Читать книгу Arbre exemplifical - Ramon Llull - Страница 7

I. De les arrels de l’Arbre exemplifical

I

DE LES ARRELS DE L’ARBRE EXEMPLIFICAL

1. El foc vol que la seva calor sigui bona en l’aigua perquè la seva bondat tingui gran virtut, i per això l’aigua va dir a l’aire que la recordés en la seva malaltia.

I llavors el monjo va pregar a Ramon que li exposés aquell proverbi.

—Senyor monjo —va dir en Ramon—, conten que l’aire jeia malalt per dues malalties: en tenia una d’amor i l’altra de dolor. Tenia malaltia d’amor perquè estava disgustat amb la terra, que tenia acció damunt del foc, a qui estimava, i per això desitjava que fos senyor de la terra, l’enemiga de l’aire. Tenia malaltia de dolor perquè sentia la sequedat que el foc ficava dins ell, sequedat que turmentava la seva humitat. I per això l’aigua va dir a l’aire que la recordés en la seva malaltia, que tenia perquè el foc ficava dins ell el seu contrari, i per aquesta raó l’aire havia de deixar d’estimar el foc. I això deia l’aigua perquè l’aire fos contrari al foc i tingués concordança amb ella. Però l’aire va respondre a l’aigua i li va dir que s’estimava més estar malalt i ser bon amic del foc, que li donava la seva semblança, que estar sa i fallar al seu amic i enganyar-lo, perquè no hi ha cap malaltia que sigui tan gran com la de traïció i d’ingratitud, que fa que hom no reconegui els beneficis que rep del seu senyor. I per això l’aire va dir que ell volia estar subjecte i sotmès al foc, el seu senyor, perquè tingués acció en l’aigua, damunt la qual s’estengués la seva senyoria amb grandesa de bondat i virtut. Perquè a la calor del foc li és gran virtut i gran bé que sigui senyora del seu amic per concordança d’amor, i del seu enemic per contrària senyoria.

2. L’aigua va plorar i va dir a l’aire que no sabia res de l’engany que el foc havia fet a la terra. L’aire va demanar a l’aigua quin era aquell engany. L’aigua va respondre i va dir que el foc i la terra s’havien aliat i s’havien promès l’un a l’altra que tot el que guanyessin ho repartirien a parts iguals. Va passar que la terra va guanyar el ferro i el foc va guanyar l’or. I quan varen haver de repartir, la terra va dir al foc que repartís, i va dir això amb la intenció que el foc li donés l’or, ja que ella li donava la seva sequedat. A més a més, qui repartia donava sempre a l’altre una part més gran que la que es quedava, i creia que el foc faria el mateix. El foc va repartir, i li va donar a la terra el ferro però es va quedar l’or. L’aire va respondre i va dir a l’aigua que el foc no havia fet cap engany en el repartiment, perquè la terra havia tingut mala intenció en l’elecció quan va dir al foc que repartís, i el foc va repartir justament per castigar la terra per la mala intenció que havia tingut.

3. L’aire va pregar a l’aigua que no anés més en companyia de la terra, ja que s’havia aliat amb ell, perquè ningú no pot durar gaire temps entre dos contraris, i ell i la terra estan en gran contrarietat. I l’aigua va respondre i va dir que la duració més gran és la que dura per acció i per passió en concordança. L’aire es va meravellar del que l’aigua deia, i li va demanar com podia durar l’associació d’acció i de passió en concordança, si l’acció i la passió són contràries. L’aigua va respondre i va dir aquestes paraules:

—Conten que el color del foc i el color de la terra es varen trobar en la flama, en la qual tingueren concordança per forma d’acció i de passió, perquè la terra va dir al foc que ella, a qui ell donava la seva sequedat, volia tenir el seu color en els súmmums de la flama i en el fum que sortia del foc, i també en les coses que el foc cremava, així com en el carbó i en la sutja i en el pebre. El foc li va respondre i li va dir que li agradava molt, perquè el seu color quedava enmig de la flama i en el ferro calent i en la brasa.

4. La terra va dir al foc que ella no li donaria la seva sequedat, perquè ell la donava a l’aire, que és el seu enemic. El foc va dir a la terra que no coneixia el poder de la llarguesa.

—Foc —va dir la terra—, i quin és el poder de la llarguesa?

—Conten —va dir el foc— que la llarguesa i l’avarícia es varen trobar, i la llarguesa havia donat tot quant tenia i més no podia donar, perquè no tenia res, i va pregar a l’avarícia, que era plena de moltes coses, que li donés el que tenia perquè ella pogués donar, ja que estava malalta per no poder donar. L’avarícia es va excusar i va dir que ella no li volia donar res, perquè ella no volia tenir la seva semblança. Llavors la llarguesa va recórrer a aquells a qui havia donat i a aquells a qui havia de donar, i llavors es varen ajuntar contra l’avarícia, i la varen despullar dels béns que posseïa, perquè la llarguesa tingués per poder donar. L’avarícia va romandre trista i malalta, i va dir aquestes paraules: «Ah, estic en dol i afligida, perquè el tresor en què durant tant de temps he treballat i pel qual tanta fam i set he sostingut amb tants deshonors i amb tantes pors, el veig donar als meus enemics, i el dóna la meva enemiga!»

5. El foc i l’aire es varen trobar en un gran boscatge on l’aire havia estat cercant durant molt de temps la terra per venjar-se d’una gran maldat que ella li havia fet. I en aquell temps en què el foc i l’aire es varen trobar, el sol es ponia. Per això l’aire va pregar al foc que li fes llum tota aquella nit perquè ell pogués trobar la terra, a qui molt desitjava trobar. Durant molt de temps el foc va pensar si faria llum a l’aire perquè trobés la terra, ja que tenia vergonya de dir que no als precs que li feia l’aire, i tenia consciència de descobrir la terra, que era la seva amiga, a qui l’aire volia destruir i matar. Mentre el foc així pensava, l’aire es va meravellar de com el foc no responia als precs que li feia, i va dir al foc que sabia molt bé que ell no l’estimava gaire perquè no responia als seus precs ni amb rapidesa ni com ell volia. El foc va dir a l’aire que ell no sabia el que la saviesa havia respost a la voluntat.

—I com va ser, això? —va dir l’aire.

—Conten —va dir el foc— que la voluntat desitjava molt trobar un home a qui estimava molt, i va pregar a la saviesa que li mostrés els camins pels quals pogués trobar aquell home, a qui desitjava molt trobar per tal que el pogués servir i honrar. La saviesa va dir a la voluntat que li feia una justa demanda i que amb molt de gust li mostraria els camins pels quals pogués trobar el seu amic, camins que no li mostraria si sabés que la voluntat volia matar o fer alguna maldat a aquell home, perquè aquell home li havia fet favors moltes vegades.

6. El foc va demanar a l’aire si ell l’estimava tant com estimava l’aigua, i l’aire va dir al foc que no feia una demanda justa i que poc sabia de la natura d’estimar.

—Aire —va dir el foc—, i què és la natura d’estimar?

Però l’aire va callar i no va voler donar cap resposta al foc. El foc es va meravellar molt perquè l’aire no li responia, i tantes vegades li va pregar que li respongués que l’aire va dir al foc aquestes paraules:

—Conten que la voluntat va trobar la saviesa mentre anava a una ciutat en la qual hi havia la memòria, i a ella es dirigia la voluntat perquè li recordés el seu amic. I com que la saviesa menava amb ella la ira, que és enemiga de la voluntat, la voluntat no va acollir bé la saviesa, encara que li hagués mostrat els camins per on trobar la memòria. I quan la voluntat va arribar on era la memòria, que li va recordar el seu amic, totes dues varen fer gran festa i varen tenir gran goig, tant que la saviesa va estar disgustada amb la voluntat, que en trobar-la no li havia fet tan bona cara com a la memòria. Així que la saviesa va reprendre la voluntat davant la memòria dient-li que poc li agraïa els favors que li havia fet. La voluntat es va excusar i va dir que sentia un plaer molt més gran en donar la seva semblança sense patiment que en prendre semblança d’altre amb treball.

7. L’aigua anava per una bella selva on va trobar la pedra i el ferro d’on surt el foc, els quals va insultar, i els va dir moltes maldats perquè eren la culpa de la seva malaltia, perquè quan ella era a l’olla el foc l’escalfava i li prenia la seva fredor, que ella estimava molt. I la pedra i el ferro varen respondre a l’aigua dient-li que el foc havia estat massa generós en donar-li la seva virtut. Però l’aigua es va meravellar molt d’aquelles paraules, dient-los que li semblava impossible que ningú pogués ser massa generós a donar virtut. Per això els pregava que li diguessin per què el foc era massa generós quan li donava la seva virtut.

—Conten —varen dir la pedra i el ferro— que en un prat hi havia una herba que tenia la virtut de guarir els leprosos de la seva malaltia. A un leprós es va mostrar aquella herba, de la qual va menjar i es va guarir de la seva lepra per la virtut d’aquella herba. Va passar que aquell home va anar a pixar en aquell prat, i amb aquella herba que l’havia guarit es torcà les anques. I per això l’herba va ser massa generosa en donar virtut a aquell qui tant l’havia deshonrada.

—Pedra i ferro —va dir l’aigua—, i quina virtut em dóna a mi el foc quan sóc a l’olla?

La pedra i el ferro varen respondre i varen dir que la farina i ella havien volgut fer pa perquè amb aquell pa poguessin donar virtut a l’home i que pogués viure, i varen fer aquell pa al forn amb la virtut del foc, sense el qual no l’haurien pogut fer ni haurien pogut donar virtut de vida a l’home.

8. En el foc es varen trobar dues veritats: l’una era de calor i l’altra de sequedat. Les dues veritats varen demanar al foc de quina d’elles dues se sentia millor guarnit contra la falsedat i contra l’aigua. El foc va dir a la seva claror que respongués a aquella demanda, però la veritat de la terra va dir al foc que ell no havia elegit jutge imparcial, perquè la claror té concordança amb la calor en el dia, que és clar i calent, i està en contra de la sequedat en la nit, que és freda i tenebrosa per culpa de l’ombra de la terra. El foc va respondre a la fredor de la terra i va dir que en una ciutat va passar que un home del poble va pensar la manera per la qual ell pogués ser rei d’aquella ciutat i matar el rei, que és el senyor natural. Al començament que aquell home va concebre aquell propòsit, va començar a imaginar la manera amb falsedat, perquè per acomplir el seu propòsit no podia actuar amb veritat. Aquell home va trobar la manera de tenir molt poder en aquella ciutat contra el poder del rei, amb la qual cosa el rei va pensar la manera per destruir aquell home. I al començament que va pensar la manera, la va pensar amb veritat. I per això en aquella ciutat la veritat i la falsedat varen tenir una batalla molt gran, i al final la falsedat va ser vençuda perquè es concorda amb no-ésser, mentre que la veritat té concordança amb ésser. Aquest ésser va elegir el rei perquè fos jutge de la seva consciència contra la falsedat, que està en contra de caritat i té concordança amb les tenebres.

9. L’aire es va clamar a l’aigua del foc, que gaudia quan el turmentava amb la terra, com ell gaudia en rebre la calor del foc i en ser-li obedient en rebre aquella calor. I perquè l’aigua és enemiga del foc, no volgué consolar l’aire, sinó que li va dir molt de mal del foc i, com més mal li deia, el foc més turmentava l’aire perquè obeïa l’aigua. Estant així l’aire turmentat, i cada dia es multiplicava el seu turment, va recórrer a la terra, que era la seva enemiga, i es va clamar a ella del foc, dient que li feia molt de mal. I la terra va respondre a l’aire excusant el foc i dient a l’aire moltes maldats, perquè l’aire patís més i ella fes servir la seva natura contra l’aire, que és el seu contrari. Estant així de turmentat l’aire, i quant més es clamava més turmentat se sentia, no va trobar altra sortida que pregar al foc que tingués pietat d’ell, i el foc li va dir aquestes paraules:

—Conten que un rei tenia un cavaller a qui estimava molt, i pel gran amor que li tenia li feia molts d’honraments i li donava diners i cavalls i tot el que havia de mester. Com més donava el rei al cavaller, més estimava el cavaller al rei i molt més s’esforçava per servir-lo. El rei va voler provar el cavaller, si li portava amor més gran perquè li donava o perquè era el seu senyor, i va estar molt de temps sense donar res al cavaller. Així, el cavaller no estava tan content del rei com solia ni el servia tan bé com de costum. I per provar millor la intenció del cavaller, el rei li va prendre un bon castell que li havia donat, i llavors el cavaller es va separar del rei molt irat i va anar a un comte que era enemic del rei, un comte a qui el cavaller havia matat el seu fill en una batalla, i va dir-li que ell volia ser el seu servidor per tal de venjar-se del rei. Aquell cavaller va anar en batalla contra el rei amb el comte, i va acabar pres, i llavors va clamar mercè al rei perquè el perdonés i li tornés el seu castell i el seu amor. I el rei va respondre i li va dir que ell demanaria consell a la justícia i a la misericòrdia: a la justícia li va demanar consell per saber si l’havia de castigar, i també a la misericòrdia per saber si l’havia de perdonar. La misericòrdia va pregar al rei que perdonés el cavaller perquè ella pogués ser gran amb el rei, i la justícia va aconsellar al rei que el castigués perquè ella pogués ser més gran amb ell que la misericòrdia, sobretot per ser el rei més rei per justícia que per misericòrdia. I, a més a més, aquell cavaller no tenia bona intenció de demanar perdó quan pregava que li tornés el castell. I llavors el rei, per allò que la justícia havia al·legat, va fer turmentar el cavaller i el va fer morir a mala mort.

10. La rosa i el pebre parlaven del foc i de l’aigua, i la rosa lloava l’aigua perquè multiplicava bondat de moltes parts ajuntant una part amb l’altra, perquè la bondat fos gran en l’aigua, i el pebre lloava el foc perquè repartia bondat en moltes parts, per tal que sota el seu gènere moltes substàncies fossin bones. Tant estigueren el pebre i la rosa en aquestes paraules, que hi va haver gran batalla entre ells. Perquè el pebre deia que més val aquella substància que es dóna a molts que aquella que es restreny i moltes coses ajusta en si mateixa, de les quals moltes substàncies tenen necessitat, mentre que la rosa deia el contrari. I sobre això la rosa i el pebre varen anar a judici davant de la sequedat, perquè era qualitat d’ambdós, però la sequedat es va excusar i va dir que no volia ser jutge, dient aquestes paraules:

—Conten que un rei va donar jutge a dos cavallers que discutien per un castell, i aquell cavaller que no tenia dret al castell va donar mil florins al jutge perquè jutgés a favor seu, i el cavaller que tenia bon dret al castell donà al jutge cent florins perquè jutgés a favor seu. I per això el jutge fou més de la part dels mil florins que dels cent, i falsament va adjudicar el castell a aquell de qui no havia de ser. I per això la sequedat, que era més de la part de la rosa que del pebre, no volia ser jutge. Va passar que el rei va saber que el jutge havia pres mil florins d’aquell cavaller a qui havia donat el castell, i cent d’aquell de qui havia de ser el castell. I llavors el rei va fer venir els cavallers al seu consell, al qual demanà si coneixia la natura de la raó per la qual un cavaller havia donat mil florins pel servei i l’altre cent tan sols, i això que els dos cavallers eren iguals en riquesa. En el consell del rei hi havia un vell savi, i va dir que era presumible que aquell cavaller que no havia donat més de cent florins tenia dret sobre el castell, i la raó estava en el fet que aquell qui té bon dret plany molt més la despesa que fa en el plet que aquell que no té bon dret, que despèn gustosament per poder guanyar allò que no és seu. I llavors el rei va fer un ordenament a la seva terra: que aquell que hagués donat més al jutge tingués menys credibilitat i que aquell que li hagués donat menys en tingués més.

11. El foc va voler enganyar l’aigua, i va dir que l’ajudés a fer el pebre, que és petit, i ell l’ajudaria a fer la carabassa, que és gran, i així estarien ambdós en concordança.

—Conten —va dir l’aigua— que un cavaller pobre tenia un fill, i un pagès ric tenia una filla, i de tots dos se’n va fer matrimoni per tal que el fill del cavaller fos ric, per la seva muller, i la filla del pagès fos honrada, pel seu marit: però aquest honrament de la muller va convertir-se en deshonra quan els diners varen ser gastats, i la tristor va romandre en tots els moments de la seva vida. I aquest exemple va contar l’aigua perquè conegué l’engany que el foc li volia fer, perquè el pebre dura més que la carabassa, i la fredor té passió més gran en el pebre que acció en la carabassa, encara que el pebre sigui petit i la carabassa sigui gran. I per això l’aigua va dir al foc que no volia tenir-hi concordança sota aquella semblança perquè no podia estar durant molt de temps amb el pebre en desgràcia.

12. El foc va pregar a l’aigua que anessin junts al Sol i que pel camí podrien tenir conversa parlant d’unes coses i d’altres. L’aigua va respondre i va dir que dos contraris no van bé per un mateix camí, i sobretot que el Sol és el seu enemic i és amic del foc. Però que si el foc volia anar amb ella a la Lluna, llavors amb molt de gust aniria amb ell per un camí i sota la condició que anessin a la Lluna de nit i no de dia.

13. Els quatre elements varen començar el pebre: el foc hi va posar quatre unces de lleugeresa i la terra n’hi va posar tres de feixuguesa, i l’aire hi va posar dues unces de lleugeresa i l’aigua una de feixuguesa. I quan el pebre estava començat i fet, sis unces varen voler pujar i quatre varen voler estar a baix a la terra. El pebre va consentir al desig de les quatre unces i no va voler consentir al desig de les sis, i per això les sis unces varen dir al pebre que ell actuava contra la seva natura perquè estava més en el lloc de baix que en el de dalt, per raó que ell és major pels desigs majors que pels menors. I llavors el pebre va respondre i va dir aquestes paraules:

—Conten que el vent va pujar un gra de raïm a una alta muntanya que era molt freda. Aquell gra va multiplicar tronc i branques, rams, fulles i flors, però no podia fer fruit pel gran fred que feia en aquella muntanya. I com que ell havia pres principi, natura i ésser al peu de la muntanya, desitjava més estar en els llocs baixos que en els alts, per tal que pogués fer fruit i multiplicar la seva espècie.

14. L’aire es va posar enmig del foc i de l’aigua perquè en fes concordança i que tots tres anessin contra la terra. Quan l’aire va haver fet concordança entre el foc i l’aigua contra la terra, la terra no va voler donar la seva sequedat al foc ni prendre la fredor de l’aigua com solia fer, i per això el foc i l’aigua varen anar contra l’aire amb la terra, la qual posaren enmig de tots dos. I llavors l’aire no va voler rebre la calor del foc ni donar la seva humitat a l’aigua fins que l’aigua i el foc tornessin a tenir concordança amb ell contra la terra, la qual no volgué donar la sequedat al foc ni rebre la fredor de l’aigua. I així passaven treballs el foc i l’aigua totes les vegades que volien tenir concordança, i per això es meravellaven molt de com no podien tenir concordança ni per la terra ni per l’aire. I llavors varen demanar a Saturn si ell sabia la raó i l’arrel per la qual no podien tenir concordança, i Saturn va dir aquestes paraules:

—Conten que un ermità, que era un home de vida molt santa, va dir a l’àngel que el guardava que molt es meravellava de com podia ser que quan ell contemplava Déu no tenia cap temptació de fer cap pecat, i tan bon punt deixava de pregar i contemplar Déu, immediatament i a pesar de la seva voluntat queia en temptacions i pensava en vanitats. L’àngel li va dir que no era cap meravella si l’home està temptat i pensa en vanitats, ja que entre ell i Déu no hi ha mitjà que els faci estar en concordança, i que ell simplement estava allunyat de tota natura de pecat i de vanitat i de contrarietat de Déu i d’home. Això —va dir Saturn— no ho té l’aire quan vosaltres voleu tenir concordança amb ell contra la terra, perquè no sou lluny de la contrarietat en què esteu, encara que vulgueu tenir concordança amb l’aire.

I doncs el foc i l’aigua varen conèixer, pel que ell havia dit del sant ermità i per la contrària natura en què estaven, la manera segons la qual els sants homes tenen temptacions i pensen en vanitats.

15. El foc i la terra varen fer una filla en el pebre, que tenia per nom majoritat, i l’aire i l’aigua varen fer en aquell mateix pebre una filla, que tenia per nom minoritat, i totes dues filles varen ser mullers del pebre i de totes dues en sortí un fill que va matar el seu pare. I per això el sastre va maleir les tisores i l’agulla.

I llavors el monjo va dir a Ramon que li exposés aquell exemple:

—Senyor monjo —va dir Ramon—, conten que a un sastre l’agulla va engendrar una filla que tenia per nom riquesa, i les tisores varen engendrar una filla que tenia per nom honrament. El sastre va prendre aquelles dues filles per mullers, de les quals el sastre va tenir un fill que a la seva mort no va voler donar un poc de roba perquè el cobrissin, i el varen posar tot nu sota la terra contra honrament i riquesa. I per això el sastre va maleir l’agulla i les tisores amb qui havia reunit riquesa i donat honrament al seu fill. Però les tisores i l’agulla es varen excusar d’aquella maledicció dient que no en tenien la culpa, perquè ell s’havia posat a ell mateix en minoritat de riquesa i honrament, i el seu fill en majoritat, i per això convenia que en la mort ell i el seu fill fossin contraris.

—Ramon —va dir el monjo—, i quin nom tenia el seu fill?

Ramon va respondre i va dir que el fill del sastre tenia per nom privació del fi d’honrament i riquesa.

16. En el pebre el foc està en majoritat i l’aigua en minoritat, i per això l’aigua va pregar a l’aire i a la terra que l’ajudessin contra el foc, perquè la seva minoritat no podia suportar la majoritat del foc. I llavors l’aire i la terra varen respondre a l’aigua que ella no sabia el que una bona dona havia respost al seu mal marit.

—I com va ser, això? —va dir l’aigua.

—Conten —varen dir l’aire i la terra— que un home que era molt ric tenia muller, a qui va dir aquestes paraules: «Jo vull que vós sigueu la meva dona i que de mi i de la riquesa feu la vostra voluntat, i això ho dic perquè sigueu bona i la vostra bondat sigui més gran que la meva.» I la dona va respondre i va dir aquestes paraules: «És impossible que amb natures contràries es pugui guanyar una bondat més gran.»

17. El foc va convidar l’aire i la terra en el pebre perquè l’ajudessin contra l’aigua, que igualment li era contrària per fredor i per feixuguesa en general, igualtat que ell desitjava destruir destruint la mateixa proporció que tenen en el pebre. Perquè un cop destruïda la igualtat de totes dues qualitats en el pebre, volia destruir l’aigua, així com l’enveja, que, tot destruint la igualtat especial d’amativitat i amabilitat, volia destruir la caritat de dos germans.

—I com va ser, això? —varen dir l’aire i la terra.

—Conten —va dir el foc— que un mercader era molt ric i tenia dos fills, als quals, en la seva vida, va donar muller a tots dos i, en la seva mort, va ordenar en el seu testament que tots dos posseïssin els béns amb igualtat, en tant que mentre fossin vius no poguessin repartir-los fins a la mort del que morís primer. I això va fer el mercader perquè tinguessin igual caritat. I llavors l’enveja va pensar com podria destruir aquella caritat, i per això va dir al fill més gran que no era convenient que ell fos igual al seu germà en riquesa i en honrament, perquè Déu l’havia fet néixer primer. I per això havia de tractar amb la cort que ell hagués de repartir amb el seu germà i obtenir la part més gran de la riquesa. I llavors aquell va respondre a l’enveja i va dir que ella no sabia la intenció per la qual el seu pare havia fet aquell testament. «I quina intenció va tenir el teu pare —digué l’enveja— quan va fer el testament?» «Enveja —va dir el primogènit—, el nostre pare va matar un home d’aquesta ciutat que va tenir un fill que té tanta riquesa com la que tenim nosaltres, i va voler que nosaltres no repartíssim la riquesa perquè tinguéssim gran caritat l’un amb l’altre. I si ell m’hagués deixat a mi la major part i al meu germà la menor, no hi hauria caritat en igualtat, i el nostre enemic podria matar primer el meu germà, que tindria minoritat de poder, i després a mi. I mai més, enveja, em parleu amb tals paraules.»

18. Conten que el foc anà en romeria i l’aigua també, i ambdós es trobaren pel camí, i el foc digué a l’aigua aquestes paraules: «En aquesta terra hi ha molts cavallers que són els meus amics i que farien qualsevol cosa que jo volgués, perquè jo els he fet favors moltes vegades.» Mentre el foc parlava així, l’aigua conegué, segons les paraules que deia, que el foc tenia por d’ella; i per això conegué que ell tenia menor virtut i menor poder que ella, perquè si ella tingués menor poder i menor virtut que el foc en aquella terra on es trobaren, hauria tingut por abans que el foc, por que començà a tenir quan el foc hagué dit aquelles paraules. I com que considerà que el foc havia començat a tenir por abans que ella, sentí virtut i força contra el foc, i llavors combaté i vencé el foc, que deia que en aquella terra tenia cavallers amics seus perquè l’aigua tingués por, la qual digué al foc que no tenia por del que no veia per això que oïa.

Hem dit de les arrels i hem donat exemple segons el qual tothom les sàpiga aplicar a les moralitats, tal com nosaltres les hem aplicat. I com que evitem la prolixitat, passem als troncs dels arbres.