Читать книгу La desconnexió valenciana - Toni Mollà - Страница 7

Pròleg

El periodisme d’opinió de qualitat

La selecció d’articles de Toni Mollà és periodisme d’opinió, i del bo. La variant comunicativa de l’opinió ha estat lligada a la informació periòdica des que va néixer el periodisme modern, el periodisme il·lustrat, en el context de la revolució industrial als estats liberals del Nord d’Europa. Informació i opinió de qualitat han contribuït, des del segle XVIII, a la llibertat i a la modernitat. D’aleshores ençà, informació veraç i opinió honesta són el tàndem necessari per a la conformació d’un debat públic útil en una democràcia consolidada.

Així doncs, en una societat avançada i progressista, és imprescindible –per salut col·lectiva i higiene social– tenir bons informadors i alhora millors opinadors. Altrament, els ciutadans no tan sols estan orfes del saber (què passa) i entendre (per què passa) quotidians, sinó que a més poden ser carn de canó dels populismes extremistes perniciosos. Perquè si els periodistes d’informació poden tergiversar, manipular o inventar els fets, els periodistes d’opinió poden embolicar, confondre o mentir amb les raons. Moltes tertúlies mediàtiques en són la millor mostra. Si la informació està buida dels seus elements bàsics exigibles, la notícia esdevé un parany. I si l’opinió està buida d’arguments racionals, basats en dades contrastables, el discurs esdevé demagògia o sermó, la vessant retòrica habitual dels polítics fuls i dels predicadors mediàtics.

Temps enrere, l’opinió expressada a través dels mitjans tradicionals acostumava a anar precedida d’informació; és a dir, generalment s’opinava sobre allò que prèviament s’havia informat. En desenvolupar-se els mitjans de masses, l’opinió va proliferar amb una certa independència de la informació quotidiana en totes les seccions de premsa i dels audiovisuals, a través de col·laboradors més o menys professionalitzats. Aquests donaven el seu parer de temes i fets no només del dia, sinó de qüestions conjunturals o sobre l’esperit del temps. Des que Internet ha permès un flux permanent d’informació i d’opinió, totes dues variants sovint actuen amb més autonomia, però de vegades ho fan massa barrejades, com passa en molts blocs. Fins al desplegament de la www en les societats obertes, alguns han pogut dir la seva en els mitjans de comunicació de masses. Ara, la gran diferència rau en què tothom amb accés a la xarxa pot ser llegit, escoltat o vist. Justament per aquesta potencialitat d’intervenció en l’esfera pública digital l’opinió s’ha eixamplat extraordinàriament i s’ha democratitzat.

En la nova societat digital, el dubte és si l’opinió té més transcendència o més influència que abans, quan només alguns columnistes seleccionats pels caps dels mitjans opinaven. Aleshores la participació social era molt minsa perquè els ciutadans solament podien escriure una carta al director o fer una trucada a l’emissora de ràdio o al canal de televisió, sempre de manera prou controlada o limitada per l’emissor del mitjà. Si l’èxtasi de la informació pot generar una certa narcotització en els receptors, tal vegada l’opulència de l’opinió té el perill de dissoldre-les totes o gairebé igualar-les, tot inutilitzant-les. Abans com ara, el subjecte social sempre té la potestat d’elaborar consciència i de discernir entre allò bo i allò roí.

En alguns dels seus articles, Toni Mollà posa en dubte que «l’anomenat pensament en xarxa pugui substituir –diu– el paper de la intelligèntsia tradicional». Cal recordar que tota tecnologia comunicativa imposa un ordre de lectura i indueix una lògica de comprensió. En conseqüència, la linealitat del text escrit és diferent a la ziga-zaga de l’hipertext. El nostre autor sembla sentir-se més còmode en la reproducció del seu periodisme d’opinió sobre suport de paper ja que tots els articles recollits en aquesta obra van tenir la seva primera impressió en periòdics i revistes, amb l’excepció d’un parell que van aparèixer en sengles llibres.

Hom podria pensar que Mollà prefereix o valora més el periòdic de paper que el digital, de manera similar als pensadors del segle XVIII que, tot i servir-se dels periòdics, acostumaven a considerar-los com de segona categoria, atès que en aquells temps el llibre era el mitjà més prestigiat socialment. Al remat, en el seu cas no deu ser així, ja que Mollà compta amb un bloc i col·labora en altres espais digitals. Tot i així, en un paràgraf d’un dels articles d’aquest volum no acaba de prendre partit sobre aquest debat: «El fenomen Internet –explica– representa per alguns la darrera barricada de defensa d’alguna forma d’espai públic, però per a uns altres, és el forat negre de les relacions socials i el germen de múltiples solituds només connectades virtualment».

Al llarg dels primers mesos de 1992, Toni Mollà va enraonar en diferents ocasions amb Joan Fuster, les paraules del qual van ser recollides en un llibre publicat aquell mateix any de la seva mort, ocorreguda el 21 de juny, amb el títol Joan Fuster. Converses inacabades, de l’editorial Tàndem. Dues dècades després aquestes converses van ser reproduïdes íntegrament en el número 45 (hivern de 2013-2014), de la segona època de la revista L’Espill, que Fuster havia fundat. En aquest text, Joan Fuster –juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, els dos millors periodistes d’opinió del segle XX als nostres països– deia: «Mira, hi ha autors que et poden interessar per allò que diuen, uns altres per allò que suggereixen, i uns altres t’interessen per la forma de plantejar el tema, per la manera d’escriure, pel seu valor estrictament literari».

Amb permís del nostre maître à penser de Sueca, i com a venjança perquè, des que sóc a la Universitat de València, Toni m’anomena amb certa mofa napolitana o siciliana «padrí», afirmo que els articles d’opinió de Toni Mollà m’acostumen a agradar per les mateixes raons fusterianes: per allò que diuen (tot i no estar sempre plenament d’acord), per allò que suggereixen (en al·lusions implícites o en certes referències explícites), per la forma de plantejar el tema (sovint original) i quasi sempre per la manera d’escriure. No obstant, el seu valor estrictament literari, atès que jo sóc de Periodisme i d’Història, ho deixo a criteri dels més preclars companys meus de llengua i literatura de la (meva) Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.

L’escriptura del periodisme d’opinió de Toni Mollà és directa, amb frases curtes i adjectius adients, oracions plenes de sentit i fins i tot de saviesa, a voltes a tall d’aforismes. Dos exemples: «l’espai públic i la llei són el cor i el cervell de la nació»; «el mercat i la religió [són], els dos tentacles més determinants de l’aldea global». Educat i contundent amb les idees, un tret propi del pensament experimentat i de l’observador lúcid, de vegades destil·la ironia i d’altres vegades li surt el burleta. A diferència dels seus dietaris, quasi sempre farcits –encara que oportunament– dels autors literaris, cinematogràfics o musicals que han contribuït al seu coneixement i han anat conformant la seva personalitat cultural i humana, en els articles curts només hi posa excepcionalment alguna citació o referència mínima. Mai és per presumir d’erudició, que en té, sinó per reconeixement als seus mestres i per homenatge als seus mites. En definitiva, fidel a la tradició per tal de no cometre plagi i per evidenciar de qui ha mamat i com ho ha paït. Intel·lectualment elegant i, culturalment, encertat. Sempre és crític, a partir d’una reflexió motivada, defugint la demagògia o la retòrica tramposa, gràcies als bons arguments amb els quals s’hi pot discrepar poc o molt, com també quan hi fa una proposta. Però llegir-los gairebé sempre és un plaer.

Toni Mollà no amaga les seves creences ideològiques ni les seves orientacions polítiques, malgrat advertir dels «seus sentiments ambivalents davant de l’activitat política». Sense filiació específica confessada per si de cas o pel seu escepticisme preventiu, els textos de Mollà el perfilen com un llibertari pragmàtic (socialdemòcrata), laic fins a la medul·la i militant de l’optimisme de la voluntat. Coneixent al personatge a través d’aquesta i d’altres obres seves, goso dir que el Toni Mollà periodista ensenya almenys tres cares aparentment un xic paradoxals. La d’un pagès il·lustrat i bon vivant, d’aquells dels camps francesos conreats gairebé cartesianament; la d’un mestre d’escola republicana, força més del tipus Marta Mata i gens Rosa Sensat; i, finalment, la d’un flâneur urbà de països del Nord, bé siguin liberals o socialdemòcrates, que en visitar-los frueix de la modernitat amb pedigrí i dels llocs de la memòria literària més reeixida, però sense negar-se com a turista.

El periodisme informatiu ja fa anys que compta amb excel·lents investigacions que han anat perfilant des de la teoria fins a la pràctica com, de quina manera i per què pot ser de qualitat. Encara que no amb la mateixa precisió per raons òbvies, al periodisme d’opinió també se li poden aplicar certs indicadors per avaluar encara que sigui a grans trets la seva qualitat. En síntesi, perquè aquest escrit només és un pròleg, assenyalem-ne alguns criteris fonamentals. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan es retorcen les dades per emmotllar-les a una realitat simplement versemblant per a després pontificar. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan les motivacions que s’usen estan mancades d’ètica. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan les raons que es fan servir son fútils. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’empra una retòrica ampul·losa i buida. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’atribueixen fets no provats i accions imaginades per acabar sentenciant. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’amaguen les contradiccions personals o la complexitat social per concloure foteses. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’utilitzen les paraules de manera esbiaixada o sense el vertader sentit. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan es pregona una moral anticívica, que nega els drets humans o els crims de lesa humanitat, o quan s’intenta justificar la barbàrie política, l’explotació humana, la repressió social, la desigualtat entre les persones, el genocidi cultural o la destrucció mediambiental.

Per ventura, el periodisme d’opinió de Toni Mollà no incorre en els paràmetres esmentats. I les seves preocupacions o interessos delaten allò que per a ell paga la pena escriure. Les seves opinions palesen la voluntat d’intervenir públicament preferentment amb l’escriptura; un tipus de lluita que ell professa molt més que la de carrer o d’empresa, perquè pensa que és la més operativa. Discutible? Tot i que en aquest llibre només recull una quarantena d’articles curts (d’unes 800 paraules) i tres llargs (assaigs sociopolítics excel·lents), dels molts que ha escrit i publicat al llarg de la seva praxi periodística, en conjunt són una mostra del ventall de la seva agenda temàtica centrada en la societat, la política i la cultura. Principalment reflexiona i opina sobre l’estat del benestar, l’espai públic, l’educació, la llengua, la identitat assumida, el País Valencià, Catalunya, la política valenciana, la corrupció, la societat civil, la xenofòbia, l’Horta valenciana, l’accident del metro de València [03/07/2006], el Barça i el Llevant o l’embolic del València CF, la RTV pública, la modernitat... I de fons, com a far o brúixola, la saviesa de les idees i de les paraules de Joan Fuster, que Toni Mollà recull sovint, com a «La desconnexió valenciana» (El Periódico de Catalunya, 29/01/2014): «els indicadors sociològics i econòmics demostren que Joan Fuster té més raó ara que el 1962!» [data de publicació de Nosaltres els valencians].

En definitiva, «en una època sense certeses (Bauman), més plena de riscos (Beck) i complexa i canviant (Luhman) que mai», com tan encertadament resumeix Toni Mollà el nostre temps, opinar –com afirmava Fuster– «és ensenyar el cul». I no hi ha dubte que, per als amics de Toni, entre els qui m’hi compto, Mollà ensenya la seva ànima civil. Mentre que, per als seus enemics, els seus articles potser ensenyen l’orella. Tant se val. Perquè un opinador bo és un creador d’idees i de propostes, i als artistes se’ls ha de jutjar per la seva obra i no per la seva vida.

JOSEP LLUÍS GÓMEZ MOMPART

Catedràtic de Periodisme a la Universitat de València