la doctora Tuttle em va contestar.

—Les amenaces més serioses per als cervells, a dia d’avui, es troben en tots aquests forns de microones —em va explicar la doctora Tuttle aquella nit per telèfon—. Les microones, les ones de ràdio. Ara tenim torres de telefonia mòbil que ens bombardegen amb ves a saber quina mena de freqüències. Però aquest no és el meu camp. Jo em dedico a tractar malalties mentals. Treballes per a la policia? —em va preguntar.

—No, treballo per a una marxant d’art, en una galeria de Chelsea.

—Ets de l’FBI?

—No.

—De la CIA?

—No, per què?

—Són coses que he de preguntar, simplement. Ets de la DEA? De l’FDA? De la NICB? De l’NHCAA? Ets una investigadora privada a sou d’alguna entitat privada o governamental? Treballes per a una companyia d’assegurances mèdiques? Trafiques amb drogues? Ets addicta a cap droga? Ets metge? Estudiant de medicina? Obtens pastilles per a un xicot o un cap que et maltracta? De la NASA?

—Em penso que pateixo insomni. És el problema més important que tinc.

—Probablement ets addicta a la cafeïna, també. M’equivoco?

—No ho sé.

—Val més que continuïs prenent-ne. Si la deixes ara, et tornaràs boja. Els autèntics insomnes pateixen al·lucinacions i llacunes, i solen tenir mala memòria. Tot plegat pot fer que la vida sigui molt confusa. Et sona familiar, això?

—De vegades em sento morta —li vaig dir—, i odio tothom. Això compta?

—Oh, sí que compta. I tant que compta. Estic segura que et puc ajudar. Però sí que demano als pacients nous que vinguin per una visita de quinze minuts, per assegurar-nos que ens entendrem. Gratuïta. I et recomano que agafis l’hàbit d’escriure notes per recordar-te les visites. El termini de cancel·lació que dono és de vint-i-quatre hores. Saps què són, els post-its? Compra-te’n uns quants. M’hauràs de signar alguns documents de consentiment, alguns contractes. Escriu això, ara.

La doctora Tuttle em va dir que anés a veure-la l’endemà a les nou del matí.

Tenia el despatx en un bloc de pisos del carrer 13, vora Union Square. La sala d’espera era una habitació fosca, amb plafons de fusta, plena de mobles victorians d’imitació, joguines de gat, recipients amb flors seques aromàtiques, espelmes de color morat, corones de flors seques morades i piles de vells números del National Geographic. El lavabo estava atapeït de plantes i plomes de paó artificials. A la pica, al costat d’una enorme pastilla de sabó esquerdada de color lila, hi havia un bol de fusta amb cacauets en una orella de mar. Allò em va deixar perplexa. Tots els seus articles de tocador els tenia amagats en una cistella de vímet a l’armari sota la pica. Feia servir diverses pólvores antifúngiques, una crema de recepta amb cortisona, xampú, sabó i locions que feien olor d’espígol i de violeta. Pasta de dents de fonoll. El col·lutori bucal era de recepta. Quan el vaig provar, li vaig notar gust de mar.

La primera vegada que la vaig veure, la doctora Tuttle portava un collar ortopèdic d’escuma perquè havia tingut un «accident de taxi», i duia a coll un gat ratllat obès que em va presentar com «el meu fill gran». Em va indicar els minúsculs sobres grocs de la sala d’espera.

—Quan entris, escriu el teu nom en un sobre i posa-hi el xec plegat a dins. Els pagaments van aquí —va dir, donant uns copets a la capsa de fusta sobre l’escriptori del seu despatx.

Era la mena de capsa que tenen a les esglésies per ficar-hi donacions a canvi d’espelmes. La chaise-longue de la consulta estava plena de pèls de gat, i en un costat s’hi amuntegaven tot de petites nines antigues amb la cara de porcellana esquerdada. A l’escriptori hi havia barretes de cereals a mig menjar, tàpers apilats amb raïm i trossos de meló, un ordinador prehistòric i més números del National Geographic.

—Quin motiu t’ha fet venir? —va preguntar ella—. Depressió?

Ja havia tret el bloc de receptes.

El meu pla era mentir. M’ho havia rumiat molt. Li vaig dir que durant els darrers sis mesos m’havia costat dormir, i llavors em vaig queixar de desesperança i de nerviosisme en situacions socials. Però, mentre recitava el discurs que havia assajat, em vaig adonar que fins a cert punt allò era veritat. No era una insomne, però era infeliç. Lamentar-me davant la doctora Tuttle va ser estranyament alliberador.

—Vull calmants, d’això n’estic segura —vaig dir amb franquesa—. I vull alguna cosa que disminueixi la meva necessitat de companyia. Començo a estar desesperada —vaig dir—. Per acabar-ho d’adobar, soc òrfena. Segur que tinc estrès posttraumàtic. La meva mare es va suïcidar.

—Com? —va preguntar la doctora Tuttle.

—Es va obrir els canells —vaig mentir.

—Està bé saber-ho.

Tenia el cap pèl-roig tot estarrufat. El collar d’escuma que duia estava tacat amb el que semblava cafè i menjar, i li replegava la pell del coll cap a la barbeta. La seva cara recordava la d’un gos de Sant Hubert, plegada i flàccida, amb els ulls enfonsats amagats rere unes ulleres molt petites, de muntura d’acer i vidres de cul de got. No vaig acabar mai de veure bé els ulls de la doctora Tuttle. Sospito que els tenia esbatanats, negres i lluents, com els d’un corb. El boli que feia servir era llarg i morat, i tenia una ploma morada a l’extrem.

—Tant el meu pare com la meva mare van morir mentre jo estudiava a la universitat —vaig continuar jo—. Fa pocs anys.

Va fer l’efecte que ella m’estudiava un moment, amb una expressió neutra i intensa. Llavors es va girar cap al bloc de receptes.

—Soc molt bona amb les companyies d’assegurances —va dir en un to desapassionat—. Sé com esquivar els seus tripijocs. Dorms en absolut?

—Molt poc —vaig dir jo.

—Somies?

—Només tinc malsons.

—Ja m’ho pensava. El son és essencial. La majoria de la gent en necessita més de catorze hores o una cosa així. L’era moderna ens ha forçat a fer una vida antinatural. Obligacions, obligacions, obligacions. Vinga, vinga, vinga. Segurament treballes massa. —Va escriure al bloc una estona—. «Letícia» —va dir la doctora Tuttle—. M’agrada més que «joia». A la consulta no m’agrada fer servir la paraula «felicitat». És d’allò més paralitzant, la felicitat. Hauries de saber que soc una persona que aprecia les subtileses de l’experiència humana. Estar descansat és una condició indispensable, és clar. Saps què vol dir «letícia»? Ela, e, te, i, ce, i, a?

—Sí. Com a La casa de la letícia —vaig dir jo.

—Una història trista —va dir la doctora Tuttle.

—No l’he llegida.

—Val més que no ho facis.

—He llegit L’edat de la innocència.

—Ets instruïda, doncs.

—Vaig estudiar a Columbia.

—Està bé que jo ho sàpiga, però a tu no et servirà de gran cosa, en la teva condició. L’educació és directament proporcional a l’angoixa, com ja deus haver descobert, havent estudiat a Columbia. I la teva ingesta alimentària? És regular? Alguna restricció dietètica? Quan has entrat, he pensat en la Farrah Fawcett i la Faye Dunaway. Hi estàs emparentada? Deus estar uns deu quilos per sota de l’índex de massa corporal ideal, no és així?

—Em sembla que si pogués dormir tornaria a tenir gana —vaig dir.

Era mentida. Ja dormia més de dotze hores, de vuit a vuit. Tenia l’esperança que em donés unes pastilles que m’ajudessin a dormir tot el cap de setmana seguit.

—S’ha demostrat que la meditació diària cura l’insomni en les rates. No soc una persona religiosa, però podries intentar acudir a una església o una sinagoga per demanar consell sobre la pau interior. Els quàquers semblen gent sensata. Però vigila amb les sectes. No solen ser més que paranys per esclavitzar dones joves. Ets sexualment activa?

—No gaire —li vaig dir.

—Vius a la vora d’alguna planta nuclear? D’alguna instal·lació d’alt voltatge?

—Visc a l’Upper East Side.

—Agafes el metro?

En aquella època l’agafava cada dia per anar a la feina.

—Moltes malalties psíquiques es transmeten en espais públics tancats. Percebo que tens una ment molt porosa. Tens alguna afició?

—Miro pel·lícules.

—Aquesta és divertida.

—Com van aconseguir que les rates meditessin? —li vaig preguntar.

—Has vist com crien en captivitat, els rosegadors? Els progenitors es mengen els petits. Bé, no els podem titllar de malvats. Ho fan per compassió. Pel bé de l’espècie. Tens cap al·lèrgia?

—A les maduixes.

Després d’allò, la doctora Tuttle va deixar el boli a la taula i es va quedar amb la mirada perduda, absorta, pel que semblava en els seus pensaments.

—Algunes rates —va dir al cap d’una estona— probablement es mereixen que les titllin de malvades. Algunes rates concretes. —Va tornar a agafar el boli, agitant-ne la ploma morada—. Quan comencem a fer generalitzacions, cedim el dret de governar-nos a nosaltres mateixos. Espero que em segueixis. Les rates són molt lleials al planeta. Prova això —va dir, donant-me un feix de receptes—. No vagis a buscar tots els medicaments de cop. Els hem d’esglaonar per no despertar cap sospita. —Es va aixecar rígidament, va obrir un armari de fusta ple de mostres i va deixar caure uns quants paquets de pastilles de mostra a l’escriptori—. Et donaré una bossa de paper perquè els portis discretament —va dir—. Ves a buscar el liti i l’haloperidol primer. Val més que comencis fort. Així, si més endavant hem de provar coses més extravagants, la teva companyia d’assegurances no se n’estranyarà.

No puc culpar la doctora Tuttle dels seus nefastos consells. Al capdavall, jo vaig decidir ser la seva pacient. Em donava tot el que li demanava, i això em feia estar-li agraïda. Estic segura que hi havia més metges com ella, però la facilitat amb què l’havia trobada i l’alleujament immediat que em van procurar les seves receptes em van fer sentir com si hagués descobert un xaman farmacèutic, un mag, un bruixot, un savi. De vegades em preguntava si la doctora Tuttle era realment de carn i ossos. Si hagués estat un producte de la meva imaginació, m’hauria semblat estrany haver optat per ella en comptes de preferir algú que s’assemblés més a un dels meus herois; la Whoopi Goldberg, per exemple.

—Si alguna cosa va malament, truca al telèfon d’emergències —em va dir la doctora Tuttle—. Quan et sembli que pots, fes servir el seny. No hi ha manera de saber com t’afectaran, aquests medicaments.

Al principi del tractament, buscava a internet totes les pastilles noves que ella em donava per intentar assabentar-me del temps que era probable que dormís un dia concret. El fet de llegir coses sobre un medicament, però, n’estroncava la màgia. Feia que el son semblés trivial, una simple funció mecànica del cos, com esternudar, cagar o flexionar una articulació. Els apartats d’«Efectes secundaris i precaucions» d’internet eren descoratjadors, i les angoixes que suscitaven apujaven el volum dels meus pensaments, cosa que era justament el contrari del que esperava que fessin les pastilles. Així doncs, anava a comprar coses com Neuroproxin, Maxiphenphen, Valdignore i Silencior, i de tant en tant les afegia al còctel, però la majoria de les vegades prenia grans dosis de pastilles per dormir, amb un suplement de seconols o nembutals quan estava irritable, de valiums o huberplex quan sospitava que estava trista, i de placidyls, noctecs o miltowns quan intuïa que em sentia sola.

Al cap de poques setmanes havia acumulat una col·lecció de productes psicofarmacològics impressionant. Totes les etiquetes tenien el símbol de l’ull somnolent, el de la calavera i els ossos encreuats. «No prengui aquest medicament si es queda embarassada», «Prengui-se’l amb menjar o llet», «Guardi’l en un lloc sec», «Pot produir somnolència», «Pot produir nàusees», «No prengui aspirina», «No trenqui la càpsula», «No mastegui el comprimit». Qualsevol persona normal s’hauria preocupat per l’efecte que els fàrmacs tindrien sobre la seva salut. Jo no era del tot ignorant pel que feia als perills potencials. Al meu pare se l’havia menjat viu el càncer. A la meva mare l’havia vist a l’hospital plena de tubs, en mort cerebral. Havia perdut una amiga de la infantesa, a l’institut, per una fallida hepàtica després que es prengués paracetamol i GripaVicks. La vida era fràgil i fugaç i calia vigilar, per descomptat, però jo estava disposada a arriscar-me a morir si d’aquesta manera aconseguia dormir tot el dia i convertir-me en una persona completament nova. I vaig pensar que era prou intel·ligent per saber per endavant si les pastilles em matarien. Abans que passés això, abans que em fallés el cor o que el cervell m’esclatés, se m’hi fes una hemorràgia o m’impulsés a llançar-me per la finestra del meu pis de la setena planta, començaria a tenir malsons premonitoris. Confiava que tot plegat sortiria bé sempre que pogués dormir tot el dia.

M’havia traslladat al pis del carrer 84 Est el 1996, un any després de llicenciar-me a Columbia. L’estiu de 2000 encara no havia mantingut ni una sola conversa amb cap dels meus veïns: gairebé quatre anys de silenci absolut a l’ascensor, totes i cadascuna de les incòmodes pujades i baixades una representació de desconnexió hipnotitzada. La majoria dels meus veïns eren parelles de quaranta i tants anys, casades i sense fills. Tothom tenia cura de l’aparença i era professional. Molts abrics de pèl de camell i maletins de cuir negre. Bufandes de Burberry i arracades de perla. Hi havia unes quantes dones malparlades i solteres de la meva edat, a qui veia de tant en tant xerrant pel mòbil i passejant els seus caniches minúsculs. Em recordaven la Reva, però diria que tenien més diners i s’odiaven menys a si mateixes. Allò era Yorkville, l’Upper East Side. La gent era rígidament convencional. Quan travessava el vestíbul arrossegant els peus en pijama i sabatilles per anar a la botigueta em sentia com si cometés un crim, però m’era igual. Els únics inquilins malgirbats com jo eren jueus d’edat avançada que vivien en pisos de renda limitada. Però jo era alta, prima, rossa, bonica i jove. Fins i tot quan anava tan deixada com era possible, sabia que continuava tenint bon aspecte.

El meu edifici tenia vuit plantes, era de formigó amb tendals borgonya, una façana anònima en una illa de cases que, amb l’excepció del meu bloc, estava formada per impecables cases senyorials de diverses plantes, cadascuna amb un rètol que advertia la gent de no deixar pixar el gos a les escales del davant perquè el gres es faria malbé. «Honorem els que ens han precedit i també els que ens succeiran», deia un dels rètols. Els homes agafaven cotxes llogats per anar a treballar al centre, i les dones es posaven bòtox, s’operaven les mamelles i s’estrenyien la vagina per conservar la figa estreta per als marits i per als entrenadors personals, o això em deia la Reva. Jo havia pensat que l’Upper East Side em mantindria a recer dels concursos de bellesa i les baralles de galls del cercle artístic en què havia «treballat» a Chelsea. Però viure a la part alta de la ciutat m’havia infectat amb el virus autòcton, al principi de traslladar-m’hi. Havia intentat ser una d’aquelles dones rosses que feien marxa ràpida per l’Esplanade en roba de licra, amb el dispositiu Bluetooth a l’orella com una imbècil pomposa, parlant amb... qui? La Reva?

Els caps de setmana, al principi, em dedicava al que se suposava que es dedicaven les dones joves de Nova York com jo: m’anava a fer irrigacions colòniques, tractaments facials i reflexos als cabells, feia exercici en un gimnàs de preu desmesurat, m’estava ajaguda al bany turc del gimnàs fins que deixava de veure-hi i sortia de nit amb sabates que em feien talls als peus i em provocaven ciàtica. De tant en tant, a la galeria coneixia homes interessants. Tenia històries d’una nit a ratxes: ara sortia més, després menys. En afers amorosos no rutllava mai res. La Reva parlava sovint de «trobar una parella estable». Això sonava com una sentència de mort, per a mi.

—Prefereixo estar sola abans que ser la prostituta resident d’algú —vaig dir a la Reva.

I, tanmateix, una ànsia romàntica es manifestava de tant en tant amb en Trevor, un ex-xicot recurrent, el primer i l’únic que havia tingut. Jo només tenia divuit anys i feia el primer any de carrera quan el vaig conèixer en una festa de Halloween, en un àtic vora Battery Park. Hi vaig anar amb una dotzena de noies de la sororitat a la qual volia entrar. Com la majoria de les disfresses de Halloween, la meva era una excusa per córrer per la ciutat vestida com una puta. Hi vaig anar disfressada d’agent Rizzoli, el personatge de la Whoopi Goldberg a Bellesa mortal. Com que a la primera escena de la pel·lícula treballa infiltrada fent veure que és una meuca, jo, per copiar-la, em vaig estarrufar els cabells, em vaig posar un vestit ajustat, sabates de taló, una jaqueta de lamé daurat i unes ulleres de sol blanques en forma d’ulls de gat. En Trevor anava d’Andy Warhol: una perruca rossa i curteta, ulleres negres gruixudes i una camisa de ratlles ajustada. La meva primera impressió d’ell va ser que era un esperit lliure, intel·ligent, divertit. Va resultar ser completament equivocada. Ens en vam anar plegats de la festa i vam estar caminant durant hores, ens vam mentir mútuament sobre les nostres vides felices, vam menjar pizza a mitjanit, vam agafar el ferri de Staten Island d’anada i de tornada i vam veure sortir el sol. A la residència d’estudiants li vaig donar el meu número de telèfon. Quan per fi em va trucar, dues setmanes més tard, jo ja m’havia obsessionat amb ell. Em va tenir lligada amb una corretja llarga i ferma durant mesos: àpats cars, de tant en tant una òpera o un ballet. Em va desflorar en un refugi de muntanya de Vermont el dia de Sant Valentí. No va ser una experiència plaent, però, com que em feia l’efecte que ell era més versat en sexe que jo, quan va rodolar cap al costat i va dir: «Ha estat fantàstic», me’l vaig creure. Tenia trenta-tres anys, treballava al Fuji Bank del World Trade Center, portava vestits fets a mida, enviava cotxes a recollir-me a la residència, i després a la casa de la sororitat del segon curs, em portava a sopar i em demanava sense vergonya que li fes mamades al seient del darrere dels taxis que carregava al compte de l’empresa. Jo m’agafava tot això com una prova de la seva vàlua masculina. Les meves «germanes» hi estaven totes d’acord; en Trevor era «fi». I a mi m’admirava que li agradés tant parlar de les seves emocions, una cosa que no havia vist fer mai a cap home. «Ma mare és una fumeta, ara; és per això que tinc aquesta tristesa tan profunda.» Viatjava sovint a Tòquio per feina i a San Francisco per visitar la seva germana bessona. Jo tenia la sospita que ella intentava dissuadir-lo de veure’s amb mi.

La primera vegada va trencar amb mi, durant el primer curs, perquè jo era «massa jove i immadura. No puc ser la persona que t’ajudi a superar els problemes que et provoca la sensació d’abandonament», em va explicar. «És una responsabilitat massa gran. Et mereixes algú que realment et pugui oferir suport durant el teu desenvolupament emocional.» Aquell estiu, doncs, me’l vaig passar a casa dels meus pares, al nord de l’estat, i em vaig ficar al llit amb un noi de l’institut, que era molt més sensual i estava molt més interessat en «com funcionava» el clítoris, però que no acabava de ser prou pacient per interactuar de manera reeixida amb el meu. No obstant això, em va resultar útil. El fet de no sentir res per aquell noi, de fer-lo servir, em va permetre recuperar una mica de dignitat. A principis de setembre, quan em vaig traslladar a la casa de la Delta Gamma, en Trevor i jo ja tornàvem a estar junts.

Durant els vuit anys següents, en Trevor esgotava periòdicament les seves reserves d’autoestima amb dones més grans, és a dir de la seva edat, i després tornava amb mi per reiniciar-se. Jo sempre estava disponible. De tant en tant sortia amb nois, però no vaig tenir mai cap altre «xicot» seriós, si és que es podia anomenar així en Trevor. Ell no hauria volgut portar aquest títol. A la universitat vaig tenir moltes històries d’una nit mentre estàvem de morros, però no res que valgués la pena repetir. Quan em vaig llicenciar i vaig anar a parar de cop i volta al món dels adults —ja òrfena—, la desesperació em va tornar agosarada, i sovint demanava a en Trevor que tornés amb mi. Sempre que li trucava i li suplicava que vingués a abraçar-me podia sentir com se li enduria la cigala mentre parlàvem. «A veure si m’ho puc manegar per venir una estoneta», deia ell. Llavors venia, i jo li tremolava entre els braços com la nena que encara era, desfeta d’agraïment per la seva atenció, delectant-me en notar el seu pes al llit, al meu costat. Era com si fos un missatger diví, la meva ànima bessona, el meu salvador o una cosa d’aquestes. En Trevor estava molt content de passar una nit al meu pis del carrer 84 Est, recuperant tota la fanfarroneria que havia perdut durant el seu darrer idil·li. Jo no suportava veure com li venien aquells rampells. Una vegada m’havia dit que li feia por fotre’m un clau «massa apassionadament» perquè no em volia trencar el cor. Així doncs, me’ls feia amb eficiència, amb egoisme, i un cop havia acabat es vestia, es mirava el busca, es pentinava, em feia un petó al front i se n’anava.

Una vegada li vaig preguntar:

—Si haguessis de triar entre només mamades i només coits durant la resta de la teva vida, què preferiries?

—Les mamades —va respondre ell.

—Això és una mica de gais, no? —vaig preguntar jo—. Això d’estar més interessat per les boques que per les figues?

Es va estar setmanes sense parlar-me.

Però en Trevor feia metre noranta. Era net, estava en forma i era segur de si mateix. El preferia un milió de vegades als hipsters setciències i asocials que veia per la ciutat i a la galeria. A la universitat, el departament d’història de l’art anava ple d’aquella espècie concreta de mascle jove. Aquells marrecs estudiosos, intel·lectuals i privats d’encant eren una alternativa als tabolaires i faldillers habituals de les fraternitats, i als paios rectes i formals que feien els primers cursos de medicina. Com a estudiant d’història de l’art, jo no podia escapar-me’n. «Xavals» que llegien Nietzsche al metro, que llegien Proust, que llegien David Foster Wallace, que escrivien les seves agudes reflexions en quaderns negres Moleskine de butxaca. Panxuts i camaprims, vestits amb dessuadores de caputxa i cremallera, tabards blau marí o parques verd militar, vambes New Balance, gorres de punt, bosses de tela, mans petites, artells peluts, potser un cap de cérvol tatuat sobre un bíceps flàccid. Es cargolaven ells mateixos els cigarrets, no es rentaven prou les dents, gastaven cent dòlars a la setmana en cafè. Venien a Ducat, la galeria on vaig acabar treballant, amb les seves xicotes, més joves que ells i normalment asiàtiques. «Una xicota asiàtica vol dir que el paio té la cigala petita», em va dir un dia la Reva. Els sentia dir collonades sobre les obres d’art. Es planyien de l’èxit dels altres. Pensaven que volien adoració, ser influents i honorats pel seu enginy, que es mereixien ser venerats, però amb prou feines es podien mirar al mirall. A mi em feia l’efecte que tots prenien Rivotril. Gairebé tots vivien a Brooklyn, una altra raó per la qual m’alegrava viure a l’Upper East Side. Allà dalt ningú no escoltava els Moldy Peaches. Allà dalt a ningú no li importaven una merda la «ironia», Dogma 95 ni en Klaus Kinski.

La cosa pitjor era que aquells paios intentaven fer passar la seva inseguretat per «sensibilitat», i se’n sortien. Serien ells, els qui portarien els museus i les revistes, i només em contractarien si pensessin que jo potser me’ls tiraria. No obstant això, quan havia estat en festes amb ells, o de copes als bars, no em paraven gens d’atenció. Es prenien tan seriosament a si mateixos, estaven tan absorts en la conversa que mantenien amb altres nois clavats a ells, que semblava que es debatessin amb una decisió tan crucial que el món hauria pogut esclatar. Em volien fer creure que no pensaven deixar-se distreure per «una xona». La veritat devia ser que les vagines simplement els atemorien, que tenien por de no poder-ne entendre una de tan bonica i rosada com la meva, i que les seves pròpies incapacitats sexuals els avergonyien, tenien por de la seva cigala, tenien por de si mateixos. Se centraven, doncs, en «idees abstractes» i acabaven desenvolupant addiccions a la beguda per esmorteir el fàstic que sentien envers si mateixos, i que ells preferien anomenar «tedi existencial». Era fàcil imaginar-se aquells paios masturbant-se pensant en la Chloë Sevigny, la Selma Blair, la Leelee Sobieski. La Winona Ryder.

En Trevor es devia masturbar pensant en la Britney Spears. O en la Janis Joplin. No vaig entendre mai la seva duplicitat. I ell no volia mai «posar-se de genolls». Podia comptar amb una sola mà les vegades que m’havia menjat la figa. Quan ho havia intentat no tenia ni idea del que havia de fer, però semblava aclaparat amb la seva pròpia generositat i la seva passió, com si el fet de posposar que li xuclessin la cigala fos tan obscè, tan insensat, hagués exigit tant de coratge, que s’hagués deixat esbalaït a si mateix. La seva manera de fer petons era agressiva, rítmica, com si s’hagués estudiat un manual. Tenia la mandíbula estreta i angulosa, i una barbeta que semblava un trist afegitó d’última hora. La seva pell era d’un to uniforme i ben hidratada, més suau fins i tot que la meva. Gairebé no s’havia d’afaitar. Sempre feia olor de grans magatzems. Si l’hagués conegut ara, hauria pensat que era gai.

Però en Trevor, com a mínim, tenia l’arrogància sincera necessària per fer valer la seva fanfarroneria. Ell no s’acovardia davant la seva pròpia ambició, com aquells hipsters. I sabia com manipular-me: per això, com a mínim, havia de respectar-lo, encara que l’odiés pel mateix motiu.

Quan vaig començar la hibernació, en Trevor i jo no ens parlàvem. Segurament li vaig trucar en algun moment, al principi, sota el vel negre de l’Ambien, però no sé si em va agafar mai el telèfon. Me’l podia imaginar perfectament endinsant-se en la vagina d’una dona complicada de quaranta anys i escaig, espolsant-se qualsevol pensament de mi com qui passa pel costat dels paquets de macarrons amb formatge i de cereals de núvol deshidratat en el prestatge d’un supermercat. Jo era cosa de criatures. Jo era una poca-soltada. Eren calories que no valien la pena. Ell deia que li agradaven més les morenes. «Em donen espai per ser jo mateix», m’explicava. «Les rosses distreuen. Pensa en la teva bellesa com un taló d’Aquil·les. Quedes massa a la superfície. No ho dic en un sentit ofensiu, però és la veritat. Costa mirar més enllà del teu aspecte.»

Des de l’adolescència havia vacil·lat entre voler tenir l’aspecte de la blanca anglosaxona protestant consentida que era i el de la perduda que sentia que era i que hauria d’haver estat si hagués tingut una mica de coratge. Havia comprat a Bergdorf’s, a Barneys i a botigues vintage de gamma alta de l’East Village. El resultat era un vestuari meravellós, el principal actiu professional que tenia com a llicenciada novella. Em va resultar fàcil aconseguir la feina d’empleada a Ducat, una de la dotzena de galeries de «belles arts» del carrer 21 Oest. No tenia cap gran pla d’arribar a ser conservadora, ni cap estratagema magnífic per anar escalant posicions en una jerarquia. Només intentava passar el temps. Pensava que si feia coses normals —com per exemple aguantar una feina— podria ofegar la part de mi que ho odiava tot. Si hagués estat un home, potser m’hauria entregat a una vida criminal. Però tenia l’aspecte d’una model en el seu temps lliure. Era d’allò més fàcil deixar que les coses passessin fàcilment sense anar a parar enlloc. En Trevor tenia raó sobre el meu taló d’Aquil·les. Ser bonica només servia per mantenir-me atrapada en un món que valorava l’aparença més que cap altra cosa.

La Natasha, la meva cap a Ducat, tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Quan vaig anar a la galeria per a una entrevista, l’estiu que vaig acabar els estudis, em va agafar a l’instant. Jo en tenia vint-i-dos. Gairebé no recordo la nostra conversa, però sé que jo duia una brusa de seda de color crema, texans ajustats negres, sabates planes —per si de cas era més alta que la Natasha, i ho era, per un dit— i un collaret enorme, de pedres de vidre verd, que em picava tan fort contra el pit que realment em va fer uns blaus quan vaig baixar les escales del metro corrents. Sabia que no era convenient que em posés un vestit ni que semblés massa puritana o femenina. Allò només hauria suscitat un menyspreu condescendent. La Natasha duia la mateixa mena de conjunt cada dia: una americana d’YSL i uns pantalons de cuir ajustats; sense maquillatge. Era d’aquelles dones misteriosament ètniques que haurien pogut passar fàcilment desapercebudes en gairebé qualsevol país. Hauria pogut ser d’Istanbul, de París, del Marroc, de Moscou, de Nova York, de San Juan de Puerto Rico o fins i tot de Phnom Penh en una certa llum i segons com portés els cabells. Parlava quatre llengües amb fluïdesa i en altre temps havia estat casada amb un aristòcrata italià, un baró o un comte, o això m’havien dit.

Se suposava que l’art de Ducat era subversiu, irreverent, xocant, però tot plegat no era més que merdeta contracultural enllaunada, «punk, però amb diners», res que pogués inspirar més que una breu caminada per comprar un conjunt poc afavoridor a Comme des Garçons. La Natasha m’havia agafat per fer el paper de la subalterna avorrida, i, la major part del temps, amb el poc esforç que dedicava a la feina n’hi havia prou. Jo era la noia de disseny. Decoració de moda. Era la mala bèstia que seia rere el taulell i no parava gens d’atenció a la gent que entrava a la galeria, el bombonet que feia morros i duia conjunts avantguardistes indesxifrablement sensacionals. M’havien dit que fes la ximple si algú em demanava alguna cosa. Tu fes l’orni. No els donis mai una llista de preus. La Natasha només em pagava 22.000 dòlars anuals. Sense l’herència, m’hauria vist obligada a trobar una feina que em donés més ingressos. I segurament hauria hagut de viure a Brooklyn, amb companys de pis. Era afortunada de tenir els diners dels meus difunts pares, ho sabia, però també era una cosa depriment.

L’artista estrella de la Natasha era en Ping Xi, un paio de vint-i-tres anys amb aspecte pubescent de Diamond Bar, Califòrnia. La Natasha pensava que era una bona inversió perquè era asiaticoamericà i l’havien expulsat de CalArts per haver disparat una pistola dins del seu taller. Aportaria certa distinció a l’establiment. «Vull que la galeria sigui més cerebral», explicava. «El mercat s’està allunyant de l’emoció. Ara el que importa és el procés, les idees, la consolidació d’una marca. La masculinitat està en voga, ara mateix.» La primera vegada que l’obra d’en Ping Xi es va exhibir a Ducat va ser com a part d’una exposició col·lectiva anomenada Cos de substància, i consistia en quadres d’esquitxos, a l’estil de Jackson Pollock, fets amb el seu propi semen. L’artista afirmava haver-se entaforat una minúscula boleta de pigment de color en pols per la punta del penis i haver-se masturbat sobre unes teles enormes. Havia posat a les pintures abstractes uns títols que suggerien que cadascuna d’elles tenia un significat polític profund i fosc. Marea enterbolida per la sang, Hivern a la ciutat de Ho Chi Minh i Posta de sol sobre l’avinguda dels Franctiradors. Nen palestí decapitat. Bombes fora, Nairobi. Tot plegat no tenia ni cap ni peus, però a la gent li encantava.

La Natasha estava especialment orgullosa de l’exposició Cos de substància perquè tots els artistes tenien menys de vint-i-cinc anys i els havia descobert ella mateixa. Li semblava que allò demostraria el seu do per detectar la genialitat. L’única obra que m’agradava de l’exposició era de l’Aiyla Marzawi, una noia de dinou anys que estudiava a Pratt. Era una catifa blanca enorme de Crate & Barrel tacada amb petjades de sang i un ample rastre de sang. Havia de fer la impressió que s’hi havia arrossegat un cos sagnant per sobre. La Natasha em va dir que la sang de la catifa era humana, però no va posar aquest detall a la nota de premsa. «Sembla que per internet pots encarregar qualsevol cosa de la Xina. Dents. Ossos. Parts del cos.» La catifa sanguinolenta estava valorada en 75.000 dòlars.

La sèrie «Film transparent», de l’Annie Pinker, consistia en cúmuls de petits objectes embolicats en plàstic d’ús alimentari. N’hi havia un amb minúscules fruites de massapà i clauers de peu de conill, un altre amb flors seques i condons. Protectors per a tanga usats i cargolats i bales de goma. Un Big Mac amb patates i rosaris barats de plàstic. Les dents de llet de l’artista, o això deia ella, i xocolatines M&M de colors nadalencs. Transgressions vulgars que sortien a 25.000 dòlars la peça. I després hi havia les fotografies de grans dimensions de maniquins embolicats en teles de color carn, fetes per en Max Welch. Era un idiota integral. Jo tenia la sospita que la Natasha i ell cardaven. En un pedestal baix, en un racó, una petita escultura dels germans Brahams: un parell de micos de joguina fets de pèl púbic humà. Ambdós micos tenien una petita erecció que aflorava entre el pèl. Els penis estaven fets de titani blanc i tenien càmeres, col·locades de tal manera que retratessin l’entrecuix dels espectadors. Les fotos es baixaven a una pàgina web. Una contrasenya específica per entrar-hi i veure les imatges de l’entrecuix de la gent costava cent dòlars. Els micos mateix costaven un quart de milió de dòlars la parella.

A la feina, durant la pausa del dinar, anava a fer nones durant una hora al petit magatzem sota les escales. «Anar a fer nones» és un terme molt infantil, però el que feia era això. La tonalitat del meu son nocturn era més variable, en general imprevisible, però cada vegada que m’ajeia en aquella habitacioneta m’endinsava directament en una buidor negra, en un espai infinit de no-res. En aquell espai no sentia ni por ni alegria. No tenia visions. No tenia idees. Si tenia algun pensament nítid, el sentia, i el so que feia reverberava una vegada i una altra fins que la foscor l’absorbia i desapareixia. No feia falta cap resposta. Cap conversa insulsa amb mi mateixa. Era una estona plàcida. Al magatzem hi havia un conducte de ventilació que anava vessant aire fresc que havia agafat l’olor de la roba neta de l’hotel del costat. No hi havia feina per fer, no havia d’equilibrar ni de compensar res perquè no hi havia res, res en absolut. I, no obstant això, era conscient del no-res. D’alguna manera, estava desperta mentre dormia. Em sentia bé. Gairebé feliç.

Però sortir d’aquell son era insuportable. Tota la meva vida em passava rabent per davant dels ulls de la pitjor manera possible: la ment se’m tornava a omplir de tots els records grisos, de cada petita cosa que m’havia conduït al punt on era. Intentava recordar una altra cosa —una versió més bona, una història feliç, potser, o simplement una vida igual de grisa però diferent, les digressions de la qual fossin com a mínim interessants—, però no rutllava mai. Sempre continuava sent jo mateixa. De vegades em despertava amb la cara humida de llàgrimes. Les úniques vegades que plorava, de fet, eren quan se m’arrencava d’aquell son, quan em sonava el despertador del mòbil. Llavors havia de pujar feixugament per les escales, fer-me un cafè a la petita cuina i fregar-me els ulls per treure-me’n les lleganyes. Sempre trigava una estona a adaptar-me a la llum forta dels fluorescents.

Durant més o menys un any, amb la Natasha tot semblava anar bé. La vegada que em va empipar més va ser quan vaig demanar els bolis equivocats.

—Per què tenim tots aquests bolis barats que fan clic? Fan molt de soroll quan en treus la punta. No ho sents, això?

S’estava allà plantada, fent clic-clic amb el boli davant meu.

—Em sap greu, Natasha —vaig dir—. Demanaré bolis més silenciosos.

—Ja han vingut els de Fed-Ex?

Jo gairebé mai no sabia què respondre, a allò.

Un cop vaig començar a veure la doctora Tuttle dormia catorze o quinze hores cada nit entre setmana, més aquella hora extra durant la pausa del dinar. Els caps de setmana només estava desperta unes quantes hores al dia. I, quan ho estava, no ho estava del tot, sinó que em trobava en una mena de tenebra, un estat tèrbol entre la realitat i el somni. A la feina em vaig tornar deixada i mandrosa, més grisa, més buida, menys present. Allò em satisfeia, però la necessitat de fer coses era problemàtica. Quan la gent em parlava, havia de repetir-me mentalment el que m’havien dit per entendre-ho. Vaig dir a la doctora Tuttle que em costava concentrar-me. Ella va dir que segurament es tractava de «boira mental».

—Ja dorms prou? —em preguntava cada setmana quan anava a veure-la.

—Justet —contestava sempre jo—. Aquestes pastilles amb prou feines em redueixen l’ansietat.

—Menja’t una llauna de cigrons —em deia ella—. I prova això.

Gargotejava alguna cosa al bloc de receptes. La col·lecció de medicaments que estava acumulant era digna de meravella. La doctora Tuttle em va explicar que hi havia una manera d’aprofitar al màxim la cobertura de l’assegurança mèdica receptant medicaments pels efectes secundaris que tenien en comptes de recórrer directament als que servien per alleujar els símptomes existents, que, en el meu cas, eren «una fatiga debilitant causada per una feblesa emocional, a més a més d’un insomni que deriva en una psicosi lleu i en hostilitat». Això és el que em va dir que escriuria a les seves notes. Anomenava el seu mètode prescriptiu «ecoscripting», i va dir que estava escrivint un article sobre el tema que es publicaria aviat. «En una revista d’Hamburg.» Així doncs, em donava pastilles que servien per curar la migranya, per evitar atacs epilèptics, per curar la síndrome de les cames inquietes, per prevenir la pèrdua. Se suposava que aquells fàrmacs m’havien de relaxar perquè pogués obtenir «un repòs molt necessari».

Un dia de març de 2000, vaig tornar a la meva taula a Ducat després d’una visita a l’abisme infinit del magatzem i m’hi vaig trobar el que va ser el primer pas en la trajectòria vers el meu futur acomiadament. «Dorm a la nit», deia la nota. Era de la Natasha. «Això és un lloc de treball.» No puc culpar la Natasha de voler-me fer fora. Aleshores ja feia gairebé un any que feia la migdiada a la feina. Al llarg dels últims mesos havia deixat d’arreglar-me per anar a la galeria. Seia a la meva taula amb una dessuadora amb caputxa i la màscara de pestanyes que m’havia posat tres dies enrere tota agrumollada i escorreguda al voltant dels ulls. Perdia coses. En confonia unes amb d’altres. Era incompetent en les meves tasques. De vegades em proposava fer una cosa i després em trobava fent la contrària. Embolicava la troca. Els becaris m’obligaven a estar per la feina recordant-me el que els havia demanat que fessin.

—Què més?

Què més? No en tenia ni idea.

La Natasha va començar a parar-hi esment. La meva somnolència era útil per tractar amb rudesa els visitants de la galeria, però no pas per signar quan arribaven paquets, ni quan calia vigilar si algú havia entrat amb un gos i havia deixat tot de petjades d’animal per terra, cosa que va passar unes quantes vegades. Vaig tombar uns quants cafès amb llet. Els estudiants de Belles Arts tocaven els quadres, i un cop fins i tot van recol·locar els bocins de capses de CDs esmicolades d’una instal·lació d’en Jarrod Harvey per formar la paraula «FARSANT». Quan me’n vaig adonar, em vaig limitar a barrejar els trossos de plàstic i ningú no va notar res d’estrany. Però quan una tarda una indigent es va acomodar a la sala del fons, la Natasha se’n va assabentar. Jo no tenia ni idea de quant de temps feia que la dona era allà. La gent potser havia pensat que formava part de l’exposició. Vaig acabar pagant-li cinquanta dòlars de la meva butxaca perquè se n’anés. La Natasha no va poder amagar la irritació.

—Quan ve gent, tu dones una impressió en nom meu. Saps que la setmana passada va venir l’Arthur Schilling? M’acaba de trucar.

Es pensava que anava drogada, n’estic segura.

—Qui?

—Per Déu, estudia’t la llista. Estudia’t les fotos de tothom —va dir ella—. On és l’albarà de l’Earl?

Etcètera, etcètera...

Aquella primavera, la galeria havia d’exhibir la primera exposició individual d’en Ping Xi, Bub-bub-upa, i la Natasha s’indignava amb cada petita cosa. Segurament m’hauria fet fora abans si no hagués estat tan enfeinada.

Jo intentava fingir interès i dissimular l’horror sempre que la Natasha parlava de les «peces canines» d’en Ping Xi. El noi havia dissecat un conjunt de gossos de pura raça: un caniche, un Pomerània, un terrier escocès. Un labrador negre, un teckel. Fins i tot hi havia un petit cadell de husky siberià. Hi havia estat treballant molt de temps. La Natasha i ell s’havien fet amics després que els seus quadres de semen s’haguessin venut d’allò més bé.

Mentre preparaven la instal·lació, vaig sentir que un dels becaris xiuxiuejava amb l’electricista.

—Corre el rumor que l’artista compra els gossos quan són cadells, els cria i després els mata quan tenen la mida que vol. Els tanca en un congelador industrial, perquè és la manera més compassiva de practicar-los l’eutanàsia sense malmetre l’aspecte de l’animal. Quan es descongelen, els pot posar en la posició que més li agradi.

—Per què no els enverina, o els trenca l’espinada?

Jo tenia la sensació que el rumor era cert.

Quan els gossos van estar col·locats, els cables connectats i tots els allargadors endollats, la Natasha va apagar els llums i va encendre els gossos un per un. Uns làsers vermells els sortien dels ulls. Vaig acariciar el labrador negre mentre els treballadors escombraven el pèl que havia caigut dels animals. Tenia la cara sedosa i freda.

—Sisplau, no els toquis —va dir tot d’una en Ping Xi en la foscor.

La Natasha el va agafar de bracet, dient-li tota entusiasmada que estava preparada per a la indignació de PETA, una o dues protestes i un article d’opinió al New York Times que seria una publicitat inestimable. En Ping Xi va assentir amb un posat inexpressiu.

El dia de la inauguració vaig trucar dient que estava malalta. A la Natasha no va semblar importar-li. Va fer que em substituís a la taula de l’entrada l’Angelika, que era una gòtica anorèctica que cursava l’últim any a l’NYU. L’exposició va ser un «èxit brutal», segons un crític. «Cruelment divertida.» Un altre va dir que en Ping Xi «suposava el final del sagrat en l’art. Heus aquí un marrec consentit que pren el pèl a l’establishment. Hi ha qui el proclama el nou Marcel Duchamp. Tanmateix, és digne de l’escàndol?».

No sé per què no vaig deixar la feina. No necessitava els diners. Va ser un alleujament quan per fi, al juny, la Natasha va trucar des de Suïssa per fer-me fora. Pel que semblava, jo l’havia espifiada amb un enviament de material de premsa per a Art Basel.

—Per curiositat, què és el que et prens? —va voler saber ella.

—Només he estat molt cansada.

—És un problema mèdic?

—No —vaig dir. Hauria pogut mentir. Li hauria pogut dir que tenia mononucleosi o algun trastorn del son. Càncer, potser. A tothom li sortia càncer. Però defensar-me era inútil. No tenia cap bon motiu per intentar conservar la feina—. M’acomiades?

—M’agradaria molt que et quedessis fins que jo torni i aprofitis aquest temps per ensenyar a l’Angelika el que ha de fer, el sistema d’arxiu, el que sigui que has estat fent a l’ordinador, si és que hi has fet res.

Vaig penjar el telèfon, em vaig prendre un grapat de benadryls, vaig baixar al magatzem i em vaig quedar adormida.

Oh, dormir. No hi havia hagut mai cap altra cosa que em procurés tant de plaer, tanta llibertat, la capacitat de sentir, moure’m, pensar i imaginar a recer de les penes de la meva consciència. No tenia pas narcolèpsia; no m’adormia mai sense voler-ho. Era més aviat una somne. Una somnòfila. Sempre m’havia agradat molt dormir. Era una cosa que la mare i jo gaudíem fent plegades, quan era petita. Ella no era de la mena de mare que seu al costat del fill per veure com dibuixa, que li llegeix llibres, juga amb ell, el porta a passejar pel parc o li fa brownies. Quan ens portàvem millor era quan dormíem.

Quan jo feia tercer de primària, a causa d’algun conflicte no revelat amb el meu pare, ella em va permetre que dormís al llit de matrimoni perquè, segons deia, li resultava més fàcil despertar-me als matins si no havia de llevar-se i travessar el passadís. Aquell any vaig acumular trenta-set notes de retard i vint-i-quatre absències. Trenta-set vegades, la mare i jo ens havíem despertat alhora, lleganyoses i exhaustes a les set del matí, i havíem intentat llevar-nos, però ens havíem deixat caure de nou al llit i havíem continuat dormint mentre els dibuixos pampalluguejaven al petit televisor de la seva tauleta de nit. Ens despertàvem unes quantes hores més tard —les cortines tancades, uns quants coixins naufragats a l’aspra catifa beix—, ens vestíem a correcuita i entràvem precipitadament al cotxe. La recordo mantenint-se un ull obert amb una mà i conduint amb l’altra. M’he preguntat sovint què era el que es prenia ella aquell any, i si me n’havia estat donant una mica. Vint-i-quatre vegades vam continuar dormint sense sentir el despertador, ens vam llevar en algun moment de la tarda i vam deixar completament de banda la idea de l’escola. Jo menjava cereals i em passava tot el dia llegint o mirant la tele. La mare fumava cigarrets, parlava per telèfon, defugia la dona de fer feines, s’enduia una ampolla de vi al lavabo gran i prenia un bany escumós llegint un llibre de Danielle Steel o un número de Better Homes & Gardens.

Aquell any, el meu pare va dormir al sofà de la sala d’estar. Recordo les seves ulleres gruixudes sobre la tauleta raconera de roure, els vidres greixosos que ampliaven les venes fosques de la fusta. Sense les ulleres posades amb prou feines el reconeixia. Tenia un aspecte força insuls: cabells castanys cada vegada més escassos, galtes que s’afluixaven, una única arruga de preocupació ben fonda al front. Aquella arruga el feia semblar constantment desconcertat, si bé de manera passiva, com un home atrapat rere els seus propis ulls. Era més o menys insignificant, pensava jo, un estrany que passava de puntetes per la seva vida domèstica amb dues dones estranyes a qui no tenia l’esperança d’entendre mai. Cada nit deixava caure una pastilla d’antiàcid efervescent en un got d’aigua. Jo m’estava allà mentre es dissolia. Recordo com n’escoltava el so sibilant mentre ell treia els coixins del sofà en silenci i els apilava en un racó, el seu pijama trist, apagat, que arrossegava per terra. Potser va ser llavors que li va començar el càncer, unes quantes cèl·lules estranyes formades durant una nit de dormir malament a la sala d’estar.

El pare no era ni un aliat ni un confident, però a mi em semblava il·lògic que aquell home laboriós quedés desterrat al sofà mentre la mandrosa de la meva mare disposava de l’enorme llit de matrimoni. Allò em feia estar ressentida amb ella, però la mare semblava immune al sentiment de culpa i a la vergonya. Crec que se sortia tant amb la seva perquè era molt bonica. Tenia l’aspecte que hauria tingut la Lee Miller si la Lee Miller hagués estat una borratxa d’estar per casa. Suposo que culpava el meu pare d’arruïnar-li la vida; s’havia quedat embarassada i havia deixat la universitat per casar-se amb ell. No estava obligada a fer-ho, per descomptat. Jo vaig néixer l’agost de 1973, set mesos després de Roe contra Wade.¹ La seva família era un exemple de la versió de casa bona dels alcohòlics de l’Església Baptista del Sud —marxants de llenya del Mississipí per una banda, empresaris del petroli de Louisiana per l’altra—; si no hagués estat així, suposo que m’hauria avortat. El pare tenia dotze anys més que la mare. Quan es van casar, ella acabava de fer dinou anys i ja estava de quatre mesos. Vaig lligar caps així que vaig ser capaç de fer el càlcul. Estries, pell flàccida, i unes cicatrius a través del ventre que, segons ella, feien pensar que «un os rentador l’havia esbudellada»; ho deia mirant-me amb fúria, com si jo m’hagués cargolat el cordó umbilical al coll expressament. Potser ho vaig fer. «Quan em van obrir la panxa i te’n van treure, estaves blava. Després del suplici que havia passat, les conseqüències, ton pare, resulta que la criatura va i es mor? És com deixar caure el pastís que acabes de treure del forn a terra.»

L’únic exercici intel·lectual a què es dedicava la mare era fer mots encreuats. Algunes nits sortia de la seva habitació per demanar pistes al pare.

—No em diguis la resposta. Digue’m només com sona la paraula —deia.

Com a professor, el meu pare tenia traça a guiar la gent cap a les seves pròpies conclusions. Era desapassionat, sorrut, fins i tot una mica sarcàstic, de tant en tant. Jo m’hi assemblava. La mare va dir una vegada que tots dos érem «llops de pedra». Però ella també tenia un halo fred. No crec que en fos conscient. Cap de nosaltres no era gaire afectuós. Mai no em van permetre tenir animals de companyia. Algun cop penso que un cadell de gos ho hauria pogut canviar tot. Els meus pares van morir primer l’un i després l’altre quan jo feia el penúltim curs de carrera: primer el pare, de càncer, i després la mare, de barrejar pastilles i alcohol, sis setmanes més tard.

Tot allò, la tragèdia del meu passat, em va tornar amb una gran vivesa a la memòria aquella nit que em vaig despertar al magatzem de Ducat per última vegada.

Eren les deu de la nit, i tothom se n’havia anat a casa. Vaig pujar les escales arrossegant els peus per anar a recollir les meves coses a la taula. No sentia ni tristesa ni nostàlgia, només repulsió per haver dilapidat tant de temps en esforços innecessaris quan hauria pogut estar dormint sense sentir res. Havia estat una ximple de creure que el fet de tenir una feina aportaria valor a la meva vida. A la sala de descans hi vaig trobar una bossa de paper i hi vaig ficar la meva tassa de cafè, el conjunt de roba de recanvi que havia guardat al calaix de l’escriptori juntament amb uns quants parells de sabates de taló, mitges, uns sostenidors push-up, una mica de maquillatge i una reserva de cocaïna que no havia fet servir al llarg d’un any. Vaig pensar de robar alguna cosa de la galeria; la foto d’en Larry Clark que la Natasha tenia penjada al despatx, o la guillotina. Em vaig decidir per una ampolla de xampany: un consol tebi i, per tant, adequat.

Vaig apagar tots els llums, vaig posar l’alarma i vaig sortir. Era una nit fresca de principis d’estiu. Vaig encendre un cigarret i em vaig quedar dreta davant la galeria. Els làsers no estaven encesos, però a través del vidre veia l’alt caniche blanc que mirava cap a la vorera. Ensenyava les dents, un ullal d’or li centellejava a la claror del fanal. Un llaç de vellut vermell li cenyia el pentinat bombat. Tot d’una em va aflorar un sentiment a dins. Vaig intentar esmorteir-lo, però se’m va arraulir a les entranyes.

—Els animals només embruten. No vull haver-me de treure pèls de gos de les dents cada dos per tres —vaig recordar que havia dit la mare.

—Ni un carpí?

—Per què? Només per veure com neda amunt i avall i es mor?

Potser va ser aquell record el que va desencadenar l’hemorràgia d’adrenalina que em va empènyer a tornar a entrar a la galeria. Vaig estirar uns quants Kleenex de la capsa de la que havia estat la meva taula, vaig prémer l’interruptor per encendre els làsers i em vaig quedar plantada entre el labrador negre i el teckel adormit. Llavors em vaig abaixar els pantalons, em vaig posar a la gatzoneta i em vaig cagar a terra. Em vaig eixugar, vaig caminar tota engavanyada per la sala amb els pantalons als turmells i vaig entaforar el Kleenex brut de merda a la boca d’aquell caniche malparit. Vaig tenir la sensació que havia pres venjança. Va ser el meu autèntic comiat. Vaig sortir d’allà, vaig agafar un taxi fins a casa i aquella nit em vaig beure tota l’ampolla de xampany i em vaig quedar adormida al sofà mirant La lladregota. La Whoopi Goldberg era un motiu per continuar viva, almenys.

L’endemà vaig presentar la documentació per a la prestació d’atur, cosa que devia molestar la Natasha. Però no em va trucar mai. Vaig demanar a la bugaderia que vinguessin a recollir la roba bruta un cop a la setmana i vaig domiciliar tots els rebuts dels serveis, vaig comprar una àmplia selecció de cintes de vídeo de segona mà a la botiga benèfica del Consell de Dones Jueves de la Segona Avinguda, i aviat engolia pastilles com si no hi hagués demà i dormia tot el dia i tota la nit, amb pauses de dues o tres hores entre dormides. Això estava bé, em deia jo. Finalment em dedicava a alguna cosa que realment importava. Em feia l’efecte que el son era productiu. S’hi resolia quelcom. Tenia la certesa —i aquella era, potser, l’única certesa que tenia llavors— que, quan hagués dormit prou, estaria bé. Em renovaria, renaixeria. Seria una persona completament nova, totes i cadascuna de les meves cèl·lules s’haurien regenerat prou vegades perquè les velles no fossin més que un record distant i tèrbol. La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació.

_______________

1. Es refereix al cas judicial en què el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que una dona tenia dret a posar fi a un embaràs no desitjat amb privacitat i sense restriccions excessives per part de l’estat, tot i que, a la vegada, plantejava certes limitacions segons el trimestre de l’embaràs en què es trobés. La decisió judicial d’aquest tribunal tenia precedència respecte a les lleis estatals, i va ser el pas decisiu per a la despenalització de l’avortament als EUA. (Totes les notes són de la traductora.)