Читать книгу Paper cremat - Salvador Macip - Страница 2

Оглавление

Silvia Broome · Anna Carreras · Víctor García Tur

Andrea Jofre · Salvador Macip · Inés Macpherson

Ramon Mas · Jordi Masó · Pep Prieto · Carme Torras

Paper cremat

10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury

Versió en blanc i negre a partir de l’original en color. Disponible a:

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Ray_Bradbury_(1975)_-cropped-.jpg

ISBN: 978-84-949900-6-9

Edició: Apostroph

Correcció: Inés Macpherson

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

Primera edició paper: maig/juny 2020

Primera edició digital: abril 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei i en aquells casos en els que s’indiqui un ús sota llicència Creative Commons o similar. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. La Silvia Broome, l’Anna Carreras, en Víctor García Tur, l’Andrea Jofre, en Salvador Macip, la Inés Macpherson, en Ramon Mas, en Jordi Masó, en Pep Prieto, la Carme Torras i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Pròleg

Quan la Inés Macpherson em va proposar publicar aquest recull vivíem en un món. Quan la versió digital vegi la llum, serem al bell mig d’un gran canvi. Quan arribi a les llibreries encarnat en paper, el món haurà canviat per sempre. Sembla un relat de Ray Bradbury. No ho és. M’atreveixo a dir, sense massa por a equivocar-me, que la realitat ha estat a l’altura del gran escriptor nord-americà.

Enguany fa cent anys del seu naixement i sembla que la realitat s’hagi engrescat a oferir-nos una distopia curulla de trames, subtrames, girs inesperats, drames grotescos, tragicomèdies. Desenes de milers de morts; palaus de gel convertits en tanatoris; poliesportius, vaixells i trens convertits en hospitals; llars d’avis convertides en vaixells de la mort; fosses comunes a Brooklyn; militars condecorats a les rodes de premsa; països sencers tancats a casa; fronteres tancades; creuers en quarantena plens de malalts; una vida a Internet. Hi ha coses que no podem incloure en aquesta llista perquè ara mateix no ens les podem imaginar i quan tanquem aquesta edició encara no hauran passat.

Poc abans d’enllestir aquest llibre he llegit un titular que deia que els Mossos d’Esquadra han irromput en una església de Sant Cugat del Vallès on s’estava celebrant una missa. Quan es va anunciar el pacte entre el PSOE i Podemos que va fer possible l’actual govern de l’Estat hi va haver qui, amb més humor que convicció, va dir que amb ells no hi hauria Setmana Santa.

No n’hi ha hagut i les misses estan prohibides durant els dies en els quals el confinament és més estricte. Les llibreries estan tancades, ningú crema llibres —si més no, de moment— però quan puguin tornar a obrir potser hem de lamentar massa persianes abaixades per sempre. Les grans empreses d’Internet aprofiten per guanyar encara més avantatge i més d’un govern vol accedir a les dades de geolocalització dels nostres mòbils per assegurar-se que som on hem de ser.

Aquests dies sempre som al llindar d’una nova i petita distopia, d’un nou fet que trastoca lleument allò que abans anomenàvem normalitat. Tornarem a sortir al carrer com fèiem abans però el món d’abans no tornarà. El proper Stefan Zweig que escrigui El món d’ahir escriurà una obra molt estranya.

Els relats que llegireu en aquest recull us acompanyaran en les emocions i reflexions quan tot això passi, perquè hi estan estretament connectades d’una manera que costa imaginar. Hi trobareu angoixa, desconcert, por, terror, esgarrifança, tristesa, resignació i també una bona dosi d’esperança i confiança en el futur. Aquests contes, com el mateix Ray Bradbury, ens presenten mons possibles que semblen impossibles i ens confronten amb nosaltres mateixos.

Bernat Ruiz Domènech

Director editorial d’Apostroph

Aquest llibre ha estat possible gràcies a un projecte de crowdfunding de Verkami.

Aquests n’han estat els mecenes1:

1 Els mecenes apareixen amb la forma que han triat ells mateixos. Alguns mecenes han preferit no aparèixer a la llista.

Agustí, Esther, Maria Benejam Berger, Joan Sorolla, Annallis, Àngel Berna, Jaume Ortolà, Xavier Rigall, Teresa Amat, MARKO, Oriol Montesó, Edgar Cotes i Argelich, Cesc Castellet, Sara Contreras, Enric Navàs Ariadna Sanz, Gemma Martínez Llauradó, Maria Delmàs, Oscar Sanjuan, Emma Giné, DATAC, Jordi Vila i Simón, Encarna Maria, Anna Canyelles, Carles Cervelló, Antoni Herrero, Damià Felip-Falgàs, Carme Fenoll, Rosa Roger, Lluís Agustí, Maite, Josep Llurba Naval, Quim Gómez, Mònica Bofill, Jordi, Quel Batalla, Joan Queraltó, M&R, Menut, Albert Rossell, Jaume C. Pons Alorda, Daiku, Ramona Solé, Judith Chinaski, Eva Ruiz Muller, Rucs Elèctrics, Jordi Balagué i Linares, Ampar, Dani Solé, Jaume Masip i Torné, Toni Rojas, Pallerols, Mon Monfort i Pep Sopena, Marc, Ricard Sayeras Quera, Edu Lecina, Montserrat R. Guerrero, Ignacio Redondo,

Gemma Martí O’Toole, Inés, David Martí,

Montserrat Majó

Silvia Broome

Silvia Broome és filòloga clàssica i historiadora, però es defineix com a llibretera, ofici al qual es dedica des de fa uns quinze anys. És en aquest món dels llibres on millor es troba i, al mateix temps que devora metafòricament un volum darrere l’altre (o com a mínim ho intenta), aprofita per escriure articles a diferents mitjans com Descubrir la Historia, Papel en Blanco o Cuarto Poder.

Durant els darrers anys ha estat molt activa a xarxes socials, exposant el seu punt de vista sobre l’actualitat, el món editorial i la cultura en general.

Li agraden les coses fosques.

De portes endins

En un lloc imprecís, en un temps indefinit...

El dia es desvetlla, però en aquesta habitació la llum que entra per les escletxes de la persiana torta és tan escassa que dificulta la visió del que hi ha entre aquestes quatre parets.

De fet, el dormitori va quedar ancorat al passat, com si fos una il·lusió, fa ja massa anys. La decoració és bàsica, només un llit de matrimoni amb una capçalera corcada, una tauleta de nit esgavellada i una làmpada de sostre sense bombeta, i llueix descurada i plena de pols. És un retrat perfecte de l’estat mental de l’home que l’ocupa.

En Vincent, un ancià d’aspecte malaltís, respira amb dificultat, perquè el consum continu de tabac ha rossegat els seus pulmons ennegrits. Està tan escanyolit que el ronyós pijama que porta (un pijama que fa pudor per la manca de la més mínima atenció higiènica) li cau de mala manera sobre els ossos, oferint una aparença descoratjadora.

El vell dorm tot sol, arraulit en posició fetal a la banda dreta del llit. Al seu costat hi descansa una antiga fotografia on se’l veu radiant al costat de la seva dona, la Rosario, tota una bellesa de l’època, el dia del seu casament. En Vincent la recorda contínuament: és incapaç d’assimilar la seva absència. Ella, la dona amb qui va compartir mitja vida, la seva companya, ja no és amb ell. Encara pitjor: ja no existeix.

De sobte, un udol inhumà que fa vibrar les parets i que caigui pols de guix des de les motllures del sostre, l’arrenca de soca-rel del somni inquiet on intenta, sense gaire èxit, amagar la realitat de la seva desgràcia. Amb els ulls oberts com taronges, s’incorpora amb l’ai al cor i observa impotent al seu voltant una situació que el segueix aclaparant, malgrat haver-se convertit en una cosa relativament habitual.

En el moment en que el crit s’apaga, quan tot torna a quedar sumit en una fràgil calma, algú truca al timbre de la porta de forma insistent. En Vincent, amb l’ensurt encara al cos, surt de l’habitació amb pas inestable, arrossegant els peus. Però tan bon punt creua el llindar de la seva cambra, s’atura un instant, dubta i recula per recollir la fotografia de la Rosario, que ha quedat sobre el llit.

El so del timbre es repeteix una vegada i una altra de forma obsessiva. L’home, prement la fotografia contra el seu pit, accelera el ritme i recorre amb urgència el fosc passadís que separa l’habitació del vestíbul. En arribar, observa per l’espiell i obre amb resignació a la persona que l’espera a l’altra banda.

En Vincent i l’Edgar, el seu veí de replà a l’últim pis de l’edifici, el tercer concretament, es troben de cara i se saluden amb una encaixada de mans poc entusiasta, ja que només es veuen quan les circumstàncies ho demanen, com és en aquest moment.

En segon pla, darrere l’Edgar, al costat de la porta oberta del seu habitatge, hi ha la seva dona, la Mildred, que contempla l’escena amb la discreció que la caracteritza.

Tots dos formen una parella d’ancians entendridora. Per descomptat es cuiden molt més que el pobre Vincent, que fa el que pot per aguantar la realitat que li ha tocat viure. Es nota que la companyia mútua els fa profit. Els últims anys han estat funests, però l’amor que es professen els ajuda a suportar una fatalitat que no haguessin pogut afrontar en soledat.

Després de la breu salutació, els dos homes avancen fins la barana i miren cap avall pel buit de l’escala.

—Ja saps el que toca... —etziba amb sequedat l’Edgar.

Com a única resposta, en Vincent assenteix amb el cap.

La Mildred s’acosta i li entrega al seu marit un quinqué de metall desgastat i una capsa de mistos que ha tret d’un dels calaixos de la còmoda que tenen al rebedor. L’Edgar encén un dels llumins i, amb molt de compte, inflama la metxa de la làmpada que il·luminarà amb llum tènue i tremolosa el desafiament que han d’afrontar.

Tots tres, sense demora, inicien el camí.

El grup baixa en silenci per l’escala irregular. Ho han fet molts cops i saben que és millor estar respectuosament callats que deixar anar paraules d’ànim estúpides que no van enlloc.

L’Edgar va a l’avantguarda tot il·luminant el recorregut. La Mildred, inquieta, s’agafa al seu braç amb força. Darrere seu, en Vincent, una mica més lent per la seva dèbil constitució, fa un esforç per seguir el seu ritme.

En arribar al replà del segon pis, els vells s’aturen un instant per descansar i agafar aire. Allà mateix observen amb tristesa com les portes i les parets estan recobertes de creus dibuixades amb pintura blanca: una per cadascun dels inquilins que s’han sacrificat pel bé de la resta de la comunitat.

En Vincent s’atansa a una d’elles i recorre lentament el traç amb el dit índex. S’ajup i, amb veu quasi inaudible, recita una oració descreguda pels morts. Deu, si ha existit en algun moment, els ha abandonat.

El seu veí, mentre l’ajuda a posar-se dret una altra vegada, li xiuxiueja que cal continuar.

El tram d’escales que baixa des del segon pis fins al primer està en unes condicions lamentables, ple de taques d’humitat, amb clapes de pintura esvorancades i la fusta podrida. Els tres ancians han d’anar amb molt de compte, vigilant en tot moment on posen els peus, perquè un mal pas sobre la precària estructura que sosté els esglaons de fusta que grinyola podria ser fatal.

És llavors quan un nou i encara més ensordidor rugit, que fa que les parets s’esquerdin i el terra es mogui, els treu amb violència de la seva abstracció.

La Mildred, que segueix en segona posició, ensopega amb un esglaó i perd l’equilibri, però en Vincent, que és just al seu darrere, aconsegueix agafar-la abans no caigui. Per desgràcia, se li escapa de les mans la fotografia que ha custodiat amb tanta devoció i el vidre del marc s’esmicola contra terra.

La tremolor acaba, oferint una treva momentània.

La Mildred, agraïda, recull la foto i, després de treure amb cura els trossos esmolats que hi ha a sobre, li torna al Vincent, que respon aquest gest delicat amb un petit i trist somriure.

Tots tres passen pel replà del primer pis sense aturar-se, mirant de reüll les parets gastades i oblidades que són un recordatori d’allò que els espera. Estan inquiets, han d’afanyar-se. Els estranys i insistents sorolls que emet la deteriorada estructura de l’edifici no anuncien res de bo.

Totes les portes estan marcades per desenes de creus, un fet que encara els transmet més angoixa.

Tan bon punt aconsegueixen arribar a la planta baixa, l’Edgar els indica que l’acompanyin fins a un espai que hi ha sota l’escala. Allà els espera una petita porta. De la butxaca del seu esvinçat pantaló, extreu una clau vella i la introdueix al pany.

Un túnel llarg s’endinsa en la foscor. Tots tres tremolen amb una barreja de fred i terror; el baf se’ls escapa per la boca. Mentrestant, una cacofonia de sons orgànics, provinents tant del ruïnós edifici com de la presència infame que habita en ell, els glaça la sang.

L’Edgar, a punt de plorar, però fent un esforç perquè les llàgrimes no surtin dels seus ulls, agafa tres mistos de la capsa i els trenca en diferents mides: es prepara per realitzar el sorteig. Deixant que només es vegi la punta dels llumins, els ofereix primer al seu veí.

En Vincent creua una subtil mirada amb la Mildred qui, amb un moviment de cap, el convida a escollir. No obstant, el vell, encarant l’Edgar i demostrant un gran aplom, li aparta la mà perquè entengui que no cal seguir amb el ritual que acostumen a fer.

L’ancià somriu a la Mildred i li dona la seva preuada fotografia. Ella, emocionada, li fa un petó al front i el deixa marxar.

El matrimoni observa com el seu amic s’allunya pel túnel fins a desaparèixer en la profunda i traïdorenca foscor. En l’últim moment, els seus crits de dolor es barregen amb els udols de la ignominiosa bèstia que s’alimenta del seu cos.

EPÍLEG

L’Edgar, ajupit davant l’entrada del pis del Vincent, es queixa del dolor que li pinça la zona lumbar. Amb cara de circumstàncies, amb una brotxa desgastada i pintura blanca, s’escarrassa en pintar una marca en forma de creu sobre la superfície de la porta, en commemoració del seu últim veí. Amb un moviment ràpid, s’eixuga amb la mà les llàgrimes que s’acumulen als seus ulls. No vol que la Mildred el vegi plorar.

Quan acaba la feina, recull els estris i s’aixeca de terra, amb certa dificultat, per dirigir-se amb pas cansat cap a casa seva travessant el replà. Un cop a dins de l’únic refugi que els queda al món, tanca la porta.

Entra a poc a poc al saló. Durant un instant es queda parat per contemplar la tauleta de marbre on la seva dona ha creat, amb molt de respecte, una mena d’altar amb espelmes enceses i les fotografies de totes les persones que han mort alimentant els fonaments de l’edifici. Al centre, una mica per davant dels altres, hi ha la fotografia del casament de la Rosario i el Vincent.

Al fons de la cambra, la Mildred mira per la finestra. El seu marit s’apropa a ella i, amb molta tendresa, li passa el braç per l’espatlla. Abraçats, immòbils, observen l’horror.

Una fina però incessant pluja de cendra cau des del cel plomís. Cap ésser humà podria sobreviure a l’exterior.

Des de fora, casa seva, un edifici de principis del segle XX, és dels pocs que queden dempeus entre les runes i les restes fumejants del que fa temps va ser una gran ciutat.

El matrimoni es queda una estona mirant el depriment paisatge. Llavors, ella es gira i besa la galta mal afaitada del seu marit. En Vincent els hi ha regalat una mica de temps i cal aprofitar-ho, fins que arribi el dia en què un dels dos hagi de cedir davant les exigències de l’edifici i l’altre quedi abandonat a la seva sort.

I així, junts, agafats de la mà, es retiren cap a l’interior del seu pis per seguir vivint en la incertesa.

Anna Carreras

Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga, escriptora, traductora, correctora, crítica i articulista. Autora de les novel·les Camisa de foc (2008), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (2011), Ombres franceses (2016), Fes-me la permanent (2016), Encén el llum (2017) i L’ull de l’escarabat (2019), ha traduït autors com Elena Ferrante, Paolo Cognetti o Carlo Collodi al català i ha participat en reculls com Assassins de Girona, Sangassa, Visions del Purgatori o Nosaltres les fusterianes.

La seva literatura fa un gir radical després de llegir i traduir Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol i El Hambre Invisible de Santi Balmes. La llibertat de jugar i torçar la llengua i la traducció d’autors que estima li compensen l’estat precari del seu compte corrent. Treballa a El Punt Avui, El Nacional, Núvol i Bonart amb articles d’opinió i crítica literària. Ara ha acabat una nova novel·la negra: Halley 2042.

Miss Elèctrica

La musa va i ve, com els meus canvis d’humor. De vegades, la molt puta prefereix mandrejar i no presentar-se a la nostra cita diària. Quan l’abandonament dura hores i la mala llet em creix, mato el temps badant a les xacres socials o m’assec al balcó i miro com la gent travessa el pont. La veritat és que espero que algú s’entrebanqui o caigui daltabaix, de cap al riu, que no deu fer més de dos pams de fondària. Soc així de malparida: m’imagino que als pocs afortunats que se salvin de l’abonyegament els hi sortiran unes ales blaves desproporcionades que els dispararan cap a una altra dimensió bastant més simpàtica que aquesta.

Sovint deambulo pels carrers del barri sense cap mena de rumb preestablert, o m’ajec a una terrassa a parar el sol del migdia amb una birra que al cap d’una estona ja s’ha escalfat massa i sembla pixat de burra. Tinc prohibit l’alcohol, però sempre m’he passat les prohibicions pel mateix lloc. Els dimarts vaig a voltar pel mercat. M’agraden els mercats. Són llocs amb ànima: els crits, l’aldarull, les olors, els colors i les estratègies dels venedors transformen el mercat en un espai ple de vida. Escoltar moltes veus i no entendre’n cap m’aporta calma. Em sento com a casa. I si hi ha atraccions de fira, ni t’explico.

Però no hauria de deixar d’escriure, amb musa o sense.

Perquè a la musa se l’ha de cuidar i se l’ha d’alimentar.

Com s’alimenta, alguna cosa que encara no hi és?

Costa d’explicar.

Però vivim en un clima de paradoxes.

No en ve d’una.

Ho faig des que tinc quatre anys. No aixecava ni mig metre de terra i ja omplia llibretes amb les històries que em passaven pel cap. Sempre m’ha passat tot pel cap. Fins i tot escenes irreals que no passaven enlloc més: com l’aparició d’un mag capcot amb barret de copalta i un ull blau fluorescent enmig de la copa. Els pares reien quan els ho explicava. Reien i es miraven i de vegades es picaven l’ullet. Jo era filla única i tenia molt de temps lliure. Hi havia dies que només apuntava: «Abui fa sol pro sagur ca dama plouran pedres».

A casa hi havia una sola prestatgeria de llibres. Tots de Ray Bradbury. Els pares eren sectaris i llegien compulsivament l’obra d’aquest senyor de cara amable, ulleres de muntura fosca i cabellera de Melcior. S’asseien al sofà, cadascun amb un llibre, i llegien hores i hores fins que els estómacs es queixaven i la mare s’aixecava remugant a fer el sopar.

Jo els imitava. No tenia amb qui jugar. Sola a la meva habitació imaginava coses estranyes i tenia idees suïcides. Un dia em van posar un cadenat a la porta i a partir d’aquell moment només podia entrar-hi per anar a dormir. La mare em donava un llibre diferent cada dia. Jo no entenia res perquè encara no sabia llegir. Veia símbols i em frustrava molt no saber què deien. Quan en vaig aprendre, hauria preferit llegir el que llegien els meus companys de classe: El petit Príncep, Els cinc, Roald Dahl, Puck, els llibres del Vaixell de Vapor o còmics. Però els meus pares no em compraven ni llibres infantils ni còmics. Ells deien que tot estava als llibres de Bradbury, que la resta era una merda seca. Com a lectora de set o vuit anys, tampoc entenia res, però ja començava a captar una atmosfera molt semblant a la que m’embromava la closca. I uns mateixos personatges, tots bastant guillats per a la majoria de la humanitat. I una mateixa manera d’entendre certes coses que, si les deies en veu alta, la gent et mirava com si et faltés un bull. És clar que a mi sempre m’ha faltat un bull.

Quan els meus pares recorrien al seu mantra preferit, «Això rai», jo em pensava que parlaven en boca d’aquell home il·lustrat que llegien com si fos el Vademècum. Vaig començar a escriure contes curts quan tenia nou anys. Hi explicava epifanies: avui m’he adonat que la ciutat és més gran del que em pensava; avui he estat conscient de la intel·ligència de l’inventor del telèfon; avui he descobert que a sota la pell hi tinc carreteres blaves; avui he entès que els meus pares no volien tenir una nena. Coses així. Eren petites històries que, sense cap pretensió literària, em servien per practicar (això ho vaig saber després, en un altre dels meus moments clau) i per deixar anar tot allò que em voltava pel cap sense fer gastar diners als pares en un terapeuta. No narrava la vida quotidiana, només. Als onze, vaig descobrir el sentit de la metàfora. Em definia a mi mateixa com una “col·leccionista de metàfores”. A casa provava de parlar amb metàfores tota l’estona: només m’entenia el periquito. I no, no parlo del meu avi.

La musa ha anat canviant al llarg del temps, això sí.

Primer la musa eren sensacions, electricitats.

Després actors que sortien a les revistes d’adolescents.

Més tard, nois de carn i ossos. Que em parlaven i tot.

Però que mai eren del tot meus.

Sempre he mirat de conservar la musa com el privilegi que representa la seva aparició. La musa és un magatzem d’experiències i, sobretot, de la meva reacció cap a elles. Tinc el subconscient una mica abandonat, últimament, i la meva freqüència d’escriptura se n’ha ressentit. Em distrec i estic de mal humor. La veritat del món ja no em fa sentir tan còmoda. Potser és que hauria de començar a aprendre a mirar a dins i no a fora. Un petit ressò de la memòria em dispara una idea. Un gran ressò em fa escriure un conte sencer a raig. Això sí que ho vaig aprendre de l’humanista del futur.

Però fa temps que no em passa res.

Fa molt temps que em sento buida.

Tenia una musa de carn i ossos, metre setanta-cinc i un somriure perfecte. Però es va acabar.

Ell en va preferir a una altra.

En aquell moment, la meva autoestima va tocar fons. A tots nivells.

He après tota sola que és de valents mostrar la debilitat. Recordo quan era petita i jugava amb altres nenes al pati. Recordo haver viscut situacions de vergonya. O de por. Potser estava jugant i es creaven malentesos, i jo m’espantava, em feia por que es riguessin de mi i tenia por de semblar dèbil, por de dir la veritat per un pànic terrible a les represàlies. Em fotia vermella com un tomàquet i em quedava en un racó, tremolant, sense defensar-me. I a casa semblava que ho tenien claríssim: «T’has de mostrar forta, no deixis que et vegin patir, si has de plorar fes-ho a casa. Fes-te una cuirassa, cada dia més gruixuda, així patiràs menys». Deien. I potser per això em vaig dedicar a escriure contes. L’escriptura em permet mostrar els sentiments, les emocions, els estats d’ànim, les preocupacions.

Em deixa mostrar-me.

Amb els meus ets i uts.

Amb les meves veus interiors i els meus canvis sobtats d’humor.

I escrivint pateixo menys perquè no deixo que res faci massa pòsit a l’estómac. Ho vomito a la llibreta i em quedo més tranquil·la. Després ho passo religiosament a l’ordinador. És una magnífica manera de viure. Escrivint recordo que estic viva i que això és un privilegi. D’adolescent, sentia veus que em deien que m’aniria bé morir cada tres o quatre dies. Quan passava això, em tancava a l’habitació amb una llibreta i un bolígraf i començava a imitar aquell autor que llegia compulsivament com els meus pares. A la universitat em vaig alliberar de la culpa: del que jo feia no se’n deia plagi, sinó intertextualitat. Visca! Pel mateix motiu, de vegades em disfresso de la meva pròpia musa. Llavors l’esquizofrènia creix i les veus es multipliquen. Sort que apareix el mag capcot amb el barret de copalta i l’ull blau fluorescent enmig de la copa.

En aquestes setmanes de creativitat en punt mort hi va haver un dia que fins i tot vaig buscar maneres estrambòtiques de pujar l’autoestima segons aquella mena de pàgines que, properes a l’autoajuda, fan vomitar. L’article que vaig decidir llegir es titulava: «Com preparar aigua de vidre per pujar l’autoestima». Em trobava en un bucle mental sense sortida aparent i no hi veia més enllà. El resultat de l’experiment va ser una colla ingent de talls per tot arreu. També em vaig informar sobre l’equilibri del cos a través del so del bol tibetà. Em sentia ridícula cardant cops, la veritat. M’eixordava i m’ho prenia a conya. Vaig decidir que guardaria el bol per quan hagués de sortir al balcó a protestar per alguna cosa.

Si no escric cada dia, noto que els verins se m’acumulen i començo a morir-me, a delirar, o totes dues coses. M’he acostumat a estar sempre borratxa d’escriptura perquè la realitat no em pugui destruir. Suposo que l’hàbit d’escriure em proveeix de les receptes adequades amb els ingredients de veritat, vida i realitat que soc capaç de menjar, beure i digerir sense hiperventilar. Tinc tendència a la taquicàrdia. No tinc autocontrol i m’autosuggestiono amb facilitat. Cada vespre trepitjo una mina. La mina soc jo. Després de l’explosió, passo la resta del dia tornant a muntar les peces.

M’ho passo bé treballant amb els contes. Suposo que soc un garbuix de febre i entusiasme. Sense aquest vigor, seria millor que collís maduixes o espellifés conills. M’encanta crear un personatge que tingui parts de mi, que detesti o que vulgui alguna cosa amb desfici. Li puc donar instruccions, l’engego i el segueixo tan de pressa com puc. Per fer les coses ben fetes, vaig a la cafeteria-llibreria de la meva plaça preferida. Remenant llibres, vull que sigui l’escollit qui em triï a mi, i no a la inversa com he fet fins ara.

En la rapidesa de l’escriptura hi ha la veritat.

Visc com si fos l’última nit del món.

El llibre que avui se m’ofereix, exclusiu i cridaner, i que tapa tots els altres, és Zen en l’art d’escriure, de Ray Bradbury. Aquest senyor em perseguirà tota la vida. El títol m’ha semblat magnífic, i no el recordo a la prestatgeria dels pares. Jo soc l’antizen. De ben petita algú de l’escola va insinuar que el que a mi em passava es deia esquizofrènia infantil. Era la primera vegada que sentia aquella paraulota. De fet, em va semblar molt complicada de repetir. Vaig mirar d’escriure-la a la pissarra i no me’n vaig sortir. Però pel to que va fer servir la professora de castellà enmig de la classe, després que jo em fotés a cridar dient que no totes les frases tenien subjecte, vaig intuir que allò volia dir que no seria mai una dona tranquil·la, equilibrada ni serena. Més o menys com ella, la professora de castellà que em tenia mania. A casa no hi van donar massa importància, «la nena se’ns puja a la gepa i punt». El psicòleg de l’escola va donar la raó a la professora. Insistia que hi havia un trastorn mental que podia arribar a ser greu, al qual se li sumava una pèrdua progressiva de memòria. Els meus pares van concloure, en una reunió on va baixar el santoral sencer, que tant la professora com el psicòleg de l’escola tenien una tendència malaltissa a buscar noms a allò que tota la vida se n’ha dit rebequeria. O enrabiada puntual sense importància.

No em van medicar mai ni es va tornar a treure el tema. Van passar directament a les teràpies alternatives. Amb els deures, els meus pares van decidir fer-me un curs accelerat del mètode Kumon: em repetien fins a la sacietat les operacions matemàtiques i els poemes fins que jo era capaç de fer-ho tot de manera mecànica durant no més de cinc minuts. «Assignatura aprovada, assignatura oblidada!», em deia la mare amb aire festiu. Però arribava l’examen i jo no recordava absolutament res. De fet, la meva sensació era la d’estar al menjador amb el llibre i la llibreta, la mare al davant, tot just abans de posar-me a estudiar, i no davant de la prova a classe. Era com si fes passes de gegant cap enrere en un sentit temporal.

Una tarda de març els meus pares em van dir que aniríem a fer-me un tatuatge. Un tatuatge molt original que només tindria jo. Jo tenia entès que estava prohibit tatuar les criatures, però em van portar a un taller bastant sòrdid amagat en un edifici de pisos de Barcelona. Emocionada pel dibuix nou que duria al meu cos durant tota la vida i que no s’esborraria com els que em solia fer jo amb retoladors, un paio amb els cabells blancs i els ulls blaus em va implantar una mena de pila platejada al dors de la mà mentre em deia que allò m’ajudaria a tenir memòria i que trauria les millors notes de la classe. Des d’aleshores tinc una protuberància de la mida d’un gra d’arròs entre els dits polze i índex.

Moltes vegades m’he sentit transhumana. Sé que duc una peça d’intel·ligència artificial dins meu i no he gosat mai preguntar a ningú què conté. És cert que ho recordo tot, menys els somnis. Als exàmens no he tornat a tenir mai cap problema. I per anar al supermercat, només haig de mirar una vegada la llista de la compra. Hi va haver una època en què vaig pensar que el meu cos s’havia fos amb un altre món i que, a conseqüència d’això, jo seria immortal. Mig robòtica, pensava que algun dia podria viure a la Lluna o a Mart en una caseta amb jardí. A partir d’aquell dia, els meus pares, cada cert temps, em regalaven un llibre nou i, només llegint-lo una vegada, ja me’l sabia pràcticament de memòria. El meu poder era acollonant. És clar que només em regalaven llibres de Ray Bradbury. La resta, com sempre, era una merda seca.

Però avui, com deia, he entrat a una llibreria pel meu compte després de molt de temps. El llibreter m’ha fet descompte i m’ha semblat bonic tornar-li el gest quedant-me una estona a la cafeteria que té a fora. He llegit Zen en l’art d’escriure en un parell d’hores i amb un parell de copes de vi amb llenques de parmesà, l’he subratllat per tot arreu i, el més important, he entès que el que de debò dona fruits quan et disposes a escriure són les observacions personals, les fantasies estrafolàries i les idees estranyes. Llegir des de petita em va fer venir ganes d’escriure, com m’ha passat avui amb Bradbury. Sempre he tingut pressentiments. De vegades m’he arribat a fer por. Les meves veus interiors m’han dit moltes vegades que tot era a punt d’acabar. I l’endemà moria un conegut. L’instint de conservació és relatiu. La gent no crida davant la realitat de les coses. Sovint, de fet, s’hi conformen com putos zombis teledirigits.

Aquesta nit començaré un conte que valdrà la pena. Serà una història on quallin les tres circumstàncies que m’ha descobert Bradbury i que encara no tenia fitxades a la pila platejada de la mà. El meu entusiasme renovat xoca frontalment amb l’opinió generalitzada. Ningú considera que el que jo faig, escriure contes, sigui cap mena de feina seriosa sinó un hobby per evadir responsabilitats. No em veig treballant en una sabateria o en un supermercat. Quan m’agafen les crisis d’ansietat, podria arribar a fer mal a algú. I no m’aturaria ni el mag capcot amb el barret de copalta.

Els artistes seguim sent ferralla exterminable. I ho som perquè llegim. I si llegim pensem i tenim sentit crític. Això ens fa qüestionar el poder. Si poguessin, ens cremarien vius. Com feien amb els llibres. O amb les bruixes. La cultura està al focus de la indiferència. S’allunya del lleure alienant que se suposa que ens convé per estar quiets, callats i embalsamats. No és una fatiga intel·lectual, en sentit rigorós. Jo ho veig més com una laxitud de l’intel·lectualisme. La gent no vol aprendre més, com a molt vol informar-se, però de pressa i corrent. Als aparadors de les llibreries creix, en proporcions esfereïdores, la immensa muntanya dels llibres que mai no seran adquirits, que ningú no llegirà, que es convertiran en una reserva monstruosa i de luxe per als rosegadors. Em sembla que per tot això m’he allunyat de tothom. En la solitud, ningú menysprea la meva tasca, que més que una feina és una alegria. I ben mirat, no estic sola. La biblioteca i el cinema em fan molta companyia.

Els meus contes són invertebrats. Com a lectora m’apassiona descobrir el final d’un relat, però com a escriptora de contes no tinc cap desenllaç planificat en el moment de posar-me a escriure. Per no tenir, no tinc ni esquema més enllà del que em va venint al cap a cada moment. Diu Bradbury que si escrius un relat a la setmana tindràs cinquanta-dos relats en un any. I entre cinquanta-dues opcions n’hi haurà alguna que destaqui o t’emocioni. Escriure sense pausa és una manera de practicar, d’assajar el gènere i potenciar la creativitat. Jo cada dia sento la necessitat d’explicar una història, ja sigui perquè el to del cel a l’horabaixa és més violeta que de costum o perquè al bar de sota casa s’hi produeix una batalla campal entre dues dones que es comuniquen a base d’escopinades a la cara o d’insults encara per normalitzar.

Puc fer real qualsevol cosa i acabar parlant de la condició humana. M’agraden les sirenes enmig de la boira, les màquines voladores i les crisàlides, els dinosaures que acaben sent dracs tristos disfressats, els encontres nocturns en no-llocs impossibles, les diademes de microscopis, el so d’un tro i les columnes de foc, les bruixes d’abril, l’última nit del món, els duplicats robòtics de persones, les pluges suaus que han de venir, els coets que exploten a prop de Mart. Tot pot passar pel filtre de la creativitat i de la versemblança. Com que el no-res és a tocar, val més passar el temps que ens queda fent allò que ens agrada, no? A més, sempre he pensat que no mola gens prometre camins de roses ni fórmules màgiques. Això ja ho fan els polítics. Hi ha molts escenaris possibles, per a la interpretació d’un conte. Tants com lectors.

El meu conte, doncs, ha de tenir la dosi justa d’observacions personals, fantasies estrafolàries i idees estranyes. Les idees estranyes em venen de fàbrica. Aquest punt el tinc despatxat. De vegades, aquests mateixos pensaments forassenyats es porten a l’extrem i es transformen en fantasies estrafolàries com les que escrivia quan tenia quatre anys. El que he de mirar d’educar són les observacions personals. Ja observo, jo. Però poca cosa em crida l’atenció. De vegades fins i tot em quedo empanada amb coses que després entenc que no existeixen. Però jo les he vist. Només jo. He discutit amb molta gent. M’he sentit tractar de boja i jo no he baixat del burro.

La trama d’un conte sempre es descobreix després dels fets, i no abans. Perquè la trama són les petjades que queden a la neu quan els personatges ja han marxat rumb a destins increïbles. Cal que tracti les idees com si fossin gats: aconseguir que elles em segueixin a mi, fingint que les ignoro. Estic tan emocionada que prefereixo anar a dormir i endreçar les idees. Demà començaré a escriure. Espero que la nit em bradburytzi fins al punt que, amb el nou dia, el zen s’apoderi de mi i m’ajudi a escriure un conte amb mil cares i mil ulls. Encendré lamparetes de colors a l’estudi i miraré d’escoltar la veu de l’humanista del futur. Si ell em dicta, tot serà més planer. Avui noto que no puc començar. Deu ser que el meu subconscient pensa que encara no és el moment. I me’n refio amb fe cega. Com em passa amb les veus que em parlen i que de cop i volta se silencien amb l’aparició del mag amb barret de copalta i un ull blau fluorescent al bell mig de la copa. Estira els braços com un sant Crist crucificat i tot es calma com en un estany.

Em llevo a les vuit del matí amb una sensació inaudita. He tingut un somni estrany. Feia anys que no recordava què somniava. Penso que quan no es pot tenir la realitat, n’hi ha prou amb els somnis. Jo estava asseguda enmig d’una supernova en una butaca del Liceu de Barcelona. Primera fila. Veia a càmera lenta com el primer impacte esgarrinxava la nau com si fos un obrellaunes gegantí. També presenciava com els homes sortien disparats a l’espai, retorçant-se com una dotzena de peixos fulgurants. S’escampaven per una mar fosca mentre la nau, convertida en un milió de fragments, prosseguia la seva ruta com un eixam de meteorits a la recerca d’un sol perdut. Quan he notat molta escalfor a les cames, m’he despertat. Suada. Xopa com una gallina.

Em torno a endormiscar, després d’un got d’aigua freda de la nevera que m’ha trepanat les temples. Els homes d’abans ara cauen. Cauen. Cauen en la maduresa de les seves vides, com còdols diminuts i platejats. Es disseminen com pedres catapultades. I ara en comptes d’homes només són veus. Veus de tota mena, incorpòries i desapassionades, amb diversos tons de terror i resignació. Tot és tan estrany i alhora tan real. Espai, milers de quilòmetres d’espai, i veus que vibren just al centre de l’escenari. No veig cap dels homes d’abans. Només sento crits.

M’he tornat a despertar, ara neguitosa, com amb un buit a l’estómac i unes ganes incontrolades de plorar. Sento dolor i mareig a parts iguals. Noto el cervell desintegrat. He tingut un somni fragmentat, sense un principi clar ni un final definitiu. Em fa l’efecte que ho he viscut abans, tot això. I d’altra banda, és evident que no he estat mai asseguda en una butaca del Liceu enmig d’una supernova veient com la humanitat cau a l’abisme. Bàsicament perquè les intenses emissions de radiació electromagnètica m’haurien fulminat i la llum extrema m’hauria cremat les retines en dècimes de segon.

Em sento molt petita dins el llit. Provo de recordar moments feliços de la infantesa, imatges prou agradables per tapar el somni que acabo de tenir. Però no me’n surto. Noto electricitat estàtica per tot el cos. La pila platejada de la mà ha adoptat unes dimensions inaudites. Se m’enganxen els llençols a la pell i els cabells apunten cap al sostre. Quan miro de fer-me una cua amb la goma que duc al canell, em costa arreplegar-los. Intento pensar fent ús de la raó. Per què he somniat això? Sempre m’ha agradat agafar una idea científica com a plataforma per saltar enlaire i no tornar mai més. Però avui no tinc clar el punt de partida. Em noto mal a la mà, cada vegada més. Encenc el llum i m’adono que tinc un cercle blau al voltant de la peça, com un conglomerat de venes i artèries, com si hi hagués entrat massa informació de cop i el giny estigués a punt d’explotar.

Obro les finestres i encara és de nit. Miro el rellotge i assenyala les onze del matí. No entenc res. La làmpada blava que tinc al passadís ara emet llum verda. La casa fa olor de cafè acabat de fer. Truco als meus pares i els explico el somni, els meus successius desvetllaments nocturns, la llum verda i l’olor de cafè. La meva mare em diu que no m’espanti, que ella ha somniat exactament el mateix. Que tot això passava en un conte de Bradbury que ella ha llegit desenes de vegades i que és normal. «Però jo no recordo haver-lo llegit mai», li dic. «Però el tens concentrat al microxip», em contesta ben tranquil·la. I afegeix: «Has de pensar que el teu microxip és com el teu inconscient». Després d’aquesta frase entenc que o bé jo no he evolucionat i m’he aturat en un punt inconcret del temps i tinc la mateixa informació que tenia fa dècades —ja que tota està condensada en aquella primera i única pila platejada—, o bé que necessito explorar amb urgència el meu inconscient i posar-me a viatjar per allunyar-me d’aquest món de merda que em limita les aspiracions reals. Viatjaria en companyia del mag del barret amb l’ull blau fluorescent, no fos cas que m’entressin ganes de barallar-me amb els covards que cauen sense haver lluitat per res.

La tecnologia que tinc dins meu m’ha fet sentir diferent tota la vida. D’alguna manera també m’ha allunyat dels altres. Entre això i l’esquizofrènia... En moltes ocasions m’he sentit com una atracció de fira, havent d’explicar què contenia el bony de la mà. Una esguerrada o una apedaçada, m’han dit de vegades pensant que no els sentia. O potser no m’ho ha dit mai ningú. Però jo ho he sentit dins del cap i això ja compta. Com les ombres verdes que veig cada nit sobre la ciutat quan apago el llum i em transformo en la firewoman més potent de la galàxia sideral. Llavors sempre sento la veu adorable de Bradbury que em xiuxiueja: «Si no tens ganes de plorar, no viuràs una vida completa». I ploro com una bleda assolellada fins que la coïssor dels ulls m’adorm com un opiaci.

Com que avui tampoc no escriuré el conte definitiu, surto de casa. Fa fred i retrocedeixo a buscar els guants i la bufanda. Descobreixo una llibreria nova que no havia vist mai. És estrany. Em conec la ciutat com el palmell de la mà. La llibreria és plena de gent. Hi ha cava a l’entrada i tothom va molt mudat. Deuen celebrar la inauguració o s’hi deu presentar un llibre. Malgrat odiar el contacte humà, li pregunto a una noia què hi fa tanta gent. «Es presenta el conte guanyador del Premi Ray Bradbury». «Ah. I qui ha guanyat?». «Una noia amb el pseudònim de Miss Elèctrica. Es veu que té un microxip a la mà. Però encara no ha arribat». Miro al meu voltant i m’adono que porto els guants posats. M’aturo davant una dona gran i li pregunto: «Perdoni, sap de qui és la llibreria?». «Ho sap tothom, noia! Fa quaranta anys que hi és! El propietari és aquell senyor d’allà, el del barret». Quaranta anys? Jo no havia vist mai aquesta llibreria. Miro per sobre dels caps de la gent i el veig. La cabellera blanca, la corbata, les ulleres de muntura fosca, el nas ample i el somriure bonhomiós. I el barret de copalta. De sobte s’apaguen els llums de la llibreria. Tothom queda abraçat per l’ull blau fluorescent del mestre de cerimònies. I jo marxo sense fer gaire soroll.

A fora plou, i la nit és tota verda. Cauen homes i dones del cel. Enllà dels núvols, veig la meva butaca del Liceu. Després agafaré un bolígraf i una llibreta i hi pujaré una estona.

Víctor García Tur

Víctor García Tur (Barcelona, 1981) és dissenyador. Va guanyar el premi Documenta amb un recull de contes, Twistanschauung (2009), i amb les novel·les Els ocells (2016) i Els romanents (2018) va obtenir els premis Marian Vayreda i Just M. Casero, respectivament, mentre que els relats d’El país dels cecs li han valgut el premi Mercè Rodoreda. Altres relats seus han estat inclosos en diverses antologies. En col·laboració amb Emily McBride, ha publicat Misanderstunding (New Niu Press, 2014) i Afterword (2015).

Els filiformians

I have grown. But she has not changed.

The Lake, Ray Bradbury

Like faces pressed against a window.

Hyperobjects, Timothy Morton

La idea que em sobreviurà a mi

em resulta quasi dolorosa.

El maldecap del patriarca, Franz Kafka

Tothom (qui era viu en aquell temps) recorda com van caure sobre el planeta els Filiformians. Cap radar, cap telescopi, els havia previst. Van arribar adoptant la forma (la seva forma natural) d’un ruixat d’innombrables fils humits i, de seguida que van impactar contra terra, van començar a endinsar-s’hi. La impressió era que aquells filaments s’havien clavat a terra, però el fet és que la llargària astronòmica dels Filiformians no permetia endevinar que la resta de l’arc corporal fluïa, viscosament, cap al subsòl del nostre planeta: caldria un cert temps perquè els quilòmetres de fil lluent completessin el seu tràfec; des del buit de l’espai exterior (un punt indeterminat d’Eta Carinæ, suposen els càlculs) fins a la protecció de l’escorça terrestre. Breument, la terra va quedar connectada amb el cel: es va suspendre la frontera. I cinc minuts després d’aquella irrupció meteòrica, la pluja havia cessat. Els darrers fils lliscaven sota terra. Els homes i dones que havien compartit aquell espectacle a ple dia, fos quina fos la població, es van mirar els uns als altres, sense comprendre què dimonis... Alguna explicació racional? Una al·lucinació? Un mal senyal? Fins aleshores el cel clar havia estat un espai obert a les esperances més altes. L’arribada dels Filiformians ens va recordar que no estem sols. Que les lleis de l’univers són inhumanes. Que no hi ha res a entendre. Va caure la nit i ningú no havia arriscat una explicació còmoda. No encara. Els estels es van encendre amb la seva resplendor fantasmal. La nit no va recompensar-nos amb el descans desitjat. Al principi, ningú va referir-se al fenomen com «L’arribada dels Filiformians». Influïts pels mitjans, tothom en deia «La pluja de fils». Els adjectius podien anar d’«inexplicable» a «insòlita»; «gelatinosa», de vegades, «lúbrica» i tot. Ignoràvem que aquell meteor (aquell temporal) sense precedent era viu. I com que els fils ja s’havien escolat terra endins, i resultaven invisibles per als que vivíem a la superfície, tocava confiar en el que la premsa repetia: havíem de creure (costava aleshores, ara ja no costa creure res) que els fils subterranis conformaven un hiperorganisme. Els científics sostenien que no eren animals. Que no eren vegetals. No eren fongs. Però eren vius. Tenien intel·ligència? Tenien voluntat. La voluntat de sobreviure els impulsava endavant. Vius com tu i com jo. No sabíem si intel·ligents, però vius. Els científics van apressar-se a esbrinar el que aquella nova espècie representava per a nosaltres, humans, i el lloc que ocupaven en l’ordre universal. En van extreure mostres a fi d’estudiar-les al laboratori. I cada cop que l’entramat de fibres viscoses era violentat per la curiositat científica (de quina altra manera es podien obtenir mostres?) l’espècimen es bifurcava en nous fils. Igual que els cucs de terra partits per una aixada, les incisions els desdoblaven automàticament. Com si tractéssim amb una hidra (monstruosa perquè és imparable i perquè s’aboca a l’infinit), la irreflexió de les primeres inquisicions va multiplicar el nombre de Filiformians. La supervivència és un desig d’infinitud, de progressió en el temps i en l’espai, i ells el tenien ben desenvolupat aquest desig. Sens dubte eren vius: evitaven la llum solar, observaven cicles d’activitat (indici d’un tic-tac biològic), mostraven predilecció per les àrees humides, lubricaven els estrats més perforables... De seguida (això és, al cap d’unes setmanes) van obrir-se pas fins la xarxa de subministrament d’aigua que els humans hem excavat arreu. La van anar recorrent i omplint amb els seus trànsits lents i relliscosos. Semblaven dissenyats per adaptar-se a aquesta infraestructura humana, omplir-ne els buits, repetir recorreguts: els Filiformians (ara sí els anomenàvem així) van resseguir conductes, van remuntar canonades, van prosperar cap a algunes llars. Havien caigut sobre nosaltres en picat, des del cel, i ara emergien, verticalment, des de l’inframon de clavegueres. Què buscaven? Ho desconeixíem llavors (ara tenim les nostres sospites). Però de nit una aixeta començava a gotejar i l’endemà es feia visible la punta afuada i aquosa d’un filiformià. A casa nostra, va ser l’aixeta de la cuina. A d’altres cases, la dutxa, el desguàs, l’inodor. A d’altres cases, els inconscients que van voler desfer-se de l’intrús per la força, van provocar que el fil es bifurqués. Desesperats, alguns estaven disposats a oblidar que si en tallaves un, en naixia un segon; si els tallaves tots dos, ja en tenies quatre. O sigui que millor no interferir-hi i conformar-se a supervisar que la cosa no creixés més enllà de l’aixeta. Ara com ara, només hi despuntava. La inspecció descobria, a l’extrem del fil viscós, dos puntets negres amb la inexpressivitat d’un capgròs. Els ullets d’un ésser incomplet, encara. Per recomanació dels científics, les autoritats van demanar que ningú no importunés els Filiformians. Com si allò fos l’escena d’un crim, no hi podíem tocar res. Paciència, ens deien. Ja hi hauria temps de trobar solucions i aplicar-les. Precipitar-se podria ser, a la llarga, un error fatal. Amb el temps sabríem com actuar. Mentrestant, paciència. Així molts vam haver d’aprendre a conviure amb l’amenaça muda dels Filiformians. Ningú no sabia argumentar per què constituïen un perill. Però ningú no podia demostrar per què no haurien de ser-ho. Les aixetes se’ns van tornar una cosa desagradable. La porta d’entrada d’uns convidats indesitjables. Tothom mirava de reüll les aixetes i elles, les aixetes, et retornaven la mirada. Però això només era el principi. La fase larval dels Filiformians.

M’estic referint a una època remota en què jo encara era una nena, pintava poc en les decisions familiars, i poc m’impressionaven les novetats, perquè tot era nou per a mi, aleshores, i estava disposada a assimilar totes les sorpreses per igual. No es pot dir el mateix dels adults. Els adults i les seves reticències adultes. La nostra mare deia que canviéssim de casa. El pare deia que no havíem acabat de pagar-la. Venem-la i marxem, deia la mare. Com la vendràs amb això a l’aixeta? Qui te la comprarà? Venem-la al preu que sigui, deia ella. Posa un anunci, va insistir. No vam vendre la casa. Hi vam seguir vivint (i encara hi visc, qui ho hauria dit?). L’ansietat va apoderar-se dels pares i del que es deien i de com s’ho deien. És una deducció que extrec del record, és clar. Jo no comptava amb més de cinc anys. Nosaltres, les petites, la meva germana i jo, vam considerar poc més que curiosa aquella presència. Aviat va passar a constituir el nostre dia a dia, un motiu de fons i llestos, un aire respirat sense pensar-hi. Si era una amenaça, podia ser passada per alt, igual que ignores un rellotge de paret dient-te que fas tard. Sí que ens vam fixar en els ullets de la cosa, apropant un tamboret a la pica i examinant-la de prop. Sí que ens vam adonar del tacte delicat i sedós. La meva germana (ens portàvem dos anys) va ser la primera en palpar-lo i descriure’l com a tou i moll. Jo hi vaig anar al darrere atiada per les paraules de la meva germana. La primera en tastar-lo va ser ella. Primer una llepadeta prudent i, després, a dins la boca, per si la boca podia aportar informació addicional. Coses de criatures. Coses de germanes (quan una engresca l’altra). Jo hauria fet el mateix si els crits de la mare no ens haguessin fet caure del tamboret. Perdent els nervis, ens va prohibir que juguéssim a la cuina. Ens va prohibir que hi entréssim. El pare li ho va discutir: no podia impedir que féssim vida normal. Havíem de confiar en el que demanava el govern: coexistir amb els Filiformians, fins a nova ordre. Paciència, recomanaven. «La paciència és una òptima gestió del temps», deia una publicitat famosa de l’època. «El futur arribarà amb respostes i solucions», una altra. Però l’únic que ens deparava el futur era la següent fase de desenvolupament dels Filiformians. I malgrat que ens havien arribat notícies de com s’havia esdevingut a d’altres cases, res ens podia preparar per a l’experiència en primera persona. Aquella tarda (no l’adjectivaré) no jugàvem a la cuina, sinó que ens hi vam apropar per beure un got d’aigua. Ja ens havíem acostumat a utilitzar l’aixeta amb el cuc (que és com li dèiem nosaltres) penjant-hi. Vam compartir un got perquè així ho fèiem sempre, perquè a la meva germana li agradava ser la primera i a mi m’agradava imitar-la i fer com ella, que era la gran. I sí que podíem omplir dos gots, però sempre ho fèiem així. Havíem viscut prou temps (set anys, jo) per haver definit aquesta mena de rituals compartits. Va ser l’última vegada que vam poder compartir res. El que es va despertar just en aquell instant és difícil d’explicar i, de totes maneres, tothom sap prou bé com va amb els Filiformians... Això no obstant, si hagués de triar les paraules per constatar com ho vaig viure, jo, diria que l’aixeta va explotar. És la sensació que en guardo. Tot d’una, el fil viscós va inflar-se (per això parlo d’una explosió). La punta va obrir-se. Com una flor marronosa. Va trencar-se. Tot de pètals marcits. Entre la vida i la mort. Ni animal ni planta. Una corol·la estrellada, salivosa, una boca va empassar-se la meva germana. La boca inesperada va tancar-se immediatament. Cap de les dues va reaccionar a temps. Ni jo per defensar-la ni ella per fugir-ne. El filiformià no havia respectat la velocitat vegetal a la que ens tenia acostumades. Havia estat un atac fulminant. El filiformià, de cop, era una criatura gegant, encara connectada a l’aixeta per mitjà d’un estam fràgil. Però, fora d’aquesta, d’unes dimensions prou grans per constrènyer el cos sencer de la meva germana. Espantada vaig córrer a avisar la mare. Vaig xocar contra ella. La mare ja s’afanyava cap a la cuina perquè un mal pressentiment l’havia alertat. Va començar a cridar el nom de la meva germana. Jo em vaig quedar plorant agafada al marc de la porta. Ara que la mare cridava, ja sabia que jo podia amollar el plor amb tota la raó del món. També la meva germana cridava. No la sentia. La veia cridar, de fet. Les parets del filiformià són semitransparents, gomoses, deixen travessar la llum, per bé que imposen una coloració sèpia a tot el que capturen. O sigui que distingia la meva germana, com es regirava a terra i, amb mans i peus, mirava de forçar una escapatòria d’aquell embolcall viscós. La mare havia corregut cap al calaix i brandia un ganivet de cuina. La mà del pare la va frenar. Li va arrencar el ganivet. Endu-te-la, va dir ell. La mare disputava el ganivet amb el pare. Ell la va empènyer. La va fer xocar contra la nevera. El pare em va assenyalar amb un cop de cap mentre amagava el ganivet rere l’esquena. Porta-la a l’habitació. La mare va dubtar un segon. És ella qui t’ha d’importar, va dir el pare. La mare em va alçar en braços. Jo em vaig deixar arrossegar. No hi ha res a fer, va dir el pare. Treu-la, va cridar la mare, treu-la abans no sigui tard. Endu-te-la, va cridar, no vull que ho vegi. L’últim que vaig veure va ser la meva germana, els ulls desorbitats per la sorpresa, tota ella regirant-se més lentament que uns segons abans. O resignada o vençuda. Amb prou feines marcava els dits a les parets flexibles del filiformià. Les puntes dels dits blanques com si pressionessin contra un vidre. Sense temps per a cap paraula de consol, la mare em va deixar al llit, sola, la porta tancada, amb aquella imatge gravada a la retina, la imatge d’uns ulls impresa als meus ulls, per sempre. M’arribaven els xiscles de la mare. Diria que escridassava el pare. I ell també va acabar perdent els papers. I va ser l’últim de tots els crits d’aquell dia. Després només sentia plorar. I com que fins i tot el pare gemegava, durant un segon, vaig estar convençuda d’estar somiant i suposo que vaig acabar cedint al son, tot i que no havia sopat, ni havia passat per la banyera. Directa al llit: s’havien alterat les rutines de casa nostra, els horaris d’una nena de set anys havien quedat suspesos. Vaig somiar que la meva germana estava empresonada al tub digestiu d’una bèstia colossal i que jo, des de fora, li deia que no patís, que la trauríem d’allà, tot i saber que no era veritat... En el meu somni volia protegir la meva germana com si jo fos la gran i ella la petita. En el meu somni jo era una mare protectora. Quan em vaig despertar, palpitava amb l’esperança que tot s’hauria solucionat, perquè és això el que fan els adults, solucionar problemes, i és això el que els infants es pensen que fan els adults i, quan t’ensumes que no és així, el primer cop que et passa pel cap que no és així, significa que ja t’incorpores a l’edat adulta, tinguis l’edat que tinguis. La transició d’una edat a l’altra és abrupta, sense fase intermèdia. Aquell matí, vaig tancar la porta de l’habitació que fins llavors havia compartit amb una germana. A la cuina, vaig passar per davant del pare. Tenia la vista a terra. La mare estenia unes estovalles de lli (herència familiar) per cobrir la part del filiformià que restava fora de l’aixeta, sobre l’enrajolat. Òbviament, la massa llefiscosa encara atrapava el cos quiet de la meva germana. Destapa-la, va dir el pare. No la vull veure, va fer ella. Destapa-la ara mateix. La mare no ho va fer malgrat el to d’amenaça (mai abans vist) del pare. Ell es va alçar enfurismat i va tirar de les estovalles amb més força de la que era necessària. Vam veure que al filiformià li havien nascut uns ulls tristos de peix d’aquari. Si allà hi havia intel·ligència, si n’existia la possibilitat, res en garantia la comunicació efectiva. D’altra banda, la meva germana seguia amb els ulls esbatanats i una paraula (quina?) a punt de pujar-li als llavis. El pare va dir que ens hi havíem de fer a la idea. La mare es tapava els ulls amb les dues mans. Se’ls fregava. El pare em va abraçar. Jo vaig plorar, retinguda en una abraçada que no solucionava res. El pare va dir que m’estimava i em va besar les galtes segurament salades. La mare ens va deixar tots sols a la cuina i quan va tornar era per carregar la rentadora amb roba bruta. Es va quedar parada davant el selector de programes de rentat. El pare li va dir que ja se n’encarregava ell i que descansés, si volia. Vaig acompanyar la mare al sofà i vaig pensar de cobrir-la amb una manta, però no ho vaig fer. Tots els meus pensaments i desitjos eren a la cuina. Allà, vora el pare, vaig assumir la responsabilitat d’encarar-me al que el filiformià ens havia fet com a família. El pare s’havia agenollat per mirar-se la seva filla. El que quedava d’ella. Vaig palpar la pell del filiformià i la vaig fer cedir per sentir que acariciava la galta de la meva germana. Vaig cantar una cançoneta de bressol que ens agradava a les dues. Que la pell fos freda i humida em va fer pensar que jo era seca i calenta. També el pare (em va agafar la cara entre les dues mans) era sec i calent. El pare donava explicacions que jo ignorava perquè estava fascinada (horroritzada al temps que atreta) per la tranquil·litat amb què els ulls de la meva germana em miraven sense mirar. Ulls plens de paciència. Més que absents, aïllats. Podia entendre, entre totes les coses que era incapaç d’entendre, que la meva germana havia quedat separada de mi per una força major. Podia entendre, si fa no fa, que era morta. Ja no serà entre nosaltres, va dir el pare, ho entens? Hi serà però no hi serà, va dir oblidant l’edat que jo havia tingut fins aquell dia. Si hi rumiaves res tenia sentit. Si no hi pensaves tot rutllava segons una lògica naturalíssima fàcil de pair. No hi pensava, doncs. El que no podia assumir, aleshores, era fins a quin punt aquella desgràcia ho canviaria tot. Cada dia (com evitar-ho?) observava la meva germana en un moment o altre. I no pas perquè la cuina fos un centre important de la nostra vida. Expressament, reservava uns minuts per comprovar que tot seguia igual en ella. Diries que esperava, en una crisàlide, una transformació que mai no s’acompliria. Al contrari, érem els altres que vam iniciar el canvi sense retorn, l’eclosió cap a una nova forma. A partir d’ara, ella estaria al marge de les nostres metamorfosis. No hauria de veure com el pare i la mare somicaven, per separat o junts (i no necessàriament a la cuina). No sentiria al pare dient que hem de tirar endavant, ni trobaria que la mare dilatava les hores de son amb pastilles. No escoltaria els retrets que es feien, al principi, ni les discussions avortades (perquè ja no calia discutir en veu alta el que quedava expressat amb uns ulls en blanc, un buf, una balda passada). Jo anava fent. No sé si dir que al meu ritme. M’enviaven a la perruqueria quan tocava. Havia après a tallar-me les ungles regularment. Em raspallava les dents per allunyar la possibilitat de la càries. Potser era més alta. Em compraven roba nova. La de la meva germana seguia plegada a l’armari i no l’heretaria pas. Potser ja havia ultrapassat la talla i no m’anirien els seus pantalons. A l’escola era de les noies més altes. Si bé em vinclava la modèstia, primer, i la vergonya, després, pel progrés dels pits. Sense creuar gaires paraules (jo cada dia era més tímida) me les vaig apanyar per fer una amiga. La vaig convidar a estudiar a casa, sobre la taula de la cuina compartíem un llibre de ciències naturals. La teva germana petita, va arribar a dir-me, s’assembla molt a tu. Jo no la vaig corregir. Si era la meva germana gran ja no ho semblava. I no pas perquè hagués mudat (potser el color era diferent, més blanquinós, però en essència l’aspecte seguia intocat), sinó perquè era jo que creixia. Creixia, també, el silenci entre els pares. Algun cop el pare dormia al sofà. Jo matinava perquè la universitat era lluny i em calia agafar un tren força d’hora: això em donava l’oportunitat de cuidar-me que el pare quedés cobert amb una manta extra. Un altre tren em retornava a la tarda. Llavors em dedicava a contribuir a l’ordre familiar i estudiava. No hi havia temps per a gaire més. Ni tan sols vaig tenir prou temps per lamentar que la mare cometés un error gravíssim. M’ho vaig trobar tot sentenciat en arribar a casa. Al pare no li va caldre entrar en detalls ni explicacions sobreres. Deduïa els passos de la tragèdia tota sola. Ara el filiformià que contenia la meva germana estava enllaçat al desguàs de la pica per via d’un fil nou, més brillant, perlat d’una gelatina recent. De l’aixeta en serpentejava un segon fil, també regenerat, l’extrem del qual s’inflamava per engolir el cos obès de la mare. A diferència de la meva germana, la seva expressió no era de sorpresa. Encara sostenia les tisores. Les tisores amb què havia comès la imprudència. Sabia el que es feia? Sabia en quina situació ens deixava als vius? El pare ja no va dormir més al sofà. I jo vaig deslliurar-me de la sensació que era el vèrtex d’un triangle impossible d’equilibrar. Ara em tenia a mi mateixa i tenia al pare. El vincle era fort, horitzontal. Jo feia poca vida social, la poca que la feina m’imposés, i un cop que vaig convidar una persona (una persona que m’importava aleshores) perquè entengués com era la meva vida amb el pare, i com no podia alterar-la el més mínim, aquesta persona va mostrar-se encantadora i comprensiva, però en presència del cos de la mare va fer un comentari que em va disgustar. T’hi assembles molt, va dir creient que m’adreçava un compliment. Ni el pare ni jo vam dir res. Però en acomiadar-lo, amb la porta ja tancada, el pare va abraçar-me. Ja no vaig portar ningú més a casa. M’acontentava amb tractar el pare i punt. I quan li van diagnosticar la malaltia vaig doblar esforços, feliçment, perquè ell sentís en tot moment com l’estimava. En menys d’un any havia empitjorat moltíssim. Vaig començar a patir pel futur immediat. De dia no tenia temps de pensar-hi gaire. En canvi, en somnis se’m presentaven clars l’horror de la pèrdua, la irreversibilitat de la tomba, la brutedat de la descomposició. No vaig importunar el pare amb els meus maldecaps. Però devia intuir què m’amoïnava. El pare... Un vespre en tornar de la feina vaig girar la clau lentament, vaig empènyer la porta sense esma, vaig arrossegar els peus fins a la cuina, perquè d’alguna manera ja pressentia el que hi trobaria; tal era el lligam entre els dos. No hi havia cap nota explicativa. L’acte d’amor s’havia perpetrat. Em vaig enfonsar. Em vaig alegrar. L’alegria de conservar-lo sempre al meu costat. Em vaig maleir per no haver fet el pas abans que ell i evitar-me la soledat i la depressió que m’esperava. Després vaig adonar-me de l’egoisme del meu raonament. Són moltes les emocions que van aflorar al davant del cos estàtic del pare, en el seu internament voluntari. Quants anys em quedaven? Si vivia més del compte encara descobriria una nova fase filiformiana? Preferia que tot quedés suspès tal i com estava. Ho preferia i prefereixo. Prefereixo que les teories científiques siguin encertades i que els cossos ingerits pels Filiformians, per bé que moren d’asfíxia al cap de pocs minuts, no acatin la corrupció acostumada de la matèria. La realitat prefigurada pels científics inclou processos digestius lentíssims, ritmes humanament inabastables, que des de la nostra perspectiva semblen eterns. Passaran segles abans que els Filiformians descomponguin l’aliment que conformen els nostres familiars. Així com la mosca d’un sol dia deu trobar eterna la nostra digestió, la nostra letargia nocturna, els anys que suma la nostra vida, nosaltres desesperem davant la lentitud filiformiana. Viuen, és evident, en una escala temporal que no és la nostra. Són a casa nostra. Però habiten un altre temps. Vivim separats per un vidre. I ni l’exemple de la mosca (tampoc el de la morositat geològica d’una llengua de glacera) ens ajuda a copsar un ritme tan allunyat de l’experiència humana. Soc incapaç de visualitzar un futur, segles i segles negríssims en la foscor futura, on els meus familiars em sobreviuen quan jo ja m’he extingit i ni tan sols en queda el record. Mentre més hi penso més difícil em resulta mantenir viva aquesta imatge de buidor. Pertanyo a una generació forçada a acceptar el món (l’embull de món) que els Filiformians ens han deixat. I, quan hi penses, pot resultar difícilment acceptable i estrany. Però, ben mirat, quan hi penses, també és estrany tenir un pare o una mare. És estrany haver sorgit dels encontres d’un pare i una mare, i no sembla una explicació versemblant de la teva presència al món. És molt estrany, també, deixar de tenir un pare i una mare. Ben mirat, tot és aliè, tot emana d’un planeta excèntric. Tenir uns ulls que et foraden la cara. Estrany. Tenir mans i peus que, simètricament, es trenquen en dits. Estrany. Tenir una experiència consecutiva dels dies i dels canvis al nostre cos i, malgrat tot, considerar-nos sempre la mateixa persona. Ben estrany. Creure que som el fil conductor dels avatars de la nostra biografia. Estranyíssim. No importa que el món retorni una imatge incomprensible. No importa en quina viscositat ingressem en néixer ni quina és la porta de sortida. Moriré, aviat, agraïda pel regal filiformià, sigui quin sigui.

Подняться наверх