Читать книгу La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira - Pere Antoni Pons - Страница 6

1. De l’Horta a Roma (1939-1960)

La infantesa i l’adolescència de Joan Francesc Mira són, alhora, típiques i molt peculiars. No hi falta cap dels ambients, anècdotes i situacions que, en general, varen marcar les vides de tants homes i dones d’aquest país que varen néixer amb la guerra i varen créixer durant les dues primeres dècades del franquisme. Però, en certa manera, tots aquells ambients i anècdotes i situacions hi figuren tan profusament, i amb tanta varietat, que els primers anys de la seva biografia semblen un singular compendi dels elements més emblemàtics de l’època.

La peripècia vital del Mira infant va transcórrer amb normalitat, però ja amb algunes particularitats decisives. El fet de viure, amb perfecta naturalitat, entre l’Horta i la ciutat de València li va donar la possibilitat de tenir una doble mirada sobre el seu món més proper, una mirada que era complementada pels contactes que tenia amb la branca de la seva família, oncles i cosins, que vivien en terres de Castella. A aquesta doble mirada cal afegir-hi també la complexitat ideològica d’un pare de dretes que no era obtusament franquista, i que manava als fills que li donessin un cop de mà amb les feines de la granja familiar alhora que els deixava ben clar que estudiar era el seu principal deure.

Va ser justament la mort sobtada i prematura del pare allò que féu que l’adolescència d’en Mira fos a la fi molt especial. Del col·legi dels Escolapis de València i dels jocs amb els amics per la ciutat i per l’Horta, va desembarcar al monestir d’Iratxe.

Els tres anys que hi va passar, consagrats als estudis i a la fe religiosa, van acabar quan l’enviaren a la Universitat Gregoriana de Roma. De la dura vida monàstica en la gèlida Navarra cap al bullici fascinant de la capital italiana, que representà el primer tast del gran món. En l’Espanya franquista, costa imaginar un periple personal més insòlit. Si en Mira hagués estat francès o italià, Truffaut o Tornatore n’haurien pogut fer una pel·lícula.

En Mira parla sobre aquells anys sense reticències, però amb un pudor sempre vigilant. De tant en tant, a més, interromp la conversa per deixar clar que, quan haguem acabat, voldrà revisar el que va dient. Segons quines coses potser no voldré que surtin al llibre, aclareix. És l’escrupolositat que mostrarà durant l’elaboració de tot el volum. Amb una diferència: quan tracta temes personals, al minuciós rigor habitual en Mira hi afegeix l’actitud a la defensiva de qui és poc propens als strip-teases íntims, als exhibicionismes biogràfics.

1. Els orígens familiars. Els pares

Quins són els orígens dels vostres dos cognoms, Mira i Casterà?

De part de mare, el meu cognom Casterà és molt clàssic d’Alzira. Amb tota certesa, és d’origen gascó: casterà, en gascó, vol dir «castellà», qui guardava un castell. Sembla que eren un poble peculiar, o almenys a França tenen aquesta fama: una gent una mica aventurera, com D’Artagnan, que era gascó. Les migracions més intenses de la Gascunya cap al País Valencià es produïren al segle XVI, i els que arribaren ací eren sobretot jornalers, gent pobra que venia a buscar-se la vida. A València, per cert, hi ha un carrer de Gascons, on jo tenia una tia que visitava sovint, al costat de l’església de Sant Martí.

La família de ma mare era bastant modesta. Per una banda eren sabaters i per l’altra es dedicaven al transport amb cavalleries. El meu avi matern tenia un carro i era traginer, i morí d’un accident professional: es va ferir amb la tralla del cavall, que estava infectada, i va morir de tètanus. Nosaltres, ara, pensem que els accidents de trànsit són propis només de la nostra època, però en el passat ja n’hi havia molts. De fet, el meu avi patern va morir atropellat per un carro, davant de casa, a València, al Camí Reial.

Els meus avis de part de pare, Mira i Amorós, eren respectivament del Fondó dels Frares i del Fondó de les Neus, dos pobles de la rodalia d’Elx, entre Monòver i el Pinós. Tots els Mira valencians són originaris de Xixona, i estan documentats des de finals del segle XV, quan apareixen ja com a «ciutadans d’immemorial». Al segle XVII, una branca prima va anar a parar cap a les muntanyes entre Guadalest i Alcoi, en una de les repoblacions posteriors a l’expulsió dels moriscos. Uns altres van anar cap a la vall del Vinalopó: la família del meu pare prové d’aquesta branca, la mateixa que la mare de Pasqual Maragall. Eren llauradors rics, i cap al 1902 o 1903, quan el meu pare ja devia tindre quatre o cinc anys, varen tindre la pensada de vendre totes les terres que tenien per aquella comarca, i comprar una finca immensa a la Manxa, prop d’Albacete: una finca «de veinte pares de mulas», tal com deien per allà.

Pareix que pretenien pagar-ho en tres terminis, però no varen poder pagar el tercer, crec que per culpa d’un rebrot de la fil·loxera i, a la fi, es quedaren a la finca, però només com a encarregats o masovers. Un mal negoci, però amb els anys tota la família se’n sortí. Els prop de quaranta cosins que tinc escampats per la Manxa i una mica pertot, han estat gent molt emprenedora, s’han dedicat a negocis de tota mena i tots han prosperat. Per allà, per Albacete, la família de mon pare eren «los valencianos», i els meus avis, oncles i ties, sempre van parlar valencià entre ells.

Quan i per què va anar el vostre pare a València?

El meu pare va començar el servei militar ací, abans de la dictadura de Primo de Rivera, quan aquell era capità general de València. Durant la mili, va haver d’anar a la guerra del Marroc, i el van donar per mort quan el famós desastre d’Annual, on molts dels seus companys varen morir. Ell, però, aquell dia no hi era: havia hagut de quedar-se al campament. En tornar, va decidir establir-se a València. Va intentar buscar-se la vida fent negocis que a temporades li anaven bé i a temporades no tant. I llavors va conèixer la meua mare.

Tenia estudis el vostre pare?

Ell i els seus nou germans reberen un tipus de formació molt especial. Quan vivien a Albacete, els mestres acudien a casa. Els avis els van educar a la manera clàssica: no tingueren títols, però reberen una certa formació, fins i tot els ensenyaren música. És a dir: era un home amb cultura. I molt emprenedor. A finals dels anys 20, els negocis li anaven tan bé que fins i tot tenia cotxe amb xofer. Però, a partir d’un moment, les coses no degueren anar tan bé, i acabà treballant a Hisenda, de recaptador de contribucions, en una oficina al centre de València. Després de casats, van viure alguns anys al barri de Velluters. El meu pare, però, no suportava viure dins un pis enmig de la ciutat, i va llogar una casa als afores, al camp. Va buscar una casa ben gran al poble o barri de la Torre, dins del terme municipal de València, i allà, paral·lelament a la seua faena oficial, tenia un hortet i una granja, de gallines i a vegades també de porcs. Aquesta era la seua veritable passió: llegia llibres d’avicultura, introduïa innovacions, portava fitxes i controls. . . Quan tenia deu o dotze anys, de bon matí, abans d’anar al col·legi, jo mateix havia d’ajudar el pare i els germans a donar menjar als animals. Poc després, el 1952 o 53, hi hagué una pesta que ens matà tots els porcs. Això el deixà molt tocat: econòmicament i sobretot anímicament. Ja no es va refer. I poc després es va morir.

Tenia pensat que els seus fills es dediquessin a la granja?

No, de cap manera. Quan ell va morir, els meus dos germans (tinc també una germana petita) estaven cursant ja carreres universitàries, estudiaven Dret. I jo estava ja en cinquè de batxillerat: el meu pare tenia molt clar que tots els fills havíem de tindre una carrera, tot i que eren molt pocs els nens o joves que aleshores estudiaven.

Podeu descriure el caràcter dels vostres pares?

La meua mare era una dona molt clàssica. Físicament no era gran, tenia la cara redoneta i les faccions molt su-aus. Era molt dolça, amb una paciència infinita, tenia una enorme capacitat de treball i de resignació, era molt devota però sense cap tipus de rigor ni de fanatisme. No era una dona de missa diària, però cada dia passava el rosari.

Era molt afectiva i hospitalària, molt estimada per tots els cosins que sovint venien ací i s’hostatjaven a casa. Igual que el meu pare, es va quedar molt per sota de les seues capacitats. El meu pare era molt diferent. De jove, havia estat molt elegant: en les fotos, té un aire de Rodolfo Valentino. Hauria pogut volar molt alt, i per diverses raons no va triomfar. Però tota la vida va conservar un aire distingit. Era molt rígid, eixut. Tenia un temperament una mica autoritari, però sempre molt controlat: poques vegades pegava una bufetada, i les vegades que ens en pegà alguna havia estat perquè tocava. No tolerava ni la irresponsabilitat ni la ganduleria.

Va provar d’inculcar-vos una certa idea d’ambició, que havíeu de fer coses importants?

Segurament no d’una manera explícita, però sí que ens estimulava, i ens feia molt evident què era el que valorava: l’esforç, la intel·ligència, la faena ben feta. . . Si jo o els meus germans trèiem bones notes, no ens afalagava, perquè era simplement el que havíem de fer. Les bones notes no mereixien cap premi, sinó un gest d’apreciació i de confiança. Tant el meu pare com la meua mare eren, per la forma com tractaven els fills i com es comportaven a casa, bastant arquetípics: ella era la dolçor i ell l’autoritat, ella era la suavitat i el confort i ell l’exigència i la serietat. Ara bé, a mi em tractà amb més condescendència que als meus dos germans, que em guanyen d’onze i dotze anys: sempre vaig sentir que em tenia una gran confiança.

Era un home religiós?

Era creient, però no religiós. La religiositat popular en aquest país era molt diferent per als homes i per a les dones: aquella cosa tan típica de l’home que acompanya la dona a missa, però la deixa a la porta de l’església i ell llavors se’n va al cafè amb els amics, o es queda fora fumant un cigarret. Però era creient: era inconcebible no ser-ho. No era de missa, però tampoc no era anticlerical. A més, ell era un home molt de dreta. Quan varen fer la Santa Misión, devia ser l’any 48, una predicació per tot Espanya per a reconvertir tots els perversos rojos i per a fer una expiació general dels pecats, a casa teníem hostatjat un «missioner» del País Basc o de Navarra, un capellà robust i amb boina. Però mon pare no va anar mai a cap dels sermons que va donar.

Complia socialment i políticament, doncs, però no religiosament.

Sí. El meu pare era sobretot una persona d’ordre.

2. La família durant la República, la guerra i el franquisme

Com va viure l’època de la República, la vostra família: la vostra mare tan religiosa, el vostre pare de dreta?

La República va coincidir quan ells es mudaren a l’Horta, i això supose que féu que no visqueren les convulsions d’una manera tan directa. Almenys, jo mai no els vaig sentir cap comentari negatiu o crític contra la República. Mon pare havia estat un gran partidari de Primo de Rivera, com a home de dreta i fill d’una família de llauradors rics. En parlava sovint, i molt elogiosament; fins i tot havia estat membre del Sometent.

Amb Primo de Rivera, ell veia que hi havia ordre i autoritat, i aquest era el seu ideal. Tingué també unes certes simpaties per Blasco Ibáñez, encara que Blasco era republicà. Era un republicanisme, però, molt evolucionat cap a la dreta, molt populista, sobretot als anys trenta. Quan portaren a València les despulles de Blasco, amb uns vaixells de l’armada espanyola, el pare va anar a veure-ho, i passats els anys ma mare recordava, respectuosa i admirada: «Hi havia els dos presidents, el de Madrid i el de Barcelona». Es referia al del govern d’Espanya i al de la Generalitat de Catalunya: Alcalá Zamora i Macià! Amb això vull dir que no era ideològicament fanàtic o obtús.

I com visqueren la guerra civil?

Ho passaren malament. Degueren viure en un règim d’autosubsistència: encara que, almenys, pogueren menjar, aprofitant el que donaven l’hort i la granja. A més, la família d’Albacete eren molt de dretes (després, cinc cosins meus van anar a la División Azul!), i allà a la Manxa passaren molta por, i mon pare hagué de tindre algun familiar mig refugiat o amagat a casa.

No sofriren cap gran desgràcia, en tot cas.

No: ho passaren molt fotut, això sí. Ara bé: per alguna raó que ell no va explicar mai, durant la guerra el meu pare va estar uns mesos tancat a la presó. No sé per què, potser perquè havia estat del Sometent. . . D’això, a casa no se’n parlava. Per al·lusions, alguna vegada: la mare mig explicava alguna volta que anava a portar-li una cistelleta amb menjar. . . Però res més: ni detalls ni explicacions de cap mena. Alguns dels germans i dels nebots de mon pare també varen estar tancats. I a ma mare, el que més la va afectar fou el tancament d’esglésies i la crema d’imatges. A més, durant la guerra va morir la mare del meu pare, i no li pogueren fer un funeral, l’hagueren d’enterrar sense misses ni oracions: això ma mare ho trobava horrorós. En tot cas, de la guerra tampoc no se’n parlava massa: ni de les penúries, ni tampoc de com de roïns eren els rojos. Jo no vaig créixer en un ambient en què fóra ni molt viu ni molt present un odi o un rancor contra la República.

A la postguerra, es recuperaren més o menys ràpid?

El meu pare va reprendre la seua faena a Hisenda, i amb la granja a casa i amb els ingressos com a recaptador, anàvem passant, amb temporades bones i altres de dolentes. Guanyava prou per mantindre la família i per portar els meus germans al col·legi, i després a la universitat.

S’adaptaren bé al nou règim?

Sí, però mon pare no formà mai part de la Falange ni res d’això. Ara bé, la Falange era l’única organització que existia en què un xiquet o un adolescent podia anar de campaments a l’estiu, i els meus germans sí que s’hi van apuntar; i després jo, als onze o dotze anys. En totes aquelles activitats organitzades pel Frente de Juventudes, hi participaven els nanos que anaven al col·legi: dúiem uniformes, fèiem excursions, cantàvem cançons i himnes, cridàvem eslògans, ens impartien una mica de doctrina. . . I ens agradava: perquè, en el fons, no era sinó un joc d’infants o d’adolescents. Que t’agradara l’acampada, o les cançons, no significava que fores un fanàtic cec, ni de bon tros. L’important no era la ideologia, sinó l’ambient de camaraderia, el sentit de formar part d’un grup, el fet de participar d’una jerarquia. . . Aquesta jerarquització en grups de joves ja no existeix. Existia en els grups de la lluita clandestina antifranquista, com ara el PC, i avui, potser, existeix només en els grupuscles d’extrema dreta, o en les bandes de carrer, sobretot en les d’origen sud-americà. I potser respon a una necessitat fosca de l’edat adolescent. . .

És a dir: que el vostre pare no assumí la doctrina de Franco i no provà tampoc d’inculcarvos-la?

No, en absolut. Fins i tot tinc un record, molt borrós però molt cert, de quan va acabar la Segona Guerra Mundial, i és molt significatiu. El pare s’havia assabentat de la notícia per la ràdio o pel diari, i jo vaig rebre la sensació que ell estava content perquè havien guanyat «els nostres», o siga els bons.

Sorprenent, no? Tenint en compte la intoxica-ció informativa que hi devia haver. . .

No, perquè tant el nazisme com el feixisme italià venien de molt abans. A més, entre els dos models, el que representaven Hitler i Mussolini, i el que representava Churchill, mon pare necessàriament havia de sentir-se més còmode amb el de Churchill, que era un conservador, una persona d’ordre. És curiós, però aquest terme avui ja no s’usa: una persona d’ordre no té per què ser un fatxa, pot complir un paper social positiu.

3. La Torre. Primeres lectures. Primeres escoles

Com éreu de petit?

Tinc el record d’haver tingut una infància prou feliç, sense limitacions innecessàries ni repressió. A això, hi ajudà molt l’espai físic en què vaig créixer: entre el camp i la ciutat. Les possibilitats externes d’haver viscut en aquell doble món em donaven una forma de llibertat i comoditat, i els meus horitzons no eren els típics d’un nen de poble. Tenia les ties de València; i a més la família d’Albacete, que venien molt sovint, amb dos cotxassos: ja havien prosperat, les cosines anaven vestides com figurins de moda. . . Tots els veïns els admiraven, quan venien amb aquells cotxes de luxe; però a la vegada nosaltres, cada setmana, havíem de netejar la merda de les gallines. D’una banda, doncs, vivia en un món de referències que superava de molt l’ambient rural, però alhora el meu món físic era profundament rural. I mai no em vaig sentir desplaçat o incòmode ni a la ciutat ni a l’Horta.

Del lloc on vàreu créixer, el poble de la Torre, ja en deu quedar ben poca cosa.

Ja no en queda res. Avui, la Torre està integrada a la ciutat; abans, en canvi, era un poble de l’Horta, encara que dins del municipi de València. No un poble aïllat, però, perquè havia crescut al voltant d’una carretera important: la de l’eixida sud de València, que tenia el nom antic de Camí Reial de Madrid. Hi passaven carros, alguns camions i pocs cotxes, autobusos. . . També teníem el tramvia, que passava per davant de casa. A més, les professions de la gent eren molt diverses. Una part de la població treballava a la ciutat; una altra part es dedicava a les indústries ja antigues de la zona; una altra part es dedicava al camp. . . És a dir: físicament, era un poble, tot envoltat d’horta, però l’ambient —ni l’economia ni els horitzons vitals— no era el típic d’un poble aïllat i rural: ara en diríem suburbà, potser.

És curiós: València mai no ha estat capaç d’atraure la gent dels pobles dels voltants, però en canvi sempre ha estat en simbiosi amb l’Horta. Respecte d’això, hi deu tindre alguna cosa a veure el factor llengua. A la València dels 40 i 50, encara es parlava molt de valencià, però el castellà ja era l’idioma dominant. A l’Horta, en canvi, el predomini del valencià era total. A la Torre hi havia una família o dues d’immigrants, i els dèiem «els castellans». Això marcava la diferència. A casa, els pares ens parlaren en castellà, perquè era el que tocava (estem parlant de començaments dels 40, en ple franquisme), i com un signe d’ascens social, però entre ells sempre parlaven en valencià. I dels companys de l’escola primària i de la colla infantil, jo no parlava castellà amb ningú.

Amb els amics de València, tampoc?

Jo vaig començar a anar al col·legi, als Escolapis de València, quan tenia deu anys. Vaig preparar-me l’ingrés de batxillerat per lliure, assistint a una acadèmia a Benetússer, un poble important de la indústria del moble. I la llengua dominant del col·legi era el castellà, però molts alumnes procedien de pobles de l’Horta o de la Ribera, i parlàvem valencià. Tot i que els professors ens matxacaven perquè parlàrem en castellà, com a cosa de «cultura»: no era una repressió metòdica, però diguem que parlar valencià estava desaconsellat. Amb els amics de la ciutat, però, sí que solíem parlar castellà.

Quina presència tenia la cultura a casa vostra? Hi havia llibres? Quins?

A casa nostra hi havia una situació cultural peculiar. Encara que el meu pare no tenia una carrera, feia un ti-pus de treball que no era manual ni mecànic. A més, sempre havia tingut clar que els fills havien d’estudiar: això va fer que, quan jo vaig començar a llegir, ja heretara els llibres que havien utilitzat els meus germans. Les converses que hi havia a casa també eren una mica peculiars: sobre les matèries que ells estudiaven, els papers que havien de preparar per a les classes. . . Cosa, en qualsevol cas, bastant rara en aquell entorn.

Abans he dit que mon pare era un home que va estar per sota de les seues capacitats. I això queda perfectament il·lustrat amb el fet que, tot i els seus escassos recursos, ell intentava portar la granja de manera moderna i modèlica. Per això tenia llibres americans d’avicultura, i aplicava les tècniques més avançades. Criava gallines (en devíem tindre prop de cinc-centes), però no ho feia d’una manera antiga o tradicional, sinó molt racionalitzada. Era un home que volia estar al dia en tot. I, més important encara, sabia que, per estar al dia, el més útil eren els llibres, o les revistes.

Recordeu alguns títols importants que hi hagués a casa?

Teníem una col·lecció de Clásicos Castellanos: jo, des de molt menut, he llegit Cervantes i Lope de Vega i Calderón. . . I Blasco Ibáñez, és clar. Des de sempre he estat un gran devorador de llibres. També teníem algunes novel-les d’aventures: Juli Verne, Emilio Salgari. . . I novel·les de l’Oest. Les lectures més substancioses que recorde, però, eren els clàssics castellans.

I de cultura oral, us en transmeteren?

No gaire. A casa no hi havia tradició d’explicar històries, llegendes o rondalles. De fet, la mare fins i tot cantava molt poques cançons: un repertori de sarsuela, de cançons de moda. Potser perquè el pare i la mare eren de llocs diferents, a casa la cultura narrativa tradicional no existia. Hi havia, sí, històries familiars molt sucoses, però res més. Fins i tot les creences de curanderisme i del que ara en diem superstició, pròpies dels pobles, jo només les vaig conèixer a través dels veïns. Quan una veïna em posava un amulet, un escapulari contra el mal d’ull, ma mare no protestava, però després habitualment feia algun comentari una mica irònic. . .

Com era la vostra primera escola: mestres, mètodes. . . ?

Era la clàssica escola unitària: hi havia una única mestra per a totes les matèries i edats. La mestra es deia Donya Josefina, i l’escola estava a la Torre mateix. Després, també vaig anar a l’escola particular d’una mestra que es deia Donya Conxa. Pagàvem unes trenta pessetes per mes i, rebobinant, pense que devia ser una mestra represaliada. Era una senyora que donava classe al seu pis, a deu o dotze criatures, i sols hi anàvem els fills de les famílies que teníem uns mínims recursos. Això va ser fins als nou anys. Llavors vaig anar, durant tot un curs, a Benetússer per a preparar els exàmens d’ingrés al batxillerat.

No conserve cap sensació d’haver estat oprimit a l’escola per cap tipus d’endoctrinament especial. Ens ensenyaven el que ensenyaven pertot arreu: des de la taula de multiplicar fins a Adam i Eva i el pecat original. Com a material escolar, l’únic llibre d’estudi era una enciclopèdia on hi era tot: Història Sagrada, Geografia, Matemàtiques, etc. Naturalment, aleshores no hi havia bolígrafs: teníem palillero» amb plomí, i un tinter, i a escriure. Jo tenia una bona cal·ligrafia, que he perdut, i que avui ja gairebé ningú no té. O només als EUA i a Anglaterra, on encara ensenyen a escriure amb lletra clara i regular.

Creieu que és útil tenir una bona cal·ligrafia?

Sí, perquè això significa que, des de molt menut, saps que hi ha coses que han de seguir una pauta, que han d’estar ben fetes, i que, si no estan ben fetes, no valen.

Éreu bon estudiant?

Era dels més espavilats. Anava a l’escola molt a gust, tenia bona relació amb la mestra, i també es devia notar l’ambient cultural de casa: era dels pocs que en tenia. Un altre record d’aquella època, i que me l’han reforçat algunes fotos, és que jo devia ser dels més ben alimentats de la colla. Estem parlant de l’any 46 i 47, i a les fotos es veu com la majoria de nanos estaven molt prims, amb les cuixes eixutes i els genolls sortint, mentre que les meues cuixetes estaven més replenes. És un record que conserve: jo treia el meu berenar, un entrepà amb formatge o amb una barreta de xocolate, i molts dels meus companys de classe se’l miraven embadalits. Això vol dir que passaven gana. Era una època dura. . . I aquest record a mi m’ha deixat una sensació, molt de fons però molt real, d’haver estat una miqueta privilegiat, de no haver estat igual que els altres. I si, a això, hi afegim que, per ambient familiar, jo era dels que parlava i escrivia millor, i entenia les coses amb més facilitat, probablement devia tindre la sensació de ser una mica especial.

L’examen d’ingrés al batxillerat degué estar xupat, doncs.

Normalment es feia als deu anys, i era un examen brutal. I no només això: al juny vaig fer l’examen d’ingrés i al setembre ja em vaig examinar de les assignatures del primer curs de batxillerat. Vaig haver d’anar a l’Institut Lluís Vives, al centre de València, i em vaig haver d’examinar de vuit o nou assignatures davant d’un tribunal, com a alumne «lliure». I després, als Escolapis, a començar el segon curs de batxillerat amb només deu anys. . .

4. El Col·legi dels Escolapis. Els amics. El pecat

Cursàreu el batxillerat al Col·legi dels Escolapis de València: el canvi degué ser important.

Sí, però jo tenia el precedent dels meus germans. Els havia acompanyat al Col·legi alguna vegada, havia conegut alguns professors. . . Era molt natural. La mare, a més, ja havia anat de menuda a l’Escola Pia d’Alzira. Per tant, anar als Escolapis era cosa de família. Hi vaig estar fins als quinze anys. I tampoc no sentia que el que m’ensenyaven fóra cap endoctrinament molt bèstia, perquè no anava en contra de res que jo sabera o pensara: era l’època, l’ambient. . . Ens ensenyaven molta religió, però la religió formava part de la meua vida familiar. Era normal. Encara que, retrospectivament, jo ara veja que tot plegat era molt encarcarat: insistien molt en les idees de control, que Déu tot ho veia, que no podies pecar. . .

Aquesta era la idea bàsica?

Sí. És que estem parlant d’una època en què es considerava que, als set anys, un nen ja era responsable moral dels seus actes i, per tant, podia fer pecats. Jo, a partir dels set anys, ja em confessava. Però no em preocupava ni em turmentava: si tocava el cul a una xiqueta, em confessava i ja està! Tot era part de la roda de la vida. Una altra cosa eren les prohibicions. Si feies alguna cosa que no es podia fer, venia el professor, capellà o no, i et clavava una bufetada. El càstig corporal era molt habitual: alguns eren més sàdics i uns altres més mesurats, però quasi tothom pegava. Però és que, si no hi havia càstig dels mestres, hi havia abús dels alumnes. Jo recorde haver vist, amb onze o dotze anys, com els professors més tous eren pujats a cavall pels alumnes. Pujats a cavall, literalment. La violència era molt present: entre els xiquets, a l’escola. . . Als companys més febles, els altres nois els feien de tot: els humiliaven, els torturaven, era una cosa horrorosa. Pareix que la violència a les aules és només un assumpte actual, que abans no n’hi havia, i això és fals.

Quan us trobàveu amb els amics, i jugàveu i parlàveu, era present la idea de pecat, teníeu en compte el que us deien els capellans?

No, ens divertíem, anàvem d’un lloc a un altre. Al contrari del que han dit altres persones, la presència de la religió, el pes del pecat, jo personalment ho recorde com una cosa molt delimitada: tenia el seu lloc, i prou. No afectava tota la resta. I el que hi podia haver de repressió entre els sexes, això s’iniciava amb la pubertat. Fins als onze o dotze anys, entre els nens de l’horta, hi havia molta llibertat quant al contacte entre els xiquets i les xiquetes. A partir d’aquella edat, però, elles ja es mostraven més retretes: es produïa un canvi, s’alçava una barrera. . . Un fet interessant és que els xiquets de ciutat eren més tancats que els de l’horta: com que tenien una vida físicament molt més restringida, i no tenien espais només per a ells, acabaven sent més tancats i reprimits que els xiquets del camp: nosaltres érem més lliures, anàvem en grup pel carrer o pels camps, xiquets i xiquetes barrejats, i ens donàvem la mà, o ens pessigàvem, o ens fregàvem dissimuladament els colzes. . . , i més coses. Quan vaig escriure Els cucs de seda, pensava en tot això.

Com eren els mestres?

La major part eren escolapis, amb sotana, com Déu mana. També n’hi havia alguns de seglars, però no recorde que foren més competents que els altres. Al col·legi, vaig aprendre molt de tot, excepte de matemàtiques. Quan jo vaig fer els catorze anys, va ser la primera vegada que es va fer la divisió entre ciències i lletres, al cinquè curs de batxillerat: abans, eren set anys comuns per a tots, tothom estudiava el mateix —llatí, matemàtiques, etc. — i a la fi feien un examen d’estat. Bé, doncs, als catorze anys, havíem de saber llatí, la prova de francès l’havíem de fer sense diccionari: vull dir que eren uns estudis seriosos, i ningú no emmalaltia, cap cervellet no es feia malbé; al contrari! L’important d’aquells estudis és que havies d’estudiar, havies de saber la lliçó, l’havies de poder explicar. . . I els que diuen que les opcions de lletres avui tenen poca clientela, haurien de saber que el 1954, el primer any que hi hagué dues opcions, nosaltres, els «de lletres» érem un grupet de cinc o sis, i els «de ciències» eren prop de cinquanta. De l’educació que vaig rebre, jo no en guarde cap record negatiu. De cap manera.

De totes maneres, creieu que l’educació que rebéreu va marcar de forma clara i persistent la vostra generació?

Sí. Jo crec que la gran majoria de gent que va estudiar en aquella època va assimilar, d’una manera o altra, la ideologia tradicional que els transmetien. Estic segur que un tant per cent molt elevat dels meus companys d’estudi avui són votants de la dreta. Pensa que, quan després arribàrem a la Universitat, els que vàrem tindre una actitud contestatària i antirègim érem una minoria ínfima, i els altres se’n fotien. Els que estudiaren el batxillerat després de l’any seixanta, ja no: l’època havia canviat.

5. La mort del pare. El monestir d’Iratxe. La descoberta de la llengua

Com a intel·lectual amb unes idees absolutament diferents de les que us inculcaren de jove, quins esforços heu hagut de fer per expulsar certs prejudicis amb què us varen carregar?

Això ha sigut també una evolució. Quan jo tenia quinze anys, es va morir sobtadament el meu pare. Del cor, fulminat. I allò fou un trauma total. Total. I llavors, enmig de les boires d’aquell trauma, els capellans del col·legi m’arreplegaren i se’m van emportar al seminari dels Escolapis; vaig estar-m’hi tres anys, fins als divuit, i a més fent una vida bastant monàstica. Els vaig passar a Navarra, al monestir d’Iratxe, davant del Montejurra, on es reunien cada any els carlistes amb el seu rei o pretendent. . . Estudiava com una mala bèstia i complia amb tot el que cal fer en un seminari de caràcter monàstic: fins i tot cantàvem gregorià cada dia.

Els estudis eren molt forts. Combinava les assignatures que em faltaven del batxillerat, les matèries de pedagogia, psicologia i didàctica (perquè els escolapis han de ser pedagogs ben preparats), i la filosofia escolàstica en llatí (la cosmologia, la lògica, l’ontologia, etc. ). Vaig estudiar moltíssim. . . I els professors eren molt bons: molts havien passat per la Universitat Gregoriana de Roma.

El trauma per la mort del pare us va durar molt de temps?

Em va durar uns anys, però va ser molt fort. Jo no m’ho havia plantejat mai, això d’anar al seminari: però la mort del pare va ser un colp tan dur que els capellans del col·legi, amb alguns dels quals jo tenia una gran confiança, només hagueren de recollir-me, com qui diu.

Però, durant aquells anys, tinguéreu clara la vocació religiosa?

Al principi sí, i tant! Jo volia ser sant! Fins i tot crec que vaig arribar a levitar un parell de dits.

Ja té mèrit!

No és molta altura: jo hauria volgut levitar almenys dos pams. Però bé, sí: vaig sentir la vocació d’una manera molt forta. La sensació d’haver patit un sotrac que et deixa un buit espantós, i que després trobes una cosa que te l’ompli: això era el que jo sentia.

Realment sentíeu que Déu existia, i us omplia aquest buit.

Sí, sí. Durant aquells anys, jo vaig creure d’una manera molt profunda i molt intensa. Pensa que jo tenia quinze anys, disset, divuit, era un adolescent, i les moltes energies que sentia es concentraven exclusivament en allò. O cap a l’estudi. O cap a l’experiència espiritual, que la vivies amb una intensitat gairebé física. La sensació d’estar en contacte —pell amb pell— amb alguna cosa que és més gran que tu, més gran que tot.

Va ser una època feliç?

Absolutament. . . Absolutament. Tant a un nivell intellectual com espiritual. Encara que, evidentment, hi havia moltes limitacions: de tracte amb els companys, de coses que es podien fer, molta incomoditat física, el lloc era inhòspit. . . Però sí: una felicitat total.

Quins trets particularitzen la congregació dels Escolapis?

Són un orde dedicat específicament a la pedagogia, amb molta vocació de servei als pobres. El seu fundador, Sant Josep de Calassanç, un capellà d’un poblet de la Catalunya aragonesa, va arribar a Roma a finals del segle XVI i va veure que, així com l’orde dels jesuïtes es dedicava a l’ensenyament dels rics i dels nobles, els pobres no tenien escoles per a ells. I ell va decidir fundarne. Aquesta és la particularitat dels escolapis: fer escoles per a les classes populars, ensenyar. L’objectiu d’un escolapi no és arribar a ser un gran físic o un gran filòsof, sinó un gran pedagog. Un mestre dels pobres. «Al santo de los pobres, al padre de la infancia, al que naciendo grande [perquè era d’una família aristocràtica], para crecer se humilla»: aquest era l’himne que cantàvem al col·legi. De fet, quan al segle XVIII varen fundar el seu col·legi a València, el situaren al barri dels menestrals, a Velluters, on hi havia els obradors de la seda. Quan jo hi anava, recorde que els alumnes teníem la consciència de ser un collegi popular. Consideràvem que el col·legi dels jesuïtes era per a xiquets malcriats, per a senyorets.

Com era un dia normal al seminari?

Doncs un dia normal s’organitzava, més o menys, aplicant el principi de la regla benedictina de l’ora et labora. Començàvem amb la missa, oracions i meditació, i després classes i classes fins a mitja vesprada; una volta acabaven les classes, ens tancàvem a estudiar a les nostres habitacions. I així cada dia. Excepte els dissabtes i diumenges, que teníem més temps lliure; però jo els dedicava a llegir. Llegia molta història, filosofia, art. . . També fèiem una mica d’esport, però era bastant incòmode: havíem de jugar a pilota amb aquella sotana que ens arriba-va als peus. Més que una vida de seminari, era una vida monàstica. Fa molts anys que aquell tipus de formació ja no existeix, ni als seminaris ni enlloc; i a més, aviat es quedaren sense clientela.

Evidentment, la llengua habitual, allà, era el castellà.

Sí. Però allà va ser on vaig començar a prendre consciència del tema de la llengua, perquè hi havia professors que ens ho explicaven. Alguns bascos, i també alguns catalans.

Us ho explicaven des d’una perspectiva franquista folkloritzant, o amb més o menys naturalitat i sense prejudicis?

Amb naturalitat. Els mateixos estudiants bascos i navarresos, de setze o divuit anys, ja ens parlaven de l’euskera i del nacionalisme basc. La ideologia oficial era, evidentment, España i tot això, però en la pràctica ja teníem professors que ens explicaven llengua i literatura catalanes. Un professor valencià que hi havia allí fins i tot em va aconseguir una gramàtica de Sanchis Guarner: aquest va ser el meu primer contacte amb la llengua catalana literària.

Va ser allí que prenguéreu consciència de l’anomalia que suposava parlar una llengua que, després, no era oficialment present?

Sí. I em produí una sensació de sorpresa, però també de gust, fins i tot d’un cert orgull: com si fóra una singularitat especial. Allà vaig descobrir Ausiàs March, Joanot Martorell. . .

Ja des del primer moment tinguéreu la noció que allò, no només era singular, sinó també important?

Sí. I aquella primera noció es completà definitivament a Roma. Però bé: a Roma, tot va canviar per a mi. M’enviaren a estudiar-hi quan tenia divuit anys. . . Triaven un o dos alumnes de cada curs, els que creien més sòlids o més preparats, i em va tocar. Vaig anar a la Universitat Gregoriana —la universitat pontifícia amb més prestigi—, que dirigeixen els jesuïtes.

6. Roma. La Universitat Gregoriana. L’entrada al món

M’imagino que us hi enviaren amb perspectives que acabéssiu sent capellà?

Evidentment: per a què, si no? A la Universitat Gregoriana, hi anaven estudiants de diversos ordes i seminaristes d’arreu del món; cada país tenia els seus col·legis: hi havia el col·legi francès, l’alemany, l’americà. . . Aquests col·legis eren una mena de residències, on els joves vivien i estudiaven, però després tots anàvem a classe junts a la Gregoriana. L’ambient era molt internacional: entre els meus companys de curs hi havia alemanys, anglesos, brasilers, francesos, americans. . . Allà vaig començar a parlar anglès, amb els meus companys nord-americans. Que eren seminaristes i anaven amb sotana, però tanmateix eren molt americans: eren rossos i alts i tocaven la guitarra; gràcies a ells vaig aprendre algunes cançons del folklore clàssic americà, com ara Bell bottom trousers, / coat of navy blue: / she loves a sailor, / and he loves her too. . , o també Oh my darling, oh my darling, / oh my darling Clementine, en fi. . .

El professorat també era internacional?

Sí, sí. Els jesuïtes triaven els millors professors que tenien arreu del món i els posaven a la Gregoriana: com el Pare Batllori, que ensenyava història. Jo no el vaig arribar a tindre, però ho dic en el sentit que tots els professors eren, cadascú en la seua matèria, tan savis com ell. Nivell màxim, top mundial.

En quin idioma es feien les classes?

La idioma acadèmic era el llatí. I el de relació, l’italià. Tots els professors explicaven en llatí, i tots els exàmens havíem de fer-los també en llatí. Solia ser un llatí, però, que cadascú parlava i pronunciava a la seua manera. . . ara ja sembla increïble.

Però, era un llatí correcte?

Igual com avui hi ha un anglès internacional, un anglès de congressos, per entendre’ns, aquell era un llatí internacional. Ara bé: això de la Gregoriana era una cosa molt seriosa. Recorde que vaig fer una assignatura de filosofia marxista: tenia un professor alemany, que es deia Gustav Adolf Wetter, un dels millors especialistes en la matèria, i no es dedicava a desmuntar-nos el materialisme dialèctic, sinó que ens l’explicava rigorosament, i punt. Imagina’t. I el meu professor de Psicologia era director d’un institut psiquiàtric de Buenos Aires; el de Cosmologia era el director de l’Observatori astronòmic vaticà, a Castel Gandolfo. . .

Si ja teníeu unes ànsies intel·lectuals ben perfilades, degué ser el paradís.

Sí, ja les tenia. I sí: era un pur paradís intel·lectual. Com Princeton, però a Roma.

El canvi acadèmic va ser important; el canvi d’estil de vida també degué ser-ho.

Sí, sí. A la residència érem molt poquets. Era un ambient molt curiós. Entre els meus companys, escolapis d’arreu del món, hi havia dos cubans, i el dia que Fidel Castro va entrar a l’Havana i va derrocar Batista, van muntar una gresca fenomenal: ¡Viva Fidel! ¡Viva Fidel! És clar: no s’imaginaven que després allò degeneraria fins a convertir-se en una dictadura repressiva i tancada. . .

A Roma, entràreu en contacte amb el món.

Totalment. Roma, per a mi, és una segona pàtria. Jo sóc romà! I allò era Roma, però també era el món sencer. En aquella època, difícilment et podies trobar una universitat més internacional. A més en aquell moment va ser quan vaig començar a cultivar una independència de pensament i de criteri.

I va ser quan començàreu a veure que no anàveu per capellà. . .

Sí. Teníem molta llibertat de moviments, l’ambient era molt lliure, jo veia el món com bullia, i les romanes. . . I tot va canviar. Com a anècdota, et diré que, en aquell moment, quan jo passava pel costat de la Fontana di Trevi, molt prop de la Universitat, durant alguns dies s’hi va estar rodant La dolce vita.

No deguéreu coincidir amb l’Anita Ekberg?!

No t’ho puc assegurar, però em puc fer la fantasia. . . Al costat mateix, als cafès de Via Veneto, es reunien tots els actors, actrius i directors del cinema italià gloriós dels anys cinquanta i seixanta. També vaig ser a la Plaça de Sant Pere quan van anunciar l’elecció de Joan XXIII. Vull dir que era un moment en què tot es trastocava.

Ja en teníeu la sensació, llavors, de viure un moment de canvis?

Sí. Dos seminaristes cubans cridant ¡Viva Fidel!, els americans que ens contaven què passava al seu país, set-manes després de l’elecció del nou Papa ja es parlava d’un Concili que ho canviaria tot, i el cine, el carrer que bullia, les xiques. . . Tot canviava. I jo també estava canviant.

Els canvis que visquéreu, van ser conflictius, traumàtics?

No. El trauma va ser la mort del meu pare. Aquest és el trauma central de la meua vida. Allò era simplement un replantejament. Tampoc no va costar gaire que els responsables escolapis entengueren que jo no tenia aquella vocació: supose que va ser una frustració per a ells, perquè amb mi havien fet una inversió; però com que els passava més o menys sovint, ho acabaren entenent. . . I bé: tot plegat féu que el segon curs ja no el passara a la residència dels Escolapis, sinó en una pensió de mala mort, per poder acabar la llicenciatura i després arribar aValència i convalidar el títol. A Roma vaig acabar passant-hi dos anys. I allí ja vaig tindre una novieta romana, el primer amor. . .

El segon any, m’imagino que va ser més complicat que el primer.

Home, duia vida d’estudiant miserable clàssic, sense diners, mal vivint, mal menjant, o no menjant gaire cosa més que un minestrone i un tros de pa, allotjant-me en una pensió familiar de mala (mala, mala) mort. . .

Vida d’estudiant balzaquià!

Balzaquià, o pitjor! Amb les sabates foradades, els peus mullats. . . Passant un fred terrible, passant gana.

Quin tipus de literatura us interessava, aleshores?

No en tinc ni idea. De literatura, en llegia molt poca. . . Llegia sobretot història, filosofia, llibres d’art. A Roma, es produïren dos enamoraments que m’han durat tota la vida: l’enamorament de l’art i l’enamorament de la llengua italiana. El meu segon curs a Roma, jo ja pensava en italià: amb normalitat, com a llengua pròpia. I a la vegada aprenia l’anglès, i millorava el francès.

Vint anys, i cinc idiomes: un èxit!

No: és el resultat d’una peripècia vital. I, amb vinti-un i vint-i-dos anys, vaig passar dos estius a Alemanya per aprendre també l’alemany: l’objectiu era llegir Marx en l’idioma original, imagina’t quina idea. El que passa és que després el vaig anar abandonant, i ara em costa bastant llegir alemany amb comoditat.

Quan vàreu decidir que no teníeu vocació religiosa, també vàreu començar a dubtar sobre si crèieu o no en Déu?

No, això vingué anys després. I va ser bastant ràpid. Quan vaig conèixer els amics de València, tots havien estudiat en col·legis de frares i tots (excepte Alfons Cucó i Lluís Aracil, potser) anàvem a missa. De fet, els nostres primers contactes amb grups polítics clandestins van ser amb els de Cristians per Catalunya, amb gent que es reunia a Montserrat, Jordi Pujol i Josep Espar Ticó, cristians que eren demòcrates i nacionalistes.

I com ha estat l’evolució que us ha portat de la creença ferma i gairebé física fins a l’agnosticisme actual?

És un procés. A poc a poc vas passant de sentir una religiositat misticoespiritual molt forta a entendre o sentir la religió com una cosa més racional, més crítica, més distant, fins que arriba un punt que la perceps tan distant que ja te’n trobes fora. A poc a poc, sense saber com, te’n trobes fora. Ara bé, jo continue sent un cristià cultural. M’encanten les esglésies, la litúrgia, el cant gregorià. Un dels meus rituals inalterables és, cada nit de Nadal, quan acaba el sopar familiar, asseure’m davant la tele i mirar la missa de Nadal retransmesa des del Vaticà. Tot el món estètic, emocional i cultural de l’Església és el meu món. I fins i tot la part ètica, la dels Evangelis, la sent molt vàlida, i molt meua.

No us considereu un home de fe, però.

No.

Un agnòstic?

Sí. Un agnòstic malgré moi.

Però no un ateu.

Mai no he estat ateu. Un ateu està totalment convençut que Déu no existeix. Jo dubte. De vegades, fins i tot pense que m’agradaria creure; però. . . En tot cas, encara llegesc molta Història de les Religions, i la Bíblia, i textos sagrats budistes. Però la fe és una altra cosa. La fe és això que tenen el 50% dels cristians, i el 100% dels musulmans.