Читать книгу Cuba, la soledat que no s'acaba - Per Nyholm - Страница 6

Fins al llindar

de l’abisme

L’Havana

La ruta a Cuba passa per Islàndia i Grenlàndia, segueix per la costa oriental americana, primer Gander i Goose Bay al Canadà, i una mica més tard Boston i Nova York. L’Atlàntic queda allà a l’esquerra, resplendent com nacre sota el sol borrós de la tarda, platges blanques, llacunes, clapes de bosc, petites viles i cursos d’aigua. Aquesta ruta una mica peculiar es deu als sistemes climàtics globals, que en l’edat mitjana van ser tan importants per al creixement de la riquesa d’Europa i per a la seva posició posterior com a melic de la Terra: pólvora i bales a l’Àfrica, esclaus a Amèrica, metalls nobles, sucre i rom, cap aquí, cap a casa. Sense la ruta anomenada triangular no hauríem tingut les nostres grans ciutats, tal com les coneixem, des de Lisboa i Sevilla, passant per Anvers i Amsterdam, fins a Copenhaguen i Londres.

Encara sobrevolant Florida, l’avió neerlandès es prepara per a l’aterratge. Passem de llarg per Miami, la capital dels cubans a l’exili, el dit corbat de Key West allà a la dreta, i llavors seguim per sobre del Tròpic de Càncer. Ara som als tròpics. L’Atlàntic canvia de color, el blanc i el daurat es converteixen en blau rogenc, un vaixell de càrrega solitari de rumb cap al seu port, cap a Mèxic, probablement Veracruz, potser Galveston o Nova Orleans. A continuació Cuba, una línia costanera infinita a la llum feixuga del dia que s’acaba, verd damunt verd, palmerars i bardisses més que camps conreats. Carreteres buides van cap a l’horitzó, encara no es veu ningú, una primera impressió inquietant d’abandonament. Llavors l’aterratge brusc. L’aeroport José Martí, batejat amb el nom del poeta nacional de Cuba, no pertany al grup dels més còmodes de l’aviació, ni per als aparells ni per a les persones. La pista sembla desigual. Una vintena d’avions aparcats, un edifici descurat, com tantes altres coses a Cuba, res més que un monument que es va esmicolant. La rebuda és sorprenentment ràpida i sense complicacions. El passaport amb l’imprès d’entrada desapareix a la ranura d’una bústia col·locada en una paradeta pintada de blanc. Poc després, tots dos documents tornen a aparèixer, proveïts del segell. Una senyora vestida de caqui em llança una ullada crítica, i amb un moviment del cap m’insinua que continuï avançant. Cap paraula, cap somriure. Em recorda l’Alemanya de l’Est d’abans de la desaparició del comunisme. L’àrea de recollida d’equipatges no fa per a mi. Porto una bossa de viatge, res més. Valga’m Déu, si només he de passar un mes aquí!

Em fico en un taxi, muntat a Rússia en un temps ja remot i que es mou amb tot de dringadissa. Anem per carreteres prou bones cap al centre de la ciutat, passant per l’esfereïdora Plaza de la Revolución deserta però amb els grans ministeris i el monument —un altre més— a Martí, monopolitzat pels anomenats revolucionaris com una mena de Pare de la Pàtria. Hauria ell apreciat aquest honor? De Pare de la Pàtria potser sí, però en nom del comunisme? Ho dubto. Al xofer li pago els vint pesos acordats, dels convertibles, és clar, que corresponen a uns vint euros, és a dir un sou mensual, siguis metge en cap o escombriaire. Unes escasses dotze hores després d’haver rebut la targeta d’embarcament en un Amsterdam hivernal, truco a la porta de la dispesa de la María Luisa i l’Alfredo, una anomenada casa particular. Són la cordialitat en persona; l’habitació, senzilla, neta i agradable. Uns pocs minuts més tard baixo al Malecón, el passeig atrotinat i melangiós de l’Havana, que s’obre a l’estret de Florida, el mar estret ple de taurons entre Cuba i la Florida parcialment cubana. Vull trobar-me un lloc on sopar, i em surt bé. El barri em fa pensar en els baixos fons de Nàpols dels anys cinquanta, aleshores el repel·lent pati del darrere d’Europa.

Han passat molt més de trenta anys des de la meva visita anterior a Cuba, en altres temps coneguda com la Perla de les Antilles, un eslògan no completament honest, adreçat als turistes, en gran part gàngsters nord-americans, que passaven els dies a les blanques platges tropicals, i les nits en una dubtosa barreja de bordells, antres de joc i teatres de varietats. Per Cap d’Any del 1959 van fugir el dictador de molts anys, Fulgencio Batista, i els seus més pròxims en tres avions cap a Santo Domingo, amb les reserves de divises del banc nacional. Els insurrectes, capitanejats per Fidel Castro, van prendre el poder. Hi ha hagut canvis? I tant que sí! Per a millor? És discutible. En comparació amb la resta de l’Amèrica Llatina, els cubans d’avui estan pitjor que seixanta anys enrere. Encara se’ls oprimeix, però d’una altra manera, més dura. Vaig venir aquí als anys setanta, en un grup que acompanyava el llavors ministre d’afers estrangers de Dinamarca, K. B. Andersen, i després als vuitanta, amb un grup de periodistes invitats pel govern cubà. Recordo un país que més o menys funcionava, pobre però ordenat; la primera vegada caracteritzat per una mena d’esperança; la segona, si no sense esperança, fent camí per l’anomenat Tercer Món, que ja no existeix, mantingut per la Unió Soviètica, que tampoc no existeix.

L’Havana s’ofereix; és potser la capital més commovedora de l’hemisferi americà, no la més bonica, ni la més exòtica, sinó justament commovedora, amb la seva història èpica, els seus monuments, les seves moltes tragèdies i pocs triomfs, els seus nadius exterminats fa temps i els seus colons posteriorment expulsats, els seus patriotes i traïdors, la república del segle xx laboriosament aconseguida, ideals i il·lusions, i finalment la revolució de Fidel Castro. Què és l’Havana? Un llibre escrit en pedra, un somni, un malson, un crit a la cel·la de tortura de la història, una genuflexió. Conec totes aquestes capitals americanes per la meva llarga vida de viatges, del nord al sud i del sud al nord. L’Havana, penso després de deixar la meva bossa de viatge a la llar modesta però bonica de la María Luisa i l’Alfredo, és possible que signifiqui el darrer d’aquests viatges per a mi. Ja no tinc força per a tants viatges. A què condueixen? Viatgem perquè ens avorrim? Potser viatgem, com escriu el polonès Andrzej Stasiuk, perquè tenim la sensació de viure en el mig, aquest mig que significa que tot és igual de llunyà, igual de proper i que té el mateix valor. En el viatge podem fer que ens entretinguin. També podem buscar el que és vertader, allunyar-nos del mig, anar fins al llindar de l’abisme, allà on l’oceà es precipita a l’infinit, al que és existencial. Podem reeixir-hi? Cristòfor Colom, se suposa que va visitar la costa septentrional de Cuba l’octubre del 1492. No se sap amb certesa, perquè tots els papers del gran navegant s’han perdut. Colom mateix opinava que es trobava en una illa a l’altura de la Xina o el Japó, i és la seva veritat personal. D’Amèrica no en tenia idea. Així es rompen les esperances, un esforç acaba en no-res, un procés sense fi, destinat al fracàs. Creiem en el progrés i creiem que estem fent progressos, però es produeix la recessió. Les conquestes materials no sempre venen acompanyades de conquestes ètiques i morals, ans al contrari. Europa mateix, que em té ocupat en cos i ànima, i que ara he deixat enrere per quatre o cinc setmanes, ja ben bé no la suporto més. Sento que Europa, aquest continent de la humanitat i la cultura, està envaïda per la reacció i el feixisme, per la xenofòbia i la por a les religions, per oblits volguts i estupidesa volguda, per tot aquell horror que crèiem haver superat amb la victòria de les democràcies en la Segona Guerra Mundial, seguida del final de la Guerra Freda l’any 1989 i de la reunió en la Unió Europea de gairebé tots els europeus de l’est i de l’oest. Passa d’una altra manera a Cuba? ¿Passa d’una altra manera en aquest carrer immund i d’aire viciat que em du cap al Malecón? Aquí també hi va haver fe en el futur. Però no va venir mai.

S’ha fet fosc. De frescor vespertina, gens ni mica. La temperatura és d’uns 22-24 graus, la humitat de l’aire pesa. Prenc un bicitaxi per recórrer el Malecón, per anar cap a fora, cap a la ciutat nova que va sorgir amb direcció al cel del Carib en els anys després de la Primera Guerra Mundial. Passo per l’Havana decadent, però també és una Havana amb diaris i revistes, amb debat i política, amb art i cultura, una Havana espaiosa, i vaig fins a l’estàtua del general Antonio Maceo y Grajales, mort en la guerra d’alliberament contra els espanyols l’any 1896. D’aquí me’n torno a casa, caminant. Necessito treure’m del cos el viatge en avió, moure l’esquelet. El vent bufa més fort, les ones es trenquen damunt la balustrada de pedra, núvols d’aigua s’alcen contra el cel de la nit i cau una pluja salada damunt la vorera plena de clots, d’on es filtra a la calçada amb el seu trànsit escàs. És un caminar per davant de façanes en ruïna, sota columnates en descomposició, per davant de galledes d’escombraries fètides, per davant de persones que s’arrauleixen en la misèria. L’Havana s’esmicola. Com serà aquesta ciutat d’aquí a cent anys? ¿Un munt de runes, cobert per la jungla, una repetició de les ciutats oblidades dels asteques i dels maies del continent no gaire llunyà? ¿Una Singapur caribenya, pròspera i plena de vida, tal com era la intenció del règim colonial espanyol en fundar un mercat i una fortalesa en aquest indret fa cinc-cents anys? Durant molt de temps l’Havana —per a bé i per a mal— va fer el seu paper. La capital es va omplir de mercaders i artistes, de naviliers i barons del sucre, de mestres d’aixa i artesans, captaires i meretrius, pirates i aventurers, amb cases de comerç, palaus de nobles i casots de pelacanyes, amb idees i presons. A la primera meitat del segle xx l’Havana era una de les grans ciutats americanes més animades, i Cuba, el quart o cinquè país més ric d’aquesta part del món, només superat pels Estats Units, el Canadà, Mèxic i —potser— l’Argentina. Amb la revolució del 1959, iniciada per Fidel Castro, un fill de família benestant encegat pel desig de poder, va seguir el declivi. El port és mort, els matolls surten de les finestres buides dels palauets abandonats. A l’hemisferi occidental només Haití és més pobra que Cuba.

Al carrer Lealtad un Plymouth blanc i blau celeste d’una anyada indefinible, però probablement dels anys cinquanta, està immobilitzat sobre quatre blocs. Enganxat al vidre posterior, hi ha el logotip de la revista nord-americana Playboy, amb un conill orellut, un record d’aquells temps. La carrosseria està abonyegada i rovellada, i li falten les rodes del darrere. Hi pot haver un motor, allà, sota el capó? Algú l’ha oblidat, aquest cotxe? Difícilment. El propietari senzillament no té els mitjans per fer-lo reparar. Una carcassa de cotxe a l’espera de temps millors. Els cubans també esperen, deixats a l’estacada per un règim pagat d’ell mateix, que ara més que mai es dedica a arrambar amb tot el que pugui.

L’Alfredo, el meu amfitrió, m’ofereix un rom perquè aterri, un magnífic rom daurat de Santiago. Tot i això no dormo bé del tot, pel jet-lag, és clar, però també per les impressions noves, fortes. A la matinada em desperta un cant de gall. Al bell mig de l’Havana, ciutat de milions d’habitants.

Se suposa que el partit té al voltant de sis-cents mil membres, si fa no fa un cinc per cent de la població. En el sentit literal, és un partit d’elit, molt per sota del grau d’organització dels comunistes de l’Europa Central i de l’Est abans del 1989. Milers de funcionaris dirigents, personal de seguretat, militars i propagandistes, s’afirma que tenen fetes les maletes, empaquetades amb joies, dòlars i euros, llestos per pirar; però, cap a on? Els alts funcionaris de Batista i la primera onada de refugiats després del 1959, els anomenats emigrants històrics, van poder establir-se a Miami o en altres llocs del Carib. Batista va morir tranquil l’any 1973 a l’Espanya llavors de règim feixista. Però els homes del règim castrista haurien de buscar-se un altre lloc. Les illes veïnes són totes més o menys democràtiques i difícilment els acceptaran. L’Argentina i Xile ja no estan a disposició, el Brasil i Veneçuela, amb prou feines. Fins i tot Bolívia, Nicaragua i l’Equador deuen semblar, vist des de l’Havana, unes destinacions prou insegures. Angola, Moçambic i Zimbàbue es troben allà lluny, a l’Àfrica, on Cuba va enviar soldats en la primera fase de la revolució, la internacional, sense, però, imaginar-se que algun dia caldria anar a jubilar-se a casa d’algú. Rússia, la Xina, Corea del Nord? Sense el sol, el rom i les platges de palmeres que xiuxiuegen de Cuba? És una idea insuportable a Miramar, el barri de gent adinerada de la capital, on l’elit revolucionària viu en splendid isolation. Cuba és la darrera dictadura veritable del món occidental. Fidel, el visionari presoner dins la seva presó de malson, i el seu germà Raúl parlaven de reformes. Però no van menar a res, o a molt poc. Què s’imaginaven? Potser només s’estaven arrapant a un poder tan fràgil com les façanes del Malecón.

Per començar, em vull passar una setmana a l’Havana. Seria suficient, em penso, considerant que no tinc la intenció de trobar-me amb gent del partit ni amb altres persones diguem-ne rellevants, les quals possiblement —però reflexionant-hi més, poc probablement— podrien donar-me una opinió dels assumptes locals distinta de la impressió depriment que en trec quan circulo pels carrers de la capital. La meva experiència de l’Europa de l’Est em diu que seria inútil, una pèrdua de temps i de forces, si intentés acostar-me a l’aparell del poder. Els dirigents importants del partit d’aquí són tan poc accessibles com antany a Berlín de l’Est, Bucarest o Budapest. Els portaveus de l’aparell, de qui podríem suposar que prèvia petició fossin accessibles, són especialistes a fugir d’estudi en les seves respostes. Els diplomàtics estrangers sovint poden ajudar, però d’una banda jo, com a visitant sense acreditar, no vull importunar per exemple els alemanys o els espanyols —i en absolut els nord-americans acabats d’arribar—, i d’altra banda ells tampoc no en saben gaire, segons el que sento a dir. Cuba continua sent un dels països més tancats del món, i paradoxalment atén amb molt de gust els turistes de moneda forta, mentre s’estiguin dins les seves reserves destinades a aquest fi. Així doncs, em limitaré a trobar-me amb uns quants cubans crítics amb el règim, recomanats per amics cubans a Europa. A més a més, em mouré pel meu compte, cosa que em va d’allò més bé.

L’única vegada que m’he apropat a un mandatari cubà va ser a Carlos Rafael Rodríguez, un comunista relliscós com una anguila, amb qui em vaig trobar, amb altres col·legues, en ocasió de la visita de l’aleshores ministre d’afers estrangers danès, K. B. Andersen, a l’Havana, l’any 1977. Després d’una estada d’uns quants dies al Brasil vam volar a Florida, una marrada que el sempre murri K. B. s’havia empescat. D’allà volia continuar, com a provocació, fins a Cuba, amb la Cubana de Aviación, la companyia aèria nacional, que normalment no tenia permís per aterrar als Estats Units. Les autoritats nord-americanes van rondinar però en K. B. es va sortir amb la seva. No obstant això, va haver de fer la concessió que el vol sortís d’Orlando, no de Miami, per la qual causa poquíssima gent se’n va adonar. Sigui com sigui: malgrat el bloqueig i el contrabloqueig, un avió de passatgers propietat de l’estat cubà va dur la delegació danesa amb apèndix periodístic directament dels Estats Units a Cuba. L’Havana va correspondre a aquest triomf amb un parell de comentaris conciliadors, que en K. B., per al gran divertiment de tothom, va comunicar a la premsa i després a Washington, la darrera estació del viatge. Els periodistes del seguici d’en K. B. s’imaginaven que ells també, igual que el ministre d’afers estrangers, anaven a trobar-se amb Fidel Castro. Això ho va sabotejar en K. B., que no volia que la seva conversa amb Castro fos eclipsada davant de tothom per una possible trobada entre el capitost de la revolució i els periodistes. No es pot oblidar, però, que Fidel segurament no tenia gaire interès en una reunió d’aquest tipus. Així doncs, els senyors de la premsa danesa van haver d’acontentar-se amb l’esmentat Rodríguez, formalment el vicepresident, de fet un llepacrestes, que els revolucionaris tenien molt estretament controlat perquè, com a membre important del nucli del partit comunista original, era tot menys castrista; era un home marcat.

El cas és que als anys cinquanta els comunistes cubans estaven fets del mateix formigó que els comunistes dirigents a la Unió Soviètica i a l’Europa de l’Est. Com a marxistes convençuts o declarats, sostenien que es trobaven en el camí segur de la història cap al poder, i que de cap de les maneres es deixarien conduir a l’empantanegament per una colla de bandolers barbuts allà a les muntanyes. Blas Roca, el cap del partit, va entrar sense escrúpols al règim de Batista, en una repetició malaltissa del pacte del 1939 entre Hitler, el tirà nazi a Berlín, i Stalin, el tirà comunista a Moscou. Roca va estar en contra dels revolucionaris des del primer dia. Va condemnar enèrgicament l’atac fracassat de Castro a la caserna Moncada l’any 1953. «Tots els cubans saben», va bramar Roca a l’Havana, «que aquests són una colla d’aventurers, amb els quals el partit comunista no té res a veure».

Carlos Rafael Rodríguez, ministre del govern de Batista i membre del comitè central de Roca, va ser l’únic comunista dirigent que va percebre com bufava el vent des de Sierra Maestra, on Castro i el seu moviment del 26 de juliol operaven després del 1956. Rodríguez va deixar l’Havana secretament per unir-se als guerrillers. Així, a partir del 1959 va estar del costat dels vencedors, però innegablement compromès per la seva carrera amb Batista, que ara era declarat públicament un monstre. La seva trobada amb els corresponsals de la premsa danesa va acabar amb el seu agraïment pel debat i amb els periodistes insatisfets, fent que no amb el cap per la seva manca de contingut real. Tant Carlos Rafael Rodríguez com Blas Roca es van salvar entrant en el partit comunista nou que Fidel va fundar el 1963. Presumiblement eren protegits pels vells camarades a Moscou, amb els quals Castro ara tenia un deute. Carlos Rafael Rodríguez va dirigir l’economia cubana durant una sèrie d’anys, amb unes conseqüències esfereïdores; després el van col·locar en el paper de vicepresident. Va morir l’any 1997. Blas Roca va arribar a ser president del que els revolucionaris anomenaven l’Assemblea Nacional del Poder Popular, un càrrec irrellevant que comportava cotxe oficial i innumerables viatges als països socialistes i als no-alineats. Va morir el 1982.

Els carrers del meu barri duen els noms més magnífics: Virtudes, Amistad, Perseverancia i Concordia. Dins l’Havana Vella trobo el carrer Amarguras, aquí no hi veig cap motiu per aturar-me. Altres carrers tenen dos noms: Agramonte també és Zulueta, Avenida de Bélgica és Monserrate, Aponte és Someruelos. La gent hi deambula amb els objectes més peculiars: dues potes de cadira, una roda de bicicleta, un cap de porc esberlat, una torradora de pa rovellada, una caixa enregistradora com no n’he vist cap des de la meva infància a Vangede, un barri a prop de Copenhaguen. A Ánimas, una família ha arrossegat els seus mobles, tot ben modest, a la vorera on ara seuen, al bell mig de la vida de la ciutat. Al carrer Lealtad hi ha un gos mort a la cuneta al davant d’una parada de carnisser d’una sordidesa xocant. Sota un cobert que dona a la vorera, hi ha un munt desordenat de carn de porc sangonosa i diferents vísceres damunt un tauló. Per sobre d’aquest carnatge es balancegen al vent, penjades amb uns cordills, dues ampolles de plàstic, una de groga i una de blava, per mantenir les mosques a distància. La paret del fons de la paradeta està revestida amb un cartell destenyit de Fidel i Raúl, la bandera cubana i l’eslògan «La Revolución pujante y victoriosa sigue adelante». Observo aquest escenari durant uns minuts. Per què un pobre carnisser ha d’exposar aquesta classe de bajanades? Per què als seus clients, que ja de per si tenen una vida prou dura, se’ls ha d’escarnir d’aquesta manera? Qui són els propagandistes que s’inventen aquestes coses? ¿Són potser empleats dels contrarevolucionaris a Miami, els anomenats gusanos, a una mica més de cent quilòmetres en línia recta d’aquesta miserable paradeta? Imaginem-nos que aquest carnisser no s’estigués al seu cobert fètid i merdós, infestat de mosques, amb un gos mort a la vista. Imaginem-nos que fos l’amo o l’encarregat d’una botiga moderna, higiènica i ben assortida, amb vitrines i frigorífics, i pogués oferir als seus clients un bistec en condicions a un preu en condicions. Un quilo de la seva miserable carn de porc té tal preu que amb un sou mensual mitjà no s’hi arriba. La pervertida revolució, els importa un rave als cubans del carrer Lealtad! Què saben dels avenços de la revolució, o de la manca d’avenços? Presumiblement han constatat, fa temps, que la revolució s’ha desplomat morta al femer de la història, tan morta com el gos de la cuneta. L’única cosa que el carnisser i els seus clients realment poden saber del cert és que es troben en un país que aquesta revolució ha portat a la condició del pidolaire. Potser el carnisser i els seus clients també saben —encara que és un secret d’estat— que des del 1959 la cabanya de bestiar s’ha reduït d’onze milions de caps a tres. En la mesura que resulta possible trobar carn bovina, ha estat importada de l’Argentina, del Canadà o dels Estats Units (malgrat l’embargament), i està disponible només per als estrangers proveïts de divises i per a l’elit de la revolució. La carn vermella és un monopoli de l’estat. Totes les vaques i tots els cavalls són propietat de l’estat, que els lloga o els arrenda als particulars. Pobre del pagès que perdi una vaca! Fins i tot si l’hi roben després de caure la fosca, el poden sentenciar a una pena de presó de llarga durada.

Aquests eslògans, penso amb la meva experiència com a corresponsal a l’Europa de l’Est regida pels comunistes i als Balcans devastats per les guerres, expressen el menyspreu dels mandataris pels seus súbdits. El missatge és aquest: «Us menyspreem! El vostre menyspreu per nosaltres no importa gens!». Només aquell que abusa del poder té poder, poder real. La resta és sensibleria, sentimentalisme, feblesa, política… política basada en la polis grega, en les relacions civilitzades de la ciutat. D’això no n’hi ha, a Cuba. Com no n’hi havia als països europeus maltractats pel comunisme.

En la xafogor aclaparadora del migdia em desvio per passar per la Plaza de la Catedral, aquesta plaça ornada amb els seus patis nobles carregats d’anys i bellament restaurats. En una columnata em sorprèn veure un monument petit, gairebé anònim, a Haydée Santamaría, una de les primeres guerrilleres, i més lleials, de Fidel, allà a Sierra Maestra, una de les dones que van participar activament en l’assalt de la caserna Moncada. Hi havia altres dones implicades, d’una manera o altra, a la rereguarda, que planxaven les camises dels guerrillers, els feien el menjar i s’ocupaven del correu. Després del 1959 l’Haydée, com tothom li deia, va ser l’admirada funcionària i dirigent cultural. Va dirigir la Casa de las Américas, que durant els primers anys de la revolució va ser la institució cultural més interessant de l’Amèrica Llatina, més tard reprimida per la censura, per una subvenció econòmica cada vegada més escassa i per un aparell del poder que no tolerava l’Haydée de lliure pensament. Estava casada amb Armando Hart, set anys més jove, ministre d’ensenyament i de cultura de 1959 a 1997. En qualitat de tal era el superior polític de la seva esposa, però al contrari de l’Haydée procedia de l’escola soviètica dura. L’any 1980 Haydée Santamaría va fer l’única cosa decent que un dirigent cultural pot fer quan la seva àrea de competència es retalla fins a quedar impossible de reconèixer: va desenfundar la seva pistola reglamentària i es va llevar la vida d’un tret.

El matrimoni entre els primers guerrillers era tan habitual que gairebé resulta banal parlar-ne. Havien suportat tantes coses plegats. Per fi havien arribat al poder, no perquè el desitgessin i encara menys l’exigissin, almenys no en el sentit formal, sinó perquè era una necessitat històrica, la llei del marxisme. Com si es tractés d’una classe noble, es trobaven per sobre de l’entorn, obligats a servar la puresa de la revolució. Seguien sent els mateixos, també pel que fa a les relacions més personals. El Che va casar-se amb Aleida March, s’havien conegut a les muntanyes d’Escambray. Raúl Castro es va casar amb Vilma Espín, una dels dirigents del Moviment del 26 de Juliol a Oriente, fins a la seva mort l’any 2007 cap del moviment feminista estatal i coneguda com a primera dama de Cuba. Melba Hernández, l’altra de les dues dones que van participar en l’assalt a la caserna Moncada, es va casar amb Jesús Montané, més endavant ministre del govern de la revolució. L’acompanyant de molts anys de Castro va ser Celia Sánchez, una altra guerrillera de la primera època a Oriente. Després de la mort de la Celia el 1980, es va casar amb Dalia Soto del Valle, una mestra d’escola amb qui havia coincidit durant la campanya d’alfabetització de l’any 1961.

A la Plaza de Armas han muntat un mercadet amb rampoines de tota mena, destinades al turisme de masses: cartells, camises de guerriller, gorres militars, imants de nevera, postals antigues, bitllets de banc amb la signatura del Che, manca de gust a dojo, tot plegat una completa falsedat. En una caixa de llibres hi trobo un primet History of Cuba, embolicat en un plàstic negre. La història sempre m’ha interessat, i no m’interessa poc de saber com una dictadura es presenta a si mateixa; així doncs, em poso a fullejar una mica aquest volum d’aspecte innocent i ben fet. No s’hi troba cap paraula sobre la massacre a la fortalesa de Cabaña, no gaire lluny, on el Che Guevara, el favorit declarat de Fidel, durant els primers mesos després de la presa del poder va fer executar centenars de presos polítics. Tampoc no m’ho havia esperat. Però quan ensopego amb la constatació que després de la revolució la terra ja va pertànyer plenament als pagesos, deixo de banda el llibre. Això no és un pecat d’omissió, és una mentida. Després del 1959 tota la terra va ser expropiada pel nou estat. Més tard el mateix estat, en la seva pretesa bondat, va permetre que cada pagès conreés uns pocs metres quadrats per a ell mateix, quan acabés el seu treball forçós com a membre d’una explotació col·lectiva dirigida per l’estat. El resultat és una mancança de queviures per raons ideològiques. Fins la llet i el pa són impossibles d’aconseguir en el comerç lliure; només se’n pot comprar, en quantitats modestíssimes, mitjançant l’odiada libreta, la llibreta de racionament que se suposa que tenen tots els cubans.

Torno cap al Malecón. Tot caminant passo per davant d’una botiga de mobles, d’un cert nivell si s’ha de jutjar pels aparadors. Hi entro a donar una ullada, la impressió és bona, senzillesa, línies depurades. «Tot ha estat dissenyat a Cuba, tenim uns dissenyadors magnífics», em remarca el venedor, que parla anglès. I on es produeixen els mobles? Sospira: «A Espanya. No tenim maquinària. Tot és tan complicat aquí a Cuba».

Pocs minuts després em trobo davant el mar, amb la badia de l’Havana a la dreta, i al davant meu l’estret de Florida, refrescat pel vent que bufa de l’est. Colossals masses vidrioses d’aigua trenquen contra la tanca de pedra del passeig, per després enretirar-se, furioses pel seu desembarcament frustrat.

A primera hora del vespre un taxista d’una certa edat m’acompanya a la meva casa a la Habana Centro, l’Havana de la misèria, que cal no confondre amb la Habana Vieja, l’Havana Vella ben mantinguda, muntada com un terreny de joc per als turistes. Aquest xofer està que treu foc pels queixals dins el seu automòbil, un Lada del 1986. M’explica que, abans de començar a guanyar diners amb les curses, ha de lliurar diàriament a l’estat dos-cents pesos o vuit euros per fer servir el cotxe, que amb prou feines s’aguanta sense desballestar-se. Un monopoli estatal administra la venda de la gasolina, que s’importa de Veneçuela; els dos països passen comptes a un «preu d’amics» especial, i el combustible es revèn als consumidors al preu del mercat mundial, és a dir, gairebé a un euro el litre, impostos inclosos. «Tinc un amic que treballa en un ministeri», diu, «així és que sovint em surt més barata. Que si no, no podria viure». Li recordo que ens trobem en una dictadura i que vagi amb compte amb el que diu. «Vostè és estranger», explota. «Amb vostè no necessito vigilar. Si tinc un client cubà, no dic res. Tots els cubans tenen la impressió de viure amb una pistola a la templa, però no tenim tanta por com abans. Però és que estem farts d’aquesta banda de gàngsters que ens ho han robat tot, més que farts. Cregui’m, això no pot durar gaire més».

En altre temps, els cubans —almenys els acomodats— eren coneguts per les seves sabates i botes ben enllustrades. No hi havia una cantonada sense un enllustrador que oferís el seu útil servei. Ja no hi són, aquests limpiabotas respectats i sovint de rèplica ràpida. De betum per a sabates, ja no n’hi ha. Per la mateixa raó, no es veuen sabates de cuiro. Els cubans deambulen pels carrers amb unes sabatilles d’esport desgastades o unes xancles del Vietnam als peus. Per això realment impressionen els escolars. Malgrat l’escassetat d’aigua i de productes de neteja, sempre fan goig, amb els seus uniformes escolars, sempre amb camises blanques com la neu i planxades a la perfecció, i amb un fulard blau o vermell.

Em trobo amb una dona jove negra. No deu tenir gaire més de vint-i-cinc anys, silenciosa i intensa, els ulls com carbó. Em mostra un llibre fet a casa amb els seus poemes. És mestra de formació, diu, però ha deixat aquesta feina tan miserablement pagada, en benefici de la seva ocupació actual. Que consisteix a rentar els terres i canviar la roba dels llits en una fonda privada, una activitat que de tant en tant li dona un dòlar o un euro. Em conta la història del metge en cap d’un dels hospitals de la ciutat. Se’n va acomiadar xiulant d’entusiasme després d’haver aconseguit, mitjançant un suborn, una feina de maleter d’un hotel a l’Havana Vella. La propina, calculava, li permetria viure millor que no pas amb el salari de metge.

Es pot subsistir amb vint pesos cubans convertibles, és a dir, vint euros al mes? «Per descomptat que no», em respon una mestra de mitjana edat, primeta i potser prostituta a mitja jornada, que, com jo, ha buscat recer de la pluja al Bar Neruda, un negoci no del tot reeixit del Malecón. En principi, la idea era crear, en la bona tradició cubana, un cafè literari. En conseqüència van batejar l’establiment en memòria de Pablo Neruda, el premi Nobel xilè del 1971. Però els llavors tan celebrats poetes i autors o bé s’han exiliat, o bé no es mostren en públic. Així doncs, el cafè va passar a negocis més prosaics. «Mira», diu la Lidia amb un to com si parlés a un nen retardat, «el sou, per molt modest que sigui, no te’l donen tal qual. Abans que el director de l’escola et doni els teus diners al cap del mes, en reté un import per al centre —en realitat per a ell mateix—, després diferents imports per al partit, el sindicat, el moviment de la joventut, la milícia o per a més coses que ell s’inventa. Potser et queden quinze CUC. La meva filla va emigrar fa un parell d’anys als Estats Units. Si no fos per l’ajut que m’envia, no sobreviuria». Es balanceja una mica, amb un còctel a la mà. Llavors diu bruscament: «Aquest és un país de merda! Si sabessis que sola que et pots arribar a sentir aquí!».

Un senyor de mitjana edat, de galtes vermelles i cabells esclarissats, lleugerament obès i suat, aconsegueix trobar un lloc en una taula per a una mulata joveneta. Va vestida amb un vestit blanc estret, un rellotge blanc de polsera i unes sabates blanques de plataforma tan altes que amb prou feines pot caminar. Ell evidentment és estranger, ella, amb la mateixa evidència, és nadiua. Demana dos mojitos, la beguda cubana tan popular, feta de rom blanc, suc de llimona, sucre i hierba buena, la menta cubana que creix pertot arreu de l’illa. S’hi queden una estoneta, agafats de la mà, sense intercanviar paraula. El comentari de la Lidia cau com una martellada: «Ella no vol diners per això. Espera uns regals, potser un cap de setmana a Varadero, una excursió a Trinidad, una mica de variació, una mica de luxe… La sort que tenen és que no poden parlar-se».

El misteri del gall que canta es resol. Al carrer San Miguel, en una terrassa a l’alçada d’un segon pis, hi ha tot un galliner que cloqueja vivament. Subministra pollastres per dinar i ous sense parar. El consum d’ous als països castellanoparlants és colossal: truita per esmorzar, truita per dinar, ou fregit damunt el bistec al vespre —no el cubà, perquè no existeix—, ous, ous, ous. L’índex de colesterol deu correspondre-hi. Un metge m’explica que els cubans són massa grassos, no perquè mengin en abundància, sinó perquè mengen equivocadament. El sou del mes s’ha gastat al cap de dues o tres setmanes. Després, la gent es manté amb vida a base d’aigua amb sucre, la qual cosa dona una sensació agradable, però falsa, d’haver menjat i tenir energia.

Probablement hi ha més diners en circulació que els que deixen entreveure les estadístiques oficials i sovint mentideres. Un conegut meu, de nom Javier, va comprar fa uns pocs anys un Lada de segona mà, al comptat: vint-i-vuit mil pesos convertibles o gairebé vint-i-set mil euros, que, d’una banda, havia anat estalviant a casa sota el matalàs, i de l’altra, havia manllevat a familiars i amics a Cuba i a Florida. El cotxe el va utilitzar per fer de taxista il·legal, abans de vendre’l amb benefici i invertir-ne el rèdit en un taller electrònic. És filòleg i parla rus, una llengua per a ell totalment irrellevant i inutilitzable. Com a traductor en una institució estatal tenia per sou els famosos vint CUC al mes. «No era ni per viure ni per morir-ne», em diu al davant d’un whisky al bar de l’hotel Ambos Mundos. Aquest establiment elegant té una certa reputació en els cercles literaris i sobretot pseudoliteraris, ja que Ernest Hemingway va iniciar aquí la seva llarga relació amorosa amb Cuba. L’habitació de qui seria premi Nobel encara s’exhibeix, mitjançant pagament.

A primera hora del vespre plou torrencialment. La gent es queda a casa, asseguda rere els porticons oberts, els televisors van desgranant els programes sense suscitar gaire atenció i sense merèixer-ne: notícies manipulades, telenovel·les mexicanes, a certs llocs una cadena nord-americana il·legal amb publicitat de productes per aprimar-se, menjar per a gossos i creuers pel Mediterrani. Els carrers que baixen cap al Malecón es transformen en torrents o queden fets llacunes mortalment perilloses, perilloses en el sentit que aquí el vianant desprevingut pot desaparèixer en un clot de metres de profunditat o en una claveguera amb una trapa que s’han endut per vendre-la com a ferralla al mercat negre. Figures llastimoses s’arrauleixen a la foscor, damunt uns esglaons d’escala immunds, a l’entrada de patis interiors esfereïdors. Navegant amb dificultat surto dels carrers Virtudes i Perseverancia, rumb cap a l’hotel Deauville. El freqüentava als anys vuitanta i segons recordo era prou bo. Possiblement ho és encara, considerades les circumstàncies. Per a mi, el seu atractiu resideix en el fet que de tant en tant dona accés a internet. Aquest vespre, però, no hi ha connexió; ja m’ho hauria pogut afigurar quan a la distància d’uns dos-cents metres vaig constatar que l’habitual trepa de joves amb els seus mòbils havien marxat de l’escala principal. Una recepcionista amable ho lamenta. No sap per què s’ha tallat la connexió. Tampoc no sap si o quan la restabliran.

«Cuba», penso tornant-me’n a la meva casa, Cuba, en el seu propi món, en l’oblit del seu hivern, el seu desànim, la seva pena, el seu abandó.

L’endemà al matí torno a l’hotel Deauville. Fa sol, el trànsit del Malecón és escàs, però, per la seva imprevisibilitat, mortalment perillós. L’estret de Florida és allà lluny, les onades s’aixequen pesants i cauen enrere, ara amb més escuma, ara amb menys. És com si l’aigua no hi cabés del tot. Núvols petits, viatgers ràpids, venen i se’n van, allà lluny a l’horitzó. La gernació a l’escala principal de l’hotel permet endevinar que ara hi ha connexió. El preu d’una hora d’internet correspon al sou regular de dos dies. Quan he enllestit la meva feina, em dirigeixo al bar, on un cambrer amable m’allarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago que jo prefereixo al conyac francès. D’acord, sempre he tingut un problema amb el conyac. Per dir-ho així, el trobo agressiu. Amb el rom de Santiago hi pots parlar. No et du la contrària, no és insolent. Com els cubans —no pas el seu règim—, és suau i benèvol, ple de força, ple de narracions, i no és importú.

Un Studebaker violeta i gris, sense la part superior, gira del Malecón i entra al carrer travesser davant del Deauville i continua a l’esquerra cap a l’Havana Vella, el nucli històric. La parella asseguda al seient del darrere, tots dos rossos, s’estan filmant durant el viatge. Ell porta una samarreta vermella, pel que jo puc veure, amb una imatge en blanc i negre del Che Guevara, l’assassí en massa i assidu fumador de cigars. Qui són? Probablement no són americans, més aviat europeus, potser alemanys, banyistes nostàlgics? Circularia ell en el seu cotxe per Munic o Berlín amb una imatge de Hitler a la camisa? Dins el Deauville em pesco un exemplar de Condé Nast, la revista de viatges per als rics i despreocupats, aquesta vegada un número especial sobre Cuba. Porta tot el que es pugui desitjar i encara molt més, clixé rere clixé: dones joves i blanques, estirades a platges tropicals banyades pel sol, d’altres de més edat, ara naturalment morenes amb vestits nacionals de colors espectaculars, vida nocturna al Tropicana, cafès i restaurants, llocs als quals cap cubà respectuós de les lleis ni pot somniar d’acostar-s’hi; la platja d’apartheid de Varadero, l’esclavitud posada en escena com un romanticisme immortal. A Cuba et pots mostrar tan cínic com vulguis, sempre que paguis amb una divisa forta. Pots humiliar els pobres, pots fer escarni dels decents, pots empolainar-te de milionari i revolucionari. El mal gust no coneix límits. Així va ser sota Batista, així és sota Castro. Que els cubans comencin a replicar, que aigualeixin el rom que els estrangers confosos s’aboquen a dojo en bars que pretenen haver servit Hemingway, i que als carrers venguin cigars elaborats il·legalment, cargolats amb els residus del rebuig de les fàbriques estatals, trobo que el règim s’ho ha ben merescut.

Camino en la direcció de la ciutat nova. Tot fent camí passo a veure una dona, la fonda de la qual, segons es diu, compta entre les millors de la ciutat. El pis, que es troba en una torre d’habitatges desmarxada, és sorprenentment gran; la vista sobre el Malecón des de la terrassa és impressionant: al davant, en línia recta, l’estret de Florida sense ni indici d’embarcació; a l’esquerra, la ciutat nova amb el perfil característic de l’Hotel Nacional i l’edifici FOCSA (al principi pertanyent a Fomento de Obras y Construcciones, Sociedad Anónima, una empresa tancada fa anys), construït l’any 1956 i encara avui el més voluminós de Cuba, però de cap de les maneres el més bonic; a la dreta, el fort d’El Morro, damunt el seu promontori rocós, i l’entrada al port de l’Havana. Doña Rosa s’envolta de peixets vermells, plantes de cautxú i falses escultures egípcies. Sap llegir les cartes i el marro de cafè. Deu ser difícil trobar habitacions millors que les seves, però la fragor del Malecón és aclaparadora. Declino l’oferta i continuo caminant. En una finestra desmanegada veig un cartell de cartró que hi diu: «Aprenda inglés conmigo. Quien no habla inglés, vive en el pasado».

Em dirigeixo cap a l’Arxiu de la Revolució, on Asger Jorn, potser l’artista pictòric danès més gran del segle xx, va realitzar una desena de murals durant una estada l’any 1968. El lloc és un santuari consagrat a Celia Sánchez, la secretària de Fidel i presumiblement la seva amant, una de les poques dones amb qui aquest mandatari narcisista sense límit va establir una relació de confiança. La Celia va estar amb Fidel a Sierra Maestra. És una histórica. Segons es diu va morir de càncer el 1978. La seva foto penja com una icona, amb un text pseudoreligiós, a la paret del fons de la sala principal de l’edifici, anteriorment seu bancària. Les pintures de Jorn estan en bon estat, restaurades després de molts anys de degradació pel clima tropical humit de l’Havana. La impetuositat de l’artista hi és, les seves faules, els seus traçats de pinzell vigorosos. Aquests quadres no compten entre els seus millors, semblen massa improvisats, potser també massa amables, una mica repetitius. Però hi són, un record de quan a Cuba s’hi movien molts artistes. Va entendre el danès que estava visitant una dictadura repel·lent?

Deixo el temple i me’n vaig a parlar amb un home que temps enrere era un habitual de l’arxiu, però que ara és un personatge marginat, acabat, mantingut amb vida amb una pensió mínima i feines ocasionals. M’explica una història que no m’estranya pel que fa a Fidel, però que fa trontollar el concepte que tenia de l’anomenat afer Ochoa. Fins ara he considerat l’execució el 1989 del general Arnaldo Ochoa Sánchez i d’altres oficials de categoria com la conseqüència d’un enfrontament orquestrat pel comandant en cap. Un enfrontament entre ell i una casta, cada vegada més conscient, de generals retornats de l’Àfrica, avesats a la guerra i admirats no només per molts cubans, sinó també —especialment pel que fa a Ochoa— pels russos. Aquests generals havien coincidit amb Ochoa al Congo, Etiòpia i Angola, on dirigia diferents forces expedicionàries, amb una disciplina i una força de combat de la qual no creien cent per cent capaç Fidel Castro. Aquesta versió és correcta, diu el meu informador, però incompleta. Així és sempre. Les històries amb què et trobes, les has d’escoltar, però no necessàriament considerar-les com la meitat de la veritat, i mai com tota la veritat. A més: la veritat, què és? Jo tinc la meva veritat, d’altres la seva. Jo prefereixo la realitat, en la mesura que es pugui destapar. En aquest context, diu el meu informador, la realitat és que als anys setanta i vuitanta els narcotraficants colombians enviaven tones i tones d’estupefaents, principalment heroïna, a l’insaciable mercat nord-americà, via l’Havana. Es van guanyar milers de milions amb aquest comerç, que tenia com a fi, d’una banda, destruir el jovent dels Estats Units, de l’altra, enriquir el càrtel de Medellín a Colòmbia i els oficials dirigents a l’Havana, gairebé tots amics de Raúl, en la seva qualitat de ministre de defensa durant molts anys. Tot això ho sabien a Washington. Com que els Estats Units no podien posar les mans sobre Fidel i Raúl, l’any 1989 el president Reagan va fer envair Panamà, que també enviava drogues als Estats Units. El dictador del país i cap de narcos Manuel Noriega, anteriorment agent molt ben remunerat del servei d’intel·ligència (CIA) dels Estats Units, va ser enderrocat i extradit als Estats Units, on el van sentenciar a quaranta anys de presó. A l’Havana pressentien el que els esperava. En un intent d’impedir coses pitjors, van trencar amb el càrtel de Medellín i van donar un exemple per als de casa… potser un xic massa agressiu segons el punt de vista del Kremlin. Ochoa i tres més, afusellats a l’alba el 13 de juliol de 1989.

¿Fidel va passar comptes amb un cos d’oficials del qual podia témer que li fes front? ¿Es tractava d’una repetició de la paranoia que als anys trenta va induir Josif Stalin a exterminar la cúpula militar de la Unió Soviètica? ¿El popular general Ochoa de Cuba fent el mateix paper que el popular mariscal Tukhatxevski de Rússia? El meu informador fa que sí amb el cap, però afegeix que Fidel també volia donar un escarment a Raúl, ja que sospitava d’ell que era massa indulgent en la seva relació amb el cos d’oficials. Va obligar el germà a veure la filmació de la mort dels quatre oficials, inclús el moment que Ochoa, íntim amic de Raúl, dret davant l’escamot d’execució, va refusar la bena preceptiva davant els ulls i personalment va ordenar a la fila de soldats que obrissin foc. Raúl va tenir una crisi nerviosa, durant setmanes es va donar a la intoxicació etílica, per a més enuig de Fidel. El comandant en cap va fer cridar el germà per comunicar-li que o bé es comportava decentment i reprenia la feina, o bé seria depurat. Raúl va perdre els estreps del tot, va apuntar la seva pistola en direcció a Fidel però va errar el tret. Raúl, el sempitern número dos en relació amb Fidel, va tornar sense més al seu ministeri, més que mai l’eina de Fidel, més entès en els camins i caminois del poder, en els quals encara es mou, ara amb la discreció amb què se suposa que s’envolten els jubilats.

Ara bé, tot això és veritat? ¿És possible que els guardaespatlles de Fidel permetessin al mentalment trastornat Raúl anar a veure el seu germà amb una pistola, a més a més, carregada al cinturó? Realment, hi va haver un tret? On eren els guardaespatlles durant la conversa entre els dos germans? Sempre hi va haver, des de la primera joventut, un conflicte entre Fidel, egocèntric, despietat, i Raúl, més disciplinat però també menys impressionant, tots dos registrats com a fills d’una relació extramatrimonial entre Ángel Castro Argiz, treballador del camp, immigrat de Galícia i posteriorment terratinent, i la seva cuinera, Lina Ruz González, però amb la diferència no del tot negligible que l’Ángel durant molt de temps va sospitar que la Lina s’havia fet embarassar de Raúl fora de la llar.

Els arxius haurien de ser alguna cosa més que les despulles dels difunts, alguna cosa més que la pols del passat. Realment, què sabem de les lluites pel poder i dels conflictes personals de la cúpula directiva cubana? Molt poc. De rumors n’hi ha un munt. Un d’aquests rumors pretén que Celia Sánchez va ser morta d’un tret fortuït en un enfrontament violent entre els revolucionaris, i que amb les presses es va inventar la història de la seva mort per càncer. A l’Havana els secrets de l’Arxiu de la Revolució estan esperant ser escampats a la llum del dia, en la mesura que no hagin estat destruïts en la foscor de la dictadura.

Ja de retorn a Europa, m’adrecen a un cubà que ha abandonat l’illa i que viu discretament dels diners que com a diplomàtic havia pogut invertir a Occident abans de fugir cap a una nova existència, dedicat a la seva família, els seus llibres i la seva música. M’explica que, en la seva qualitat de diplomàtic, va entrar en un cercle reduït que va rebre informació confidencial de l’afer Ochoa, i que els seus nous coneixements van contribuir a la decisió, seva i de la seva esposa, d’abandonar Cuba. En això no hi ha res de nou pròpiament dit, però cal afegir una precisió: Ochoa va ser executat únicament i exclusivament perquè Castro sospitava amb raó que el general altament respectat i anterior comandant superior a l’Àfrica preparava un cop d’estat. Quan en un escorcoll el servei de seguretat va trobar un dipòsit d’armes considerable al xalet del general, Fidel va començar a témer que els russos preferissin Ochoa —i és possible que ho fessin— a ell, el comandant en cap. Així doncs, Ochoa havia de morir. Però no es podia al·legar com a motiu que volia enderrocar el règim, perquè això només hauria servit per fer augmentar el seu prestigi ja de per si considerable. Així es van empescar la història de la implicació d’Ochoa en el narcotràfic. Stalin o Hitler no haurien pogut fer-ho millor.

A la parada de l’autobús davant l’Arxiu de la Revolució hi està esperant una gernació gairebé incalculable. Quants poden ser? Desenes, mig centenar? A on van? Per què no hi ha autobusos? Jo soc nou en aquesta ciutat abrasadora. Només puc avançar preguntant o, millor dit, obtenint resposta a les meves preguntes, que deuen semblar ben peculiars als cubans. Una mulata de mitjana edat, carregada de cistelles de plàstic, m’explica que ha d’anar al Centre, no a l’Havana Vella, que pertany als estrangers rics. «Espero aquí des de fa gairebé una hora», sospira eixugant-se la suor del front amb un mocador brodat, blanc com la neu. «Potser vindrà un bus, potser no». Els cubans esperen. Esperen un bus, esperen el futur, esperen aigua neta i més menjar. Entre les meves primeres experiències a l’Havana hi ha aquesta: esperar és una virtut cubana.

De l’Arxiu de la Revolució al Museu de la Revolució, de la casa de la memòria a la casa de la propaganda, habilitada a l’anterior palauet presidencial. Entre les figures relacionades amb aquest impressionant edifici neogòtic de començament del segle xx, totes de fama més o menys dubtosa, hi havia Fulgencio Batista, el darrer dictador abans de l’entrada de Fidel. Que el palauet ara funcioni com a lloc de culte, més per al moviment del 26 de juliol que per a la revolució com a tal, sembla un frau. Abans de la fugida de Batista, Fidel Castro i els seus camarades mai no es van fer notar a l’Havana. Per la mateixa raó van decidir, després del 1959, mantenir-se a distància del palauet, que evidenciava més que clarament al gran públic que ells no pertanyien a la capital i que venien de la província llunyana d’Oriente. L’episodi decisiu de la història recent del palauet va ser l’atac de la guerrilla urbana Directorio Revolucionario el 13 de març de 1957, liderada per l’estudiant José Antonio Echeverría, de la Universitat de l’Havana, i per l’advocat Menelao Mora Morales, de Los Auténticos, un partit polític en part nacionalista, en part socialista i corporativista, que tres anys abans havia perdut les eleccions al parlament contra la Coalición Nacional Progresista de Batista, fins avui les últimes eleccions mitjanament regulars a Cuba. El propòsit del Directorio Revolucionario era liquidar Batista. L’assalt va fracassar i va costar la vida a quaranta guerrillers urbans, entre ells Echeverría i Mora. Tots dos es consideraven del costat burgès, encara que a l’esquerra del centre. Mora era catòlic practicant. Sabien el que passava a Oriente i es consideraven ells mateixos com una part independent d’un moviment de resistència més ampli, que tenia com a meta una democràcia liberal, no la dictadura comunista que s’apropava de Sierra Maestra.

El jove Fidel Castro era comunista? És difícil de dir. Es pot ser comunista de disposició mental sense ser membre del partit, i es pot ser membre del partit sense ser comunista de convicció. Tinc la impressió que Fidel Castro mai no es va interessar gaire per la ideologia i les solucions polítiques, i en absolut per la disciplina de partit exercida per d’altres que no fossin ell mateix. Era mandatari en un sentit molt llatinoamericà, un caudillo, en el seu cas, a grans trets d’esquerres, però no de gaire bona punteria. Si d’alguna manera seguia una línia, això tenia menys a veure amb els principis i més amb la tàctica, amb el profit, amb la voluntat de sobreviure, en cas necessari a costa d’altri. Castro personificava la lluita armada, aquesta lluita que calia que no parés mai. Sent estudiant de dret a la Universitat de l’Havana, amb els estudis finançats pel pare benestant, Fidel es va unir a diferents grups d’índole més o menys criminal i va participar en diverses batusses, que fins i tot des d’una òptica cubana es podien considerar més com a aldarulls de carrer que com a enfrontaments polítics o ideològics. L’any 1947 Fidel es va apuntar al Partido Ortodoxo, dirigit pel senador Eduardo Chibás, un anticomunista burgès d’esquerres. L’objectiu declarat de Fidel era ser elegit diputat del Congrés. ¿Això era fruit d’una madura deliberació, o era només un rampell passatger? És indubtable que Fidel en aquella època festejava —i més tard s’hi va casar— amb Mirta Díaz-Balart, la família de la qual estava molt unida al règim de Batista. El viatge de nuvis, de tres mesos, va ser als Estats Units, segons es diu, finançat pel pare de la núvia, que tenia diners a cabassos, amb deu mil dòlars i un xec de mil dòlars de Batista.

Chibás tenia un programa radiofònic en què condemnava la corrupció i la brutalitat sota el president Ramón Grau, un dels titelles de Batista. En un moment d’un programa d’aquests, l’agost del 1951, el senador, cada vegada més desesperat, va treure la pistola i es va engegar un tret al ventre, a micròfon obert. Va morir uns deu dies més tard i, segons estimacions, va ser acompanyat a la tomba a l’Havana per unes cent mil persones. La propaganda parla amb una veu sorprenentment petita d’aquesta part aburgesada del passat de Fidel, inclòs el matrimoni amb la Mirta, que es va celebrar l’any 1948 i set anys més tard va ser dissolt.

Els impactes de bala produïts a l’interior del palauet durant el combat es veuen encara a la paret de marbre, seguint l’escala sumptuosa cap amunt fins a la sala dels miralls, inspirada en el palau de Versalles. A Batista li va anar d’un pèl que no el matessin; va escapar per una escala interior que menava del seu despatx, sorprenentment petit, habilitat en una habitació angular assolellada, al seu pis privat com a president, en una planta superior de l’edifici. L’anterior sotsoficial treballava en un entorn força modest. L’escriptori, amb un petit arxivador, està tallat d’una fusta sòlida, polida; les poques cadires, revestides de cuiro blau. En una tauleta lateral hi ha el telèfon daurat que Edmund Leavy, el cap de la companyia telefònica nord-americana ITT, va regalar al seu amic cubà en agraïment pels privilegis que el dictador havia atorgat a la seva empresa. Als anys cinquanta Cuba era tecnològicament més avançada que els països del seu entorn. Grans empreses nord-americanes assajaven els seus invents i procediments a la Cuba veïna. Quan la tecnologia funcionava a Cuba, era introduïda als Estats Units.

Continuo caminant fins al parc contigu, fins a la baluerna d’un pavelló de vidre on hi ha el Granma, l’embarcació que al novembre del 1956 va tornar Castro i els seus guerrillers de Mèxic a Cuba, a Playa Las Coloradas, a prop de Santiago de Cuba. Aquí, vuitanta-dos homes marejats i famolencs van ser rebuts amb un foc assassí pels soldats de Batista, que coneixien tots els detalls del desembarcament. Que vint-i-tres, entre ells els germans Castro, poguessin fugir vius cap a les muntanyes ha de qualificar-se com una manifestació més de la sort que va acompanyar Fidel durant tota la seva vida. Una jove guia una mica agressiva m’explica que Cuba és la democràcia perfecta. Quan li retrec que Castro és un dictador, i que, amb Batista, al Congrés —que no queda gaire lluny d’aquí— hi havia diversos partits polítics que competien entre ells i diaris seriosos amb opinions dissidents, em respon mordaç: «Jo tinc la meva llibertat. Puc votar en favor o en contra del candidat que el partit presenta a la meva circumscripció». Precisament això, germana meva!

La fàbrica de cigars Partagás —que dona a un carrer principal rere el Congrés, anomenat El Capitolio, una còpia molt bona del Congrés a Washington— és, com es podia esperar, un infern de soroll i gentada, distribuïda entre quatre o cinc plantes, bastida l’any 1902 i segurament no gaire modernitzada des de llavors. Don Jaime Partagás y Ravell, immigrat des de Catalunya, va obrir la seva primera fàbrica de cigars l’any 1848, i dirigia un pròsper negoci quan vint anys més tard va ser mort en una plantació de tabac a la Cuba occidental. Cargolar cigars és encara una feina manual, necessita destresa i concentració. Que els obrers de la fàbrica ara propietat de l’estat puguin produir al dia milers de cigars, vigilats pels inspectors del règim, sembla un miracle. Aquí té lloc una explotació que no permetria cap sindicat decent en un país capitalista. En un moment de descuit deixo el meu grup i entro a la cantina de la fàbrica per veure el que mengen els treballadors per dinar. Tinc temps d’observar que se’ls dona un bol petit de sopa transparent i un altre bol petit d’arròs, el plat del dia aquí com a tants altres llocs de Cuba. Aleshores apareix una senyora de mitjana edat i rabassuda, de la seguretat; em treu a empentes, sense més ni més. Durant la resta de la meva visita a Partagás m’estalona sense treva. A la Cuba comunista s’espera que els visitants s’interessin per les platges tropicals i el folklore, no pas per les condicions reals dels treballadors.

Moure’s pel nucli de l’Havana és, escriu Alejo Carpentier, l’inoblidable escriptor cubà, com moure’s en un bosc de columnes. Pertot arreu, columnes que es van erosionant en aquesta barreja de sal i de sol, que no aguanta cap mur. Les porxades són viaranys que travessen una selva urbana, les façanes s’alcen, sovint erosionades, degradades, com vessants de muntanya en un país rocós. Els habitants d’Havana Centre són gairebé tots morens, més o menys, una barreja de races de segles, començant amb l’arribada dels primers esclaus de l’Àfrica, segurament també una gota o dues de la sang dels indis exterminats. Els sons i les olors són exòtics. Passo per davant d’una llibreria de vell gairebé invisible, amagada i oblidada en un pati interior. No hi ha gaire cosa d’interès i, amb una única excepció, cap aiguafort sobre acer o coure de l’Havana Vella, que m’hagués agradat de comprar. Amb tot, compro una edició pirata d’El nostre home a l’Havana de Graham Greene, que fa anys que no he rellegit, i una bona edició d’ocasió, i ben d’ocasió!, d’In Another Country d’Ernest Hemingway, sobre el seu temps com a voluntari de la Creu Roja al front de l’Isonzo, a la Primera Guerra Mundial. L’encarregat de la botiga, un senzill cobert de posts, també em proposa El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez. Declino l’oferta. D’una banda, em recordo molt bé de l’edició danesa, traduïda pel meu amic, ara finat, Jan Stage; de l’altra, García Márquez no m’agrada tant. Li reconec la seva fantasia i el seu art com a escriptor, però el considero inacceptable per haver servit la dictadura cubana durant anys i per haver conreat una amistat moralment reprovable, al meu entendre, amb Fidel Castro.

Una ciutat s’ha enfonsat, no necessàriament una ciutat molt millor que l’Havana d’avui en dia, sinó una ciutat diferent: la ciutat de Batista i de la màfia nord-americana, plena de vida i mortalment perillosa, de rics i pobres, sobretot de pobres, però també d’una burgesia que al llarg del dia atenia els seus negocis, mercats, bancs i cafès. La nit tenia els seus antres de joc i els seus clubs, bars i bordells, teatres i cabarets, sovint llocs lúgubres, sovint anònims, freqüentats per professionals de la nit, molts dels quals s’envoltaven de guardaespatlles. La vida de la ciutat era desordenada, però grosso modo lliure, cosa que suscitava la crítica dels fariseus. ¿Això pot ser la causa que Fidel Castro, fill d’Oriente, no només deixés a les fosques aquesta relluent i temptadora capital, sinó que també —després de la victòria de l’any 1959— es girés contra les guerrilles urbanes que havien lluitat paral·lelament amb el Moviment del 26 de Juliol, a les muntanyes, i que es consideraven en igualtat de drets amb aquest moviment? A Cuba, com en altres llocs, es pot observar la victòria de la província sobre el que és urbà i cosmopolita: estretor de mires a costa de perspectiva ampla.

Al llarg de la selva de rengleres de columnes, arribo a Greenelàndia, el barri de Graham Greene entre Paseo i Virtudes, Obispo i O’Reilly, la transició de l’Havana popular, l’autèntica, a l’Havana Vella, l’anomenada Havana històrica, l’Havana de les il·lusions, l’Havana escenificada, l’Havana dels turistes i de l’ensarronada. A l’est del Paseo, a la Plaza de Armas i davant la catedral de la Virgen María, hi transita un formigueig d’estrangers, servits per cubans, que amb afalacs i somriures afectadament alegres ho venen tot als forasters, des de canotiers fins a falsos mojitos, falsos cigars i samarretes amb retrats del Che. El Paseo, el carrer de luxe de la capital antany tan florent i potser una mica massa enèrgic, amb les seves rengleres de palauets, s’ha transformat en uns esfereïdors baixos fons habitats pels pobres de la ciutat milionària. A diversos llocs els balcons s’han desplomat i han anat a aterrar a la vorera. A l’alçada de la segona o tercera planta hi ha forats espectaculars, tapats provisionalment amb contraplacat o posts per impedir que infants i vells facin el mateix viatge pels aires. A l’oest del Paseo, a l’Havana Centre, la impressió és de decadència i misèria, de cases desballestades, carrers fets malbé, de botigues buides, de crits i xiscles, deixalles a dojo, gossos estranys i automòbils peculiars, assemblats, mitjançant soldadura, amb peces de diferents models ja fora de producció.

Aquí, a l’Havana Centre, no hi ha cap idil·li romàntic, cap nostàlgia revolucionària, cap restaurant o bar artificialment alegre. Aquí hi ha la dura realitat, l’enfonsament de la revolució, el xoc de les promeses buides amb la realitat. A menys de deu minuts de passeig de l’encara distingit hotel Sevilla, llavors Sevilla-Biltmore, on Graham Greene s’hi va estar a mitjans dels anys cinquanta. És aquí on fa sortir a escena els seus personatges principals d’El nostre home a l’Havana, ja cap al final del règim de Batista. Entre ells hi ha l’anglès Wormold amb la seva representació d’aspiradores, el Dr. Hasselbacher, un refugiat alemany prou difícil de calar, i el cap de seguretat, Segura, també anomenat El Voltor Roig, que torturava els seus presos i que tenia un estoig de cigarrets de pell humana. L’hotel existeix encara, també l’habitació 501 on es va allotjar Greene, i on Wormold va ser reclutat per Hawthorne, el cap una mica curt de gambals de la sucursal caribenya del servei d’intel·ligència britànic, amb el número 59200/5. La cinquena captura de Hawthorne. Ara com aleshores, al barri hi ha un formigueig de persones més o menys dubtoses, conductors de taxis, bagasses, gàngsters, remeiers i tiradores de cartes. Greene és el catòlic cínic i sempre escèptic, nascut fora de l’Església, però després admès. Fa que Segura informi Wormold, ingenu i en conseqüència mortalment perillós per a ell mateix i per al seu entorn, d’un parell de veritats que molt poques vegades es comenten, però que em semblen evidents, després dels meus anys a l’Europa de l’Est i als Balcans.

El cap de la seguretat divideix la gent en dues categories, els que poden ser torturats —els pobres de Llatinoamèrica, l’Europa de l’Est, l’Àfrica i l’Orient— i els que no poden ser torturats, és a dir la classe superior blanca. Hi ha un pacte tàcit, sosté Segura, entre els qui torturen i els qui són torturats. Els catòlics entenen millor que els protestants que poden ser torturats. «Als estats europeus del benestar», diu a Wormold, «no hi ha pobres, i per això no hi ha ningú susceptible de ser torturat. A Cuba els botxins poden fer el que vulguin amb els immigrants de Llatinoamèrica i dels estats bàltics, però no amb els visitants del vostre país i d’Escandinàvia».

Al contrari de Hemingway, que és una de les poques indústries locals que rutllen sense problemes, Greene no acaba d’estar de moda a l’Havana. Possiblement perquè no li van concedir el premi Nobel, però més probablement perquè Greene, al contrari de Hemingway, mai no es va deixar ensabonar com a tal per l’home fort, per molt que aquest es proclamés d’esquerres, de dretes o una tercera cosa. Hemingway era un romàntic i un poeta, García Márquez un simple oportunista. Jean-Paul Sartre, el filòsof francès que va venir aquí als anys seixanta amb Simone de Beauvoir, pot ser rebutjat, en el context cubà i en d’altres, com un intel·lectual que escrivia sabent que era mentida, escrivia contra el que salta a la vista. Greene se situa en la seva pròpia categoria, sarcàstic, un escèptic, horrible en la seva lleugeresa. Potser va buscant el que és veritablement humà sense tenir gaire esperança de trobar-ho. Sobre Kim Philby, l’espia anglès per excel·lència abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial, Greene va escriure el següent perquè hi reflexionessin totes aquelles persones, tan nombroses i de tants àmbits, que de jactar-se públicament del seu amor a la pàtria n’han fet una carrera ben lucrativa: «Va trair el seu país… Sí, ja pot ser, però qui de nosaltres no ha traït algú o alguna cosa que és més important que un país?». Els cucs allà a Miami han traït Cuba? Fidel Castro ha traït Cuba? Aquí es tracta de qüestions que només pot contestar cadascú per si mateix. Tal com jo ho entenc, Philby era comunista, en part a causa de les seves experiències amb l’Europa feixista als anys trenta, a Viena sobretot, on va viure un cert temps. La seva pàtria era el comunisme, no pas l’Anglaterra aristocràtica i encallada en la seva societat classista, on va créixer en els cercles més exclusius. Era culpable? En el sentit jurídic, sí. També era culpable moralment? Potser sí, potser no. Philby era relatiu, no absolut. Va endur-se la seva culpa a Moscou. Allà va morir el 1988, ja coronel del KGB, el servei d’intel·ligència soviètic, un dels aparells de terror més horrorosos de la Terra i de la història, que després del 1959 va ajudar Castro a construir el seu aparell de terror.

Pluja violenta, però no contínua. Tornant a casa, decideixo passar pel Deauville, una altra vegada per la connexió a internet. A la recepció em trobo amb l’Adolfo, un noi de catorze anys. Està ocupat amb el seu smartphone, que una tieta li ha enviat des d’Espanya. L’aigua li regalima. La jornada ha estat dura, opina. L’escola està habilitada en una fàbrica de tabac tancada, coberta d’un teulat de llauna que despietadament traspassa a les aules la calor de la tardor, una repetició cubana de les cambres de plom de la Venècia medieval. A la classe de l’Adolfo són trenta-un. Al començament de l’any eren trenta-tres, però dos han emigrat amb les seves famílies, sembla que de forma legal, a Madeira i als Estats Units respectivament. A cada alumne se li dona una llibreta, dos llapis i una goma d’esborrar per semestre i per assignatura. És un jovenet cautelós, aquest Adolfo, molt educat, molt cortès, bastant insegur. No parla anglès, ni un mot (també ha desaparegut el professor d’anglès) i espera poder fer la carrera de tècnic d’informació. Jo m’alegro d’haver crescut a Vangede, el barri del nord-oest de Copenhaguen, llavors —als anys quaranta i cinquanta— conegut com «l’asil de pobres» del Gentofte benestant. Tot era net i polit, hi havia modèstia i prudència, obrers i petitburgesos, una Dinamarca com cal, plena de fe en el futur.

Plou de camí cap a ca la María Luisa i l’Alfredo, primer fort, després cau com un degotim, només. L’Alfredo m’allarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago. Em trobo a la seva sala d’estar, assegut i amb el llibre de Greene. Tot fullejant-lo arribo al comentari de Segura que algunes persones poden ser torturades, d’altres no. Jo m’he mogut durant gairebé mig segle per Llatinoamèrica, l’Orient Mitjà i l’Europa de l’Est, amb escapadetes a l’Àsia i a la Unió Soviètica, dictadura rere dictadura, zona de guerra rere zona de guerra, gairebé sempre ocupat amb la patologia de la dictadura i de la violència. Algunes vegades vaig anar a parar a les urpes de mercenaris i personal de seguretat, que no haurien vacil·lat a matar els seus. Vaig poder sortir-ne sense ni una esgarrinxada, ni tan sols una ungla trencada, ni un ull morat. Per què? Hi pot haver diverses causes perquè alguns se’n surtin amb menys danys. No hem de subestimar la importància de la sort, però sens dubte la raça hi compta. Els botxins prefereixen apallissar persones de pell morena i de cabells negres que no pas persones de cabell i pell rossos. Tenen incrustat al cervell que no es pot apallissar un europeu o un nord-americà. Això pot costar car. En canvi, si peguen a un afgà, un bolivià o un ugandès, el més probable és que ni tindrà conseqüències. Una altra raó és el passaport danès. Dona un grau de protecció prou alt, no perquè Dinamarca sigui una gran potència que amb mitjans militars o amb d’altres de contundents pugui protegir els seus ciutadans, sinó perquè l’estat danès del benestar, protestant, és respectat. A això vull afegir-hi que sempre he intentat anar ben vestit en aquests països, sempre que fos possible: sabates negres ben enllustrades, camisa neta i acabada de planxar, corbata, tern decent i preferentment un abric fosc. Els botxins són per naturalesa covards. Tenen respecte a la gent ben vestida, els poden odiar però vacil·len a l’hora de pegar-los. Encara més important era potser el fet que sempre intentés envoltar-me d’una atmosfera d’intangibilitat. Si m’abordava un agent de policia mal educat o gentalla semblant, mirava l’interessat directament als ulls. Si això no ajudava, se’m podia acudir de recitar ràpid i amb veu forta la primera estrofa del prou potent himne nacional de Dinamarca Kong Christian stod ved højen mast… (El rei Christian s’estava davant el pal major, dret…) i a l’acte esgrimia el meu passaport o el meu carnet de periodista. Sempre va funcionar. En el pacte tàcit de què parla Segura, entre botxí i víctima, no hi vaig entrar mai.

Diumenge al matí. Rumb cap a Miramar, a una església consagrada a santa Rita, per als catòlics la patrona dels impossibles. A Europa pot ocórrer que jo, el protestant, invoqui santa Rita si no trobo un lloc on aparcar o si d’alguna altra manera em sento desemparat. M’ajuda de bon grat. A Miramar tinc la intenció de veure les anomenades senyores de blanc, un dels pocs moviments de protesta organitzats no perseguits obertament pel règim.

Les senyores de blanc resulta que són un espectacle una mica patètic. Aquest diumenge es presenten una cinquantena de dones amb els seus vestits blancs i vaporosos, al parc ombrívol al costat de Santa Rita, una església moderna, lluminosa i ben ventilada, que brilla de tan neta. Els fidels no els presten gens d’atenció, el sacerdot tampoc. Mig centenar de curiosos, preponderantment estrangers, s’apleguen al voltant de les senyores, les fotografien i els confessen la seva simpatia. Tot és pacífic, una mica irreal. Se m’acut la idea que aquí el règim es comporta amb una intel·ligència que rarament manifesta. Les dames són totalment inofensives, fan camí per un barri d’ambaixades, que no té res a veure amb el centre popular, on suposo que serien detingudes ràpidament. Aquí, davant Santa Rita, la seva manifestació pot deixar els forasters, com jo, amb la sensació que la dictadura no és tan dolenta com s’afirma, que de fet és possible, dins uns límits bastant estrets, d’exigir respecte als drets humans, l’alliberament dels presos polítics i altres coses raonables. Un home vell se’m posa al costat i diu en veu baixa: «Això no és una qüestió de capitalisme o socialisme. Es tracta de democràcia o dictadura. Volem ser un país lliure… no una Corea del Nord amb turistes».

Diumenge fa una calor sufocant. Faig un tomb pels voltants. Pertot arreu hi pul·lulen persones de les capes socials més baixes i míseres del règim, agents de seguretat d’aspecte descurat, amb vambes, vaquers foradats i camises brutes que regalimen suor, individus que apallissen per diners. Un home llarg i prim, amb un walkie-talkie que treu el nas per la butxaca de darrere, em fita intensament. Jo el miro igual d’intensament, que se’n vagi a fer punyetes, a mi no em toca! En una cantonada hi ha el cap de la intervenció, vestit amb una gorra de beisbol vermella i una camisa vermella, també amb un walkie-talkie. Han arribat un parell d’autobusos, llestos per treure del lloc les dones i altres possibles pertorbadors. Però avui no es veu necessari. De tant en tant el règim escampa el rumor que les dones són pagades per Washington. Un parell d’elles és fàcil que també siguin finançades pel règim de l’Havana.

L’Església no és perseguida, però tampoc no es perd de vista. Els darrers papes —Joan Pau, Benet i Francesc— han visitat Cuba. El comunista Raúl Castro diuen que després d’una audiència amb el papa Francesc al Vaticà va declarar: «Si el papa segueix parlant així, no puc descartar que acabaré anant a missa!». El cardenal Jaime Ortega, mort el 2019, deia molt poc i feia encara menys després d’haver passat vuit mesos els anys 1966-1967 en un campament de treball per a religiosos i homosexuals joves. Ortega reconeixia que l’estat és el que és o el que pretén ser. Això significava que de tant en tant podia obtenir petites concessions. No va ser sempre així. L’any 1960, en una carta pastoral, un grup de bisbes declarava el comunisme, llavors en plena expansió, inconciliable amb una vida cristiana. Va seguir una onada de terror contra l’Església, els seus sacerdots i els creients, que van ser proclamats «feixistes» i «colpistes» i van ser víctimes d’assalts i vandalisme organitzats per les tropes de bandits del règim.

Després de l’enfonsament de la Unió Soviètica l’any 1991, l’estat cubà va deixar de denominar-se ateu. Amb tot, encara es ret homenatge a la interpretació de l’univers segons el marxisme anomenat científic. Les idees cristianes i d’altres religions només es poden expressar quan això és directament útil per al règim. «La política atea no servia per a res», remarca un comunista ortodox. «Veig el comandant en cap, no veig Déu. Déu ha creat les muntanyes i el mar? Que jo sàpiga, no. Els nostres enginyers saben bastir ponts i rescloses. Què sap fer Déu? Els cristians consideren el papa infal·lible. És un disbarat. Tots podem equivocar-nos. També la revolució comet errors. Nosaltres aprenem dels nostres errors, els cristians no».

Els cubans continuen sent, si no profundament creients, sí religiosos en molts aspectes. S’afirma que el seixanta per cent es consideren catòlics; el nombre de practicants és considerablement més baix. L’Església de Cuba està una mica menys compromesa amb el règim que l’Església ortodoxa actual de Rússia, una institució grotesca. Però la de Cuba es troba a una distància infinitament més gran de l’energia i la valentia que l’Església catòlica de Polònia va manifestar durant l’ocupació comunista de l’Europa de l’Est. L’Església no només sembla exsangüe i desanimada. Es troba sota la pressió de tota mena de doctrines que van obrint-se camí pertot arreu d’Amèrica, des d’Alaska fins a la Patagònia: els Testimonis de Jehovà, els Sants dels Darrers Dies, els adventistes, els adeptes de la Cienciologia i altres excrescències de la gran estesa de les religions. El seu èxit s’entén molt bé. Enmig de la misèria de Cuba ofereixen un món nou i benaurat, un distanciament de les coses terrenals, un regne mil·lenari celestial. En darrer terme hi ha, és clar, la santería, una creença cubana peculiar, una barreja eclèctica de cristianisme i diferents religions africanes, que van arribar al Carib amb els vaixells d’esclaus. Els adeptes —vestits de blanc de cap a peus, però que no cal confondre amb les senyores de blanc— es veuen pertot arreu.

Ingents masses de núvols s’amunteguen a l’est, apinyats pel vent de l’est, sempre aquest vent de l’est, el vent dels traficants d’esclaus, el vent dels diners i la mort, el vent de la ruta del triangle: armes i perles de vidre de Copenhaguen a l’Àfrica de l’oest, esclaus de l’Àfrica de l’oest a Amèrica, rom i sucre a Copenhaguen, crim rere crim, fortunes que es creen i es perden. Travesso Miramar, amb les seves rengleres de xalets i palauets. Aquí viu el partit, aquí viuen els generals, la nomenclatura, la nova elit, els especuladors, les ambaixades i els consolats estrangers. Segueixo cap al Malecón, en direcció a l’Havana Centre, passant per l’ambaixada dels Estats Units, al davant de la qual Fidel va fer plantar un bosc de pals de bandera, amb la intenció d’obstaculitzar tant la vista com el coneixement de les coses. De seguida la relació diplomàtica entre els dos països va ser interrompuda. Avui en dia l’ambaixada ha tornat a obrir i els pals de bandera es van descomponent en l’aire salat tropical del Carib. Continuo travessant la ciutat nova, construïda a la primera meitat del segle xx i ara prou esgarrinxada. Les masses de núvols es van apropant, el sol d’hivern s’enfonsa rere les torres, la degradació de les quals es difumina en un contrallum encegador. Manhattan als tròpics? No. L’Havana en el seu paper fracassat i ara cancel·lat del Singapur de l’hemisferi occidental!

En el vespre que comença, al carrer San Miguel, caminant cap a casa passo per davant del venedor d’ous, dret en el clot fosc que representa ser una botiga. Ven ous d’acord amb la llibreta de racionament, cinc ous per persona i per mes, cinquanta pesos la unitat. Des del carrer entra una senyora minúscula de raça blanca, ben vestida amb una brusa blanca amb guarniment de randa, els cabells esclarissats, tenyits de blauet i ondulats. «Que hi ha ous?», demana. «No», li respon. «Potser un trosset de pollastre?». «Em sap greu», li diu el venedor d’ous, «ahir sense proveïment, avui tampoc, i demà segurament tampoc». Ella em somriu resignada. «Jo no em queixo», diu. «Tinc vuitanta-cinc anys i ho he vist tot. Vaig viure l’entrada de Fidel a l’Havana. No sempre tenim prou per menjar, i què? Vivim al Paradís. Només que els joves no ho saben».