Читать книгу Veure dins els versos - Salvador Ortells Miralles - Страница 10
ОглавлениеUns quants amics –sis o vuit– ens reunim els diumenges, de quatre a sis de la tarda al café Barrachina (Passatge) per canviar notícies i impressions. Si algun diumenge sou a ciutat i volíeu vindre tots ells, que ja coneixen els vostres versos, tindrem molt de gust de saludar-vos i de conversar una estona llarga.
[...] Em podeu creure ben satisfet i content. Vós que sou la continuació dels nostres esforços i de la major perfecció literària valenciana ens deixa, per aquesta part, amb la consciència tranquil·la. (Salvador 1948b: s. p.)
Ambdós grups, el de Torre i el de Salvador, tenien la pretensió de fer-se amb l’adhesió del jove debutant. En aquest sentit, la carta del 22 de març de 1948 que Fuster envià a Carles Salvador és un mostra immillorable per copsar la seua serenitat enmig de l’ambient incòmode generat al si del valencianisme cultural de postguerra:
Us adjunto encara un exemplar [de Sobre Narcís] destinat al senyor Soler i Godes; he suposat que, essent ja època de vacances, no seria ja a Benifaió, i que, de totes formes, vós tindríeu oportunitat de veure’l i donar-l’hi. He de pregar-vos també que em doneu l’adreça d’alguns poetes i amics de la poesia (no molts, car el tiratge és ben reduït), a fi d’enviar-los exemplars. Xavier Casp m’ha fet una llista; però, com és natural, només hi figuren els seus amics, i jo voldria eixamplar-la amb d’altres noms, d’amics vostres. (Fuster 1948a: s. p.)
Al capdavall, les divergències estètiques no eren suficients per a provocar una fractura irreconciliable entre els grups oposats. Hi havia, ja ha estat dit, factors no estrictament literaris. Un dels primers personatges coetanis a remarcar la presència de les diferències personals entre Carles Salvador i el tàndem Casp-Adlert és Francesc de P. Burguera quan afirma que: «hi havia un afany de protagonisme per part d’Adlert i de Casp, per tant atacar tots el qui no formaven part de la seua capella. Aquesta ha estat, des de sempre, una actitud de tots dos i els qui els coneixem des d’aquells anys de postguerra ho sabem molt bé. Sense que això vulga dir que no es reconeix la tasca important que van portar a terme mitjançant l’editorial Torre.» (Burguera 1991: 76). Però el document que millor descriu la tibantor entre ambdós bàndols és la carta del 4 d’agost de 1951 de Fuster a Riera Llorca. En aquesta, situa l’origen del confrontament en un viatge que Carles Salvador, Ricard Sanmartín, Xavier Casp i Miquel Adlert feren a Barcelona el 1943 gràcies als beneficis econòmics generats per la revista fallera Pensat i Fet. Tot seguit en transcrivim el passatge en què narra l’episodi que enemistà Adlert amb Salvador:
Quan s’acabà la guerra, i una vegada passats els primers mesos de temor i indecisió, els valencianistes més o menys afeccionats a escriure començaren a reunir-se en diverses tertúlies, a l’objecte de mantenir contacte i llegir-se mútuament els versets que feien. Que jo sàpiga, originàriament n’hi hagueren dues, de les quals una tenia certa regularitat i es celebrava a casa Miquel Adlert. A la tertúlia d’Adlert assistien, a més dels germans Casp, Carles Salvador i un cert llepaciris anomenat Sanmartín. L’única activitat pública que tenien era la publicació de Pensat i Fet, una revista fallera que ix una vegada a l’any i que és l’única que s’edita íntegra en valencià i amb una certa correcció ortogràfica. El propietari n’era el Sanmartín, i la mangonejaven (i perdona el mot) Casp (X.) i Adlert. Amb el producte d’aquest negoci (perquè ho és, de negoci, i ben sanejat), van fer un viatge a Barcelona amb fins de propaganda literària Salvador, Casp, Sanmartín i Adlert. Casp i Salvador van fer una lectura pública a casa un senyor Iglésies, de Barcelona, i els publicaren uns fascicles en la col·lecció «Els Amics de la Poesia». Segons sembla, aquest viatge fou causa d’una indisposició personal entre Salvador i Adlert. [...] El tancament de l’un i el cerrilisme de l’altre, provocaren la base de tot el problema. Sembla estúpid, ¿no? Doncs així és. Adlert té Casp dins el puny, i aquest no obra sense autorització seua. (Fuster 1993b: 128)
Malgrat que la disputa afectava inicialment Salvador i Adlert, acabà implicant els seus adlàters. L’enfrontament, sobra dir-ho, no fou cosa d’un dia, sinó conseqüència d’una situació que empitjorà fins a un punt sense retorn. En aquest sentit, cal matisar que, encara que Fuster formava part del grup Torre, la seua militància es devia sols a criteris literaris. L’afinitat amb Casp es feia ferma, sobretot, entorn de la concepció de la funció del poeta en un moment clau per a la subsistència del català al País Valencià. Ambdós consideraven que la batalla per la llengua s’havia de guanyar en l’àmbit literari, amb autoexigència i honestedat intel·lectual. Vist així, la proposta de Casp era molt més seductora que no la de Carles Salvador, tal com explicava a Riera Llorca:
Jo havia assistit a la [tertúlia] de Salvador, formada per senyors majors de cinquanta anys, amb un gran desinterès de tot el que no fos ben local, i és clar, m’hi sentia com gallina en corral foraster. En la tertúlia d’Adlert almenys em trobava amb gent jove i amb inquietuds afins a les meues. (Fuster 1993b: 129)
Tenint en compte les poques possibilitats d’expansió cultural que oferia la València de postguerra, Fuster decidí assistir a la tertúlia d’Adlert, on contactà amb joves amb inquietuds literàries. En aquests anys, l’adhesió al grup Torre fou indiscutible, però a vegades es mostrava en desacord amb opinions polítiques i lingüístiques. Així succeí amb l’article «València en la integració de Catalunya», que Fuster publicà en La Nostra Revista i que desencadenà el primer enfrontament seriós en matèria política amb els factòtums de Torre. Aquest és un dels primers escrits polítics en què apostava obertament per la integració del País Valencià en la cultura i la història catalanes. Com era d’esperar, el binomi Casp-Adlert, amb una actitud timorata davant el plantejament nacional, no tardà a censurar-lo. Fuster creia que el grup havia de mantenir-se al marge de divergències polítiques i cenyir-se a qüestions d’ordre cultural, però no defugia la polèmica, que encarava amb actitud dialogant, obert a l’intercanvi d’opinions. Ara bé, la seua honestedat intel·lectual no li permetia subjugar-se a ordres de grup si implicaven una renúncia a la llibertat individual. Fou degut a la seua independència de criteris que trencà la vinculació amb Torre a inicis de 1951. El fet que en provocà la dimissió, tot i ser anecdòtic, pinta l’home i la circumstància. Almela i Vives, que dirigia la revista Valencia Atracción,8 sol·licità a Fuster publicar un poema seu en «Glorieta», la secció dedicada a la crítica literària. Havent accedit en un primer moment, es veié obligat a retirar-li el permís per pressions de l’editorial Torre. És interessant reproduir el fragment de la carta del 24 de febrer de 1951 en què exposa a Casp els motius pels quals es distanciava del grup:
He fet un balanç dels últims anys, i veig que hi ha al meu favor un esplèndid saldo de molèsties, disgusts i violències interiors, que fins ara he intentat dissimular tan bé com he pogut. I, francament, no tinc gens d’interés a augmentar-lo. Ja està bé: ja m’he cansat. La meua consciència m’obliga a restar fidel al valencià, però no a aguantar les impertinències d’un ambient de guerra civil, en els orígens del qual ni he tingut ni part ni ganes. M’estime més de tornar a la meua situació primera: fer versos per a mi i publicar-ne (o no publicar-ne) un parell, al cap de l’any, en l’Almanac de Las Provincias que trobe més a mà. Per a la meua publiquera actual em basta i em sobra el lloc que vulguen dedicar-me a La Nostra Revista. [...] No compteu, doncs, amb mi per a res, en el futur, quant a açò. No notareu massa la meua absència, perquè ni jo era dels més actius ni passe d’una categoria menys que mitjana.
Tu tens en mi l’amic de sempre. Com et deia, és únicament atenent a aquesta amistat que he escrit a Almela. Però una amistat que sols admetrà la literatura com a tema de conversa. (Fuster 2006a: 219-221)
Fuster sempre respectava la divergència d’opinions amb qualsevol interlocutor, però no permetia intromissions en les seues decisions personals. Ara bé, la situació no devia ser fàcil per a ell després del distanciament definitiu: es convertia, sense voler-ho, en un outsider. És en aquest sentit que patí un doble exili: d’una banda, l’exili interior dels escriptors en català a l’Espanya de post-guerra, i de l’altra, l’exili a què l’empenyeren els grups que monopolitzaven les poques manifestacions literàries al País Valencià. Fuster explicava l’absurditat de la situació en la carta del 21 d’octubre de 1950 a Agustí Bartra, aleshores exiliat a la vil·la novaiorquesa de Bayville:
És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint als amics que potser no es trobaria un esperit més semblant al d’un valencià catalanista que el d’un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de descoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre «exili» és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten estranys els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l’enyorança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança immediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però, no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s’adonen de nosaltres, comenten: «Quina manera de perdre el temps!». Cal molta illusió, molta passió, per a superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d’esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant, evangèlicament, que, qui perd el seu temps, el guanyarà. (Fuster 1998: 76-77)
La resposta de Bartra, datada el 16 de novembre de 1950, ara des de Ciutat de Mèxic, no es feu d’esperar i, sortosament, Fuster tornava a sentir en les paraules de l’amic exiliat aquell «ressò càlid» que tant notava a faltar en terres valencianes:
El que em conteu sobre la migradesa de l’ambient intel·lectual valencià, de l’oposició que trobeu, del menyspreu compassiu amb què sou mirats, és, tanmateix, ben trist. Moltes vegades he dit que vosaltres, els de dins, i nosaltres, els que vivim en la dispersió, estem igualment exiliats, per bé que els exilis siguin diferents en certa mesura. (Fuster 1998: 86)
És obvi que les condicions socials, culturals i polítiques del País Valencià de postguerra no eren les més adients per a bastir un projecte literari de qualitat, lligat de manera irremeiable a la lluita per la supervivència de la llengua. Així ho entengué Fuster, a pesar que hagué de navegar en solitari, com un Ulisses entre Escil·la i Caribdis.
3. LA TRIA LINGÜÍSTICA DE JOAN FUSTER
Contràriament al que es podria esperar, la situació d’anormalitat lingüística del català no dissuadí Fuster a l’hora d’adoptar-lo com a llengua literària en detriment del castellà. Prenia així el camí més autèntic, però també el més treballós. La decisió, tanmateix, no fou immediata i resulta difícil determinar com i quan optà pel català. De fet, com indica Pérez Montaner, abans de donar-se a conèixer en el món literari valencià, Fuster ja havia iniciat un canvi lingüístic profund i meditat, un canvi que no fou ràpid i senzill, sinó complicat i llarg:
Com va canviar de llengua, o de pell, Joan Fuster? És una pregunta que, probablement, ens hem fet molts, de manera especial els valencians de la meua generació i tots els que bàsicament s’han format durant l’època del franquisme. Com, en un país com el nostre, sense una forta tradició literària en català –caldria retrocedir al segle XV per trobar-la–, sense escoles, sense diaris, sense revistes, sense editorials, sense llibres, en els pitjors moments de la postguerra i en els anys més durs de la dictadura, com, en aquestes difícils circumstàncies, pren partit per la seua llengua, l’estudia i la comença a escriure un jove de Sueca, de Burjassot, o de qualsevol altre indret del País Valencià. (Pérez Montaner 1991: 69)
No menys valuós és el testimoni de l’escriptor i polític Francesc de P. Burguera, atesa la doble condició d’amic de joventut i veí de Sueca. Des que es conegueren a inicis dels anys quaranta, Burguera quedà enlluernat per la lucidesa amb què Fuster reflexionava sobre aspectes culturals i històrics de País Valencià, tal com recorda en l’article «Fuster indefugible»:
Em sembla que la preocupació per l’idioma surt, ja, en plena guerra civil –si es vol de manera incipient– com a fruit de l’amistat que Fuster manté amb un altre suecà, Fermí Cortés, company d’estudis de batxillerat i, després, de Facultat de Dret a la Universitat de València. Són tots dos –Fuster i Cortés– els qui, des de Sueca estant, travaran una sincera i perdurable amistat i una comuna preocupació per tot el que suposa la nostra realitat com a poble: culturalment i política. (Burguera 1993: 241-242)
És cert que Fuster no elegí una opció lingüística de la nit al matí. Fou un canvi originat de la constatació diària d’un contrast idiomàtic obvi entre el català, confinat als àmbits privats i domèstics, i el castellà, destinat a l’administració, l’educació i la cultura. Amb tot, es pot datar l’origen del canvi a finals dels anys trenta, en ple conflicte bèl·lic, just abans de la instauració del règim dictatorial. De fet, els primers textos domèstics de Fuster revelen un interès incipient per l’escriptura en català:
Durant el curs 1937-38, quan Fuster tenia quinze anys i Fermí Cortés catorze, ambdós amics s’intercanviaven les històries de Sueca de Joan Baptista Granell i del padre Amado. [...] Les gloses que Fuster va anotar al final d’alguns capítols de la Historia de Granell, crítiques i divertides, testimonien el canvi lingüístic, del castellà al català, que s’havia produït ja en la redacció dels seus papers personals i literaris. [...] També hi contribuiria la lectura dels setmanaris locals, particularment El Sueco i Mosaico, que publicaven col·laboracions en valencià i valencianistes i reproduïen de tant en tant les obres de Bernat i Baldoví. (Furió 1994: 37-39)
Es pot objectar que les notes a la Historia de Granell pertanyen encara a un àmbit privat, però no així «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants» i «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)», els dos primers textos que Fuster donà a la impremta, segons explica Furió:
A Sueca, el grup de joves inquiets perseverava en la seua tasca d’animació cultural. El 21 de setembre de 1944 s’hi celebraren Jocs Florals, els sisens de la història local. [...] Entre els guardonats hi havia, dues vegades, Jacinto Talens, que guanyà el premi del governador civil al tema «Por el Imperio hacia Dios» i el de l’alcalde de València al tema «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants». Aquest últim, en català, l’havia escrit Fuster, que, potser per l’escrúpol de ser organitzador del certamen i alhora en un gest de subtil ironia, el presentà amb el nom de l’amic, castellanoparlant notori.
«Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants», datat el 7 de setembre de 1944 i publicat l’any següent en la memòria dels jocs, és, signat per altre, el «primer» escrit de Joan Fuster. Però el primer a publicar-se, i a dur el seu nom, seria, poc després, «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana», aparegut, a finals de 1944, a l’Almanaque de Las Provincias para 1945. Ambdós, escrits en la ratlla dels vint-i-dos anys, adopten ja la forma de l’assaig, literari un i crític l’altre, palesen l’antic interès per la història local i el nou per la literatura valenciana, i usen el català com a vehicle lingüístic. (Furió 1994: 54-55)
No hi ha dubte, per tant, que els primers textos en prosa publicats de Fuster foren escrits en català. I també els primers poemes, que aparegueren en l’Almanaque de Las Provincias para 1946, amb data d’octubre de 1945. Aleshores, ¿per què persisteix una densa nebulosa al voltant de la tria lingüística dels seus inicis? La resposta, en part, cal cercar-la en les declaracions d’un dels amics de joventut, l’escriptor José Albi, que tergiversà dades crucials sobre les primeres publicacions de Fuster. Intencionada o no, l’equivocació més important fou assegurar que tenia l’«evidència quasi absoluta» que el debut poètic de Fuster es produí en el número inaugural de la revista Verbo, en març de 1946:
El primer número [de Verbo] apareció en Alicante en Marzo de 1946. Se abría con una composición poética de Fuster, escrita en castellano: «Poema VIII», y una cita de Rainer María Rilke: «Yo tengo casa entre [el] día y el sueño». Tengo la evidencia casi absoluta de que es su primer poema publicado. Escribe en castellano y, en efecto, se vislumbra en él una evidente huella del poeta alemán. (Albi 1993: 281)
No s’entén l’errada d’Albi respecte a la llengua i la data de publicació del primer poema del Fuster, ja que, en aquells anys, eren companys inseparables d’aventures literàries. I encara és menys comprensible la vehemència amb què asseverava que Fuster es decantà inicialment pel castellà. En aquest sentit, Albi ha estat un dels personatges que més equívocs ha creat al voltant de la tria lingüística. De nou cite el mateix article per a demostrar-ho:
Fuster sigue publicando en Verbo poemas escritos en castellano, desde el año 1946 al 1948: diez títulos en total que aparecen firmados con nombre y apellido, y dos bajo el seudónimo de Jorge March. [...] Lo cierto es que en Mayo de 1948, en el número 11 de Verbo publica con el título de «Tres poemes» sus primeros versos valencianos aparecidos en la revista, y que a la vez se reúnen en forma de plaquette. (Albi 1993: 281-282)9
A més, Albi apuntava l’existència d’un poemari de Fuster en castellà, Barro de siempre, amb el qual es presentà al premi Adonáis de 1947.10 És ben probable que l’autor el silenciés en no ser premiat, ja que no se’n conserva cap document al Centre de Documentació Joan Fuster. Siga com vulga, amb el pretext del poemari, Albi aprofità per a insinuar que la tria lingüística podria haver estat de signe diferent si hagués guanyat el premi referit:
A esto podríamos añadir un dato muy curioso y sin duda revelador del uso del castellano por Fuster en la creación poética, que se nos ofrece en el número 9 de Verbo. Me refiero a la «Relación de poetas presentados al Premio Adonáis 1947», que se nos entrega por deferencia del Secretario de dicho Concurso, para ser incluida en nuestra revista, y a través de la cual nos enteramos de que Juan Fuster, de Sueca, Valencia, presentó a dicho Premio el libro Barro de siempre. ¿Qué hubiera ocurrido –me pregunto un poco desconcertado– en la trayectoria del escritor, en el caso de haber sido premiado? Yo, poco versado en elucubraciones, y menos en adivinaciones, me limito a expresar mi asombro y quizás también mi preocupación. (Albi 1993: 281)
Josep Ballester (2005: 160) també indica l’existència del poemari per a reforçar la tesi dels inicis en castellà de Fuster, però no se sosté si es té present la carta del 26 de setembre de 1947 que Fuster envià a Carles Salvador:
Aquest estiu he acabat dues col·leccions de poemes. Una, amb el títol Alguns poemes menors, composta d’una trentena de sonets, dècimes i romanços. I una altra, titulada Fang de sempre, uns deu o dotze poemes llargs, en vers lliure. Ja us ho portaré tot, un dia, perquè em doneu la vostra opinió i en feu una censura gramatical: sempre sol escapar-se alguna cosa... (Fuster 1947b: s. p.)
És evident que el poemari fou escrit també en català, però no es pot afirmar amb certesa la llengua original. Ara bé, que realitzés provatures poètiques en castellà no demostra que l’emprés de manera preferent en els inicis. A més, gràcies a la correspondència amb Albi es té constància que Fuster escrivia en català la major part dels poemes de Verbo i que els traduïa a posteriori per exigència d’aquest. De nou, Albi deixava al descobert les seues reticències sobre la tria lingüística de Fuster en la carta que li envià el 27 de març de 1946:
Me pareció una soberana tontería (con todos los respetos) el querer publicar tus poesías como traducciones del valenciano, cuando por sí solas tienen una personalidad y una categoría que hubiesen sido muy rebajadas con la inútil advertencia de la traducción. Son poesías lo suficientemente creciditas para no necesitar apoyos. (Albi 1946d: s. p.)
La carta d’Albi demostra que el seu objectiu era ocultar la llengua original dels poemes de Fuster i, en conseqüència, obligar-lo a autotraduir-se.11 De fet, repetí idèntiques maniobres fins al número d’abril-maig de 1948 –publicat dos anys després de la creació de la revista– en què, per fi, permeté la publicació en català dels poemes de Fuster, acompanyats de les versions en castellà. Mentrestant, Albi seguí censurant-li la voluntat de deixar constància que els poemes foren escrits en català. La carta que li envià el 12 de novembre de 1948 n’és un testimoni més:
Tu «Conato de imprecación» lo he encontrado magnífico. [...] Ya supongo que te figurarás que he suprimido en tu poema todas las monsergas de traducción, fecha, etc. con que rindes tributo de acatamiento a los severos juicios del Patriarca. No puedo explicarme las causas de tu «patriarquitis aguda». Tal vez puedas encontrarla rastreando en las capas más profundas de tu subconsciente. De otra forma no lo comprendo. Si el Patriarca protesta dile que el que se ha declarado en rebeldía he sido yo, no tú. (Albi 1948a: s. p.)
Encara uns mesos després, en la carta del 9 d’abril de 1949, Albi li exigia les versions en castellà dels originals en català per al número 15 de Verbo: «Querido Fuster: Me urge mucho que me envíes las versiones castellanas del primero y tercero de tus poemas para publicar en Verbo. El próximo lunes entregaré todos los originales a la imprenta, salvo dos o tres cosas que aún no están listas.» (Albi 1949b: s. p.).12 Ara bé, dels poemes publicats en Verbo, només es pot demostrar documentalment que foren escrits en català «Jardín», «[Desde mi rincón el cielo esparce...]», «[Qué corazón tuyo, qué silencio...]», «Presencia de la Muerte», «[Quina brisa o abril...]», «L’olivera», «Elegia íntima», «Cançó tranquil·la» i «Impressió de tardor».13
La resta de poemes en castellà de Verbo –«Poema VIII», «Noches sin alma», «3er poema romántico», «Poema», «Poema del suburbio», «Poemas en la Navidad del Señor», [«Así, / con las horas hundiéndose en mis ojos...»], «Oda al Mediterráneo»14 i «(Conato de imprecación)»15– no es pot garantir que fossen escrits en català, ja que caldria disposar dels originals tramesos a Albi. Tot amb tot, si a la correspondència entre Albi i Fuster, s’hi afegeixen els poemes en català dels anys quaranta de l’Almanaque de Las Provincias i de les revistes Víspera, Esclat i Pensat i Fet, més els inèdits conservats al Centre de Documentació Joan Fuster, els dubtes al voltant de la tria lingüística s’esvaeixen, i s’imposa la conclusió que el català fou la seua llengua predominant. A més, Fuster oferí la versió dels fets més ajustada a la realitat en una entrevista al diari Levante el 4 de juny de 1952 quan afirmava que: «Empecé indistintamente en las dos modalidades. En la actualidad me he decidido de manera definitiva por el valenciano, que es mi lengua habitual y familiar.» (Fuster 2003a: 35). I encara ho explicava amb més rotunditat en les respostes a un qüestionari que li envià Rafael Ventura Melià el 1972 per a una entrevista en la revista Gorg, que finalment no es publicà:16
Vaig començar a escriure en català: un català dolentíssim, deplorable, però carregat de bona voluntat. També escrivia en castellà, és clar. Era l’època de fer versos, i la majoria, pràcticament tots, els vaig intentar en vernacle. Recorde uns sonets en castellà, gongorins. Peccata minuta. També vaig atrevir-me a versificar en francès; però no en sabia prou, de francès, i hi vaig renunciar. Els primers papers que vaig publicar, si no m’enganye, a l’Almanaque de Las Provincias, eren en català. Devia ser l’any 46 o 47.
Alguns poemes de la meua primera innocència literària aparegueren en castellà, o siga, traduïts. Un gran amic meu d’aleshores, Josep Albi, feia una revisteta, a Alacant, que es titulava Verbo, i jo li ajudava a omplir-ne les planes. Era, la meua, una poesia idiota, d’un patetisme mortuori que volia ser fluorescent i dur, i que es quedava en mera grandiloqüència. També fabricava estrofes perfectes. Vaja, més o menys perfectes! Amb metre i rima circumspectament observats. I alguna cosa més viva. M’estime més oblidar-ho. (Fuster 1972a: s. p.)
Fuster, però, no tardà gaire a prendre consciència que els problemes derivats de la seua tria lingüística depassaven els entrebancs de la censura franquista i els prejudicis d’Albi. Així, una vegada presa la decisió de la llengua, s’imposava una disjuntiva no menys difícil: la tria entre un model literari segons les solucions valencianes o un model basat en la variant central. Cal recordar que la creació d’un model de llengua literària produí certa controvèrsia entre els «unitaristes», que adjudicaven una posició preeminent al dialecte central, i els «pluralistes» o «federalistes», que reivindicaven les aportacions dels escriptors valencians i balears davant del centralisme lingüístic fabrista. Per tant, havia de fer prevaler la seua procedència geogràfica o bé escriure en un model que portava camí de ser l’estàndard. Aquesta tensió, constant en la seua trajectòria, es reflecteix en l’alternança de variants dialectals, una alternança determinada per factors externs més que no per vacil·lacions de la seua proposta lingüística. En aquest sentit, a Fuster, ja des dels inicis se li objectà certa ambigüitat en l’ús de les variants dialectals, com ara en l’article «Un nuevo poeta» en què Carles Salvador observà que el seu llenguatge «vacila entre las formas dialectales del Principado y las formas arcaicas literariamente, aunque vivas hoy en nuestra región» (Salvador 1947b: s. p.). Malgrat tot, Salvador no jutjava l’alternança dialectal negativament, sinó més aviat com una demostració de coneixements lingüístics:
Gramaticalmente, [Fuster] es un gran conocedor de nuestro idioma y lo escribe sin concesiones de ninguna clase. Su formación, pues, es perfecta, […] sus vacilaciones lingüísticas parecen voluntarias como si el poeta quisiera encubrir su personalidad –posiblemente destacada ya en disciplinas filológicas– sin advertir que así la adquiere mayor. De este modo no consigue dar la impresión de ser un escritor formado únicamente en Cataluña, o por escritores catalanes; más bien parece, por el lenguaje, un valenciano enteradísimo, estudioso y con ideas propias sobre el uso de ciertas formas verbales. (Salvador 1947b: s. p.)
Més enllà de l’escaiença de la valoració, Salvador remarcava la influència de lingüistes catalans en el model fusterià de llengua literària. Per aquest costat, l’encertà de ple. En efecte, Fuster sempre reconegué que l’amenitat dels escrits fabrians fou decisiva en la seua formació lingüística:
Sé que durant la guerra va caure en les meues mans algun llibre en català i que, immediatament després, l’any 39, ja tenia prou curiositat pel tema com per, passejant per davant del quiosc que hi ha prop de Barrachina, veure-hi penjats uns llibres i comprar-me’ls. Eren La llengua dels valencians, El País Valencià i una Ortografia de Carles Salvador, unes edicions d’abans de la guerra, que es deien «Quaderns d’Orientació Valencianista», i, com que ningú no s’havia de molestar a retirar-los, el llibreter els tenia per allí i els va col·locar entre les revistes. Allò contribuí una mica a concretar les coses. I a partir d’ací anaves formant-te lingüísticament. Això volia dir que, quan anaves a València, t’havies de posar a buscar per les llibreries de vell, on podies trobar encara alguna cosa: els autors locals, els de la Societat Castellonenca de Cultura, i alguna gramàtica. Jo sempre he estat molt refractari a les gramàtiques, les he trobades àrides. Però probablement ja vaig trobar en aquell temps algun volumet de les Converses filològiques de Fabra, i això m’era més digerible. (Fuster 2003a: 440-441)
És evident que Fuster s’interessava en qüestions lingüístiques i gramaticals,17 i, en certa manera, l’article de Salvador refermava les seues conviccions, tal com queda documentat en la carta del 6 de juny de 1947 en què li agraïa les paraules dedicades:
Respecte de les vostres hipòtesis només he de dir que encara sóc jove, si és que diem jove a qui no ha passat dels trenta; que la meva formació humanística és perfectament extrauniversitària [...] i que no sóc filòleg sinó estudiant o enamorat –amb un sentit i un abast definidament polític– de la nostra llengua. Quina cosa més dolorosa que encara avui, en 1947!, en parlar d’un autor valencià, hom hagi de fer, al costat de la crítica literària estricta, la crítica lingüística! Pocs són els valencians que escriuen en vernacle: i de tots, quants n’hi ha que l’utilitzen conscientment? L’espectacle és ben deplorable, encara que, quant a l’ortografia ja van notant-se alguns avenços. Tot això no és més que peresa intel·lectual, manca de deixuplina, solatge de tòpics romàntics –allò de la intuïció romàntica de la llengua nacional, etc. Els que vivim en un medi lingüísticament tan adulterat no tenim més remei que imposar-nos l’estudi quotidià de la gramàtica, la tasca de l’aprenentatge constant. (Fuster 1947a: s. p.)
En definitiva, la formació lingüística de Fuster és deguda, en gran part, a la preocupació, o millor dit obsessió, per fer del català la seua llengua literària. De fet, ambdós aspectes, llengua i literatura, són indissociables i donen compte de la claredat de visió i la precocitat de Fuster a l’hora d’adscriure’s a una cultura concreta. En aquest cas, i malgrat les adversitats, la catalana.
4. L’ABANDONAMENT DE L’ESCRIPTURA POÈTICA
Si ja és difícil conèixer els motius que empenyen un poeta a escriure, encara ho és més d’esbrinar per què deixa de fer-ho. En efecte, fer càbales sobre una trajectòria poètica avortada implica trepitjar el terreny relliscós de les conjectures. Tot i això, es fa inevitable preguntar-se per què, just quan començava a tenir un reconeixement unànime, donà per acabat el seu periple poètic. Seria erroni pensar que ho feu per dedicar-se en exclusiva a l’assaig, ja que el Fuster assagista convisqué des dels inicis amb el poeta. Sense dubte, devia tenir raons de pes, algunes de les quals potser es reservà, mentre que unes altres les posà per escrit en diversos papers. Em remet, doncs, a aquestes confessions –públiques i no tan públiques– amb la prevenció que no puc oferir cap veritat indiscutible, sobretot tenint en compte el to irònic i el posat fingidament displicent que les caracteritza. Siga com siga, el fet constatable, l’únic, és que a partir de 1954 Fuster deixà d’escriure versos amb regularitat.
Comence per una de les especulacions més extenses i profundes, inclosa en Causar-se d’esperar, un volum que reuneix una selecció de fragments extrets dels quaderns del seu dietari de 1963, amb un complement dels primers mesos de 1964. Per tant, no s’ha de perdre de vista que són reflexions posteriors a la praxi. L’anotació, datada el 5 d’agost de 1963, porta per títol «Els poetes i la poesia» i inventaria, amb passatges irònics, un repertori de motivacions amb què justifica, davant la incredulitat de certs interlocutors, la decisió de no escriure més poesia:
Fa uns quants anys, vaig publicar tres o quatre reculls de versos: poca cosa en quantitat i en qualitat, que els crítics, i jo mateix, hem procurat discretament oblidar. [...] De tant en tant em pregunten: «¿Quan publicaràs un altre llibre de versos?» m’ho diuen de bona fe. Acostumo a contestar-los que he desistit de seguir cultivant aquesta honorabilíssima especialitat literària. Ja no faig versos: no faig més versos. La confessió els desconcerta: els costa un gran esforç de creure’m. «¿I per què?», insisteixen. Es pensen que ser poeta és una situació carismàtica, una mena de destí insoluble que obliga de per vida. «¿I per què?». Tinc un petit repertori de respostes per al cas. «Se m’ha esgotat la vena», explico. És un motiu seriós. Me l’accepten amb un punt d’incredulitat, però ningú no gosa discutir-lo. O bé: «M’he de guanyar la vida escrivint, i la poesia no dóna un cèntim...» És una altra rèplica que hom admet de mala gana: la troben cínicament fenícia. Quan la conversa s’escau amb persones d’un cert gruix de literaturització, cito: «Ja han estat escrits tots els versos possibles». La frase, més o menys exacta en la meva memòria i en la meva boca, és d’algun francès conegut. Però no impressiona els meus interlocutors: els sembla una evasiva. I si apunto: «És que la poesia no m’interessa», s’escandalitzen. No cal dir com s’exciten, si em manifesto més radical: «És que no val la pena d’escriure poesia». Aleshores em miren com es mirarien un monstre. La veritat és que totes i cada una d’aquestes raons, les unes més, les altres no tant, han contribuït a allunyar-me del sublim esport de redactar papers en ratlles irregulars. Potser l’última és la decisiva.
¿No val la pena d’escriure poesia? En tot cas, no val la pena que jo n’escrigui. [...] No poso en entredit el valor de la poesia en si. És clar que «val la pena», la poesia! Tanmateix, ¿què dir de la poesia que un mateix fa? Aquesta és la qüestió que jo personalment em plantejo, la que cada poeta hauria de plantejar-se: si la seva poesia «val la pena». Dono per descomptat que els liròfors de totes les latituds consideraran impertinent que ningú dubti de la importància de la seva obra. Els escriptors, en general, i més els poetes, som gent puntmirada, i la vanitat constitueix un dels nostres trets característics més constants. ¿Qui serà tan modest que, per un instant, posi entre parèntesis el seu orgull de lletraferit, i faci examen de consciència respecte a la utilitat de la seva labor?
[...] Entre el geni i el poeta –o l’artista– vulgar s’allarga una gama de possibilitats extensa i matisable. En la confiança d’aquest escalafó indulgent s’aguanta la vocació dels poetes que no arriben a genials i que no saben o no podem reprimir-se les afeccions. Però els qui no ens sentim tan irrefrenablement acuitats per la pruïja de versificar, abandonem la partida. Si no assolim la puntuació d’«excel·lents» i de «millors» perquè les nostres limitacions personals ens ho impedeixen, ens dediquem a una altra cosa: a escriure assaigs o articles de periòdic, filosofia o novel·les, drames o història. ¿És que tot això, assaigs, articles, filosofia, novel·les, drames, història, literatura al cap i a la fi, no és encara un «luxe»? Potser en alguna mesura ho sigui. O millor dit: no és una necessitat, però te una utilitat. Més o menys utilitat: utilitat per a uns o per a altres. Utilitat. (Fuster 1965b: 125-136)
Si bé la reflexió s’inicia amb el to descregut i escèptic de no poques captatio fusterianes, parla de motivacions serioses com la (in)utilitat de la poesia o l’alt grau d’exigència amb què avaluava les seues creacions. No fou l’única ocasió en què argüia l’excellència com a condició necessària dels poetes, i així ho mantingué fins a les últimes conseqüències, com explica amb un punt d’ironia en l’entrada del 5 de febrer de 1954 del Diari 1952-1960:
Cadascú té el seu ideal de «professió». Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostumo a escriure, perquè no en sé més, són papers com aquest, una mena de tebeos per a intel·lectuals. (Fuster 2002a: 403-404)
La data de l’entrada no és anecdòtica, atès que 1952 fou decisiu en la consolidació de l’orientació antilírica de la seua poesia i 1954 és l’any de l’abandó. Per tant, no pren la decisió en un moment qualsevol, sinó en el punt més àlgid. Amb tot, més enllà de considerar-se o no «poeta líric de primera categoria», era conscient del lloc predominant que ocupava, si més no en la poesia valenciana de postguerra, i encara més després de publicar-se Escrit per al silenci, que el confirmà com un dels lírics catalans més prometedors. És probable, en aquest sentit, que el fet que la censura tan sols li permetés publicar la producció lírica, de la qual començava a allunyar-se, contribuís a l’abandó. De segur, la impossibilitat de donar a conèixer els poemes més transgressors li produí un sentiment d’impotència difícil de pair. En circumstàncies menys adverses, la projecció que li hauria suposat la publicació el 1950 d’un llibre tan innovador com Ofici de difunt hauria capgirat la situació. Ell mateix reconeixia aquesta evidència en les notes addicionals a l’entrada del Diari 1952-1960 en què inserí l’«Elegia a Rabelais»:
Els temps canviaven, en el petit món de la poesia catalana. S’inaugurava l’època de Salvador Espriu –cal dir-ne «l’època de S. E.»–, i posteriorment, el docte tàndem Castellet-Molas començà a postular el programa del «realisme històric», tan suggestiu. En aquestes circumstàncies, les meves darreres illusions «líriques» hi haurien fet una impressió de cosa anacrònica, que no em veia en cor de suportar. I menys, després de Menja’t una cama, i no diguem de la Teoria dels cossos. De més a més, un dia, en un bar del carrer del Portal de l’Àngel, mentre bevíem una cervesa, Antoni Comas m’havia aconsellat que ho deixés córrer, això dels versets, perquè no eren el meu fort. Total: que no solament vaig renunciar a la publicació dels poemes ja fet, sinó que vaig jurar de no fer-ne mai més de la vida. (Fuster 2002a: 377-378)
Quasi de passada, hi cita l’opinió del crític i professor Antoni Comas com a raó que el feu desistir d’escriure poesia, destacant la informalitat de la conversa en què li ho suggerí. Ara bé, les paraules de Comas, potser pronunciades en una de les estones de lleure que compartiren al III Congreso de Poesía, celebrat a Santiago de Compostel·la entre el 22 i el 28 de juny de 1954, provocaren un diàleg breu però intens en mitja dotzena de cartes compreses entre agost de 1954 i juny de 1955. En concret, la primera referència a la poesia de Fuster apareix en la carta de Comas de l’11 d’agost de 1954, poc després de l’assistència al congrés, però és en la del 30 de gener de 1955 quan n’expressa en profunditat l’opinió:
Ara toca parlar de la teva poesia. No és pas el moment de fer-te’n una crítica (un moment o altre penso fer-te-la). En general m’ha agradat. De vegades, però, prens un to sentenciós que no em plau massa. Tu, segurament, dintre la teva concepció poètica el tindràs plenament justificat. D’això no en dubto. Ara bé, entre el to líric i aquest intel·lectualisme sentenciós, la teva poesia em sembla lleument desequilibrada. La cohesió, la llei interna del poema, em sembla, a voltes, poc operant. En fi, aquesta és la meva opinió, encara que expressada potser amb mala traça. No m’estenc més perquè aquests són problemes que no s’acaben mai.
El poema «Criatura dolcíssima» em féu molta gràcia. Confesso que no et coneixia sota aquest aspecte, ni t’hi imaginava. (Fuster 2010: 23-24)
Dos mesos després, el 7 de març, Fuster li rebaté els retrets d’excés d’intel·lectualisme i la dicció sentenciosa poc escaient per a un poeta líric. La crítica no era nova per a Fuster, que arrossegà l’etiqueta de «poesia cerebral» des dels inicis. Tot i això, les observacions de Comas són discutibles i difuses. Val a dir, però, que la confiança del diàleg epistolar no l’obligava a convencions acadèmiques ni a l’argumentació d’una ressenya. Potser per aquest motiu Fuster no sentí la necessitat de justificar-s’hi, i li confessava –fos veritat o no– que no prestava especial atenció a qüestions estilístiques en el procés d’escriptura. Simplement, deixava emergir la seua originalitat, sense cercar-la de manera obsessiva. Al capdavall, aquesta premissa metodològica constitueix una de les tesis centrals de Les originalitats, l’assaig que esmenta implícitament en la carta:
De la meua poesia, no te’n diré res. Possiblement tens raó en això que em dius. Jo escric, quan escric poesia (que és molt de tard en tard), sense pensar-hi massa. No m’ha preocupat mai la idea de fer-me un estil (això que se’n diu un estil personal), ni de mantenir-lo per damunt de tot. Crec que cada cosa s’ha d’escriure de la manera que ella exigeix. En el fons, sempre hi haurà uns trets unitaris, perquè és un i el mateix qui ho escriu. Aquest trets, impremeditats, seran el veritable estil, que se salvarà o no de l’oblit, el dia de demà. Crec que alguna cosa d’açò figura en un llibre que el senyor Casacuberta m’ha de publicar Déu sap quan... ja fa quasi dos anys, o més, que no he tornat a escriure versos. Ni, el que em fa patir una mica, n’he tingut gana. No crec que es perda res, però, la literatura catalana. Ara només escric articles per al periòdic, cosetes sense substància, però que donen alguna pesseta. (Fuster 2010: 30-31)
Tornant, però, a les notes addicionals a l’«Elegia a Rabelais», a continuació del passatge en què evoca la conversa amb Antoni Comas, Fuster torna incidir en el trànsit de 1954 a 1955 com a data oficial del seu emmudiment poètic, que tan sols trencà en comptades ocasions:
I em penso que, després de 1955, no hi he reincidit més que una vegada: un sonet segons els cànons, afiligranat, per al recordatori de la primera comunió de la filla de l’administrador d’un diari de València, diari on jo col·laborava en aquells temps inefables. En un país com el nostre, un poema de primera comunió deu ser només un pecat venial, més que més si un l’escriu per acontentar l’amo de la botiga on treballa... (Fuster 2002a: 378)
El sonet afiligranat amb el qual reincidí després de 1955 és «Eucaristia», motivat per la primera comunió de la filla de Francesc Soriano Bueso. Però, oblidava que en publicà dos més entre 1955 i 1968, l’any que redactà aquestes notes. Es tracta d’«Elx en el seu misteri», editat el 1956 en Festa d’Elig, i «Dècima», inclòs el 1957 en la Corona literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat. I encara després de 1968 reincidí per partida doble amb «Improvisació didàctica» i «Tres poemes inútils per a dos pintors que volen reinventar el món». Més o menys aconseguits, Fuster no renegava dels poemes circumstancials, segons recordava en el pròleg a la segona edició d’Escrit per al silenci:
Avui, les criatures que fabriquen versos disposen d’opcions i d’estímuls molt suggestius, i per això «ells» podran ser normals i com Déu mana, o anormals i contra Déu Nostre Senyor, que és igual. Però fa vint-i-tants anys, al País Valencià, tot era, literàriament, una sagristia: jo mateix, mea culpa, he manufacturat sonets eucarístics, marians i sobre falleres-majors. Tinc una discutible excusa: els cobrava, com qualsevol altre ciutadà cobrava una altra feina, posar un rajol damunt l’altre, portar una comptabilitat o manipular un bisturí. (Fuster 1978: 10)
Mai no renegà, deia, de l’obra poètica, però tampoc no se’n vantava. Mantenia, això sí, ja ho he dit, un punt de coqueteria disfressada de displicència o de calculat escepticisme. Així es pot comprovar a l’inici del mateix pròleg:
No sé quin interés podrà tenir avui la reedició d’uns versos com els d’Escrit per al silenci, publicats ja fa més de vint anys i que pràcticament havien passat sense pena ni glòria. Fins ara m’havia resistit a exhumar-los, potser per un púdic instint d’escepticisme. I no és que em senta descontent d’aquestes elaboracions líriques: ni descontent ni content. Són un paper més, dels molts que he produït, i no puc ni vull renegar-lo. (Fuster 1978: 9)
i també en diversos fragments del text preliminar a Set llibres de versos:
Hi hagué un temps en què jo també escrivia versos. En vaig escriure massa, sens dubte. El present volum només en recull una part, i igualment massa, sens dubte. La intenció editorial es limita a exhumar els llibres introbables, i a afegir-hi alguna cosa més, que, per un motiu o un altre, havia quedat aparcada en les meues carpetes. Com que el projecte no naix de mi, ni l’he acceptat amb un gran entusiasme, em considere desobligat de justificar-lo. Ara sóc incapaç d’imaginar quina curiositat, o quina mena de curiositat, poden despertar aquests textos.
[...] De tota manera, l’exercici retòric anomenat «poesia» que jo he assumit al llarg dels anys, provocat per conviccions o per circumstàncies, hi queda discretament representat. Potser hi ha algun buit de temàtica o d’episòdiques fascinacions verbals. No crec que ningú el trobe a faltar. De més a més, i per fortuna, encara no sóc «matèria erudita», i m’agradaria no ser-ho mai.
[...] El resultat podia ser monstruós, en un sentit lívid i primari de la paraula. Del meu saldo particular, no me’n sabria avergonyir: fou el que havia de ser. (Fuster 1987: 11)
Gairebé idèntics, ambdós pròlegs foren escrits més de vint anys després d’Escrit per al silenci, l’últim poemari publicat. És indiscutible que, entre 1954 i 1987, l’assaig fou el gènere que monopolitzà la seua obra literària, però no és menys cert que se sentia vinculat a la poesia. Altrament, no s’expliquen les incursions poètiques, esporàdiques, posteriors a 1954, ni tampoc la voluntat de reeditar Escrit per al silenci o de posar a l’abast dels lectors gran part de la seua producció en Set llibres de versos. ¿Per què, si feia tantíssims anys que desertà del «gremi dels poetes», insistia a recordar que hi hagué un temps en què escriví versos? Potser, en el fons, mai no deixà de sentir-se poeta. En les poques estones de lleure que devia tenir enmig de l’enrenou d’articles, conferències, treballs d’erudició i compromisos cívics i culturals que havia d’atendre constantment... Potser enmig d’aquest enrenou, encara sentia la necessitat cíclica de demostrar-se que era capaç d’escriure versos. És obvi que l’evolució cap a una poesia antilírica anunciava l’aproximació discursiva a l’assaig i, consegüentment, la priorització d’expressar idees sense sotmetre’s a certs imperatius formals. I, tanmateix, l’estil enlluernador, precís i penetrant de la seua prosa és degut, en part, a la seua formació poètica. Al capdavall, hi ha coses que un aprèn a estimar de jove i ja mai no pot deixar d’estimar-les. La poesia, n’és una.
1. Iborra opta pel terme «propina», emprat per Vicent Ventura, per a referir-se a l’aparició de Fuster: «El “fenomen” Fuster, doncs, un “miracle”? De vegades aquest terme ha estat utilitzat per remarcar la dimensió insòlita que té entre nosaltres. Vicent Ventura n’ha parlat com d’una “propina” de la història. ¿No ha estat la història, des de fa uns segles, molt mesquina amb els valencians? Ara, de “miracles”, és clar, no n’hi ha. Dir-ne “propina” resulta d’alguna manera més enraonat. No perquè la història haja tingut el propòsit, per una vegada, de rescabalar els valencians de tantes calamitats com ens ha obsequiat. En la història juguen també les xambes: quan ens són favorables podem anomenar-les, com fa Ventura, “propines”.» (Iborra 1982: 15).
2. Fuster sol·licità una beca, que no obtingué, per a realitzar un assaig titulat provisionalment «Tècnica, cultura i massa».
3. Entre altres, aquest període ha estat analitzat en els estudis de Maria Josepa Gallofré (1991), Joan Samsó (1994-95), Santi Cortés (1995), Faust Ripoll (2010) i Enric Gallén (2013).
4. L’entrevista s’emeté el 21 de desembre de 1977 en el programa Personatges de tve. El fragment citat pertany a la transcripció de l’entrevista inclosa en J. Fuster (2003a): De viva veu, Catarroja, Afers.
5. La Institució d’Estudis Valencians Alfons el Magnànim es creà el 25 d’abril de 1947 per acord plenari de la Diputació Provincial de València, per bé que el reglament i la constitució formal com a organisme es registrà en la sessió plenària del 19 de febrer de 1948.
6. Fuster preparà la conferència amb motiu d’un curs de poesia del segle XX d’«Els Divendres de l’Orfeó Català». L’original mecanoscrit, que ha restat inèdit, es conserva al Centre de Documentació Joan Fuster.
7. Amb data de 30 de juliol de 1939, Fuster i el seu amic Fermí Cortés, natural també de Sueca, enviaren una carta conjunta a Lo Rat Penat a fi d’informar-se dels requisits necessaris per a formalitzar-ne l’ingrés. Se’n té constància per la carta de resposta, datada el 7 d’agost del mateix any, que cite íntegra: «En contestación a la carta del 30 del pasado, he de manifestarles que para pertenecer a esta Sociedad es indispensable llenar la hoja de ingreso mediante la presentación firmada de dos Socios y pagar la cuota mensual de Dos pesetas en esta Ciudad. Hoy está en suspenso el nombramiento de Socios Corresponsales hasta nueva reorganización. No hay reglamentos por haber desaparecido en estos tiempos pasados.» (Lo Rat Penat 1939: s. p.). Ignore la data d’ingrés de Fuster, però segons Furió (1994: 52), fou designat secretari de la Joventut de Lo Rat Penat el 25 de novembre de 1943.
8. Valencia Atracción era una revista mensual d’informació turística creada a l’empara de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. Francesc Almela i Vives la dirigí des de 1945 fins a 1967.
9. Albi s’equivoca quan identifica el conjunt «Tres poemes», publicats en el número 11 de Verbo, amb el fascicle 3 poemes, publicat en la mateixa revista. De fet, els «Tres poemes» incloïen les composicions «[Quina brisa o abril...]», «L’olivera» i «Elegia íntima», mentre que 3 poemes està format per «Impressió de tardor», «Aquest crit que ara penso» i «Cançó tranquil·la».
10. La relació de poetes que es presentaren al premi Adonáis en 1947 està detallada en Verbo. Cuadernos Literarios, octubre-novembre de 1947, pp. 31-32. El poeta José Hierro en resultà guanyador amb Alegría.
11. El lector pot consultar els articles «La tria lingüística de Joan Fuster en els seus inicis poètics» (Ortells 2017a: 413-420) i «Les autotraduccions poètiques al castellà de Joan Fuster (Verbo, 1946-1949)» (Ortells 2017c: 199-222).
12. Cal advertir que, encara que Albi cita tres poemes, en el número 15 de Verbo sols es publicaren «Impressió de tardor» i «Cançó tranquil·la», junt amb les versions en castellà.
13. En el capítol dedicat als poemes de Fuster en Verbo es detallen les fonts que demostren que els originals foren escrits en català.
14. Fins ara no existeixen documents que permeten afirmar amb certesa que l’«Oda al Mediterráneo», publicada en el número d’octubre-novembre de 1946 de Verbo, fou escrita en català, atès que la «Quasi-oda al Mediterrani», inclosa en Terra en la boca, tot i estar datada també en 1946, és una reformulació de la primera.
15. A pesar que no es conserva cap document del poema escrit en català, se sap de la seua existència per la carta del 12 de novembre de 1948 d’Albi a Fuster.
16. L’entrevista no es publicà a causa de la desaparició de la revista.
17. En l’article «Sobre ortografies i coses per l’estil», publicat amb el pseudònim Llorenç Mariner en l’Almanaque de Las Provincias para 1948, Fuster (1947d: 451-453) ja instava els escriptors valencians a seguir les Normes de Castelló de 1932.
