Читать книгу Estripar la terra - Pol Dunyó - Страница 5

Procés pel qual una llavor o una espora surt d’un període de dormició.

Soc pagès agroecològic des de fa uns anys i, tot i haver descobert la meva passió i reafirmar-la cada dia una mica més, tinc la sensació que tot el que aprenc em resta. Cada cosa nova que aprenc i interioritzo m’obre una porta a l’abisme, a la informació, a les possibilitats inacabables i a l’infinit, i això és tant apassionant com asfixiant. Vertigen. Intentaré que aquest exercici que desenvolupo serveixi per concentrar i sintetitzar part d’allò après i per aplanar el terreny de sortida cap a aquest abisme magnífic que és l’agricultura, la pagesia. I la passió que em genera.

Aquesta passió per l’agricultura neix pràcticament del no-res, de la necessitat imperant de conèixer d’on procedeix el que necessitem per viure, en primer lloc, i dels milers de dubtes i propostes noves, satisfactòries i emocionants que apareixen a partir d’aquesta primera inèrcia. A més, la idea d’autoabastir-me i no dependre dels mercats —és només una idea, repeteixo!— em va semblar una proposta molt coherent per concentrar les meves idees, desil·lusionat amb la meva participació com a activista polític en certs àmbits i de veure com la majoria de la militància no practicava les exigències col·lectives de manera individual. L’excessiva tutela paternalista dels Estats i la burocràcia, de bracet dels patrons de l’economicisme, han reduït la llibertat individual i col·lectiva a una estúpida col·lecció de drets catalogables i sovint més cars del que ens podem permetre. La pagesia i l’autosuficiència em van semblar una proposta adient per poder complir objectius sense exigir res a ningú.

L’agricultura va molt més enllà de cultivar aliments i viure de la terra; és una connexió indubtable amb la història de la humanitat i el seu desenvolupament. El treball del sòl, la relació amb l’entorn, la pedra, la carn o el foc, la suor, l’esgotament i l’aire al clatell, la fusta, el vent, els dits entumits, el sol, l’aigua… la vida i la mort; té la immensa capacitat d’obligar-nos a acceptar els esdeveniments tal com venen i a procurar donar el millor de nosaltres perquè es desenvolupin com esperes. Ens lliga, però ens fa lliures.

De les poques coses que he posat en clar aquests últims anys, la més essencial és haver estat capaç de considerar els problemes com una possibilitat a resoldre. A partir del moment en què els esdeveniments desafortunats no tenen cap possibilitat de rectificació realista, hem de ser capaços d’acceptar-los com un trànsit i no com una frustració. Si hi ha possibilitats, escollim la millor; si no n’hi ha, el problema s’acaba.

Els motius que poden dur un pagès a perdre una collita són diversos, una gelada negra, una pedregada, una plaga, una malaltia que no s’ha après a prevenir…, i en cap cas l’ofuscació rectifica el fet. Així, l’únic a què podem recórrer és a la possibilitat de salvar allò salvable —si s’escau— i a pensar en les millors opcions de cara als anys vinents, per no tornar a passar pel mateix. El problema de l’agricultura, que és alhora la seva gran virtut, és que tot allò que no funciona aquesta temporada, pel motiu que sigui, haurà d’esperar a la temporada següent.

La inèrcia que ens mou a la impaciència i l’ara per ahir mor en l’intent quan s’enfronta al clima i als cicles naturals. La pressa té poc a pelar contra la temperatura, les estacions, el pas del temps o les inclemències climàtiques. Res és per a avui, quan es treballa a camp, i moltes coses ni tan sols són per a demà. Això pot generar múltiples sensacions o reaccions segons el context de la situació i la persona que la viu, però sens dubte sempre guanyarà el temps. I penso que això, a pesar del risc que comporta, és un valor imprescindible que molts de nosaltres hem perdut (no me n’excloc) i hem de recuperar amb urgència, al meu entendre.

No sé en quin moment la percepció dels elements que m’envolten ha mutat o, simplement, ha brotat com si hagués estat fins ara un borró latent, però soc conscient d’haver experimentat un canvi pel que fa a la sensació que em provoquen certes situacions quotidianes, després de treballar en contacte amb elles i de voler entendre’n la presència. La humitat, l’herba molla a finals d’estiu i la rosada que brilla a primera hora sobre un verd esmorteït i la terra negra, les postes curtes i vermelles de finals de tardor i la sensació de placidesa que desprèn el cultiu; la violència i el caos de la pluja i del vent, de la calor extrema i de les temporades de sequera. Observar un tomàquet, un carbassó, qualsevol fruit, i percebre tot allò que el connecta amb l’univers. La saba que es mou, les arrels que viatgen i parlen entre elles, que interactuen i absorbeixen l’aigua plena de nutrients que els milers d’éssers vius que comprèn el sòl fan disponibles, l’aire sec i tallant que cargola les fulles i que passeja pertot, imperceptible, el sol que escalfa les escorces i la terra molla, l’aigua que tot ho alimenta i els pol·linitzadors que ho connecten. Fins i tot jo, sembrant-ne la llavor i tutelant-ne el creixement. I tots nosaltres alhora, en una perfecta coordinació que permet que tot visqui i es manifesti, a la seva manera, perquè després defalleixi i mori, per tornar a formar part del que prèviament n’ha facilitat la vida, afavorint-ne de noves.

La relació amb la vida i la mort avança en una direcció molt diferent de la que hem construït en conjunt, em sembla, i és una qüestió que se’m planteja amb una immensa dificultat a l’hora d’entendre-la o, si més no, de poder qüestionar-la. La mort, o la descomposició d’un cos en concret, no s’hauria de percebre com una pèrdua, sinó com un intercanvi o una transformació, una metamorfosi —com ja contemplava Goethe a la seva Teoría de la naturaleza—,1 sobretot si entenem que el creixement no es basa en una mera cursa contra el temps ni en un augment del volum dels cossos i els elements, sinó que implica una transformació permanent, un canvi, que no és major ni menor que el d’un naixement o el d’una mort.

Això, tot i que difícil —o impossible— de poder ser gestionat de la mateixa manera en les diferents situacions que aquest fet implica (pèrdua d’un cultiu, membres del bestiar, un amic, un familiar, un animal domèstic, boscos o elements físics del paisatge amb els quals tinguem una estreta vinculació emocional), em sembla imprescindible per al desenvolupament tant individual com col·lectiu i per aprendre a relacionar-nos amb l’entorn.

Bona part de les religions han contemplat la mort com un ascens, un viatge, un desplaçament cap al que en cada cas creien que era més o menys cert o d’acord amb els seus contextos històrics; i és que crec que els déus no són, en general, més que una reducció fàcilment intel·ligible del Tot, de l’entorn i el temps, i «anar» amb els déus després de morir, o als seus dominis, no em sembla altra cosa que un intercanvi o transformació. És una transformació que transcendeix la consciència i el cos humà —o qualsevol altre cos no humà— en una suma de noves utilitats post mortem.

L’aparició de sentiments o valors ètics vinculats sobretot a la vida urbana i al dèficit de contacte amb allò viu i en moviment, dinàmic, lluny de comprendre els processos naturals en els quals ens veiem immersos i dels quals formem part tant com qualsevol altre element, els personalitza i els dota a tots d’una perspectiva humanitzada i sospitosament antropocèntrica, imperant a pesar dels límits que ofereix.

La mateixa perspectiva —imprescindible, diria, sobretot en el moment que vivim— que ens insta a tractar els animals i els cultius amb respecte i dignitat es desenvolupa a vegades per desgràcia cap a la dramatitzada defensa dels diferents éssers que habiten l’entorn, en especial els mamífers, amb els quals ens sentim identificats no per casualitat, i els dotem de sentiments i necessitats humanes que, molt lluny de saber si les gaudeixen o pateixen, tinc la sensació que no són més que una projecció de les nostres pròpies debilitats.

El que durant tota la història de la humanitat s’ha acceptat com un esdeveniment necessari i equilibrat, la ingesta de carn, que capacita societats humanes arreu del món d’autoabastir-se d’aliments sense dependre de transports, cadenes comercials o vitamines sintetitzades, curiosament avui sembla que suscita gran passió i confrontació. Aquesta passió ens insta a humanitzar els animals i a tractar-los amb una condescendència dogmàtica i religiosa més enllà de la lògica del respecte i la dignitat. Sovint ho fem fins i tot amb una pàtina de superioritat moral —ridícula al meu entendre, i m’atreviria a dir que menyspreativa cap als animals que suposadament defensen— quan els tractem com a éssers indefensos i angelicals que s’han de protegir com si fossin de vidre.

Amb aquestes paraules no pretenc justificar pràctiques que ens aboquen a menysprear els animals i els vegetals, a privar-los de la salut, la dignitat i la llibertat de moviments i a donar-los una alimentació indigna, per no parlar dels devastadors efectes que té sobre el medi ambient i la salut dels qui se’n «beneficien». Jo mateix arriscaria la meva vida per la majoria dels meus animals. No es pot defensar allò indefensable. Però entenc que relacionar-se amb la vida i la mort de forma continuada proporciona una visió probablement menys personalista del que implica.

Eliminem la indústria càrnia, sí, i recuperem els ramats al bosc i la cria extensiva, el bestiar de casa i el respecte pels qui acabaran donant-nos la vida. I sense voler coartar l’opinió de ningú, soc conscient que la rectitud i el bon obrar —la moral— des de la perspectiva humana, en general, depenen dels interessos i dels contextos socioeconòmics en els quals es plantegen.

Les persones gaudim d’idees més brillants, pèssimes o absurdes en funció de l’entorn que ens les condiciona. La moral es ven a l’opinió pública. Així, de la mateixa manera que en una regió i una època determinades el sacrifici ritual d’animals o fins i tot de persones és vist amb absoluta normalitat i d’acord amb una necessitat, nosaltres —el mal anomenat primer món— ens escandalitzem per menjar pollastres criats a ple bosc o per llaurar amb mules i cavalls, mentre esterilitzem els nostres gossos, els portem lligats, els obliguem a viure en pisos i els privem del que desitgen: rebolcar-se entre els fems, perseguir animals —matar-los, si cal— i reproduir-se. Els sistemes de valors muten i s’adapten a les necessitats dels temps i les persones que els habiten, sovint sense que això porti implícita cap «certesa» científica.