Читать книгу Històries del bon Déu - Rainer Maria Rilke - Страница 7

Un desconegut m’ha escrit una carta. No m’ha escrit sobre Europa el desconegut, ni sobre Moisès, ni sobre els grans o els petits profetes, ni sobre l’emperador de Rússia o sobre Ivan el Terrible, el seu paorós avantpassat. Ni sobre el batlle o sobre el veí que arregla sabates, ni sobre la ciutat propera ni sobre les ciutats llunyanes; i tampoc el bosc ple de cabirols on em perdo cada matí no apareix a la seva carta. No m’explica res tampoc de la seva marona o de les seves germanes, casades ben segur fa temps. Potser la marona és morta i tot; com podria ser sinó que en una carta de quatre pàgines no la trobi esmentada enlloc! L’home em concedeix una confiança molt, molt més gran, em converteix en el seu germà, em parla de la seva penúria.

Al vespre el desconegut em ve a veure. Jo no encenc cap llum, l’ajudo a treure’s l’abric i el convido a prendre un te amb mi, perquè és just l’hora en què bec el meu te cada dia. I amb visites tan pròximes no cal fer compliments. Quan ja anem per asseure’ns a la taula, m’adono que el meu hoste està neguitós; la por se li reflecteix a la cara i les mans li tremolen.

—Té raó —dic—, aquí té una carta per a vostè. —I lla­vors em disposo a servir el te.— Pren sucre i potser llimona? A Rússia vaig aprendre a beure el te amb llimona. Vol provar-ho?

Llavors encenc un llum i el col·loco en un racó allunyat, una mica alt, de manera que la penombra es manté de fet a l’habitació, tan sols una mica més càlida que abans, rogenca. I així la cara del meu hoste també sembla més segura, més càlida i molt més coneguda. El saludo de nou amb aquestes paraules:

—Fa temps que l’esperava, sap? —I abans que el desconegut tingui temps de sorprendre’s, li comunico:— Sé una història que no em ve de gust explicar a ningú més que a vostè; no em pregunti per què, digui’m només si està còmode, si el te és prou dolç i si vol sentir la història.

L’hoste va haver de somriure. Llavors va respondre simplement:

—Sí.

—Sí totes tres coses?

—Totes tres coses.

Ens vam reclinar tots dos alhora a les nostres cadires, de manera que les cares ens van quedar a l’ombra. Jo vaig deixar el got a la taula, em vaig alegrar de veure la brillantor daurada del te, vaig oblidar a poc a poc aquesta alegria i vaig preguntar de sobte:

—Se’n recorda encara del bon Déu?

El desconegut va reflexionar. Els seus ulls s’endinsaren en la foscor, i amb els puntets de llum de les pupil·les semblaven dos llargs camins emparrats en un parc sobre el qual resplendeixen amplament l’estiu i el sol. També aquests comencen així, amb una penombra rodona, s’estenen en una foscor cada cop més estreta fins a un punt llunyà, guspirejant: la sortida a l’altre costat cap a un dia potser encara més clar. Mentre m’adonava d’això, ell va dir vacil·lant i com si no se servís de bon grat de la seva veu:

—Sí, encara me’n recordo, de Déu.

—Molt bé —vaig agrair-li—, perquè la meva història tracta justament d’ell. Però abans digui’m encara una cosa: parla de tant en tant amb nens?

—Pot donar-se el cas, tot passant si més no...

—Potser ha sentit dir que Déu, a causa d’un acte lleig de desobediència de les seves mans, no sap com és en realitat l’home acabat.

—Sí, ho vaig sentir una vegada en algun lloc, però no recordo en boca de qui —respongué el meu hoste, i vaig veure com travessaven el seu front records indeterminats.

—No hi fa res —vaig destorbar-lo—, escolti el que ve a continuació. Déu va suportar aquesta incertesa durant molt temps. Perquè la seva paciència és tan gran com la seva força. Però una vegada que uns núvols espessos van posar-se entre ell i la Terra durant molts dies, de manera que ja gairebé no sabia si només ho havia somiat tot: món i homes i temps, va cridar la seva mà dreta, que havia estat tan llargament proscrita i amagada del seu rostre, fent obretes sense importància. Ella va acudir-hi ràpidament i de bona gana; perquè creia que Déu la volia perdonar finalment. Quan Déu la tingué al davant, amb la seva bellesa, joventut i força, va estar prou temptat de perdonar-la. Però va repensar-s’hi a temps i li ordenà sense mirar-la: “Ves a baix a la Terra. Adopta la figura que vegis en els homes i col·loca’t, nua, al cim d’una muntanya, de manera que et pugui observar bé. Tan aviat com siguis a baix, ves a veure una dona jove i digue-li, però molt fluixet: vull viure. Primer es farà una foscor petita al teu voltant i després una foscor gran, que s’anomena infantesa, i llavors seràs un home i pujaràs a la muntanya, tal com t’ho he ordenat. Tot plegat només durarà un instant. Adeu.”

»La mà dreta es va acomiadar de l’esquerra, li va atribuir molts noms amicals, fins i tot s’afirma que de sobte es va inclinar davant seu i li digué: “Oh tu, esperit sant.” Però al cap d’un moment ja va acostar-se sant Pau, va retirar-li la mà dreta al bon Déu i un arcàngel la va agafar al vol i se l’emportà sota el seu ample vestit. Déu, però, es va tapar la ferida amb la mà esquerra, per tal que la sang no se li escampés per les estrelles i des d’allà caigués a la Terra en gotes tristes. Poc temps després Déu, que observava atentament tot el que succeïa a baix, va adonar-se que els homes amb vestits de ferro estaven més ocupats entorn d’una muntanya que no pas de totes les altres. I va esperar veure-hi pujar la seva mà. Però només va venir un home amb el que semblava una túnica vermella, el qual arrossegava amunt alguna cosa negra que vacil·lava. Al mateix moment la mà esquerra de Déu, posada sobre la ferida oberta, va començar a neguitejar-se, i de cop i volta va abandonar el seu lloc, abans que Déu ho pogués impedir, i va començar a córrer com boja entre les estrelles tot cridant: “Oh, la pobra mà dreta, i jo no la puc ajudar.” En fer-ho estirava el braç esquerre de Déu, a l’extrem del qual penjava, i provava de desfer-se’n. Però tota la Terra era vermella de la sang de Déu i no es podia reconèixer què passava allà baix. En aquella ocasió Déu va estar a punt de morir. Amb un últim esforç va cridar la seva mà dreta perquè tornés; ella va fer-ho pàl·lida i tremolosa, i es col·locà al seu lloc, com un animal malalt. Però ni tan sols l’esquerra, que sabia algunes coses perquè havia reconegut la mà dreta de Déu allà baix a la terra, quan pujava la muntanya amb una túnica vermella, no va aconseguir que li expliqués què més havia passat en aquella muntanya. Havia de ser una cosa molt terrible. Perquè la mà dreta de Déu encara no se n’ha recuperat i pateix per aquest record no menys que per l’antiga còlera de Déu, que encara no ha perdonat les seves mans.

La meva veu va reposar una mica. El desconegut s’havia cobert la cara amb les mans. Durant una bona estona tot restà així. Llavors el desconegut digué amb una veu que jo ja coneixia de feia molt temps:

—I per què m’ha explicat aquesta història a mi?

—Qui m’hauria entès si no? Ha vingut a veure’m sense títol, sense càrrec, sense cap mena de dignitat terrenal, gairebé sense nom. Era fosc quan ha entrat, però jo he notat en els seus trets una semblança... —El desconegut alçà la vista interrogativament.— Sí —vaig respondre a la seva mirada silenciosa—, sovint penso que la mà de Déu potser torna a ser entre nosaltres...

Els nens han sentit aquesta història, i sembla que els l’han explicada de manera que ho han pogut entendre tot; perquè se l’estimen, aquesta història.