Отрывок из книги
Per Petterson
Traduït del noruec per Carolina Moreno Tena
.....
—Ja ho veurem —ha dit en Lars Haug—. Crec que és hora d’endur-me el gos cap a casa. És tard. Vine, Pòquer —ha dit amb to sec i autoritari, i ha començat a baixar el camí. El Pòquer el seguia, obedient, uns metres enrere. Quan han arribat al pont, s’ha aturat i m’ha saludat amb la llanterna.
—¡Gràcies per la companyia! —ha cridat en la fosca. Jo també he sacsejat la llanterna abans de girar cua i enfilar el pendent suau fins a casa, obrir la porta i entrar al rebedor il·luminat. Per alguna raó he tancat amb clau, cosa que no havia fet mai d’ençà que visc aquí. No m’ha agradat, però ho he fet de totes maneres. M’he despullat i m’he ficat al llit, tapat fins dalt amb l’edredó, la mirada clavada al sostre esperant que vingués l’escalfor. M’he sentit una mica imbècil. He aclucat els ulls. Mentre dormia, s’ha posat a nevar, i estic segur d’haver notat que el temps canviava i refrescava, i sabia que m’espantava l’hivern, que m’espantava la neu si en queia molta, i que venint a viure aquí m’havia posat tot sol en un atzucac. O sigui que m’he entossudit a somiar l’estiu i en despertar-me encara el tenia al cap. Hauria pogut somiar un estiu qualsevol, però no, era un estiu molt especial, i ara, assegut a la taula de la cuina mirant la claror que s’estén damunt dels arbres a la vora del llac, encara hi penso. Res no és com aquesta nit, i encara no m’explico per què he tancat la porta amb clau. Estic cansat, però no tant com em temia. Aguantaré fins al vespre, ho noto. M’aixeco de taula, una mica encarcarat, la meva esquena ja no és el que era, i la Lyra alça el cap vora l’estufa i em mira. ¿Tornem a sortir? No, encara no. En tinc més que prou amb aquest estiu que ara, de sobte, comença a turmentar-me. Feia molts anys que no em passava.
.....
