Читать книгу La mar rodona - Sebastià Perelló - Страница 7

Große Ereignisse nehmen manchmal ihren Anfang in Friseurstuben. J. Roth

The time is out of joint. Shakespeare

La primera imatge que m’envesteix és aquella manera de mon pare de passar-se el raor pel call de la mà. Sense mirar, perquè té els ulls clavats al mirall. Just abans de començar la feina. Com si l’atenció només fos un gest, un posat. Les paraules que sents t’han de tocar com l’aire que deixen anar les cortines. Tu ara ets les mans que afaiten, res més. Donaràs conversa seguit seguit, però no en faràs memòria, és com si allò que dius i allò que sents només fos escarnir coses que tanmateix no has après. Perquè rere aquells ulls vius sempre hi havia una mena de letargia. Escoltar com qui sent ploure. Coses que no has d’aixecar d’en terra. Qui parla, sembra, qui escolta, cull, deia. Cabells i borra que després agranaràs. Aquell munt de pelussa ran del portal, com si fos estopa. Perquè el teu paper és aquest: passar inadvertit. A les sordes. I és el que vaig aprendre. Era part del negoci. Aquella cara atenta, que mostra respecte, para esment i alhora es fa el desentès. I un bon callar. No fer massa ni massa poc. I mai no et sabrà greu haver callat, deia mon pare. I la padrina feia capades i li donava la raó: Déu parla per qui calla. Així la feina t’ha de retre. Però jo no l’he sentit motar. Només aquest silenci oscat de coses que no vull contar i em cremen la llengua. N’estic fins a les arrels dels cabells, d’aquesta murga muda. Perquè encara ara hi ha dies que no puc alenar. I aquesta forma d’estar mal a pler, com si sempre estàs en casa externa. I en faré, de voltes, perquè les paraules no em vénen a la boca, no em surten a camí, no. Ja he après a esperar-les, com s’espera el perdó. O els retrets que ningú mai no t’ha fet.

Hauria pogut perdre el cap, però em vaig abandonar a la certesa de saber que un mai no acaba d’aclarir qui és. La idea de ser molts i tants m’ha fet sentir inconsistent i he pasturat en mi com en un laberint. De sobte és com un museu, i sales i més sales, on ja no saps si hi has posat els peus, o tens l’aparença d’un mapa envitricollat del metro d’una gran ciutat, on sempre t’has sentit estrany, o les infinites galeries i tubs d’un clavegueram per on corre l’aigua residual i la que cau dels núvols. I tot és u i tantes coses que no saps, venes que s’han nuat, i de mi he arribat a no saber destriar què ha caigut dins un pou i ja no sé on para i allò que m’ha fugit, però que encara em batega als polsos. Sempre he estat aquesta figura niala que per anar bé no havia de topar amb res. Un home conformat. Que no calia aixecar el cap, i que si ho mires bé te’n pots afluixar, de fer una cosa o altra. Arribes a creure que tot hi cap, en l’embalum de tot això has deixat de fer. No vols pensar que en allò que deixes estar hi ha l’efervescència dels fets, que es belluga amb la mateixa inquietud irrebatible que els dies viscuts. Només són decisions que no has pres, arribes a dir. Ets en una habitació a les fosques. Just en el moment que en surts, quan ets ben davall el capçal, allargues el braç i toques la clau del llum. S’encén i sents el desconcert de ser al bell mig d’un embull. El que tu volies fer era apagar-lo. Coses que passen i que no has volgut fer. Perquè no hi havia determinació, no era deliberat, d’això, n’estic segur, encara ara. O això vull creure. Un descuit. Era com una inadvertència o com una llacuna, un espai en blanc. Coses que s’han arrencat de tu i suren sense propòsit fins que tenen aquell aire indiscutible d’allò que no ha passat, que no té res a veure amb tu, que les pots decantar fins que s’han eclipsat, fins que l’oblit les capola. Com si totes aquestes cabòries no tenguessin cap relació amb mi, que només són com aquella traça que deixen els bessons evanescents que no acaben de néixer, que moren en les primeres setmanes de gestació. I poses tota la confiança en allò que sempre deien els vells: tal faràs, tal trobaràs. Perquè era una cosa que jo no havia fet, era l’escòria d’una despreocupació, que deixava veure clarament les traces d’una negligència feliç. Una desimboltura. Perquè aleshores només era un nin. Què t’he d’anar a dir, si jo mateix mai no he sabut del cert si l’ase m’havia fugit o era jo qui l’havia amollat. Hauria de ser amb la veu d’un altre, que fa niu en mi, deixalles d’un que es va dur a perdre, i va guardar silenci, quan aleshores això va ser un secret, aquell que no sabia res de mi, que m’he fet vell i no l’ha vist créixer, aquell que no és la meva vida, que hauria de venir, sense alè, amb el negre de l’ull que no ha après a ser poruc perquè encara no ha mirat mai enrere, i deixar-me parlar amb tota la boca. Posar-m’hi els dits i dir: aquesta boca és meva. Deu ser cert això que diuen que sempre parles per algú de qui no has volgut dir el nom i que calla i sotja, d’amagat, des de les teves pròpies entranyes. Com una ombra que ha esclatat i s’ha esbravat i ja només és aquest baf que s’expel·leix en la respiració i entra pertot, aire que ja han alenat i t’infla el lleu i passa pel ganyot de tothom, i t’enfita la pell i la roba, s’incrusta als mobles i a les parets llises, s’aferra com l’estepa negra a les cortines i ja no te’l trauràs ni tossint. Una bavor apegalosa, un gas mostós que ens bofega els mots que s’han abismat en el silenci d’un secret.

Aleshores no era així. Era aquella olor de tovalloletes planxades i la fortor d’essència que embaumava la barberia. Ja de ben petit m’agradava asseure’m a la trona Thonet que feia servir mon pare per tallar els cabells als infants, i des d’aquella mena de púlpit mirava les cadires Jaso niquelades amb els seients amb reposapeus, els respatllers de reixeta i els braços de porcellana esmaltada color crema, o els miralls biselats, els tocadors, les pintes i la corretja per afilar els raors. Feia ben poc que havien canviat les cadires de caoba de Cuba, que venien d’una altra barberia, la d’en Ruixat, que l’havia tancada després de l’atac de feridura. Deien que havia afaitat l’Arxiduc i en Sorolla, el pintor. Varen anar a parar al taller de ma mare al fons del corral, on brodava. Després s’hi va afegir la tia Antònia, que plegava punts de calça, i reien mentre el meu germà petit volia afaitar la padrina i ella li deia que no calia, que pels quatre pèls clars que tenc no val la pena que m’ensabonis. Però es deixava fer, i si entrava madò Farrera i la trobava amb la cara ensabonada no se’n podia avenir. Ets una annerota, li deia, i aquest nin és un consentit que no en fa de bona. És que ets més criatura que ell. I la padrina, sense alçar el cap ni obrir els ulls, li contestava que la deixàs estar. Els anys t’han envinagrat. Entra a la barberia i digues a n’Antoni que te talli els cabells à la garçonne, per ventura no faràs aquesta cara d’escabetxada. I aquella, d’una revolada, girava cua i ja era al carrer. El taller era com un cel bord, perquè allà s’hi apinyava la poca vida privada que hi havia en aquella casa. Només allà, ben endins, sentíem que érem a ca nostra. I a la cuina, que era el feu de la padrina, i era l’únic lloc que no feia olor de colònia Ron Quina.

Perquè ca nostra no era del tot una casa particular, hi havia aquella confusió dels llocs que no acaben de ser privats, perquè el negoci n’assaltava cada racó. Era com si haguessis de calar el cap davant aquella intrusió, com si la presència dels estranys s’hi hagués anat botint, s’hi engolàs, impertinent, indiscreta fins que s’hi cosia, com un brodat acaba essent un detall d’un llençol, i allò ja era part del teixit de la nostra vida. No hi senties la serenitat amansida que provoca la llar familiar, aquella atmosfera domèstica que permet abandonar-se i sentir-se en un espai reservat, un lloc de l’ànima, entranyable. Hi entres i fins i tot abans d’obrir la porta ja estàs a cobro. Com en un espai de treva interminable perquè no ets a la vista de ningú, no hi ha res que t’intimidi, no hi ha res que t’exigeixi esser ningú, com si et protegís una bombolla confidencial que t’abriga en una mena de nuesa. Perquè una casa ha de ser aquesta clariana intestina. I allò era un guirigall, els clients travessaven el menjador per anar a l’excusat del corral i era com si la barberia ocupàs tota la planta baixa de l’edifici, hi senyorejava la barreja d’intimitat mascla i l’olor de tabac de pota que actuava com el baf quan aixeques la tapadora d’una olla. I tanmateix allà, s’hi destil·lava la repressió d’una sensibleria que hauria estat massa ambigua, però que deixava anar una sensibilitat delicada, una complaença narcisa d’homes, com si d’aquella aura viril, exhibicionista, s’hi desfibràs una afectació que la concurrència solia encolomar a les femelles. I era en aquell contuberni d’intimitat masculina, allà, entre i entre, on havies d’aprendre a ser un home. En aquell aiguabarreig d’olor d’arrencat i família, que tenia no sé què de bravata i vida casolana, en aquella vitrina que era la barberia, vaig aprendre que la vida privada sempre és clandestina.

Mon pare, de primer no m’hi volia, jo era massa tendre per pasturar enmig d’aquelles converses desfregades i ordinàries. Jo era la roba estesa enmig d’aquelles complicitats, la padrina remugava, que jo no hi havia de fer res, en aquella gàbia de reclams grossers, tot li semblava massa barroer i mai no hi posava els peus, com si no fos ca nostra. Sempre estava a l’aguait, era com un sentinella, perquè, si podia, s’estimava més que anàs amb ella a la cuina, i mentre feia el dinar em contava rondalles. Però jo li fugia, i ella no podia deixar la paella on feia aquelles raoles de peix que m’han fet un trau a la memòria. Aleshores jo no escoltava aquelles converses insolents, perquè no entenia ni un borrall de tot allò que deien aquells homes, que reien com si s’haguessin de desencaixar les barres. Eren esclafits rudimentaris que esqueixaven l’aire, i de vegades discutien com si fossin moixos, amb aquelles venes del coll que semblava que havien d’esclatar. S’emmurriaven, però mai no vaig veure una brega. Cridaven fins a l’afonia, baladrejaven com si fossin cans que algú hagués desfermat, la sang bullia, però no arribava a la mar, i bastava una ullada de mon pare i tota aquella precipitació irascible hauria cabut en aquell pot de Desinfectante que em tenia l’ànima robada. Era de vidre bufat, amb les lletres en diagonal. Cal·ligrafia anglesa. Tinta blava. Era buit. N’hi havia un altre, també de vidre. Lletres que feien relleu. Cleaner. No sentia els grinyols desfermats d’aquelles boques de trons, d’aquells galls que es picaven les crestes. Els ulls se n’anaven rere els mànecs marbrats dels raors de la marca Mannos, i trescaven entre aquells capells Homburg que estaven penjats com si fossin exvots a la perxa, just al costat de l’entrada, o els Trilby, i la cinta dels Borsalino que enlluernava, i que ma mare trobava més seductors. Només era una barra, però mon pare li deia el guarda-robes. O la màquina de tallar cabells Queen, de fabricació alemanya, que ningú no havia fet servir, perquè mon pare només emprava les tisores. La hi havia regalat un client de l’hotel Formentor. Eren els primers turistes. Luxe i excentricitat, gent rica que reclamava un servei exclusiu, i quan l’hi demanaven, hi anava. Hi havia estrangers que no volien venir al poble i s’estimaven més afaitar-se o tallar-se els cabells a la seva habitació. Entre roba de llengües i llits amb cobricel, i a la vista dels pins d’un verd espès i negre que es retallaven sobre el blau encegador de la mar. Era quan a l’illa hi venien el comte de Keyserling, Lady Campbell Cook o Lord Salisbury.

Encara ara tenc a la memòria aquell rasoir Thies Issard de 1934, nou de trinca, amb el mànec d’olivera, que havia descobert dins el maletí de les eines particulars de Mister Higgins, sense que ningú m’hagués vist. La primera vegada que el vaig tenir en les mans havia hagut d’entrar a la barberia quan no hi havia ningú, en aquell moment precís, entre la una i mitja i les dues i mitja, quan mon pare dinava i després becava una estona, abans de tornar a la feina. Perquè no hi havia manera de fer-me descansar en aquella hora, quan la casa just per un moment semblava una bassa d’oli. Quan pasturava a lloure i rebostejava els calaixos dels tocadors i els maletins dels clients, el de don Joan de Son Remuc, que tenia el raspall amb mànec de plata i la pinta de carei. I m’embadalia davant les fotografies de Reynaldo Luza, que ma mare havia fet emmarcar. Venia sovint a la barberia i fins i tot havia retratat la filla de na Lluïsa de ca la Salvatgina embolicada amb un llençol de lli i que havia publicat a Harper’s Bazaar. El fotògraf, de vegades, venia a afaitar-se en roba de tennis, i amb aquella extravagància el poble anava alçurat més d’una setmana. També venien pintors, Tito Cittadini, Joaquim Mir, Roberto Ramaugé, que havia comprat feia anys la fortalesa d’Albercuix a Pollença.

Mr Byng havia llogat una casa a foravila als Verdera, que tenien terres aquí i a la banda d’Alcúdia. Era client de mon pare, però no venia a la barberia. Anàvem a ca seva i li arreglava la perruca. Parlava un mallorquí estrambòtic i apagat, però s’entenien. Escrivia guies de viatge. Venia cada estiu. Arribava al mes de juny i se’n tornava a Anglaterra al setembre. No sé si eren els seus ulls esbravats o aquella manera seva de caminar una mica d’esquitllada, però sempre em va semblar que en ell tot era fortuït. Quan saludava mon pare, hauries assegurat que feia un gest accidental, que anava a fer qualsevol altra cosa. I aquella casa tan nua feia la impressió de ser el cau d’algú que fugia. Fins i tot la claror esvanida d’aquella sala era eventual i hauries arribat a creure que només era una coincidència que ell fos el llogater, el resident d’aquella casa, perquè s’hi movia com un convidat. Aquella mitja perruca d’un color ros esmorteït, de cabells llisos, em tenia enlluernat. Mon pare la hi pentinava amb una destresa que s’havia inventat exclusivament per a aquell postís, perquè era l’única que havia arreglat en la seva vida. I jo havia de fer esforços per no riure. Mentre li arreglava la perruca i la hi perfumava, Mr Byng m’explicava que els egipcis ja en feien servir per protegir-se del sol, deia, i en les cerimònies de pompa. I jo li mirava aquells clotets a les galtes. Com una pena fada, que després he sentit moltes vegades davant el mirall.

De vegades jugava amb aquella obsessió de mon pare perquè cada cosa fos al seu lloc. Semblava que perdia l’enteniment quan li amagava aquella aigua d’Abissínia que feia servir per tenyir el cabells blancs de don Josep, el farmacèutic. Sempre venia a darrera hora quan ja no hi havia ningú, perquè no volia que se sapigués que li tintaven aquell color cendra lluminós que li baixava dels polsos i es perdia rere les orelles. Eren d’un blanc romput que li havia platejat el temps. No és que fos estufat ni presumit, era la seva manera d’estucar la fadrinesa macilenta que li havia rosegat la vida. Quan entrava a la barberia, aquell sac d’ossos aflautat, amb els ulls trists i desinfectats, semblava un cadell a punt de momificar, perquè se li havia assecat el cor de por. Por de mirar i fer llepadits del món que li passava ben davant, mentre ell es feia el desentès, perquè qualsevol altra cosa l’hauria fet passar per un melindrós, perquè un home delicat, i era sa mare que parlava, ja se sap de quin peu coixeja. Quan ja feia una estona que don Josep seia a la cadira i mon pare ja s’havia posat ben nerviós, jo li duia l’aigua d’Abissínia i li deia que no havia de canviar les coses de lloc. S’enfurismava, però no deia res. Era aquell perfil abrinat que afirmava, amb una veu blana que volia engallar-se, que ell tampoc no hi sabia viure, entre coses trastocades.

Cada dissabte horabaixa venien els columbòfils i aquells que tenien la fal·lera dels passerells. Eren mitja dotzena de criadors. Parlaven i discutien sobre criança, dels gavatxuts i els nas de xot, que era un colom de vol, de competicions, de si convenia donar-los blat o civada, i tots admiraven Arthur Bricoux, que aleshores era el gran mestre. Fins i tot hi havia un militar retirat que el coneixia. Mon pare era més dels passerells, i fins i tot en tenia un d’embalsamat sobre un trosset de fusta d’ametler, que havia estat el més elegant, el que cantava millor, i el més esvelt que havia vist mai en la seva vida. També tenia pinsans. En parlar d’ocells mon pare perdia el món de vista, quedava sembrat, amb les tisores en una mà i la pinta en l’altra, en una quietud elèctrica, com si s’hagués enrampat, mentre els ulls desprenien fervor i aquella excitació li omplia la boca de paraules. Tot eren becs i plomes blanques, pits vermells brillants i femelles retxades. A mi em feia angúnia sentir-los parlar perquè m’envestia una imatge que encara ara m’escarrufa. Quan vaig saber que n’hi havia que per fer-los cantar millor els cremaven els ulls, només veia mon pare, amb una agulla que havia desinfectat amb una espelma, just quan travessava aquell negre lacat i inquiet que no et mirava mai. Segons mon pare, als ocells, no els agrada que els mirem perquè ens veuen la malvolença. A la nineta, ben endins, hi ha un malànima. I jo t’ho diré: a un passerell, no l’enganaràs. Era quan jo me n’anava al mirall de la barberia, i m’hi acostava fins que el baf entelava la lluna. Hi passava la mà quan la boira no em deixava veure aquell monstre que només els ocells sabien llucar. Com si els ulls fossin un cau secret que ens haguessin vedat, una cambra tenebrosa per on corrien dimonis i gripaus, serps i basiliscs i ratapinyades, com a ca les monges, quan anava a costura i ens castigaven al rebost a les fosques, que segons sor Margalida era el quarto de les rates. Em mirava els ulls fins que em picaven i llagrimejaven, i aquella pupil·la era com un pou cegat.

Tenia dotze anys quan vaig afaitar el primer client. Primer només els ensabonava. Mon pare feia la resta i després em deixava que els posàs el massatge. De feia molt poc, a la barberia ja fèiem servir Floïd. Era una de les divises de la casa, un senyal de luxe i distinció, allò que reclamaven els clients de l’hotel, perquè el negoci no era una barberia qualsevol. M’untava les mans d’aquella loció ataronjada i feia les fregues tal com m’havia ensenyat mon pare. Aquella olor àcida d’herbes i llimona a mi no em semblava balsàmica. Era seca, rude, i m’entabanava, no era untuosa, em deixava les mans eixutes. Exhalava no sé què de menta ardent i la pell impecable d’aquells homes se l’empassava com si fos una gota d’aigua en un desert, i ja només era un baf que jo alenava com si m’hagués d’abrusar els pulmons. Però els mirava a ells, ulls clucs, els gestos ablanits, i era com si la set fos sedativa. Els feia gràcia que el nin s’encarregàs dels massatges, i amb aquells amb qui mon pare tenia més confiança, m’hi entretenia, i fins i tot els feia la clenxa. Ben aviat, però, em vaig convertir en el mosset del negoci, i ja no era un joc. Era una feina. De primer anava a l’escola i la barberia era cosa de les hores perdudes. Agranava els cabells tallats, preparava la pasta d’afaitar, retirava les tovalloletes usades i les duia al cove de la roba bruta que ma mare tenia al corral, o netejava les pintes. Quan s’acabava la brillantina, anava al rebost on teníem el magatzem, just damunt la botiga. Mon pare m’enviava al recambró, perquè davant la gent mai no li vaig sentir dir que allò fos el rebost de la casa. Deia que així tot semblava més professional. Havia après l’ofici a França, a París. Solia dir, amb aquell aplom diligent dels entesos, que aquí no es tallen els cabells, aquí no només s’afaiten, vénen de qualsevol manera i surten homes de veritat, distingits, amb la seguretat refinada i ferma d’un senyor. Ma mare i la padrina reien quan pensaven que el darrer que havia afaitat aquell dissabte horabaixa era el pastor de son Xambó, un tabalot que flastomava com un esperitat i tenia la llengua més coent de la rodalia. Al recambró també hi havia papers, diaris vells que tallàvem i servien per fregar els raors quan havies fet la passada. I les fotografies que mon pare havia arreplegat i emmarcat perquè servien de mostres. Però no les va arribar a penjar mai a la barberia. Hi havia el príncep de Gal·les, que encara no era rei i que ben aviat seria el duc de Windsor, després d’haver abdicat. I un perfil de Gary Cooper, de devers 1930, del temps que va fer Morocco, i Clark Gable vestit amb un esmòquing impecable i els pantalons sense enrivetar. Mon pare, que ens havia fet fixar en el detall, deia que el rivet de seda era una ridiculesa. Quan parlava d’aquestes coses semblava un altre i als ulls, que de sobte no miraven enlloc, li veies una ombra raquítica de coses que no sabíem, com si per un instant no fos a ca nostra, i es gratava el colze suaument, com si no fos picor, només una moixaina insulsa, com quan passes els dits per una cicatriu en què fa temps que no has reparat i ara hi pares esment, així, sense voler.

Quan vaig començar a afaitar encara no havia pegat l’estirada i no feia l’alçada d’un ca assegut. Per això m’havien fet un escaló de fusta, que em servia per poder ensabonar les barbes aspres i espesses dels clients que només passaven per la barberia els dissabtes. Hi havia senyors de casa bona que venien dia sí, dia no, però molts eren pagesos que baixaven al poble i només s’acostaven cada vuit dies, per això sempre fèiem més feina els divendres i els dissabtes, que teníem portes obertes fins ben tard. De vegades eren les onze de la nit i encara teníem la barberia plena. Arribaven, agafaven torn i si havien d’esperar una estona llarga se n’anaven fins al cafè de can Canut, dues cases més avall de ca nostra. Quan els tocava, era jo qui guaitava per la porta de la taverna i els anava a cercar. Si tenia sort i madò Remei estava de bones, em pegava un crit part damunt el renouer d’aquella gàbia de grills i em picava l’ullet. Jo sabia que m’havia d’acostar al tasser. Ella només em veia el cap, com si li haguessin posat davant una ofrena. I els meus ulls quedaven a l’alçada d’aquells pits que semblaven abandonats damunt la pedra de marbre rivetada de llautó. I ben aviat em vaig acostumar a passar la vergonya, perquè sempre em deia el mateix: ¿t’he de donar de mamar o t’estimes més un tros de tambor d’ametla? I reia com si fos un ninot que hagués de desarmar-se. Jo allargava la mà tant com podia i em donava aquella llaminadura amb els bessons petits i afuats que s’apinyaven en el vidre de sucre cuit color de mel que madò Remei guardava en un pot de llauna.

Però l’escaló no era segur i ja havia estat a punt d’ensopegar un parell de vegades, i no convenia anar de gambirot amb el raor a la mà. Per això mon pare va pensar que si havia de començar a afaitar, convenia fer feina a peu pla i va agafar una de les cadires que havien anat a parar al taller de ma mare. Però encara era massa alta i va donar a fer un peu nou al fuster de can Xamet. No tenia caoba i el va fer de cirerer. Encara ara la tenc a la sala, davant la finestra, i la tenc molt gelosa, m’estim més que no s’hi assegui ningú. Aquell seient encoixinat, amb respatler de barrerons tornejats i braços estrets i esvelts, és més que una cadira. És un lloc on no hi ha manera de fer veure coses que no són. Deixes anar el clotell enrere i basta no res, una estona amb els ulls clucs i t’hi sents nu, pelat. És estrany perquè no és com si estassis a recer, emparat, no és com si bastàs seure i de cop i volta l’atmosfera de la sala fos més entranyable, aquell aire confidencial que respires en un lloc privat. No és això. T’hi sents desabrigat, descobert, allà no hi pots amagar res i tot és a la vista, però no fa nosa. Com si els secrets haguessin perdut fua i ja no venguessin amb aquella ostentació de silencis difícils, sinó asserenats, amb la parsimònia plàcida de la gent despreocupada. Coses de les quals no has de treure l’entrellat, com si tu no fossis tu, sinó el teu secretari, un que t’escriurà les cartes i s’ocuparà de la teva agenda i fins i tot custodiarà la teva vida. Com si els dies aquí també poguessin viure’s a peu pla, sense tenir por a l’onatge indesxifrable que empeny el passat i els records i el laberint de la memòria, sense el pes furtiu de les coses que han quedat sense fer, o el rivet clandestí d’allò que voldries no haver viscut, com si el cor no fos aquest reservat de passos perduts on van i vénen els homes cautelosos. No, inesperadament, aquí, els secrets són dòcils, fan els dies anodins. I el pit s’eixampla. Com aquells pilots de cabells tallats que agranaves a la barberia i que ton pare no deixava que tirassis al foc de la xemeneia de la cuina perquè feien pudor. Els deixaves dins un sac en un racó del corral i cada setmana venia l’amo en Peret i se l’enduia. Un dia vares demanar a ton pare què en feia, mestre Peret, dels cabells. I ton pare, que no parava esment i estava enfeinat només et va dir: i jo què sé! Però jo veia aquell home-net amb el sac, com si arrossegàs un mort. No el deixava tocar en terra, l’alçava i se’l posava a l’esquena, amb aquells ulls baixos com si fossin calius a punt d’extingir-se, menuts i enfonyats. I només deia: Au! I partia. Se n’anava amb aquell sac ple dels cabells que jo havia agranat i que ningú no volia veure perquè ja no eren de ningú. I feia ben poc els havien rentat i pentinat i eren fins i tot vistosos. Eren part de tu, i el lloc d’una carícia, íntims, i bastava entrar a la barberia i els deixaves anar, queien en terra, i eren repugnants, estranys i externs, talladures brutes i engreixinades, sobres, ganga que fa nosa. I en tots aquests anys és ara que m’assec a la cadira i pens en aquell sac. I en el miratge de veure venir l’amo en Peret i que, sense dir res, el veus que agafa aquells dies i au! s’emporta tota aquella romanalla fastigosa, tanta misèria, i no et cal saber si l’ha d’abocar als fems, l’ha d’enterrar o li ha de pegar foc, perquè basta no tenir-la a la vista, que te la llevin del davant. I ja són coses que no són teves i que no són de la teva incumbència. I tanques els ulls. Pots deixar-te anar, perquè per un moment pots arribar a creure que la vida s’esmuny, els dies lleneguen i amb una llevantada no en quedarà res. Cel net i clar. Però ja en pots fer, de revolts. Sempre acabes que tens la sensació de seure en un banc ras, sense respatler, l’esquena dreta, incòmode, encarcarat com un ciri, com si t’arnàs el disgust de no saps què, l’ànima emmidonada. I sembla que sents en tu aquell renou sec de coses que es trenquen.

Però hi ha en tu una veu que vol fer-se entendre. Ja ho diré. Alguna cosa t’estira la llengua. Però la sents com si fos de pedaç i t’entrebanques. Vas a dir allò que era clar i precís i ja t’ha fugit, has perdut el fil. Ara no saps per què ho deies, t’has atropellat, te n’has anat per les bardisses i s’ha fet un clot, una clariana, com si els mots s’haguessin desfibrat a la boca i ja només fossin una pasta molla que s’estufa, sabonosa, i de sobte no hi ha res. Ha passat no saps què i t’ha deixat a l’estacada. I ets en una casa que han desmoblat, i com més hi fas més hi perds, fins i tot sembla que t’hagis desertat. I t’hi agomboles. Com un home quan s’adorm. S’ensenyoreix de tu una indolència sedant, aquella deixadesa que fa el cansament, com si fos possible abandonar la cara que mostres a la gent i retirar-te i deixar que les coses passin sense tu. T’has apaïsat, sents aquesta calma sense complicacions, t’apagues, candorós. Per un moment ets capaç de creure que ja no hi ha allò que et batega cor endins. Com si en la urgència fos possible esser innocent. Tot de pressa, tan aviat com puguis, no t’entretenguis, no hi seràs a temps. Com si l’olla sempre hagués de vessar, i en aquesta ànsia la consciència no hagués de fer-te patir. Ha estat com si aquesta empenta, tanta precipitació, no t’hagués deixat ni esser aquí, ni dues passes més endavant, perquè has viscut en aquest fervor d’anar massa aviat. Una vida llampant. Ni aquí ni allà, només aquest tragí, perquè has cregut que era possible desaparèixer en la peripècia. I a qualsevol banda t’has sentit foraster. Arrels enlaire. Com si fossis la mar que brama, sempre inquieta. Sempre aquesta bellugadissa. Un que no sap estar quiet. I això t’ha amagat, com si només t’haguessin vist passar. D’aquesta manera no has format part de res. I això t’ha fet sentir invulnerable. No te n’has temut de res. Tanta frissor, deia ta mare. I encara rius. Perquè riure ha estat el teu estil de no dir aquesta boca és meva. I amb aquesta exigència, amb aquesta urpa sempre inajornable, has embolicat allò que estaves disposat a oblidar.

Ja afaita com un llamp i sempre du els cordons de les sabates desfets, deia la padrina. Primer només arreglava els clients de més confiança, que em coneixien, però ben aviat varen ser molts que s’estimaven més que jo els fes la feina. Deien que era més delicat, que m’hi entretenia, que tenia les mans beneïdes. Devia ser que els feia gràcia i crec que volien afalagar un pare que bavava davant l’habilitat del fill. Sempre anaven de verbes. Venia don Joan, que era un peixot dels falangistes, prim com un bastó, la cara xuclada, que sempre anava amb el front alt i aquelles venes com una serp que li corrien per les temples. Semblava que hi podies veure córrer la sang i quan discutia pareixia que li bategaven. M’has d’afaitar els quatre pèls clars, no la butxaca. I reia com si li haguessin desballestat les barres, amb aquelles dents que anaven a lloure davall el bigoti amb mosca. Tenia els cabells rulls, rebels, amotinats, que ni la brillantina aconseguia amansir l’enreveixinament. Fins que se’n va cansar i se’ls va tallar ran. Quan venia uniformat encara semblava més ressec, un perfil begut, com si l’haguessin acabat d’esprémer, amb els ulls eixuts d’alegria. Jo no els mirava mai i feia un alè si quan l’afaitava els tancava o els deixava anar pel sòtil. Em concentrava en les galtes o en el nas d’àguila, que de tan prim semblava un ganivet esmolat. Era amable, però d’una cordialitat emboscada, com si sempre n’amagàs alguna, com si esperàs amb dissimulació que travelassis. No era de fiar, deia mon pare. Ell calla, i espera que n’amollis una i quan ja no hi penses t’ha glapit. Tu fes i calla, repetia. Deixa’l xerrar, perquè aquest és com una geneta. També venia don Mateu, amb el coll ample i gruixut, la cara franca amb el cor a la boca i els ulls plàcids, amb aquella ombra farsant dels bromistes. Quan entrava, sempre ben vestit, saludava amb parsimònia, amb la veu prudent i satisfeta d’una persona conforme. Però no era efusiu, tenia un aire eminent que el feia semblar un bust d’emperador romà, vigorós, com si tota l’energia i la contundència del tors fes ombra a la resta. El pit bombat i les espatles compactes, rodones, la pell tibant del coll i aquell clotell solemne que m’enlluernava perquè no sé què tenia d’asserenat, com si allà fos possible no passar ànsia, sentir-se tranquil, i si hi deixaves reposar els ulls t’envestia una calma i una despreocupació plàcida. Quan s’asseia a la cadira es passava els dits pel bigoti anglès i sempre em deia el mateix: si no em fas un tall no seràs gendre meu. I feia la mitja.

Vaig arribar a afaitar quasi tots els clients i els podria repassar d’un en un, però són els clotells, que sé de memòria. Per ventura he oblidat la fesomia, i posaria messions que reconeixeria, un rere l’altre, el bescoll de tothom. Però això va venir després, i ja començava a tallar cabells. Quan hi passava el raor, que s’enduia la pelussa, aquella borra de pèl vellutat, era com fer net. I la pell, com una patena, era tan prima que si hi passaves els caps dels dits semblava que la sang feia lloc,i hauria bastat treure l’ungla per fer mal. M’agradava deixar-los arrodonits, però quan calia, els quadrats quedaven impecables. I si no hi havia més remei els deixava naturals o en punta. Molts de clients venien cada quinze dies i només s’arreglaven el clotell. I era jo qui els feia la feina. Ni jo me’n sé avenir, d’aquesta fixació, però hi ha alguna cosa entre l’espinada i el cap d’un home, que m’estira. No puc deixar de parar-hi esment. M’hi solia acostar amb circumspecció, com si allà hi hagués de copsar alguna cosa que no sabem de nosaltres. Hi ha tant de silenci en una nuca. No hi havia cap mena d’emoció eròtica, no era això. Era la carn desvalguda. N’hi havia que quan els passaves la fulla fina i metàl·lica s’escarrufaven, com si els haguessis passat gel i se sentissin desabrigats. Fins i tot alguns quasi no toleraven la impressió de la teva presència i arrufaven el coll, s’estremien i els agafava un tremolor convulsiu. En veure aquella carn de gallina, m’espantava només de pensar què devia patir un home quan l’apuntaven amb una arma just allà, on havia d’entrar la bala. Perquè aleshores ja havia sentit contar que era d’aquesta manera que n’havien mort molts d’ençà que havia començat la guerra. Però na Maria de cal Ferrer deia que no era cert, que els arrebataven a una paret i els mataven de cara, que ni els tapaven els ulls ni la boca per no veure’ls i no sentir-los, perquè els agradava veure com queien, perquè ja no semblaven persones, només eren allò que pesaven. Com un sac. Ho va sentir dir al fill de don Joan, que eren com un sac de mentides.

Jo no en sabia res, de la guerra. Només retalls de converses. Però era com si haguessin afaitat les paraules. Semblava que la gent s’hagués encongit, com si haguessin vedat les rialles i les batallonades que provocaven aquells esclafits jocosos que jo havia vist a la barberia. I crits i renou que la convertien en un guirigall. Estaven ensensats, sense saber-se entendre, com si haguessin perdut el cap. No era que la sang bullís, era que no escoltaven raons i la gent parlava sola. Tot semblava anar a redols. Com una magrana que han esgranat. Només aquelles cares de pocs amics. Ara tothom anava amb peus de plom, amb miraments. I no bastava. Per alerta que estassis, sempre n’hi havia un que s’encalentia i flastomava, o feia sabonera per la boca, però jo no en sabia treure aguller. No entenia res del que deien perquè quan parlaven era com si les paraules s’haguessin trencat, plenes de clapes negres que les emmascaraven, i tot eren sobreentesos. Les veus també eren postisses, esquerpes, i l’aire sorrut que els sortia de la boca semblava enverinat. Tanmateix tots tenien por, i segons qui entrava, el xiuxiueig s’acabava i ningú no deia ni piu. Mon pare em mirava i em tenia advertit: mutis. Amb un dit a la boca, n’hi havia prou. Jo ja sabia que si venia el fill de don Joan, que amb aquella llengua roent els volia embetumar a tots, o se’n reia del sant i de la festa, havia de deixar la feina, i partir cap a la cuina. Perquè era un mala pell, un escurçó que no en pensava cap de bona, i ja n’havia ablanit un parell. Un sac d’ossos geniüt i milhomes, que havia rebentat un ull al forner de can Romaní perquè havia donat un pa a la madona del cafè de la Societat, on fins feia ben poc campaven els comunistes. També tocava el dos quan venia n’Andreu de ca n’Unça, i anava arreglat, perquè d’ençà de la guerra li agradava el suc, i abans de dinar ja passejava un bon gat, però si no era mon pare era un altre que el feien callar. I això que aleshores ja havien agafat el seu germà i se l’havien emmenat a Palma i no en sabien res. No m’hi duran, a escoltar el sermó, deia. No tenc por de ningú, jo. Quin batibull, deia la padrina quan dinàvem. Val més que no s’acosti. Saps quina revolada, el sentien del corral. I tu no ho has de consentir, deia a mon pare, que dinava amb el cap cot sense dir res. Pel bé seu, perquè encara l’agafaran de banda i no el veuran més. Ara ens pertoca callar, sentenciava. I acopar les ales. ¿Que no ho veu, aquest esburbat? És un animal, clavat a son pare. Tot eren mitges paraules, com si la boca els hagués tornat petita. Com si s’haguessin mossegat la llengua i l’haguessin donada als cans.

D’un dels miralls de la barberia, en vaig fer dues parts, i una és la que encara tenc damunt el canterano amb una vasa de caoba feta amb les cuixeres d’un llit bo de can Llobet, que havien tirat al garrigal quan varen vendre la casa i uns alemanys hi varen fer un hotel. L’altra, quan la despenjaven, va caure, i d’un tros, en vaig fer el mirall bisellat que hi ha damunt el lavabo. Que en dirien, de coses, aquestes llunes, si poguessin parlar, deixava caure la padrina poc abans de morir. Però jo no els he sentit dir res mai. No han motat. Callen com callen els morts. I els vius. Només un vidre llis. Però no és cert del tot això que dic, perquè si hi pares esment i hi claves els ulls, hi veus bellumes de coses que s’han perdut, ets tu que t’has extraviat, sorolls de coses que es trenquen, tants de malencerts que suren, com si en aquell que veus al mirall li mancassin les forces o l’haguessin privat d’allò que un dia havia cregut que tenia, dels delits del món, amb aquells ulls plens d’allò que ha vist i que ningú no li ha de demanar. ¿Per què no m’ho dius cara a cara? Però és com si totes les paraules li haguessin tornat a la boca i els llavis s’ajuntassin, prims, de no tenir res a dir. Després és quan els mots són més que això i fan renou, com aquella remor de mobles quan es canvien de lloc en una casa, i estàs ben segur que si els provaves d’escriure encara sentiries el devessall fora mida de tot allò que no acaba de trobar el seu punt. I tu i aquell que mires sou dos que s’aferrussen. I parles sol. I ningú no ho diria, perquè sempre has passat per un home impassible. Et mires els ulls i has cregut que és com sentir un eco que retorna i que no reconeixes. Com si jo fos el secretari d’aquell que et clava la vista. Només que sense mi, res no parlaria d’allò que em manca. Allò que no veuen els ulls. Perquè des d’aleshores has pensat més d’una vegada que els tens plens, a la raseta, que fa anys que no hi veus, et passen coses per davant però no hi pares esment, com si tot fos una regata per on corre l’aigua i res no queda, tot se’n va, tot s’escola, com en una gerra clivellada, com si les ninetes fossin un forat, un trenc, i tot vessàs. Ja ho saps, que no treu cap enlloc, això, que no cal que gratis el mirall amb l’ungla, que no hi trobaràs res, només aquest embadalit que s’engolfa en la mar d’allò que calles, que com més té més brama. I que no en trauràs el que vols, sinó allò que escup. No t’hi capfiquis, no són les cares d’aquells que venien a la barberia que hi suren, són cares de ningú, fesomies que han buidat. I tens por de tornar a ser aquell al·lot, amb els mateixos ulls i la mateixa llengua, com si haguessis quedat sembrat en aquells dies i encara fossis aquella criatura. Ta mare ja t’ho deia, que no hi eres tot, que semblaves aturat, que sempre estaves que no hi cabies. Tu, ben alerta de no dir res. ¿Què li havies de dir? Que ja no n’aplegaves ni una, que t’havien desbordat, que t’havies esbrocat, que rajaves a dojo, que t’havien esclatat els albellons i tot eren aigües brutes. Semblava que només calia deixar córrer a brolls aquella ufana. I tot ha estat passar de llis. Però era com si no poguessis badar els ulls, ni tancar-los, ulls sadolls, com els de vidre dels embalsamats, negres com el mirall negre que veus quan t’aboques al coll d’un pou. I ja no sents la padrina quan deia sense mirar-te: només veig allò que vull veure. I d’aquells dies, n’has fet una cripta. I t’has enterrat en vida. Perquè has provat de ser allò que estaves disposat a oblidar i sempre t’ha estalonat allò que costa recordar, allò que t’escup la memòria. I t’ha convertit en això: un sac de paciència.

Un dia es va presentar don Joan i aquella tereseta que aleshores feia de batle i deien que era el qui manava a la gestora. Entraren a la barberia i esperaren que se n’anàs el darrer client. Eren la una passades i jo treia les tovalloletes brutes del cove. Desava les tisores i els raors, preparava la pasta d’afaitar que compràvem a can Nesprer, a Palma, just al costat de la plaça de Sant Antoni. I m’entretenia amb el raspall que servia per espolsar els cabells. Tenia el mànec de fusta clara i aquell pèl suau, que semblava el pèl moixí d’una barba que no han afaitat mai. Primer no hi vaig parar atenció, però quan mon pare va alçar la veu, em vaig regirar i tot. De cap manera, va dir. Deixau-me estar. És aquí, que faig feina. Però només el sentia a ell. Els altres dos semblava que resaven. No en podia treure clarícies, perquè era com si les paraules s’aferrassin a les dents. La tereseta no deia quasi res, movia el cap i assentia, i era don Joan, que predicava. No n’hem de parlar més. Hi aniràs, amb un peu davant l’altre. No t’has d’assenyalar. No convé a ningú. I no és cosa nostra. És el capellà. Ha dit que han d’anar curiosos. Que són persones i han de fer bona cara. No han de poder dir que els tenim de qualsevol manera, no han d’anar deixats. Jo era tot orelles, però no vaig saber quin era el cas fins que vàrem seure a taula, quan mon pare ho va contar. Volien que anàs un dia a la setmana a afaitar els presos i a tallar cabells. No hi ha un pam de net, deia mon pare. Volen rentar la cara amb aigua bruta, aquests animals. I el nin vendrà, perquè allà dues mans no basten. Això va trasbalsar ma mare. Tu no ho has de consentir, deia, i la padrina s’escandalitzava: que s’ha vist mai, quin desveri, arrossegar les criatures en aquest femer. Això no és cosa d’infants. Jo li hauria acopat cap a la sala, perquè vaig tenir por, i no em vaig moure de la cadira. Sentia el batec agitat del cor com si m’hagués de sortir per la boca. Mai no havia anat a la presó i ni m’havia imaginat com seria. Un soterrani fosc com una gola de llop, claus i cadenes a la paret i palla en terra que serveix de jaç. Un niu de puces i polls, i mosques d’ase, com en un estable de bèsties, o una barraca de pastor. I aquella ferum de cossos que no han tocat aigua i que es rebolquen per l’empedrat. Ja no sentia la veu de mon pare, només li veia la boca badada, com si fos un trau que s’hagués desclòs. Aleshores ja sentia una curiositat malsana, i mentre pelava la taronja estava distret i pensava si tendrien excusat o un clot de fems. I allà, s’hi devien morir com a xinxes. I l’olor de resclosit, les nafres i les pelleringues purulentes. Tota aquella roba enfitada. I m’hauria acubat només de pensar-hi, si la padrina no m’hagués enviat a becar una estona. I rosegons de pa eixut, i faves amb cucs i patates podrides. I ja no sabies si era son o t’envestia un rodament de cap que et feia perdre el món de vista. Aquell dia vaig dormir a voler i eren les cinc tocades quan em vaig despertar. Era estrany perquè mon pare obria la porta devers les tres. Havia aferrat el son i no sentia el tragí de la barberia. Vaig baixar les escales com si fos en una casa externa. En sortir al corral vaig veure l’estrall que havia fet mon pare. Feia anys que en parlava, però va ser aquell dia, que va arrabassar l’emparrat del corral. Seia al pedrís, suat, amb l’esquena adossada a la paret, amb aquells ulls de no mirar enlloc, com si tot el desig de viure se li hagués tornat ràbia. No em va sentir o no ho va fer coneixedor. No vaig dir res, i me’n vaig anar cap a la barberia. Tancat i barrat, fins i tot els portellons, com si els haguessin aferrat amb cera. Hi havia una fosca que la podien tallar.

El primer dia que vàrem anar a la presó, no sé per quin motiu, només tenia una idea al cap: els cabells curts, que no han de tocar el coll de la camisa. Era el que deia sempre mon pare. La memòria va i ve, però d’això n’estic ben segur. Ben arran, perquè no hi ha res més lleig que veure quatre pèls que cauen sobre la tira de tela emmidonada a la banda del clotell. La presó era a les dependències de la planta baixa de l’ajuntament. No hi havia anat mai. Quatre sales amb volta que donaven al pati de la llimonera. Des del carrer només veies les parets massisses que tancaven aquell redol de terra i els branquillons més alts d’aquell arbre, que segons deien els vells eren d’una popa tan àcida que no n’hauries trobat altre en tot el poble. Quan floria, al verd refulgent de les fulles s’hi afegia aquella blancor violada que esquitxava la capçada i escampava una fragància aspra que s’afuava a l’aire, i deien que n’hi havia que la sentien de la plaça. Han de tenir el nas molt fi, deia ma mare, escèptica. L’he ensumada i fa la mateixa olor que les llimoneres de can Cardaix. És una flaire fresca i desvergonyida, una olor d’ombra, deia la padrina. I lleva la por, afegia enigmàtica. N’havíem parlat, de la llimonera de la presó, el diumenge abans de la primera visita, a l’hora de dinar. Ningú no recordava qui l’havia sembrada. Són rebeques i fan pues, havia sentenciat el majoral de la Font, dissabte horabaixa, que havia vengut a la barberia i s’havia arreglat els quatre pèls clars que li quedaven rere les orelles, perquè tenia el cap pelat com un meló. Però fa unes llimones que tenen un mugró que sembla d’un pit de dona, i els grells atapits i sucosos, va afegir, amb aquell aire de doctor que feia riure la clientela. Durant la primera visita no vaig sortir al pati, però en l’airet grenyal i enverat que venia de la llimonera s’hi ensumava, madura, aquella disposició que tenen d’aclucar-se les coses que passen. I la claror d’aram que semblava que havia d’encoixinar les hores. D’aquell dia record que no vaig mirar ningú als ulls, era com si tots aquells homes em donassin l’esquena. Només em tranquil·litzava quan els mirava el clotell i em posava just darrere seu. I allà, hi veia tanta deixadesa. Aquell engrut al coll i la rebava de suor que els tacava la camisa. Un cansament de músculs adormits i esbraonats que s’abandonaven a la cadira que ens havia preparat un missus de l’ajuntament. Homes feixucs, capolats, sense ossos. Com si no fossin ells, només aquella extenuació distreta i absent, com quan una engronsadora ha perdut l’embranzida. Els miraves els braços i les cames, la pitrera i el front i eren trossos d’home. No hauries sabut veure cap diferència amb la gent que anava pel carrer. Només s’hi afegia la quietud dòcil d’aquells que estan sense fer res i no saps ben bé per què, però et regira l’ànima. Els que esperaven seien en terra i n’hi havia que s’arrebataven a la paret i semblava que l’apuntalaven.

De vegades només ets l’ànsia de dir tot allò que et ve a la boca. Aquesta agrura que puja, coses que revénen i les ganes de perbocar, però no saps com, s’entravessen a la gola i només sents l’acidesa que crema i sembla que socarra les paraules. El gust de cendra, i una ràbia recremada que t’entela el paladar. Com si t’haguessin abeurat de sutja. I els mots ja són aquesta borra negra i tu n’ets el guardià. Només et queda enviar-te aquesta saliva fosca. Deixar ressonar en tu allò que ha quedat sense dir. Perquè ja t’ho deien. Una cremallera a la boca. I les orelles dretes. I quan trullejaves per la barberia o sorties al carrer, perquè era l’estiu i els homes esperaven defora quan feia calor, callaven, perquè hi havia paper blanc, deien, com si tu no sabessis res, i tot era parlar de passerells. I si passava n’Àngela de can Remirat amb les amigues que anaven a brodar a ca les monges, en Toniet de can Ros, que bevia cassalla com un clot d’arena, les escometia amb una glosa bruta:

Al·lotes teniu enmig

de sa forcadura

una figaflor madura

espipellada de niu.

Calla, animal, li deien, i era com si no hi hagués res de nou, només aquell esburbat que cantava i la vida fos això: estalonar-se a la paret de la barberia i riure amb aquell ase, que tenia com un tel de llet a l’ull i no mirava mai a la cara, com si et cercàs a tu pel pit i allà no hi fossis. Perquè aleshores ningú ja no es mirava als ulls i pareixia que a tots els havien apedregat la boca. Tots semblaven amics d’enfora. Ningú ja no gosava parlar davant segons qui, havies d’anar amb compte i tot eren mitges paraules. Tenien por i la majoria es feien el desentès. Era com si tot allò que sabia tothom no existís, les llistes negres, els assassinats a entrada de fosc, que n’hi havia que els havien fet beure oli de ricí o de motor, que havien convertit el sindicat en una soll, que es cremaven cadàvers, que al fill del pastor l’havien tancat en un vaixell que voltava per la badia perquè era carrabiner i era caparrut, que n’hi havia més d’un que l’havien tirat dins un pou, que els que ara comandaven es jugaven els presos a les cartes, que hi havia boles blanques i negres, que a l’amo de can Vent l’havien torturat als sestadors de can Pansit i l’havien deixat com un pedacet brut, i ara la dona l’asseia a la fresca amb aquells ulls buits i la boca desfeta sense dents, erugat, com un ca que no lladra i només grinyola perquè l’han atupat, mentre es rapinyava els braços. Que n’hi havia que no tornarien mai perquè els havien enterrats en calç viva i terra. Que era el capellà des de la trona qui ens tenia a tots esverats i no era de cantar missa. Bastava que et posàs els ulls damunt i ja havies begut oli. O això deien. Perquè si l’untaves bé, i d’això se’n feien càrrec quatre beates, per ventura podies esquivar la garrotada i no t’enviaven al moll, o a l’escola de l’Espinagar, devers Manacor, ni als Banys de la Fontsanta de Campos. I mutis. I tots sabíem que a la mare d’en Tomeu del Sindicat, que era un dels que remugaven més, no la varen deixar endolar quan li mataren el fill. I va sortir nua al carrer, amb els ulls agostats més inconsolables que he vist mai, com si li haguessin esbromat les llàgrimes i allò només fos aigua sense res, sense pena i tot, que corria galtes avall i queia amb força, i ella només fos un espadat que caminava, com si li hagués caigut l’ànima als peus i la trepitjàs.

Després de la primera visita a la presó les coses varen canviar. Ni la barberia semblava el mateix lloc. Bé, tot semblava igual, però s’hi afegia una quietud. Amb això no vull dir que fos tranquil, no era serenitat, era una apatia que s’apoderava de la manera de caminar de la gent, les mans inertes, com si a la majoria li haguessin fallat les ganes, amb aquells ulls d’estar al mig del carrer i no saber què hi fas, allà. Miraves algú que menjava i només era veure moure les mandíbules, com si no ho haguessis reparat mai. Dos que es topen i es donen la mà i hi havia no sé què d’incomprensible en aquell gest mecànic, com si fos un despropòsit. La padrina es rentava els peus al corral i la imatge s’enredava, t’hi embolicaves, tot era més estrany. Ningú no callava igual. A les barres, a les dents, hi veies un desafiament acovardit, i les paraules t’arribaven des d’aquella inclemència que ho encarcarava tot. Quan ma mare becava, si hi paraves esment, podies obsevar que els ulls anaven i venien frenètics sota les parpelles. Després els obria i si la miraves d’amagat hi havia com una fúria cansada i famolenca. Aquells dies va néixer la filla de madò Remull que tenia una cama que li partia cap enrere i des del genoll es doblegava cap endins, amb el peu contrafet. La padrina deia que amb tant de trull i passar pena no s’havia acabat de fer. Que tots, aleshores, érem com homes sense acabar de fer. La guerra ja és això, rei meu. Esguerra tot allò que toca. I no es poden fer les coses dues vegades. Mira la nina de can Fonoll, que va néixer sense pell i no va passar del mig any, pobrissona, sempre embenada i tot perquè aquell metge li va receptar una pomada a sa mare. Era tota carn viva. Ma mare es cansava de sentir-la i li enflocava que em deixàs estar, que no em contàs més misèries. Després no dorm, amb tantes calamitats. Però dels disbarats que feien aquells animals, no en deien res. Callaven. Es cosien la boca i no en deien res, dels crims, de les violacions, de les envestides i les pallisses. Callàvem tots. Com un mort. No hi podíem donar passada, però teníem por. Ben aviat, tot aquell cabrum que feia malvestats varen perdre els noms, perquè allò que feien no en tenia, només eren això, les bèsties. No sabria dir si era la repugnància que sentíem o era el temor que els esborrava el nom i el malnom i ja només eren espectres, com si fossin fora de la llengua. Però els teníem ben davant. Venien a la barberia amb aquella pitrera bombada, com un tros de fusta que ha revengut, i a la veu, aquell renou de buit, de quan algú parla al coll d’un pou. Venien a qualsevol hora i passaven davant tothom. Els ulls febrosos de vi rabiós, i el groc descolorit de sofre que els rabejava les galtes suades, mentre aquella mala ànima presumia de les seves fellonies, desafiant. Ja pots enviar els ormetjos de don Joan de can Tacó a ca seva, ja no vendrà. Els pèls que li creixin, ara ja no els ha d’afaitar ningú. I reien com uns esperitats i feien sabonera per la boca. Tothom abaixava el cap i ells, que eren com bolics de fanfàrria, l’escuma de la pesta, sabien que ningú no diria una paraula més alta que l’altra, perquè només la seva presència i els seus lladrucs ja els intimidava. Fins i tot a mon pare, li tremolava el raor, i era aleshores que jo sentia la humiliació com si fos l’arna que ens rosegava la llana més negra de l’ànima. La padrina repetia per pa i per sal que la guerra era la mel que feia servir el dimoni per enconar aquests banastres. I jo, quan no podia més, partia i pujava l’escala, anava a la cambra on hi havia el bres antic i l’armari de sagristia. Quan era petit cabia en un calaix d’aquell moble, m’hi sentia protegit. Però ja no m’hi podia ficar. Escoltava enrabiat la remor d’aquell escamot que presumia, golafres de la por dels altres, mentre els que rondaven per la barberia s’engolfaven en aquell recel repugnant que els feia sentir mesquins i engorgats de la seva pròpia misèria. Obria el calaix i només de veure l’interior m’asfixiava. Només hi havia un joc de llençols de brinet. M’agradava passar les mans per coses llises. Aquell drap era el més fi que hi havia a ca nostra, i era com si el color cru m’hagués de reblir el mal glop, com si l’olor de roba neta hagués de mitigar aquella mala passada, però de sobte hi vaig veure la mortalla que havia de servir per embolicar don Joan de can Tacó i vaig tancar el calaix amb una coça. Vaig anar a la finestra i la vaig obrir per cobrar alè. Al corral, els ulls anaren a parar a la terra de la llimonera i al cel blau. No passava un bri d’aire. De l’altra banda de la paret mitgera se sentia la rialla furtiva d’un infant que xipollejava en l’aigua clara.

Diuen que no existeix l’oblit. I te’n parla un que ha tengut una memòria de gall. Però no sé què val més. Els records són aquesta agitació dels dies que ja no hi són i que així i tot bramulen. No sé quan va passar això o allò altre. No em facis dir si era setembre o ja havia passat Nadal. Però aleshores ja ens havíem acostumat a no prendre esment en quasi res. Com si fóssim sords o tenguéssim els ulls entelats. Com més poques coses sabies, millor. Tot semblava que llenegàs, com si ho haguessin untat de sabó. Ens convenia a tots fer com aquell qui no hi sent o no hi veu, fer-se el desentès, almenys havies de fingir que no hi havia res que et cridàs l’atenció. I en pots estar ben segur, no és tan senzill. Va ser després que me’n vaig adonar, perquè aleshores jo era un taravella, vivia com si d’allò que fas, d’allò que passa, no en quedàs cap senyal, ni marques, ni traça. Va ser més tard que vaig entendre que viure aquí i no ser-hi era el mateix. És com deu sentir-se un hoste. Extern. La idea ha estat fugir. Però fugir aquí. Esdevenir invisible, que ningú notàs que havies pres portal, que te n’havies anat. Aquest ha estat el meu prodigi. Ningú no se n’ha temut. Com allò que he sentit dir als qui escriuen. Deixes una lletra sense posar, però tothom la llegeix. I aprens a dir jo i saps que podries dir qualsevol cosa. Em vaig retirar dins el pit i era viure aquí sense mi amb la por que t’untava les mans i la vida semblava que et relliscàs entre els dits, com si fos una pastilla de sabó. Encara fa més mal pensar que amb mi haurien passat les mateixes coses. Era com si tot allò que va succeir m’hagués segrestat, com si els fets t’haguessin embargat l’alegria d’agombolar-se amb poca cosa, l’oratge que passa lleuger, el plat a taula, veure créixer els infants, seure a l’ampit de la porta i mirar passar els dies. He sentit dir que la gent que és feliç no té història, però ara ja no me’n puc estar, he fet el sord, és ben cert, i ara he de respondre les preguntes que ningú mai no m’ha fet. Qui menja fel, no pot escopir mel.

Primer aprenia de cor allò que havia de dir i quan anava a la presó només havia d’amollar la lletania. Era com un joc. Venia la dona d’un i només volia saber si el seu home feia bona cara, o l’altra volia saber on havia deixat l’escriptura de l’hort, perquè no quedava més remei i l’havien de vendre. D’un nin se’n fiaven, perquè mon pare no podia obrir la boca quan érem a l’ajuntament. El silenci havia de ser absolut. Només n’hi havia un que vigilava i s’entretenia amb qualsevol cosa. Jo aprofitava l’avinentesa i passava els missatges a tothom. No els coneixia a tots, però me’n desfeia prou bé. Quan li arreglava els pèls de l’orella, deia a en Tomeu de can Puput que enguany son pare no havia arrendat la casa del Port, i que per això la dona havia empenyorat l’or que tenien perquè havien de pagar els deutes. Que havia anat a Ciutat i li havien oferit dos rals, què vols, i encara d’amagat, perquè si te troben els ho has de donar tot. Que havien pogut pagar l’obra del safareig i amb el que havia sobrat havien d’adobar la segadora. I mentre parlava jo només veia aquell fic a l’orella i sentia la pudor de carn de vas que exhalava aquell home, perquè feia setmanes que no s’havia pogut rentar ni la cara. I amb l’excusa de la barba forta del nét de can Morei, que sempre havia de mester dues passades, li contava allò que m’havia dit la seva germana. Que havia amagat les pintures i els dibuixos, no fos cosa que encara haguessin d’afegir al banyat, que ja li deia ella que no havia de pintar tanta gent nua, i que s’hauria pogut excusar de fer els cartells de visca l’exèrcit popular i la unió és la força i tanta mandanga. Això sí, tota aquella propaganda del sindicat i els originals de les vinyetes, els havia cremat. Déu no vulgui que trobin les pintures, però si ens apleguen amb les caricatures et mataran, i això sí que no. També havia fet desaparèixer les fotografies i aquells retrats tan compromesos dels jornalers quan nedaven nus al safareig de la possessió, que ella ni sabia que havia fet i que havia descobert dins el baül que havies duit de París. Que cada dia resava deu avemaries per a ell. Bé, també havia cremat el seu dietari, que no l’havia llegit, que s’estimava més no saber res, perquè som poruga i basta no res, dos crits, i no vull haver de dir res d’aquesta vida aperduada que has duit tots aquests anys. No sé com no estàs empegueït. Quan li deia el sermó a l’orella veia que estava a punt d’esclafir de riure i alhora tenia els ulls que nedaven dins una aigua trista. Tothom sabia de quin peu calçava en Ramon de can Morei i per això també l’havien tancat, havia begut oli i l’havien rapat de mala manera. Encara tenia la closca plena de crosteres. Tothom sabia que la seva germana era una beata que no hi era tota, però que estimava molt en Ramon, que era l’única família que li quedava, perquè els pares havien mort, la mare de tisi i son pare d’un atac de cor, i que els senyors avis just abans de morir havien canviat el testament. Només tendrien l’usdefruit dels lloguers i de la possessió, perquè després tot passaria a les monges tancades de Santa Clara. Això seria així si en Ramon no es casava amb una dona de bé. Aleshores en Ramon ja només pesava dues unces, sempre havia estat un home magre, però d’ençà que era a la presó encara s’havia amagrit més, era un sac d’ossos, però ningú no havia aconseguit esborrar aquell somriure flac que li omplia la boca. Quan l’havia acabat d’afaitar s’aixecava de la cadira tastanejant i jo pensava que en tornar per ventura ja no hi seria. No va passar d’aquell estiu. Quan en parlàvem a la cuina, la padrina deia que aquell home tenia sucre a la boca. Però jo sabia que la boca li feia pudor de corcadura i de tanta vergonya que li havien fet passar. I mon pare flastomava. Deia que no hi hauria d’anar, a la presó, que li feia mal veure aquella endemesa de gent deixada estar de la mà de Déu. Viuen un damunt l’altre. I aquella ferum. Els ulls li espirejaven i quan no podia més, i la veu s’esquerdava, a punt d’esgarrar-se de plorar, afegia, professional, que allò no era tallar cabells, que allò era tondre. I va partir, repelós, cap al corral.

La barberia era oberta tots els dies feiners, del matí fins a entrada de fosc, i els divendres també als vespres. I diumenge, fins al migdia. Però era el dissabte sobretot que s’omplia de gent amb aquella dèria dels passerells i els coloms. Parlaven d’aviades i de plans de vol i concursos, d’anelles, de cures, que si anaven de pica o si l’amo en Llorenç havia vengut i havia cosit un colom, perquè sempre n’hi havia qualcun que tornava nafrat o amb una ala feta malbé, i de com els anava la cria de colomins i de si només havien estat més de vint minuts en arribar aquells que havien aviat des de la Talaia d’Albercuix. De vegades anava al mirador, al terrat, on el padrí havia fet construir una mena d’observatori amb aquells finestrons minúsculs per on guaitava anar i venir els esbarts de nas de xot, que tenien els ulls incendiats, i es barrejaven amb els altres, els ulls de peix i els d’escampadissa, jo què sé, n’hi havia de tota casta, i els del padrí es barrejaven amb els coloms dels altres criadors. I tot això es feia mentre la federació havia suspès les seves activitats a causa de la guerra. Però aquí no en feien cas i les bèsties, en això, miraven cap a una altra banda i no els deien res. Tenien els colomers plens i se’n fiaven, dels columbòfils. A ningú no li va passar pel cap fer servir els animals per enviar missatges, això era cosa dels militars, tot i que sabien que a la península algunes federacions havien oferit el seu servei a l’exèrcit dels nacionals. O això deien. Però tots callaven i no arribaves a treure’n l’aigua clara, de tot allò. Parrupejaven com els coloms, només era aquella manera de batre les ales. A mi els ocells no em feien ni fred ni calor, però quan els mirava als ulls no em feien por, no era això, hi veia una calma rara, com si n’amagassin alguna, no ho sé, un rampell, aquella mirada llisa, teba, conformista. I en la seva inquietud, tanmateix hi trobava aquella fredor del vidre, com si fos gel. I m’atreia aquella indiferència, tan impertorbables, insensibles, que sempre anaven a la seva, tot i que tenien aquell posat amable, gens hostil. Com si en lloc d’un cor, hi tenguessin una pedra. Sempre em feien pensar en cases buides. O com si guardassin un secret. Però un secret que sempre ha de romandre així, un misteri de coses de les quals no pots treure l’entrellat, sempre insondables, amb aquella reserva, com si fos una secreció que llançassin fora amb la mirada, un tel transparent de llàgrimes que s’han envidrat. Sobretot quan els miraves de ben a prop i reparaves aquelles ninetes hermètiques, sempre impacients i desconfiades. Perquè eren molts els qui aprofitaven el trull per venir i fer-me aprendre els missatges de memòria. Però mon pare va pensar que no havíem de saber tantes coses nosaltres, que no n’havíem de fer res, de tantes bufes familiars i tants de secrets, que valia més que ens donassin les coses en bitllets petits, i mentre els afaitàvem els podíem passar, just quan els posàvem la tovallola. Tanmateix n’hi havia molts que no sabien llegir ni escriure i vaig seguir aprenent de cor què havia de dir als presos quan els mig rapàvem el cap o els passàvem el raor per aquella barba d’una setmana. Després, les coses que vaig dir em suraven a la memòria i només eren paraules i més paraules que no tenien sentit, però ja eren en mi i feien forat, com si fossin la lletra de cançons sense música, i els records dels altres i la memòria de ningú. Coses que no són teves i que t’han emblanquinat l’ànima. Encara ara sé repetir mot a mot allò que em raspa la llengua i ja només fa nosa, però que s’ha gravat al cervell, perquè fins i tot ho repetia de dormit. O això deia ma mare. I em despertava suat, amb la boca seca i la llengua com el paper de vidre. És com un forat que em xucla l’enteniment, perquè és en aquests mots, que hi sé veure la guerra. Per això anava a la presó a contracor, amb tantes paraules al gavatx que hauria callat per sempre. Perquè jo no sabia què era la guerra, només en sentia parlar, tot passava com sempre. Només que hi havia por i els ulls espantats, i la padrina deia que la guerra era aquella por i aquells ulls. I eren les coses que s’encabritaven. I els morts, i tanta gent que no tornava. I la gana que teníem. Això sí. I aquella olor d’humit que venia del pati de la llimonera. Era la gent que hi havia allà sense fer res. Homes esbucats, i aquell color d’aram brut al coll, i el tou de les bigues que feien panxa d’aquella soll, i que jo mirava quan ja no podia més i em feien mal els ulls. I m’ofegava perquè semblava que t’havien de caure damunt. És aquest desgavell, que revé una vegada i una altra, imatges clares que vols esborrar i no se’n van. Vols tancar una porta però la fusta ha revengut. I quan s’estravé fas el que sigui. Ben aviat vaig aprendre a comptar coses, gent que passa, les copes que posava la tavernera, les vegades que en Peret deia mecagondéu, les llimones que han pesat dos quilos, les flors de la cerera, després han estat els cotxes o els turistes. Però no servia de res, perquè veia la caramella apagada, sense tabac de pota, d’en Remirat, o el regruix de les venes del coll d’en Randa i aquella manera d’enviar-se la saliva que feia la por el darrer dia que el vaig veure, com si s’hagués d’esclatar de plorar. I l’aire calent del nas a la punta dels dits, quan li passaves el raor pel clotet de damunt els llavis. Que no hi has de pensar, deien, deixa-ho córrer, i fins avui. Deixar estar la guerra, deixar cloure la nafra, però ningú no ha sabut cosir els sets, i tu només veus la ferida que no s’estronca. I no et lleves del cap aquell dia, abans de la guerra, que jugaves al corral amb en Mateu, que havia vengut amb la tia Magdalena perquè havien de fer coques de Nadal a ca nostra, i va travelar. Ma mare i la tia havien anat a ca la senyora de son Penell mentre la pasta tovava, i a ca nostra no hi havia ningú. Era un diumenge horabaixa. Va caure del pedrís on hi havia els coleus. Quan vaig veure el trau que s’havia fet vaig quedar sembrat i ell tenia els ulls espantats i la sang li regalimava per la galta. Havia sentit dir que el sucre estroncava les ferides i vaig anar a la cuina a cercar-ne. Tanca els ulls, li vaig dir. S’havia ajagut en terra i li vaig tirar tot el que hi havia dins el pot, sense mirar prim. Aquella blancor dels vidrets que li tapava l’orella i aquella fosca davall l’ull, que sempre el feia semblar malalt, ben aviat va tornar vermella, el trenc era profund i el remei de la padrina no va servir de res. Bona part del sucre havia llenegat i era en terra. Vaig pensar que seria millor si li posava sucre de llustre, perquè era com si fos farina cernuda, i li vaig tapar el trau amb aquella pols. Però amb un tres i no res va ser vermell. I en Mateu s’havia acubat. Vaig anar a cercar ma mare i la tia Magdalena, i en veure aquella endemesa no varen saber què havia passat. Anaren a cercar el metge i el nin va tornar en si. Res, un parell de punts i l’ull blau fins als Reis. Però aquella imatge d’hemorràgia i sucre em va quedar clavada a la memòria, i amb els anys he pensat que amb això de la guerra no hem fet altra cosa: posar sucre al trau que no s’estronca.

Però no és això, que vull dir. Saps que n’arribes a fer, de voltes, com un que ganduleja, i fa el ronser i va amb romanços. Tantes contemplacions i aquesta manera d’estirar la conversa. Has d’escatar allò que continua passant, perquè t’ha perseguit fins aquí i t’ha fet el cor negre. Amolla-ho d’una vegada. Sense fer voltera. És això que t’ha tancat el cor, sempre amb aquest ull que vigila i com si fossis buit. Un clot. Aire i silenci. I aquesta sensació de no tenir què alenar. Com si algú hagués fet una pregunta que no has sentit i no te’n queda altra: has de contestar. Com si de sobte només fos aquests mots. Només els mots, com si fossin boques obertes. Com si t’haguessin de devorar. O ulls que et miren. Com si els haguessis guardat fins ara. I ja saps que no és el mateix. Allò ja no és recuperable. Pots fer memòria, però serà una altra cosa. Perquè és viva i batega i torna vella. No s’estotja la memòria com s’estotja el Santíssim. Si és per demà ja és pel ca, ja ho saps. I és això que t’ha deslligat de tot, sempre un tros lluny, com si fossis allà, entre tu i ningú. Ja ho va dir el secretari de l’ajuntament, un dia, que tenies els ulls estupefactes, i tothom va pensar que devia ser gros, perquè allò semblava una flastomia. Era tan bufat aquell home. Però tenia raó. Sempre has anat alerta, només has estat aquest tenir esment, un home sensat. Ben aviat vares aprendre a ser el que et separava dels altres. Així, decantat, sempre a punt de girar el cantó. ¿Com no n’has de parlar, ara? Com si t’haguessin expropiat els anys. El que vull és confús, sempre ha estat així. Fins que me n’afluix. Però els cans lladren. Camines, corres i no trobes assossec. I sents que et persegueixen. Mires enrere i no hi ha ningú. És a la post del pit que et lladren, ben endins. Qualque cosa hi ha, alguna cosa senten. Però si un t’entràs i t’arribàs al cor trobaria casa santa. I sents gel al clotell, t’hi passes les mans i no hi ha res. Sol, com un mussol. I arrufes les espatles.

Pierre d’alun calme le feu du rasoir. Calma la irritació i és cicatritzant. Tanca les ferides, és astringent, clou els tallets que fa el raor quan la pell és molt sensible. I és desinfectant. I no emmascara la mala olor, perquè no en fa gens, és inodora. Passes la pedra per la pell i aquella ardor s’apaga, s’esmorteeix i l’efecte és d’una placidesa sedant. M’agradava fer-la servir, sentir que aquella coïssor desapareixia i després bastava passar les mans lentament i produïen un efecte balsàmic. Tots tancaven els ulls i es deixaven fer, s’enterbolien i semblava que s’haguessin condormit. Aquelles galtes tranquil·les que perdien el color ardent després de l’afaitat. Hi havia una tendresa eixuta en aquell gest, un compliment brusc, que sempre feies en un silenci absolut. Com una carícia crua i animal, com passar la mà per la gropa d’un cavall. Si en aquell moment un client t’hagués mirat als ulls hauríeu sentit una vergonya rara, hauria estat una grosseria. I aquell silenci només era silenci. Res més. Només aquella frescor i la pell que s’havia contret, els llavis dels tallets s’havien estret i s’havien clos i no en quedava ni senyal. Com si no hagués passat res. Però hi ha nafres que no es curen. ¿I què fa la pedra d’alum amb el disgust i les enrabiades? ¿I amb la culpa? ¿I el remordiment? Barber pietós fa la llaga pudenta. I aquesta put com a carn de vas. Aquell dia vaig fer un tall a la cara d’en Peret, i ell va flastomar. Pareixia que s’arrabassava les paraules de la gargamella, i al mirall vaig veure que treia el geni amb aquella cara que sabia fer quan no estava conforme i tenia la boca amarga. Has d’estar amb allò que fas, va dir, i no tenir el cap a la lluna. I per acabar va amollar una d’aquelles sentències que ningú no sabia d’on les treia: el poder fa oi com els dits d’un barber. I aquell aire rebordonit de mestretites va fer riure tothom, perquè, encara que fos un home cantellut, era una ànima de Déu. Fins i tot va riure l’animal, que aquell dia no anava vestit de falangista, s’havia posat una americana de llistes que li venia esquifida i semblava acabat d’arribar de les Índies. A mi, m’havien pujat els colors a la cara i veure que aquell ase se’n reia em va treure de solc. Vaig arrufar les celles i vaig dir coses que et passen pel cap quan la ràbia et rosega l’ànima. Jo què sé què vaig dir, qualsevol cosa. Des que era petit li deien en Viró perquè tenia quatre pigues a la banda esquerra de la boca, com cagarades de mosca, i brutejava. Els al·lots el cercaven i en veure’l es posaven un tros de mata a la boca, perquè els pastors deien que espantava les mosques vironeres. Però ben aviat tothom li va tenir por, era un malànima i amb les seves males arts s’havia fet l’amo de les ametles. Com un reietó ufanós, i un cacic miserable, un senyor de siurell, que es feia tractar de don. I veure’l, com un tascó de pa negre, amb aquell vestit llistat de color clar, supòs que em va fer repetir allò que havia sentit dir a algú abans que ell entràs a la barberia. Com una mosca dins la llet. Devia ser cosa d’això. Tothom va callar i aquelles paraules no varen caure en terra. Mon pare va quedar sembrat, amb el raor enlaire, com una estàtua. En Viró tampoc no va dir res, però una mà li va anar a parar just allà, quan anava vestit de blau, on duia la pistola. Em va posar les mans damunt les espatles sense fer-me mal. ¿No t’han ensenyat a ca teva quan convé callar? Vaig sentir aquelles mans com si fossin un cilici, ningú no gosava dir res, com si haguessin espedaçat aquell silenci i els haguessin tapat la boca a tots. Mon pare va fer dues passes i va deixar la navalla al tocador. L’havia passat pel paper de diari, pasta i pèl de barba, i havia plegat la fulla. Sense mirar en Viró em va dir, amb aquells ulls de pa eixut que no li havia vist mai, au, passa’m davant i vés per amunt, com quan m’enviava a la meva habitació perquè n’havia feta alguna. A callar, va dir, hi està convidat tothom. I a ca nostra només tornen a la boca les paraules que jo dic. I no n’hem de parlar més. Va tornar al seu lloc, va agafar el raor i va continuar amb la seva feina. En Viró no sabia on s’havia de posar i sense dir res, com un bou, va sortir de la barberia.

A l’hora de dinar mon pare em va barrejar de valent. I vàrem partir cap a la presó empiocats, amb aquella boca trista d’anar plegats pel carrer i no dir res. Havia plorat i encara sanglotejava. Però no m’espassava aquell esclató de ràbia continguda. Estava empipat, com un infant rebec. Tenia entravessat en Viró, i no entenia que hagués de baixar el cap davant aquell animal. I trobava que mon pare era un poruc, i veure l’audàcia d’en Viró, que el tractava com un no ningú, i que tots aquells homes de la barberia es comportaven com uns cagats i aguantaven aquells arrambatges, em feia sentir descarat i decidit. Aquell dia a la presó no mirava les coses de la mateixa manera. Veia aquells homes acoquinats, sense coratge, que amagaven el coll entre les espatles, que s’arrufaven i les cames els feien figa, com si només fossin allò que pesaven, sí, homes de pes que només eren això, llast, pesantor que els aclaparava i quan s’asseien a la cadira només eren aquell renou feixuc. Els hauria bastonejat. Ni la pedra d’alum hauria apagat aquell foc que treia pels queixals. Quan va tocar el torn a en Sebastià de can Fosc em va dir que tenia una senalleta acabada i que aquesta seria per a ma mare. Allà, a la presó, n’hi havia que feien llata. Amb l’espart feien senalles, cabassos i covenets. Mentre em deia això em va passar un bitllet i me’l vaig posar a la butxaca. Aquell dia només me’n varen donar un. Jo sabia que l’havia de donar a n’Aina del Pou Salat. Feia més de dos anys que festejaven. Però aleshores no sé jo què s’havia torçut. El mirava a la cara, desafiant, i el veia, magre, desfet, amb aquelles crosteres a la cella i a la boca perquè l’havien ablanit. Això era ben segur. Era mestre d’escola i partidari del Front Popular, i jo havia sentit a la barberia que l’havien denunciat. Això vol dir que el passaran per l’adreçador, havia comentat mon pare. Li assajaran la verga de bou. Com un ca. Deien que l’enviarien a picar pedra, o que se l’endurien a Son Coletes, a Manacor, o a Palma, a can Mir o al convent dels caputxins de la plaça de l’Olivar. O el posaran davant un escamot, li taparan els ulls i el mataran de matinada. I després aniran tots a combregar, aquests fills de puta. Però passaven el dies, l’havien enviat a la Casa del Port de Pollença, però l’havien tornat, després se l’endugueren a Albercuix, deien per la barberia, però ell ens va dir que l’havien duit al Cap Gros a Alcúdia. Només el marejaven, tenia el desconcert als ulls i li havien deixat el cos com un llàtzer. En feien befa i el veies tan desposseït. Com un espectre. La resta de presos no piulaven. Aigua i oli. No el menyspreaven, però tothom sabia que se n’havien de decantar. Que el volien així, sol, negat en aquella misèria, menyspreable. No és que jo li recriminàs res, però aquell dia el veia humiliat, amb les mans que li tremolaven. El tou dels dits menjats de tant que s’hi passava l’ungla. No vaig sentir llàstima. Aquell dia havia anat a la presó amb els ulls més implacables. El veia abatut i en la mirada dels altres, acabat. M’atacava els nervis sentir la seva impotència, em sentia decebut, aquell home esfondrat com un esbaldrec. I l’esglai que li corcava la mirada. Com si l’haguessin capolat i ja només fos l’ombra raquítica i malmenada de la seva pròpia abjecció. I jo volia veure’l violent, atroç, sentir la fermesa en les seves venes, un animal robust, i no aquell perfil escagassat. Sentia la meva desil·lusió, com un tel de desencant i despit que no em deixava veure la seva audàcia, ni el desig enèrgic i temerari que li aprimava els llavis i li feia estrènyer les dents. Era en aquella boca, que hi havia el coratge. Com una valentia òrfena, com si ningú no pogués arrencar-li aquell silenci que s’abraonava a les barres closes. I entre cella i cella, negres com el carbó, només que hi haguessis parat esment, hauries vist tota l’obstinació d’un home que no està conforme en aquella arruga estellosa com un escarràs. Però aleshores jo no hi veia de cap ull i pensava amb els peus. Només files prim després, creus que hi poses els cinc sentits, que has dreçat les orelles, i encara no basta. En allò que importa no hi poses atenció i sembla que has passat l’esponja i no ha quedat res de res.

La qüestió és que mai no vaig donar el bitllet a n’Aina. No em facis dir per què ho vaig fer. Devia ser aquella rendició, el cos extenuat, veure, en la manera que tenia de passar-se la mà pels cabells negres, un home afligit. Com si fes olor de derrota. Com si amb aquell gest em pogués fer lluny del fracàs, separar-lo de mi. I ja ho veus, ha estat precisament això que m’ha ratat els anys. Mai no ho ha sabut ningú fins avui. El duia a la butxaca. Com un trofeu, i només era un paper, allò que tiren, les despulles de l’enemic. Només era fer-se dolent. Com un lladre o una geneta. I era un secret. Només havia de fer bona cara. I no n’hi ha d’altra. Només es tracta de dir-ho. Així. Sense contemplacions. Com qui no diu res. Tu diràs que només va ser això, una malícia, una malifeta d’al·lot geniüt, però en la fibra d’allò hi havia ràbia, coses lletges, i tot allò que s’ha malbaratat després. Perquè sempre és així: fas qualsevol doi i no te’n tems però de sobte té aquella manera furtiva i amarga de perdurar. Perquè només era un bitllet, un paper doblegat. Però dues setmanes més tard va ser allò que havia escrit un que ara era mort. I no hi havia volta de full. Ja no hi podia fer res. I no podia dir res. Ni a mon pare ni a ningú. ¿Com justifiques que tens el missatge d’un home que l’endemà d’haver-me’l donat va desaparèixer? Se l’endugueren a Palma i el mataren. L’executaren al cementeri. I enterrat a la fossa comuna. Ningú no sabia res del cert, però tothom en parlava, les bèsties i tot. Sense por, fatxendes. Primer vàrem saber que l’havien agafat i ja no era a la presó. I després en Viró mateix va dir que l’havien escabetxat. Aleshores tot ja va ser una altra cosa. De tot d’una només va ser allò que havia passat. Una feta. ¿Què vols? Tothom va quedar regirat. Però ben aviat va ser com una fita, un lloc per on havies de passar una vegada i una altra. Quan un fet ja no és només un esdeveniment i s’ha convertit en un lloc on vas a parar sense voler-hi anar i t’hi sents perdut. Que no diu res, però no calla. L’error que ja no pots corregir. Després va ser com dur alguna cosa escrita als ulls, i ni tu i tot sabies llegir aquella lletra, ni quan eres davant el mirall. I el bitllet em cremava a la butxaca, travessava la roba i era com si s’aferràs a la pell i s’hi hagués de tatuar. I volies creure que només era paper banyat. Però va ser un verí lent, un corc, formigues que et caminen la pell. I senties que hi havia alguna cosa irreparable, en tot allò. Aquell desfici, una bellugadissa, com si tu fossis la teca i allò s’atipàs de tu. Eres el pa i el companatge, com si un animal t’ensumàs, i golut, salivàs, sempre just abans de la queixalada. Una rampa a l’ànima. Deutes que no pots pagar. Perquè l’hauries pogut donar a n’Aina quan ja era mort, però senties l’orfenesa de la vergonya i t’hi havies envescat, no podies esser res més que l’animal dòcil i poruc que cerca els racons, que teixeix la distància que el separa de tothom i la dissimula. No hi podies fer res, encastat en aquella humiliació inconfessable, en la solitud sòrdida de la decepció que et feia callar com un mort. Només pensar en la mirada de n’Aina quan li donàs el paper ja era insuportable, com un vent avorrit que no em deixava alenar i em feia basques. I aquell desig de ser castigat que va venir després, quan aprens que no has de mirar enrere, que el passat és la baluerna que has de deixar estar, però mai no t’abandona la sensació que hi ha no saps qui que sempre t’acompanya, ulls que t’espien. I ets un home i gent que no saps i voldries desertar de tu i de tot aquest tragí. Et mires la cara d’ovella al mirall i veus les urpes de llop. Ets un renegat que només calla, voldries fer-te la traveta, delatar-te, trair-te, acusar-te, i no saps a qui has d’anar, perquè ja no hi pots fer res. I encara ara, que n’he parlat, no puc deixar de pensar en coses que sé que no diu allò que he contat. Com si hagués deixat a la vista allò que hi manca, un buit. No dus el viatge, però encara sents el pes que has amollat. Sents les mans buides. Com quan mires aquest pitxer de la padrina que es va escarbotar, en un descuit es va trencar l’ansa i ja només veus allò que hi falta. Sempre ho sabràs i aquell bocí que no hi és sempre t’esmussarà. Hi passaràs el dit i sentiràs el test raspós, aspre com la fruita verda que no ha madurat. I aprens que només has de deixar ressonar aquesta llacuna, que tu ets el lloc on ha de comparèixer tot allò que no té nom, i que no hem gosat dir. Perquè en mi sempre he sentit que bategava aquell mort, en els meus records, i que en la meva memòria sempre compareix. Aquell, o ja era un altre que venia, allò ja no era ell només, perquè era una allau de coses, retxes dins una aigua tèrbola, cendres, ombres i deixalles que t’envestien, com si guardassis en tu un secret de tot allò que has arribat a creure que no sabies. I tu ets com un esbart de ratapinyades que cerquen la sortida en una cova que es perd en la foscor més negra.

Per ventura va ser pitjor allò que va venir després, aquella bassa d’oli, els dies apaïsats i tebs, com si les hores s’escampassin i ja només fossin el solatge d’allò que no passava. Les converses que no teníem, les rialles que no rèiem, les coses de què ens afluixàvem, les paraules que callàvem, tot allò que quedava sense fer i que ens desfigurava la fam que teníem de menjar-nos el món. Fins i tot entre el trau i la nafra, i aquella fantasia, aquell miratge d’allò que no podia tocar el desastre, les ganes de viure, el dia a dia, els sentits i la mar, i la força que no saps d’on ve però que t’empeny i les barques i els pins i l’alegria i els ulls vençuts de claror i la pell que sempre sap més que tots nosaltres plegats, hi podies endevinar aquell aire descarnat i deslluït d’allò que no acabes de creure, cascavells que no dringuen. I els ulls que semblaven no topar amb res, com si sempre fossis davant la mar gran. Feies la feina d’esma. Repassava els cabells darrere una orella i només sentia les tisores i parava esment als dits que movien l’eina quan només tallaven l’aire. Només volia passar inadvertit. Esser discret. No fer nosa. Semblava més seriós i reservat i la família va pensar que em feia gran, que ja era una persona assenyada. Els vaig ensabonar a tots. Però l’ànsia de discreció és llampant, i aquella inquietud em feia sentir com si jo mateix fos les cortines que no deixaven veure res de mi. Jo era aquell endomassat. Sempre dret com un ciri, que no en deia ni mitja, com si anàs amb una pedra dins la boca. Sentia aquell desassossec, aquell desacord dins meu, aquella certesa d’haver comès un error i de res no servia penedir-se’n. Em devorava el remordiment i era això que em feia els gestos vençuts, i jo només era els meus escrúpols. Em repugnava aquella por, haver tornat desconfiat, l’aprensió que tenia de ser descobert. La padrina deia que això era d’haver anat a la presó, que abans no era tan esquiterell. Era com si aquella endemesa m’hagués contrafet, perquè pensava que ja seria sempre així. No bastava amb allò que havia fet, era que en mi ja hi havia una disposició de ser previngut, que m’havia d’acopar, com s’apleguen unes ales. I va començar aquella obsessió de tancar portes i finestres. Res no havia de quedar obert. I sempre que m’asseia a una taula havia de tenir paret darrere. Encara m’escarrufa sentir que algú passa sense tocar-me l’esquena, perquè basta sentir aquell aire desplaçat i tenc basques. I no puc veure unes claus al pany. Em fan nosa. Obre i tanca, però no les deixis posades. I aquell afany que poses a arreglar coses que s’han espenyat. Fa anys que faig restauració. Quan vàrem llevar la barberia i vàrem posar la botiga d’espardenyes i sabates, ja vaig començar amb les taules coixes i els canteranos desballestats, calaixos que no obrien, paravents i caixes de monja. I les taques. Allò que no hi ha de ser. Basta. Sé que tot això només són manies. Que no és això, que vull dir. Que només vull desviar l’atenció. Allà on hi ha taca no hi ha forat. I n’hi ha, de forat, en pots estar ben segur. Has d’amollar els cans, que corrin, has d’alliberar el temps. Desfer allò que ja està fet. Aquest impossible. Desfer-te. Dir allò que no té nom amb les paraules que no tens i que t’assalta la boca. Alçar la pols, remoure aquests baixos de la pena que has passat. Hi ha mals que volen crits. No hi pots estar més així, com si t’haguessis clavat els anys amb reblons. Botons de clau curt i cabota grossa. Els dies amb capitoné. El capçal, la banqueta, el puf, el sofà. Perquè has provat d’entapissar-te la pell i els ossos, tot ben encoixinat, perquè arribes a creure que de tu en faran tiretes i cordons, perquè saps que la pell ja és del llop. I els ossos són coses que trobes en el lleu. Que tu eres la vergonya que han deixat. I t’ho empasses, ja ho crec. Però has de fer com el matalasser. Treure el bastó per estovar la llana. Aquesta és la teva feina: fer i desfer.

Diuen que el penediment és cosa dels vençuts, i que no és de franc, que sempre cerques treure’n alguna cosa. He arribat a no voler saber res de mi, perquè només era aquesta memòria que rapinyava, que era el remordiment que em feia bategar el cor. Que jo era els polls i les llémenes que crien, les puces que em cercava aquesta inquietud d’un passat que s’havia clos irrevocablement. Però picava i només podia gratar. Que no tenia dret a l’imprevisible, que només era la pena que podia passar, que ja no hi havia res que em pogués agafar desprevingut, que no hi pots viure, en un descuit, perquè els dies eren deliberats, allò que esperes i mai no t’equivoques, que ja no podia passar res de nou. De la culpa no se’n pot fugir, diuen. I no he estat feliç. I és això que t’arrenquen les bèsties que no has pogut perdonar. Allò que ha quedat sense dir.

Mai no vaig llegir el bitllet d’en Sebastià. I quan el vaig cremar sabia que serien paraules que no sentiria ningú. I aquest buit no el tanquen les que dic ara. Mira si m’ha costat arribar fins aquí. Es tractava de passar amb cançons. No hi ha manera de refer el camí, han passat l’arada i tot és guaret. Hi hauràs de tornar una vegada i una altra en aquest bocí de terra que has deixat sense sembrar. Hauràs de trobar les camades, i sempre serà allò que queda entre dos solcs buits. Perquè no hi ha volta de fulla, la manera de deixar les coses clares és mostrar el trau. Un secret sense revelació no és res. És la mateixa confessió que el diu, que el mostra. Com si només pogués compartir aquest bitllet que no hem llegit. Aquesta manera d’estar en blanc. Blanc com una paret, com el paper d’escriure. Aquest esqueix. He viscut amb aquesta presència permanent d’allò que de mi va quedar en aquell moment en què vaig callar. Una mica abans, en el precís instant en què vaig veure n’Aina del Pou Salat i no li vaig donar aquell tros de paper. Va ser com una mutilació. Un membre fantasma que fa mal, sents aquelles formigues que et corren pel cos, aquelles pessigolles, la coïssor insofrible que crema, cinglades que són com un clau al cor. I és això que et puc oferir, llocs inaccessibles, dunes que es mouen, aquest desert. Aquest secret que al final és buit, una absència irreparable que no és el mort, és el forat negre que va deixar aquell moment. I els dies que varen venir després. I que arriba fins avui i que encara em pren les paraules de la boca. L’orfenesa irrespirable d’allò que sé dir, d’allò que queda dit. I et puc deixar aquest fardell que has d’estirar i que ve d’enrere. I davant, quatre passes lluny, allà, en els dies que encara no han arribat i vénen, aquest os que hauràs de rosegar. Com si ara fossis tu que ha de carregar el mort. Aquest desig de saber, que sempre fa trunyella amb un secret. Perquè callar, ja ho saps, tanmateix va ser encara dir qualque cosa. I que és com un nom que no diu res, només crida. ¿Què deia el paper? Són les coses que demanen els que han de morir. ¿Com està el nin? ¿Heu menjat sopes? ¿Han tapat el crui de la cisterna? No sembreu melons a la torrentera, és massa humit, volen frescor, sol i call vermell. No heu de patir per mi. I és allò que sent que he de dir: les coses que demanen els morts.

Pareix que t’han embalsamat. Però tota aquella vergonya clandestina és viva com una fura. Un dia vaig saber que ja no podia tallar cabells i vaig dir a mon pare que si hi venia a bé posaria a ca nostra una espardenyeria. No podia tocar el cap a ningú. Més manies. Ma mare em va mirar desconfiada. Incrèdula. Ara té l’ànima als peus, aquest. I no s’equivocava. M’agradava veure la gent que caminava amb les sabates de sola d’auto que fèiem i amb aquelles altres fetes a mida, viure entre alenes i formes i passar cordons, i l’olor de betum, de pell i cerol. Això em va permetre fer feina al taller, al fons del corral, davant el caquier, i fer com si allò que passava fos allò que havia de passar. I als vespres llegia a la camilla. De vegades venia el metge de can Xerret. Deia que jo era un home anodí. No ho deia perquè em trobàs dessabeït, sense gràcia, cosa que ja m’anava bé, perquè no m’agradava cridar l’atenció, passar per malla era estar al cel, tenir boca i no parlar, però ell ho deixava caure perquè estar amb mi era balsàmic, com si calmàs el dolor. Tanmateix no era cert, jo sabia que darrere aquella cara de jutge de pau, més enllà de les paraules amables hi havia alguna cosa. Allà. Defora. Més endins, passats aquells ulls insaciables que veia al mirall. Com si davant hi hagués un horitzó que fugia, inaccessible, coses que semblaven evaporar-se, que no s’espessien, però que et tenien per la ganya, com si fos una bossa de plàstic que et posen al cap i no et deixa alenar. Per això em vaig acostumar a fer-me enfora, com aquelles cusses de guarda que sempre són lluny. I ja puc xerrar pels colzes, sempre és parlar tot sol. O amb els hereus que no he tengut. I és ben poca cosa si l’herència és un secret nial. Espectres i pelleringues. No n’ha quedat res més. Però ben endins hi sents com un prec que ens aquissa cap a la nafra d’aquesta memòria que és la vida. I no me’n sé avenir, rodes i rodes i sempre tornes a casa amb aquella por que t’escup, i tens encara la sensació de ser només això: una paraula inconvenient. la peixera