Читать книгу Tan a prop de la vida - Santiago López Petit - Страница 11

Avui m’ha succeït una cosa que podria canviar la meva estada aquí. Caminava en silenci i amb el cap cot per un passadís de l’escola quan, de sobte, he ensopegat amb A. Estic convençut que ha estat ell qui ha afavorit aquesta trobada. No ha estat pas casual. És cert que m’intrigava la seva personalitat rebel, a punt sempre d’esclatar, però no sé si jo hauria iniciat aquest apropament. M’agradava observar el seu comportament estrany, tal com un entomòleg observa el moviment dels insectes. A és un personatge curiós. Amb els braços plens de tatuatges i algun pírcing en el rostre, la seva mirada provoca un desassossec intens. Alhora, els seus ulls vivaços es desplacen sobre les coses sense acariciar-les, com si temessin que la mirada pogués ser segrestada. Agressivitat i recel es conjuguen perfectament en ell.

—Jo a tu et conec —m’ha etzibat amb una veu que, si bé no era amenaçadora, tampoc era massa afable. M’he quedat sorprès perquè no recordava haver-lo vist mai i, gairebé sense adonar-me’n, m’he posat a la defensiva. A ha percebut la meva reacció i de seguida m’ha aclarit que un dia vaig estar a casa seva. Jo he seguit sense entendre res. Ha estat llavors quan m’ha explicat que el seu germà havia treballat en la mateixa fàbrica de vidre que jo i que un dia, acompanyat amb ell, vaig anar a casa seva per triar un televisor en color. La sorpresa que m’havien causat les seves paraules al principi s’ha esfumat a poc a poc i ha donat pas a una complicitat imprevista.

Tenia raó. Vaig conèixer el seu germà i vaig ser amic seu. El germà d’A era molt conegut en el seu barri perquè amb tan sols deu anys robava cotxes i, assegut sobre un coixí, era capaç d’escapolir-se de la policia. Va passar per diversos centres correccionals fins que va recalar a la fàbrica de vidre en la qual jo també treballava. La tasca que tenia encomanada consistia simplement a agafar la copa o el got sortit del motlle i portar-lo a un forn de temperat. Havia de realitzar aquesta activitat durant vuit hores. Altres joves feien la mateixa feina, però ell s’esmunyia sempre que podia. Com a enginyer no m’havia d’ocupar de la disciplina, així que més aviat admirava el seu desvergonyiment i franquesa quan em deia sense embuts que no li agradava treballar. Un dia, quan el meu pare es va jubilar, vaig pensar regalar-li un televisor en colors. Li vaig demanar al germà d’A si podia aconseguir-me’n un a bon preu. Em va portar a casa seva. Vivia en un pis situat en la perifèria de la ciutat, on les persones d’ordre no s’aventuren mai. Allí la nit brama buscant la seva dosi. En aquell pis minúscul hi havia més d’una dotzena de televisors. Damunt dels llits, sobre els armaris i per terra. Em vaig emportar el més gros i vaig haver de dir-li al meu pare que havia perdut la garantia. El germà d’A vivia al límit de l’abisme. Sabia molt bé que no tenia futur i ho acceptava. Per ell, la vida havia de ser un joc perillós. L’aterria fer-se vell sense haver tingut temps per viure. No em va estranyar gens que, després d’una llarga vaga gràcies a la qual vàrem recuperar la fàbrica i la vàrem convertir en cooperativa, digués que no volia continuar treballant-hi més. Amb un somriure sorneguer, em va preguntar si es podria abaixar la temperatura dels forns ara que la fàbrica pertanyia als treballadors. El vaig abraçar i no l’he tornat a veure mai més.

No he oblidat mai tot el que vaig arribar a aprendre d’ell. Ara em trobo davant d’A i no puc deixar de recordar l’estranya amistat que vaig travar amb el seu germà.

—Jo no soc com ell —s’afanya a dir-me—. El meu germà va viure al límit. Jo he après que aquest camí només condueix a la mort, i no vull morir. M’he empassat molts anys de presó. Saps què és estar tancat durant tants anys a la presó? M’han lligat a un llit amb corretges i m’han colpejat fins que no podien més. En grup i fent relleus. M’han tingut pixant sang a causa de les pallisses. Els mires als ulls i et dius: no us oblidaré mai. I l’odi es converteix en el teu únic motor. El meu odi respira per les moltes ferides i mutilacions que m’he causat. Soc una boca immensa que només pot vomitar sobre el món. Però a la presó aprens a no precipitar-te, a mantenir el cap fred. T’ho muntes per sobreviure, et busques la vida amb xantatges o manipulant. Fas tot el que convingui, i ho fas per no enfonsar-te. No es pot viure net i pur en una claveguera com si fossis un colom de la pau. Ningú no ha vençut mai cap guerra mantenint-se sempre en una posició defensiva. Qui es limita a defensar-se està destinat a ser derrotat. Jo estic fotut, oi? Doncs que es fotin ells també. I decideixes negar-te a pujar a la cel·la. Tan sols dius: «No pujaré», i els carcellers comencen a suar i a cedir terreny. El motí està a punt d’esclatar i jo brandejo la meva venjança. Sisplau, escolta, tu mateix t’estàs perjudicant i bla, bla, bla. Jo he vist caure a terra carcellers per un atac de nervis. Fins i tot els he vist plorar de por. Llavors notes una sensació de triomf a la boca de l’estómac perquè aquests cagats de merda ja han perdut tota autoritat.

»Entens el que et dic? Què has d’entendre, tu? Quan estàs convençut que no pots esperar ajuda de ningú, comences a comprendre de què va aquesta pel·lícula. Ningú podrà encadenar la meva voluntat i jo sempre seré lliure de rebel·lar-me. El secret està en aguantar el tipus, mantenir-se en peus, no abaixar mai la mirada. Jo em rebel·lo contra tot i no m’agrada que em manin. Però no crido. Per què ho he de fer si ningú em sentirà? Ni la comissió de drets humans ni la Verge dels Desemparats vindran aquí. A la presó et converteixes en una bèstia. L’alternativa és o bé ser una bèstia, una bèstia que no respecta res, o bé una ombra congelada que la solitud ensangona.

»Saps què et dic? La crueltat té quelcom de deliciós. És un bon entreteniment, així el temps de l’espera sembla escurçar-se. Maneges les situacions i les persones com tu vols. Els metges, els psicòlegs, els carcellers…, són tan fàcils d’enganyar! Per fer-los creure que ja estàs recuperat per a la societat, només cal que et dirigeixis a ells amb respecte i posis cara d’escolanet durant quatre dies. Els segueixes el rotllo, però en el teu interior només penses que el dia que agafis un d’ells…

»A la presó pots crear fins i tot la teva zona de confort. La droga entra de mil maneres, pel vis a vis o llançada al pati per sobre del mur. En cas que allarguin el mur amb una reixa, llavors es llança des d’un pis més alt d’un edifici del davant. Si cobreixen els patis amb una xarxa, la droga arriba en bossetes dins de glaçons. Tan sols cal esperar que es fonguin. Malgrat tot, la presó continua sent una presó i cada dia veus com la mort hi arriba puntual. Encara que intentis resguardar-te’n, t’arriba com un aire fred que travessa els cossos. Ho pots entendre, això? La presó et roba vida! A dins, viure és sobreviure, resistir a la mort.

»La gent es creu que els presos disposem de tot el temps del món, però el nostre temps s’esgota. Veloç i sense pietat, el temps marxa per la tassa del vàter. Quan dono cops de cap a la paret, ja no ho faig amb tanta força. Estic cansat de lluitar. No pertanyo a ningú. Només soc meu, però no vull acabar com el meu germà, fugint constantment per acabar morint d’una sobredosi. Ser un fugitiu és haver d’aixecar cada dia el vel d’espant que cobreix la ciutat i buscar un lloc en el qual reposar. Encara que sigui tan sols un instant. Ser un fugitiu és témer sempre el retorn a la presó. La solitud mira per la finestra a través dels barrots. M’he de salvar a mi mateix perquè ningú ho pot fer per mi. Ningú no salva ningú.

Mentre l’escolto no puc deixar de pensar en el seu germà i en el poc que s’assemblaven. A és més alt i fort. No li agrada passar desapercebut i es fa notar. En canvi el seu germà, més intel·ligent, preferia estar a l’aguait i esperar el moment oportú. El que realment els fa tan diferents és l’efecte que el pas per la presó ha produït sobre cadascun d’ells. L’individualisme d’A es barreja amb un gran ressentiment. Això no succeïa amb el seu germà. És com si en el seu cas, la vida s’hagués abstret i lluités acarnissadament contra ella mateixa. Amb el seu germà vaig poder parlar del moviment obrer i, encara que no es prengués els meus sermons seriosament —així es referia ell als meus intents de convèncer-lo—, he de reconèixer que sempre es va mantenir fidel a l’assemblea de la fàbrica. Estic gairebé segur que aquesta mena de conversa serà impossible amb A. Per ell, l’única cosa que compta és el seu propi jo. Tota la resta són farses. El seu voler viure no s’obre a la relació amb l’altre. El voler viure s’ha reduït a un pur instint de conservació.

—Jo vull viure. He promès rehabilitar-me i l’Escola em vol donar una oportunitat. M’han dit que els interessa el meu cas. Per fi seré lliure.

No he volgut mostrar-li la meva estranyesa i he optat per callar. L’he felicitat, però m’he quedat pensatiu. Ambdós germans encarnen una manera de rebutjar la presó. A signa un pacte amb la vida que li assegura la supervivència. Quan el voler viure és tan sols un instint, quanta humiliació som capaços de suportar? El seu germà, per contra, va fugir fins que va decidir suïcidar-se. Quanta por a la vida hi ha en aquesta fugida embogida? Com si hagués intuït el que estava pensant, A m’ha mirat fixament i m’ha dit que no em cregués tan important.

—Però, qui et penses que ets? Quina innocència creus que pot néixer enmig de la lluita de tots contra tots? El pa que tu menges està pastat amb sang. L’ordre de la societat s’aguanta sobre condemnes com la meva. Quan tot és igual i un ho sap molt bé, la vida s’enfonsa entre traïcions i renúncies. Però ara som a l’Escola de la Vida, on cada dia aixequem horitzons entre tots.