Читать книгу Els dits de la bruixa - Tamara Romero - Страница 5

Pròleg de Víctor García Tur

EL DOLOR I LA PRIMAVERA

(UNA LITERATURA PER ALS NASCUTS AL PLANETA FREAK)

1. Si existeix la deformació literària que els anglòfons anomenen «bizarro» —de vegades ho dubto, i sembla que tot ha estat un somni—, si existeix de veres, Tamara Romero n’és l’ambaixadora. Ella, abans que ningú, llegia la gent de la comunitat bizarra nord-americana, s’hi relacionava i escrivia alhora. De seguida que aquí es va formar una colla entusiasta i Orciny Press va donar senyals de vida, Romero va ser inclosa a l’antologia Bienvenidos al bizarro, al costat de Carlton Melick III i Jeremy Robert Johnson, i va prologar el Fantasma de la Laura Lee Bahr... No és cap casualitat que Els dits de la bruixa fos publicada primerament en anglès a la casa gran del bizarrisme: Eraserhead Press, editorial de Portland (Oregon).

2. ¿I, doncs, en què consisteix el tal Bizarro? Lluny d’esgotar la llista d’ingredients que el componen, val a dir que es tracta d’una mescla al·lucinant d’irrealismes, esclats gore, terror adolescent i terror adult, porno barat, sèrie B i sèrie Z, foscor lynchiana i coloraines pop, manga absurd i anime malsà, còmic underground, videojocs demencials, creepypastes, coses que no hauries d’haver vist al 4chan, angoixes de Franz Kafka, deliris de Philip K. Dick, adjectius d’H. P. Lovecraft, sàtires de Chuck Palahniuck, aventures de Finn i Jack, famílies Unheimlich, espectacles de freaks i monstres, animals mutants, animals que de lluny semblen mosques... Tots aquests components dispars poden amalgamar-se, o no, en una ficció bizarra. És un subgènere procliu a la imaginació més estrafolària, uns cops més fi i d’altres més brutal, més líric o més irreverent segons qui el manegi, però sempre abocat al rampell fantàstic i a la sorpresa —a causa de les invencions i les combinacions insòlites que aporta—. En tot cas, és un brot de la literatura producte de l’abús de drogues vàries, entre les quals cal destacar la televisió i internet (per a més informació, vegeu el punt 7).

3. Si existeix l’anomalia literària que els anglòfons anomenen «bizarro» i volem establir un cànon pioner —no necessàriament responsable del que ha vingut després, però sí precursor— faríem bé de citar, entre d’altres, Dr. Bloodmoney, or How We Got Along After the Bomb de Philip K. Dick, Blown de Philip José Farmer, El gusano máximo de la vida misma d’Alberto Laiseca i, ja que hi som i serem, La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.

4. Els dits de la bruixa pot ser considerat un conte llarg o una novel·la curta, com vulgueu, però és evident que l’extensió no és impediment perquè Romero hi faci rutllar un món fascinant regit per lleis pròpies. L’autora hi fusiona fantasia i ciència-ficció d’una manera molt similar a com ho resolia Ursula K. Le Guin a Rocannon’s World. Així, llegim sobre dones que són tractades de bruixes perquè fugen de ciutat i d’un Estat opressor (pleonasme), un bosc d’arbres que secreten una droga que calma les penes, robots quasihumans i adolescents quasibiònics —hi ha un penis artificial, algú pregunta «¿com és?», algú respon «fred i calent al mateix temps»—. Seguint la tradició dickiana, a Els dits de la bruixa ens esperen animals híbrids, com els peixesquirols i els cignellops, que porten instal·lada una càmera, drogues sintètiques que un màrqueting oportú ha batejat amb el nom d’Everest o Astronauta, i la possibilitat —força desitjable— d’evadir-se saltant a d’altres dimensions.

5. Si existeix la parafília literària que els anglòfons anomenen «bizarro», Tamara Romero n’és la dealer més fiable.

6. A Els dits de la bruixa, Romero fa una aproximació poètica al gènere. Parla del dolor i de l’impuls de fugir: tothom vol escapar de les seves limitacions, els seus mals, la seva realitat. Com en altres obres de l’autora, la narració es troba sempre sota la influència dels somnis. Això no es deu únicament als ambients inquietants o els detalls fantasiosos, sinó que també és resultat de la tria de paraules: quan anomena un riu Adrenalina, una ciutat Clau Rovellada o un llac Verdura —aquests dos últims exemples a Brújula y murciélago—, sembla que l’autora recorri a la inspiració surrealista, o al que té més a mà, de la mateixa manera que el cervell oníric recupera els materials del dia a dia i els incorpora al somni. També fa l’efecte que la narració se situa en un territori inexacte i no se li pot reclamar que funcioni segons les regles d’un univers ordinari. Som en terra de meravelles i pot passar qualsevol cosa.

7. Si existeix la quimera literària que els anglòfons anomenen «bizarro» és perquè hi ha una generació lectora capaç de rebre-la i, fins i tot, reclamar-la com a pròpia. Des de ben petits que hem estat radiats per tota mena de productes de caràcter fantàstic/fantacientífic que abordaven la qüestió de l’Estrany —amb E majúscula—. Hem conegut l’Estrany arreu, perquè formava part del nostre dia a dia: l’hem vist a les pantalles, l’hem llegit en llibres i còmics i l’hem experimentat amb les nostres joguines i videojocs. Som nadius estranys. El nostre mainstream infantil era ple d’alienígenes, orcs, planetes excèntrics i aparicions fantasmals, i per això no ens ha d’estranyar que tot plegat reaparegui processat pels creadors d’avui dia, que els gèneres es barregin, i que no quedi clara la frontera entre l’homenatge conscient i el pastitx per intuïció... Som nadius estranys, una generació estranya, i el més normal és que Tamara Romero sigui una de les nostres escriptores.