Читать книгу Èxit - Roger Pera - Страница 8

Conec en Roger des de fa anys. Des que era un dels protagonistes de Poblenou a TV3. D’això fa més de vint anys. Bé, de fet, mai es coneix prou bé a ningú. Mai. D’aquí el patiment de molts pares i mares quan els fills eviten que exerceixis d’investigador privat. Ningú t’alliçona per ser pare, ni per ser fill, ni tan sols per ser persona. Les debilitats són múltiples. Els perills t’envolten. I, aquests anys, els tens tots al teu abast.

En Roger i jo, si fa o no fa, som d’una generació en què tot era dolent però volíem provar si ho era o no. Som fills del no-res. Nascuts encara en la dictadura però crescuts en la transició, vam voler saber per nosaltres sols, sense ajuts i sense xarxa, què era això de la democràcia.

I la democràcia era fer-ho tot sense que ens prohibissin res.

Conec en Roger, però conec també son germà Biel, que va ser becari al Tu diràs de RAC1 quan jo el presentava. En Biel era un bon paio que mai, mai, va fer bandera de ser fill de qui era fill, ni germà de qui era germà. En Joan, en canvi, sempre feia bandera dels fills.

Un dia que va venir a la ràdio vaig preguntar a en Joan com estaven els nanos, una pregunta retòrica a la recerca d’un senzill «bé». La resposta va ser un repàs individualitzat de tota la canalla Pera Itxart. I té sis fills. L’amor d’en Joan pels seus fills és imperial. Sempre ha estat així.

Quan ens vèiem, especialment li preguntava per en Roger, i més després del seu inici a la sèrie dels migdies a TV3.

En Roger sempre estava bé, em deia en Joan. Si no feia el doblatge de Matt Damon, era un musical que estava preparant o un petit paper en una TV movie, o un curt, o era a Madrid en una sèrie o doblant Tobey Maguire.

Un matí, mentre feia el programa, el 27 de gener de 2014, uns oients ens van enviar un correu en què explicaven el que havia passat dos dies abans al Teatre del Raval de Barcelona, on es representava el musical Germans de sang.

No hi va haver representació perquè en Roger Pera no s’hi va presentar. Va haver de sortir el director del musical a l’escenari i enfrontar-se al públic que omplia la sala barcelonina. En Ricard Reguant va prendre la paraula i el va excusar. Però va ser una excusa demolidora, de gran amic, de toc d’alerta. Aquell dilluns en Ricard va entrar a El món a RAC1 en directe: «Està malalt. Ja ve de lluny. No podem culpar una persona malalta. Estava convençut que fer Germans de sang l’ajudaria a curar-se però hem fracassat. No podem tapar el que fa. Ningú més, ni ell mateix, no podem tapar-ho més. El que hem de fer és curar-lo».

Quines casualitats té la vida. A en Roger el vaig conèixer teatralment al costat d’en Sergi Zamora, d’en Joan Crosas, de l’Àngels Gonyalons i de la Gemma Brió quan van representar (oh, divina casualitat) Germans de sang, però l’any 1994, també dirigida per en Ricard Reguant.

Més de vint anys després, tot quadrava amb aquell musical. Em consta que aquella trucada d’en Reguant a RAC1 va ajudar molt en Roger. Molt. El dolorós cop de puny de l’amic que li diu: «Roger, prou. Som-hi».

Quan va acabar el programa no sabia com reaccionar. ¿Havia de trucar a en Joan, al pare, aquell home que un dissabte a la tarda de no sé quants anys enrere va fer que l’amic Xavier Bosch i jo no poguéssim suportar els atacs de riure que ens van agafar veient-lo amb en Paco Morán al Borràs fent La extraña pareja? L’home que ens va fer riure, sentir-lo plorar? No.

Trucava a algun dels germans d’en Roger? Tampoc. En Reguant explicava des de la justa distància entre la família i el company el que estava passant. En Roger era enmig del drama.

Al cap d’unes setmanes vaig parlar amb en Joan Pera, el pare que el va parir. «Se n’està sortint. A poc a poc. Ho farà. És valent».

Un dia en Roger em va trucar. Em volia veure i explicar-me com estava. Vam quedar al migdia en una cafeteria a tocar de la ràdio. El vaig veure com feia anys que el coneixia: atabalat, emocionat, apassionat… Però en això m’assemblo a en Roger. Tenia ganes de fer coses. Em va explicar que havia fet el doblatge de l’Eddie Redmayne al biopic de l’Stephen Hawking a The Theory of Everything, que estava preparant una obra musical i que s’estava curant.

Recordo haver-li dit: «Hòstia, Roger, para, para». En Roger xerra com si fes un doblatge, amb aquella veu deliciosa, fastigosament perfecta, que, a més, fa vibrar quan toca i la fa aflautar quan li rota.

—Estàs bé? Estàs net? —li vaig preguntar.

—Mai saps quan estàs bé i si pots recaure, però estic orgullós de mi mateix. Mai ho havia estat tant.

I a partir d’aquí em va explicar la seva vida com si fos una autobiografia parlada, recitada de memòria. Em va dir que estava escrivint molt. Sobre la seva vida, la seva misèria, i em va dir que la volia explicar per si a algú li podia servir d’ajut. Era una gran idea. Fer teràpia escrivint sobre el que a un mateix li passa en temps real. Així ho ha fet en Roger Pera. Allò que em va explicar fa uns mesos en una cafeteria de Barcelona, que enllaçava amb el que havia passat al Teatre del Raval mesos abans, era la seva teràpia.

—A poc a poc, Roger. No tinguis pressa. És llarg però ves escrivint. T’ajudarà —li vaig dir.

I, com tot a la vida, ha necessitat el seu temps. Per molt dolorós que sigui, que em consta que ho és… i molt. Aquí escriu la seva història en Roger. La d’un intent de superació. Salta, Roger, salta.

JORDI BASTÉ