Читать книгу Els últims dies d'Immanuel Kant - Томас Де Квинси - Страница 6

Immanuel Kant,¹ el segon de sis germans, va néixer a Königsberg, Prússia, una ciutat que a l'època comptava amb prop de cinquanta mil habitants, el 22 d'abril de 1724. Els seus pares eren gent d'origen humil, i no pas rics fins i tot per la seva condició, però capaços (amb l'ajut d'un parent pròxim, i amb l'afegit d'una petita dotació d'un cavaller que els apreciava per la seva pietat i virtuts domèstiques) de donar al seu fill Immanuel una educació liberal. Quan era un nen el van enviar a una escola benèfica; i, l'any 1732, el van matricular a l'Acadèmica Reial (o Fredericiana). Aquí va estudiar els clàssics grecs i llatins, i va establir una amistat íntima amb un dels seus companys d'escola, David Ruhnken (posteriorment conegut pels erudits amb el nom llatí de Ruhnkenius), que va durar fins a la mort d'aquest. Al 1737, Kant va perdre la mare, una dona de caràcter excel·lent, i de realitzacions i coneixements superiors al seu rang, que va contribuir a l'eminència futura del seu il·lustre fill amb l'orientació que va saber donar als seus pensaments juvenils i amb l'elevada moral que li va inculcar. Fins a la fi de la seva vida, Kant només parlava d'ella amb la més gran tendresa i reconeixença de tot allò que devia a la seva cura maternal.

El 1740, per sant Miquel de setembre, va entrar a la Universitat de Königsberg. El 1746, quan a penes tenia vint-i-dos anys, va escriure la seva primera obra, sobre una qüestió en part matemàtica i en part filosòfica, això és, l'avaluació de les forces vitals. La qüestió havia estat plantejada primer per Leibnitz, en oposició als cartesians, i va ser aquí finalment establerta, després d'haver ocupat la majoria dels grans matemàtics d'Europa durant més de mig segle. Estava dedicada al Rei de Prússia, tot i que mai no la va veure —de fet, mai no es va arribar a distribuir.² Des d'aleshores fins al 1770, es va guanyar la vida com a tutor privat en diferents famílies, o fent classes particulars a Königsberg, especialment als militars sobre l'art de la fortificació. El 1770 fou nomenat per a la càtedra de Matemàtiques, que permutà ben aviat per la de Lògica i Metafísica. En aquesta ocasió, va pronunciar una lliçó inaugural (De Mundi Sensibilis atque Intelligibilis Forma et Principiis) que és remarcable perquè conté els primers gèrmens de la Filosofia Transcendental. El 1781 va publicar la seva gran obra, la Critik der Reinen Vernunft, o Crítica de la raó pura. Va morir el 12 de febrer de 1804.

Aquests són els grans períodes de la vida de Kant. Però la seva vida va ser notable no tant pels seus incidents, com per la puresa i dignitat filosòfica del seu tarannà diari; i d'això la millor impressió l'obtindrem del relat de Wasianski dels seus últims anys, comprovat i corroborat pels testimonis col·laterals de Jachmann, Rink, Borowski i altres biògrafs. En ell, el veiem lluitant amb el sofriment d'unes facultats declinants, i amb el dolor, la depressió i l'agitació de dos mals diferents —un que li afectava l'estómac, l'altre el cap—, per damunt dels quals la benignitat i la noblesa de pensament foren victoriosament eminents fins al final.

El defecte principal d'aquesta i de totes les altres biografies de Kant és que informen massa poc sobre la seva conversa i les seves opinions. I potser el lector estarà disposat a lamentar que algunes de les notícies són massa minucioses i circumstancials, de manera que poden ser d'un costat poc dignes, i de l'altre poc delicades. Pel que fa a la primera objecció, cal respondre que el safareig biogràfic d'aquesta mena i l'escrutini poc cavallerós en la vida privada d'un home, encara que no fos allò que un home d'honor escolliria per escriure, pot ser llegit sense blasme; i quan el tema és un gran home, a vegades amb profit. Respecte a l'altra objecció, no sé com excusar el senyor Wasianski per haver-se agenollat a l'espona del llit del seu amic agonitzant, per tal de registrar, amb l'exactitud d'un taquígraf, l'últim aleteig del seu pols i les lluites d'una naturalesa que expira, excepte suposant que, al seu parer, la idea de Kant com una persona que pertany a tots els temps transcendia i anul·lava les restriccions ordinàries de la sensibilitat humana, i que, sota aquesta impressió, va fer que considerés un deure públic allò que, cal esperar-ho, hauria refusat de bon grat per impuls de les seves afeccions privades.

El següent paper sobre Els Últims Dies de Kant està recollit de l'alemany de Wasianski, Jachmann, Borowski i altres.