Читать книгу La guerra contra el rei de Castella (1356-1366) - Pere el Cerimoniós - Страница 6

INTRODUCCIÓ

La Crònica del rei Pere el Cerimoniós és la quarta i última de les grans cròniques catalanes medievals. Com la de Jaume el Conqueridor, redactada uns cent anys abans, és escrita en una primera persona on es fonen les figures del monarca, el narrador i el protagonista. Des d’aquest punt de vista, com a llibre on es plasma la personalitat d’un actor històric de primera magnitud, constitueix una obra única en l’Europa occidental del segle xiv. Les lluites de poder, les ànsies de legitimar-se amb paraules, la violència i les lleis de l’honor i l’art de l’engany: tot s’hi explica amb una cruesa sofisticada que impressiona.

El cos del llibre consta de sis capítols. Comença amb uns quants episodis de la vida d’Alfons III, el pare del Cerimoniós, i continua amb la narració de l’accés de Pere al poder l’any 1336. Tot seguit tracta extensament de la reintegració a la Corona d’Aragó —per mitjà del dret, l’astúcia i la força— del regne de Mallorques i els comtats de Rosselló i Cerdanya, que el testament de Jaume I havia adjudicat a una altra branca del Casal de Barcelona. Després s’expliquen les revoltes que van esclatar a Aragó i al regne de València quan Pere va voler reconèixer com a hereva del tron la seva filla Constança, frustrant les esperances de l’infant Jaume, el germà petit del rei. A continuació venen l’aliança amb els venecians per combatre els genovesos i l’ex­pedició a Sardenya per sufocar-hi una altra revolta. L’últim capítol exposa la guerra amb Pere el Cruel de Castella, llarga i plena de giragonses. En conjunt la Crònica abraça un període que va aproximadament del 1319 al 1375.

Així, es pot afirmar que el llibre gira al voltant de tres grans temes. El primer és la lluita del Cerimoniós per fer prevaldre l’autoritat reial a les seves terres: el sobirà s’enfronta a les ambicions dels seus germanastres —especialment de l’infant Ferran, el més gran—, i a nobles, ciutats i viles que lluiten per preservar i am­pliar els seus espais de poder o de llibertat, mentre que alguns consellers del rei defensen una visió de la monarquia que ja anuncia l’absolutisme que ha de venir. El segon tema és la voluntat d’afermar la presència catalana a la Mediterrània: el Cerimoniós s’apodera de Mallorca, es confedera amb els venecians, s’alia amb els grecs, consolida el domini sobre l’illa de Sardenya. El tercer tema és l’amenaça que representa el veïnatge del regne de Cas­tella, és a dir la vella i novíssima qüestió de l’hegemonia peninsular.

Per comprendre d’on surt la Crònica va bé tenir al cap alguns aspectes de la personalitat del rei Pere. Gran orador, interessat en l’astronomia i el dret, el monarca va compondre versos i va promoure traduccions i obres originals, va impulsar la redacció de la versió definitiva del Llibre del Consolat de Mar, el codi legal marítim català, i també les Ordinacions de la Casa i Cort, unes disposicions àuliques que van contribuir a formar un cos de funcionaris competents. En aquests cercles funcionarials es va forjar un nou estil de prosa cancelle­resca que va impregnar la literatura catalana de l’època, dins i fora de la cort.

Però, per sobre de tot, al rei Pere li interessaven la història, la memòria i l’ús polític que se’n pogués fer. Ell, que llegia les cròniques dels seus predecessors i dels regnes veïns, va fer instal·lar al palau reial divuit estàtues d’alabastre que representaven els seus avantpassats del Casal del Barcelona; dret a la vora de les escultures, el monarca es mostrava com la viva continuació d’una tradició que el legitimava i li donava autoritat. Una de les seves iniciatives amb una repercussió històrica més profunda va ser l’organització rigorosa de l’arxiu reial. El Cerimoniós fins i tot es preocupava perquè s’hi emprés un tipus de paper que resistís bé el pas del temps. Els arxivers no solament havien de conservar els documents del passat, sinó també facilitar-ne al rei perquè en po­gués treure partit políticament. A Pere li agradava fer referència a la història de la casa reial en els seus par­laments i també s’hi inspirava a l’hora d’emprendre accions. Passats els seixanta anys, va encarregar a l’abat de Poblet que construís al monestir una biblioteca per conservar-hi tots els seus llibres. L’edifici havia de ser de pedra tallada, «que fos honor de Déu e nostra», i el monarca volia que «ab bones letres e grosses» s’hi llegís: «Aquesta és la llibreria del rei En Pere III». El sobirà tenia una aguda consciència de la imatge que volia deixar a les generacions futures.

La Crònica sorgeix d’aquesta concepció de la monarquia. D’entrada, cal dir que és fruit de la col·laboració de diversos oficials de la cancelleria reial, a alguns dels quals podem posar nom: Bernat Descoll, Arnau de Torrelles i, amb un paper menor, Ramon Descavall. Però tenim ben documentada la feina de supervisió que va dur a terme el Cerimoniós mateix, que s’interessava cons­tantment pel progrés de l’obra i en controlava l’estructura i els detalls. El rei, a més d’imposar un ordre crono­lògic estricte, exigia màxima precisió en el relat. En molts moments retrobem en la Crònica l’estil característic dels seus discursos, i sovint s’hi relaten anècdotes que preserven o representen l’experiència del monarca, com quan explica que unes figues massa madures li van fer mal o que una nit de novembre, abans d’anar-se’n a dormir, llegia el Llibre dels fets del rei Jaume. Per això, tot i la feina burocràtica que hi ha al darrere, l’obra té una evident empremta personal.

D’aquí ve una certa dualitat estilística de la Crònica. D’una banda, és una exhibició de rigor cancelleresc: de vegades l’estil és auster i enumeratiu, com en la relació dels itineraris reials, registrats amb tota exactitud; de vegades explica fets històrics complexos amb llargues frases de sintaxi segura, o exposa arguments jurídics i teològics de gran subtilesa; les cartes, exemple extrem de llenguatge burocràtic, semblen escrites per un escrivà brillant que fa anys que no llegeix res que no siguin actes notarials. Perfectament controlades, les paraules donen fe de l’abast d’un poder secular, de la capacitat de senyorejar fredament un tros de món. Així, sovint, més que la veu d’un home, sentim la veu d’una institució, la monarquia amb la seva maquinà­ria dominadora.

De l’altra banda, al llibre hi abunden les pinzellades personals i les descripcions vivaces; justament perquè l’essència de l’obra és cancelleresca, aquests moments ens admiren com clarianes de bellesa inesperada enmig d’un bosc espès. Llegim algunes escenes amb la sensació que els escrivans o el rei no van poder estar-se de consignar aquell gest, aquella atmosfera, aquells crits que tenien gravats a la memòria. En l’atac sobre Mallorca, la galera reial toca la costa, el sobirà puja amb els seus homes dalt d’una muntanya tan rocosa que els destrossa les sabates, i a dalt de tot, victoriós, beu vi d’una bota que hi han deixat els soldats desbaratats del rei de Mallorques, sense oblidar-se de fer-lo tastar abans. En escenes com aquesta hi intuïm el goig de perpetuar coses viscudes i de sentir-les encara vives. No és una virtut menor de la Crònica que encara avui ens pugui fer aquest efecte.

Aquesta amalgama d’oficialitat i vividesa, expressada a través d’un nós majestàtic que és alhora institucional i individual, construeix un personatge literari de gran interès. El rei que parla és un home feble de cos i vehement d’esperit. Neix setmesó, però amb tanta gana que de seguida esgota set dides. Orfe de mare als vuit anys, creix envoltat d’incerteses i amenaces: veu com els seus germanastres tenen el favor de la seva madrastra, Elionor de Castella, i sospita que aquesta dama el vol emmetzinar. Coronat als disset anys, tot el seu llarg regnat és ple de dissensions i dificultats econòmiques, de guerres internes i externes. Expert en l’art de la simulació, acompanyat de consellers enfrontats, mostra una tirada a imaginar complots i a atribuir-los als seus enemics per poder-los desbancar, i sembla que alguna vegada ell mateix s’arriba a creure els rumors que ha fet córrer. Com va observar Ferran Soldevila, lluny d’evitar els conflictes del seu temps, el rei els suscita i els enverina. Tenaç i irascible, algun cop ens revela els seus pensaments més negres: després d’una revolta, vol que la ciutat de València sigui cremada i destruïda i llaurada amb sal perquè mai més no hi visqui ningú, però de seguida refrena la ira; als revoltats, això sí, els fa beure el metall fos de les campanes amb què han convocat les seves assemblees. Alhora és un monarca aficionat a les formalitats jurídiques; cada cop que ha de cridar a les armes els catalans del Principat per defensar el rei i la terra esmenta l’usatge que li permet fer-ho, el Princeps namque. Tot i la seva passió per la dignitat de la reialesa, quan ha recuperat el Rosselló baixa a ballar amb els perpinyanesos i s’emborratxa de vi i d’alegria.

Paral·lelament, enmig de tota aquesta massa d’escenes enèrgiques, adversitats, maquinacions i victòries precàries, el rei es concep a si mateix com un instrument de la justícia divina. El providencialisme és un tret general de la visió medieval de la història, però la Crònica del rei Pere destaca per la seva insistència en aquesta idea i per l’elaboració teològica que en fa. El llibre comença amb una citació del salm 113 de la Vulgata («Senyor, no ens donis glòria a nosaltres, sinó al teu nom») i es presenta com una exposició de les «moltes gràcies que el nostre Creador ens ha fet per la seva infinita misericòrdia i bondat». El pròleg, de fet, és una disquisició al voltant de tres proposicions teològiques, enunciades solemnement, que venen a dir que Déu és creador i conservador del món, que a Déu cal atribuir-li tots els béns humans, i que el rei ha de lloar sempre Déu perquè ho rep tot de la bondat divina. Pere es descriu com un nou David, sempre assetjat com ell per amenaces internes i externes. En la Crònica pot escriure que tal cosa o tal altra va succeir «per la gràcia de Déu i per les nostres negociacions»: entén la seva voluntat individual com un esforç per ajustar-se a la voluntat més alta. Déu, jutge i senyor de les batalles, supervisa el món com el rei Pere supervisa els seus regnes.

Tots aquests trets es plasmen perfectament en l’episodi recollit en el volum que teniu a les mans: el de l’anomenada guerra dels Dos Peres, és a dir l’enfrontament entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel de Castella que es va produir entre el 1356 i 1366, una lluita costosa i estèril per a la Corona d’Aragó i de conseqüències especialment desastroses a les zones limítrofes. El conflicte tenia diversos motius de fons: hi havia disputes frontereres a Múrcia entre les corones d’Aragó i de Castella; hi havia també el suport que rebien de Castella els germanastres de Pere; hi havia, més profundament, la qüestió de l’hegemonia peninsular. La Crònica, tanmateix, imputa l’esclat de la guerra a un fet anecdòtic: la tripulació d’una nau armada a Barcelona comet al port de Sevilla un delicte de robatori i segrest que indigna el rei de Castella, o que el rei de Castella fa servir d’excusa per atiar un enfrontament que li interessa. El llarg conflicte s’explica amb un grau notable de detall, però amb un punt de vista personal que segueix l’itinerari del Cerimoniós i deixa a l’ombra els fets en què no va participar. Naturalment, tot es relata amb la pretensió de presentar sota una llum favorable l’acció de Pere; per exemple, s’esmenten tres treves que segons la Crònica van sorgir de la por que tenia el rei castellà, però que potser es van deure més aviat a necessitats tàctiques de la Corona d’Aragó: conscient de la feblesa de les seves forces, el Cerimoniós (o el seu conseller Bernat de Cabrera) volia evitar batalles que poguessin resultar fatalment decisives.

A la fi, Pere el Cruel va ser expulsat de Castella de resultes de l’entrada en acció de les Grans Companyies de mercenaris pagades pel Cerimoniós, per França i pel papat. Tot i que més endavant el Cruel va tornar amb ajuda anglesa, va acabar morint a mans d’Enric de Trastàmara. Aquest darrer, una vegada coronat rei de Castella, no va complir la promesa de lliurar al Cerimoniós diversos llocs que feien frontera amb els regnes d’Aragó i de València. La Crònica s’esforça a dibuixar amb tons feliços el final de la guerra i la derrota de Pere el Cruel. El monarca català subratlla, després de veure’s obligat a casar la seva filla Elionor amb el fill d’Enric de Trastàmara, que el jurat primogènit de Castella «és net nostre». Amb aquest èxit familiar intenta dissimular que el nou rei Enric s’ha convertit en un contrincant tan perillós com l’anterior.

Més enllà de la lectura crítica que se’n pugui fer com a font històrica, el capítol dedicat a la guerra dels Dos Peres ofereix un relat apassionant. Des de la visió providencialista esmentada més amunt, el text caracteritza Pere el Cruel com una autèntica encarnació del mal: descendent d’un rei blasfem, assassí de mitja família, el monarca castellà està condemnat a ser l’últim rei del seu llinatge perquè una vella maledicció divina li pesa al damunt. És un personatge que, en més d’una ocasió, no gosa presentar batalla perquè és conscient que la guerra que promou és injusta i Déu el castigarà. Solitari com tots els maleïts, Pere el Cruel afirma que amb un petit tros de pa en tindria prou per atipar tots els homes lleials que hi ha a Castella.

Enfront d’aquest enemic arquetípic, el Cerimoniós defensa una causa justa, beneïda per l’Altíssim, i per tant té la victòria assegurada, però no és de cap manera un ésser avorridament bondadós. Viu immers en una atmosfera tenebrosa de desconfiances i conxorxes, i en el seu cas la justícia divina és compatible amb l’engany i amb tota mena de violències. Ho podem comprovar en l’escena de l’empresonament i l’assassinat de l’infant Ferran: considerant-lo deslleial, el rei el fa venir sense notificar-li cap acusació, el tanca per sorpresa en una cambra i, quan el germanastre s’enfurisma i oposa resistència, el fa matar; de seguida el terror s’apodera dels acompanyants de Ferran, que demanen al monarca si han de témer per les seves vides, mentre que les tropes mouen un gran aldarull perquè es pensen que algú ha mort el rei. És una escena d’una notable vivacitat, com moltes altres d’aquest mateix capítol: l’atac de l’armada castellana sobre Barcelona i la defensa ferma i ben­humorada dels seus habitants; l’inoblidable moment en què el Cerimoniós, trobant-se a Aragó, rep la notícia que el rei de Castella assetja València, arrenca a plorar amb «tots» els seus ulls, «tant mentals com corporals», i corre com un llamp a alliberar la ciutat; el diàleg del rei de Castella amb els seus consellers, travessat d’ambicions i sospites, en el qual un conseller l’anima a conquerir Aragó i proclamar-se «emperador d’Espanya» i ell, parlant cap enfora però girat cap endins, en la seva solitud malvada, es plany de no poder confiar en ningú.

En les pàgines que segueixen hi trobareu una versió íntegra, en català modern, del capítol sisè i últim de la Crònica, el relat complet de la guerra dels Dos Peres. Per fer-la he partit de l’edició de Ferran Soldevila, publicada inicialment el 1971 per l’Editorial Selecta i re­editada per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2014, amb revisions de Jordi Bruguera i Maria Teresa Ferrer i Mallol. He actualitzat tota la morfologia i bona part del lèxic, fora d’algunes paraules que m’han semblat alhora transparents i evocatives. Pel que fa a la sintaxi, he procurat conservar-ne la severitat cancelleresca, si bé he eliminat algunes repeticions poc significatives i he alleugerit unes quantes frases; també he suprimit bona part de les fórmules de tractament medievals. D’altra banda, he mantingut l’ús ocasional d’algunes formes aragoneses, com ara el nom Ferrando amb què el Cerimoniós es refereix sempre al seu detestat germanastre. El meu desig és que aquesta versió permeti assaborir, com el text original, la glòria i la duresa, la força i la crueltat del poder. Seria una lectura instructiva en qualsevol època, però ho és especialment en la nostra.

Raül Garrigasait