Читать книгу Tot el que he cantat - Raimon - Страница 5

La velledat en valencians mal prova

e no sé com jo faça obra nova.

AUSIÀS MARCH

1

El 28 de maig del 2017 acaba el meu itinerari com a cantant, autor de lletres i música de cançons, i de cantant i musicador de poemes aliens.

Han estat molts anys, una gran part de la meva vida dedicada a aquest ofici de la paraula cantada. Des del 1961 fins al 2017. Des del començament fins al 1979, sota un règim dictatorial, el franquisme. Des del 1979 fins ara mateix, dins d’un Estat que s’organitza com a tal amb les seqüeles del fet que el dictador morí al llit i tots els que el feren possible també, des dels més joves fins als més vells, sense que ningú els jutgés.

Vull que aquesta circumstància consti en aquest pròleg perquè explica una part de les meves cançons i també les dificultats que he hagut d’afrontar al llarg de la meva vida pública i privada.

Aquí i ara tothom s’omple la boca de «democràcia». Quan tots sabem que no hi ha cap «democràcia». Existeixen organitzacions socials articulades en estats que respecten algun dels drets humans fonamentals. Uns més que d’altres i amb moltes diferències de tot tipus, sota un denominador comú: les eleccions. On hi ha eleccions hi ha Estat democràtic, asseguren.

2

Dit això, haig de justificar el perquè del títol i el perquè del llibre. El títol és fàcil de justificar. És un títol descriptiu. Tot el que he cantat és aquí. Si més no, totes les paraules que he cantat. Algunes persones i jo mateix pensem que les que he escrit, sense deixar de ser cançons, es poden llegir com a poemes. Algunes dins de la norma de la poesia culta, d’altres prescindint-ne conscientment en funció de l’oralitat i el ritme. A més a més, hi ha una funció que el llibre aporta. La cançó pot ser recordada per la melodia i fins i tot pel timbre de la veu de l’intèrpret. La lletra...? Sovint la lletra d’una cançó s’oblida o no s’acaba de retenir en la memòria, vés a saber per què. Amb el llibre hi ha un lector, i ja se sap que un lector sol ser més atent i reflexiu que no un «escoltador». L’oralitat guanya sempre en extensió de la difusió. La lectura guanya en profunditat.

3

Tot el que he cantat ha estat estructurat en seccions clarament definides. Una primera secció conté totes les lletres que jo he escrit. Un segon apartat conté tots els poemes de Salvador Espriu que he musicat i cantat, i, a continuació, un petit apartat amb un poema de Pere Quart titulat «Una vaca amb un vedellet en braços». Una quarta secció és per a Ausiàs March i una altra per a altres escriptors que varen escriure durant els segles XIV, XV I XVI. I, a continuació, una secció incorpora la versió catalana que jo vaig fer l’any 1973 de la cançó de Víctor Jara «Te recuerdo Amanda» i «Se’n va anar», de Josep Maria Andreu, amb música de Lleó Borrell.

Un altre apartat està format pels escrits de Manuel Sacristán, Joan Fuster, Enric Gispert, Salvador Espriu i Joaquim Molas. Tots ells persones que he estimat i estimo. Que ja no són entre nosaltres. De gran talla intel·lectual i humana, que han acompanyat anteriors edicions. Des de Poemes i cançons, amb pròleg de Manuel Sacristán (1974), passant pels 10 LP de Totes les cançons (1981), amb escrits de Joan Fuster, Enric Gispert i Salvador Espriu, i Les paraules del meu cant, amb pròleg de Joaquim Molas.

4

De les meves lletres, poc o res haig d’afegir. Qui m’ha sentit cantar-les podrà llegir-les sense la música i sense la veu. Qui no m’ha sentit, pot trobar-se una mica estranyat en una primera lectura. Confio que aquesta estranyesa resulti lleu i passatgera. No he volgut mai dividir les cançons que he fet en etiquetes de fàcil circulació. Hi ha gent que pensa i creu que «Al vent» és una cançó de protesta. Què hi farem... La primera «cançó de protesta» que es publica en aquest país és «Diguem no», editada en disc EP el 1963, sis mesos després d’«Al vent». Les cançons que he escrit van lligades de manera indestriable a la meva vida individual que, com a persona, va lligada a la col·lectiva. Des que naix fins que mor, l’home i la dona necessiten els altres, siguin parents, amics o enemics. La soledat és un profund sentiment que no es correspon de manera absoluta amb la realitat viscuda. Potser en circumstàncies normals només es viu la soledat en el moment de la mort. El meu cant no ha estat cap excepció. Qui el llegeixi amb atenció trobarà amor, dubtes, esperances, decepcions, alguna certesa, desitjos, contemplació de la naturalesa, amistat, enyor de passat i de futur desitjables, admiració, confusió, desconcert, alegria i revolta. Les meves cançons parlen de mi sovint amb el jo d’altres i d’una altra, sempre estimada. Vostè, lector, ho jutjarà.

5

Vaig començar a posar música i veu als poemes de Salvador Espriu l’any 1963. «Cançó de capvespre» fou el primer poema que vaig musicar, del cicle de Cançons de la roda del temps del llibre El caminant i el mur. El primer recull complet de la poesia d’Espriu es publicà el 1963: Obra poètica, editada per Santiago Albertí, amb pròleg del mateix Salvador Espriu i escrits introductoris de Joan Fuster i Maria Aurèlia Capmany.

Fuster i jo ja havíem començat una amistat que ha perdurat per sempre més. Fuster em va regalar el llibre i jo vaig començar a llegir el poeta del qual coneixia La pell de brau i poca cosa més. Fou el mes de març, i al juliol del mateix any ja havia musicat la «Cançó de capvespre». Des d’aquell llunyà juliol del 1963 fins al 2013 he posat música i he cantat vint-i-tres poemes de diferents llibres d’Espriu.

Ho he dit i ho he escrit, la meva admiració per Salvador Espriu, home i poeta, ha anat creixent. La dama de l’alba va trobar l’home i ja no el tenim entre nosaltres. El poeta viu i viurà mentre perduri la llengua en la qual va escriure.

He intentat fer arribar els seus poemes a gent que no té costum de llegir poesia. Penso que una mica sí que ho he aconseguit.

De Pere Quart només he posat música a «Una vaca amb un vedellet en braços», del llibre Dotze aiguaforts de Josep Granyer. He llegit molt la poesia de Pere Quart, però no he arribat a trobar la música que penso que li és escaient.

6

La meva primera lectura d’Ausiàs March fou quan ja tenia divuit anys. El vaig llegir en públic al Paranimf de la Universitat de València el març del 1959. Tot i no acabar d’entendre el poema, la impressió fou molt forta. En la meva llengua, en aquells anys, jo només havia llegit llibrets de falles i algun poeta local que lloava la finor de les reines de les festes. El contrast va ser brutal i l’enlluernament encara avui, més de cinquanta anys després, és viu.

Ja publicades les meves primeres cançons, em vaig proposar de trobar la música i cantar aquests poemes que tant em varen impressionar en la meva primera lectura de March. Jo, que sóc músic i cantant, havia de trobar la manera de compartir amb els altres el meu entusiasme per una poesia de les més altes que s’escrivien a Europa al segle XV, havia de trobar la música interna de la poesia i cantar-la. Entendre el poema, estudiar, preguntar el que no sabia i llegir. La meva primera lectura fou orientada per don Miquel Dolç, catedràtic de llatí de la Universitat de València. L’antologia de Fuster amb versió al català modern i les converses amb ell, Martí de Riquer i el capítol del mateix Martí de Riquer sobre March en la Història de la literatura catalana em varen fer més planera la meva aproximació al poeta. Després, ja vaig llegir l’edició crítica d’Amadeu Pagès i de Pere Bohigas i vaig continuar intentant conèixer tot el que feia referència al poeta valencià. Les poesies d’Ausiàs March que va publicar Joan Ferraté, l’Obra poètica completa (traducció al castellà de Rafael Ferreres), els escrits de Robert Archer, Lola Badia i Costanzo Di Girolamo sobre el poeta i les traduccions al castellà de José Maria Micó, etc. Afortunadament avui la bibliografia ha crescut molt, és immensa, no sé si abastable, no es pot comparar amb el que hi havia sobre March quan jo el vaig llegir per primera volta.

L’any 1969 vaig trobar la música del poema 46. Una de les primeres vegades que vaig cantar, fet ja cançó, aquest poema, fou a casa, al passeig Maragall, on vivíem Annalisa i jo. Havent sopat, amb el convidat que teníem aquella nit, vaig cantar «Veles e vents». El convidat era Salvador Espriu. Ho recordaré sempre. Després de cantar el poema, i amb tots els dubtes que jo acumulava, vaig tenir l’alegria de sentir Espriu, emocionat, donar-me les gràcies «de part d’Ausiàs March». Aquella nit vaig saber que podia i havia d’endinsar-me en l’obra de March i fer algunes belles cançons que poguessin contribuir a la difusió d’aquella magnífica, tensa i reconcentrada poesia.

Ausiàs March em va obrir la porta que em calia per entrar i conèixer la riquesa de la poesia escrita en llengua catalana durant els segles XIV, XV i XVI i em vaig posar a intentar fer cançons sobre poemes o fragments de poemes de Bernat Metge, Francí Guerau, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Jaume Roig, Joan Timoneda, Valeri Fuster i Mossèn Estanya.

I fins aquí tot el que he cantat. En públic, s’entén.

Gràcies a tots els que m’han fet possible.

RAIMON

Raimon, 1979. © Colita.