Читать книгу Els assassiats de la Molly Southbourne - Tade Thompson - Страница 7

El primer record de la Molly és quan el seu pare la va assassinar. En aquell moment pensa que es tracta d’un somni. Veu el pare a la seva habitació, apallissant-la, i ella és a terra, despullada. No para d’estomacar-la fins que deixa de moure’s, i llavors la Molly crida. És com si alhora fos a terra, sagnant, morint, i al llit, veient el seu pare panteixant, les mans vermelles. La Molly intenta desfer-se de l’abraçada de la seva mare. Li diu que ha tingut un malson. Li diu que el malson és perquè li ha caigut una dent. La Molly fica la llengua pel forat que té a la fila de dents del davant. La seva mare li canta una cançó tradicional i ella cau adormida. L’endemà al matí, quan es desperta, examina de seguida la catifa, però no hi troba res. Sembla més neta del que estava, però per la resta, és igual. Caldran anys abans no entengui què va passar, en realitat.

§§§

Als cinc anys, la Molly s’encarrega del corral de la granja Southbourne. És feliç i coneix tots els animals pel seu nom, els noms que ella els ha posat, en qualsevol cas. Hi ha ovelles, tres cavalls, dos gossos, gallines. Els posa noms a tots, com una Eva moderna. Sovint se sent molt sola, com si fos l’única persona viva al món, la primera i última humana. Mai surt de la granja. S’asseu sota l’arbre més gran i contempla el món més enllà de la tanca. Hi ha gent, allà fora, adults com la mama i el papa, nenes i nens com la Molly. Els ha vist a la tele. També hi ha el Trevor, que recull la llet, i l’Erin, que reparteix el correu. Els cau bé, la Molly, i li porten coses d’allà fora, petites joguines i caramels i dolços de pastisseria. El Munt, el pastor alemany, apareix al seu costat. Ara ja és vell. El papa diu que té dotze anys, i que són molts anys, per a un gos. La Molly s’estima molt el Munt.

La segadora del seu pare trenca el silenci del matí. La seva mare deu estar escrivint columnes de números que la Molly no entén. És un dia calorós i la Molly s’endormisca. Acaba adormint-se i de sobte es deixa caure sobre una pota del Munt, que li engega una mossegada i li fa sang. La Molly crida. La seva mare arriba i foragita el gos, que sembla no acabar d’entendre què passa. El papa no sent el crit pel rugit del motor. La mama tapa la ferida de la Molly, però el papa agafa l’escopeta i surt de casa. Dispara a fora, un so tan fort com d’un castell de focs. La Molly no torna a veure mai més el Munt. El troba a faltar.

Dos dies després hi ha una nena petita sota l’arbre.

El terreny de la granja fa una mica de pujada cap a la casa i després torna a baixar. Per aquest motiu es pot veure tot el terreny que envolta la granja des del pis de dalt, o des de la teulada. La Molly és al segon pis i veu la nena per la finestra de la seva habitació. És a l’ombra, i no porta gens de roba. La Molly fa un esglai de sorpresa. Va fins a l’armari i tria un vestit, llavors surt a correcuita fins l’arbre. Para de sobte quan la petita es gira per mirar-la. És clavada a la Molly. És com estar davant del mirall després que la mama la banyi. La Molly es mira on el Munt la va mossegar, però la nena no té la mateixa ferida.

—Hola —saluda la Molly.

La nena somriu, i la Molly decideix que li cau bé. Li ofereix el vestit i ella se’l posa.

—Com et dius? —pregunta la Molly.

La petita arrufa una mica les celles i diu:

—Molly.

—Jo també!

Durant tres dies viuen juntes a l’habitació de la Molly. Ella ho explica als seus pares, però es pensen que es tracta d’una amiga imaginària i en fan broma. Ella separa el menjar en dues parts i se l’emporta escales amunt, on l’altra Molly se’l menja. Juguen amb les andròmines de la Molly i llegeixen llibres il·lustrats tan bé com saben. La nena dorm sota el llit fins que la mama marxa, llavors s’esmuny sota els llençols amb ella.

El quart dia juguen a la vora d’un petit rierol que marca el límit nord de la granja Southbourne, quan de sobte la nena deixa de somriure. La Molly l’esquitxa amb aigua per intentar que somrigui. La petita agafa una roca i l’estimba contra la Molly, l’hi tira al cap. La Molly crida, nota que la sang li raja per un costat del cap. Empeny la nena, sense resultats. Crida la mare. La nena continua atacant-la amb la pedra.

A la Molly se li tanquen els ulls. Sent algú que crida «eh, tu!», i una explosió que sembla venir de molt lluny. Obre els ulls un breu instant i veu la mare amb una pistola fumejant. La Molly es desmaia i torna a recobrar la consciència al seu llit.

—Està desperta —anuncia una veu desconeguda. Sent una pressió al cap. Veu a una dona vestida d’infermera.

—Hola, Molly. Com estàs? Vas patir una caiguda molt lletja.

—On és la Molly? —pregunta la Molly. No es reconeix la veu. Sona massa espessa.

—Tu ets la Molly, estimada.

—Ja ho sé. On és l’altra Molly?

—Em dic Alana, soc la teva infermera. Crec que estàs una mica atordida.

La Molly no ho està pas, però sap com van, els adults. De vegades diuen coses que no són veritat i només volen que hi estiguis d’acord. Els agrada especialment quan assenteixes amb el cap.

La Molly ho fa, i diu:

—Estic atordida.

L’Alana somriu.

—Vaig a buscar els teus pares.

Mai parlen del tema, però la vida de la Molly canvia. Ara hi ha normes. Més que abans, i més estranyes que mastegar amb la boca tancada o mantenir els colzes fora de la taula.

Arriba un doctor per examinar la Molly. Mentre fa la feina es fixa en les tulipes de l’ampit de la finestra. Diu que al Japó hi ha el costum de portar plantes de jardí a la gent malalta, en comptes de flors, perquè les flors o són mortes o s’estan morint. La Molly no està segura si aquella història ha de ser divertida o reconfortant, per tant somriu. Als adults els agrada. Ell diu als seus pares que vol portar la Molly a fer un escàner, però s’hi neguen.

A la nit, la Molly de tant en tant sent trets d’escopeta, i somia, malsons sobre l’altra Molly, però s’esvaeixen amb el temps.

—Si mai veus una nena que s’assembla molt a tu, corre. Si no pots, lluita. La teva mare i jo ens en farem càrrec tant bon punt arribem. Però tu corre i crida. Ho has entès? —pregunta el pare.

—Si veig una altra Molly, corro, crido i lluito —diu ella.

—Sí.

—Papa.

—Què?

—No sé com lluitar.

—Ho solucionarem.

§§§

Córrer o lluitar és la norma més important, però també hi ha la norma de la sang. No sagnis. Per tant, ha d’anar amb compte. No pujar als arbres, no córrer per l’asfalt, res de jugar amb els gossets. Fora les catifes velles. Els passadissos i les habitacions queden nets d’obstacles. No hi ha màquines. Joguines toves. Bona il·luminació a tot arreu. Quasi tots els mobles tenen els cantells arrodonits. Sabates bones, es revisen els talons cada setmana per si s’han fet malbé i, si cal, es canvien.

Si sagnes, eixuga-ho tot bé i crema-ho. Torna al mateix lloc i tira-hi lleixiu.

—Si mai trobes un pou o un forat a terra o als arbres o a les parets de casa, busca’m a mi o la mama de seguida.

§§§

És simple.

Si veus una nena com tu, corre i lluita.

No sagnis.

Si sagnes, ho has d’eixugar, cremar i lleixiu.

Si trobes un forat, busca els pares.

La Molly ho repeteix moltíssimes vegades. Acaba repetint-ho sense adonar-se’n quan està avorrida.

Aprèn que hi ha diferents tipus de lleixiu, i com fer una flama a partir del material més simple, interessada en què crema amb més força i no necessàriament amb més flama.

—És un error, buscar flames espectaculars, Molly —diu la seva mare—. Els piròmans busquen l’espectacle, perquè volen la flama. Nosaltres busquem la destrucció. La flama més calenta, la més destructiva, és la invisible. Les llengües de foc visibles estan alimentades per una combustió incompleta.

La seva mare en sap molt, de foc.

§§§

A la Molly li agrada la música, però tots els esforços que fa per aprendre a tocar un instrument són en va. Té interès a escoltar-ne, però no la tendència a compondre’n o crear-ne de pròpia. Hi ha prou músics al món i incomptables hores de composicions, per què hauria d’afegir-hi la seva? A vegades s’imagina tota la música al món, des de l’inici dels temps, sonant alhora en una magnífica cacofonia, des dels primers primats que feien sons colpejant pals fins a la melodia més exquisida de Stravinsky. Creu que al final dels temps sonaran simfonies nuclears tocades com a senyals de ràdio que rebotaran als satèl·lits immortals enviats a un univers despietat.

Les seves preferències van de Chopin a Fela Kuti, tot i que aquest últim l’agafa de la seva mare.

—Escolta les paraules, dorogoy. A les paraules de Fela pots endevinar la naturalesa d’un discurs intel·ligent. Fixat com defineix suegbe, llavors defineix pako. Defineix termes, llavors els explica segons la seva tesi. Ves i fes-ho.

La Molly escolta. La cançó es diu Suegbe na Pako. Creu que Fela defineix amb exemples. Un exemple té aspectes d’una cosa, però allò és la mateixa cosa? Les mollys tenen aspecte de Molly, però això no les fa ser la Molly, oi?

Això no ho diu a sa mare, perquè als adults els agrada tenir sempre la raó.

§§§

La Molly té nou anys.

El seu pare i ella són a la granja. L’aire és ple de sang i d’olor de budells. El seu pare sosté una navalla i un ganivet de carnisser. Hi ha un porc mort sobre una llosa. Un porc vell que ha mort d’alguna malaltia que li va provocar convulsions. Per a Molly és una lliçó.

—Assegura’t que les eines estan afilades i són netes. Les has d’afilar just després de fer-les servir una sola vegada.

—Puc afilar-les ara?

—No. Encara no tocaràs els ganivets.

Prepara la pell amb aigua bullent.

—El porc ha mort sense trauma, per tant, no hi ha gaire sang. Està congelada a les venes i a les artèries, i atrapada als músculs. El primer que has de fer és tallar-li el cap. Fes el tall entre les vertebres, no serris. Normalment això ho fan dos homes.

—Dues persones —rectifica la Molly.

—Dues persones. —El seu pare somriu.— Però quan necessitis fer això, has d’estar sola. No et cal una altra persona, tot i que fa que la feina sigui més senzilla. Nosaltres... tu no tindràs cap altra eina excepte ganivets. Un cop hagis separat el cap, fas el mateix amb les extremitats superiors. No tallis l’os. Divideix el cartílag a les articulacions. Talla per la pell de manera que sentis la línia de la incisió.

Amb un parell de cops ben dirigits, les potes del davant es desprenen.

—Fes el mateix amb les potes del darrere.

S’apropa una mosca i la Molly la persegueix. Hi ha més sang de la que esperava. El porc ara és una pila de carn. El seu pare li fa un tall a la panxa i fica les mans a la ferida. Amplia la fissura a banda i banda, sota la caixa toràcica, com un somriure gegant.

—El pit i la panxa són com un tub de carn i os. Has de treure els òrgans d’una sola peça per no fer malbé la resta. —Fica les mans a l’interior i estira, en treu l’esòfag i el lliga amb un nus simple. Torna a posar les mans a la part de més avall i lliga l’intestí prim. Llavors aixeca tot el sistema digestiu i el tira dins un cubell.

—A partir d’aquí és fàcil. No hi ha sang ni merda.

La Molly deixa anar una rialleta.

—Has dit «merda».

Ell li pica l’ullet.

—No ho diguis a la mama.

»Ara tens set peces i una galleda amb vísceres. No hi ha res afilat perquè no has estellat cap os, per tant, et pots desfer de tot amb bosses de plàstic. —S’aixeca amb els braços caiguts a banda i banda.— Ho has entès tot?

La Molly fa que sí amb el cap.

—Bé, doncs. Tornem a fer-ho.

§§§

A la nit, de tant en tant, la Molly veu monstres. Ja no s’espanta, perquè li passa des de sempre. Només els veu de nit, i s’amaguen als matolls. Tenen el cos allargat i negre i uns ulls que de vegades brillen, tot i que en ocasions no tenen ulls. El seu pare li va dir que només són matolls amb formes que semblen monstres. La seva mare li va ensenyar la paraula per definir aquest fet: pareidolia. És cert que durant el dia no els veu, però el que fa la Molly és quedar-se al costat de la finestra i dibuixar el contorn del monstre que veu cada nit. De dia compara la forma nocturna amb la silueta de l’herba o de l’arbre o dels matolls. No encaixen. Una nit de forta ventada, quan tots els matolls s’inclinen cap a l’oest, el monstre es mou cap a l’est. Avança contra el vent i no pot ser herba. Però ella deixa de dir-ho als seus pares, perquè als adults els agrada que estiguis d’acord amb ells, especialment quan diuen que estàs sent una ximpleta. A més, els monstres mai li han fet mal, ni han parlat amb ella.

Durant el dia corre per casa com si fos una exploradora, intentant trobar els monstres, però en comptes d’això, acaba trobant ferralla. Una màquina d’escriure Corona amb una franja trencada, i li falten unes quantes tecles. Feixos de documents escrits a màquina. Un guió que es diu El coneixement dels pallassos morts, sense autor.

FOSA D’ENTRADA:

INTERIOR - DIA

Interior de l’apartament del Sean. Pla del Sean. És mort, amb una esquitxada darrere el cap que taca la paret empaperada. Una mica de sang li goteja per la comissura de la boca.

La Leigh apareix en pantalla, encara amb la pistola que treu fum. S’agenolla al costat del Sean i agafa el seu diari.

Obre una pàgina qualsevol.

Leigh (llegint)

«QUÈ ENS QUEDA PER ESTIMAR SI NO ÉS UNA BONA AMISTAT I UNA MICA DE SEXE?»

(Es gira cap al cadàver del Sean.)

ESTÀS FET CALDO, AMIC MEU. VULL DIR... A PART D’AIXÒ, EVIDENTMENT. M’HI JUGO EL QUE VULGUIS QUE LA TEVA MARE NO ET VA DONAR EL PIT.

Ella li fa un petó a la boca, amb llengua, li llepa la sang, panteixa com si estigués excitada. Quan acaba té la boca tota tacada de sang. Agafa el bolígraf i obre el diari per l’última pàgina.

Deixa anar una rialleta i escriu.

FOSA EN NEGRE.

La Molly ni ho entén ni li agrada, però acaba la lectura. Agafa un altre guió sense títol. Sembla que va d’un home que té un portal estrany a la panxa. En surten uns àliens que el maten quan li tallen la carn per poder sortir. La Molly deixa de llegir. Hi ha altres guions i obres, però té la sensació que són massa repugnants o estranys per ser interessants. Prem les tecles de la Corona unes quantes vegades, i llavors marxa.

§§§

La Molly i la seva mare de vegades van al balneari, és un petit caprici. La Molly no acaba d’entendre per què s’han de quedar estirades amb els banyadors posats, de bocaterrosa, amb pedres calentes a l’esquena, o passar hores dins d’aigua aromatitzada. La seva mare l’enfonsa sota les bombolles i li diu que ja ho entendrà algun dia. El massatge fa mal, i la Molly pensa a venjar-se, però creu que la seva mare li faria mala cara. Per tant, la venjança té lloc dins el seu cap. Agafa el dit índex de la massatgista i l’hi doblega cap enrere fins que li fa mal, i peta. Mentre la massatgista està doblegada pel dolor, la Molly li clavarà un cop de genoll al nas. Trigaria menys d’un minut.

—T’estimo, Molly —diu la mare.

Ella sap que els adults sovint volen sentir les mateixes paraules de tornada. En comptes d’això, ella es gira cap a la seva mare i pregunta:

—Què ens queda per estimar si no és una bona amistat i una mica de sexe?

La seva mare i la massatgista es queden bocabadades, i la Molly entén que l’ha ben espifiat. La mare parla en un idioma que ella no entén i arrufa el front. De vegades ja ho fa, entra en un cercle viciós d’aquell idioma que ningú més parla. Acaben al balneari en silenci.

Uns quants dies després, quan la Molly torna a l’habitació on hi ha la màquina d’escriure, no hi ha cap obra a la vista.

§§§

Passen cinc anys fins que la Molly torna a veure una noia que se li assembla, una molly.

Un dia li cau una mica de sang de l’entrecuix. No s’ha fet mal, ha anat amb compte. En tot cas, ha passat uns quants dies al llit amb mal de cap i rampes a la panxa.

No sagnis.

Sent vergonya i por. Eixuga la sang, però en continua rajant. No ho pot dir als seus pares, es pensaran que s’ha portat malament.

No sagnis.

Al final del primer dia té una pila de llençols i tovalloles, no xops, però tacats de sang. S’ha posat una tovallola de mà a les calces i fa veure que està malalta. A la nit s’esmuny a fora i enterra els teixits rojos. El sagnat no para en tota la nit, amarant, sense parar, alimentant la seva por. Tanca la porta amb clau, s’adorm, es desperta amb la roba de llit completament xopa. Algú truca a la porta. Creu que són els seus pares, però és una molly. La Molly havia oblidat l’anterior com si fos un malson. És impactant, veure una versió d’ella fora de si mateixa. S’oblida de córrer.

—Deixa’m entrar —diu la molly.

Corre.

Lluita.

La Molly deixa entrar la molly. Està entre l’espasa i la paret. Ho ha de dir als seus pares, però no vol ficar-se en problemes. La molly sembla dòcil i s’asseu tranquil·la al llit, i la Molly veu que no té sang l’entrecuix.

—Vesteix-te —li diu la Molly.

La molly sap on és la roba i què ha de posar-se. Tot li va perfecte, és clar.

Corre.

La molly la mira amb uns ulls grisos i fixos.

Lluita.

—També coneixes Systema?

—Sí.

La Molly sap que no es tracta d’una bessona i que està en perill, o ho estarà, però la molly sembla ella mateixa. Seria com barallar-se amb ella. I el sagnat és massa, l’hi ha de dir a la mama.

Corre.

Lluita.

Eixuga, crema, lleixiu.

La Molly primer va on ha enterrat els llençols. Hi ha cinc forats. Hi ha dues mollys allà dretes, la pell de gallina per la brisa freda.

Trobar els pares.

Surt corrent cames ajudeu-me. Les dues mollys la segueixen, primer a poc a poc, però després li igualen el ritme.

—Mama!

La Molly va tancant portes a mesura que les creua, però sent com les mollys les obren. Saben el que ella sap. La seva mare apareix a dalt de les escales.

—Molly?

—Venen —diu ella. No ha d’especificar qui.

La mare s’enretira per deixar passar la Molly i crida:

—Connor!

La Molly sent cops en una altra part de la casa; l’altra molly, que intenta sortir de l’habitació.

La seva mare la fica d’una revolada al dormitori dels pares i la tanca a dins, amb clau. La Molly s’asseu al llit i escolta els sorolls del conflicte. No hi ha paraules, només cops, passes a les escales i al terra de fusta, exhalacions, silenci.

La Molly sent onades de calor i fred que li recorren el cos i no pot seure quieta.

—Mama?

—Queda’t on ets, Molly. No surtis.

—Fes cas a ta mare —diu el pare.

Sembla que estigui plorant. Més tard, la Molly sent olor de barbacoa, però sap que són les mollys cremant.

§§§

La Molly sagna cada mes. La seva mare diu que és normal, els passa a totes les dones.

—Per què? —pregunta ella.

—Slezy razocharovannoy matki. Llàgrimes d’una matriu frustrada.

—Què vol dir això?

—Significa que ara ets una dona. Que pots tenir fills, si no prens precaucions. —La mama sembla incòmoda.

La Molly es queda en silenci una estona, pensant.

—Vols dir, com les mollys?

La seva mare sembla colpida.

—No, dorogoy. No com les mollys.

Li estreny amb suavitat la cuixa, que, en idioma adult, això vol dir que no ha de fer més preguntes. I no en fa.

§§§

Dos anys més tard la Molly recita les normes per a si mateixa.

Si et veus a tu mateixa, corre.

No sagnis.

Eixuga, crema, lleixiu.

Si trobes un forat, busca els pares.

Coneix les normes i no necessita repetir-les, però ara són com una mena de talismà.

Pot fer cent flexions. Pot córrer molt ràpid, i és capaç d’anar per qualsevol racó de la casa amb els ulls embenats. Sap com desarmar o matar un adversari en tres moviments, però mai ha matat una molly. Creu que el pare s’encarrega de la tasca feixuga de les... deixalles, però de tant en tant la mare també ha hagut d’encarregar-se’n.

La mare li ensenya el seu Systema i el pare li ensenya a disparar. És una tiradora mediocre. Té una habitació plena de llibres que la mare demana per correu. La Molly gaudeix, llegint. Solia fer servir les paraules per als deures, una feinada, però els llibres aconsegueixen que els mots facin trucs de màgia. L’entusiasma que els escriptors converteixin les paraules en les seves serventes i les dobleguin a la seva voluntat. Li encanten els poetes, Blake i Shakespeare, sobretot.

Les presons estan construïdes amb les pedres de la llei. Blake. La Molly creu que està en una presó feta de les seves pròpies normes.