Читать книгу Vista parcial - Tobies Grimaltos - Страница 9

Pròleg

Sóc de l’opinió que Aristòtil, quan va dir que ser es diu de diverses maneres, va fer un descobriment de primera magnitud, va assolir una fita comparable a qualsevol dels avenços o els invents més grans de la humanitat. Digueu-me exagerat, però així ho veig jo. Va desfer un embolic monumental que havia portat filòsofs anteriors a dir que tot era u (una única cosa) i que no hi havia canvi, o, al contrari, que tot és canvi i no res roman. Aristòtil es va adonar que ser es diu de moltes maneres, i que quan afirmem que una cosa és això o allò, quan diem que una cosa és «una altra cosa», no estem predicant la impossible identitat entre ambdues. Perquè això era el que pertorbava justament els antics: com una cosa pot ser idèntica a una altra de diferent? Si cada cosa és només idèntica a si mateixa i diferent de qualsevol altra cosa, com podem dir de A que és B? Si hi afegim la falta de distinció entre les diferents categories de coses (objectes, qualitats, estats, esdeveniments...), podeu fer-vos una imatge aproximada de les dimensions de l’embrolla. Barregeu objectes amb propietats, amb estats i relacions d’aquests mateixos objectes i feu-ne un sol garbuix. Considereu totes les paraules com a noms, no penseu que hi ha també verbs i adjectius, per exemple. Ara digueu: «El full és blanc». Però com pot una cosa que és diferent del blanc ser el blanc? El full no és el blanc. El full és una cosa, la blancor n’és una altra.

Aclarir que ser es diu de diversos modes i no solament com a identitat va suposar una revelació que mai no lloarem prou. Si ser es diu de moltes maneres, això vol dir que hi ha diferents maneres de ser i també que podem dir de cada cosa que és moltes coses sense contradicció.

Certament, de cadascun de nosaltres es diu també que és moltes coses: pare o mare, fill, ciutadà, agradable o no, veí, col·laborador, treballador per compte d’altri... Alguna d’essencial? Possiblement això depén dels altres. Per als meus alumnes sóc essencialment professor, potser no em conceben d’una altra forma: sóc professor i sempre professor (l’essència nominal –que diria Locke– eclipsa i substitueix del tot l’essència real). Per als meus fills sóc pare i només pare. A mi em passa que quan m’encreue amb un ciclista, vestit amb el seu mallot i els culots, no puc concebre que siga també una altra cosa, conductor d’automòbil, per exemple, o obrer de vila, empresari o treballador de banca, com ben bé pot ser-ho també. Aquesta és la qüestió, que –després de tot l’esforç i la genialitat d’Aristòtil– per als altres som sovint només una cosa, com una foto permanent. De fet, ara com ara, tots som clients, essencialment clients, reals o potencials, però clients. Existim en la mesura que ho som i deixem de ser per al món quan ja no ens poden considerar clients ni tan sols potencialment.

Fa un moment estava preparant unes classes sobre les Categories d’Aristòtil –segurament, ja ho heu notat– quan he hagut d’interrompre la tasca per a pujar al terrat de casa a replegar la roba que hi havia estesa, abans que no vesprejara i començara a caure la rosada. He passat sense solució de continuïtat de la torre d’ivori on la gent pensa que hi som sempre enclaustrats els filòsofs, de les qüestions abstractes del pensament més allunyat de la terra, a la quotidianitat més casolana. Així és la vida i la vida de tots, un trànsit continu entre éssers i rols. Cadascú som molts perquè la vida té molts aspectes. I malament si no. Som moltes coses en la vida, com moltes són les coses que fem i les que ens passen, els territoris que ocupem en diferents moments. Nosaltres, cadascú, ens reconeixem múltiples i polièdrics i els altres s’entesten a constrényer-nos en una sola identitat. Aquesta és la lluita, tots tenen o volen tenir de nosaltres només una imatge, volen incloure’ns únicament en una categoria, i nosaltres considerem qualsevol d’aquestes classificacions una mera vista parcial del que som. I del que hem sigut també. Quan veiem un vell al tren, el pensem vell des de sempre, per molt que ell s’afanye –i sembla que tinguen aquesta tendència els vells del tren– a fer-nos veure que va ser jove i va tenir les seues inquietuds. En definitiva, doncs, solem ser prearistotèlics amb els altres i som aristotèlics només amb nosaltres mateixos.

Però tot són sempre –aquesta és l’ensenyança– visions parcials de les coses: de nosaltres, dels altres i de la vida; fragments d’una totalitat inabastable o d’abastament ben dificultós. I aquest llibre vol ser això: una vista parcial d’algunes coses que m’interessen i pense que poden interessar; un assaig, una temptativa d’entendreles, de copsar-ne, almenys, algun aspecte.

Els textos que el componen han estat escrits al llarg d’un període d’anys no massa llarg però considerable (i intens en canvis), i això es nota, o jo almenys ho note. En alguns textos dic coses que la meua pràctica en escriure’n d’altres contradiu. Rellegint-los ara, observe com he anat canviant en la manera d’enfrontar-me a certes qüestions, fins al punt de tractar temes que abans mai no hauria gosat abordar. Deixeu-me que dedique unes ratlles a explicar això. L’any 1998 vaig publicar El joc de pensar, un llibre que recollia certes converses de ficció amb la meua filla, Marta, que aleshores era una xiqueta, sobre alguns dels principals temes de la filosofia. En el transcurs de les converses va sorgir dues vegades el tema de la democràcia i les dues li vaig dir a Marta que més avant en parlaríem; però, al final, el llibre acaba sense que es toque la qüestió. Quan he anat als instituts a parlar-ne amb els joves que l’han llegit, una pregunta que indefectiblement em fan és per què finalment Marta i jo no parlem de la democràcia. La meua resposta solia ser que no volia tractar, com a «filòsof» i des de la tarima o la trona que és la lletra impresa, un tema que realment importa, un tema sobre el qual no em sent ni més capaç de parlar ni més autoritzat que la majoria de les persones. Els deia que, com a individu particular, com a ciutadà, tinc les meues opinions, que estic disposat a compartir amb qui siga davant d’un café, és a dir, de manera privada, distesa i informal; però que em fa por que les meues apreciacions, sobre temes en els quals els errors (si són creguts i difosos) poden tenir conseqüències en la pràctica, es puguen prendre com especialment autoritzades per ser les d’algú que es presenta com a filòsof i ho diu en lletra de motle. Els deia que per això em dedique a la Teoria del Coneixement –ho dic també en el text titulat «Autoritat i poder», dins d’aquest recull– perquè és quelcom tan teòric i abstracte que a ningú no li importa realment i que, per tant, els errors que puga cometre no tindran mai cap conseqüència digna de consideració. Alguns dels joves em miraven, després d’haver dit tot això, una mica despagats, decebuts.

Doncs això, que ara veig que he perdut bastant d’aquella por o prudència i que –qui m’ho hauria dit?– m’he convertit en un moralista; que ja tracte, per escrit i amb lletra impresa, d’aquelles coses que pensava que mai no ho faria d’aquesta manera. M’he fet gran (o temerari), sembla.

Agraïsc a Miracle Garrido, Sergi Rosell, Ramon Vicent i els «meus lectors de la casa rural» els seus valuosos comentaris.