Читать книгу El mas i la vila a la Catalunya medieval - Víctor Farías Zurita - Страница 10

Capítol 2

2. ELS COMPONENTS DEL MAS I LA SEVA EXPLOTACIÓ

El mas pot ser considerat com una «empresa familiar» que explotava un conjunt de terres amb la finalitat de sostenir els seus membres i de donar a aquests la possibilitat d’acomplir amb les exigències del senyor. L’explotació d’aquestes terres es va acomodar a una civilització agrària, els diversos trets de la qual (tecnologia, selecció d’espècies vegetals i animals, tècniques de conreu, organització del parcel·lari, pautes de consum...) poden captar-se amb certa claredat a partir de les fonts escrites des dels segles X i XI. Però, bona part dels trets que caracteritzaren la civilització agrària del nord-est català dels segles medievals, com per exemple les pautes del consum, no sols els compartia amb altres civilitzacions de la conca mediterrània, sinó que també es constaten ja per a les èpoques romana i hispanogòtica, mantenint-se en part inalterats durant tota l’època preindustrial.[1]Això no ha de sorprendre: l’ecologia mediterrània imposava a les estratègies econòmiques un marc que difícilment podia sobrepassar-se amb els mitjans i els coneixements tecnològics d’una societat preindustrial. En els apartats que segueixen es tracta de presentar en detall la manera en que el mas i les seves terres es van explotar. Un primer conjunt dels apartats que segueixen presentarà l’equipament (eines, recipients, bestiar) i els components (cases, pertinences) del mas. Un altre conjunt d’apartats estarà dedicat a descriure la manera com s’explotaven els espais cultes i incultes. Un últim conjunt d’apartats presentarà les institucions, com la molineria i la ferreria, que proporcionaven un servei que permetia descarregar la família que habitava el mas de certs treballs necessaris però feixucs i complexos.

1. EL MAS I EL SEU EQUIPAMENT

L’element més important de l’equipament d’un mas el representava el treball que any darrera any proporcionava la família de llauradors que habitava el mas, un treball que no era el mateix per a tots els membres de la família, sinó que variava seguint una divisió del treball en funció del sexe i de l’edat. Aquesta família disposava d’un seguit d’instruments que es feien servir per a obtenir, tractar i conservar els recursos que es guanyaven al conjunt d’elements productius que constituïen les pertinences del mas així com als espais incultes.[2]

1.1 Les eines

Entre aquests instruments de treball cal citar, en primer lloc, les eines pròpiament dites, entre les que cal destacar les eines de llaurada (vomeres et alia aratoria instrumenta), és a dir, aquelles que s’empraven per llaurar el sòl: terras laborare, arare i vineas cavare, fodere.[3]

1.1.1 L’arada

L’estructura de l’arada (aratum, arata, aper, vomer), tal com es dedueix de les fonts escrites, era bastant simple i consistia en un dental (dental), al qual es fixava una rella de ferro (relia, vomer) de forma triangular o cònica; l’esteva (stevam) servia al llaurador per conduir l’arada. Estem davant una arada «mediterrània», una arada de tipus simètric, sense rodes, que obria el sòl verticalment, removent-lo i llançant la terra a ambdós costats del solc. Aquest scratch-plough era un instrument ben adaptat als sòls lleugers, friables i ben drenats, típics de les contrades mediterrànies: la llaurada es limitava a polvoritzar la terra, evitant l’evaporació de l’humitat, al temps que mantenia la fertilitat al permetre que els minerals del subsòl poguessin ascendir a la superfície.[4]

L’arada treballava de forma extensiva i requeria una força de tir moderada, que venia proporcionada en la majoria dels casos pels bous. Aquests s’enganxaven a l’eix de tracció que era el timó (aladrigua) mitjançant un jou cornal o jugular (iugum).[5]L’agullada (agulgada) era el bastó per agullonar les bèsties i netejar la rella. El conjunt del tren de llaurada era l’aper (aparium).

1.1.2 Les aixades

Les aixades representaven diferents tipus d’eines emprades per cavar (cavare), rompre (rumpere) i remoure (fodere) els sòls, per tallar les arrels i distribuir la femada... Es tractava principalment del càvec (cavago), del lligó (ligonem), del caveguell (caveel), de l’aixol (exol) i de l’aixada (exada) i les seves variants morfològiques (exada ampla) i de mida (axadons). Les aixades representaven, doncs, una varietat d’eines de llaurada, cadascuna adaptada a funcions molt específiques: les més grans i pesades servien per voltar els terrossos i cavar de manera profunda; les més petites s’empraven, sobretot, per netejar els horts i les vinyes així com per remoure la superfície amb la finalitat d’eliminar les males herbes i reduir l’evaporació del sòl. En tots els casos representaven instruments indispensables quan es tractava de treballar sòls pedregosos. La varietat d’aixades que posen de manifest les nostres fonts és ja en sí una dada significativa, perquè revela la importància del treball intensiu i la importància de les cultures de la vinya, de l’hort i dels arbres, que exigien una llaurada en la que les aixades eren més apropiades que l’arada. La pràctica del policultiu mediterrani determinava, en aquest sentit, la diversitat de les eines de llaurada. La pala (padela, padela de ferro), per altra banda, era una eina que s’emprava per remoure el sòl i que complia funcions similars a les de les aixades. Però també podem suposar que s’emprava per a altres feines com l’aventar dels cereals batuts.

1.1.3 Les eines de la collita

Les eines de la collita eren aquelles eines que s’utilitzaven, sobretot, en els treballs de la cerealicultura, viticultura i arboricultura.[6]La característica comuna d’aquestes eines era la d’estar dotades amb una part tallant de ferro. Això no sols incrementava la seva efectivitat sinó que també permetia accelerar els treballs de la collita i rebaixar, així, el risc de pèrdues degudes a les incidències del clima i de la fauna. Entre aquestes eines podem esmentar el falçó (fausson) i la falç (falce) de fulla dentada, coneguda des d’època romana (falx denticulata) i molt difosa a tot l’àmbit mediterrani. Aquesta eina s’emprava per la segada tant del cereal com de la palla i del fenc. (L’ús de la dalla sols es va difondre a partir dels segles finals de l’Edat Mitjana.) La iconografia evidencia que les messes es tallaven a mitja altura, una tècnica que permetia no sols accelerar la segada, sinò també obtenir un gra més net i reduir l’esforç considerable que requeria el transport de les garbes. A més, les tiges que romanien a terra podien ser dedicades a la pastura de rostoll. La palla que quedava a l’era, si no era enterrada en el sòl mitjançant l’arada, podia fer-se servir com llitera i aliment del ramat. La podadora (podadora) era una eina utilitzada sobretot per la poda dels arbres i per tallar els raïms. La seva forma era similar a la d’un coltell, però estava proveïda d’una destraleta amb la qual es podien podar branques i brotons inútils amb un tall segur i net. Per la poda dels arbres s’empraven tant les podadora com la falç. El falcastrum antic, una mena de podadora fixada a una vara llarga, que els agricultors romans havien emprat per extirpar les males herbes, continuava en ús, com es dedueix d’una miniatura del segle XI.[7]Els coltells i ganivets (coltellos, gladios) eren uns instruments amb funcions diverses però que, entre altres, s’empraven per diferents tasques agrícoles, com la poda, l’erradicació de les males herbes i la talla de les hortalisses (gladios caularios).

1.1.4 Les altres eines

Entre les restants eines que tenien una aplicació agrícola citem la batolla per batre (batre, triturare) les gavelles.[8]L’ús del trill no es pot documentar en les nostres fonts. En canvi, sabem que la batuda sobre l’era (expleta triturare) es realitzava també amb ajuda de bèsties que trepitjaven les messes. Per separar la palla menuda del gra s’emprava a l’Antiguitat la pala i la cistella d’aventar. Les nostres fonts permeten documentar, a més, la forca (furcha), per al treball a l’era (batudam cum furcha), i el rastell (rastellum), una eina que es feia servir per recollir la palla i el fenc. Finalment, cal esmentar les tisores (tesoras) i tot un seguit d’eines emprades per tallar la llenya i per treballar la pedra i la fusta:[9]les escarpes (escarples), els tribes (tribegs), les tribanelles (tribaneles), la destral (dextralis, secura) i l’aixola (exola) per escalabornar la fusta. La fulla de ferro d’aquestes eines era massissa i fàcil de fabricar. La fulla de la serra (sira), en canvi, no sols resultava més difícil de fabricar i més cara, sinó que, al ser més delicada, exigia una afiladura freqüent de la seva fulla.[10]

Les diverses eines que hem enumerat fins aquí constituïen una gamma variada de mitjans de treball ben adaptada a les determinants ecològiques i a les exigències imposades per les cultures dominants. L’enumeració d’aquestes eines manifesta una continuïtat bàsica amb l’einam del que disposava l’agricultor romà. L’especificitat medieval sembla consistir en la importància que adquirí la metal·lúrgia per l’elaboració de les eines agrícoles. En efecte, una característica comuna de la major part d’aquestes eines era que estaven compostes de parts (tallants) fetes de ferro (ferra instrumenta, ferramenta). Pierre Bonnassie ha insistit en que va ser en el decurs dels segles X i XI que es va difondre l’ús d’eines agrícoles de ferro. Sobre la composició exacta de l’einam de què disposava un mas concret, per últim, ens donen alguna informació els inventaris post mortem de final del segle XIII i del segle XIV. Del mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, al Vallès, es diu que l’any 1305 tenia dues arades, dos lligons, una podadora, una destral, dos aixols, una triba, una tribanella i un escarpe.[11]Força més pobre resulta el nombre d’eines que l’any 1327 es registren per al mas Marunys, de la parròquia de Cruïlles, al Baix Empordà: una arada, dos lligons i una pala.[12]

1.2 Els recipients

Per emmagatzemar i conservar les collites un mas necessitava una sèrie de recipients que es consideraven com part bàsica del seu equipament.[13]La varietat d’aquests recipients ve testimoniada pels inventaris post mortem. Per al mas Otger, de Cerdanyola, per exemple, es registrà el 1305 l’existència de dues bótes, dues bótes petites, dos cups petits, dues portadores i una canada.[14]El mas Motgera, de Cruïlles, estava equipat l’any 1295 amb un escriny sense cobertor, un vaixell de dues somades, un vaixell d’una somada i cinc escrinys la capacitat dels quals anava de les vuit a les cinquanta-cinc migeres.[15]Al mas Maruny, també de Cruïlles, hi havia l’any 1327 una tina, quatre escrinys, un vaixell de dues somades i tres vaixells d’una somada i mitja.[16]Entre la varietat de recipients que trobem en els inventaris i les altres fonts cal distingir, per una part, els denominats genèricament vascula vinaria. Aquests comprenien recipients concrets com la tonna, el cupus, la barrila, la tina, la tinarda, la cupa, el cubellum, el barrilus i el vexellum. Es tractava de recipients de formes cilíndriques o còniques, fabricats de dogues (dogats), que es feien servir, sobretot, per emmagatzemar i conservar els productes procedents de la viticultura. Exprimit el fruit, es depositava el most en aquests recipients, on es clarificava, sedimentava i madurava, experimentant canvis que es devien a una acció prolongada de certs enzims, així com a l’efecte de complexos processos fisioquímics.[17]Passat un any, la fermentació havia produït un vi jove (vinum sanum) que era, junt amb el most, el producte vitivinícola preferit per al consum. (El vinum de vetere era el vi que no s’havia consumit durant l’any i que ha passat el calor de l’estiu amb els seus efectes nefasts). Alguns d’aquests recipients també s’empraven per trepitjar el raïm (cubellum folador, cupus follador).

Fora dels recipients reservats al vinum, poden distingir-se els que, fets de materials diversos, servien per emmagatzemar el gra batut i la farina. Diguem, però, d’entrada, que no sempre poden distingir-se els dos tipus de recipients amb la claredat que ho fem aquí. Ens consten, per exemple, cubellos de farina et de sal, i una altre notícia fa referència a l’ordi emmagatzemat in cubella. Un altre exemple en aquest sentit poden ser els saccos, fets de fibres vegetals o de cuir, que ens consten com recipients que servien tant per guardar el vi com els llegums i el gra batut. L’arca (archa), el taüt (ataut) i l’escriny (scrinium, scrinia), per altra part, designaven caixes de diversa grandària, fetes de planxes de fusta, reforçades per llantes de metall i proveïdes de panys. En aquestes es dipositaven la roba que la família pagesa guardava sempre amb molta cura, però també els aliments. Així, sabem de carns, grans i sacs de farina diposats a una arca i a un escriny. El doll (dolium), per altra banda, designava una vas gran de terrissa cuita i proveïda de nanses, en el qual s’emmagatzemava el gra batut. Finalment, podem citar també tots aquells recipients fabricats de fibres vegetals (espart) com el cabàs i la cistella (cistella, panecrium), recipients que s’empraven tant per a guardar el gra com per transportar grans, terra i fems.[18]Els recipients s’esmenten en les fonts sobretot en relació amb els productes del conreu cerealícola i vitícola. Molt poc sabem, de les formes d’emmagatzemament dels productes de l’horticultura i olivicultura. Quant als materials dels recipients de la conservació s’observa un predomini de la fusta, sobretot, en el cas dels recipients per guardar el vi, el most i el raïm (vasos ligneos). Un fet, aquest últim, que constitueix una diferència respecte a l’època romana, en la que els recipients per a la conservació del vi eren fets de terrissa.[19]Quant al tipus de fusta emprada, se citen per als escrinys i les arques el roure i la noguera. Per a la fabricació dels cèrcols (circulos), que mantenien unides les dogues i reforçaven la resistència de la vasa vinaria, es pogué recórrer al metall. De metall eren també els panys de les arques i escrinys, així com les seves llantes i claus. El cuir s’emprava per als sacs, tot i que aquests potser també podien haver estat fets de fibres vegetals quan estaven destinats a guardar els grans de cereal i els llegums. La terrissa sols s’emprava en el cas dels dolls que estaven destinats a conservar el gra batut.

1.3 El bestiar

Per a cada mas podem suposar l’existència d’una cabanya d’espècies animals domesticades més o menys nombrosa i variada.[20]Aquesta cabanya de bestias grossas et minutas es considerava com part del seu equipament de la mateixa manera que la vaixella major i menor.[21]Va haver ocasions en les que el senyor fins i tot va exigir als ocupants del mas a mantenir-lo equipat amb determinades espècies animals: exigència que podia referir-se als bous (tenere aiovatum cum bobus), la força de tir per excel·lència de l’arada.[22]Altres exigències es referien a l’obligació de construir colomers o d’engreixar porcs i aus de corral en benefici del senyor.[23]L’existència de diverses espècies de bestiar al mas es dedueix, així mateix, de les exaccions senyorials, com els censos i l’alberga, que contemplaven el lliurament de caps de ramat i productes ramaders, com els ous, els pernils i els formatges. Altres exaccions, com les joves i les tragines, pressuposaven la disposició de bèsties que tiraven de l’arada i carregaven amb els cistells de fems. El conjunt d’aquestes noticies indiquen sens dubte l’existència d’una cabanya ramadera diversificada sobre el mas. A l’hora de determinar quines eren les espècies animals que podrien suposar-se com components d’aquesta cabanya podem citar: el bestiar oví i cabrum (ovelles, cabres),[24]el bestiar porcí, el bestiar equí (menys el cavall i sobre tot l’ase i el mul i la mula), el bestiar avícola (gallines, oques, coloms).[25]Aquesta cabanya (bestiarium, bestiar) no presentava gaire diferències respecte a l’Antiguitat, pel que fa a la varietat d’espècies. Les diferències, pel que es dedueix dels estudis dels arqueozoòlegs, semblen restringir-se a una accentuada reducció en l’estatura de les diverses espècies, un fet que va incidir de manera directa en la productivitat i la capacitat de treball del bestiar.[26]

La composició de la cabanya i el nombre de bèsties que mantenia un mas resulta impossible de precisar per a cada cas. L’inventari post mortem redactat l’any 1305 i relatiu al mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, permet constatar una cabanya que es composava d’un bou de pell negra, una somera de pell negra, cinc porcells, sis moltons de dos anys, tres moltons d’un any, vint-i-set ovelles, quatre anyells, cinc gallines i un gall.[27] Un altre inventari, de l’any 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, fa recompte d’una cabanya composta de quatre ovelles, un bou, una vaca, un ase, dues trulles i dos porcells.[28]A partir de notícies com aquestes cal imaginar la composició de la cabanya del mas i el nombre de bèsties que s’hi tenien com quelcom molt variable. Aquesta variabilitat estava en funció tant de les terres disponibles com del potencial ecològic de l’àrea on s’emplaçava el mas: en aquest sentit, un mas emplaçat a la vall d’una muntanya degué aprofitar l’existència d’extensos espais de bosc i garriga, atorgant a la ramaderia un lloc destacat en la seva economia. Però, la variabilitat al·ludida podia dependre també de la capacitat d’aprofitar les possibilitats que oferien les noves formes contractuals difoses pels notaris públics. La comanda ramadera (comanda seu depositum), en concret, era un contracte que permetia al titular d’un mas incorporar a la seva explotació un nombre variable de bèsties (porcs, ovelles, cabres, vaques, vedelles, ases) d’un altre propietari. La condició imposada al titular era tenir cura de les bèsties (custodire, nutrire, pascere, ferrare) i reservar al propietari d’aquestes una part dels recursos (llana, llet) i beneficis (melioramentum, lucrum, percassio) que podien proporcionar les bèsties. D’aquesta manera, la comanda ramadera permetia al titular del mas disposar d’un equipament i d’uns recursos sense tenir que invertir diners en la seva adquisició.[29]Les distincions

Les distincions entre les diferents espècies del bestiar s’establien, en primer lloc, per la grandària: les bestias maiores i grossas, per una banda, les bestias minores, per l’altra. Altres distincions s’establien quant a les funcions que tenien determinades bèsties en el marc de l’economia pagesa. Així, es distingien les bestias de expletis de les bestias bacivas, segons es tractés d’animals destinats a la cria o no. Les vaques, concretament, es tenien sobretot com bèsties de cria, que havien de proporcionar bous per al conreu de la terra. (Un bou dedicat a la llaurada havia de ser reemplaçat aproximadament cada quatre anys.) Entre les restants funcions atribuïdes al bestiar cal ressaltar, sobretot, les que s’associaven al treball i a la producció d’aliments i matèries primeres. Pel que fa al treball,[30]es constata que com bèsties per muntar (bestiis equitandis) s’empraven tant els cavalls com i sobretot els muls i els ases.[31]Aquests últims es feien servir per a traginar (bestias ad traginum) i les bestias honeratas designaven aquelles bèsties que s’empraven per carregar els fems, les palles, les llenyes, els grans i els sacs de vi. Per tirar del carro podien fer-se servir els èquids però també els bous.[32]Els bous, però també les egües, s’empraven per trepitjar les messes a l’era (ad aream triturandum). Com bestias aregas i animalia aratoria es designaven els animals que tiraven de l’arada, sobretot els bous (boves aratores, boves aregs), de vegades les vaques i també els muls i les mules (més forts, resistents i àgils que l’ase per aquest tipus de treball, tot i que no manquen referències ocasionals a un asinum aratorum). El cavall, en canvi, sembla excloure’s com bestia arega. Aquesta exclusió del cavall de la llaurada pot explicar-se pel fet que ni la qualitat de la llaurada ni les característiques de l’aper no feia necessària la renovació tecnològica que implicava l’opció pel cavall com força de tracció.[33]Per altra part, l’agricultor s’estalviava amb això tenir que recórrer a un animal més delicat i nerviós i menys polivalent que el bou, un animal que, a més a més, exigia importants quantitats d’un farratge específic (civada), que en les condicions ecològiques mediterrànies resultava molt difícil de produir a gran escala. En aquest sentit, pot retenir-se que la cabanya del bestiar gros, el de major importància per al treball agrícola, es composava bàsicament, d’espècies que podien dedicar-se a treballs de diversa mena, que eren resistents, relativament econòmiques i poc exigents quant al seu manteniment i tractament.

El bestiar domèstic proporcionava als agricultors la major part d’aliments d’origen animal (proteïnes, grassa). Aquests aliments eren diversos i entre ells poden destacar-se la llet i els seus derivats, per una part, i la carn i el greix, per altra.[34]La llet i els seus derivats eren proporcionats per les ovelles, les cabres i, en menor mesura, per les vaques. (Aquestes, de fet, no donaven molta llet, tant per la seva constitució fisiològica com per la seva utilització per al treball al camp i a l’era. A més, la major part de la seva llet havia de reservar-se per a la cria dels vedells.) El consum de la llet fresca es considerava, en qualsevol cas, un luxe. A més, les condicions climàtiques i higièniques propiciaven la seva ràpida transformació en formatge. Els caseos i formaticos esmentats en les fonts es referien tant al formatge fet de llet de vaca (caseos vaccarum) com al fet de llet de cabra. El porc era l’animal que proporcionava la major part de l’aliment carni i gras,[35] tot i que sabem que també es consumia la carn dels ovins i de les aus de corral: concretament la carn de gallines era una carn relativament barata, degut a l’eficiència amb què, a diferència dels mamífers, l’aviram és capaç d’assimilar el pinso. La major varietat de carns apareix en relació amb el porc (carnis suille), distingint-se: els pernils (pernas), les xulles (anxugias), les freixures (frexures), les esquenes (squinas, espallars), els costats (lads, costats), les llences (bacons), les temples (templa). La carn, a l’igual que la llet, rarament es consumia fresca. El més corrent era tractar-la mitjançant la salaó (carne salata), un procediment que permetia la seva conservació durant un temps més o menys prolongat. La predilecció per la carn de porc s’explica també pel fet que era la que menys qualitat perdia amb aquest tractament. Entre els restants aliments que proporcionava el bestiar mereixen destacar-se els ous (ova) i la mel (mellis), un producte, aquest, resultant de la transformació de matèries primeres vegetals i que es considera el substitut medieval del sucre com edulcorant.[36]Pel que fa a les matèries primeres que oferia el bestiar, cal ressaltar les fibres tèxtils (lana), les pells (pelles) i els cuirs (quir), per l’elaboració dels més diversos articles de la vida quotidiana.[37]Això a part, podien aprofitar-se també les banyes, les plomes, les cerres i les peülles. Cal destacar, per últim, que el ramat proporcionava altres dues matèries essencials: els fems per regenerar els camps i la cera (cera) de les abelles per la il·luminació (cirios, candelas).[38]Quant als fems, aquests procedien tant dels quadrúpedes com dels coloms criats en els colomers.

1.3.2 El manteniment

A canvi de proporcionar totes aquestes possibilitats d’explotació als agricultors, la ramaderia exigia un esforç per reservar una part dels recursos i de les energies que generava l’economia domèstica i destinar-la al manteniment de la cabanya. (Aquest esforç era considerable si recordem que mantenir un bou requeria a l’Europa mediterrània tres vegades més recursos econòmics que a l’Europa septentrional.) El ramat demanava el pallot per als estables i també les ferradures (feraturas, ferros) que evitaven als èquids el desgast de les peülles i facilitaven a l’animal una major estabilitat al temps que el protegien de les malalties que podia provocar el treball sobre els sòls humits.[39]La ramaderia exigia també un esforç per albergar la cabanya i protegir-la de les inclemències del clima. Això significava que l’agricultor havia de construir colomers i corrals, ruscs (abellarios, bucs), estables i cledes (cortales, cubiles). Per això es necessitaven des de l’escorça amb la que s’aixecaven els ruscs fins a la fusta i les pedra que es feien servir per construir els estables i les edificacions on guardar els bous i els muls (domum in qua iacent boves, stabulum). L’alimentació del ramat implicava, a més, reservar una part dels recursos disponibles al manteniment de la cabanya i dedicar unes energies determinades al control dels animals (pastoreig). Amb tot, cal retenir que cada espècie demanava uns recursos específics quantitat i qualitat, al temps que exigia a l’agricultor un esforç diferenciat, a realitzar en moments diversos de l’any. Així, els espais de pastura que convenien als bovins i als èquids no eren els mateixos que els dedicats als porcs i les cabres, i era sobretot als primers als que es destinaven les collites farratgeres. Els bovins, com bèsties que proporcionen la seva força de treball i aliment, necessitaven romandre prop de l’home i a l’hivern requerien ser estabulats. El ramat cabrum i oví, en canvi, podia deixar-se pasturar durant tot l’any a l’incultum, tot i que exigia una constant i estreta vigilància d’aquesta pastura per evitar la desforestació i un deteriorament irreversible dels recursos vegetals.[40]Per alimentar (nutrire) el ramat es podia produir el farratge i el fenc sobre parcel·les específiques. Aquestes parcel·les es consideraven exclusivament com cultures de farratge, no com terres de pastura. En el marc de l’economia del mas, aquestes (i, sobretot, els farraginals) semblen vinculades a una funció ben específica: la de garantir l’existència sobre el mas dels bous que havien de tirar de l’arada (bestias aregas). Una altra possible manera d’alimentar el ramat era deixar-lo pasturar pel seu compte, tot i que supervisat, en els rostolls. Tanmateix, les referències a les nostres fonts a la pràctica de l’espigolada són pràcticament inexistents. En canvi hi ha fonts, com els estatuts establerts l’any 1296 pels senyors de Sant Sadurní de l’Heura, que permeten registrar una marcada preocupació per protegir els camps de conreu de les incursions del ramat i establir per a cultures com la vinya i l’hort una exclusió absoluta.[41]Aquesta actitud de rebuig respecte a la presència del ramat al cultum obeïa a raons diverses: la composició de la cabanya i la importància de les espècies animals danyoses era una d’elles; la fragmentació del parcel·lari i l’omnipresència de les cultures arbustives eren altres. L’alimentació del ramat al que no es podien proporcionar farratges havia de realitzar-se, per tant, en els espais incultes: per una part, al bosc (glans) i, per l’altra, als pascua i a les garricas, o sigui, en els terrenys de muntanya no apropiats per al conreu cerealícola. Aquesta explotació ramadera dels espais incultes pogué acompanyar-se de tècniques peculiars d’agençament, com la crema periòdica de les pastures naturals, tècnica que produïa abundants herbes a curt termini però que a la llarga no sols portava a una transformació del mant vegetal sinó que també propiciava l’avanç de l’erosió.

Resumint, podem retenir que la cabanya de l’agricultor medieval es componia de diverses espècies animals. Quantificar les proporcions resulta impossible, però tot sembla indicar que aquestes proporcions no s’apartaven de les pautes observades per altres regions mediterrànies: una explotació model disposaria, en aquest sentit, d’aus de corral, d’un nombre determinat de cabres i ovelles, d’una porcada i d’una parella de bous i algun ase o mul. L’explotació d’aquesta cabanya podia complementar-se amb la cria d’abelles i coloms. Cadascuna de les espècies animals responia a diferents necessitats i oferia recursos diversos. El porc es criava bàsicament per la seva carn, l’ovella per la llana, la cabra per la llet... Però, entre les funcions del ramat, la de proporcionar aliment podia ser sovint secundària i podia predominar la necessitat de disposar d’una força de tracció (bous) o d’un subministrament d’adobs (coloms). A canvi d’oferir aquestes diverses possibilitats a l’agricultor, el ramat exigia per a la seva manutenció un esforç notable i diferenciat en funció de cada espècie. Aquest esforç suposava integrar la cria de les diverses espècies animals en un sistema agrícola complex que, a escala de l’explotació individual, vinculava diferents sectors ecològics (muntanya / planura) i els seus corresponents sistemes d’explotació (pasturatge / agricultura). Amb tot, la qualitat dels vincles establerts no deixava de ser deficient. De fet, la ramaderia, concretament la cria del porc, de l’ovella i de la cabra, apareix relegada en bona part als espais incultes, imposant-se la pràctica d’una micro-transhumància com el sistema més generalitzat: els ramats es portaven a pasturar als boscos i les garrigues de les muntanyes més properes, així com als prats naturals dels aiguamolls en el cas dels llocs emplaçats a prop del litoral.[42] Tan sols els bous i els èquids semblen haver-se beneficiat sistemàticament de la producció de gramínies farratgeres i de l’estabulació. El nord-est català compartia així una de les característiques més pròpies del «mode de producció mediterrani», a saber, la dissociació més o menys marcada entre agricultura i ramaderia.[43] Com una de les conseqüències econòmiques d’aquesta dissociació cal retenir la impossibilitat d’aprofitar una bona part dels fertilitzants orgànics d’origen animal.

2. EL MAS I ELS SEUS COMPONENTS

Cada mas constituïa una explotació agrícola la composició de la qual resulta certament complexa i segurament variable en funció del marc ecològic en el qual hi estava inserida. Com a components correntment associats al mas, al marge de qualsevol variació local, poden distingir-se les edificacions i construccions, per una part, i les pertinences, per altra. Entre aquestes últimes poden distingir-se, com veurem, les parcel·les de conreu dels espais incultes als que cada mas tenia dret d’accedir.

2.1. Les cases i els seus annexos

El centre del mas estava constituït per la parcel·la edificada sobre la qual s’emplaçaven les edificacions dedicades a la residència. Les domos, casas o mansiones eren un conjunt d’edificacions on habitava la família que treballava el mas, on es guardaven les collites i l’einam, on s’estabulava una part del ramat. Sobre les característiques materials d’aquest conjunt d’edificacions sabem poc i ens manquen estudis exhaustius dels arqueòlegs. Es pot suposar, a partir de la informació continguda en les fonts escrites, que les cases d’un mas constituïen un conjunt d’una sola planta i articulat per parietes de pedra. La teulada (tegumentum) era sostinguda per bigues (bigas, cabirons, monals, trabis) i estava cobert de cannas et tegulas. Aquest conjunt edificat podia emplaçar-se a l’interior d’un espai clos (clausum). El interior de la casa estava articulat en diferents àmbits. Hi havia l’àmbit on es cuinava i es convivia: aquí estava la llar (focum) i aquí estava la taula amb les cadires i els bancs (tabulas, cadiras, banchos) on la família menjava. Hi havia també un o més espais reservats al dormitori: aquí estaven els llits (lectos) i les arques (archa, scrinia, atauts) on la família guardava els seus béns més valorats (els draps, notablement). Hi havia d’haver, finalment, un àmbit per guardar l’einam i una part del bestiar, concretament el bestiar menut.

El mas disposava generalment de patis (curtis, curtalis) i edificacions annexes: entre aquestes podem citar el cellarium i la sala, llocs on es guardaven les collites del cereal i de la vinya, el stabulum i la coquina. Les fonts esmenten, a més, l’existència al costat del centre d’explotació de construccions secundàries: les sitges per emagatzemar els grans (cigias, foveas); el femer (femerio), on es deposaven els fems i adobs; el colomer (columbarium); el pou (puteum), per a l’extracció de l’aigua potable;[44]la cisterna i la bassa (bassa) per a recollir les aigües de pluja; l’era (area), un tros de sòl aplanat i artificialment endurit, per a batre els cereals i els llegums a l’estiu i per dipositar la lenya a l’hivern.

A partir del segle XII ens consten masos que disposaven d’una torre (turris) o d’un soler (solarium). La torre sembla emplaçar-se al costat de les cases del mas i era construïda ex petra et calce. El soler representava una edificació de dues plantes: una planta baixa anomenada sotel (subtalum) i una segona planta que era el soler pròpiament dit. Tant la torre com el soler eren edificacions que tenien funcions estrictament defensives, en les que els habitants del mas i altres podien trobar protecció. Segons una carta del 1132, la torre del mas de Saltells, a Cerdanyola del Vallès, havia de servir el 1132 per posar fora de perill els habitants del mas i els seus béns (ad salvandum corpus et avere).[45]L’any 1138, per altra banda, els monjos de Sant Cugat del Vallès van atorgar el mas de Feixes, a la parròquia de Sant Iscle de les Feixes, a un tal Ramon Berenguer, demanant-li que edifiqués en el termini de dos anys un solarium obtimum per defendre’s contra l’amenaça dels raptors (ad defendendum contra captivarios).[46]H. Hinz, W. Brückner, A. Reinle i V. Schmidtchen, «Brunnen», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 2, cols. 764-780; D. Alexandre-Bidon, «Archéo-iconographie du puits au Moyen Âge (XIIe-XVIe siècle)», Mélanges de l’École Française de Rome, 104.2 (1992), pp. 519-543.

2.2 Les pertinences: el nombre

Les pertinences (pertinencia) i tinences (tenedones) representaven específicament la diversitat de parcel·les que es vinculaven a un mas i que els ocupants d’aquest conreaven amb l’ajuda de l’einam anteriorment descrit. Aquestes pertinences i tinences eren dedicades al conreu d’una notable varietat d’espècies vegetals que, al seu torn, proporcionaven una diversitat de recursos (no sols alimentaris) als homes de mas i al seu ramat. Molt poc sabem del nombre de pertinences que podien formar part d’un mas. Rars són, en efecte, les cartes i els capbreus que fan un recompte de les diverses parcel·les afectades a un mas individual. En general, sembla raonable estimar entre deu i vint el nombre de parcel·les que podien estar vinculades a un mas. Amb tot, no disposem, abans de 1348, de fonts que ens permetin calcular les dimensions de les parcel·les vinculades a un mas. Cal retenir en qualsevol cas que degueren existir diferències de dimensió apreciables entre els masos. Un indici d’aquestes diferències de dimensió és l’ús a les fonts de diminutius com mansiunculum i mansinellum que, a vegades, no designen més que una edificació amb una parcel·la annexa (mansiumculum cum sua tenedone); en el mateix sentit apunta l’ús d’una expressió com mediocri manso.

A l’hora de considerar les dimensions del mas cal tenir en compte, a més, que aquest no era una entitat immutable. Així, un mas podia, en determinades situacions, afegir noves parcel·les a les que ja tenia afectades i arribar a incrementar notablement els predis a la seva disposició. La pràctica de l’agregació de parcel·les a un mas ve il·lustrada per les pròpies fonts. Així, l’any 1180 Bernat Roig i el seu germà, Pere de Ripollet, junt amb Guillem de Sants, sacerdot de l’altar de Santa Maria Magdalena de la Seu de Barcelona, i Pere, clergue de l’església de Sant Esteve de Ripollet, atorgaren a Bernat de Puig i a la seva esposa Maria un mas a la parròquia de Sant Just Desvern, al Barcelonès, amb la promesa, d’agregar al seu mas totes aquelles terres tingudes per altres llauradors en el cas que aquestes revertissin al domini de l’altar i l’església esmentats.[47]Notícies com aquesta ens manifesten, doncs, l’existència d’un estoc de parcel·les que, una vegada quedaven vacants, el senyor les preferia veure agregades a un mas del seu domini. En aquest sentit, l’agregació de predis al mas era una pràctica que interessava tant al senyor com al titular del mas. Però, els predis agregats no necessariament eren propietat del senyor del mas: el titular d’aquest els podia haver rebut tant d’un altre senyor com d’un altre agricultor. En tot cas, aquesta pràctica de l’agregació de predis al mas, a més, no sembla reflectir una solució temporal. Almenys les fonts no acostumen a dir que unes parcel·les s’agregaven sols temporalment a un mas. Tot el contrari: en diverses ocasions es preveu explícitament la transmissió d’aquestes a un hereu del receptor. Així, el capellà de Sant Andreu de Borrassà, a l’Alt Empordà, va atorgar l’any 1125 un camp a canvi de tasca, braçatge i calcatura i va prometre als receptors que aquests i els seus descendents del mas Trull el tindrien in pagesia.[48]D’aquesta manera, el mas es presentava com un nucli estable al que, amb el pas dels anys, podien agregar-se un nombre variable de parcel·les. Aquesta estructura dual, per altra banda, queda bé reflectida en un inventari de l’any 1305 relatiu al mas Otger, de Cerdanyola, que era domini del monestir de Valldonzella. En aquest es fa constar, en primer lloc, el mas amb les seves cases i pertinences pròpiament dites. A continuació segueix el recompte dels diversos predis que s’havien anat afegint al mas i que s’emplaçaven tots a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola: un honor, domini de la pabordia major del monestir de Sant Cugat del Vallès; dues peces petites de terra, domini de Pere de Vallmoranta; una peça de terra, domini de l’església parroquial; un honor, que es tenia de mans de l’hereu del mas Letenal de Sant Quirze del Vallès i de Bartomeu de Bellmunt; i una peça de terra, domini de l’altar de Santa Maria de Sant Salvador de Sabadell.[49]La mateixa estructura dual la trobem en un altre inventari, datat el 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, al Baix Empordà. També en aquest cas es fa constar, per una part, el mas amb les seves pertinences, i, per l’altra, el seguit de predis agregats: un clos, una vinya, dues terres i una arbreda al lloc de sa Morera. A aquest conjunt de predis els redactors de l’inventari afegeixen els «dies» en el molí de sa Morera.[50]

2.3 Les pertinences: la dedicació

Les pertinences d’un mas eren dedicades a cultures diverses, les collites de les quals havien de garantir tant la subsistència dels habitant del mas com els rèdits que podia pretendre el senyor. En els apartats que segueixen presentarem aquestes cultures i les respectives espècies vegetals conreades, precisant de manera sumària les possibilitats que aquestes oferien i les exigències que plantejaven a l’agricultor.[51]D’aquesta presentació hem exclòs tan sols les cultures especulatives que es conreaven localment i que estaven sempre destinades a satisfer una demanda comercial d’un centre urbà proper. L’existència d’aquest tipus de cultures es constata, per exemple, a les parròquies de l’entorn de Sant Cugat del Vallès, on molts masos, també els pertanyents al monestir de Sant Cugat, reservaren una part de les seves pertinences al conreu del safrà.[52]

2.3.1 Els camps de cereal

Per designar la parcel·la dedicada a la cerealicultura s’emprava el terme terra, que, tanmateix, no deixa de ser ambigu. Freqüentment tenia el significat de terra a seques, portadora de conreus diversos (vinya, prat...). Tanmateix, sembla raonable suposar que en la majoria dels casos terra tingui el sentit precís de «terra de cereal». El terme labo-ratio tenia el sentit estricte de terra de llaurada. Però el més usual era que s’emprés en les fonts per designar la terra on es collien els cereals i també la vinya. (Per extensió el terme designava a més les collites mateixes: laboratio panis et vini). També el terme campum tenia un significat ambigu. Certament podia referir-se a una terra dedicada al conreu del cereal. Però també podia fer-se servir per designar la parcel·la de prat (campum de prato) i de vinya (campum cum vinea). Entre els termes ambigus quant al seu significat cal incloure a més sors, seyonum i toronum, termes que, tanmateix, apareixen normalment associades a terra (sors terre, seyonum terre, toronum terre).

El conreu dels cereals, unes gramínies conegudes des d’èpoques remotes,[53] constituïa el conreu bàsic de l’agricultura medieval. S’ha calculat que els cereals aportaven aproximadament la meitat de les calories que consumia normalment la població rural; l’altra meitat venia aportada a parts iguals pel vi i el companaticum, el conjunt d’aliments (carn, verdura, formatge...) que acompanyaven els guisats basats en els cereals. Quant a les espècies de cereal que s’esmenten en les nostres fonts podem distingir: el blat (frumentum), l’ordi (ordeum), el sègol (segol), el mill (milium) i la civada (civada). Totes aquestes espècies exigeixen per produir uns rendiments significatius uns sòls determinats (llims, sòls argilencs-silícis), un mínim de fertilitzants i un subministrament de considerables quantitats d’aigua. Aquestes exigències, tanmateix, variaven d’una gramínia a altra i això donava un cert marge a l’hora d’harmonitzar la selecció de les espècies conreades i les necessitats del consum. Com a cereals bàsics creiem que les fonts permeten establir l’ordi i el blat, dos cereals d’hivern que se sembraven als mesos d’octubre i de novembre després de les pluges de la tardor i que es collien el juny l’ordi i el juliol el blat. En aquest sentit, el conreu cerealícola no s’apartava del que era i havia estat tradicionalment el patró de la cerealicultura mediterrània,[54]que es caracteritza per combinar gramínies fràgils i exigents amb altres menys exigents i més robustes a l’hora de fer front a un medi sovint inhòspit.

Aquestes distincions es mantenien també quant a les formes de consum dels diversos cereals.[55]El blat era el cereal destinat a la mòlta, a la cocció al forn i a la panificació en les formes més variades (panes, fogacias, placentas, nebulas). Com en altres parts, el pa de blat (panis frumenti) es considerava de major qualitat, almenys enfront al pa d’ordi (panem ordaceus) i el pa de blat definia fins i tot la condició social del que el consumia: així, per als redactors dels Usatges de Barcelona era noble aquell que menjava quotidianament pa de blat.[56]El lloc destacat de l’ordi, per la seva banda, és un indici de la importància de les altres formes de consum del gra. De fet, la major part de les varietats de l’ordi, per les seves característiques botàniques, no resultaven apropiades per a la molturació i la cocció al forn. (El mateix pot dir-se de tots els cereals excepte el blat i el sègol). D’aquí que es dediqués preferentment (tot i que no exclusivament) al consum en forma de farinetes, sopes i potatges. Aquests guisats no requerien una farina menuda i, consegüentment, no hi havia necessitat de reduir el gra a partícules molt fines. Tot això implica, a més, que el morter (pila, mortarium) degué continuar utilitzant-se com instrument per esclafar i triturar el gra i separar-lo de la seva pell.[57]La massa resultant, prèvia addició d’aigua, es coïa en calderes (chaldarias) que, mitjançant clemàstecs (cremasclos, paracingles), es suspenien sobre la llar situada a ras de sòl.[58]Aquesta massa podia barrejar-se amb llet, mel, verdures, llegums i carn (pulmentum).[59]Les farinetes podien també coure’s en recipients de metall (sartagnes, padelas). La panificació dels grans de l’ordi i del sègol, sembla haver implicat una mòlta pròpiament dita, encara que una farina raonablement fina es podia obtenir fins i tot amb els mètodes més primitius de mòlta. La farina resultant podia, per altra banda, barrejar-se amb la del blat i la dels llegums. Aquesta, en qualsevol cas, donava un tipus de coques planes i primes, no llevades, que les fonts denominen fogasses (fogacias) i que eren cuites sobre una graella de ferro a la llar. Aquestes fogasses eren possiblement la forma més comuna de consumir el gra panificat.

Las gramínies oferien, a més i per últim, tota una sèrie de possibilitats d’explotació no relacionades amb l’alimentació humana. El segó (blat), un residu de la mòlta, s’emprava com pinso. Una vegada realitzada la batuda, els talls verds dels cereals podien fer-se servir com fenc i com adob verd; els talls secs donaven una palla que (conservada en palaria) podia emprar-se per la confecció d’objectes diversos (estoretes, lligadures), per embotir coixins i llits, així com per ensostrar les edificacions. Hem dit ja que l’ordi era un cereal farratger. No oblidem, finalment, que havia una espècie de cereal, la civada, que es conreava quasi exclusivament com farratge del bestiar sobretot equí. L’interès del senyor per aquest cereal d’estiu era notable: ho suggereix el fet que la civata i avena apareix regularment associada a exaccions com l’alberga. De fet, pot pensar-se que el conreu de la civada sobre les terres del mas degué obeïr sobre manera a un imperatiu del senyor que pretenia d’aquesta manera assegurar-se un farratge de qualitat per als seus cavalls.

2.3.2. Les vinyes

Les vinyes eren un element indispensable en el conjunt de les pertinences d’un mas, i les exigències de vino constituïen una de les càrregues estàndar imposades a dites pertinences.[60]Les cultures destinades a l’advineatio apareixen en les fonts com vinya i vinyal (vineas, vineales). El mallol (maliola, maliolum) designa la parcel·la plantada de ceps joves. Com un tipus de parcel·la associada a la viticultura apareix en el segle XIII la medalada. El vinyar (vinearium) i el vinyet (vinetum) designaven no una parcel·la individual sinó un agrupament de vineas.

La vinya és una de les plantes menys exigents quant a la qualitat de les terres i pot adaptar-se fins i tot als sòls àcids, encara que per al seu creixement òptim prefereix els sòls solts, pedregosos i ben airejats, on els arrels poden penetrar profundament a la recerca d’humitat i nutrients. La planta necessita per madurar estius càlids i precipitacions sobretot a l’hivern i a la primavera. La vinya es pot conrear en els turons i la part mitja dels vessants amb exposició vers el sud i en aquests vessants sembla associar-se sovint amb les garrigues. També se la pot conrear en zones de planura, sobre terres profundes, riques i fresques, tot i que això obliga a protegir els ceps dels vents del nord. Els rendiments d’aquestes vinyes de planura no són necessariament menors, però els vins que produïen no deixaven de ser de qualitat mediocre. A la vinya s’aplicaven una bona part dels fertilitzants que produïa l’economia pagesa i se li dedicaven moltes cures i treballs. En correspondència, s’entén que fos una de les poques cultures, junt als horts, de les que s’excloïa casi sistemàticament la presència del ramat. La collita vitícola (vindemia, vinada) es consumia en forma de fruits frescs (raïms) o secs (panses) i, sobretot, en forma de beguda fermentada (vi, vinagre) o no fermentada (most: mustum). Entre els vins es distingien, segons l’edat, per una part, el vinum novum, equivalent al vinum sanum, bonum, i per altre, el vinum veterem, equivalent a mucidum sive acidum. Segons el color es distingien el vino vermel, album, clarum, blanchum, i el vinum rubeum, rubicundum, vermiculum.

2.3.3. Els horts

Cada mas disposava de parcel·les dedicades a l’horticultura, parcel·les que rebien generalment el nom d’horts (hortos) i hortals (ortales). Entre les espècies conreades en els horts podem esmentar les verdures i hortalisses:[61]alls (alos), cebes (cebas), porros (porres), armolls (almols), plantes rústiques i poc exigents, de les quals s’aprofitaven els bulbs per al consum humà. Les altres espècies conreades a l’hort eren els cols (cauls), els espinacs i, sobre tot, els llegums (legumina).[62]Entre aquests poden registrar-se les llenties (lentiles), els cigrons (cirons), les faves (fabas) i els pèsols (pesos). D’aquests llegums cal destacar no sols la seva capacitat regeneradora del sòl: com a aliment humà tenen un alt valor calòric i són una important font de vitamines i minerals. Però, sobretot, proporcionen de manera abundant les proteïnes vegetals que equilibren un consum deficitari de proteïnes animals. A més, són plantes que seques resulten de fàcil conservació. Fetes farina també servien com a aliment del bestiar. Així mateix es podia proporcionar al ramat les seves tiges i fulles (palla), el valor nutritiu dels quals és similar al de la llavor.

Totes aquestes verdures rarament es conreaven soles i una de les característiques de l’horticultura era la seva associació quasi sistemàtica a altres cultures: la vinya (orto cum vitis), les plantes industrials, els arbres fruiters... En aquest sentit, el conreu dels horts i hortals es presenta com una policultura intensiva de verger, centrada en espècies àmpliament difoses en l’Antiguitat. Aquesta policultura no sols proporcionava una diversitat d’aliments, sinó també permetia una disponibilitat de productes durant tot l’any: l’hort mai deixa de donar fruits, havia constatat Isidor de Sevilla.[63]A aquestes avantatges cal afegir la de la conservabilitat dels productes: en efecte, una bona part d’aquests, concretament els llegums, poden assecar-se o transformar-se en farina i emmagatzemarse durant algun temps. Per al seu òptim rendiment, però, aquests horts plantejaven una sèrie d’exigències: els sòls havien de ser de bona qualitat; calia evitar que les parcel·les estiguessin exposades als vents forts, freds i secs, mentre que calia proporcionar-li una bona insolació. La sensibilitat de les plantes a les males herbes requeria freqüents treballs de neteja. A més, calia dedicar als horts bona part dels fertilitzants (específicament fertilitzants orgànics) i havia que procurar mantenir-los ben irrigats. Quant al seu emplaçament, per últim, el horts requerien una superfície horitzontal per optimitzar la irrigació i per evitar les torrenteres que les fortes pluges podien produir sobre uns sòls en pendent i que les verdures, una vegada collides, deixaven obert i sense fixar. La gran inversió en energia que exigia el treball de l’hort, l’assiduïtat de la seva cura i la dependència de l’adob humà i animal expliquen el fet que aquestes parcel·les s’emplaçessin sempre al costat de les cases i que es tanquessin per alguna mena de closa o tàpia.

2.3.4 Els prats

Els prats naturals (pratos) eren les parcel·les, apreciades i ben individualitzades en el registre toponímic, en les que creixia de manera artificial o espontània l’herba. Aquest terme sembla designar un conjunt d’herbes diverses que feien dels prats unes formacions vegetals permanents, a les que calia subministrar adob però a les que no s’aplicava un conreu profund i constant. Aquests prats, els marges dels quals estaven a vegades plantats d’arbres i ceps, no exigeixen un determinat tipus de sòl tot i que mostren una preferència pels sòls humits. Aquesta necessitat de l’aigua s’explica tant per la demanda específica de les herbes com per la major densitat i el prolongat cicle de vida de les espècies que composen els prats. La dependència d’un subministrament d’aigua determinava, a més, la distribució dels prats i explica la freqüència amb la que trobem els prats a la vora d’una corrent d’aigua i associats a les insulas, amb les que, a vegades, es confonen. Del que hem dit, es pot deduir que els prats ocupaven un lloc entremig entre el cultum i l’incultum. Es tractava de terres a les que es dedicaven cures diverses però no sistemàtiques. Es distingien, doncs, de les pastures de l’incultum (pascua), emplaçades als vessants del montuosum i la regeneració de les quals no preocupava gaire. L’explotació dels prats estava afectada essencialment al manteniment del ramat i podia realitzar-se de dues maneres: la primera era deixar els animals pasturar de manera vigilada sobre els prats; la segona era segar les herbes dels prats (amb la falç), bé per destinar-la al consum en verd bé per convertir-les en fenc. Al marge d’aquesta afectació, podem documentar també un conreu intermitent dels prats. A aquesta pràctica semblen remetre expressions com campos de prato, pecias de terra in prato, i les referències a llegums collides in prato. Estem, sembla, davant parcel·les de prat que eren conreades de manera alternant amb gramínies i llegums. A aquest conreu intermitent podrien referir-se així mateix les al·lusions als prats llaurats (pratos laboratos) i als prats romputs (pratos ruptos, tracturas de prato) i als rèdits que el senyor rebia dels prats que de novo sunt ad cultura redacta. La finalitat d’aquesta successió de cultures podria haver sigut la de restaurar els prats esgotats, una tècnica ja practicada pels agricultors romans.

2.3.5. Els farraginals

Amb el terme ferragenales es designen a les fonts aquelles parcel·les que es destinaven al conreu de les ferragine, això és, al conreu del farratge del ramat domèstic, específicament de les bestias grossas i dels animalia aratoria. Com possibles farratges poden considerar-se gramínies i llegums diversos. Tanmateix, a l’hora de referir-se als farraginals les fonts senyalen insistentment que en aquests es collia l’ordi (abans que els grans haguessin arribat a madurar), fet que manifesta una notable continuïtat amb la pràctica antiga. En relació al mas, el farraginal representa una de les cultures millor documentades i pot afirmar-se que era considerat un element indispensable de les seves pertinences: els establiments acostumen a destacar-lo entre la resta de pertinences, un reflex, sens dubte, de l’importància que s’atorgava al conreu del farratge en l’economia del mas: el manteniment d’una força de tracció per a l’arada depenia en bona mesura d’aquest conreu. El farraginal, per últim, acostumava a situar-se a prop de la casa i pot documentar-se com parcel·la plantada amb arbres. A vegades s’optava per emplaçar-lo al costat d’una rasa, d’un torrent o d’un rec, i alguns ens consten fins i tot com ferragenales subreganeos.

2.3.6. Les plantes industrials

Les plantes industrials representen diverses espècies de plantes conreades principalment per subministrar matèries primeres per a la confecció de diferents objectes d’ús quotidià. Els cannemares i linares eren les parcel·les dedicades al conreu del lli (linum) i del cànem (canabum), plantes que s’aprofitaven, sobretot, per les seves fibres i els seus talls. Aquests servien per l’elaboració de cordes (sogas) i sacs (saccos) i la fabricació de teles bastes (pannum lineum, drapos de lino).[64]Al costat del conreu del lli i del cànem es practicava també, tot i que en menor mesura, el conreu de la canya (arundines, cannetos), l’espart (esteparium) i la vimetera (vimenarios), les tiges de la qual s’empraven per la fabricació de cistelles (cistelles). El conreu de totes aquestes diferents espècies de plantes industrials requereix (l’espart al marge) uns sòls profunds, ben airejats, un emplaçament resguardat dels vents i un constant però moderat subministrament d’humitat. Per aquesta última raó trobem els llinars i canemars gairebé sempre a prop d’un corrent d’aigua natural o artificial. A vegades les parcel·les estaven dotades de recs. Les cultures en qüestió podien conrear-se de forma combinada i no és rar trobar-les plantades amb arbres diversos i associades a vinyes, horts i prats.

2.4 Les pertinences: els arbres

Tant la manedia, emplaçada al costa de les cases del mas, com les altres pertinences del mas estaven casi sempre plantades d’arbres d’espècies diverses.

2.4.1 Les nogueres i els glandífers

Entre aquests arbres podem distingir, en primer lloc, les nogueres (nogales) i els arbres glandífers (arbores glandiferos, quercos), és a dir, els diferents arbres del gènere Quercus (roure, alzina), portadors de glans (glandes). Tant les glans com les nous són fruits fàcilment conservables i transformables (farina) i poden dedicar-se al consum animal i humà. A més d’aquests fruits, els arbres glandífers i les nogueres proporcionen altres matèries primeres, entre les que cal destacar la fusta i la llenya.

2.4.2 Els arbres fruiters

Entre els arbres fruiters conreats sobre les pertinences del mas cal comptar els pomers (pomiferos, pomarios), les pereres (perarios), els pruners (prunarios), els magraners (malgranerios), les figueres (ficulneas), els cirerers (cerarios) i els codonyers (cotonarios). Les exigències d’aquests arbres fruiters quant al sòl són diverses, tot i que tots són bastant exigents quant al subministrament de fertilitzants i la irrigació és una necessitat en àrees amb un dèficit de precipitacions. Com requereixen també una abundant inversió en treball manual, els arbres acostumaven a situar-se als horts emplaçats al costat de la casa. Els arbres fruiters es conreaven sobretot per les seves infrutescències comestibles, la principal aportació de glucosa en la dieta quotidiana, tot i que també proporcionaven altres matèries primeres. Les fruites, tanmateix, depenen d’un consum immediat. El seu alt contingut en aigua les fa peribles i dificulten la seva conservació i el seu transport. A l’hora de seleccionar les espècies a conrear l’agricultor es veia, doncs, obligat a prestar atenció a la conservabilitat de la collita en detriment de la varietat i la disponibilitat, aspectes que prevalien a la producció hortícola. Això explica la preferència per aquelles fruites que (fresques, seques, cuites, posades en mel) es podien conservar amb facilitat i el predomini d’arbres com el pomer i la figuera. La figuera, en concret, proporcionava uns fruits fàcilment conservables. A aquest avantatge s’afegia la possibilitat de dues collites anuals. Per altra part, es tracta d’un arbre que gràcies al seu desenvolupat sistema radicular i la reduïda mida de les seves fulles està ben adaptat a condicions de semiaridesa i que creix bé en les pendents drenades i cobertes d’un sol fi.

2.4.3 L’olivera

Entre els arbres conreats sobre les pertinences del mas cal atorgar un lloc especial a l’olivera (olivaria, olivarium, oliver), si no per la freqüència amb la qual se l’esmenta com plantada a les pertinences del mas. Aquest arbre es conreava essencialment pels seus fruits: l’oliva (olivis), dels quals s’extreia, prèvia mòlta i premsa, l’oli (oleum). L’olivera constituïa un element bàsic de la civilització agrària mediterrània tant medieval com antiga.[65]Es tracta d’un arbre d’extraordinària longevitat, que creix bé en els climes d’estius secs i d’hiverns temperats i quelcom humits, adaptant-se fins i tot a les gelades si no es produeixen en els moments de brotada i floració. L’olivera te marcades característiques xeròfiles: el seu sistema radicular ben desenvolupat li permet resistir als mesos d’aridesa. Si bé els seus sòls preferits són els calcaris, porosos, secs i capaços de rescalfar-se, s’adapta bé a casi tota classe de sòls. Per altra banda, suporta malament els sòls poc profunds i els sòls argilosos i compactes que conserven una humitat excessiva a l’hivern. Els fruits que creixen en aquests sòls humits i grassos són més grans però de menor qualitat i proporcionen menys oli. Com les planures tenen freqüentment sòls d’aquest tipus, se les evitava, desplaçant-se les oliveres vers els vessants pedregosos exposats cap al sud. En aquests paratges, on la cerealicultura queda descartada, l’olivera (com la vinya) està ben adaptada: amb els seus arrels s’introdueix en les esquerdes de les roques i penetra en el sòl fins assolir en els nivells més profunds la humitat que necessita.

2.4.4 Els altres arbres

Els arbres glandífers, els fruiters i les oliveres constitueixen el conjunt dels arbores domesticis, diferenciats dels arbores agrestis. Però la realitat és que resulta difícil traçar un límit clar entre una i altra de les categories esmentades. No hi ha dubte que els arbres de bosc, resinosos (les diverses espècies del gènere Pinus) i no resinosos (la surera, el roure, el faig), creixen de manera preferent i espontània en els sòls més o menys àrids i muntanyencs de l’incultum. Però, així mateix pot observar-se com aquestes diverses espècies constituïen, bé com arbres individuals bé com arbredes, una cultura més i una important font de recursos per als agricultors. Això pot dir-se amb major raó per als arbres de ribera, com els àlbers, els oms, els verms i els salces, que les fonts mostren dispersos entre les terres de llaurada. D’ells es pot aprofitar una fusta que generalment (però no sempre) és tova i fluixa i que servia per elaborar les estaques que sostenien els ceps. L’escorça d’aquests arbres podia emprar-se per la fabricació de cordes i les branques, que es regeneren amb facilitat, servien per l’elaboració de cistelles, eines i utensilis domèstics diversos. Les fulles d’aquests arbres, verdes o seques, adeqüadament conservades, oferien un excel·lent farratge, sobretot, per a les ovelles. Com plantació col·lectiva i portada a terme de manera expressa, l’albereda, l’omeda i la verneda no sòls servien per proporcionar matèries primeres. De fet, una de les funcions primordials que s’han atribuït tradicionalment a les arbredes de ribera, és la defensa de les cultures de les avingudes dels rius i rieres que tant abunden en les comarques mediterrànies i que poden ocasionar-hi destrossos importants.

2.4.5 L’arboricultura

Les diferents espècies d’arbres que hem anat presentant podien emplaçar-se a prop de les cases del mas. També es podien situar en les bandes agençades que separaven una parcel·la d’altra. Aquestes bandes reben en les fonts el nombre de margines. El fet que aquestes es descriguin repetidament com plantats d’arbres podria indicar que estem davant terrenys en pendent que els arbres ajudarien a fixar. De fet, el català marge pot designar la vora d’una terra i concretament el grau revestit de pedres i brossa amb el qual es separen dues parcel·les situades a diferent nivell, grau que serveix per evitar el corriment de terra que pot provocar l’aigua. (Amb la mateixa finalitat un marge podia emplaçar-se també entre una terra i la riba d’un torrent.) Crida, per últim, l’atenció la freqüència amb la que les vinyes limitaven amb marges. Això sembla indicar que els marges eren un sistema força difós d’agençar els vessants i les pendents dedicats a la viticultura.

Els marges representaven un cas específic d’una pràctica que pot constatar-se com un tret característic de l’agricultura del nord-est català: l’associació dels arbres amb altres conreus. De l’associació dels arbres fruiters amb les cultures de l’hort ja n’hem fet referència. Detinguem-nos, doncs, en l’associació d’arbres amb terras i vineas, una pràctica que, sigui dit, pot documentar-se des del segle X. Entre els diversos tipus d’associació que permeten observar les fonts enumerem: la combinació de terres i arbres glandífers i noguers; la combinació de terres i arbres fruiters; la combinació de terres i oliveres i ullastres; la combinació de terres i arbres de ribera; i, finalment, la combinació de vinyes i arbres. Les avantatges d’aquesta associació dels arbres a altres conreus eren diverses: la presència dels arbres protegia els ceps de les gelades tardanes i contribuïa a fixar els sòls i evitar l’erosió; l’ombra dels arbres reduïa l’evaporació en les cultures subjacents; i l’explotació dels diversos nivells vegetals sobre una mateixa parcel·la permetia obtenir almenys dues collites anuals de dos conreus diferents. Tanmateix, no tot eren avantatges: l’associació de cultures propiciava una competència pels nutrients, l’aigua i la llum; i la llaurada necessària per les cultures inferiors podia danyar els arrels dels arbres. Aquesta associació de cultures, per altra part, podia donar lloc a la pràctica de cultures mixtes, que s’han descrit com l’associació permanent del conreu del cereal amb les cultures de la vinya i dels arbres i com una manera original d’integrar la vinya amb les cultures herbàcies i arbustives.[66]Al nord-est català, tanmateix, no semblen haver-se difós aquestes cultures mixtes. El que aquí sembla poder observar-se és, per una part, una juxtaposició de cultures que es manifestava sobretot en la presència d’arbres en els camps de cereal. Aquí els arbres degueren emplaçar-se, sobretot, en els marges de les parcel·les. A més, quant més allunyat estiguessin aquests camps de cereal dels centres de residència més degué evitar-se plantar en ells arbres que requerien una cura intensiva i vigilància (fruiters). En contrapartida, degué afavorir-se en aquests camps la plantació d’altres arbres com la noguera i l’olivera. La juxtaposició de terres i arbres de ribera obeïa, per altra part, a criteris molt específics en la que l’explotació simultània de diversos nivells vegetals tan sols jugava un paper secundari: es tractava en aquest cas, sobretot, d’assegurar la consistència de les parcel·les emplaçades a la ribera d’una corrent d’aigua. L’exemple dels salzes plantats al llarg de les terres evidència així que la juxtaposició de les cultures dels arbres i del cereal podia realitzar-se de manera diversa en funció d’intencions també diverses.

Un altre tipus d’associació peculiar era el que reunia sobre una mateixa parcel·la arbres i ceps, associació a la que podien afegir-se a vegades alguns conreus hortícoles. Sobre aquestes parcel·les els arbres tenien bàsicament la funció d’exercir com sostenidor dels ceps. Per designar aquest últim tipus d’associació es fan servir a les fonts els termes trilea i viridiarium. Com arbores trilietani s’enumeren els arbres fruiters, les oliveres i les nogueres. Les trilles podien estar dotades de recs i de vegades apareixen associades amb el conreu de plantes industrials. Els termes viridiarios i verdegarios, per altra banda, deriven, respectivament, del llatí vulgar viridiarium i viridicarium, termes amb els significats de «vergel» i «hort». A les nostres fonts els vergers i verdeguers apareixen com parcel·les irrigades (verdegarios reganeis), emplaçades sovint al costat de aquas i casas. Aquestes parcel·les semblen associar-se als horts i ens consten plantades amb ceps de vinya i arbres fruiters, entre altres. La presència d’arbres i ceps explica que pugui considerar-se una trilla amb pomers i figueres com un verdegarium i que puguin documentar-se girs verbals com viridiario quod vocant triliam.

3. L’ORGANITZACIÓ DE L’ESPAI AGRARI

Les pertinences d’un mas representaven una diversitat de parcel·les dedicades a un policultiu que proporcionava una notable diversitat de recursos vegetals però que requerien també notables inversions de recursos i energies, així com uns esforços en matèries com la irrigació, la regeneració i la fertilització de les terres. Cadascuna de les parcel·les del mas estava ben delimitada i resulta probable que amb ocasió de l’atorgament contractual del mas el batlle del senyor hagi mostrat sobre el terreny els límits i les fites (fixurias, fitas, terminos, limites) de les diferents parcel·les al receptor que els desconeixia. Això explicaria el sentit d’un gir com mansus terminatus et fixuriatus.[67]

3.1 Les parcel·les

El vocabulari que utilitzen les fonts per referir-se a aquestes parcel·les és ric, particularment a partir del segle XIII. Amb tot ignorem en bona mesura els trets específics de parcel·les com els cellons (seyonos), els torons (toronos), les taules (tabulas) i els troços (trocios). Però, malgrat aquesta incertesa pot establir-se amb força seguretat que les distincions bàsiques entre aquestes parcel·les s’establien a partir tant de les seves característiques formals, com a partir de la seva dedicació econòmica. Els criteris per distingir les parcel·les en funció de la seva forma podien ser varis: la dimensió, la morfologia o l’existència d’una tanca al seu torn. Quant a les dimensions, diguem que el freqüent ús de diminutius (sortetas, peciolas, peciunculas) pressuposa una notable varietat quant la grandària. Tanmateix, els escrivans i notaris no acostumen a precisar la llargària dels quatre costats d’una parcel·la (terra mensurata). En el cas de fer-ho recorren casi sempre als destres (dextros) com mesura estàndard. Amb major freqüència es distingien les parcel·les segons la seva superfície. Existien, així, una sèrie de termes per definir una parcel·la en funció de la llaurada que requerien: la parellada (pariliata), la bovada (bovada), el jornal (iornale). Tots aquests termes s’empraven per denotar una extensió de terra que podia ser llaurada per una parella de bous o mules en una jornada. Altres termes definien una parcel·la en funció de la sembradura que requerien: modiata, semodiata, quarterada, sexterada, cafizada; referint-se a l’extensió de terra que podia sembrar-se amb una mesura de gra de cereal determinada (modius, semodius, quartera, sester, cafis). Tot i que es tractava de mesures d’àrids, s’aplicaven també a les parcel·les de vinya, fins i tot amb major freqüència que a les parcel·les de cereal.

Quant a la morfologia podem distingir, a partir del vocabulari de les fonts, els quadros, els bancales i les fexias. Els quadros i les quadras eren peces de terra de forma quadrada o aproximadament quadrada. El terme quadronum (terre) es pot documentar a partir del segle XIII. Dels bancales s’ha dit que representen peces quadrilongues de terra. El terme fexia, per últim, s’empra freqüentment en relació a les parcel·les de terra i vinea, tot i que també pot aplicar-se als hortos. La feixa era una parcel·la de terra de morfologia allargada, millor dit, una parcel·la molt més llarga que ampla. La proporció amplitud / longitud pot fixar-se, a partir de les fonts, entre 1/7 i 1/24. En els terrenys amb desnivell la feixa era una banda de terra horitzontal sostinguda per murs de pedra seca o limitada per marges. En aquest últim cas, podia formar part d’un conjunt de feixes que s’emplaçaven successivament i de manera horitzontal sobre un vessant. Cal distingir, doncs, feixes de planura i feixes de vessant, aquestes últimes construïdes amb les tècniques de l’aterrassament.

Quant a les parcel·les dotades d’una tanca podem retenir que les fonts esmenten les clausas, el clausum, el clausalis, el closal, la clausura i la closura. Tots aquests termes designaven un tipus de parcel·la que s’emplaçava normalment al costat de la casa pagesa i dels hàbitatges del mas. Les fonts mostren que a vegades es dedicaven a horts i que en elles es conreaven arbres i ceps. En altres ocasions el terme clos queda associat a una terra. Més que denotar un determinat tipus de conreu, els termes ressaltaven, doncs, l’existència d’algun tipus de tanca (tapia, pariete) en torn a una parcel·la. El terme macenaria, per la seva banda, deriva del llatí maceria, designant una tàpia o una paret feta de pedra seca, maó o argamassa (cat. maceria). Per a Isidor de Sevilla les maceriae són les parets llargues amb les que es tanquen algunes vinyes.[68]Segons José Balari la macenaria degué ser un tipus de parcel·la assimilable a un hortum, però tancada per una paret seca.[69]Un tipus de tanca que apareix rarament en les fonts és la barrera. Amb major freqüència s’esmenta el vallum, que podia tancar un hortum, una terra i, freqüentment, una vinea (vinea circumvallata). Les fonts no ens diuen en què consistia aquest dispositiu. El llatí vallum designava, sobretot, una estacada feta de branques entreteixides, però també un dispositiu construït de terra o pedra. En aquest doble sentit podria haver-se emprat també en els segles que estudiem.

3.2 El parcel·lari

Poc és el que pot dir-se, a manca d’estudis pertinents, quant a l’estructura formal del parcel·lari.[70]L’anàlisi de la morfologia de les parcel·les agrícoles sols pot recórrer a les dades metrològiques que proporcionen les fonts més antigues. Perquè a partir de mitjan segle XI pràcticament desapareixen les referències a les dimensions de les parcel·les. L’avaluació de més d’un centenar de notícies relatives a terras i vineas del comtat de Barcelona sembla indicar l’existència d’una estructura parcel·laria que, almenys a les planes sedimentàries, apareix com un mosaic de parcel·les obertes, de quatre costats i de morfologia i dimensions variades. Les referències a parcel·les molt més llargues que amples (feixes) no són excepcionals. Amb tot, s’observa que predomina una morfologia trapezoïdal, essent les parcel·les quelcom més llargues que amples.[71] El nombre de parcel·les exactament quadrades era baix i això ve confirmat per les escasses referències a quadros i quadras. Rectangulars, trapezoïdals o quadrades, les parcel·les poden classificar-se en el seu conjunt com parcel·les-bloc. Aquestes parcel·les s’integraven en un parcel·lari-bloc, caracteritzat per un predomini de parcel·les quadrilàteres que van des del quadrat al rectangle trapezoïdal. Quant a la dimensió i a la morfologia de les parcel·les pot observar-se una certa correlació amb l’afectació d’aquestes. En general pot retenir-se que els horts són de dimensions més petites que les terras i les vineas. Així mateix presenten una morfologia més regular, rectangular, tot i que apropant-se sovint a la forma d’un quadrat. El mateix que s’ha dit dels horts pot dir-se també de les peciunculas subreganeas de terra (cum arboribus et vites). Quant a les vineas acostumen a ser més llargues que amples i sovint superen la proporció 1:4. Les terras acostumen presentar-se molt variables quant a la seva morfologia i dimensió. Això sembla explicar-se pel fet que el terme terra pot referir-se tant a una parcel·la d’hort i verger com a un gran camp de cereal i tant a una parcel·la compacta com a una parcel·la allargada.

Els trets que caracteritzaven formalment el parcel·lari del nord-est català els compartia amb una gran part dels parcel·laris de les regions mediterrànies medievals.[72]La seva gènesi planteja, per tant, interrogants de llarg abast dels quals ja va donar compte Marc Bloch. La pervivència d’elements estructurals del paisatge agrari antic no pot descartarse, tot i que aquesta possibilitat queda encara per estudiar.[73]Es podria també anar més enllà i postular l’adaptació del parcel·lari mediterrani a les possibilitats tecnològiques: la morfologia dels camps es correspondria, en aquest sentit, amb el recurs a una arada que imposava un tipus de llaurada en la que els solcs es feien, successivament, en sentit perpendicular i longitudinal (cross-ploughing). Però aquest nexe explicatiu s’ha de prendre com una entre altres hipòtesis. En qualsevol cas, l’únic que pot considerar-se segur és l’existència d’un règim agrari, que Bloch denomina règim de camps oberts i irregulars, i que es caracteritzava pel treball individualitzat de l’agricultor sobre les seves diverses parcel·les: era aquest agricultor el que decidia pel seu propi compte la manera i el moment de portar a terme el seu treball i el tipus de cultura al que volia dedicar les parcel·les.

4. L’ARTICULACIÓ DE L’ESPAI

Les parcel·les i la casa del mas degueren formar sols excepcionalment un conjunt compacte. Com norma pot establir-se que les pertinences d’un mas, les seves diverses terres de conreu, s’emplaçaven longe et prope de les cases i in separatis et diversis locis. Per consegüent, les hem d’imaginar disperses sobre l’espai del cultum i barrejades amb les pertinences d’altres masos veïns (comixtum). La constitució d’un mas com un conjunt compacte degué constituir una excepció que sembla limitar-se a les àrees de muntanya: aquí, els artigatges portats a terme de manera puntual en els segles XII-XIV i al llarg de les valls fluvials van permetre la creació d’explotacions en les que les cases i les pertinences degueren limitar les unes amb les altres. A la resta de contrades i sobretot a les planures la dispersió de les parcel·les, a escala de l’explotació individual, es va consolidar com estructura topogràfica més pròpia del mas. Aquesta estructura, per altra banda, s’ordenava sempre en funció d’una varietat de factors: la qualitat dels sòls, la presència de l’aigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de l’hàbitat humà, la distribució de la propietat... En qualsevol cas, el mas es presentava com una combinació extremadament complexa de cultures que permetia a l’agricultor no sols diversificar els riscs d’una mala collita sinó també accedir a diferents paratges d’una contrada per explotar-los de la manera més adequada. El policultiu a microescala que es realitzava en el marc del mas pot considerar-se així com una manera d’aprofitar el mosaic d’ecologies que caracteritza qualsevol contrada mediterrània. Dit això, el que cal retenir és que la difusió de l’estructura topogràfica pròpia del mas no requeria una reorganització de l’espai agrari a gran escala. De fet, hem pogut descriure la difusió del mas com la constitució de noves unitats d’explotació mitjançant la redistribució d’elements ja existents, en el curs d’una profunda reorganització dels patrimonis senyorials. Això va facilitar, al seu torn, la conservació d’un parcel·lari heretat de segles anteriors i que es mantindria a vegades fins a èpoques molt recents.

Aquesta conservació del parcel·lari, la dispersió de l’hàbitat i l’opció pel policultiu, són els tres factors que permeten explicar perquè la distribució de les cultures es va realitzar llavors a microescala, a partir del mas individual, sense arribar a configurar uns espais amplis, racionalment estructurats, coherents i articulats, propis de l’hàbitat rural concentrat. De fet no existeix en les nostres fonts un terme que pugui descriure un espai d’aquesta mena (que pugui traduir el terme francès de finage). Cal deduir, doncs, que l’espai agrari s’articulà a partir d’una suma d’opcions individuals respecte a l’emplaçament de cadascuna de les cultures. A la dispersió de l’hàbitat corresponia un espai agrari que s’estenia, sense límits precisos, sobre amplis àrees d’una vall o d’una plana i una distribució heterogènia de les cultures. Com a molt es pot observar l’agrupació a escala local de les cultures en funció de criteris diversos, d’índole tant ecològica com social i econòmica. Així, les exigències quant l’aigua i els sòls podien determinar l’agrupament dels prats, llinars i canemars a la vora de les rieres i dels torrents. Però la concentració en sectors determinats de vinyes i oliveres podia constituir una resposta tant a les propietats del medi com a la voluntat d’estalviar temps, energies i recursos. Això últim l’hem constatat per als horts emplaçats al costat de les cases. Pierre Toubert, per altra banda, ha indicat que la difusió de les vinyes degué sovint obeir menys a factors topogràfics i pedológics que a les facilitats per transportar les collites als cellers.[74]

5. L’EXPLOTACIÓ DELS ESPAIS CULTIVATS

El mas va consolidar una civilització del policultiu consistent en l’explotació de cultures diverses, freqüentment associades, que responien a necessitats diverses i exigien cadascuna les seves cures especifiques. En l’aspecte quantitatiu pot retenir-se un predomini de les cultures cerealístiques i vitícoles. Ara bé, el lloc quantitativament secundari de les parcel·les dedicades als horts i a les cultures de farratge no deu conduir-nos a conclusions precipitades. Més enllà de la seva importància numèrica, tota parcel·la i tota cultura tenia una funció en la lògica econòmica del mas, una funció que pretenia respondre a les més diverses necessitats de la unitat domèstica. Aquest policultiu descompensat, com veurem, es practicava en el marc d’un parcel·lari complex, fràgil i discontinu, en el qual la distribució de les parcel·les venia determinada per una multitud de factors: la qualitat dels sòls, la presència de l’aigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de l’hàbitat humà... L’existència mateixa d’aquest policultiu responia no sols a les necessitats i a les pautes del consum humà sinó també als imperatius senyorials (civada). Deriva també de la fragilitat del mateix ecosistema mediterrani. En aquest ecosistema l’agricultura es practicava sobre sòls moltes vegades mediocres i s’enfrontava a notables reptes climàtics, sobretot, a la sequera estival. Per això combinava el conreu del cereal amb el conreu de les vinyes, dels arbres i dels horts, seleccionant espècies vegetals resistents a un medi inhòspit i evitant la dependència de conreus massa propensos a patir les incidències negatives del clima. Això permetia diversificar les collites, distribuir-les sobre moments diferents del cicle anual i reduir així el risc de veure’s condemnat a la fam.

Tant la característica del parcel·lari com la fragilitat de l’ecosistema i la pràctica del policultiu van implicar un sobreconsum d’energies. El predomini d’un parcel·lari fragmentat i discontinu obligava a un treball parcel·la per parcel·la, que l’agricultor realitzava dedicant a cada peça de terra una atenció particular en el moment que aquesta ho requeria. La dispersió de les parcel·les, que podia a vegades ser excessiva, exigia, per altra part, una gran quantitat de temps de desplaçament i, amb això, també una despesa notable d’energies. La importància, per altra part, atorgada en el marc del policultiu a les cultures intensives requeria notables inversions en treball manual (aixada). Però també les restants cultures exigien una adaptació a la fragilitat de l’ecosistema i, amb això, una inversió d’energies i recursos per mantenir i incrementar la productivitat agrícola aplicant determinades pràctiques més o menys complexes. A aquestes pràctiques, concretament a la irrigació, a l’aterrassament i a la regeneració del sòl, en part conegudes des de l’Antiguitat, dedicarem els apartats següents.

5.1 La irrigació

A partir de segle XI, les fonts permeten constatar un tret característic de l’agricultura medieval catalana: la cerca de la proximitat de l’aigua. Una i altra vegada les fonts descriuen les parcel·les de conreu emplaçades al llarg d’un torrent o d’una riera, a les ribes i junt a una font o una rasa. Una enquesta feta a partir d’una mostra de gairebé vuit-centes compra-vendes realitzades entre els anys 900 i 1050 a les comarques del Vallès mostra que gairebé la meitat de les terras, un 49%, limitava per un o més costats amb un corrent d’aigua. El mateix es constata per un 40% de les vinyes, malloles i trilles. Als segles XII i XIII, entre les parcel·les afectades al mas, n’hi havia diverses que aprofitaven la proximitat de les corrents d’aigua: canemars i llinars, els prats, els ortos subreganeos i les terras subreganeas. Entre aquestes cal citar, sobretot, les insulas. Aquestes eren parcel·les que s’emplaçaven sempre junt a una torrent o en el mateix llit d’una corrent natural d’aigua (terra in insula de flumen, insula rieria).[75] Es tractava, doncs, de terres d’al·luvió, formades pels dipòsits de grava, sorra i codols que les corrents d’aigua havien anat acumulant en aquells paratges del curs fluvial on el desnivell era moderat i l’estuari ampli. De les fonts es dedueix que les insulas podien estar dedicades al conreu de llegums, verdures i cereals (isla de terra), que podien estar associades a prats i que podien portar arbres, vinyes i trilles.

5.1.1 Els recs

Es ben conegut que l’agricultura mediterrània es veu enfrontada a l’aridesa, sobretot, estival. En aquest context les insulas aprofitaven les condicions naturals per accedir a l’aigua. Allí, però, on no es donaven aquestes condicions, els agricultors van haver d’intentar des de molt aviat remeiar el dèficit d’aigua a través de la irrigació artificial i l’explotació intensiva dels recursos hidràulics que oferia la naturalesa. Ja per a les èpoques romana i visigoda sabem d’una irrigació a petita escala, molt senzilla en tant que obra d’enginyeria, però ben adaptada a les condicions ecològiques i topogràfiques.[76]

Les premisses, per tant, estaven donades. Les planes del Vallès i de l’Empordà, per altra part, eren recorregudes per un gran nombre de corrents d’aigua de major o menor cabal. En alguns casos es tractava de corrents contínues. Tanmateix, en molts altres casos es tractava de corrents d’aigua amb un cabdal desigualment distribuït al llarg de l’any, un fenomen molt corrent del règim fluvial mediterrani. En molts casos aquests corrents depenien d’una pluviositat molt irregular i així no pot sorprendre que la irrigació depengués així mateix de la pluviositat. Amb tot, l’ubiqüitat d’aquestes corrents irregulars afavorí, sens dubte, la creació de xarxes d’irrigació que cobrien una bona part de l’espai conreat. Les fonts realitzen des d’aviat la distinció entre el riguum i l’inriguum i la pràctica de la irrigació pot documentar-se per als segles IX i X. Als segles XII i XIII els masos estaven quasi bé sempre dotats amb recs, sèquies i palafangues i, a vegades, als seus ocupants els era reconegut de manera expressa el dret de conduir les aigües a les seves terres de conreu.

Podem distingir dos tipus de recs: per una part, havia aquells que es connectaven directament a una corrent d’aigua i es distribuïen després sobre les parcel·les d’una contrada; i, per l’altra, els recs que estaven connectats al canal d’un molí, els quals, al mateix temps que es feien servir per rotar les moles, també es destinaven a irrigar les parcel·les que s’emplaçaven en el curs inferior i superior del rec. Una resclosa instal·lada a la ribera de la corrent servia per acumular l’aigua i garantia, així i fins a cert punt, un subministrament relativament regular al llarg de l’any. Des d’aquesta resclosa partien les diverticula aquarum i els bogatells que permetien captar l’aigua i portar-la al aqua ductum. Una sèrie de comportes (destoledors, trestoledors) regulaven el subministrament d’aigües a les parcel·les. El canal en sí degué ser una construcció de poca longitud i bastant senzilla, probablement una simple rasa excavada a la terra i agençada de manera rudimentària amb pedres. Per aquesta es conduïa l’aigua, seguint la inclinació natural del terreny, cap a les terres més properes. Però a vegades els recs podien assolir una longitud notable i servir per subministrar amb aigua amplies extensions del incultum. Aquest és el cas, per exemple, del rec que vers el 1020 projectaven construir els habitants de Corró d’Amunt i que degué estendre’s al llarg de més de tres quilometres: concretament des de la vessant de la Roca Centella fins a Corró, i d’aquí, segurament, fins a la riera de Vallfiguera.[77]

La irrigació s’aplicava als conreus més diversos: tant a les cultures del cereal com a les cultures vitícoles, sobretot, quan una i altra s’associaven amb l’arboricultura. Però, la irrigació es considerava indispensable per al conreu dels llegums, dels farratges, dels prats i de les plantes industrials. En relació amb tots aquests conreus, l’aplicació de la irrigació artificial no representa sinó excepcionalment un subministrament de nutrients addicionals. El seu efecte sobre els rendiments el té com factor de creixement. Per això la irrigació era important en els moments de màxima demanda d’aigua i quan la vegetació consumia un màxim d’energia pel seu creixement. Quant a les aigües degué preferir-se la dels rius a la de les fonts, donat que aquelles contenien petites quantitats de nutrients dissolts i partícules orgàniques, al temps que estaven adaptades a la temperatura ambiental. A canvi de les possibilitats que oferia, la irrigació exigia una sèrie d’esforços: des de la construcció dels recs fins a la neteja regular dels canals quan s’havien omplert de grava i llim. Per altra part, la irrigació també requeria una regulació clara de l’accés als recursos hidràulics. Entrem, amb això, en una temàtica complexa les implicacions jurídiques i econòmiques de la qual es van plantejar de manera diversa segons les èpoques.

5.1.2 L’accés a l’aigua

Fins a la primera meitat del segle XI la construcció i l’explotació de l’ús dels sistemes d’irrigació semblen haver estat un assumpte que requeia la majoria de les vegades en els propis agricultors. L’apropiació col·lectiva de l’aigua sembla venir suggerida per una carta ja citada de l’any 1020, en virtut de la qual els habitants de Corró d’Amunt, al Vallès, compraven a la comtessa Ermessenda el dret de desviar les diverses corrents d’aigües cap al rec que pensaven construir. Aquesta, tanmateix, condicionava la venda a que la desviació de les aigües no afectés al rec dels habitants de Samalús.[78]Certament, enfront a aquesta regulació intercol·lectiva dels accessos a l’aigua, amb l’autoritat comtal com a intermediària, hi ha també evidències de grans recs construïts per iniciativa de monestirs benedictins.[79]Però en general, degué prevaler aquella apropiació col·lectiva de les aigües pels agricultors, una pràctica que per altra part venia sostinguda per la concepció tradicional que considerava les aigües corrents com un element dels espais incultes i amb això com un bé públic al que tot home lliure tenia accés.[80]Aquesta concepció s’havia expressat ja en la legislació visigoda i es tornaria a vigoritzar per part dels sobirans al segle XII en el marc d’una política més general de reactualització de les regalies.[81]Tanmateix, l’apropiació col·lectiva de l’aigua i la noció de les aigües corrents com bé públic no excloïa que el dret d’accedir a l’aigua fos concebut com un dret individual que corresponia a un propietari qualsevol. (De fet, el dret vulgar romà, malgrat concebre les aigües com un bé públic, permetia una apropiació limitada d’aquestes.) D’aquí la possibilitat d’alienar canals de rec i terres de conreu amb les aigües que, procedents dels rius i els torrents, les irrigaven. L’aigua, en aquestes transaccions i perllongant una tradició legal romana, es considerava pertanyent als predis perquè constituïa un accessori i un valor afegit d’aquests.

Aquest fet facilitaria a partir de mitjan segle XI que l’accés a les aigües de reg quedés sotmès, almenys en part, al control dels senyors. Tanmateix, cal subratllar que resulta difícil determinar la incidència d’aquest control senyorial. En qualsevol cas, aquest no va implicar tan una patrimonialització de les aigües i una limitació significativa de l’accés a aquestes, sinó més aviat un esforç per regular l’explotació dels recursos hidràulics amb la finalitat, sobretot, de garantir la irrigació dels predis pertanyent a un domini concret. Va ser, sobretot, aquesta preocupació per la marxa del domini la que sembla haver orientat l’actuació dels senyors. Reflex d’aquesta actuació eren les garanties que els senyors s’esforçaren per atorgar als seus homes de mas pel que feia l’accés a les aigües de rec (regadora, rigatura).[82]En la mateixa línia cal interpretar, a més, la proliferació dels pactes conclosos entre senyors per accedir a les aigües i consensuar el trànsit (transitum) dels recs pels respectius predis.[83]

5.2 L’aterrassament

A l’hora d’estudiar les característiques de les feixes hem comprovat la possible existència de parcel·les agençades, emplaçades de manera horitzontal sobre els vessants. La manera tradicional de portar a terme aquest agençament consistia en la construcció de murs de pedra seca que sostenien els successius bancals de sòl. L’aterrassament donava, així, la possibilitat de conrear els vessants incultes i al mateix temps que evitava l’exposició d’aquestes terres per naturalesa pobres i esquelètiques al desgast que podien provocar les pluges torrencials i els forts corrents d’aigua. Les terrasses podien sostenir pràcticament qualsevol conreu, però cal suposar que aquestes es dedicaren de manera preferent a l’arboricultura, la viticultura i a les cultures irrigades; mentre que els cereals, pels escassos rendiments que proporcionaven, no es conreaven sinó com una cultura intercalar. La llaurada sobre els bancals s’havia de realitzar en la majoria dels casos amb l’aixada.[84]

Resulta difícil provar amb certesa per al nord-est català la difusió d’una agricultura que aplicava sistemàticament el conreu en terrasses a gran escala. Sobre els precedents antics no estem millor informats: els agrònoms romans no esmenten les terrasses i no existeix un terme llatí per designar-les. Cap document relacionat amb el nord-est català ens descriu l’existència de conjunts de terrasses més o menys amplis. Malgrat això, Pierre Bonnassie creu que entre els segles X i XI hi va haver a escala regional una veritable conquesta dels vessants.[85] Com els arguments que sostenen la seva afirmació són escassament concloents, resulta més prudent considerar com provat el coneixement de tècniques d’aterrassament, tal com les hem vist aplicades en les feixes, tècniques que probablement es desenvoluparen durant els primers segles medievals. La necessitat d’un ulterior agençament a gran escala que portaria a crear les impressionants vessants aterrassades que encara avui poden observar-se en el paisatge dependria de diversos fets. Així, l’aterrassament sols podia portar-se a terme sobre determinats sòls excloent-se d’entrada els vessants argilosos, sense resistència a l’erosió, difícils d’agençar a causa de la fisuració del sòl i dels lliscaments de terrenys. Així mateix es solien descartar terrasses sobre formacions detrítiques dels vessants calcaris. A més, la construcció, el manteniment i el conreu des bancals exigien una gran quantitat de treball i la disposició de notables recursos. Per tant, havia d’existir una forta pressió per la seva difusió. Però, encara existint aquesta pressió, res obliga a suposar que l’aterrassament hagués de realitzar-se a gran escala i com a obra col·lectiva. L’aterrassament pot pensar-se perfectament com una empresa realitzada a petita escala pel mateix interessat, que a la llarga podia conduir a l’agençament de tot un vessant. La necessitat d’aquest agençament, així com la seva qualitat, depenien, a més, dels objectius que els constructors de les terrasses s’havien imposat. Oliver Rackham i Jennifer A. Moody han indicat diversos d’aquests objectius: redistribuir els sediments, crear sòls més profunds i capaços de retenir quelcom d’humitat, incrementar la possibilitat de penetració dels arrels, controlar els mants d’erosió, incrementar la capacitat dels sòls per absorbir les pluges torrencials, crear superfícies horitzontals per les cultures (irrigades)... Finalment, la necessitat de l’agençament depenia també de la sensibilitat dels vessants i aquesta, al seu torn, podia obeir a una pluralitat de factors, tant geològics com antròpics, sempre difícils de separar. En aquest sentit, no hi ha dubte que les pluges torrencials i els forts pendents determinaven en bona part aquesta sensibilitat. Però, l’amenaça de l’erosió també depenia de la cobertura del sòl i del tipus de conreu que s’hi practicava. De fet, s’ha constatat que l’erosió sol afectar sobretot els vessants d’inclinació mitjana (fins al 12-13%) i que es cultiven des d’antic.[86]

5.3 La regeneració de les terres

L’objectiu de garantir la productivitat de les terres de conreu que pertanyien al mas s’intentà assolir de diverses maneres: per exemple, mitjançant la construcció de rases per a l’evacuació de l’excés d’aigües a les parcel·les que pel seu emplaçament es podien veure afectades negativament per les pluges prolongades o per la crescuda d’un torrent veí, sobretot, quan el sòl manifestava una escassa permeabilitat, així com quan es veia afectat per l’ascens de les aigües de saturació. El mateix objectiu de mantenir la productivitat de les terres es perseguí també incidint en el continguts de nutrients del sòl, en l’estructura i textura d’aquest, així com en la seva capacitat per retenir l’humitat. No cal dir que l’estudi sobre el grau d’aplicació real d’aquestes pràctiques ha d’enfrontar-se a un decebedor silenci de les fonts. Amb tot, quelcom podem afegir a la simple enumeració de les diferents pràctiques constatables. Comencem per senyalar que ja a les Etimologies d’Isidor de Sevilla (coneixedor dels escrits agrònomics romans) trobem una descripció dels diversos processos de treball que requeria una òptima cultura agri.[87] En concret, Isidor cita la cinis, que designa (segons sembla) la crema de les males herbes perquè la terra es desprengui del seu humor inútil; l’aratio, la llaurada preparativa, realitzada dues vegades a l’any; la intermissio, el guaret aplicat en anys alterns perquè el sòl pogués recuperar la seva força; la incensio stipularum, la crema dels rostolls; la stercoratio, la dispersió dels fems pels camps; l’occatio, el treball de besllaurar, o sigui, de rompre amb l’aixada els grans terrossos una vegada realitzada la sembra; i la runcatio, l’escarda, consistent en arrancar de la terra les males herbes. Veurem que diverses d’aquestes pràctiques descrites per l’enciclopedista hispanogot ens consten que van ser aplicades també durant els segles que estudiem.

5.3.1 Els fertilitzants

L’aplicació de fertilitzants al sòl tenia la finalitat de proporcionar a aquest una sèrie de substàncies (humus) i nutrients (nitrogen, potassi, fòsfor), per tal d’incrementar així els rendiments i la qualitat de la vegetació i millorar les propietats fisicoquímiques i biològiques del sòl.[88] Entre els possibles fertilitzants es distingeixen, per una part, els orgànics (fems humans i animals, residus vegetals), designats com fimus i stercus, els quals, segons Isidor de Sevilla, amb el seu poder nutritiu fan exuberants les plantes i tornen els camps pròspers i fecunds.[89] Per altra part, estaven els fertilitzants minerals (cendres). L’ús d’un o altre tipus de fertilitzants i la quantitat a aplicar depenia de les diferents necessitats de les espècies conreades. (Concretament, les verdures exigien fertilitzants orgànics, mentre els cereals requerien una menor quantitat de substàncies nutritives que altres plantes, fet que precissament va afavorir el seu conreu extensiu.) En general, però, estem mal informats sobre les pràctiques de fertilització als segles X-XIV. Amb tot, hi ha indicis que revelen que la pràctica de fertilitzar les terres amb fems sembla adquirir una rellevància creixent en els segles XII i XIV. Ho suggereix, per exemple, la multiplicació de notícies relatives a recintes dedicats específicament a deposar i fermentar els fems (fumurilio, femoracium...). Aquests femers semblen emplaçar-se sempre a prop de les cases. Això podria fer pensar en una major difusió de les pràctiques d’estabulament, encara que el subministre de fems no depenia exclusivament del ramat estabulat. En qualsevol cas, l’existència mateixa d’aquests recintes es significativa perquè indica l’esforç d’una fertilització intensiva i curosament aplicada. En contrast, la pràctica de femar la terra deixant al ramat pasturar sobre els rostolls resultava bastant menys efectiva, perquè l’adob no es distribuïa sinó irregularment sobre els camps i perquè una part d’aquest no trigaria molt temps en ser deslavat per les pluges.

Des del segle XIII, sobretot, els senyors no sols multiplicaren les exigències relatives a la femada de les seves terres (opus ad femandum) sinó que a més començaren a insistir repetidament en els contractes agraris en l’obligació d’adobar regularment les terres que establien. L’any 1241, per exemple, el prior de Santa Maria de Terrassa va atorgar el mas Coll i va exigir al seu titular llaurar-lo adeqüadament i femar-lo cada dos anys (ad bene laborandum et meliorandum et femandum unum annum et alium non).[90] El 1250 els monjos de Sant Cugat del Vallès van exigir al titular d’un mas de Cerdanyola del Vallès femar cada tres anys les terres del seu mas (de tribus in tribus annis femetis bene terras eiusdem mansi).[91] També el contractes establerts pels propis homes de mas amb altres agricultors evidencien aquesta preocupació pel subministre d’adobs. Un contracte de parceria, per exemple, conclòs entre Pere Boscà i la seva dona Arsenda, per una part, i el seu fill Guillem, per l’altra, atorgava a aquest últim i per cinc anys, el mas familiar, a la parròquia de Sant Pere d’Octavià, amb l’obligació, entre d’altres, de reservar per a la femada de les pertinences del mas tots els fems deposats a les seves cases.[92] Però, malgrat aquestes diverses notícies resulta impossible mesurar l’efectivitat d’aquesta pràctica sobre la productivitat agrícola. Els femers que se citen com annexes d’unes cases degueren servir, sobretot, per adobar les parcel·les més properes als centres de residència, aquelles que es dedicaven als conreus més intensius: fonamentalment els horts. En general cal assumir un dèficit de matèries primeres orgàniques i fermentables, un dèficit que no podia compensar-se per pràctiques que milloressin la composició química del sòl. L’explicació d’aquest dèficit està en les pròpies característiques de l’agricultura mediterrània: en l’escassa rellevància de l’estabulament i la manca d’integració entre ramaderia i cultura de l’agre. Però, tot això no ha de conduir a conclusions excessivament pessimistes. No oblidem que la femada no era la única manera de fertilitzar les terres i que, sens dubte, es coneixien una sèrie de possibilitats alternatives: les propietats regeneratives dels ossos i de les cendres no s’ignoraven;[93] tampoc es desconeixia la pràctica d’enriquir de manera natural i restituir el vigor al sòl enterrant la palla (femare de palea) i els residus d’aquelles plantes que conserven les substàncies (nitrogen) que prenen de l’aire i del sòl (les tiges dels llegums, del cànem i del lli, els sarments i les fulles dels ceps...).

5.3.2 Les alternàncies

No hi ha dubte que els agricultors degueren ser conscients de que els rendiments dels seus camps baixaven si es conreava la mateixa planta sobre una mateixa parcel·la durant un nombre prolongat d’anys. També degueren saber que un guaret variable però generalment breu era amb el subministrament de fertilitzants la base per una regeneració de la fertilitat del sòl. L’alternància bianual de cereals d’hivern i guaret sobre una mateixa parcel·la representava el sistema tradicional a l’àmbit mediterrani, on s’associava amb una determinada estructura parcel·laria i un determinat tipus d’arada i llaurada.[94] Aquest sistema era practicat pels agricultors de l’Antiguitat i recomanat pels agrònoms romans. Isidor de Sevilla, per la seva banda, presenta la pràctica del guaret com quelcom indispensable per una òptima cultura de l’agre.[95]La seva referència al vervactum verno aratum,[96]permet precisar el guaret no com una terra abandonada a la seva sort, sinó com una terra no sembrada que mitjançant la llaurada es preparava per la sembra següent. La funció del guaret era deixar reposar un sòl esgotat i preservar les seves reserves d’humitat. (Aquesta necessitat de retenir la humitat explica, per altra part, la necessitat de treballs que permetessin mantenir el sòl polvoritzat i lliure de males herbes.) Sobre l’aplicació medieval del guaret, però, ho ignorem tot. Les obligacions contingudes als contractes agraris respecte a la successió dels conreus i a la periodicitat del guaret i de la femada no permeten deduir l’existència de sistemes de rotació observats de manera generalitzada: sobre un mateix predi podia succeir al guaret dues collites de dos cereals diferents, com l’ordi i el blat. Els mateixos contractes suggereixen, a més, que una terra en repòs no era necessariament una terra improductiva i que existien diverses modalitats del guaret: la successió de cereals d’hivern i llegums (legumen, alternis frugibus) era una pràctica de regeneració del sòl coneguda i aplicada des de temps romans. Les propietats regeneradores dels llegums s’expliquen bàsicament per la seva capacitat de fixar el nitrogen atmosfèric mitjançant acció bacterial. Però, els llegums no sols proporcionen nutrients al sòl sinó també incideixen sobre la seva estructura. Les seves fulles limiten la il·luminació excessiva i absorbeixen l’impacte de les pluges. La collita d’una planta com la fava, per altra banda, aireja el sòl gràcies a la profunditat de les seves arrels i el deixa en bon estat per una subsegüent sembra del cereal. A canvi d’aquestes avantatges els llegums exigeixen un notable subministrament de fertilitzants i aigua. Això explica que aquest tipus d’alternància degué limitar-se a un nombre molt reduït de parcel·les.

En definitiva: després del que hem dit en els apartats precedents l’únic segur és que s’era conscient de la necessitat de deixar reposar la terra després d’un període de conreu que l’havia esgotat perquè es reconstituís naturalment mitjançant el guaret. Es pot suposar que, pel que fa al conreu extensiu dels cereals, l’aplicació d’una rotació regular s’havia vist afavorida per la necessitat de reservar temps, energies i recursos al conreu intensiu de les vinyes, els horts i els arbres. (Això deixant al marge el problema que planteja un cereal de primavera com la civada.) Però, les pròpies condicions pedològiques de la nostra àrea d’estudi semblen indicar que una rotació regular dels sòls es plantejava com opció en els casos més favorables, podent associar-se aquesta rotació al conreu successiu de diferents cereals i al conreu de llegums reconstituents. En les terres menys afavorides no havia alternativa a una rotació de ritme irregular, podent passar molts anys entre la collita i la sembra. Per tal de mantenir els rendiments resultava, doncs, decisiva la fangada amb la palla i sobretot la llaurada (laboratio), realitzada amb ajuda de l’arada i l’aixada, i repetida durant l’any, mentre les terres estaven en guaret i abans de la sembra. Les virtuts d’aquesta llaurada eren vàries: gràcies a aquesta es polvoritzava i airejava el sòl perquè estigués preparat per la sembra, s’enterraven les males herbes junt a les arrels de les plantes del rostoll, s’evitava que l’aigua remuntés a la superfície per efecte de la capil·laritat i s’evaporés en l’estació seca... En definitiva: es compensava mitjançant una notable inversió d’energies la mediocritat dels sòls i la manca de fertilitzants. Per a assegurar les collites, finalment, se’ls va dedicar a les terres una cura minuciosa, com ho posen de manifest les clàusules detallades dels contractes notarials dels segles XIII i XIV relatives al manteniment de les tanques, a la construcció de rases i a la regulació del trànsit de bèsties i homes.

6. L’EXPLOTACIÓ DELS ESPAIS INCULTES

L’explotació del bosc i dels restants espais de l’inculte, inserida en el cicle anual del treball pagès, es considera sovint com un simple complement del conreu de les terres de l’agre. Això sols és cert a mitges, perquè l’incultum oferia una sèrie de recursos sense els quals resulta difícil imaginar el funcionament d’una unitat econòmica com el mas. D’això eren conscients no sols els pagesos sinò també els senyors, els quals no dubtaren en realitzar un esforç per tal de garantir l’accés dels seus homes als spacia heremarum terrarum. [97]

6.1 La composició

El conjunt de les comarques del nord-est català es caracteritzava per una dualitat orogràfica en virtut de la qual es distingia entre els espais de montanum i de planum. Al costat d’aquesta oposició orogràfica entre la plana i la muntanya, es constata a les fonts també una oposició entre el cultum i l’eremum i que va haver una tendència a associar les dues oposicions esmentades, vinculant el pla amb l’àrea conreada i la muntanya amb l’àrea no conreada. Aquesta percepció dual del paisatge continuava una tradició cultural romana que delimitava amb exactitud l’ager del saltus com a dues àrees diferenciades en termes geogràfics, però també complementaries quant a la seva explotació econòmica.[98] Com a elements associats als espais incultes s’esmenten a les nostres fonts, en primer lloc, els boscos: la silva i el boscum (ocasionalment: la mata, la nemora i la densa).[99]Silva i boscum semblen ser termes sinònims, malgrat que silva possiblement designa una massa forestal de certa amplitud. En canvi, el terme boscum podia emprar-se també per designar una arbreda emplaçada, a vegades, entre dos camps veïns (bosc intersticial). La degradació del bosc mediterrani (un bosc fràgil i que es reconstitueix amb moltes dificultats), per altra banda, pot produir diverses formacions baixes en funció de les propietats del sòl. Entre aquestes formacions vegetals pot citar-se l’alzinar degradat (Quercetum ilicis arbutetosum), un bosc secundari que es forma allí on predominen els sòls silicis i que és el resultat de l’explotació d’un alzinar típic i de la transformació del seu estrat arbustiu, que passa a ser dominat per l’arboçar. La garriga, en canvi, acostuma formar-se en els llocs on predominen els substrats calcaris, sobre sòls esquelètics, molt exposats al perill de l’erosió. Aquesta es composa d’una important varietat d’herbes i arbustos (garric, bruc, farigola, romaní, espígol, estepa), resistents tant a les altes temperatures com a l’aridesa estival. El que les fonts denominen pascuum, representa en la majoria dels casos el pastiu natural, en tant que terreny de vegetació espontània i diversa, que s’aprofitava per l’aliment del ramat (pastura), però al que no es dedicava una cura específica.

El que hem exposat fins aquí no ha de conduir a una visió simplificadora del que representaven els espais incultes. En primer lloc, perquè la dualitat pla / muntanya i cultivat / inculte que pressuposava tenia una important càrrega cultural heretada de l’Antiguitat i que no necessàriament havia de correspondre sempre amb la realitat biogeogràfica. En segon lloc, perquè la transició del cultum a l’incultum sempre va ser més gradual del que podria deixar entreveure el contrast que postulen a primera vista les fonts. De fet, havia diversos tipus de bosc no sòls quant a la seva composició sinó també quant a la seva explotació. Havia boscos on es tallaven cada cert nombre d’anys els arbres a certa altura per recollir llenya i branques, sense perdre per això la seva capacitat de regeneració. Aquests boscos han de considerar-se en cert sentit com cultures malgrat ser designats com silva a les fonts. Per altra banda, d’aquests boscos explotats de manera més o menys sistemàtica a les arbredes locals, emplaçades al llarg dels rius i entre els camps (residuals en alguns casos, expressament plantades en altres), tan sols hi havia transicions graduals. En tercer lloc, perquè s’ha de tenir present que els espais incultes comprenien quelcom més que les muntanyes cobertes de boscos, garrigues i pastius. A aquests cal afegir un altre conjunt d’ecosistemes els trets particulars dels quals venien donats per la presència determinant i permanent de l’aigua: els estanys de l’interior, els grans aiguamolls del litoral, els rius i les riberes i les prades naturals dels deltes i de les maresmes que oferien àmplies possibilitats per a la pastura dels ramats.[100]L’extensió geogràfica d’aquests espais i la seva rellevància per a l’economia local resulten especialment destacables a les planes obertes al Mediterrani, com l’Empordà.

6.2 L’explotació

A cada mas se li atribuïa un dret d’explotar els diversos elements de l’incultum. Aquest dret de vegades ve expressament evocat en les fonts. Així per exemple, l’any 1209, els vescomtes de Cabrera confirmaren al prior de Santa Maria de Roca Rossa la propietat de tres masos de la parròquia de Sant Cebrià de Fogars de Tordera, a la Selva, amb els drets de boscar, pasturar i caçar vinculats a aquests masos.[101] El 1216 una sentència judicial, reclamada per l’abat Arnau del monestir de Santa Maria d’Amer, atorgà a un mas de la parròquia de Taialà, al Gironès, un bosc i el dret de recollir-hi glans i de tallar-hi lliurement els arbres glandífers per fer-ne tines i vaixells. La mateixa sentència reconeix el dret dels masos veïns de boscar i llenyar al bosc de Taialà, excepció feta dels arbres glandífers.[102]

Els diferents elements dels espais no conreats s’explotaven a la recerca d’una sèrie de recursos que eren essencials per a la bona marxa de l’economia pagesa. Així, als rius i als estanys es pescava, una activitat, per altra part, molt mal coneguda. Certament, a les planes del nord-est català hi ha poques reserves significatives d’aigua dolça i els rius de corrent continu són rars. En canvi, proliferen les aigües interiors de modestes dimensions: els torrents i rieres, els petits estanys (stagnos, stagnulos), les llacunes (lagunas) i els pantans (paludines). Això sembla haver estat suficient per a la pràctica de la pesca i la difusió dels vivers de peixos (vivarium, viver) i de les piscationes, veritables ecosistemes aquàtics, instal·lats al costat dels molins i de les corrents d’aigua, que proporcionaven una important quantitat de proteïnes animals (peixos, crustacis) que poden considerarse com un substitut o suplement a la dieta càrnia.[103] Les riberes podien explotar-se com pedregars (claparios, pedregarios) que oferien petras i lapides per la construcció de cases, tanques i rescloses. Els arbres d’aquestes riberes, com els àlbers, els oms, els verms i els salzes, proporcionaven fusta, escorça i fullam.

El sector més valuós de l’incultum el constituïen els boscos, les garrigues, els pastius i els prats naturals per la gran varietat i importància dels recursos que oferien a l’economia pagesa.[104]Dels boscos es podien extraure vegetals (i humus) que, barrejats amb excrements, ajudaven a fertilitzar els camps; també les cendres que proporcionava l’artigament es podien utilitzar com fertilitzants. Les fulles i les herbes podien servir com llit del bestiar. Els erms proporcionaven un seguit de matèries primeres vegetals per a la indústria (espart, grana, roldor...) i oferien així mateix llocs de pastura per al bestiar oví, cabrum i porcí (collectione glandium). Als boscos es recollia també mel produïda per les abelles silvestres, bolets i fruits (baies) per al consum humà; del subsòl es recollien arrels, bulbs, rizomes i tubercles. Aquesta diversitat d’aliments representava per als agricultors no sols un recurs en cas de fam sinó un complement important per la dieta bàsica (cereals, carn), sobretot, perquè en la seva varietat proporcionaven uns oligoelements i unes vitamines que mancaven a aquella. Als boscos i a les garrigues s’explotaven, segons sistemes diversos, arbres d’espècies, mides i edats diferents, amb la finalitat de proporcionar els més diversos tipus de fusta i llenya (fusta, ligna, ramas...) per a la indústria, els forns i la construcció de rescloses i cases (ligna ad domos construendas); per la fabricació d’eines i utensilis domèstics, per a la calefacció (energia calorífica) i l’elaboració de combustibles (llenya i carbó vegetal). L’escorça dels arbres es feia servir per a la construcció dels ruscs de les abelles. Diverses plantes de l’incultum podien emprar-se, barrejades amb adobs animals i humans, com fertilitzant verd. Per certes activitats, com la vitivinicultura, la fusta era una matèria prima indispensable en cadascuna de les fases elaboratives: per l’elaboració de tanques, per la construcció de recipients i premses, per la fabricació d’eines. De la resina de les coníferes s’extreia la pega (pix) i la brea (pix liquida) que s’empraven tant per la construcció com per a la boteria.[105]

La caça (chasza, venationes), és a dir, la captura i el sacrifici d’animals salvatges, era una altra forma important d’explotació dels espais incultes. Es tractava d’una activitat que exigia la disposició d’un cert instrumental (balesta, tesura...) i d’animals entrenats per a la persecució i captura de les preses (can de cassar furones), així com l’aplicació i el domini d’una sèrie diversa de tècniques.[106] De les fonts es dedueix que la caça es practicava habitualment en els boscos i les garrigues i tenia com objecte les bestias salvaticas, expressió que sembla englobar el conjunt de la fauna silvestre, des dels ossos (ursos), els conills (chonilibus, cirogillis) i les cabres salvatges (isarn), fins els galls de bosc (gallos salvaticos), els cabirols (cabirols), les daines (daynes) i els senglars (singulares). La caça es practicava per obtenir pells, banyes i carn, però també per protegir-se d’aquells animals que atacaven a l’home i al ramat i destrossaven les cultures.[107] Com efecte indirecte, la caça eliminava competidors de l’home pels recursos naturals dels espais incultes.[108] (A costa, per cert, d’arriscar importants desequilibris en l’ecosistema.)

6.3 L’apropiació

Els boscos com tots els llocs incultes eren, tal com havia establert la tradició jurídica romana, visigòtica i carolingia, un bé públic.[109]L’any 844 Carles el Calb va confirmar als gots i hispans del comtat de Barcelona l’antic costum de tallar llenya, explotar les pastures i aprofitar les aigües sense cap mena d’impediment. A més va manar que no se’ls exigí cap impost per la pastura del seu bestiar.[110] Lliure explotació de l’incultum i exempció tributària quedaven així associades. Al principi del segle XI encara es podia defensar que els espais erms eren iuris principalis;[111]i el comte Berenguer Ramon I confirmava el 1025 als habitants del comtat de Barcelona, com a part de les seves franchitates, la lliure explotació de les pastures, dels boscos i de les aigües, eximint-los de tot eventual tribut i servei.[112]La idea que inspirava aquestes franqueses la tornarien a reforçar els Usatges de Barcelona, proclamant el caràcter públic dels espais incultes i garantint-ne expressament el lliure accés i la lliure explotació a tots els súbdits.[113]Com a terres públiques, els boscos i els erms, les garrigues i les pastures, els rius i els estanys, podien, doncs, ser explotats pels agricultors sense que ningú pogués negar-los aquest dret ni exigir-los cap càrrega a canvi. Aquesta facultat va cristal·litzar al segle XII com a dret d’empriu (adimparamentum, ademprivium), que era el dret que al titular d’un mas se li atorgava per a explotar l’incultum i allò que ad usum hominis pertinent.[114] A canvi d’aquest dret d’explotació i no existint cap franquesa al respecte, era usual al segle XI lliurar una sèrie de càrregues públiques que es recaptaven en benefici del fisc comtal: el lenarium, per exemple, que gravava la recollida i tala de la llenya, i, sobretot, el pascuarium (pasquer), un tribut cobrat ja en època visigoda i que gravava la pastura del ramat als pastius i boscos públics.[115]

El caràcter públic dels boscos va ser, probablement, una realitat en els segles IX i X. Però a partir de la primera meitat del segle XI els espais incultes es van veure afectats per una apropiació particular dels seus sectors per part dels senyors. Així, les fonts ens mostren com es podia alienar un bosc, a vegades fins i tot amb les antigues càrregues públiques que s’exigia per la seva explotació. Freqüentment va ser el propi comte el que va alienar sectors més o menys amplis de l’inculte, afavorint així la seva futura patrimonialització. Aquestes alienacions eren la continuació d’una tradició carolíngia, i tant els emperadors com els comtes beneficiaren amb aquestes alienacions la noblesa laica i els grans establiments eclesiàstics. A les comarques del Vallès s’observa que van ser concretament els monestirs de Sant Cugat del Vallès i Sant Llorenç del Munt, així com la catedral de Barcelona els qui obtingueren extensos espais incultes de mans dels comtes. És possible que una part d’aquestes alienacions comtals es referissin a terres patrimonials. Però, també, es diu expressament que es tractava de terres públiques, això és, de terres del fisc. El conjunt d’espais incultes del Montnegre, alienat l’any 998 pel comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda, pertanyia al fiscum proprium;[116] les pastures, les garrigues, els boscos, les muntanyes i les aigües de diferents llocs del Vallès, que el comte Berenguer Ramon I i la comtessa Sança van vendre l’any 1024, pertanyien així mateix al fevum sive fiscum comtal.[117] Des dels segles X i XI les alienacions de boscos, pastures i altres espais incultes a favor dels poderosos començaren a convertir-se en quelcom corrent. Des de la mateixa època, aquestes alienacions començaren a incloure tant els drets fiscals més genèrics com aquells drets fiscals més específicament vinculats a l’explotació dels espais incultes. Al final del segle X, quan el comte de Barcelona va alienar el seu fisc de Vallgorguina, incloïa en la venda tot el cens, tribut i servei (censu et tributo atque servitia) que hi recaptava.[118] Els termes emprats són ambigus. Però l’alienació a catedrals i nobles de l’impost sobre la pastura del ramat està documentada.[119] L’any 1015 un particular fins i tot estava en condicions de vendre a Reixac del Vallès no sols un cinquena part del seu bosc, sinó també la cinquena part del pasquer que hi recaptava.[120] Aquesta alienació d’espais incultes i la seva apropiació particular va resultar paral·lela a un canvi en la consideració jurídica dels espais incultes i, concretament, del bosc. El terme, específicament jurídic, foresta es documenta des d’època franca, sobretot, en relació amb els boscos reials i amb un esforç per crear espais reservats a l’explotació del sobirà.[121] Sota els carolingis aquesta creació de forestes es considerà una prerrogativa del sobirà, el qual tenia la facultat d’aplicar-la a qualsevol element de l’incultum, prohibint, per exemple, a l’nterior d’uns espais ben delimitats, la caça, la pastura i la pesca a tots excepte al sobirà i als seus oficials. Des de molt aviat, tanmateix, sabem de forestes pertanyents a la noblesa i a les institucions eclesiàstiques, tingudes tant per concessió reial com creades per iniciativa pròpia. A la regió catalana foresta era un terme poc emprat. Però la realitat jurídica que expressava pot redescubrir-se a les devesas dels segles XII i XIII.

La gestió dels boscos i dels pastius senyorials va ser encarregada tant als batlles com a uns agents que les fonts anomenen foresters (forestarios) i el càrrec dels quals es designava com foresteria (forestaria). Els orígens d’aquests agents són en sí mateixos significatius. Els primers foresters apareixen a les fonts carolingies, vinculats a la creació de les forestes reials i desplaçant el tradicional custos saltuum regalium d’origen romà. Aquest forester carolingi va ser el producte de l’esforç de la monarquia per imposar un control sobre els boscos reials, un control que després es pretendria estendre sobre els boscos en general. Al nord-est català el forester apareix fins al segle XIII com un càrrec exercit per delegació d’un poder públic.[122] Tan sols a partir d’aquest segle podem documentar també l’existència de foresters com agents instituïts als boscos senyorials.[123]Les funcions concretes d’aquests foresters són difícils de precisar, tot i que hem d’imaginar que s’encarregarien de vigilar el bon estat dels erms senyorials, supervisar l’activitat dels caçadors, porquers i pastors del senyor i recaptar les exaccions (foresteria) i les multes (banna) que aquest podia pretendre dels que caçaven i pasturaven als boscos sense autorització del senyor.

6.3.1 Les exigències

Queda per estudiar el resultat i l’abast exactes d’aquest procés de patrimonialització de l’inculte, i, especificament, els efectes que va tenir sobre el dret d’explotació que tradicionalment s’havia atorgat als agricultors. D’entrada podem constatar que aquest dret quedava restringit en dos aspectes: d’una banda, per la imposició d’exaccions a canvi de permetre diverses formes d’explotació dels espais incultes; i, d’altra, per l’atribució als senyors de diversos drets que els permetien explotar en profit propi les terres incultes sotmeses al seu poder. Quant, a les exigències pot observar-se una doble evolució: per una banda, la patrimonialització dels tradicionals tributs públics i, per altra, la creació des del segle XI de noves exigències que semblen haver acabat substituint els tributs precedents i que es recaptaven fins i tot d’aquells que de dret hi havien estat eximits en virtut de les franqueses reials i comtals. Uns i altres han de ser considerats com exaccions que es feien efectives a canvi d’exercir el dret d’explotació de determinats recursos dels espais incultes. En aquest sentit, els diversos noms que rebien aquestes exigències expressaven tant un dret pels agricultors com un rèdit del senyor i un tribut reservat al poder públic.[124]Pel que fa aquest, ens consta que encara l’any 1063 el comte de Barcelona demanava el pasquer per la pastura dels porcs als boscos de la parròquia de Sant Martí d’Arenys, al Maresme.[125]La patrimonialització d’aquesta exigència, tanmateix, està documentada des de 1015.[126]En el segle XII ja no se l’esmenta i sembla ser que ha acabat essent substituïda per una diversitat de drets que gravaven tant la pastura com el trànsit del bestiar pels pastius i boscos del senyor (carnatge, herbatge, beuratge). Entre les exigències tradicionals figurava així mateix el lenarium. Aquest sembla mantenir-se durant els segles XII i XIII entre els usaticos lignis, així com entre els lignariis associats a les exaccions recaptades als masos. Almenys aquests lignariis semblen gravar el lignare, o sigui, la talla d’arbres i la recollida de llenya menuda. A la parròquia de Sant Quirze de Colera, el monestir homònim demanava el 1313-1314 de les seves masades garbes d’ordi pel tallium arborum.[127] Les exigències que gravaven la caça, per altra banda, es documenten des del segle XII. El 1145, per exemple, el monestir de Sant Cugat del Vallès es va reservar els usaticos venationum a les muntanyes ermes properes al monestir.[128] Fins el 1210 el comte d’Empúries comptava entre les seves prerrogatives les venationes de Colomers.[129]L’alienació de boscos i garrigues incloïa a vegades l’alienació de venationes et venabula. La pràctica de la caça, més que la recollida de llenya o la pastura, sembla haver-se imposat com un privilegi dels senyors i com una activitat que es portava a terme en espais clausurats (devesas).[130] Amb tot, sabem que la caça podia autoritzar-se expressament als ocupants d’un mas per part del senyor.[131] Altres exigències, finalment, que ens consten a partir del segle XII porten noms genèrics que fan difícil interpretar el seu sentit exacte. Això s’aplica, per exemple, als forestadges que el comte de Barcelona demanava al seu fisc de Vilamajor el 1151.[132]A Tagamanent ens consta que vers 1156 el comte recaptava en cereal les exidas de muntaga.[133]A Terrassa el comte rebia el 1152 la meitat de totes les eximentis de ipsis montibus.[134] Aquestes exigències semblen mantenirse durant el segle XIII pel que es dedueix de les raubas montanearum que l’any 1237 els batlles del monarca arrendaven a Terrassa.[135] Pel 1190, per altra part, ens consta que el senyor de Torroella de Montgrí es reservà el costum dels glans i del vermelló (consuetudine de glandibus et vermilio) enfront dels habitants de Torroella i Ullà.[136]Potser això fa referència a una taxa cobrada sobre la recollida dels glans i del vermelló.

6.3.2 Les deveses

Al costat d’aquestes exigències associades específicament a l’incultum, es pot observar també que l’autorització d’exercir el dret d’empriu podia estar condicionada al compliment de prestacions, com la jova, normalment vinculades al cultum. El 1287, per exemple, l’hereu del mas Guerau, de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità, reconegué als templers que acostumava a prestar una jova en temps de sembrada a canvi del seu dret de pastura (ratione pasture).[137] L’any 1267 la sentència d’un plet prohibí al senyor Bernat de Sant Vicenç convertir un prat de la parròquia de Sant Vicenç de Mollet, al Vallès, en terra de llaurada i li exigí mantenir-lo com espai de pastura per als ramats del homes de Mollet. A canvi d’aquest empriu (ad usum et ademprivium animalium), cadascú d’aquests homes prestaria a Bernat anualment una jova en temps de sembrada.[138]A la parròquia de Sant Pere de Navata, a l’Alt Empordà, per últim, dos masos del domini del monestir cistercenc de Sant Feliu de Cadins havien de lliurar el 1271 un cens d’una quartera de civada racione pasturarum.[139]

L’interès pels recursos de les seves terres incultes portà als senyors a reservar-se facultats d’explotar de manera directa els seus boscos i erms, una facultat que es podia fins i tot estendre als predis temporalment no conreats pertanyents als seus homes de mas. Així, el 1213 els templers establiren un mas a la parròquia de Santa Maria de Martorelles, reservant-se el dret de tallar arbres per fusta i altres necessitats, tant a les terres del mas com al bosc; així mateix es reservaren el dret de fer carbó quan volguessin i de pasturar en les terres del mas el seu ramat, salvant-se sols la integritat dels conreus.[140]Però, l’exemple més evident d’aquesta explotació senyorial directa dels espais incultes el constituïen les devesas, és a dir, els sectors incultes l’explotació dels quals estava reservada al senyor en virtut d’una decisió arbitrària d’aquest. La referència a un mas amb devesa (devesia mansi) s’ha d’entendre, en aquest sentit, com una participació del titular del mas en l’explotació privilegiada dels espais incultes, explotació que el senyor consentia a canvi d’un cens (censum devesie).[141]Podem suposar que les deveses comprenien prats naturals i pastius, però també espais de bosc sotmès a cures especials i que per això manifestaven una composició arbòria específica. La finalitat primordial de les deveses degué ser la de servir com espais de pastura del bestiar, sobretot, del bestiar senyorial. A aquesta finalitat es podien afegir d’altres, com la recollida de llenya i la captura de bèsties salvatges (devesia venacionis). De fet, fins mitjan segle XIV, les deveses apareixen repetidament vinculades a la caça sobretot dels conills.[142]En qualsevol cas, a les deveses s’associava sempre una prohibició de tallar llenya i de pasturar bèsties dirigida a qualsevol que no fos el seu titular. Per tal de fer efectiva aquesta prohibició s’ha de suposar que les deveses tenien algun tipus de dispositiu, permanent o temporal (tanca, closa). Aquest dispositiu permetia, a més, evitar el perill d’un esgotament de les espècies vegetals i animals, així com donar al bosc tallat la possibilitat de regenerar-se.

6.4 Els límits

Aquestes diverses exigències i prerrogatives, resultat d’una apropiació senyorial dels espais incultes, mostren que hi va haver un interès per part dels senyors tant per fiscalitzar l’explotació dels espais incultes que realitzaven els agricultors, com per reservar-se la possibilitat d’explotar de manera directa determinats sectors de l’incultum. Tanmateix, convé no exagerar l’abast real d’aquestes iniciatives i situar l’esmentat procés d’apropiació senyorial en els seus justs límits. Les deveses, per una part, no semblen haver constituït un fenomen d’àmplia difusió i res indica, per l’altra, que hagin comprès sinó limitades extensions dels espais incultes. Quant a les exaccions, observem, d’entrada, que es restringien a determinades activitats: la caça, la talla de llenya i la pastura. Altres activitats, com la pesca d’aigua dolça i la recol·lecció de fruits silvestres, semblen lliures d’exaccions. Però, a més, no tots els senyors semblen haver demanat aquestes exaccions. Dels senyors de la muntanya del Montseny sabem que des de l’any 1175 van atorgar almenys en dues ocasions la seva autorització als habitants de les parròquies del Montseny per pescar, caçar, tallar fusta per la construcció, recollir llenya per cremar, pasturar les seves bèsties i recollir glans a la muntanya sense cap mena de restriccions ni exaccions. La lliure explotació de la muntanya tan sols quedava restringida per al cas de l’explotació comercial de la fusta tallada.[143] Notícies com aquestes indiquen que l’apropiació senyorial dels espais incultes, en qualsevol de les seves formes, tenia els seus límits. Exceptuant el cas un tant especial de la caça, es pot afirmar que ni l’exclusió dels agricultors dels espais incultes arribà a ser absoluta, ni la implantació de les diverses exaccions pot considerar-se quelcom generalitzat. L’explicació d’aquest fet ha de cercar-se en la impossibilitat de resoldre les tensions que havia creat l’apropiació senyorial dels espais incultes. Aquestes tensions venien generades, en primer lloc, per la coexistència d’una concepció patrimonial i una concepció pública de l’incultum, que es traduïa en la coexistència d’un dret a l’apropiació individual i un dret a l’apropiació col·lectiva. Malgrat del procés d’apropiació individual dels espais incultes no s’oblidà mai la idea que inspirava el diploma de 1025, el qual atorgava als habitants del comtat de Barcelona la lliure explotació dels espais incultes. En segon lloc, les tensions esmentades venien generades per la coexistència d’una apropiació individual i una necessitat d’assegurar als agricultors l’accés als espais incultes. D’aquesta necessitat eren clarament conscients els senyors i reflex d’això era el fet que en els seus negocis i pactes procuraven, al mateix temps, fixar les seves respectives pretensions i regular els detalls de l’accés dels agricultors als espais incultes. Per altra banda, la voluntat d’assegurar als habitants d’una contrada l’accés a aquests espais podia fins i tot enfrontar un senyor amb altres senyors. Això és el que reflecteixen una sèrie de plets com, per exemple, el que va enfrontar el 1127 Bernat de Llers amb el priorat Santa Maria de Vilabertran pels prats de Figueres que els canonges pretenien convertir en camps de llaurada. Bernat es va resistir a aquesta pretensió, invocant que els prats havien estat des d’antic un lloc de pastura pels ramats dels habitants del terme de Figueres. En conseqüència, va voler prohibir a l’abat de Vilabertran llaurar els dits prats al mateix temps que exigí que els prats havien de romandre incultes i reservats a la pastura de les seves bèsties i de les dels seus homes.[144]De l’any 1216 data un altre plet que va enfrontar a Arnau, abat d’Amer, i Pere de Requesen, abat de Sant Feliu de Girona, entorn al bosc de Costa en el qual els homes de Taialà havien acostumat a fer llenya dels arbres glandífers i dels altres arbres.[145]Un llarg plet va enfrontar el 1273 a Pere, el bisbe de Girona, en nom dels homes d’Ullà, d’una banda, amb el comte Hug d’Empúries, en nom dels homes de Sant Mateu de Canet, d’altra, per l’accés als aiguamolls emplaçats als límits de les parròquies d’Ullà i Canet.[146]Un altre plet, finalment, data de l’any 1300 i va enfrontar a les monges cistercenques de Santa Maria de Valdonzella amb Guillem Durfort, senyor de Sant Feliu del Llobregat. El motiu del plet va ser la pretensió de l’abadessa de Santa Maria de tancar als homes de Sant Feliu l’accés al bosc i a la garriga de Valdonzella la Vella i de negar-los el dret d’empriu i la facultat de recollir llenya i fer carbó.[147]

Aquests conflictes i els pactes corresponents tenen un interès especial, perquè en ells no es plantejaven exclusivament les pretensions del senyor. De fet, aquest actuava en nom d’un col·lectiu (nomine universitatis hominum) i mogut per la voluntat de garantir a aquest uns tradicionals espais incultes. En aquest sentit, l’apropiació dels espais incultes per part dels senyors pogué generar a aquests nombrosos beneficis materials però distava de representar un fet absolut. En l’aspecte pràctic aquesta apropiació tingué que adaptar-se a la necessitat de permetre als agricultors l’explotació dels espais incultes perquè d’aquest accés depenia en bona part el funcionament de les economies pageses. La història dels espais incultes es vinculava, d’aquesta manera, a la història de l’explotació pagesa (al mas) i a les estratègies senyorials per garantir la reproducció d’aquesta. Resulta plausible pensar que aquest fet degué afavorir la permanència d’una concepció que considerava la possibilitat d’aquesta explotació com un dret atorgat al col·lectiu d’habitants d’una contrada. En tot cas, pot afirmar-se que aquesta pretensió, mai qüestionada en si mateixa i de forma expressa pels senyors, es reforçà durant el segle XII en el pla jurídic amb la ja constatada cristal·lització jurídica del dret d’adempramentum rustici et coloni i amb la revigorització d’una concepció antiga que considerava els espais incultes com un bé públic al que tot home lliure tenia dret d’accedir. D’aquesta manera es va establir un equilibri mal definit entre la senyorialització de fet d’aquests espais i el dret a la seva lliure explotació. Com a testimoni d’aquest equilibri mal definit podem presentar el ja esmentat plet per l’accés dels homes de Sant Feliu de Llobregat al bosc de Valdonzella la Vella. En el curs d’aquest plet l’abadessa de Valdonzella va poder argumentar que eren molts, a Catalunya, els boscos propietat de monestirs i barons i que a aquests senyors corresponia el dret de prohibir l’accés als seus boscos.[148] L’acceptació de l’usatge que garantia la lliure explotació dels espais incultes a tots els homes lliures no podia ser al·legat en contra d’aquest fet, perquè aquest usatge, segons l’abadessa, no prohibia als monestirs i als cavallers de Catalunya tenir en plena propietat boscos i deveses en els quals ningú podia entrar a tallar, llenyar i carbonar sense l’autorització del seu propietari.[149]

7. ELS SERVEIS AUXILIARS: MOLINERIA I FERRERIA

La bona marxa del mas depengué decisivament de l’existència d’uns serveis exteriors a aquest, entre les quals cal destacar la molineria i la ferreria. Tant l’un com l’altre eren institucions que proporcionaven un servei (servicium) que permetia descarregar la família pagesa de certs treballs necessaris però feixucs. Consolidats en la seva funció subsidiària durant el segle XII, aquests serveis compartien dos trets característics: el seu control per part del senyor i el seu manteniment per part d’un especialista. L’existència d’altres serveis assimilables a la molineria i la ferreria resulta difícil de constatar. Sabem molt poc sobre els forns dedicats a coure el pa a l’àmbit rural. No existí un destret dels senyors sobre els forns, excepte en els assentaments urbans i en alguns pobles rurals. El més probable sembla ser que als llocs allunyats d’aquests assentaments el pa es coïa als forns domèstics o simplement sobre les pedres i les cendres de la llar. Pel que fa als molins per trullar les olives, tot i que les notícies són molt escasses, sabem que en determinats llocs podien ser un monopoli senyorial. Així al terme del castell de Cervelló, on el senyor Guillem de Cervelló va eximir els homes del monestir de Sant Cugat del Vallès que residien en el terme del castell del destret del trull (trulium olivarum) que estava instal·lat al mas Reguers, de la parròquia de Sant Vicenç dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat.[150] Quant a les premses del vi, per últim, constatem que les referències a torcularios en les nostres fonts són freqüents fins al segle XI. El terme sembla designar la instal·lació d’origen grecoromà que també trobem representada a diferents codis hispànics altmedievals. Pel que es dedueix de les miniatures, es tractava essencialment d’una biga pesada manejada per cordes (aparell) que es feia descendir mitjançant una rosca sobre uns cistells que contenien els raïms. El most així exprimit era recollit en dipòsits situats al sòl, des d’on era després transvasat als recipients del vi pròpiament dits.[151]Però, a partir del segle XII les referències a aquestes premses pràcticament desapareixen de les fonts. És possible que això pugui explicar-se per la difusió de premses més modestes, millor adaptades a les necessitats d’una economia familiar com la del mas, amb una productivitat vitivinícola limitada. Donada aquesta última circumstància, també és possible que en la majoria dels casos s’hagi optat simplement pel més comú dels mètodes de premsa: la premsada amb els peus.

7.1 La molineria

El molí fariner (molendinum, molendinarium...) era una instal·lació que explotava l’energia hidràulica per transformar el gra en farina. Les implicacions socials i econòmiques de la difusió d’aquesta instal·lació que, en paraules de Paladi, realitzava la mòlta sine animalium vel hominum labore, han estat estudiades i discutides de manera amplia i controvertida i no és aquí el lloc per insistir en allò més del necessari.[152]Centrant-nos en els aspectes estrictament cronològics retinguem que la difusió dels molins fariners ja està documentada per a la Hispània visigoda. Per al nord-est català poden documentar-se l’existència de molins des del segle IX i per als segles posteriors podem constatar que els molins eren una instal·lació àmpliament difosa. Fins i tot al llarg dels més mediocres torrents pot constatar-se l’existència de molins. Amb tot, va haver algunes conques fluvials que van atraure més que altres un gran nombre de molins, com la conca del Ripoll, al Vallès Oriental, i la conca del Ter, al Baix Empordà. Aquesta concentració local d’instal·lacions sembla venir determinada tant pel grau d’implantació dels patrimonis senyorials a la zona com pel volum dels recursos hidràulics que podia oferir un corrent d’aigua determinat.

7.1.1 Els molins

Les característiques dels corrent d’aigua mediterranis no recomanaven instal·lar els molins al costat d’aquestes: entre d’altres, perque les fortes i sobtades crescudes i les riuades podien portar a la ruïna material de la instal·lació. Per això, es procurava emplaçar el molí sobre un canal que desviava l’aigua del corrent natural i el conduïa vers la instal·lació, emplaçada a vegades damunt una rocha (molino rocherolo) o una mota. El molí era una edificació pròpiament dita, construïda amb parets de pedra i coberta d’una teulada. Al seu costat acostumava emplaçar-se la casa en la que residia el moliner amb la seva família (domum mulnarii).

Pel que fa al funcionament d’aquest molí estem en general mal informats.[153] Els components d’aquest moltes vegades no es detallen a les fonts sinó de manera genèrica (instrumenta, quarnimentum, utensilia). Entre aquests components es compten les moles, grans peces de pedra, extretes de pedreres ben seleccionades. Les referències a peces de fusta (fustamenta, tornamenta) i peces metàl·liques (ferramentas) ens consten des de la segona meitat del segle X. De fusta eren les tremuges (tremugias) i la canal (canal) que portava l’aigua sobre el rodet (rota, rodet), també aquest de fusta i a avegades reforçat amb una anella de ferro. Es pot suposar que vers mitjan segle XI la instal·lació es composava d’uns engranatges molt simples i dues moles horitzontals a les que la turbina, mitjançant un arbre (arbor) de fusta, transmetia directament el moviment. El metall s’emprava per peces molt concretes: per a les ferradures que reforçaven el rodet i per les nadilles (nadillas) que fixaven la corredora a l’arbre. Aquest molí horitzontal tenia l’avantatge de ser una instal·lació robusta que exigia una limitada inversió de recursos i treball a l’hora de construir i mantenir-la. A més, era una instal·lació que podia treballar amb subministres limitats i irregulars d’aigua, adaptant-se així a les condicions ecològiques de bona part de la nostra àrea d’estudi. L’evolució tecnològica ulterior conduí a un perfeccionament del tradicional molí fariner, però no a la seva substitució per un nou tipus.

El molí requeria per al seu funcionament de tota una infrastructura de canals que permetien la circulació de l’aigua.[154]El punt on es prenia aquesta per desviar-la cap al molí es designava genèricament com caput aquis i aque acceptionis. En aquest punt s’instal·lava una resclosa (resclausa) que es composava d’una acumulació de llenyes i branques (leinar, ramar), graves i còdols (glebarios, pedregarios), reforçada a vegades mitjançant l’aplicació de ciment (cementum). Tots aquests materials estaven en general a la lliure disposició del constructor d’un molí en virtut del dret d’empriu. Des del punt de vista tecnològic, la resclosa permetia regular artificialment el nivell de l’aigua i acumularne la necessària per garantir un funcionament relativament constant del molí. La resclosa, per altra part, estava dotada de comportes (clausuras, estoledors, trestoledors) i una sèrie de recs assegurava la circulació de l’aigua que feia funcionar el molí. Entre aquests recs es distingia el caput regum (caput molo), el canal emplaçat a la resclosa. Aquest canal portava l’aigua cap al carcau (caccabarium, caccabus...) on l’aigua desembocava sobre els rodets del molí. Un últim canal (subtus regum, exaiguador, trestaledor) servia per evacuar altra vegada l’aigua al riu. Aquest diferents canals no degueren ser més que rases més o menys agençades, les riberes de les quals eren reforçades mitjançant arbres, estacades i terraplens.

L’entorn immediat d’un molí constituïa un veritable ecosistema resultat d’una explotació sistemàtica de l’aigua. La mateixa aigua que s’emprava per fer funcionar el molí s’emprava també per a la irrigació de les terres de conreu. Entre aquestes terres es comptaven tant els camps, els horts i els prats irrigats, freqüentment plantats d’arbres fruiters i glandífers, com els llinars i els canemars. En el seu conjunt, aquestes terres constituïen un microparcel·lari, resultat d’un agençament sistemàtic de l’entorn del molí per als conreus que requerien un subministrament regular d’aigua. L’estany artificial format per la resclosa, per altra banda, es feia servir per la piscicultura (piscationes, pischaria), constituint una biocenosi peculiar i un veritable ecosistema aquàtic dedicat a la producció de varietats de peixos ben adaptats a hàbitats lentics amb aigües càlides i alts nivells de nutrients.[155]Tota una xarxa de camins, per últim, connectava el molí amb els masos de l’entorn. Per aquests camins transitaven les bèsties que en sacs portaven el gra batut al molí i el tornaven a les cases convertit en farina. A vegades aquests camins rebien el nom específic de strada mulnera i carraria mulnera. Pel que fa al seu estatus, els camins del molí es consideraven públics i es garantia el lliure accés a aquest. A més, l’any 1131 una assemblea presidida pel bisbe de Barcelona proclamava la pau per tots els que anaven al molí a moldre i per totes les seves pertinences i bèsties.[156]

7.1.2 La senyorialització dels molins

Quant a la història de la propietat dels molins s’ha constatat l’existència de dues etapes ben diferenciades. La primera d’aquestes es va caracteritzar per la coexistència de molins pertanyents a propietaris benestants i molins d’agricultors. Aquests últims eren freqüentment instal·lacions explotades col·lectivament per diferents copropietaris, cadascú dels quals era titular d’una pars o porcio del molí. Això els donava el dret de moldre el seu gra durant un nombre determinat de «dies» (dies molentes) i «nits» (noctes molentes) del mes. (La copropietat de «setmanes», ebdomades, resulta més difícil de documentar). La segona etapa es va caracteritzar per una senyoralització dels molins, això és, per un procés que implicà tant el pas de les instal·lacions a mans dels senyors com el control dels processos de mòlta per part d’aquests. Els senyors laics i, sobretot, eclesiàstics foren adquirint «dies» i «nits», a més de molins sencers, bé mitjançant donacions (pietoses), bé mitjançant compres i permutes.

En el cas del monestir de Sant Cugat del Vallès, l’època de major nombre d’adquisicions es situa entre 950 i 1050. Bona part d’aquests molins s’emplaçaven a les contrades a l’entorn del monestir on, per altra banda, es pot registrar una massiva presència patrimonial d’aquest: així, més de la meitat dels molins adquirits per Sant Cugat entre 950 i 1200 s’emplaçaven en aquestes contrades, sobretot, al llarg del riu Ripoll i en el terme de Ripollet. La major part dels molins que va adquirir el monestir eren, per altra part, molins que els propietaris o bé havien heretat dels seus pares, o bé els havien comprat a un veí. La transferència de la propietat d’aquests molins a favor de la comunitat benedictina explica la desaparició progressiva però general dels molins explotats en règim de copropietat per col·lectius pagesos en les contrades a l’entorn del monestir. Amb tot, cal constatar així mateix una transferència significativa de molins des dels patrimonis aristocràtics i comtals vers el patrimoni monàstic.

MAPA 1

Els molins del monestir de Sant Cugat del Vallès vers el 1200

7.1.3 Els nous molins

Al costat de les adquisicions de molins, la iniciativa dels senyors es va dirigir, sobretot, vers la construcció de molins mitjançant contractes ad edificandum molendinum. Els primers d’aquestes contractes daten del final del segle X però es multipliquen en el curs del segle XI. La construcció de molins per part del monestir de Sant Cugat del Vallès, per exemple, ens consta des de la segona meitat del segle XI. A més, per als segles XII i XIII podem observar com els senyors s’esforçaren per construir molins de major capacitat i efectivitat. Al marge de les variants concretes que possiblement es puguin establir, es tractava sempre de molins de roda horitzontal, però notablement més grans i dotats freqüentment de vàries moles i rodes que podien treballar de manera simultània. La difusió d’aquestes instal·lacions, freqüentment agrupades en casals, i que exigien des d’aleshores una considerable inversió en recursos i energies, es degué en bona part a la voluntat senyorial d’aprofitar les possibilitats que donava la difusió de les ferreries, d’assegurar-se el subministrament de l’energia hidràulica i de reclutar un personal especialitzat que es responsabilitzés de la marxa d’aquestes instal·lacions.

Al desenvolupament tecnològic del molí va contribuir de manera decisiva la utilització sistemàtica del ferro (instrumenta ferri ad molendina necessaria) per a la fabricació dels eixos, dels engranatges, de les llantes de les moles... Aquesta importància de les peces metàl·liques d’un molí portà a concedir una major atenció a tot el que es referia al subministrament i manteniment d’aquestes peces. Això pogué portar a vegades a una veritable integració entre molineria i ferreria. El senyor podia garantir al que assumia el funcionament del molí que el seu ferrer s’encarregaria de reparar les peces metàl·liques de la instal·lació i els pics per repicar les moles. L’any 1215, per exemple, el capítol de Barcelona acordà als receptors de diversos masos i molins de Vilanova del Vallès que el ferrer local llossaria i repararia sempre les peces i les eines de ferro necessàries per a la bona marxa dels molins. Els receptors quedaren eximits de qualsevol exigència i tan sols se’ls demanà proporcionar al ferrer el carbó i el ferro necessari per a portar a terme el seu treball.[157]A vegades, a més, el ferrer ens consta no tan sols com a responsable de la dotació metal·lúrgica de les instal·lacions sinó també com a directament implicat en la gestió dels molins. L’any 1190 va ser el monarca qui va atorgar al ferrer Bernat i a la seva descendència la ferreria dels molins del Llobregat que recentment havia fet edificar. Les condicions eren les següents: Bernat construiria i mantindria la ferreria i repararia les llantes de les moles d’almenys quatre molins, encarregant-se a més d’adquirir el carbó que necessitava el forn de la ferreria. A canvi de reparar els pics necessaris per a restaurar les moles, rebria cada mes cinc quarteres d’ordi. Per reparar i obrar les eines restants, el monarca proporcionaria el ferro i el carbó. Al ferrer se’l remuneraria segons el costum dels molins reials de Rubí, Cervelló i Barcelona. A més, el rei va atorgar al ferrer la molineria en un dels molins, el que volia dir que el ferrer instal·laria el moliner i percebria una sisena part dels rèdits del molí.[158]

L’esforç senyorial per dotar els molins d’un subministrament adequat d’energia hidràulica es va expressar al segle XIII en la construcció de basses (bassa molendini) que permetien l’acumulació d’aigua abans de l’entrada en el canal. Una major pressió de l’aigua sobre el rodet i un increment de la capacitat de mòlta s’assolí amb la instal·lació de cups (cupos, tonnas, tinas) en l’extrem de la bassa. Aquests perfeccionaments tècnics van estar acompanyats a partir del segle XII per una preocupació molt més elemental: la d’assegurar-se l’accés a l’aigua que mantenia en funcionament els molins. Aquest accés a l’energia hidràulica que mantenia en marxa la instal·lació no era una qüestió exempta de problemes i els primers plets per l’accés a l’aigua que alimentava els molins estan documentats per a finals del segle X. Però, aquests plets es multipliquen per al segle XII a causa, sobretot, del controvertit tema del pas de l’aigua per predi aliè (servitus ducendi aqua). (La «propietat» de l’aigua, pel contrari, no sembla haver estat objecte de disputes, almenys abans de mitjan segle XIV.) La resolució d’aquests plets contemplava invariablement un acord sobre els respectius accesos a l’aigua. El més corrent era, això no obstant, que un senyor procurés, per assegurar-se el seu accés, fer-se amb l’autorització d’altre senyor per portar per les terres d’aquest. Una autorització d’aquesta mena la van rebre els monjos de Sant Cugat del Vallès d’Arnau Guillem de Mediona l’any 1122, gràcies a la qual van poder portar l’aigua del riu Ripoll a les seves terres de Reixac del Vallès.[159]Aquest transitum i passatge implicava, en concret, la possibilitat de construir canals en el predi aliè. Amb el trànsit s’atorgava també el dret a recollir les pedres i rames (empriu) necessàries per a la construcció de rescloses i canals. El trànsit era en alguns casos lliure i en altres estava sotmès a un cens pro transitu aque. L’esmentat Arnau Guillem de Mediona, per exemple, rebria per la seva autorització un cens anual d’un morabatí i d’una mitgera d’ordi. Els acords respecte al trànsit contemplaven el compromís de no interferir el funcionament dels altres molins que depenien de les mateixes aigües. Així mateix es podia estipular que l’edificació de molins, alimentats pel rec la construcció del qual s’autoritzava, no havia de comportar que els molins ja existents els manqués l’aigua necessària per fer-los funcionar. A vegades el que autoritzava el trànsit per les seves terres exigia així mateix una garantia de que tant ell com tercers poguessin emprar les aigües que alimentaven el molí per la irrigació de les seves terres.

Per fer funcionar aquestes instal·lacions cada vegada més complexes i costoses s’imposà la creació d’un personal especialitzat, encarregat dels treballs de mòlta i manteniment de la instal·lació. Les referències a moliners (molinarios) es multipliquen en les comarques del Vallès en el curs del segle XII, tot i que la primera referència a un moliner data de mitjan segle XI i es refereix a un molí de Rubí, propietat d’un tal Guifré Seniofred que el va testar el 1065 al capítol catedralici de Barcelona.[160]Al moliner l’instal·lava el senyor, generalment, mitjançant un contracte escrit. En virtut d’aquest contracte, el senyor atorgava al moliner la instal·lació, establint els censos deguts per aquest i fixant el repartiment dels rèdits vinculats al molí. El moliner, per la seva banda, prometia al senyor residència contínua i personal a les cases del molí i es feia el seu home propi i soliu. A més, prometia realitzar fidelment el seu servei (servicium molendini), pagar els censos deguts pel molí i lliurar al senyor la part dels rèdits que li corresponien. A vegades, el senyor permetia al moliner reservar-se els residus de la molta (escubia, farnat) a canvi d’engreixar un nombre determinat de porcs que, posteriorment, es repartirien a mitges.[161]El contracte entre senyor i moliner incloïa en ocasions l’atorgament d’un mas, amb el qual es proporcionava al moliner i la seva família uns recursos complementaris als que oferia el molí. L’any 1180, per exemple, Bernat de Sobarbar i la seva esposa Dolça atorgaren al matrimoni format per Ramon Carbó i Maria el mas i molí de Garriga, a Sabadell; a canvi el matrimoni lliuraria un cens anual d’una quartera de blat. A més se’ls va atorgar una tercera part de les multures. Els receptors s’encarregarien d’adquirir les moles i els atorgants assumirien el transport d’aquestes. Una tercera part de la despesa en pics, ferramentes i altres eines correria a càrrec dels receptors.[162]

Advertim, tanmateix, que el receptor de la mulneria (mulneria) no era sempre aquell que es feia càrrec de la mòlta com a tal. A vegades es tractava d’un simple intermediari a qui el senyor confiava la posada en marxa de la instal·lació. Per l’any 1234 s’ha conservat un contracte en virtut del qual Guillem de Terrassa i la seva esposa Saurina atorgaren a Ferrer Saig i la seva esposa Berenguera la molineria de dos molins que tenien prop de la vila de Terrassa. El matrimoni tindria ambdós molins i percebria en concepte de mulneria la quarta part del beneficis. A més no hauria d’assumir cap altre tasca que instituir un moliner que s’encarregués de mantenir en marxa els molins. Guillem i Saurina assumirien les despeses qui suposava renovar els pics i les moles i s’encarregarien de mantenir els recs del molí. Finalment, els atorgants autoritzaven als receptors fer de moliners si ho desitjaven, sense perjudici de percebre l’esmentada quarta part de la mulneria.[163] El contracte en qüestió permet constatar, doncs, una relació a tres nivells, amb un intermediari que s’encarregava de la institució del moliner. Tant les despeses com els beneficis es van repartir entre el senyor i el seu intermediari, quedant aquest últim encarregat de la remuneració del moliner.

7.1.4 El destret

La senyoralització dels molins va comportar no sols la pràctica desaparició dels molins pagesos explotats en règim de copropietat, sinó també la implantació d’un destret que obligava a moldre el gra en el molí del senyor. Les referències a aquest destret són escasses i no anteriors a mitjan segle XII. Una carta de 1208, per exemple, permet documentar com Guillem de Montcada va empenyorar el seu castell de Castellar del Vallès juntament amb el destret que obligava als habitants de Castellar, Sentmenat i altres llocs moldre el seu gra als molins del terme del castell.[164] Però l’abast del destret que s’evoca en les fonts no està gaire clar. Aquest sembla implicar l’obligació dels habitants d’un terme de moldre el seu gra en el molí senyorial. L’any 1255 Arnau, un batlle del monestir de Sant Daniel de Girona relatava en un llarg plet com l’abadessa Agnès li havia cedit el seu dia un molí a la riera de Tornavells, a Canet d’Adri, al Gironès, amb la promesa d’exercir el destret per obligar els homes de Vainera, Torns i Coromina de moldre el seu gra al molí i proporcionar el treball necessari per al transport de les moles i el manteniment de la resclosa. Tanmateix, la successora de la dita abadessa havia deixat d’exercir el destret amb les consegüents pèrdues per al batlle, pèrdues que aquest estimava en vint-i-quatre esquil·lates de cereal. La sentència final instava a l’abadessa a obligar als homes de Vainera, Torns i Coromina a anar al molí en qüestió i acomplir amb els treballs acostumats.[165] Altres notícies, al marge de les esmentades, permeten constatar des del segle XII intents per part de determinats senyors de forçar l’ús dels seus molins en detriment dels molins d’altres senyors. A les querimonies presentades per Ermessenda i els seus fills contra Ramon Gausbert, el castlà del castell d’Arraona, l’acusava d’haver forçat als homes del terme d’Arraona a no moldre els seus grans en els molins d’Ermessenda.[166] En conjunt, les notícies que hem citat permeten constatar una certa difusió del destret, l’abast de la qual, però, resulta impossible d’avaluar de manera precisa. Es pot retenir, en tot cas, que aquest destret podia fer-se efectiu de dues maneres: per una part, el senyor podia obligar els homes d’un terme a utilitzar el seu molí; per l’altra, el senyor podia prohibir l’existència de qualsevol altre molí en un terme determinat. Ambdues mesures, com ha recalcat Pere Ortí Gost, tenien una mateixa finalitat: la d’establir un privilegi d’exclusivitat per al molí senyorial. Aquest privilegi, al seu torn, permetia assegurar la clientela i la rendibilitat d’una instal·lació que requeria del senyor unes notables inversions per a la seva construcció i el seu manteniment.[167] A canvi del privilegi d’exclusivitat per al seu molí, finalment, el senyor havia de garantir la moltura adequada del gra portat a la molta i regular l’accés dels agricultors al molí. Aquest accés es podia fixar com una quota temporal atribuïda a cadascuna de les famílies que acudien al molí: d’aquesta manera, en algunes parròquies del Baix Empordà ens consta que en un domini determinat diverses famílies tenien cadascuna assignades certes «parts», fraccions de temps («dies» i «nits»), durant les quals podien moldre el seus grans de cereal en tant que parcers (parcerii) del molí senyorial. Així, l’any 1292 Ramona i el seu marit, Pere de Crosa, de Vilaromà, van vendre a Ahomar, del mateix lloc, un «dia» i una «nit» del molí d’Avall, emplaçat en els límits de les parròquies de Palamòs i Vall-llobrega, en la setmana que tenien dos «dies» i dues «nits». Aquest molí el compartien Ramona i Pere, com parcers, amb Maria de Palomar, Guillem Ermengol, Bernat de Grau, Arnau de Sitges i Ramon Vidal. El molí era domini del monestir de Sant Feliu de Guíxols i aquest rebria d’Ahomar cada any pel «dia» i la «nit» que havia comprat un cens de quatre migeres de gra.[168]

7.1.5 Les exigències

La difusió i consolidació del destret es va veure afavorit per la qualitat tecnològica dels nous molins: l’estalvi que implicaven per l’economia pagesa no deu ser infravalorat i degué ser reconegut pels propis afectats, malgrat les exigències que se’ls plantejaren a canvi. Entre aquestes exigències es comptaven un seguit que gravaven el gra que els obligats pel destret portaven a moldre al molí. Citem, per començar, la mulneria: una taxa que ens consta des de mitjan segle XII i que es lliurava bé al moliner bé al titular de la molineria.[169]La multura, per la seva banda, era una exigència percebuda pel senyor i que podem documentar des del final del segle XI. La seva taxa resulta difícil de precisar perquè acostumava a ser variable d’un lloc a altre. Per al segle XIV i al Rosselló s’ha constatat que la moltura representava entre una setzena i una divuitena part de la farina molta al molí.[170] De la moltura sols quedaven exempts el senyor i els seus familiars, tot i que a vegades els beneficiaris d’aquesta exempció havien d’assumir altres càrregues relacionades amb el molí senyorial, com el transport de les moles. Un repartiment de la moltura podia acordar-se entre el senyor i el moliner (i la quota atribuïda al moliner s’assimilava potser a la mulneria). Un repartiment podia pactar-se també entre el senyor i aquell que es responsabilitzaria de construir i mantenir el molí en virtut d’una cessió indefinida o temporal a canvi del pagament d’un cens. A vegades un repartiment de les despeses precedia al repartiment dels rèdits. El 1144, per exemple, el bisbe de Barcelona s’encarregava de la meitat de les despeses que ocasionaria la construcció d’un molí al terme de Barberà del Vallès. Una vegada construït, percebria un terç dels rèdits del molí, però assumiria també un terç de les despeses requerides per al manteniment de la instal·lació.[171] La molitja (molegia), per últim, era una exigència que es constata vinculada als molins des de la segona meitat del segle XII. Aquesta acostumava gravar els masos que feien ús del molí. Sobre la seva taxa no sabem res i tampoc podem precisar fins a quin punt no es tractava sinó d’un equivalent de la multura. En qualsevol cas, tant la molitja com la moltura i la mulneria, s’han de considerar com unes exigències lliurades a canvi d’un servei, com unes taxes pagades a canvi del treball realitzat per transformar el gra en farina. No resulta difícil imaginar que aquest servei interessava als propis agricultors: a més d’estalviar els recursos que hauria requerit el manteniment d’unes instal·lacions pròpies, la molineria permetia descarregar la família d’uns treballs tan necessaris com reiteratius i feixucs.

7.1.6 Els treballs

A la moltura, mulneria i molitja cal afegir altres exigències imposades als usuaris dels molins, com el pagament d’un cens en diner per la reparació i renovació dels pics del molí, exigència documentada per al domini episcopal de Domeny, gràcies a un capbreu del final del segle XII.[172] L’obligació de realitzar jornals per a la construcció d’un nou molí, per altra banda, està documentada des del segle XII. Vers la mateixa època apareixen les exigències quant al manteniment del molí, les operas molendinorum, específicament aquelles referides al transport de les moles noves quan les anteriors s’havien desgastat per la mòlta. Una mica més tard es documenta l’obligació de contribuir al manteniment de la resclosa, així com a la construcció, el manteniment i l’escura dels recs i de les palafangues quan aquests s’havien omplert de llot, llim i grava, reduint, així, la capacitat del rec de portar aigua. A uns masos de Vallalta, per exemple, els monjos de la cartoixa de Sant Pol de Mar els exigien carregar les moles al molí (ducent molas ad molendinum) i reparar la resclosa quan els monjos ho consideraven necessari (resclosam molendini reparant). A uns masos de les parròquies de Sant Pere i Sant Miquel de Vallmanya els mateixos monjos de Sant Pol els exigien vers l’any 1300 escurar el rec i la bassa del molí senyorial (excurare et mundare regum et bassam molendini) a més de contribuir amb el seu treball al manteniment de la resclosa (tornare resclosam) i al transport de les moles. Durant les jornades de treball, els monjos prometien proporcionar aliments (comestiones) als homes dels seus masos.[173] Aquestes diverses prestacions en treball semblen haver estat força esteses i sabem fins i tot d’intents d’imposar-les per la força. Vers l’últim terç del segle XII els homes del terme del castell de Castellbisbal es queixaren davant el seu senyor, el bisbe de Barcelona, respecte dels serveis al molí que els havien sigut imposats pels vassalls episcopals del castell.[174] Les exempcions d’aquestes prestacions i la seva conversió en un cens, finalment, tan sols es poden constatar de manera excepcional i com el resultat d’un acord col·lectiu entre el senyor i els homes del seu domini. Al terme del castell de Cervelló, al Baix Llobregat, per exemple, els homes de Guillem de Cervelló van ser eximits l’any 1267 de l’obligació de tallar arbres per a la obra de les rescloses dels molins[175] Al lloc de Palol de Revardit, els homes de Bernat de Palol van assolir a començament del segle XIV que el seu senyor els convertís el destret del molí i les obres a realitzar a la resclosa en un cens anual que havien de lliurar en ordi.[176]

7.2 La ferreria

El desenvolupament de l’utillatge agrícola i de les instal·lacions com el molí difícilment hagués estat possible sense un desenvolupament simultani de la metal·lúrgia i sense una difusió de les ferreries rurals. D’aquestes últimes ens ocuparem en els apartats següents.[177]

7.2.1 La difusió de les ferreries

El terme fabrica (fàbrega) era als segles XI-XIV el terme per designar el lloc on treballava el ferrer: la ferreria. Aquest és, pel que es dedueix de l’exhaustiva revisió de les fonts escrites, el sentit més usual de fabrica. L’especialista que aquí treballava es designava com faber, ferrarius. Les noticies de ferreries i les referències documentals a ferrers, comencen a succeir-se entre els anys 1050 i 1150 i es fan cada vegada més freqüents a partir de mitjan segle XII. Com ho mostra el mapa adjunt, aquesta difusió va ser bastant uniforme sobre el conjunt de les dues comarques del Vallès. En total tenim documentades per aquestes comarques i fins al començament del segle XIV gairebé quaranta localitats que disposaven d’una o més ferreries. Amb tot, el nombre real de ferreries en aquestes comarques degué ser força més elevat si tenim en compte el caràcter sempre parcial de la informació que proporcionen les nostres fonts. Aquesta densitat, notablement alta, de les ferreries a escala comarcal permet una primera constatació: per a l’agricultor la ferreria estava (relativament) a prop. Això vol dir, que no necessitava gastar molt de temps i de recursos per desplaçar-se a la ferreria i sol·licitar el servei del ferrer quan necessitava llossar les seves eines.

La ferreria apareix freqüentment associada a un hàbitat de tipus dispers. El 1141, per exemple, els monjos de Sant Llorenç del Munt atorgaren a Bernat i a la seva esposa Guillema una ferreria que estava instal·lada a una modesta edificació, situada prop del mas on habitava el ferrer.[178] Però també es pot documentar el cas d’una ferreria emplaçada a l’interior d’una sagrera o en el seu veïnatge immediat: això és el que sembla observar-se a llocs del Barcelonès i del Vallès, com Mollet, Lliçà de Vall, Sant Climent de Llobregat, Sant Andreu del Palomar, Cardedeu i Pertegàs. A més, totes les petites ciutats del nord-est català semblen disposar d’una o varies ferreries. A les viles monàstiques de Sant Cugat del Vallès i Amer, per exemple, sabem de l’existència d’una ferreria emplaçada a l’interior del recinte urbà.[179] Però, la ferreria d’una vila no necessàriament havia d’emplaçar-se intus villam. Els habitants de la vila de Sant Celoni, per exemple, utilitzaven l’any 1157 la ferreria emplaçada a la veïna sagrera de Sant Martí de Pertegàs i propietat dels frares de l’Hospital.[180]

7.2.2 El funcionament de les ferreries

Retinguem d’entrada i per evitar malentesos que la funció principal d’una ferreria no era mai l’extracció i reelaboració del ferro (reducció del mineral, forja) sinó, en primer lloc, la reparació de l’einam dotat amb elements de ferro, sobretot d’aquell que es feia servir a l’agricultura. A la reparació d’aquests instruments s’afegia possiblement la tasca de substituir les ferradures desgastades de les bèsties. En tot cas i com veurem, el treball del ferrer incloïa també la reparació dels elements de ferro dels molins pertanyent al senyor (instrumenta ferri que ad molendina necessaria). Tan sols en segon lloc i en alguns casos particulars venia la producció d’artefactes de ferro (específicament d’aquells que eren relativament senzills de fabricar). Aquesta constatació relativa al treball del ferrer ve confirmada pels verbs més específicament relacionats amb el seu treball: llossar (locedare), calçar (calceare) i perbocar (perbocare). Tots aquests es relacionen, quant a la seva semàntica, a l’acció de reparar les eines i afegir el ferro que han perdut en el curs del treball que amb elles s’havia realitzat. Almenys el verb llossar també podia relacionar-se amb la reparació dels elements de ferro dels molins (operare ferramenta molendinis).

MAPA 2

La difusó de les ferreries a les comarques del Vallès (segles XI-XIV)

Entre les diverses eines que el ferrer es dedicava a llossar a la seva ferreria es comptaven genèricament el que les fonts anomenen les ferramenta quae ad usum laboracionis et agriculture pertinent i, més concretament: els elements de ferro de l’arada (particularment, les relles); les eines de la llaurada, les eines de la collita, les eines per a treballar la fusta i la pedra i altres eines com els agullons de l’agullada, les tisores i els raors. Es tractava en tots els casos d’instruments que experimentaven un fort desgast quan eren utilitzats: respecte a les relles, per exemple, no és sobrer recordar que l’arada més simple gastava cada any un nombre considerable de relles. Aquest desgast dels elements de ferro reduïa l’efectivitat de les eines i la productivitat del treball. Aquest desgast, a més, es produïa just en aquell moment del cicle agrícola (llaurada, collita, verema) en el que resultava una urgència poder disposar d’unes eines ben preparades.

La reparació dels artefactes esmentats no necessitava de mitjans tècnics excessivament complexos i cars. Pel que podem deduir de les fonts iconogràfiques i escrites, el ferrer treballava amb un conjunt d’eines (aparatuum fabrice) certament senzilles: les tenalles (tenayles), per a aguantar la peça de ferro que escalfava al forn (tenalles de fornal) i per subjectar la peça de ferro que el ferrer treballava sobre l’enclusa (tenalles de mà); els martells i els malls (mallos), martells grossos i de mànec llarg; els talladors (tallatores), martells de mànec llarg i ferro molt tallant que es feien servir per a tallar les barres de ferro; la manxa (manxia, manxer, mantega), per a donar aire (manxar) al forn; l’enclusa (encluga, includa), feta de pedra o metall, situada al sòl o sobre un tronc, damunt la qual el ferrer treballava el ferro a cops de martell i de mall; els furgadors, barretes de ferro per a furgar el foc del forn; les destrals, per tallar la fusta i la llenya; i l’esmoladora (esmoladora), de pedra o metall, per esmolar les eines de tall. A més, el ferrer acostumava a tenir una o més bèsties per carregar i transportar el ferro i el carbó necessaris per a mantenir en marxa la ferreria. Quant al forn del ferrer, diguem que mai no s’evoca de manera explícita a les fonts escrites. En conseqüència ho ignorem tot quant a les seves característiques, la seva capacitat i el seu rendiment. S’ha dit que fins al segle XI el treball del ferro a l’àmbit rural degué realitzar-se a una simple cavitat al sòl. També s’ha dit que la difusió de les ferreries sembla haver coincidit (tot i que això no deixa de ser una hipòtesis encara a verificar) amb un desenvolupament d’un forn tecnològicament més complex. Amb tot, no resulta indispensable vincular la difusió de la ferreria amb un desenvolupament tecnològic del forn: al ferrer li bastava per calfar el metall i llossar les eines un forn força simple. En qualsevol cas el forn estava sempre instal·lat a l’interior d’una edificació específica (domos fabrice), la qual acolliria, a més, l’obrador del ferrer i el conjunt del seu einam (aparatuum fabrice).

Per funcionar la ferreria necessitava ferro com a matèria primera i carbó com a combustible.[181]El subministrament del ferro, pel que es dedueix de les nostres fonts, era garantit pel propi senyor de la ferreria. Per a procurar-se aquest ferro el senyor disposava de diverses possibilitats: si era propietari de mines de ferro, podien ser aquestes mines les que proporcionaven el ferro necessari per alimentar les seves ferreries. Així, sembla plausible pensar que les mines de ferro comtals del Conflent, documentades per un capbreu de l’any 1151, subministraren amb ferro les ferreries pertanyent al comte que ens consten per a aquesta mateixa data a diversos llocs del nord-est català (Terrassa, Vilamajor, Caldes de Montbui, Llagostera, Palau-sacosta, Caldes de Malavella i Llofriu). Si el senyor no era propietari de mines, el que degué ser el cas més freqüent, podia comprar el ferro als mercats urbans. (L’obligació del ferrer de lliurar peces de ferro al seu senyor es pot documentar, però no sembla una obligació gaire difosa).[182]Aquest ferro comercialitzat en forma de barrells i lingots (ferre no obrat) podia procedir de les mines senyorials. Però, cal tenir en compte que juntament a aquestes vetes metàl·liques, l’explotació de les quals exigia la inversió de notables recursos, existien aquelles reserves de ferro de superfície (ferro pisolític, com la limonita) que podien trobar-se disperses en múltiples indrets i que, donats uns mínims quant a la seva composició mineral (contingut de ferro i manganès), resultaven més fàcils d’explotar. Aquest ferro no necessàriament havia d’elaborar-se a càrrec dels senyors. Es pot pensar (malgrat el silenci de les fonts) que aquest va entrar en els circuits comercials com a resultat d’una metal·lúrgia portada a terme a petita escala per especialistes en l’extracció, reducció i forja del ferro de superfície. Serien aquests especialistes (entre els quals es pot comptar el mateix ferrer) els qui portarien el ferro als mercats urbans, específicament als mercats de les petites ciutats que començaren a proliferar a partir del segle XII arreu del nord-est català.

Pel que fa al carbó vegetal (carbonem), el combustible indispensable per a una reelaboració adequada del ferro, sabem que s’elaborava als boscos (carboneres), en alguns casos a compte del senyor. Així, l’any 1213 els templers de la comanda de Palau-solità, al Vallès, es reservaren enfront del receptor d’un mas de Martorelles la facultat de fer carbó a les terres del mas quan volguessin.[183] En el cas que el carbó no fos produït en el marc dels dominis senyorials, podia ser comprat, al igual que el ferro, als petits productors (carbonaires) que l’oferien als mercats urbans. Finalment, tinguem en compte al respecte que l’elaboració del carbó al bosc (el carboneig) es considerava com una facultat associada al dret d’empriu, o sigui, al dret de lliure explotació dels espais incultes (usum carbones faciendi).[184]

7.2.3 La senyoria sobre les ferreries

Com veurem, la difusió de les ferreries cal interpretar-la com una iniciativa dels senyors la finalitat de la qual era posar a disposició dels agricultors un servei que garantís unes eines més eficaces (i també unes peces i uns engranatges més resistents als molins). No pot sorprendre, doncs, l’estreta associació que s’observa de manera repetida entre la presència de les ferreries i l’existència de dominis senyorials de certa entitat geogràfica. Un exemple evident en aquest sentit el proporciona un capbreu comtal de l’any 1151 on es constata que a l’honor de Terrassa hi havia un total de cinc ferreries; els honors de Vilamajor i Caldes de Montbui disposaven, respectivament, d’una ferreria; a Caldes de Malavella hi havia tres ferreries, de les quals el comte recaptava el seu lloçol, salvant els drets del seu ferrer; l’honor comtal de Llagostera, per últim, disposava de dues ferreries. Observem, a més, que el lloçol el cobrava el comte als altres honors localitzats a les comarques de la Selva i del Baix Empordà: Quart, Llofriu i Palafrugell.[185] La mateixa associació de ferreria i dominis s’observa també per a altres senyories i altres contrades: la ferreria de Ripollet, per exemple, pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès i servia als nombrosos masos que el monestir tenia a l’entorn d’aquella localitat. La ferreria de Vilanova del Vallès pertanyia al capítol catedralici de Barcelona i treballava per a la trentena de masos que la pabordia de desembre tenia a la vall de Vilanova.

Al senyor de la ferreria corresponia garantir el que les fonts denominen el servicium fabrice et ferrarii. Això volia dir que el senyor tenia una sèrie d’obligacions envers aquells que acudien a la seva ferreria. Entre aquestes obligacions figurava que el senyor havia d’instituir en el seu ofici al ferrer. A aquest, freqüentment, el senyor li atorgava un lloc on habitar i unes terres per a conrear (mansum in quo abitat faber). El senyor havia de vigilar, així mateix, el treball del seu ferrer i garantir que aquest es realitzés de manera correcta. El senyor havia de finançar la construcció de la ferreria (domos fabrice) i l’adquisició de les eines necessàries per al treball del ferrer. A més, el senyor havia de proporcionar les matèries primeres necessàries per a mantenir l’activitat permanent de la ferreria: el ferro i el carbó, el transport dels quals cap a la ferreria era imposat a vegades com obligació als habitants dels masos que hi llossaven les seves eines.

El ferrer era un home de prestigi, admirat pels seus coneixements i per les seves habilitats. Freqüentment era un home (casat) que havia heretat l’ofici i l’obrador del seu pare o d’algun altre familiar.[186] El ferrer era instituït en el seu ofici pel senyor de la ferreria mitjançant un contracte escrit. El ferrer acostumava a dependre de manera estricta del senyor i havia de guardar-li fidelitat sòlida i prometre-li de romandre a la seva ferreria com home afocat.[187] Així mateix, el ferrer havia de comprometre’s a mantenir la ferreria ben preparada i equipada i a realitzar el seu treball a satisfacció dels usuaris (bene lauceare, servire bene fabrica). El ferrer acostumava pagar una entrada en moneda a l’hora de rebre la ferreria de mans del senyor. Així, el 1228 el ferrer de Sant Sadurní de l’Heura va pagar al sagristà i paborde del mes de juny del capítol de Girona cent sous de Barcelona per veure confirmada la titularitat de la ferreria que havia heretat del seu pare. A més d’aquesta entrada, el ferrer podia ser obligat a pagar determinats censos al seu senyor i al batlle d’aquest. Així, el ferrer de Mollet del Vallès havia de pagar al bisbe de Barcelona un cens pro ferraturis.[188]L’any 1289, per altra part, el ferrer Pere havia de pagar al monestir de Sant Cugat del Vallès per la ferreria de Ripollet anualment un cens d’una unça de pebre.[189] El 1293, finalment, l’abat del monestir de Sant Pere de Galligants atorgà al ferrer Berenguer i la seva esposa Benvinguda la ferreria de Santa Eugènia, al Gironès. Com a cens Berenguer donaria cada any a l’abat dos coltells caulers i dos falçons en Pasqua. El batlle del monestir rebria del ferrer altres dos coltells i dos falçons.[190]

A vegades, el ferrer s’havia de comprometre a reparar i fabricar les eines no sols dels agricultors sinó també les eines pertanyent al senyor de la ferreria i que aquest necessitava per a les seves terres d’explotació directa. A l’esmentat ferrer de Santa Eugènia l’abat del monestir de Sant Pere de Galligants l’exigia fabricar i llossar totes les relles, els caveguells, els rastells i perbocar els agullons de l’agullada que el monestir necessitava per explotar el seu domini de Santa Eugènia. A canvi d’aquest servei prestat al monestir, el ferrer rebria cada any, a més del ferro necessari per a portar a terme el seu treball, diverses quantitats de cereal. A més, els monjos es comprometien a proporcionar al ferrer un repàs el dia que havia de fabricar les relles del monestir.[191] El ferrer de Palol de Revardit havia de fer totes les obres de ferro (operas de ferro) al seu senyor, Bernat de Palol, el qual, per la seva banda, es va comprometre l’any 1311 a proporcionar-li carbó per a l’obra i aliments.[192]

7.2.4 El destret

La ferreria era un monopoli senyorial i en virtut del destret associat al monopoli, el senyor podia obligar als agricultors a acudir exclusivament a la seva instal·lació per a fer llossar les seves eines (fabrica de districtu) i demanar per això una taxa anomenada lloçol. A l’hora d’atorgar de manera contractual la ferreria el senyor es comprometia amb el ferrer d’exercir el seu destret (districte facere) per tal d’obligar als homes sotmesos al seu domini a fer llossar les seves eines a la ferreria. De manera complementària, el senyor podia garantir al ferrer que no permetria l’existència d’una altra ferreria en el veïnatge immediat: així, l’any 1228 el sagristà i paborde del mes de juny del capítol de Girona va prometre al seu ferrer de la parròquia de Sant Sadurní de l’Heura que no permetria l’existència a la parròquia d’una altra ferreria.[193] L’obligació d’acudir a la ferreria senyorial afectava tant als homes vinculats al senyor de la ferreria com a la resta d’homes que residien i llauraven en el terme d’una o més parròquies, independentment (això sembla) del senyor a què estaven sotmesos. Així, per exemple, quan l’any 1255 els monjos de Sant Cugat del Vallès atorgaren un mas a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor, van demanar al titular en concepte de lloçol anualment una quartera d’ordi, a lliurar segons la mesura que empraven els altres parroquians per fer efectiu el lloçol. A canvi, els monjos acordaren que el ferrer li faria el servei que acostumava fer a la resta dels parroquians de Sant Sebastià.[194] L’exempció del destret havia de fixar-se de manera expressa i podia venir contemplada a l’establiment atorgat a un home de mas pel senyor del mas i de la ferreria. Així, l’any 1257 el monestir de Sant Cugat va establir el mas Trilles, de la parròquia de Sant Cebrià d’Aiguallonga, fixant que el titular del mas no havia de lliurar cap exigència en concepte de mulneria i ferreria, podent elegir lliurement la ferreria i el molí quan necessités reparar les seves eines i moldre el seu gra.[195]De manera semblant al cas dels molins i de la molineria, la finalitat del destret de la ferreria era establir un privilegi d’exclusivitat en el context d’una demanda limitada del servicium fabrice et ferrarii. Aquest privilegi, al seu torn, permetia, assegurar la clientela i la rendibilitat d’una instal·lació que requeria del senyor unes notables inversions per a la seva construcció i el seu manteniment.

7.2.5 El lloçol

En tant que monopoli senyorial, a la ferreria quedaven afectats una sèrie d’usos. Entre aquests podem citar els censos en formatges i ous cobrats l’any 1293 a Santa Eugènia per la reparació de determinats objectes domèstics, com els raors i les tisores.[196]Tanmateix, l’exigència que gravava més propiament el servei de la ferreria era el lloçol (locidum). Es tractava d’un cens que gravava sobretot la reparació dels elements de ferro dels que estaven proveïts els instruments de treball i la difusió del qual va ser contemporània a la difusió de les ferreries. A partir del segle XIII el lloçol es trobava ben consolidat com una exigència vinculada a la ferreria i s’havia convertit en una notable font de beneficis per al senyor de la ferreria, un fet que explica que hagi estat una obligació curosament registrada als capbreus pels senyors de la ferreria.[197]Entrat el segle XIII, per altra part, el lloçol començà a fixar-se com a exigència en les clàusules dels contractes d’establiment.[198]Consolidat d’aquesta manera com exigència pròpia de la ferreria, el lloçol no era sols una manera d’aprofitar financerament el monopoli de la ferreria. Des de l’òptica del senyor era també una aportació feta pels usuaris de la ferreria amb la finalitat de garantir el sosteniment material de la ferreria. Des de l’òptica dels pagesos s’entenia el lloçol com una exigència lliurada a canvi del servei prestat pel ferrer.

El lloçol era un cens pagat pels agricultors i llauradors. En el domini que el monestir de Sant Llorenç del Munt tenia a Matadepera, per exemple, era costum l’any 1200 recaptar el lloçol de cada propietari d’una parella de bous.[199]El costum de recaptar el lloçol segons l’espècie i el nombre de les bèsties de llaurada (iuxta numerum seu quantitatem animalium aratoriorum cum quibus colunt possessiones) pot constatar-se en diversos altres dominis.[200]Però, el que semblava més corrent era establir com a índex del lloçol cadascun dels masos (i cadascuna de les bordes) d’una o més parròquies. Així, una carta del final del segle XII fa constar de manera expressa que tots els masos que la comunitat de Sant Feliu de Girona tenia a Llagostera havien de donar el lloçol al comte.[201]El monestir de Sant Cugat del Vallès i el seu paborde de Palautordera, per la seva part, pretenien l’any 1205 cobrar a la parròquia de Santa Maria de Palautordera el lloçol de trenta-set masos que eren alou del monestir.[202]Per a 1275 i 1290 s’han conservat dos capbreus que mostren com els senyors de la casa forta Canalies recaptaven el lloçol sobre una seixantena de masos de la parròquia vallesenca de Santa Perpètua de Mogoda.[203]Una forma mixta s’aplicava a Sant Feliu de Llobregat, on l’any 1263 Romeu Durfort va atorgar a Maria i al seu marit, Bernat Ferrer, la ferreria de la vila de Sant Feliu de Llobregat, la qual ja l’havien tingut els antecessors de Maria. Romeu va prometre als receptors que exerciria el seu destret per obligar a acudir a la ferreria els seus homes de Sant Feliu i de les parròquies de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Santa Creu d’Olorda. Tots aquests homes estarien obligats a llossar a la ferreria de Sant Feliu com era costum. Maria i Bernat podrien recaptar pel seu treball anualment diverses quantitats d’ordi de divuit homes i vint-i-tres masos enumerats nominalment a la carta d’atorgament de la ferreria. Malgrat tot, la mateixa carta afegeix que tots els homes i les dones que en el futur vinguessin a residir a la vila de Sant Feliu o als masos i honors que Romeu Durfort tenia a les parròquies esmentades, estarien obligats a fer efectiu el lloçol de la manera següent: els que llaurarien amb un parell de bous, lliurarien una quartera d’ordi al ferrer; els que no estarien en condicions de reunir la parella de bous, lliurarien un lloçol l’import del qual estaria en funció de la grandària de les seves possessions.[204]

El lloçol era sempre un cens fix i anual que, a Sant Feliu de Llobregat, per exemple, es pagava una vegada portada a terme la collita del cereal (tempore messium). Quant a la seva forma material havia diversos tipus de lloçol, segons el producte que s’imposés: el més estès era el locidum de pane, es a dir, el lloçol cobrat sobre les collites dels diversos cereals (blad, annona, cibaria), entre els quals es citen específicament l’ordi i l’espelta. D’aquest locidum de pane es distingia el locidum vini, recaptat en vi (vinum) o en càrregues de raïms (racemos). Un locidum carnis sembla haver existit, tot i que no deixà de ser un tipus de lloçol excepcional. A molts indrets, tanmateix, acabà per imposar-se una combinació del lloçol del cereal i del lloçol del vi com a exacció específicament vinculada a la ferreria. Així, a la parròquia de Sant Pere de Reixac l’abat de Sant Cugat demanava el 1261 d’un mas dues quarteres de cereal sense especificar i mitja quartera d’espelta, a més de dues quarteres de vi. Tot seria fet efectiu per sant Miquel a canvi de rebre el servei de la ferreria.[205]El 1271 i a la mateixa parròquia l’abat de Sant Cugat exigia a un altre mas una mitgera de cereal en concepte de lloçol i fixava que el ferrer de Ripollet rebria, per la seva part, un quarter de vi blanc i un quarter de vi vermell. A canvi l’abat prometia al titular del mas que li faria llossar les seves eines tal com ho manava el costum.[206]Tant l’import com la forma material del lloçol acostumava a ser variable i estava fixada pel costum local (secundum terre consuetudinem, sicut mos est patrie). En el marc d’un mateix domini, tanmateix, s’observa una notable uniformitat. Al domini capitular de Vilanova del Vallès, per exemple, hi havia un mas exempt del lloçol, però altres tretze lliuraven en concepte de lloçol una mitgera d’ordi i altres nou masos lliuraven una quartera d’ordi.[207]No tant uniforme resulta el lloçol degut per la trentena de masos i bordes que el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia a l’entorn de la vila homònima, tot i que aquest es cobrava sempre en blat i ordi, productes als quals podia afegir-se una certa quantitat de raïms o de vi.[208] El cens demanat el 1263 als homes i masos de Sant Feliu de Llobregat consistia en la majoria dels casos en una quartera o una punyera d’ordi.[209] El 1275 la senyora Elisenda de la casa forta de Canalies i el seu fill, Bernat de Canalies, van fer capbrevar el lloçol que recaptaven a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. En presència de diversos testimonis, el sacerdot de l’església de Santa Perpètua va rebre les confessions de tots aquells que estaven obligats a donar el lloçol als senyors de la casa forta. En total es compten seixanta-cinc confessions, de les quals seixanta corresponen a titulars d’un mas emplaçat a la parròquia. En la gran majoria d’aquests casos el lloçol representava el lliurament d’una o mitja quartera d’ordi. Tan sols en alguns casos l’exigència s’incrementava a dues quarteres o a una quartera i mitja d’ordi.[210] Per a l’any 1290 s’ha conservat un segon capbreu que manà redactar l’esmentat Bernat de Canalies, per deixar constància del lloçol que podia recaptar a la parròquia de Santa Perpètua. El capbreu enumera seixanta-sis confessions, de les quals seixanta-dues són realitzades per titulars d’un mas. Les exigències en ordi es corresponen a grans trets amb les de l’any 1275. Però, ara es sumen a aquestes en quaranta-set ocasions unes exigències en vinum, fixades en quasi tots els casos en un quarter de vi. Una i altra exigència s’havien de pagar el primer dia del mes d’agost.[211]

QUADRE 1

El lloçol recaptat pels senyors de Canalies l’any 1275 a Santa Perpètua de Mogoda

Font: ACA. OR, Lligalls grans, Montalegre, 241, De Moguda XXXXIII, 23-24 i 145-146

Remarquem que es tractava en els casos ara esmentats dels rèdits que podia pretendre percebre el senyor. Perquè el lloçol es distribuïa segons taxes fixades pel costum entre el ferrer, per una part, i el senyor, per altra. Ocasionalment, aquesta distribució es va fer segons taxes fixes. Així, l’any 1289 l’abat de Sant Cugat del Vallès atorgà al ferrer Pere la ferreria de la parròquia de Sant Esteve de Ripollet, que era alou del monestir, amb tot el seu einam. Pere rebria pel treball que realitzaria al seu obrador divuit quarteres de cereal, a compte del lloçol que el monestir recaptava a la parròquia de Ripollet dels masos i dels molins. A més, l’abat li atorgava tot el vi que els parroquians lliuraven en concepte de lloçol.[212]En altres casos podem constatar una distribució proporcional dels rèdits en concepte de lloçol. La part corresponent al senyor de la ferreria acostumava a variar entre un quart i la meitat del que els agricultors donaven en concepte de lloçol. Romeu Durfort, per exemple, es va reservar l’any 1263 una quarta part de tot l’ordi que rebria per la ferreria de Sant Feliu de Llobregat. Les tres quartes parts restants correspondrien al ferrer.[213] En un plet del 1205 el paborde de Palautordera i els monjos de Sant Cugat es queixaven de que Guerau, el ferrer de la ferreria de la parròquia de Santa Maria de Palautordera, emplaçada a l’alou de Sant Cugat, no lliurava al monestir sinó deu peces de ferro, al temps que recaptava en benefici propi el lloçol de trenta-set masos que eren alou del monestir benedictí. Els monjos calculaven en més de quaranta quarteres de cereal els ingressos que la ferreria recaptava anualment en concepte de lloçol. A més els monjos afirmaven que Guerau no podia demostrar haver rebut la ferreria del monestir i que per això el lloçol que lliuraven el homes de Sant Cugat havia de correspondre al monestir. El ferrer, per la seva part, argumentà que durant més de trenta anys ni ell mateix ni el seu pare ni els seus antecessors no havien lliurat cap exigència al marge de les deu peces de ferro ja esmentades. A això els monjos respongueren que Guerau no disposava de cap títol (cartulam donationis) per a demostrar que havia rebut la ferreria de Sant Cugat i que era un costum general (generalis consuetudo) que tot receptor d’una ferreria havia de donar la meitat del rèdits d’aquesta al seu senyor. La sentència que va posar fi al plet va donar la raó al paborde de Palautordera i va fixar que la meitat del lloçol seria percebuda pel monestir de Sant Cugat i l’altra pel ferrer pro sua locidacione. A més, aquest va quedar obligat a continuar pagant les deu peces de ferro, o sigui, el cens que el monestir cobrava pel fet d’estar la ferreria emplaçada a l’alou del monestir.[214]

8. RESUM

El mas, tal com es va difondre al nord-est català a partir del segle XII, representava una explotació que reunia un estoc bàsic i recurrent de edificacions, construccions i pertinences: cases, horts, parcel·les dedicades al conreu de farratges, cereals i vinyes, entre altres. A això cal afegir una arboricultura casi omnipresent. L’accés als espais incultes, garantit a cada mas en virtut del dret d’empriu, proporcionava uns recursos diversos i indispensables per a la bona marxa de l’explotació pagesa. La cabanya mínima d’un mas degué composar-se d’una parella de bous, algun ase o mul, un nombre indeterminat i segurament variable d’ovelles, cabres i aus de corral. Entre l’einam ocupava el lloc central l’arada, a la que s’afegien les diverses altres eines per al conreu i el treball de matèries primeres com la fusta. L’opció per aquest estoc d’elements econòmics corresponia, en primer lloc, a unes estratègies de subsistència ben definides. Els inconvenients del conreu dels cereals, una cultura de baixa productivitat per les condicions climàtiques i per les limitacions tecnològiques imposades a l’agricultor, eren compensades amb el conreu de plantes arbustives i arbòries, resistents a la sequera de primavera i estiu, i amb una dedicació destacada als horts. D’aquesta manera s’associaven a les cultures de caràcter extensiu altres que demanaven una notable dedicació per part dels agricultors. En conjunt estem davant una agricultura basada en un policultiu que exigia una important inversió d’energies, temps i recursos i que explotava terres de naturalesa i emplaçament diversos. La seva integració amb la ramaderia, per altra part, no deixà de ser deficient.

Aquestes estratègies productives han de ser enteses en bona part com una adaptació a un ecotip mediterrani, un ecotip que imposa rigorosos límits a qualsevol desenvolupament tecnològic preindustrial. La incapacitat estructural de superar aquests límits expliquen la fonamental continuïtat de l’agricultura medieval respecte a les tradicions antigues, tant en el que es refereix a l’equipament i l’estoc d’espècies vegetals i animals, com en relació a les tècniques aplicades per a l’explotació dels espais cults.[215] Evidentment, no volem postular un manteniment inalterat de la tecnologia grecoromana. Però, tampoc volem interpretar els canvis que s’observen en els segles medievals com una ruptura en els aspectes fonamentals. Un assaig recent subratlla que la visió corrent de considerar que a l’alta Edat Mitjana i pel que fa a la civilització material es va donar un nou començament a una escala més baixa respon bàsicament a prejudicis polítics contemporanis i a una defectuosa interpretació del registre arqueològic. Per superar aquesta visió corrent es postula un procés d’assimilació creativa de la tecnologia antiga.[216] Això sembla plausible. De fet, els segles medievals es caracteritzaren menys per les innovacions pròpiament dites que per l’adopció i difusió massiva de tecnologies tradicionals. El molí pot considerarse un exemple d’aquest fet. Com ho demostren els estudis de Örjan Wikander, la seva difusió s’inicià durant l’Antiguitat tardana i els primers segles medievals.[217] En el segle XI el molí no constituïa, doncs, cap novetat. El que veritablement resultà innovador va ser l’escala de la difusió constatable entre els segles XI-XIII i la disponibilitat general de la instal·lació com a servei auxiliar de l’economia pagesa. Aquesta difusió i disponibilitat va ser el producte d’una iniciativa senyorial i, per consegüent, d’una reorganització de les relacions socials. El que hem dit del molí, per altra banda, pot aplicar-se també a les ferreries. Una i altre institució, malgrat les exigències que gravaven el seu servei, van pemetre als agricultors un estalvi de temps, energies i recursos que podien ser destinades a les laborationes.

La veritable ruptura respecte a l’Antiguitat es produí, doncs, en les estratègies en funció de les quals es recombinaren els elements de la producció agrària i, probablement, en l’opció per promoure determinats conreus a costa d’altres: el «desequilibri» de l’economia del mas vers la cerealicultura i la viticultura sembla corroborar aquest punt. En qualsevol cas, cal retenir que l’estudi del procés d’assimilació creativa de la tecnologia ha de complementar-se necessàriament amb l’anàlisi de la dimensió social i política que emmarcava l’explotació camperola. Això equival a postular la necessitat ineludible d’estudiar el mas com un element de la senyoria.

[1] Per als precedents antics vegeu S. Isager i J. E. Skydsgaard, Ancient Greek Agriculture. An Introduction, Londres 1995; K. D. White, Roman Farming, Ithaca i Nova York, 1970; A. Ferdiere, Les campagnes en Gaule romaine, 2, Les techniques et les productions rurales en Gaule (52 a. J. C.-486 ap. J. C.), París, 1988; F. Favory i J. L. Fiches (dir.), Les campagnes de la France méditerranéene dans l’Antiquité et le haut Moyen Âge, París, 1994; Ph. Leveau, P. Sillières i J. P. Vallat, Campagnes de la méditerranée romaine. Occident, París, 1993. Per una síntesi de la investigació arqueològica vegeu K. Greene, The Archeology of the Roman Economy, Berkeley, 1986. Per a les pautes del consum vegeu M. Montanari, L’alimentazione contadina nell’alto Medioevo, Nàpols, 1979; del mateix, Alimentazione e cultura nel Medioevo, Roma i Bari, 1988. Per una visió general vegeu K. F. Kiple i K. C. Ornelas (eds.), The Cambridge World History of Food, Cambridge, 2000.

[2] Per als diferents aspectes tecnològics de la producció agrària poden consultar-se obres de síntesi com Ch. Parain, La Mediterranée. Les hommes et leurs travaux, París, 1936. Per a les premisses antigues vegeu K. D. White, Agricultural Implements of the Roman World, Cambridge, 1967; del mateix, Farm Equipment of the Roman World, Cambridge, 1975; M.-C. Amouretti, Le pain et l’huile dans la Grèce antique: de l’araire au moulin, París, 1986, pp. 79-110. Per a estudis fets des d’una perspectiva etnològica vegeu J. Caro Baroja, Tecnología popular española, Madrid, 1983; J. L. Mingote Calderón, No todo es trabajo. Técnicas agrícolas tradicionales, Salamanca, 1995; del mateix, Tecnología agrícola medieval en España. Una relación entre la etnología y la arqueología a través de los aperos agrícolas, Madrid, 1996.

[3] M. Müller-Wille i K.-R. Schultz-Klinken, «Ackergeräte», dins R. Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, Munic i Zuric, 1977-1999, 1, cols. 82-85.

[4] Per a les eines de la llaurada vegeu K. R. Schultz-Klinken, Haken, Pflug und Ackerbau. Ackerbausysteme des Saatfurchenund Saatbettbaues in urgeschichtlicher und geschichtlicher Zeit sowie ihr Einfluss auf die Bodenentwicklung, Hildesheim, 1981; G. Comet, Le Paysan et son outil. Essai d’histoire technique des céréales. France VIIIe-XVe siècle, Roma, 1992, pp. 83-117. Específicament per a l’arada antiga vegeu White, Implements, pp. 123-145. Per una aproximació etnològica vegeu J. Caro Baroja, «Los arados españoles. Sus tipos y repartición», dins J. Caro Baroja, Tecnología, pp. 507-597; R. Violante Simorra, «El arado y el yugo tradicionales de Catalunya», Revista de dialectología y tradiciones populares, 14 (1958), pp. 306-353 i 441-497.

[5] J. Caro Baroja, «La vida agraria tradicional reflejada en el arte español», dins J. Caro Baroja, Tecnología, pp. 107-108. Per al jou i els sistemes d’enganxada vegeu M. A. Littauer, «The Yoke Saddle in Ancient Harvesting», Antiquity, 42 (1968), pp. 27-31; J. Spruytte, Études experimentales sur l’attelage. Contribution à l’histoire du cheval, París, 1977. En aquests estudis se troba una revisió crítica de les tesis tradicionals de R. J. E. C. Lefebvre des Noëttes, L’attelage, le cheval de selle à travers les âges, París, 19312.

[6] N. E. Lee, Harvests and Harvesting Through the Ages, Cambridge 1959; F. Sigaut, «Moisson et fenaison», Nouvelles de l’archéologie, 19 (1985), pp. 28-38; K.-R. Schultz-Klinken, «Erntegeräte», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 3, cols. 2180-2183. Per a les eines de la collita dels agricultors antics vegeu A. Steensberg, Ancient Harvesting Implements, Copenhague, 1943; White, Implements, pp. 69-103.

[7] White, Implements, pp. 91-93; Comet, Paysan, pp. 168-170. J. Oroz Reta i M.-A. Marcos Casquero (eds.), San Isidoro de Sevilla. Etimologías, Madrid, 1993-19942, XX, 14, 5.

[8] J. L. Mingote Calderón, «Mayales y trillos en España», Anales del Museo del Pueblo Español, 2 (1988), pp. 83-167.

[9] R. Bechmann, Des arbres et des hommes. La fôret au Moyen Âge, París, 1984, pp. 86-93 i 206-211; W. L. Goodman, The History of Wood-working Tools, Londres, 1964.

[10] A. Reith, «Werkzeuge der Holzbearbeitung. Sägen aus vier Jahrtausenden», Saalburgjahrbuch, 17 (1958), pp. 47-60; P. H. Killian, «Die Bedeutung der Säge in der Geschichte der Forstnutzung», Symposium International d’Histoire Forestière, París, 1982.

[11] ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 11, ff. 104v-105.

[12] ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 8/1.

[13] Per al tema de les tècniques de conservació i emmagatzemament vegeu M. Gast i F. Sigaut (dirs.), Les techniques de conservation des grains à long terme: leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, 1979-1985; R. Heiss i K. Eichner, Haltbarmachen von Lebensmitteln. Chemische, physikalische und mikrobiologische Grundlagen der Verfahren, Berlín, 19953.

[14] ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 11, ff. 104v-105.

[15] ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 12/6.

[16] ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 8/1.

[17] P. T. H. Unwin, Wine and the Vine. An Historical Geography of Viticulture and the Wine Trade, Londres, 1991, pp. 25-57.

[18] B. Kuoni, Cestería tradicional ibérica, Barcelona, 1981; E. Sánchez Sanz, Cestería tradicional española, Madrid, 1982; White, Farm Equipment, pp. 63-65.

[19] A. Tchernia, Le vin de l’Italie romaine. Essai d’histoire économique d’après les amphores, Roma, 1986, pp. 285-292.

[20] El terme ramat cobreix el conjunt d’espècies animals que l’home cria amb fins estrictament econòmics; vegeu R. Delort, «Tierhaltung», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 8, 768-770, el qual exclou d’aquesta categoria a animals com el gos i el gat. Per a la ramaderia des d’una perspectiva general vegeu R. Delort, Les animaux ont une histoire, París, 1984. No hi ha una visió de conjunt sobre l’economia ramadera medieval; vegeu per a les regions mediterrànies medievals M. Gramain, «Les formes de l’élevage en Bas-Languedoc occidental aux XIIIe et XIVe siècles», dins L’élevage en Méditerranée occidentale, París 1977, pp. 137-152. Per al concepte de domesticació vegeu A. Gautier, La domestication. Et l’homme créa ses animaux, París, 1990; L. Peel i D. E. Tribe (eds.), Domestication, Conservation and Use of Animal Resources, Amsterdam 1983; S. Bökönyi, «Definitions of Animal Domestication», dins J. Clutton-Brock (ed.), The Walking Larder. Patterns of Domestication, Pastoralism, and Predation, Londres, 1990, pp. 22-27.

[21] P. Puig Ustrell, Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 1237-1242, Barcelona, 1992, doc. 275 (1238).

[22] E. de Hinojosa, Régimen, ap. 6 (1249); Puig Ustrell, Capbreu, doc. 790 (1239).

[23] ACB, Libri Antiquitatum, IV, 25 (1160).

[24] Y. Baticle, L’élevage ovin dans les pays europeens de la Méditerranée Occidentale, París, 1974; M. L. Ryder, Sheep and Man, Londres, 1983.

[25] F. Carreras Candi, «Palomas y palomares en Cataluña durante la Edad Media», dins F. Carreras Candi, Miscelanea histórica catalana, 1, Barcelona, 1905, pp. 45-159.

[26] S. Bökönyi, «The Development of Stockbreeding and Herding in Medieval Europe», dins D. Sweeney (ed.), Agriculture in the Middle Ages. Technology, Practice and Representation, Philadelphia, 1995, pp. 42-55.

[27] ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 11, ff. 104v-105.

[28] ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 8/1.

[29] Vegeu, per exemple, ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 6, f. 2v (1299).

[30] W. Ch. Schneider, «Animal laborans. Das Arbeitstier und sein Einsatz in Transport und Verkehr der Spätantike und des frühen Mittelalters», Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’alto Medioevo, 31 (1985), pp. 457-578; Th. Szabó, «Saumtiere», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 7, col. 1405.

[31] A. C. Leighton, «The Mule as a Cultural Invention», Technology and Culture, 8 (1967), pp. 45-52.

[32] S. Bökönyi, «Animals, Draft», dins J. Strayer, (ed.), Dictionary of the Middle Ages, Nova York, 1982-1989, 1, pp. 293-298; A. C. Leighton, Transport and Communication in Early Medieval Europe. A.D. 500-1100, Devon, 1972, pp. 48-124. Per al carro vegeu W. Treue, Achse, Rad und Wagen. 5000 Jahre Kulturund Technikgeschichte, Múnic, 1965, pp. 85-108; Th. Szabó, «Wagen», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 8, cols. 1905-1907.

[33] J. Langdon, Horses, Oxen and Technological Innovation. The Use of Draught Animals in English Farming from 1066-1500, Cambridge, 1986, pp. 4-21.

[34] M. Montanari, «Gli animali e l’alimentazione umana», Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’alto Medioevo, 31 (1985), 619-663; S. Bökönyi, «Animals, Food», dins Strayer (dir.), Dictionary of the Middle Ages, 1, pp. 299-302.

[35] R. Laurons, «L’elevage du porc a l’époque medievale», dins L’homme et l’animal. Premier colloque d’ethnozoologie, París 1975, pp. 523-534; M. Baruzzi i M. Montanari, Porci e porcari nel Medioevo. Paesaggio, economia, alimentazione, Bolonya, 1981.

[36] W. Brinkmann, Bienenstock und-stand in den romanischen Ländern, Hamburg, 1938; Ph. Marchenay, L’homme et l’abeille, París, 19842; Ph. Marchenay, L’homme et l’abeille, París, 19842; Ch. Warnke, Bienenhaltung und Bienenprodukte im Mittelalter in West-und Osteuropa, en curs de publicació.

[37] R. Delort, «Les animaux et l’habillement», Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’alto Medioevo, 31 (1985), pp. 673-700.

[38] R. Büll, Das große Buch vom Wachs. Geschichte, Kultur, Technik, 1, Munic, 1977.

[39] G. Carnat, Le fer à cheval à travers l’histoire et l’archéologie. Contribution à l’histoire de la civilisation, París, 1951; Leighton, Transport and Communication, pp. 104-107.

[40] R. Meiggs, Trees and Timber in the Ancient Mediterranean World, Oxford, 1982, 385-386; Bechmann, Arbres, pp. 138-171.

[41] J. M. Marquès, «La senyoria eclesiàstica de St. Sadurní de l’Heurà, fins al 1319», Estudis del Baix Empordà, 3 (1989), ap. 17.

[42] P. Toubert, «Les féodalités méditerrannéenes: un probleme d’histoire comparée», dins Structures féodales et féodalisme dans l’Occident méditerranéen (Xe-XIIIe siècle). Bilan et perspectives de recherches, París, 1980, pp. 7-8; B. Kayser, «Désintegration et intégration des relations agriculture-élevage dans les régions méditerranéenes», Annales de Géographie, 557 (1991), pp. 18-30.

[43] Toubert, Structures, 1, p. 271.

[44] H. Hinz, W. Brückner, A. Reinle i V. Schmidtchen, «Brunnen», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 2, cols. 764-780; D. Alexandre-Bidon, «Archéo-iconographie du puits au Moyen Âge (XIIe-XVIe siècle)», Mélanges de l’École Française de Rome, 104.2 (1992), pp. 519-543.

[45] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 470.

[46] AMM, Pergs. St. Cugat del Vallès, 150.

[47] ACB, Pergs. Benefici Sta. Magdalena, 18, 145 (1180) (ACB, Libri Antiquitatum, I, 957).

[48] ADG, Pergs. Pia Almoina, Borrassà, 135 (1125).

[49] ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 11, ff. 104v-105.

[50] ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 8/1.

[51] F. Bertsch i K. Bertsch, Geschichte unserer Kulturpflanzen, Stuttgart 19492; Th. Roener, A. Scheibe, J. Schmidt i E. Woermann (eds.), Handbuch der Landwirtschaft, Berlín i Hamburg, 1952; W. Rudorf, Zur Geschichte und Geographie alteuropäischer Kulturpflanzen, Berlín, 1969.

[52] Vegeu, per exemple, ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 10, ff. 54v-55 (1304).

[53] R. Legendre, Les céréales, biologie et application, París, 1935. Per a l’època medieval disposem ara de l’exhaustiu treball de Comet, Paysan.

[54] White, Farming, pp. 171-189.

[55] A. Maurizio, Die Nahrungsmittel aus Getreide: ihre botanischen, chemischen und physikalischen Eigenschaften, hygienisches Verhalten, Prüfen und Beurteilen, Berlín, 1917-1919; del mateix, Die Getreidenahrung im Wandel der Zeit, Zuric, 1916.

[56] J. Bastardas, Usatges de Barcelona. El codi a mitjan segle XII. Establiment del text llatí i edició de la versió catalana del manuscrit del segle XIII de l’Arxiu de la Corona de Aragó de Barcelona, Barcelona, 1984, art. 10.

[57] Per a les diferències botàniques i les diverses formes de preparació dels grans de cereal per al consum vegeu L. A. Moritz, Grain-mills and Flour in Classical Antiquity, Nova York, 1958, pp. 145-158; Amouretti, Pain, pp. 113-131 i 133-152; Comet, Paysan, pp. 374-478.

[58] D. Rumm-Kreuter, «Heizquellen, Kochgeschirre, Zubereitungstechniken und Garergebnisse mittelalterlicher Köche», dins I. Bitsch , T. Ehlert i X. von Ertzdorff (eds.), Essen und Trinken in Mittelalter und Neuzeit, Sigmaringen, 1987, pp. 227-244. Per a la llar vegeu R. Violante Simorra, «Características tradicionales, antiguas y evolucionadas, del hogar doméstico popular en Cataluña», Revista de dialectología y tradiciones populares, 6 (1950), pp. 430-495; J.-M. Pesez, «Le foyer de la maison paysanne (XIe-XIVe siècle)», Archéologie médievale, 16 (1986), pp. 65-92.

[59] Maurizio, Nahrungsmittel; F. Ruf, «Die Suppe in der Geschichte der Ernärung», dins J. Bitsch, T. Ehlert i X. von Ertzdorff (eds.), Essen und Trinken, pp. 165-182.

[60] Per al cultiu de la vinya en general i medieval en particular vegeu la clàssica monografía de R. Dion, Histoire de la vigne et du vin en France, des origines aux XIXe siècle, París, 1959. Per a la vitivinicultura a la Catalunya medieval vegeu J. M. Salrach, «La vinya i els viticultors a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana», dins Mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcoholiques als Països Catalans. III Col·loqui d’Història Agraria, Barcelona, 1993, pp. 117-145; A. Riera Melis, «Os doy una parcela de tierra para que plantéis una viña de buenas vides y la cultivéis. El vino en Cataluña, siglos IX-XIII», dins Vino y viñedo en la Europa medieval, Pamplona, 1996, pp. 13-38. Per una aproximació geogràfica vegeu Unwin, Wine, i H. J. de Blij, Wine. A Geographic Appreciation, Totowa i Nova Jersey, 1983.

[61] J. Becker-Dillingen, Handbuch des gesamten Gemüsebaues einschließlich der Gewürz-und Küchenkräuter, Berlín i Hamburg, 1950. Per a l’horticultura medieval vegeu W. Janssen, «Mittelalterliche Gartenkultur. Nahrung und Rekreation», dins B. Herrmann (eds.), Mensch und Umwelt im Mittelalter, Stuttgart, 1987, pp. 224-243.

[62] Bertsch i Bertsch, Geschichte, pp. 156-174.

[63] Etimologías, XVII, 10, 1.

[64] Bertsch i Bertsch, Geschichte, pp. 201-212; R. Delort, «Fibres textiles et plantes tinctorales», Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’alto Medioevo, 37 (1990), pp. 838-843.

[65] M.-C. Amouretti i G. Comet, Le livre de l’olivier, Aix-en-Provence, 1985.

[66] P. Flatrès i X. de Planhol (eds.), Paysages arborés et complantés, París, 1980; Toubert, Structures, 1, pp. 258-263; P. Toubert, «Baumfeldwirtschaft», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 1, cols. 1667-1668.

[67] M. Bourin, «Delimitation de parcelles et perception de l’espace en Bas-Languedoc aux Xe et XIe siècles», dins E. Mornet (dir.), Campagnes médiévales. L’homme et son espace. Études offertes à Robert Fossier, París 1995, pp. 7385.

[68] Etimologías, XV, 9, 4.

[69] J. Balari, Orígenes históricos de Cataluña, Barcelona, 1899, p. 619.

[70] Per al que segueix ens han estat útils els següents treballs de geografia històrica: D. Faucher, «Polyculture ancienne et assolement biennal dans la France méridionale», Revue géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, 5 (1934), pp. 251-255; R. Dion, Essai sur la formation du paysage rural français, Tours, 1934; J. Sion, «Sur la structure agraire de la France méditerranéenne», Bulletin de la Société Languedocienne de Géographie, 8 (1937), pp. 109-131; del mateix, «Sur la structure agraire de la France méditerranéenne», Bulletin de la Société Languedocienne de Géographie, 9 (1938), pp. 1-11. Per una perspectiva històrica: Toubert, Structures, pp. 273-300; A. Durand, Les paysages médiévaux du Languedoc (Xe-XIIe siècles), Toulouse, 1998. La manca d’estudis pertinents fan encara indispensable la lectura dels estudis de M. Bloch, Les caractères originaux de l’histoire rurale française, reed. París, 1988, 71-108; i del mateix «Le problème des régimes agraires», dins M. Bloch, Mèlanges historiques, 2, París, 1983, pp. 648-669.

[71] Per una proposta de clasificació de les parcel·les i dels parcel·laris vegeu H. Uhlig (ed.), Materialien zur Terminologie der Agrarlandschft, 1, Flur und Flurformen, Giessen, 1967. Vegeu al respecte també D. Denecke, «Zur Terminologie urund frühgeschichtlicher Flurparzellierungen und Flurbegrenzungen sowie im Gelände ausgeprägter Flurrelikte. Grundzüge eines terminologischen Schemas», dins H. Beck, D. Denecke i H. Jankuhn (eds.), Untersuchungen zur eisenzeitlichen und frühmittelalterlchen Flur in Mitteleuropa und ihre Nutzung, 1, Göttingen, 1979, pp. 410-440.

[72] Bloch, Caractères, pp. 92-97; Faucher, «Polyculture», pp. 249-251; Toubert, Structures, pp. 281-290.

[73] G. Chouquer i F. Favory, «Aux origines antiques et médiévales des parcellaires», Histoire et sociétés rurales, 4 (1995), pp. 11-46. Vegeu, a més, U. Heimberg, «Römische Flur und Flurvermessung», dins Beck, Denecke i Jankuhn (eds.), Untersuchungen zur eisenzeitlichen und frühmittelalterlchen Flur, 1, pp. 142-195.

[74] Toubert, Structures, 1, p. 224.

[75] R. Martí, «Les insulae medievals catalanes», Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 44 (1988), pp. 111-123.

[76] White, Farming, 151-172; Leveau..., Campagnes, pp. 83-85 i 208-212; J. P. Oleson, «Irrigation», dins Ö. Wikander (ed.), Handbook of Ancient Water Technology, Leiden, 2000, pp. 183-215. Per a la irrigació en la Catalunya medieval vegeu J.-P. Cuvillier, «L’irrigation dans la Catalogne médievale et moderne», Mélanges de la Casa Velázquez, 20 (1984), pp. 145-187; S. Caucanas, Moulins et irrigation en Roussillon du IXe au XVe siècle, París, 1995, pp. 255-307. Resulta instructiu: R. Garrabou Segura i J. M. Naredo Pérez (eds.), El agua en los sistemas agrarios. Una perspectiva histórica, Madrid, 1999.

[77] Bonnassie, Catalogne, 1, pp. 467-468.

[78] ACA. C, Pergs. Berenguer Ramon I, 30 (1020); Bonnassie, Catalogne, 1, p. 468.

[79] Caucanas, Moulins, pp. 27-28.

[80] Ch. Brunn, «Water Legislation in the Ancient World», dins Handbook of Ancient Water Technology, pp. 575-604.

[81] J.-P. Cuvillier, «La propriété de l’eau et l’utilisation des ouvrages hydrauliques dans la Catalogne médiévale (XIIIe et XIVe siècles). Essai d’histoire économique et sociale», dins Miscel·lània històrica catalana, Poblet, 1970, pp. 249-255.

[82] ACA. OR, Pergs. St. Joan de Jerusalen, Armari 1, 33 (1164).

[83] ACA. OR, Pergs. St. Llorenç del Munt, 296 (1159); ACA. OR, Pergs. Montalegre, 165 (1196); ACB, Pergs. Pia Almoina, 4, 59, 41 (1245).

[84] J. Despois, «Pour une étude de la culture en terrasses dans les pays méditerranéens», Géographie et histoire agraires (Annales de l’Est, Mémoire 21), Nancy, 1959, pp. 105-117; O. Rackham i J. A. Moody, «Terraces», dins B. Wells (ed.), Agriculture in Ancient Greece, Estocolm, 1992, pp. 123-130; L. Foxhall, «Feeling the Earth Move: Cultivation Techniques on Steep Slopes in Classical Antiquity», dins G. Shipley i J. Salmon (eds.), Human Landscapes in Classical Antiquity. Environment and Culture, Londres i Nova York 1996, pp. 44-67; Grove i Rackham, Nature of Mediterranean Europe, pp. 107-118 Sobre les tècniques d’aterraçament, el manteniment i el cultiu de les terraçes vegeu l’extens estudi de Ph. Blanchemanche, Bâtisseurs de paysages. Terrassement, épierrement et petite hydraulique agricoles en Europe. XVIIe-XIXe siècles, París, 1990.

[85] Bonnassie, Catalogne, 1, pp. 445-448.

[86] Despois, «Étude», pp. 105-117; R. Neboit-Guilhot, «Les contraints physiques et la fragilité du milieu méditerranéen», Annales de Géographie, 551 (1990), pp. 1-20.

[87] Etimologías, XVII, 2, 1-5.

[88] R. Garrabou i J. M. Naredo (eds.), La fertilización en los sistemas agrarios. Una perspectiva histórica, Madrid, 1996.

[89] Etimologías, XVII, 2, 3.

[90] Puig Ustrell, Capbreu, doc. 1140.

[91] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1192.

[92] ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 12, f. 41-41v.

[93] Etimologías, XVII, 3, 18; Bechmann, Arbres, pp. 189-190; F. Sigaut, L’agriculture et le feu. Rôle et place du feu dans les techniques de préparation du champ de l’ancienne agriculture européene, París, 1975.

[94] M. Bloch, Caractères, pp. 75-82 i 92-97; G. Sivéry, «Brache», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, cols. 536-537.

[95] Etimologías, XVII, 2, 2.

[96] Ibíd., 5.

[97] Per al que segueix vegeu V. Farías Zurita, «El medio natural en una sociedad señorializada. Composición, explotación y apropiación del incultum en la Catalunya del noreste (siglos X-XIII)», dins J. Clemente Ramos (ed.), El medio natural en la España medieval. Actas del I Congreso sobre ecohistoria e historia medieval, Cáceres, 2001, pp. 277-299.

[98] H. Fichtenau, «Wald und Waldnutzung», dins H. Fichtenau, Beiträge zur Mediävistik. Ausgewählte Aufsätze, 3, Stuttgart, 1986, p. 108.

[99] L. Söll, Die Bezeichnungen für den Wald in den romanischen Sprachen, Munic, 1967, pp. 371372 i 159-161.

[100] J. M. Palet Martínez, «Estructura parcel·laria i aprofitament agropecuari del delta del riu Besòs en època medieval», Finestrelles, 8 (1996), pp. 39-58; J. Fernández Trabal, «Aprofitaments communals, prats i pastures al Delta del Llobregat (segles XIV-XV). Conflictes per a la utilització de l’espai a la Baixa Edat Mitjana», Acta historica et archæologica mediævalia, 10 (1989), pp. 189-220.

[101] Pons Guri, Cartoral de Santa Maria de Roca Rossa, doc. 153 (1209).

[102] ACA. OR, Pergs. Sta. Maria d’Amer, 39 (E. Pruenca i J. M. Marquès, Diplomatari de Santa Maria d’Amer, Barcelona, 1995, doc. 69).

[103] ACA. OR, Pergs. Sta. Maria d’Amer, 39 (E. Pruenca i J. M. Marquès, Diplomatari de Santa Maria d’Amer, Barcelona, 1995, doc. 69).

[104] ZR. B. Hilf i F. Röhrig, Wald und Weidwek in Geschichte und Gegenwart, Potsdam, 1933; R. Bechmann, Arbres, pp. 27-60 i 138-268; M. T. Ferrer Mallol, «Emprius i béns comunals a l’Edat Mitjana», dins J. J. Busqueta i E. Vicedo (eds.), Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània. Sistemes agraris, organització social i poder local als Països Catalans, Lleida, 1996, pp. 37-47.

[105] Meiggs, Trees, pp. 467-471.

[106] G. Demians d’Archimbaud, «Dagues et armes de chasse en Provence médiévale d’aprés les données archéologiques», dins La chasse au Moyen Âge, París, 1980, pp. 133-147. Per a les tècniques de caça vegeu Balari, Orígenes, pp. 697-701.

[107] M. Montanari, «Il ruolo della caccia nell’economia e nell’alimentazione dei ceti rurali dell’Italia del Nord. Evoluzione dall’alto al Basso Medioevo», dins La chasse au Moyen Âge.

[108] Bechmann, Arbres, 38-56.

[109] H. Thimme, «Forestis. Königsgut und Königsrecht nach den Forsturkunden vom 6. bis 12. Jahrhundert», Archiv für Urkundenforschung, 2 (1909), pp. 101-154; H. Rubner, Untersuchungen zur Forstverfassung des mittelalterlichen Frankreichs, Wiesbaden, 1965; Fichtenau, «Wald», pp. 108-121.

[110] R. d’Abadal, Catalunya carolíngia, Barcelona, 1926-1986, 2.2, doc. 5.

[111] Rius Serra, Cartulario, doc. 464 (1017). Bonnassie, Catalogne, 1, pp. 152-153.

[112] Abadal, Catalunya carolíngia, 2.1, Apèndix 13; J. M. Font Rius, Cartas de población y franquicia de Cataluña, Madrid, 1969-1983, 1.1, doc. 15.

[113] Bastardas, Usatges, art. 68. Per un estudi detallat d’aquest usatge vegeu J. Brutails, «Étude sur l’article 72 des Usages de Barcelone», Nouvelle revue historique de droit français et étranger, 12 (1888), pp. 59-76; L. Assier-Andrieu, Le peuple et la loi. Anthropologie historique des droits paysans en Catalogne française, París, 1987.

[114] Per al dret d’empriu vegeu de Hinojosa, Régimen, 54-56; J. Brutails, Étude sur la condition des populations rurales en Roussillon au Moyen Âge, París, 1891, p. 244, i el seu artícle citat a la nota anterior; Assier-Andrieu, Peuple, pp. 13-65; Bonnassie, Catalogne, 1, 307-308. Convé subratllar que aquest dret es referia a les terres públiques i a les terres incultes a les que no podia negar-se l’accés als individus i col·lectius. Hem evitat la identificació d’aquestes terres com a «béns comunals» en el sentit estricte, sobretot, per l’ús anacrònic i ahistòric que correntement es fa d’aquest terme: vegeu J. M. Font Rius, «Algunes consideracions entorn la historiografia i la problemàtica dels béns comunals», dins Busqueta i Vicedo (eds.), Béns comunals, pp. 11-30. Al mateix volum Ferrer Mallol, «Emprius», pp. 33-65, indica acertadament que fins el segle XIII, «més que la propietat comunal predomina el dret a l’empriu, i que la propietat comunal comença a formar-se a partir de les concessions de deveses i bovalars, que sovintegen des del segle XIV».

[115] Bonnassie, Catalogne, 1, pp. 155-156; E. Magnou-Nortier, La société laïque et l’Église dans la province ecclésiastique de Narbonne (zone cispyrénéene) de la fin du VIIIe a la fin du XIe siècle, Toulouse, 1976, p. 180; J. Durliat, Les Finances publiques de Diocletien aux carolingiens, 284-889, Sigmaringen, 1990, 20, pp. 102, 103 i 105.

[116] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 86 (998) (Rius Serra, Cartulario, doc. 343).

[117] ACB, Pergs. Diversorum 1.2, 473 (1024) (Libri Antiquitatum, III, 137).

[118] Rius Serra, Cartulario, doc. 337 ([997]).

[119] Magnou-Nortier, Société, 180.

[120] ACB, Libri Antiquitatum, II, 653.

[121] Ch. Petit-Dutaillis, «De la signification du mot fôret a l’époque franque», Bibliothèque de l’École des Chartes, 76 (1915), pp. 97-152; Rubner, Untersuchungen, pp. 6-10 H. Rubner, «Vom römischen Saltus zum fränkischen Forst», Historisches Jahrbuch, 83 (1964), pp. 271-277.

[122] J. M. Marquès, Cartoral dit de Carlemany, Barcelona, 1993, doc. 496 (1273).

[123] C. Devic, J. Vaissète i A. Molinier, Histoire générale de Languedoc, Toulouse, 1872-1904, 5, doc. 555 (1143).

[124] P. Charbonnier, «Essai d’un classement des redevances seigneuriales», dins Seigneurs et seigneuries au Moyen Âge, 117. Congrés national des sociétés savantes, París, 1995, p. 148.

[125] ACB, Pergs. Diversorum 1.4, 224 (1063).

[126] ACB, Libri Antiquitatum, II, 653.

[127] AHG, Notarials, St . Quirze de Colera, Reg. 1, f. 38.

[128] Rius Serra, Cartulario, doc. 960 (1145).

[129] ACA. OR, Pergs. Sta. Maria d’Amer, 33 (Pruenca i Marquès, Diplomatari, doc. 64).

[130] J. Jarnut, «Die frühmittelalterliche Jagd unter rechtsund sozialgeschichtlichen Aspekten», Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’alto Medioevo, 31 (1985), pp. 765-808; M. Pacaut, «Esquisse de l’évolution du droit de chasse au Moyen Âge», dins La chasse au Moyen Âge, pp. 59-68; M. Montanari, «La caccia. Da diritto comune a privilegio sociale», dins M. Montanari, Uomini, terre, boschi nell’Occidente medievale, Catania, 1992, pp. 137-151; per al dret de caça a la Catalunya medieval vegeu M. J. Peláez, «Algunas manifestaciones del derecho de caza en Cataluña (siglos XIII y XIV)», dins La chasse au Moyen Âge, pp. 69-82.

[131] Pons Guri, Cartoral de Santa Maria de Roca Rossa, 153 (1209).

[132] Bisson, Accounts, 2, doc. 1, A.

[133] Ibíd., doc. 2.

[134] Ibíd., doc. 1, Q.

[135] Puig Ustrell, Capbreu, docs. 8 i 26; ACA. RP, Batllia General, Reg. 28, ff. 35-36v.

[136] ADG, Cartoral de rubricis coloratis, ff. 150v-152 (Marquès, Cartoral, doc. 362).

[137] ACA. C, Pergs. Alfons II, 120.

[138] ACA. OR, Pergs. Montalegre, 472.

[139] ACA. OR, Pergs. per inventariar, St. Feliu de Cadins, 27-16, f. 1 i 1v.

[140] ACA. C, Pergs. Pere I, 442.

[141] ACA. OR, Pergs. Montalegre, 892 (1301).

[142] Vegeu, per exemple, ACB, Pergs. Pia Almoina, 4, 93, 27 (1190).

[143] ACA. C, Pergs. Alfons I, 177 (ACA. C, Varia, 1, ff. 12v-14); J. M. Pons Guri, «La successió testada de Guillem Umbert de Basella», dins J. M. Pons Guri, Recull d’estudis d’història jurídica catalana, Barcelona, 1989, 3, ap. 4.

[144] BC, Perg. 9033.

[145] ACA. OR, Pergs. Sta. Maria d’Amer, 39 (Pruenca i Marquès, Diplomatari, doc. 69).

[146] Marquès, Cartoral, doc. 496.

[147] ACA. C, Processos en quart, 1300/1.

[148] ACA. C, Processos en quart, 1300/1, f. 5v.

[149] ACA. C, Processos en quart, 1300/1, f. 6-6v.

[150] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1432 (1267).

[151] White, Farm Equipment, pp. 229-232; L. Clemens i M. Matheus, «Weinkeltern im Mittelalter», dins U. Lindgren (ed.), Europäische Technik im Mittelalter: 800 bis 1200. Tradition und Innovation. Ein Handbuch, Berlín, 1996, pp. 133-136.

[152] El punt de partida del debat: M. Bloch, «Avènement et conquête du moulin à eau», dins M. Bloch, Mélanges historiques, 2, pp. 800-821. Un bon resum pot trobar-se a T. S. Reynolds, Stronger than a Hundred Men. A History of the Vertical Watermill, Baltimore, 1983. Per a la Catalunya medieval vegeu R. Martí, «Hacia una arqueología hidráulica: la génesis del molino feudal en Cataluña», dins M. Barceló, H. Kirchner. J. M. Lluró, R. Martí i J. M. Torres, Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo, Barcelona, 1988, pp. 165-194; P. Ortí Gost, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV, Barcelona, 2000, pp. 245-392.

[153] H. Gleisberg, Technikgeschichte der Getreidemühle, Oldenburg i Munic, 1951; P. Squatriti (ed.), Working with Water in Medieval Europe. Technology and Resource-use, Leiden, 2000. Resulten instructius J. M. Legazpi, Ingenios de madera. Carpintería mecánica medieval aplicada a la agricultura, Oviedo, 1991, pp. 81-93 i 107-133; i J. de Bolòs i J. Nuet, Els molins fariners, Barcelona, 1983. Per a la mòlta i la preparació dels grans per al consum vegeu Moritz, Grain-mills; Amouretti, Pain, pp. 113-131 i 133-152; Comet, Paysan, pp. 374-478.

[154] Per al que segueix vegeu Caucanas, Moulins, pp. 123-140; Ö. Wikander, «Mill-channels, Weirs and Ponds. The Enviroment of Ancient Water-mills», Opuscula Romana, 15 (1985), pp. 149-154.

[155] Hoffmann, «Development», pp. 641-643 i 658-665; del mateix, «Medieval Fishing», dins Squatriti (ed.), Working with Water, pp. 331-393.

[156] G. Gonzalvo, Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles XI-XIII), Barcelona, 1994, doc. 10.

[157] ACB, Libri Antiquitatum, III, 83 (1215).

[158] ACA. C, Pergs. Alfons I, 560 (1190).

[159] Rius Serra, Cartulario, doc. 860 (1122).

[160] ACB, Libri Antiquitatum, II, 13 (1065).

[161] ACA. OR, Pergs. Montalegre, 801 (1294).

[162] J. Alturo Perucho, L’arxiu antic de Sta. Anna de Barcelona, Barcelona, 1985, doc. 487.

[163] ACA. OR, Pergs. Montalegre, 291.

[164] ACA. C, Pergs. Pere I, 300.

[165] ASDG, Pergs. 169 (Marquès, Col·lecció, doc. 240).

[166] ACA. C, Pergs. Extrainventari, 3295 (sense data).

[167] Orti Gost, Renda, pp. 49-52.

[168] ACA. OR, Pergs. St. Feliu de Guíxols, 17/1.

[169] ACA. C, Pergs. Ramon Berenguer IV, 349 (1161).

[170] Caucanas, Moulins, p. 108. Per al cas dels molins reials de la ciutat de Barcelona vegeu Ortí Gost, Renda, p. 322.

[171] ACB, Libri Antiquitatum, III, 224.

[172] Marquès, Cartoral, docs. 341 i 342.

[173] J. M. Pons Guri, «Els rèdits d’un monestir cartoixà (segles XIII-XIV). Sant Pol de Mar», dins Pons Suri, Recull, 3, pp. 215 i 222.

[174] ACB, Libri Antiquitatum, IV, 191.

[175] Font Rius, Cartas, 1.1, doc. 315 (1267).

[176] BC, Perg. 480 (1311).

[177] Per al que segueix vegeu V. Farías Zurita, «Les ferreries al nord-est de la Catalunya Vella (segles XI-XIV). Una contribució a l’estudi d’una institució senyorial», dins L’obtenció del ferro pel procediment directe entre els segles IV i XIX, Andorra, 2001, pp. 35-62; M. Sancho, Homes, fargues, ferro i foc. Arqueologia i documentació per a l’estudi de la producció de ferro en època medieval. Les fargues dels segles IX-XIII al sud del Pirineu català, Barcelona, 1999.

[178] BL, Addended Charters, 62666.

[179] Sant Cugat del Vallès: ACA. OR, Pergamins St. Cugat del Vallès, 969 (1232); ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 2, 108v (1291). Amer: AHG, Notarials, Amer, Reg. 5, f. 101-101v (1291).

[180] Pons Guri, «Successió», ap. 4.

[181] R. Sprandel, Das Eisengewerbe im Mittelalter, Stuttgart, 1968; del mateix, «El hierro en la Península Ibérica durante la Edad Media», Anuario de Estudios Medievales, 13 (1983), pp. 351-365.

[182] ACA. OR, Cartulari de St. Cugat, f. 324-324v (Farías Zurita, «Ferreries», annex 5).

[183] ACB, Libri Antiquitatum, IV, 461.

[184] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1765.

[185] Bisson, Accounts, 2, doc. 1, A, B, G, H, I, J.

[186] ADG, Pergs. de la Mitra, Calaix 17, 142.

[187] ACA. OR, Rotllos St. Pere de Galligants, 50/13.

[188] ACB, Libri Antiquitatum, IV, 504;

[189] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1285 (1255).

[190] ACA. OR, Rotllos St. Pere de Galligants, 50/13.

[191] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1306.

[192] ACA. OR, Volums Hisenda, 956, ff. 1-7v.

[193] ADG, Pergs. de la Mitra, Calaix 17, 142.

[194] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1765.

[195] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1285.

[196] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1285.

[197] ACB, Libri Antiquitatum, IV, 504; ACA. OR, Volums Hisenda, 956, ff. 1-7v.

[198] ACA. C, Reg. 49, f. 6v (1280); de Hinojosa, Régimen, ap. 10 (1282).

[199] AMM, Pergs. St. Llorenç del Munt, 55.

[200] ACA. C, Reg. 49, f. 6v (1280); de Hinojosa, Régimen, ap. 10 (1282).

[201] Bisson, Accounts, 2, doc. 101.

[202] ACA. OR, Cartulari de St. Cugat, f. 324-324v.

[203] ACA. OR, Pergs. Montalgre, 575;

[204] ACB, Pergs. Pia Almoina, 4, 82, 3.

[205] ACA. OR, Lligals grans, Montalegre, 241, De Moguda XXXXIII,

[206] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1373.

[207] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1475.

[208] ACB, Libri Antiquitatum, IV, 504.

[209] ACA. OR, Volums Hisenda, 956, ff. 1-7v.

[210] ACB, Pergs. Pia Almoina, 4, 82, 3.

[211] CA. OR, Lligals grans, Montalegre, 241, De Moguda XXXXIII, 23-24 i 145-146.

[212] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 1765.

[213] ACB, Pergs. Pia Almoina, 4, 82, 3.

[214] ACA. OR, Cartulari de St. Cugat, f. 324-324v (Farías Zurita, «Ferreries», annex 5).

[215] M. C. Amouretti..., Campagnes méditeranéenes. Permanences et mutations, Marsella, 1977.

[216] K. Brunner, «Continuity and Discontinuity of Roman Agricultural Knowledge in the Early Middle Ages», dins Sweeney (ed.), Agriculture in the Middle Ages, pp. 21-40.

[217] Ö. Wikander, Exploitation of Water-Power or Technical Stagnation? A Reappraisal of the Productive Forces in the Roman Empire, Lund, 1984; del mateix, «The Water-mill», dins Wikander (ed.), Handbook of Ancient Water Technology, pp. 371-400. Vegeu, a més, D. Lohrmann, «L’histoire du moulin à eau, avant et après Marc Bloch», dins Atsma i Burguière (eds.), Marc Bloch aujourd’hui, pp. 339-345; del mateix, «Travail manuel et machines hydrauliques avant l’an Mil», dins J. Hamesse i C. Muraille-Samaran (eds.), Le travail au Moyen Âge. Une approche interdisciplinaire, Lovaina, 1990, pp. 35-47.