Читать книгу Els modificadors intraoracionals i interoracionals - Ricard Morant Marco - Страница 5

NOTA PRELIMINAR

La Biblioteca Lingüística Catalana naix de la col·laboració que exigeixen les necessitats més peremptòries. Hi ha un tipus d’obres que ningú no ofereix als editors, i són aquests els qui —contràriament al que sol passar en el camp de la bibliografia científica— les demanen als autors. Una tesi doctoral s’ocupa generalment de qüestions massa específiques perquè el públic culte hi puga estar interessat: editar-les representa, quasi sempre, un favor que l’editorial presta a la ciència i a l’autor. En l’altre extrem, un manual redunda en benefici d’autor i editor, i, si les expectatives són favorables, l’acord de publicar-lo se sanciona ràpidament.

Però, ¿què en direm de les obres de consulta, de les col·leccions que desenvolupen el ventall temàtic d’una disciplina científica amb un criteri unitari per a totes i cada una de les qüestions abordades? Els autors d’aquest tipus de treballs no són lliures: l’editorial els imposa un límit d’extensió, l’exigència de tractar l’estat de la qüestió, i fins i tot una línia expositiva unificada. L’editor tampoc no se sent còmode amb el projecte: d’una banda, encarar-s’hi implica el compromís implícit —i, en el nostre cas, explícit— d’esgotar la matèria, de fer que tots els temes projectats es publiquen amb la qualitat científica i dins els terminis previstos; d’altra banda, es veu obligat de bestreta a renunciar a la mera pruïja de la rendibilitat per mor de la necessitat social que l’ha motivat. No és, doncs, estrany que aquest tipus de col·leccions siga poc freqüent en el panorama editorial.

La Biblioteca Lingüística Catalana, promoguda pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, realitza així una funció que, probablement, només un organisme d’aquesta naturalesa pot mamprendre. És obvi que el panorama bibliogràfic de la llengua catalana disposa de monografies substancioses i gramàtiques excel·lents, però manca d’una colec·ció com la que ara ens proposem publicar. Quan un lector culte, un professor de Batxillerat o d’EGB, o un alumne de Filologia vulga conèixer de forma ordenada i comprensible tot allò que s’ha escrit sobre lingüística o filologia catalana, és probable que no sàpia on trobar-ho: si acudeix a les gramàtiques s’adonarà que són excessivament generals i que, endemés, cada una està orientada en un determinat sentit —normatiu, generativista, estructuralista, etc—, i no dóna compte dels altres. Si escorcolla en les biblioteques se sorpendrà pel fet que uns temes han estat investigats de forma exhaustiva i que altres manquen per complet de referències fiables.

En aquestes circumstàncies, és evident que ens cal una col·lecció amb les següents característiques:

a)Que abrace el conjunt de la Lingüística i la Filologia catalanes, des del nivell fonològic al pragmàtic, passant pel morfològic, el sintàctic i el semàntic, i no només des de la perspectiva sincrònica sinó també des de la diacrònica.

b)Que presente l’estat de la qüestió de cada tema estudiat, i no únicament la perspectiva de l’autor.

c)Que el nivell expositiu procure conjuminar les exigències de la cientificitat amb la màxima claredat i senzillesa.

En altres dominis lingüístics la idea fou mampresa fa anys i amb un èxit ben notable: la sèrie Textbooks in Linguistics de Cambridge University Press dedica volums específics a l’aspecte verbal, a la formació dels mots, a la dialectologia, a la fonètica acústica, etc; la col·lecció Que-sais-je? de Presses Universitaires de France en la seua sèrie blava (filologia) aborda estudis sobre sintaxi del francés, l’argot, l’etimologia, el «patois», el francés antic, etc.

La Biblioteca Lingüística Catalana s’ha proposat d’omplir una llacuna similar en el camp del català. Cada vegada que un professor o un estudiant vulga preparar un tema de lingüística i filologia catalanes —sobre l’adjectiu, sobre els dialectes, sobre el sistema verbal, sobre els modificadors, sobre història de la llengua, sobre comentari de textos, etc.— agrairia que algú (generalment un especialista en la matèria) li proporcionàs un resum de tot allò que se n’ha dit, des d’una perspectiva lingüística general, i de les possibilitats d’aplicació al català, tant si comptàvem amb estudis específics com si no. Si pogués disposar d’una biblioteca exhaustiva, senzilla i de preu assequible, és indubtable que el seu treball s’hi veuria facilitat: en un moment en què l’ensenyament del català experimenta un auge considerable, la conveniència d’aquesta col·lecció respon, alhora i potser amb més motiu, a una verdadera necessitat social.

Per a dur endavant el projecte, ha estat imprescindible la col·laboració d’investigadors de diverses universitats, tant de la nostra àrea lingüística com de fora. La Universitat de València agraeix aquest esforç, intel·lectualment no gaire grat, amb la seguretat que suscitar vocacions per a l’estudi de la llengua catalana és el millor guardó que se’ls pot oferir.

València, novembre de 1986