Читать книгу Els dèficits de la realitat i la creació del món - Ramon Lapiedra Civera - Страница 12

Introducció

Déu veié que la llum era bona,

i separà la llum de les tenebres

Gènesi

Aquest llibre tracta de l’enigma de l’origen del món, un enigma que ha intrigat des de sempre els humans. Tracta, doncs, de la creació o, si es vol, de l’autocreació que aquest origen suposa. De la creació primordial i de la creació que persevera fins avui com una manifestació permanent, quotidiana fins i tot, de la pròpia naturalesa del món. El llibre s’ocupa alhora de dues qüestions, diguem-ne epistemològiques, més lligades que no sembla a l’enigma esmentat: per una banda, la qüestió del determinisme –això és, la qüestió de si tot en l’esdevenir natural i humà està prèviament determinat per uns antecedents– i, per una altra banda, la qüestió del realisme –això és, la qüestió de si hi ha una realitat prèvia a l’experiència i independent d’aquesta, que en determinaria el resultat, l’experiència d’observar, mesurar o pensar aquella realitat.

A primera vista, el determinisme i el realisme així definits podrien semblar el mateix. En realitat, en el sentit més precís que donarem a aquests dos termes, el primer és més exigent que el segon. En efecte, mentre que en un llenguatge una mica més tècnic, el determinisme parlaria per definició de tota una trajectòria dinàmica determinada per unes condicions inicials úniques, el realisme deixaria la porta oberta a què, per exemple, la mesura pertorbés la suposada realitat preexistent de manera imprevisible. Amb això, l’antiga realitat perdria qualsevol caràcter predictiu en favor de la predictivitat lligada al coneixement d’una nova realitat que la mesura hauria produït.

Totes aquestes qüestions han estat objecte de reflexió filosòfica des de fa més de 2.000 anys, durant els quals han rebut uns tractaments i unes respostes d’allò més divers i, fins i tot, contradictori. D’altra banda, aquests desacords reiterats són més aviat comprensibles atesa la dificultat, o encara la impossibilitat, si més no fins fa ben poc, d’un contrast diriment amb l’experiència. En qualsevol cas, la voluntat d’aquest llibre no és la d’acumular més interrogants ni més confusió sobre uns problemes epistemològics tan permanents afegint-hi gratuïtament una nova versió d’aquells tractaments i respostes. Una versió que, si no fos tan nova, podria ser del tot innecessària en un camp d’intents de resposta tan espés i, per això, tan necessitat d’aclariment. Però, una versió que, encara que poguéssem adjudicar-li aquella novetat, no crec que fos un bon servei a la causa d’aquest aclariment si en la seua fonamentació, una vegada més, no atén més que a intuïcions i parers subjectius i poc contrastats. Dit en positiu, la voluntat d’aquest llibre és la d’encarar aquests problemes epistemològics mil·lenaris a partir d’allò que sabem avui de més bàsic sobre les propietats del món físic; és a dir, a partir d’aquesta teoria física que és la mecànica quàntica i de la seua interpretació, i de fer veure –o això espere– que una correcta interpretació d’aquesta disciplina física és capaç de dirimir de manera convincent dilemes epistemològics que s’havien mantingut indecidibles durant 2.500 anys.¹ Si al llarg d’aquestes pàgines he estat capaç de plasmar en actes convincents aquella voluntat d’aclariment en un camp del coneixement aclaparat per una confusió comprensible, el lector interessat ho jutjarà per si mateix. Em resta, però, l’esperança que el seu veredicte final no siga essencialment negatiu.

En consonància amb tot això, diré en particular que l’origen de l’Univers com un tot planteja un problema singular de comprensió que ha estat un motiu recurrent de la reflexió humana. Un problema que podríem exposar en aquests termes: o bé l’Univers existeix des de sempre, o bé ha tingut un començament. Si és allò primer, això vol dir un nombre infinit d’esdeveniments lligats a aquella existència des de tota l’eternitat passada. Però, què vol dir un nombre infinit de fets esdevinguts? Té realment això algun sentit? Contràriament, si l’Univers ha tingut un començament, què hi havia abans? Si no hi havia res, d’on va eixir després tanta cosa com hi ha hagut i hi ha arreu del món? Però, si es pretén que de fet hi havia alguna cosa prèvia a aquell començament, caldrà concloure de seguida que ens havíem precipitat a l’hora d’anunciar-lo i que hem de remuntar-nos encara cap enrere a la recerca de l’origen de debò, de l’origen d’aquella cosa prèvia. Si comencem amb la qüestió del determinisme, que més endavant lligarem curt amb l’enigma de l’origen del món, cal dir que la qüestió ha estat encarada des de sempre amb una singular ambivalència: en oposició al «tot està escrit» o «és el destí», o encara al ferri encadenament de les causes i els seus efectes del pensament científic tradicional, fa el seu camí la vida personal i social basada, implícitament o explícita, en la responsabilitat, l’esforç personal i els fruits que se n’esperen, la moral, la llei i els tribunals, el juí i les sancions. ¿És tot açò un fantàstic malentés en què uns individus, en tot determinats, secreten de manera espúria i ineluctable la fantasia que fan i desfan des de la seua decisió irreductible i responsable mentre tot, en la seua vida personal i social, es desenvolupa segons el programa d’un pla prescrit? Segons un programa que ja conté l’autoengany i la falta d’advertiment dels seus executors, o encara si es vol la consciència més o menys explícita d’aquest destí, sense que això últim puga canviar-hi res?

Potser, però, podríem separar en aquest punt la vida natural de la vida humana i pensar que és únicament en aquella on tot està determinat. Podríem pensar també que cada fet natural té els seus antecedents, coneguts o ignots, tant se val, que el fan ineluctable, però que, en canvi, les nostres decisions s’apartarien d’aquest ferri encadenament causal per a acordar-se amb el nostre sentiment interior de llibertat i de responsabilitat i dotar, així, de sentit la moral, la llei i la punició.

Els científics naturals han tret un gran rendiment heurístic d’aquella tesi determinista segons la qual per a cada fet existeixen els antecedents, les causes, que el fan inevitable. Aquesta tesi els ha dut a la recerca d’aquests antecedents, i uns èxits nombrosos han resultat d’aquesta recerca. Uns èxits tan importants i nombrosos a l’hora de comprendre el món natural que han pogut donar lloc a la tesi, àmpliament compartida fins ben entrat el segle XX, que tot el que hi havia sota la capa del cel, exceptuant tal volta els humans o, potser, la vida en general, discorria d’una manera perfectament previsible en principi. Segons aquesta tesi, només ens caldria conéixer l’estat actual dels sistemes naturals, allò que se’n diu les condicions inicials, perquè poguéssem conéixer sense esmena l’evolució ulterior d’aquells sistemes. El fet que, en la pràctica, siga sovint tan difícil determinar exhaustivament les condicions inicials d’un sistema físic no canviaria en res la bondat epistemològica de l’opció feta: el món natural, en el seu esdevenir, estaria perfectament determinat i, en principi, hom podria plantejar-se l’objectiu de determinar més i més fiablement els antecedents que haurien fet ineluctable qualsevol esdeveniment.

Tanmateix, si d’aquest ferri encadenament causal es lliurés, per exemple, la vida conscient, quina podria ser-ne la raó? Quina podria ser la substància específica de què estaríem fets els humans que ens sostrauria a les forques caudines d’un determinisme que abastaria la resta del món? Estaríem, llavors, en presència d’un dualisme matèria-esperit, diguem-ho així, que li llevaria unitat a la nostra comprensió del món i que necessitaria més d’una explicació. Perquè, a mesura que avancem en la comprensió de la natura i del funcionament del nostre cos, i del nostre cervell en particular, no sembla que aparega res que no estiga descrit i regulat per les lleis i els supòsits últims de la química i la física. Però, si persistim en la hipòtesi de singularitzar la nostra vida anímica dins del món com un tot per alliberar-la d’un determinisme estricte, on caldria posar el límit? En l’estricta vida anímica de l’Homo sapiens, o podríem aventurar la hipòtesi que ens hi caldria incloure la de l’home de Neandertal? Què fer, llavors, amb la resta de la cadena dels nostres antecessors en la llarga evolució dels homínids? Potser caldria encara arribar als ximpanzés i a d’altres animals superiors? O bé, atabalats per tanta pregunta que no sabem com contestar, acabarem adjudicant a la vida en general la propietat d’escapar de la presó de la causació estricta?

Però avui estem molt lluny de l’élan vital i de les tesis vitalistes del segle XIX que esperaven posar de manifest un dia la substància vital específica que, més enllà de la química i la física, constituiria l’essència de la matèria viva com a tal. Com més avancem en la comprensió del funcionament íntim de la matèria viva, del codi genètic en particular, més recula la frontera que ens indicaria la presència d’una substància vital, la que siga, que se situaria enllà de la física i que, per ara, ni es veu enlloc ni portem traça d’albirar.

Així, al final d’aquesta indagació preliminar, estem tan lluny com abans d’imaginar-nos per què el nostre comportament humà podria romandre enllà d’un determinisme estricte que abastaria la resta del món natural, o una part substantiva d’aquest món. No és, doncs, gens estrany que, de vegades, renunciant a concertar un mínim de coherència amb la nostra assumpció pràctica de l’ètica i del seu sentit, alguns autors hagen adoptat en algun moment l’actitud radical d’un determinisme psicològic estricte; més endavant (§ 4.3) en donarem un exemple paradigmàtic.

Però ara és el moment de referir-nos, a títol introductori, a la segona qüestió epistemològica que hem esmentat adés: la qüestió del realisme, que conjuntament amb la qüestió del determinisme que també acabem de comentar, havíem lligat a l’enigma de l’origen de l’Univers. Com es veurà més endavant, la resposta a ambdues qüestions subministra de fet la base conceptual per a una comprensió de l’enigma. Això dit, la qüestió del realisme –ço és, la qüestió de si, més enllà de les nostres percepcions, encara podem parlar d’una altra realitat prèvia i predictòria que hi és al darrere de manera independent– gaudeix d’un passat venerable al llarg de la història de la reflexió filosòfica, deixant a banda el fet que donar per descomptat l’existència d’aquesta realitat independent forma part de la nostra intuïció espontània, una intuïció no exempta, tanmateix, d’una certa perplexitat. «Ser és ser percebut», s’ha arribat a dir en aquella història, des del bisbe Berkeley fins al solipsista Stirner i a alguns filòsofs posteriors, tot passant altrament per Plató, per a qui la realitat habitual no era més que la pobra imatge del món de les idees.

Durant els últims 2.500 anys els debats sobre la qüestió del realisme no han deixat de succeir-se, fins i tot de repetir-se; però avui ha arribat el moment –o això pense– que el filòsof, el científic advertit i encara qualsevol persona amb un mínim de curiositat per les qüestions del coneixement, no ignoren per més temps el que aquesta teoria física que és la mecànica quàntica té a dir d’innovador sobre l’eterna qüestió del ser i la percepció. Perquè, des del 1964, any en què es publica l’article de John S. Bell sobre les seues famoses desigualtats i després des del 1982, any en què l’experiència, de la mà d’Alain Aspect, viola definitivament aquelles desigualtats i barra el pas a un realisme exhaustiu, la qüestió del ser i la percepció ja mai no podrà plantejar-se en els mateixos termes que fins aleshores: l’ontologia ha penetrat en el domini de la física, i una mena de metafísica experimental ha pujat des de llavors a l’escenari, segons tindrem ocasió de considerar en el capítol 3.

Caldrà, doncs, en començar aquest llibre, fer un breu resum d’allò més innovador que aporta la mecànica quàntica (MQ) sobre la realitat i el determinisme, quan ho comparem amb el que en diu la física clàssica i la nostra intuïció ordinària. Després faré una interpretació raonable de la MQ compatible amb el nucli d’allò que s’ha anomenat la interpretació ortodoxa de la teoria i criticaré explícitament algunes tesis particularment insòlites, reiteratives en aquest context, com són ara el que els especialistes coneixen com la teoria dels diversos mons o com el col·lapse en la ment de l’observador, unes tesis que el lector trobarà descrites en el capítol 2.

Amb tot això i des de l’indeterminisme quàntic, abordarem el possible indeterminisme de l’esdevenir macroscòpic i, des d’ací, la falta d’una causació exhaustiva en la vida anímica, en la vida en general i en la història per incidir finalment en l’enigma que anuncia el títol del llibre i que ja hem presentat en aquesta introducció: el problema de l’origen del món.

Com ja he avançat, el llibre té la vocació d’arribar a un públic tan ampli com siga possible, a qualsevol persona amb un mínim d’interès i de curiositat pels temes que s’hi tracten. Així doncs, he intentat defugir qualsevol tecnicisme innecessari en aquestes pàgines, i en particular en aquelles destinades a exposar els fonaments de la MQ, a fi que no hi haja més dificultats de comprensió que les que implica la naturalesa del tema que s’hi aborda. Unes dificultats, d’altra banda, sempre superables per a qui, guiat pel seu gust, estiga disposat, unes voltes, a rellegir allò que en una primera passada s’ha resistit a la comprensió i, unes altres, a tirar-hi endavant, lliure per a tornar enrere quan la destresa adquirida possibilite una nova lectura més fructífera del paràgraf problemàtic. D’acord amb tot açò, he reduït l’aparició de qualsevol fórmula tant com he pogut, i encara més del que la meua intuïció d’autor m’aconsellaria, en captar al telèfon l’esglai d’un editor quan vaig insinuar que, potser i malgrat tot, alguna fórmula elemental seria present en el text. Trobe, per cert, que hi ha un malentés en alguns dels lectors de llibres de divulgació científica quant a la presència de fórmules matemàtiques en aquest tipus de llibres. Un malentés que es tradueix sovint en una inhibició paralitzadora d’aquests lectors, una inhibició que faríem bé de desactivar. En efecte: sovint les fórmules matemàtiques resulten incomprensibles per al no especialista, no per una presumpta incapacitat d’aquest ni per cap raó abstrusa o de difícil enteniment, sinó simplement perquè els símbols que hi figuren no li han estat prèviament definits, al marge de si aquestes definicions són més o menys complicades per elles mateixes. Per això, quan aquests símbols són fàcilment definibles i les operacions que els relacionen són les ben conegudes pel públic en general, una fórmula matemàtica pot ser una manera concisa, entenedora i eficient de dir a aquest públic allò que, altrament, la prosa ordinària fa dispers, reiteratiu i prolix.

En qualsevol cas, en arribar ací, el to de la dissertació que continua, i que espere que siga el pertinent, ja està decidit. No voldria defraudar les expectatives ni la curiositat del lector; això –es pot ben creure– em resultaria frustrant, ja que, en la redacció d’aquest llibre, m’he esforçat tant com he pogut a fer-lo amè i engrescador. Només em resta ja convidar el lector curiós perquè inicie aquesta singladura amb l’esperança que el viatge li resulte intellectualment excitant i plaent alhora.

El contingut del llibre es distribueix de la manera que segueix: en el capítol 1, al llarg de cinc epígrafs i de la mà de la MQ, exposem el més fonamental del que sabem avui sobre el comportament del món material, tot remarcant els punts on aquesta nova mecànica difereix de la física clàssica i on les seues previsions contrastades s’allunyen dels comportaments efectius del món de la nostra experiència ordinària. Així, comencem exposant el concepte de funció d’ona central en MQ; continuem amb les relacions d’incertesa i amb l’experiència de la doble escletxa, per abordar posteriorment la noció d’espín, aliena a la física clàssica, i acabar considerant la indiscernibilitat quàntica de les partícules idèntiques.

En el capítol 2 abordem la qüestió de la interpretació del procés de mesura en MQ, un punt sobre el qual no hi ha encara un acord general de la comunitat científica del ram malgrat les nombroses confirmacions experimentals, d’una extrema precisió i sense excepció, que fins ara ha rebut la teoria quàntica. La qüestió és abordada mitjançant la consideració, en particular, de la famosa experiència imaginària dita del gat de Schrödinger, que des que va ser formulada fa més de huitanta anys, ha fet córrer veritables rius de tinta. Atesa la diversitat de parers que, com s’acaba de dir, estan presents en la comunitat científica en aquest domini de la teoria quàntica, la interpretació del procés de mesura que fem en aquest llibre no serà tal volta compartida per tots els físics actuals, però està d’acord amb el nucli dur del que podríem anomenar, amb una certa imprecisió, la interpretació ortodoxa de la teoria. En tot cas, aquest autor, al costat d’altres autors, la troba indefugible, com m’esforçaré a argumentar al llarg dels propers capítols.

El capítol 3 conté la formulació definitiva i raonada de les tesis bàsiques d’aquest llibre quant al realisme i el determinisme i des de les quals abordem després certes qüestions relatives a la vida, la consciència i la història en el capítol 4, i a la creació primordial en el capítol 5. En el capítol 3 presentem els experiments tipus Einstein-Podolsky-Rosen, també les desigualtats deduïdes per Bell per als resultats de mesura d’aquests experiments i la violació experimental d’aquestes desigualtats. Analitzem les implicacions d’aquesta violació per a la pervivència del realisme local i en mostrem la fallida; i, defugint l’extremisme d’un idealisme epistemològic radical, salvem allò que es pot dels mobles en assignar a la realitat física uns dèficits ontològics indefugibles que la redimeixen d’un descrèdit generalitzat innecessari.

Tornant al capítol final, el capítol 5, la descripció de la creació primigènia, és a dir, la descripció de l’autocreació del món, va precedida, per una banda, d’una descripció de l’Univers actual i, per una altra, del model que a hores d’ara sembla descriure’n millor l’evolució des de poc després dels seus orígens fins ara mateix. Aquest model, que rep el nom de model del Big Bang, ha de fer front a certes dificultats ben conegudes que exposem, alhora que exposem també l’intent de superar aquestes dificultats conegut com el model inflacionari, que corregeix i completa el model del Big Bang. A continuació fem referència a les darreres dades observacionals que donen suport a aquests models i a l’existència d’una constant cosmològica, fins fa ben poc purament hipotètica, i ens endinsem finalment, per acabar, en la peripècia de la creació primordial des de les fluctuacions de la mètrica de l’espaitemps que indueixen les fluctuacions quàntiques del buit.

Unes breus consideracions finals tanquen el llibre. Hi ha també consignat al final un apèndix perquè el lector interessat puga trobar una demostració tècnica, encara que elemental, d’una de les diverses versions de les desigualtats de Bell; un apèndix que qualsevol lector pot ignorar sense que això supose la renúncia a la comprensió d’allò essencial que s’exposa al llarg de totes aquestes pàgines.

1. Sobre història de la física en general, vegeu Holton i Brush (2001) i Newman (1969). Sobre història de la física quàntica, vegeu Sánchez Ron (2001).