Читать книгу Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick - Страница 6

Tinc vuit anys. La mare i jo sortim de casa i ens quedem al nostre replà, a la segona planta. La senyora Drucker s’està a la porta oberta del pis del costat, fumant un cigarret. La mare tanca amb clau la porta i diu: «Què hi fas, aquí?». La senyora Drucker tira el cap enrere, assenyalant el seu pis. «Aquell vol que ho fem. Jo li he dit que abans de tocar-me, s’ha de dutxar». Jo sé que «aquell» és el seu marit. «Aquell» sempre és el marit. «Per què? Tan brut, va?», diu la mare. «Jo el trobo brut», diu la senyora Drucker. «Drucker, però si ets una puta», diu la mare. La senyora Drucker arronsa les espatlles. «No puc agafar el metro», diu ella. Al Bronx, «agafar el metro» era un eufemisme per anar a treballar.

Vaig viure en aquella casa de veïns entre els sis anys i els vint-i-un. Hi havia vint pisos, quatre a cada planta, i l’única cosa que en recordo és que era un edifici ple de dones. Dels homes gairebé no me’n recordo gens. N’hi havia a tot arreu, és clar –marits, pares, germans–, però només recordo les dones. I les recordo totes vulgars com la senyora Drucker o bé impetuoses com la mare. No parlaven mai com si fossin conscients de qui eren o comprenguessin el tracte que havien fet amb la vida, però sovint es comportaven com si ho sabessin. Múrries, inconstants, incultes, actuaven com una protagonista de les novel·les naturalistes de Dreiser. Hi havia anys que allà hi regnava una calma aparent, fins que, de sobte, esclatava el pànic i el desenfrenament: dues o tres vides marcades (potser destrossades), i tornava la calma. I altre cop, silenci ressentit, sopor eròtic, la monotonia de la negació diària. I jo –una nena que creixia entre elles i em formava a imatge seva– les absorbia com hauria absorbit el cloroform d’un drap xop damunt la cara. He trigat trenta anys a adonar-me de fins a quin punt les comprenia.

La mare i jo som al carrer, passejant. Li pregunto si recorda les dones d’aquell edifici del Bronx. «És clar», respon. Li dic que sempre he pensat que si eren tan boges era per culpa del furor sexual.

–I tant –diu sense perdre el pas–. ¿Te’n recordes, de la Drucker? Solia dir que si no podia fer un cigarret mentre tenia relacions sexuals amb el seu marit, es tiraria per la finestra. ¿I la Zimmerman, que vivia davant nostre? La van casar amb aquell home quan tenia setze anys, el detestava, i solia dir que si es matés a la feina (treballava en la construcció) seria una mitsvà. –La mare s’atura. Abaixa la veu, intimidada pel seu propi record.– Ell la forçava –diu–. L’enxampava al mig de la sala d’estar i l’arrossegava cap al llit. –Durant uns instants, mira cap a un segon pla. Després em diu:– Els homes europeus. Eren uns bèsties. Uns bèsties acabats. –Es torna a posar a caminar.– Una vegada, la Zimmerman no el va deixar entrar a casa. Ell va trucar a casa nostra. No gosava ni mirar-me. Va demanar si el deixaria passar per la finestra que donava a l’escala d’incendis. Jo no li vaig dir ni mitja paraula. Va travessar el nostre pis i va sortir per la finestra. –La mare riu.– Que en va ser d’útil, la finestra que donava a l’escala d’incendis! ¿Te’n recordes de la Cessa, la del pis de dalt? Oh, no, no te’n pots pas recordar; quan nosaltres vam anar a viure en aquella casa, ella només hi va viure un any més, després, al seu pis hi van venir a viure els russos. La Cessa i jo érem molt amigues. És ben estrany, ben mirat. Amb prou feines ens coneixíem, cap de nosaltres, i de vegades ni ens parlàvem. Però vivíem l’una sobre de l’altra, i ens visitàvem molt sovint. Tothom ho sabia tot en un no res. Al cap de pocs mesos de viure en aquell edifici, les dones ja érem... íntimes.

»La Cessa era una dona jove i bonica, i feia pocs anys que s’havia casat. No estimava el seu marit. Tampoc l’odiava. De fet, ell era un bon home. Què vols que et digui, ella no estimava el seu marit i sortia cada dia, em sembla que s’entenia amb algú. En fi..., la Cessa tenia els cabells negres i li arribaven fins al cul. Un dia se’ls va tallar. Volia ser moderna. El seu marit no li va dir res, però el seu pare va entrar a casa seva, li va mirar els cabells curts i li va clavar una bufetada tan forta que li va fer veure la padrina. A continuació va manar al marit que no deixés sortir la seva filla de casa durant un mes. Ella baixava per l’escala d’incendis, entrava per la finestra de casa nostra i sortia per la porta. Cada tarda durant un mes. Un dia, va tornar quan nosaltres preníem cafè a la cuina. Jo que li dic: «Cessa, digues al teu pare que això és Amèrica, Amèrica. Ets una dona lliure». Ella que em mira i em diu: «¿Què vols dir, que digui al pare que això és Amèrica? Ell va néixer a Brooklyn».

La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora. Estem tancades en un estret canal de relació, intens i vinculant. Durant anys seguits hi ha esgotament, una mena de relaxació entre totes dues. Després torna a aparèixer la ràbia, tòrrida i clara, eròtica en la mesura que acapara l’atenció. Últimament, la cosa no va bé entre nosaltres. La manera que té la mare de «trampejar» una mala temporada és acusar-me ben alt i en públic de la veritat. Sempre que em veu diu: «Tu m’odies. Sé que m’odies». Vaig a veure-la i diu a qualsevol que hi hagi a casa seva –un veí, un amic, el meu germà, una de les meves nebodes–: «M’odia. No sé què té en contra meu, però m’odia». També és ben capaç d’aturar un desconegut al carrer quan passegem i dir: «Aquesta és la meva filla. M’odia». Aleshores, se’m dirigeix a mi i em diu en un to de súplica: «¿Què t’he fet perquè m’odiïs tant?», jo no responc mai. Sé que ella crema per dins i no em fa res deixar que cremi. ¿Per què no? Jo també cremo per dins.

Però recorrem juntes els carrers de Nova York sense parar. Ara totes dues vivim a la part baixa de Manhattan, a un quilòmetre i mig de distància, i ens trobem sobretot per anar a passejar. La mare és una pagesa urbana i jo sóc ben igual que ella. La ciutat és el nostre element natural. Totes dues tenim aventures diàries amb conductors d’autobusos, dones indigents, cobradors i malalts mentals que viuen al carrer. Caminar fa que traguem el millor de nosaltres. Ara jo tinc quaranta-cinc anys i la mare en té setanta-set. És una dona forta i té bona salut. No li costa gens travessar l’illa de Manhattan amb mi. Durant aquestes passejades, no ens estimem, sovint ens barallem, però així i tot, passegem.

Les estones que estem més bé juntes és quan parlem del passat. Jo li dic: «Mama, ¿te’n recordes de la senyora Kornfeld? Torna’m a explicar què va passar», i ella, tota contenta, m’ho torna a explicar. (Només és el present, que detesta; així que el present es converteix en passat, comença a apreciar-lo.) Cada cop que m’ho explica, el relat és igual i, al mateix temps, diferent, perquè cada vegada jo sóc més gran i se m’acut de fer-li una pregunta que no li vaig fer l’última vegada.

El primer cop que la mare em va dir que el seu oncle Sol havia intentat ficar-se al llit amb ella, jo tenia vint-i-dos anys i la vaig escoltar en silenci, absorta i esgarrifada. Les circumstàncies les sabia de memòria. La mare era la petita de divuit fills, dels quals n’havien sobreviscut vuit. (Imagineu! La meva àvia va estar embarassada vint anys.) Quan la família va anar-se’n de Rússia per venir a Nova York, els va acompanyar en Sol, el germà més petit de l’àvia, que tenia la mateixa edat que el seu fill gran (la seva mare també havia estat embarassada vint anys). Els dos germans grans de la mare havien vingut uns quants anys abans, havien entrat a treballar en el ram de la confecció i havien llogat un pis sense aigua calenta al Lower East Side per a tots onze: cambra de bany al rebedor, estufa de carbó a la cuina, un seguit d’habitacions interiors, fosques i petites com cofurnes. La mare, que aleshores tenia deu anys, dormia sobre dues cadires a la cuina perquè l’àvia tenia un rellogat.

A en Sol l’havien cridat a files durant la Primera Guerra Mundial i l’havien enviat a Europa. Quan va tornar a Nova York, la mare tenia setze anys i era l’única dels fills que quedava a casa. Així doncs, arriba ell, un desconegut molt atractiu; la nebodeta que va deixar anys enrere ara és tota una dona d’ulls foscos, de cabells castanys i brillants tallats rectes arran del clatell i que té un somriure captivador, cosa que ella fa veure que no sap (aquest sempre ha estat l’estil de la meva mare: d’una coqueteria intolerable, sense ni una engruna de timidesa), i ell comença a dormir en un d’aquells dormitoris encofurnats, separat d’ella per dues parets, mentre els pares de la nena ronquen ben fort a l’altra punta del pis.

«Una nit», va dir la mare, «em vaig despertar sobresaltada, no sé per què, i vaig veure en Sol dret vora meu. Jo anava a preguntar “¿què passa?”. Vaig pensar que als pares els havia passat alguna cosa, però llavors ell em va mirar d’una manera tan estranya que vaig pensar que potser era somnàmbul. Ell no em va dir res. Em va agafar en braços i em va portar al seu llit. M’hi va estirar, ell també s’hi va ajeure, em va aguantar en braços i em va començar a acariciar el cos. Després em va aixecar la camisa de dormir i em va acariciar la cuixa. De sobte, em va apartar i em va dir: “Torna-te’n al llit”. Jo em vaig aixecar i me’n vaig tornar al meu llit. Mai no va dir ni una paraula del que va passar aquella nit, i jo, tampoc».

La segona vegada que m’ho va explicar, jo tenia trenta anys. La mare va repetir l’anècdota gairebé paraula per paraula, mentre pujàvem per Lexington Avenue, en algun punt entre el número seixanta i el setanta. Quan va arribar al final, li vaig dir: «¿I no vas dir-li res durant tota l’estona?». Ella va fer que no amb el cap. «¿Com és això, mama?», vaig preguntar. Ella va fer uns ulls com taronges i va arrufar els llavis. «No ho sé», va dir, perplexa. «Només sé que tenia molta por». Jo la vaig mirar, com si hagués dit «m’ho passava bé». «¿Què passa?», va dir ella. «¿No t’agrada la meva resposta?». «No», vaig contestar, «no és això. Només que se’m fa estrany que no diguessis res, que no mostressis les teves pors».

La tercera vegada que em va explicar aquell fet, jo tenia gairebé quaranta anys. Caminàvem per la Vuitena Avinguda i quan ens acostàvem al carrer Quaranta-dos, li vaig dir: «Mama, ¿no se’t va acudir mai preguntar-te per què vas callar quan en Sol va fer el que va fer?». Ella em va mirar uns instants. Però aquesta vegada em va veure venir. «¿On vols anar a parar?», va preguntar enfadada. «¿Intentes dir-me que em va agradar? ¿És això el que vols dir?». Jo vaig riure nerviosa, maliciosament. «No, mama, no dic això. Només dic que és estrany que no fessis cap soroll». Ella va tornar a repetir que tenia molta por. «Au va», vaig dir jo, en un to brusc. «Ets fastigosa!», va saltar ella, enfurismada, al mig del carrer. «La meva filla tan brillant. T’hauria de pagar dues carreres més a la universitat, de tan intel·ligent com ets. Jo volia que el meu oncle em violés, ¿és això? Aquesta sí que és bona!». Després d’aquella passejada vam estar un mes sense dirigir-nos la paraula.

El Bronx era un mosaic de territoris ètnics envaïts: quatre o cinc illes de cases dominades per irlandesos, italians o jueus, però cada secció tenia la seva quota d’irlandesos que vivien en un bloc de cases jueu, o de jueus que vivien en un bloc italià. S’ha parlat molt de l’efecte d’aquesta distribució en els barris de Nova York, però als qui van créixer patint l’assetjament dels irlandesos o dels italians o l’exclusió dels barris jueus, la marginació que van viure no els ha marcat tant com el poder igualador de la vida al carrer que compartien. La nostra família va viure durant un any en un barri italià. El meu germà i jo érem els únics nens jueus a l’escola i, sens dubte, ho vam passar molt malament. Però només això, ho passàvem malament. Quan vam tornar a viure en un barri jueu, el meu germà es va treure un pes de sobre perquè ja no havia de tenir por que cada tarda l’estovessin uns nens que li deien «geni jueu», però essencialment i en línies generals la seva vida no va canviar. La gran veritat és que l’«alteritat» dels italians, dels irlandesos o dels jueus que vivien entre nosaltres aportava sabor i interès, una sensació de definició, un caire emocionant a coses que per fora temíem però que en el fons apreciàvem.

Al nostre edifici hi vivien jueus, tret d’una família irlandesa a la primera planta, una família russa a la tercera, i el porter, que era polonès. Els russos eren alts i silenciosos: entraven i sortien de l’edifici d’una manera que em semblava misteriosa. Els irlandesos eren tots prims i rossos: ulls blaus, llavis fins i cara inescrutable. Ells també eren una presència enigmàtica entre nosaltres. El porter i la seva dona també eren callats. No eren mai els primers a parlar. Suposo que això és el que passa quan ets una minoria enmig d’una majoria: et fa ser callat.

La mare potser també hauria estat callada, si hagués continuat vivint entre els italians; potser també hauria agafat els nens tota neguitosa i sense dir res quan un veí se’ns acostava a algun de nosaltres amb amabilitat, com feia la senyora Cassidy sempre que una dona del nostre edifici passava la mà pels cabells d’un dels seus «rossets irlandesos». Però la mare no era com la majoria. Aquí, en aquest edifici habitat només per jueus, es trobava en el seu element, hi tenia prou espai entre la capa superficial de la presència social i un centre insondable en el qual es podia moure, expressar-se lliurament, ser afable i sarcàstica, histèrica i generosa, irònica i crítica i, de tant en tant, afectuosa, segons el concepte que ella tenia d’aquesta paraula: aquella actitud brusca i intimidadora que assumia quan l’aclaparava la tendresa que tant temia.

La mare era respectada a l’edifici pel seu anglès sense accent estranger i per la seva seguretat. Tot i que la porta del nostre pis sempre estava tancada (es feia una distinció entre els qui eren prou cultes per valorar la intimitat d’una porta tancada i aquells que eren tan pagerols que deixaven la porta mig oberta), les veïnes tenien prou confiança per trucar a qualsevol hora per demanar algun estri de cuina, compartir alguna xafarderia de la casa i, fins i tot, alguna vegada per demanar a la mare que fes d’àrbitre en una baralla. En aquestes situacions, la seva actitud era la d’una persona superior que s’avergonyia de la conducta infantil dels seus inferiors. «Oy, Zimmerman», exclamava en jiddisch i amb un somriure paternalista quan la senyora Zimmerman, fora de si per algun menyspreu, real o imaginari, venia a explicar-li la perfídia d’alguna altra veïna. «Quina ximpleria!» o bé: «Això és ridícul», deia bruscament quan li repetien algun rumor que ella considerava vil i poca-solta. No semblava que la preocupés la possibilitat que el rumor pogués tenir dues cares, o que un fet pogués tenir més d’una interpretació. Ella sabia que, comparada amb les dones del seu voltant, era «refinada» –una persona de sentiments i mentalitat més elevats–, i que, per tant, no calia rumiar gaire. «Refinada» era una de les seves paraules preferides. Si la senyora Zimmerman parlava massa alt a l’entrada un dissabte al matí, nosaltres, asseguts a la cuina, situada just a l’altre costat de la porta del pis, ens miràvem fixament i la mare movia el cap i deia: «una dona poc refinada». Si algú feia un comentari burleta sobre els schvartzes, «negres» en jiddisch, la mare m’explicava que aquella mentalitat era pròpia de persones «poc refinades». Si hi havia alguna disputa a la botiga de queviures sobre el preu o el pes, altre cop jo sentia l’expressió «poc refinat». El pare li feia un somriure quan ella deia «poc refinat», però si era un somriure indulgent o d’orgull, mai no ho vaig saber. El meu germà, en guàrdia des que tenia deu anys, mirava sense cap expressió. Però jo absorbia el sentit de les seves paraules, assimilava cada gest i cada expressió que les acompanyaven, cada complex bocí d’impuls i d’intenció. La imatge de la mare pensant que tots els del voltant eren poc refinats i que gairebé tot el que deien era ridícul se’m va gravar ben endins, com el tint en la roba més absorbent.

El pis era de cinc habitacions i totes es comunicaven. Era en un bloc de pisos de lloguer però el nostre no era un d’aquells que només tenen habitacions interiors i un llarg passadís; no hi havia cap habitació que donés a un celobert. Per la porta del carrer s’entrava a un rebedor diminut que donava directament a la cuina. A la dreta de la cuina, dins del rebedor, hi havia la nevera arrambada a una paret que formava angle recte amb la cambra de bany, que era un diminut rectangle amb una porta de fusta pintada que tenia vidre glaçat a la part superior. A l’altre costat del rebedor, hi havia dues habitacions de les mateixes dimensions separades per una porta vidriera doble amb cortines. La segona d’aquestes estances donava al carrer i a la tarda hi tocava el sol de ple. A cada punta d’aquesta habitació hi tenien accés dos dormitoris molt petits, un dels quals també donava al carrer; l’altre, a la part posterior de l’edifici.

Com que la sala d’estar i un dels dormitoris donaven al carrer, el nostre pis era considerat de categoria, un pis «del davant». Fa uns quants anys, un home que havia crescut al mateix edifici que jo em va dir: «Sempre he pensat que vosaltres éreu més rics que nosaltres perquè vivíeu a la part del davant». Si bé viure a la part del davant generalment volia dir que el marit guanyava més diners que els marits de les famílies que vivien tief, teier in draird (ben al fons de l’infern) a la part del darrere, nosaltres vivíem a la part del davant perquè la mare, que, segons ella, tenia un concepte més elevat de les necessitats de la vida, insistia que, a menys que ens veiéssim obligats a recórrer a l’assistència social, un pis a la part del darrere per a la nostra família quedava fora de tota consideració. Així i tot, nosaltres –és a dir, ella i jo– vivíem, en realitat, «a la part del darrere».

La finestra de la cuina donava al carreró de la part posterior de l’edifici, com també hi donaven les finestres de les cuines de l’edifici de la vora i les dels altres edificis que tenien l’entrada a l’altre costat de l’illa que compartien totes aquestes cases de pisos. Al carreró no hi havia arbres, arbustos ni herba de cap mena, només ciment, tanques de filferro i pals de fusta. Amb tot, recordo el carreró com un lloc de llum clara i aire dolç, impregnat, d’alguna manera, d’una olor perpètua de verdor estiuenca.

El carreró rebia el sol del matí (la nostra cuina resplendia abans del migdia), i entre les dones hi havia el ritual de fer la bugada ben d’hora amb una fusta de rentar a l’aigüera i estendre-la al sol perquè s’eixugués. Per sobre el carreró, des del primer pis fins al cinquè, potser hi havia uns cinquanta fils d’estendre que s’entrecreuaven muntats en uns pals llargs de fusta plantats al terra de ciment. Cada pis tenia el seu estenedor entremig de deu estenedors més connectats al mateix pal. La roba de cada estenedor xocava amb la roba que voleiava a sobre o a sota, i sovint es veia alguna dona clavant estrebades a un fil, mirant d’alliberar la seva roba d’un embolic de llençols i pantalons. I mentre estirava el fil de vegades cridava: «Berth-a-a! Berth-a-a! ¿Ets a casa, Bertha?». Les dones tenien amigues escampades en tots els edificis del carreró, i durant el dia es cridaven les unes a les altres per qüestions diverses. («¿A quina hora portes en Harvey al metge?», o bé: «¿Tens sucre? Ara faig venir la Marilyn a buscar-ne». O: «Ens trobem a la cantonada d’aquí deu minuts!».) Quant d’enrenou i quanta animació! L’aire clar, la llum neta, les dones que es cridaven les unes a les altres, el so de les seves veus barrejat amb l’olor de la roba que s’eixugava al sol, tota aquella textura i tot aquell color balancejant-se en l’espai obert. Jo treia el cap per la finestra de la cuina amb una certa expectació, encara ara en sento el gust a la boca, i aquest gust és d’un color verd tendre i brillant.

El que més m’entusiasmava del pis era la cuina i també la vida que hi havia a l’altre costat de la finestra. M’agradava de debò, encara que em suscitava sentiments contradictoris. A la cuina hi feia els deures, feia companyia a la mare i l’observava mentre preparava i enllestia les feines quotidianes. També a la cuina vaig adonar-me que ella tenia l’habilitat i la vitalitat per fer la seva feina bé i sense dificultat, però que no li agradava ni hi donava gens de valor. No em va ensenyar res. Mai no vaig aprendre a cuinar, rentar o planxar la roba. Ella, en canvi, era una cuinera molt competent i era una fera netejant la casa i rentant la roba.

Així i tot, ella i jo fèiem vida a la cuina. Tot i que semblava que la mare no parava mai atenció al que passava al carreró, no es perdia mai res. Sentia totes les veus, tots els moviments de l’estenedor, cada cop de llençol; copsava tots els crits i les converses. Rèiem de l’anglès xampurrejat d’aquella, de la indiscreció d’aquella altra bocamolla, d’aquell esgarip o d’aquell renec enginyós. Els comentaris que la mare feia de la vida de l’altre costat de la finestra van ser el meu primer tast dels fruits de la intel·ligència: ella sabia convertir les xafarderies en coneixement. Sentia que una veu pujava una octava i deia: «Aquest matí s’ha barallat amb el seu marit». O si baixava una octava, deia: «El nen se li ha posat malalt». O captava un intercanvi ràpid de paraules i diagnosticava que aquella amistat es refredava. Aquesta capacitat seva em commovia i m’estimulava. La vida semblava més plena, més rica, més interessant quan ella donava sentit a l’activitat humana del carreró. Aleshores, sentia una connexió viva entre nosaltres i el món de l’altre costat de la finestra.

La cuina, la finestra, el carreró. Aquest era l’ambient en què ella havia arrelat, l’espai on destacava. Aquí ella era llesta, divertida, enèrgica, podia exercir autoritat i fer impacte. Però sentia menyspreu pel seu entorn. «Dones, uix!», deia. «Estenedors i tafaneries», deia. Sabia que hi havia un altre món –el món–, i de vegades pensava que anhelava aquell món. Desesperadament. Deixava una feina a mig fer, es parava de cop i mirava fixament l’aigüera, el terra, els fogons. Però on?, com? què?

Així era com se sentia: a la cuina sabia qui era ella; a la cuina se sentia neguitosa, s’avorria; a la cuina feinejava d’una manera admirable; a la cuina menyspreava el que feia. S’enfadava amb «la buidor de la vida d’una dona», com ho descrivia ella, després, quan analitzava algun embolic que hi havia al carreró, deixava anar unes rialles que encara ara sento. Passiva al matí, rebel a la tarda, es feia i desfeia cada dia. S’agafava amb avidesa a l’únic element sòlid de què disposava, arribava a apreciar aquella animació i després se sentia com una col·laboracionista. ¿Què té d’estrany que ella sentís devoció per una vida amb aquests contrastos? ¿I què té d’estrany que jo sentís devoció per la seva devoció?

–¿Te’n recordes dels Roseman? –em pregunta la mare mentre passegem per la Sisena Avinguda, entre el número quaranta i el cinquanta. Eren la família que van viure al pis dels Zimmerman durant els nostres dos primers anys a l’edifici.

–Sí, és clar –dic–. Eren un matrimoni ben interessant, aquell parell.

La senyora Roseman era una Colette jueva: grassa i morena, amb uns ulls grossos i foscos en una cara bonica i sensual i una aurèola de cabells grisosos i estarrufats. Jugava a cartes obsessivament, fumava un cigarret rere l’altre i no dissimulava el desinterès que sentia per la seva família. A casa seva sempre hi havia alguna partida i, com deia la mare, «una olla d’alguna porqueria o altra bullint als fogons tot el dia, i quan el marit tornava de la feina, allò era fastigós com les sabates de la meva àvia». Però ho deia en un to afectuós, no pas censurador. Apreciava la senyora Roseman perquè, com ella, deu anys abans, també havia estat membre del Consell de Veïns Número 29, en un edifici situat tres barris més enllà.

Des de molt petita, havia sabut que els meus pares eren companys de viatge del Partit Comunista i que, de tots dos, la mare era la que havia estat més activa en política. Quan vaig néixer, la mare s’enfilava sobre caixes al Bronx per reivindicar justícia social i econòmica. De fet, quan deixava anar la seva lletania de tot el que no havia pogut fer, deia que si no hagués estat pels fills, hauria arribat a ser una bona oradora.

Durant la Depressió, el Partit Comunista va patrocinar i dirigir els Consells de Veïns, organitzacions formades per lluitar contra els desnonaments per impagament de lloguers. La mare va ser cap del Consell de Veïns Número 29 del Bronx («Jo era l’única dona de l’edifici que parlava l’anglès sense accent estranger, i per això automàticament em van fer cap») i va continuar sent-ho fins poc temps després que jo nasqués, quan el pare la va obligar a «deixar-ho tot» i a quedar-se a casa amb la criatura. Fins llavors, deia ella, va dirigir el consell. Un tema clàssic de la nostra infantesa era el de la mare com a cap del consell. «Jo anava a la seu del Partit Comunista a Union Square i rebia les instruccions per a aquella setmana. Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Com li agradava dir: «Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Mai no li he sentit a la veu un plaer tan pur com quan pronunciava aquelles paraules.

El Consell de Veïns Número 29 estava format per la majoria de les dones de l’edifici on aleshores vivien els meus pares: jueves immigrants, enèrgiques i poc sofisticades. A la intimitat que compartien com a veïnes s’hi afegia la camaraderia política. Quan ens vam traslladar a aquell edifici, l’últim en què vam viure al Bronx, i la mare va descobrir que la senyora Roseman vivia al pis del costat, va ser com si, de sobte, hagués retrobat no pas una vella amiga, sinó el membre d’una família que, en un altre temps, inesperadament havia despertat en ella unes inquietuds mentals i espirituals complexes. Ella i la senyora Roseman apreciaven de cadascuna la capacitat d’entendre una activitat política que havia explotat una mina de sentiments profunds.

Hi havia un record concret d’aquell temps que van viure juntes al consell, segons elles, no relacionat amb la política, que les entusiasmava a totes dues, i sovint en parlaven movent el cap i amb admiració. En plena Depressió, les dones del consell van llogar habitacions un estiu, per a elles i les seves famílies, en una colònia de bungalous a les Catskill Mountains. La majoria de les famílies havien llogat dues habitacions a l’edifici principal (una per al matrimoni i l’altra per a la canalla), encara que hi havia qui només se’n podia permetre una. Les dones compartien la cuina, els homes hi anaven els caps de setmana.

Eren quinze dones i, com deia la mare, en aquella cuina va arribar a conèixer-les més bé que durant els dos o tres anys que feia que treballaven juntes al Bronx. Hi havia la Pessy, deia la mare, «tan estúpida que no distingia la merda de la mel, però una bona camarada; fos el que fos que li manés, ella ho feia sense dubtar ni queixar-se». Hi havia la Singer, «de les delicades», no suportava la vulgaritat de les altres. Hi havia la Kornfeld, «una dona morena que feia cara d’apassionada i que abans de donar l’opinió de qualsevol cosa, sempre esperava que algú parlés i li demanés què en pensava; però sempre tenia alguna cosa intel·ligent per dir». I, és clar, hi havia la Roseman, l’astuta i trempada Roseman, que no se’n perdia mai ni una. Els seus ulls estaven pendents de tot, mentre repartia les cartes.

Aquell estiu la mare va saber que la Pessy «mai no en tenia prou, ja m’entens». I la Singer va resultar que era una pesada. «Sempre es desmaiava. Per qualsevol cosa, la Singer girava els ulls en blanc i queia a terra». I la Kornfeld, bé, la Kornfeld era una altra cosa.

El dissabte, a última hora del matí, la Pessy baixava amb la camisa de dormir posada, badallant i fregant-se els ulls. Les altres es posaven a riure. «I doncs, Pessy», deia alguna d’elles, «explica’ns què has fet aquesta nit. ¿Has fet res de bo?». La Pessy responia amb un esbufec, «¿Què voleu que us expliqui? Fas el que has de fer, després et gires de cul i t’adorms. ¿Què voleu que us digui?». Però ho deia amb la cara vermella i somrient, com si amagués algun secret. Llavors mirava cap a un costat. I la Kornfeld, que seia en un racó de la cuina (era una de les que eren massa pobres per pagar dues habitacions i dormien en una habitació amb tres criatures), estava més callada que mai.

Un diumenge a la nit, quan els homes se n’havien tornat a la ciutat i les dones seien totes al porxo, una va dir de sobte: «¿On és la Kornfeld?». Van mirar al voltant i, efectivament, la Kornfeld no era enlloc. Van posar-se a cridar-la: «Kornfeld! Kornfeld!». Cap resposta. Van entrar a la seva habitació; els nens dormien profundament, però la Kornfeld no hi era. Es van espantar i van començar a buscar-la. Es van desplegar en ventall de dues en dues («Em va tocar la Singer», va dir la mare), totes amb una llanterna («en aquells temps al camp hi havia molta foscor»), i van posar-se a cridar tan fort com podien, «Kornfeld! Kornfeld!».

«Potser feia una hora que corríem per allà fora», va dir la mare, «com boges. Llavors, jo vaig i allà, a uns vuit-cents metres de la granja, vaig veure estirada al mig de la carretera una figura negra que no es movia; però no es distingia què era. La Singer estava a punt de desmaiar-se. Jo que vaig mirar ara la carretera ara la Singer, ara la Singer ara la carretera. “No diguis res, Singer”, li vaig dir. Tot seguit vaig dirigir-me a aquella figura de la carretera i vaig dir: “Aixeca’t, Kornfeld”. La Singer va obrir la boca i la va tancar sense dir ni piu. La figura de la carretera no es va bellugar. Jo altre cop vaig dir: “Kornfeld, aixeca’t”. I ella es va aixecar. Vaig fer girar la Singer i la vaig fer tornar a la granja.

«¿Com vas saber que era la senyora Kornfeld?», vaig preguntar la primera vegada que em va explicar l’anècdota. «No ho sé», va dir la mare. Ho vaig saber i prou. Ho vaig saber de seguida». Una altra vegada vaig preguntar: «¿Per què creus que ho va fer?». La mare va arronsar les espatlles. «Era una dona apassionada. Mira, els jueus no eren tan atrevits, fa quaranta anys, no com algunes persones de qui et podria dir el nom; no tenien relacions sexuals si els nens eren a l’habitació... Potser ens volia castigar». Un altre any, la mare em va sorprendre dient: «Ai, la Kornfeld! S’odiava a si mateixa. Per això ho va fer». Li vaig demanar que m’expliqués què volia dir amb «s’odiava a si mateixa». No va poder.

Però de l’anècdota de la Kornfeld sempre n’he recordat sobretot el fet que la senyora Roseman, que sexualment semblava més múrria que totes les dones de l’edifici juntes i que considerava la mare una romàntica de la classe obrera, hagués mostrat admiració per la mare perquè havia intuït que aquella figura a la carretera era la Kornfeld.

–¿Te’n recordes, de les nenes? –em pregunta ara la mare, mentre ens acostem al Time and Life Building–. ¿Les dues filles que va tenir amb en Roseman?

La senyora Roseman havia tingut un enamorat quan era jove, un comunista italià que havia mort i l’havia deixada embarassada. El senyor Roseman l’havia adorada, s’hi havia casat i havia pujat el fill (un nen) com si fos propi i després havia tingut dues criatures amb ella.

–Sí –dic–. Recordo les nenes.

–¿Recordes que durant la guerra, la més petita, devia tenir disset anys aleshores, va agafar una pneumònia? Es pensaven que es moriria, en aquells temps la gent moria de pneumònia, i jo la vaig comprar. Després d’això, sempre em va dir mama.

–¿Que vas fer què? –Em vaig aturar.

–Que la vaig comprar, la vaig comprar. Mira, els jueus creien que si algú que estimaves corria perill, el venies i així prevenies el mal d’ull. –Es posa a riure.– Si ja no eren res teu, ¿què els podia passar?

Jo la fulmino amb la mirada. Ella no en fa cas.

–La Roseman va trucar a casa i em va dir: «La nena se’m mor. ¿Me la vols comprar?». I jo la vaig comprar. Em sembla que li vaig donar deu dòlars.

–Mama –dic–, ¿tu sabies que això era una superstició de pagerols i un conte de la vora del foc i, així i tot, ho vas fer? ¿Vas acceptar de comprar-la?

–És clar que sí.

–Però, mama! Totes dues éreu comunistes!

–Mira, noia –diu–. Havíem de salvar-li la vida.

Els meus pares dormien alternativament en una de les dues habitacions del mig, uns anys a la del darrere, d’altres, a la del davant, amb la qual cosa l’habitació que no servia de dormitori es feia servir de sala d’estar. Durant anys van arrossegar una ràdio Philco enorme i tres mobles gegants (un sofà i dues butaques voluminosos entapissats amb una tela granat i amb brodats daurats) amunt i avall de l’habitació del davant a la del darrere.

Quan vaig ser més gran, no entenia per què els pares no s’havien quedat mai una de les habitacions petites, per què dormien en territori obert, com si diguéssim, i quan ja havia complert els vint vaig preguntar-ho a la mare. Ella em va mirar uns trenta segons. Després va dir: «Sabíem que vosaltres dos necessitàveu una habitació cadascun». Jo també la vaig mirar trenta segons. Havia convertit el seu matrimoni en una història d’amor intolerable, ens havia clavat a tots a la creu de la mort prematura del pare, i ¿ara em deia que havien renunciat a la intimitat necessària per als plaers sexuals pel bé dels seus fills?

A l’edifici la mare era admirada no tan sols pel seu anglès sense accent estranger i la seguretat que mostrava en la seva manera de fer, sinó també per la seva condició de dona feliç en el matrimoni. No, no ho he dit bé. No tan sols era un matrimoni feliç. Era un matrimoni màgic. Definitiu.

Els meus pares eren, penso, feliços junts; es tractaven d’una manera civilitzada, afectuosa –però un concepte idealitzat de la felicitat conjugal impregnava l’ambient que la mare i jo compartíem i feia que la simple realitat fos una circumstància poc digna de respecte i, sens dubte, molt lluny del que havia de ser. I el que havia de ser es reflectia en l’actitud de veneració que tenia la mare cap a la bondat del seu matrimoni, acompanyada d’un menyspreu per tots els matrimonis que no s’assemblessin al seu, i en la ferma instrucció que vaig rebre d’ella de cent maneres diferents, durant milers de dies, segons la qual l’amor era la cosa més important a la vida d’una dona.

L’amor del pare tenia, efectivament, unes propietats meravelloses: no tan sols compensava l’avorriment i l’ansietat de la mare, sinó que també era la causa d’aquell avorriment i d’aquella ansietat. Incomptables frases que feien referència a tots els aspectes de la vida que la mare trobava insatisfactoris començaven així: «Creu-me, si no estimés el vostre pare», o «Creu-me, si no fos per l’amor del vostre pare». Deia obertament que li havia fet molta ràbia haver de deixar de treballar quan es va casar (havia fet de comptable en un forn de pa del Lower East Side), que estava molt bé tenir diners propis a la butxaca i no haver de rebre la setmanada com una criatura, que la seva vida ara era absurda i que li hauria agradat molt tornar a treballar. Si no fos per l’amor del pare.

L’amor del pare ho transformava tot, des de la feina a la cuina fins al sexe al dormitori, i crec que des de ben petita vaig saber que calia transformar el sexe. Ella no el detestava, el sexe, però sí que semblava que s’hi resignés. No va dir mai que l’amor físic no fos important o que fos repugnant per a una dona, però frases com ara: «El teu pare era un home molt apassionat. El teu pare sempre estava a punt. El teu pare podria fer-ho amb deu dones en una nit» em feien pensar que per despullar-te i ajeure’t amb un home havies d’estimar-lo de debò, si no, no sortia bé. Recordo que a setze anys, amb la virginitat assetjada per primera vegada, cada dia em despertava la batalla interminable que es lliurava en el meu cap i en el meu cos, i suplicava en silenci a la mare: Però mama, ¿com sé si realment l’estimo? L’única cosa que sé és que em bull la sang i que ell em pressiona, no para de pressionar-me. Al passadís, als bancs del parc, cada nit a la cuina mentre tu et regires inquieta a l’altre costat d’una paret, a dos metres de mi, protegida darrere les línies, jo sóc aquí a les trinxeres...». Però no rebia cap resposta.

L’amor, en el lèxic de la mare, no era amor, era amor amb majúscula. Un sentiment de primer ordre, de natura espiritual, de motlle moral. Per damunt de tot, un sentiment que era inconfusible quan era present i també inconfusible quan era absent. «Una dona sap si estima un home», deia. «Si no ho sap, no l’estima». I pronunciava aquelles paraules com si vinguessin del Sinaí. A casa nostra no calien interpretacions que expliquessin les diferents conductes humanes derivades de l’amor. Si la mare no veia que les respostes d’una altra dona davant del marit o l’amant eren com les seves, allò no era amor. I l’amor, deia ella, ho era tot. L’amor determinava la vida d’una dona. El seu intel·lecte descartava, ometia i eliminava sistemàticament del seu discurs totes les proves que indiquessin el contrari –i de proves no en faltaven–; es negava a admetre-les. Una vegada, davant meu (jo devia tenir deu anys), una amiga li va dir que anava completament errada, que el seu concepte de l’amor era absurd i que era esclava de la idea del matrimoni. Quan vaig preguntar a la mare què volia dir la seva amiga, ella va respondre: «Una dona poc refinada. No sap què és la vida».

Tots els barris tenien el seu ximple o beneitó; al nostre n’hi havia tres. Hi havia en Tom, el repartidor de seixanta anys que treballava per al carnisser. Portava un paquet de carn corrent, es parava en sec, tirava el paquet a la vorera, l’amenaçava amb un dit i deia ben alt: «No et portaré més als braços, fastigós!». Hi havia la Lilly, una dona mongòlica de quaranta anys que voltava vestida com una nena petita, amb un llaç de setí rosa als cabells greixosos, i que travessava els carrers amb el semàfor en vermell i quedava envoltada de cotxes que frenaven grinyolant. I hi havia la senyora Kerner, una dona menuda com un ocell que corria pels carrers amb els cabells embolicats amb un drap de fregar, feia gestos exagerats i es movia amb una abruptesa demencial. Aturava gent que no coneixia a la botiga de queviures, a la carnisseria o a la farmàcia, ajuntava les mans tancades en dos punys laxos davant la cara i, amb els ulls castanys brillant intensament, deia: «Oy, avui he llegit un conte molt boonic de la literatura russa! Un relat tan tendre que fins i tot l’ànima més miserable protestaria contra la injustícia d’aquesta vida!». Després no es recordava més del perquè era a la botiga, es girava i sortia corrents.

La senyora Kerner era la mare de la Marilyn Kerner. La Marilyn era la meva millor amiga. Els Kerner vivien una planta més avall que la nostra, al pis del costat, i no podien ser més diferents de la nostra família, pensava la mare. Jo no hi trobava cap diferència. Els Kerner eren senzillament la família de sota, i jo pensava: «Són a casa seva i poden fer el que vulguin».

La Marilyn era filla única. Els Kerner tenien un pis de tres peces. La Marilyn i la seva mare dormien a l’habitació en dos llits de caoba; el seu pare dormia en un llit plegable vora el sofà a la sala d’estar. El senyor Kerner, com el meu pare, treballava al ram del tèxtil. Era un home ben plantat, callat, de cabells grisos i espessos i ulls blaus i freds, que en la meva imaginació era una font perpètua de por i ansietat. La seva dona i la seva filla agraïen el moment que se n’anava i temien la seva tornada. La seva presència no tan sols posava fi a les estones agradables de la tarda al pis dels Kerner, sinó que, a més a més, era percebuda com una amenaça. Quan, a dos quarts de sis, la senyora Kerner es posava rígida i alerta, aixecava l’índex enlaire i deia: «Silenci! Ja ve!», era com si Barbablava estigués a punt d’entrar per la porta.

M’estimava més passar la tarda al pis dels Kerner que en qualsevol altre lloc. Hi feia la sensació que no hi havia pares, en aquella casa. La senyora Kerner es podia disfressar d’adult al carrer, però la Marilyn i jo sabíem que les aparences enganyaven. En el cas de la senyora Kerner era tan evident que l’autoritat era un estatus adquirit que vaig començar a sospitar que potser més d’una mare se l’atribuïa, que no se’l guanyava. La senyora Kerner era encantadora i exasperant; la seva companyia era més interessant que la de qualsevol mare normal i, curiosament, més instructiva. La presència de la meva mare era potent, però la de la senyora Kerner era entranyable. La seva angoixa era tan òbvia, tan palpable, que jo sentia com si un dit em pressionés el cor quan ella s’exposava a les burles i al menyspreu d’uns murris de dotze anys.

Era una mestressa de casa terrible que no parava mai de feinejar. Sempre duia un drap embolicat al cap, un plomall per treure la pols a la mà i una expressió confosa als ulls. Voltava per la casa d’esma, passant el plomall per aquí i per allà. O bé treia una aspiradora de ferro monstruosa que, quan l’engegava, feia tant soroll que semblava que un avió estava a punt d’aterrar a la sala d’estar, la passava per la moqueta vella i gastada uns quants cops, es distreia i la deixava dreta al punt on l’havia apagada, de vegades dos o tres dies.

També cuinava amb el forn; feia menjars horribles, com una mena de pa, sempre la mateixa massa rígida i mig crua. En partia un tros, se l’acostava al nas amb un gest exagerat, inhalava profundament, deia que era menjar dels déus i ens el donava a la Marilyn o a mi. «És bo, eh?», deia, amb la mirada brillant, i jo feia que sí amb el cap, el mastegava tan de pressa com podia per fer-lo baixar (podia trigar ben bé tres o quatre minuts), sabent que notaria aquell pes a l’estómac tot el dia. Però jo me’l volia empassar. Sabia que la senyora Kerner estaria més desorientada que de costum si no ho feia (¿què havia fet malament, ara?, es preguntaria), i crec que vaig adoptar una actitud protectora cap a ella des de la primera vegada que vam estar juntes.

Mai no acabava de passar l’aspiradora per la moqueta perquè a mig fer es parava, feia mitja volta (de vegades sense apagar l’aspiradora) i anava corrents a una habitació o a la cuina, on la Marilyn i jo estàvem llegint o dibuixant, i, amb les mans a la cara i els ulls brillants, exclamava: «Oy, noies! Aquesta tarda he llegit un article al diari. Una dona –pobra, bona i bonica– travessava corrent el carrer, amb l’últim penic a la mà per comprar llet per a una criatura malalta que havia deixat a dalt al pis; només la va deixar un minut per comprar llet; llavors un cotxe gira a tota velocitat a la cantonada, l’atropella, la fa caure, la xafa i la destrossa. Oh gevalt! La gent hi va corrents. Sang pertot arreu! Tot queda xop de sang. Se l’enduen. ¿I sabeu què? No us ho creuríeu mai. Cap ment humana no podria imaginar mai el que va passar aleshores. ¿Esteu preparades? Una hora més tard, troben la seva mà a la cuneta. I encara aferrava el penic».

La Marilyn, si estava dibuixant, no es recordava de deixar el carbonet sobre la taula. Jo, si estava llegint, em quedava asseguda amb una pàgina entre els dits. Si al començament ens molestava veure-la a la porta, finalment sempre ens deixàvem embolcallar per aquella veu urgent i melodiosa. El cor se m’accelerava mentre ella parlava, i jo centrava tota l’atenció en els detalls inesperats que anava donant. La senyora Kerner era captivadora. Tenia la força dels qui tenen un talent innat per explicar contes –és a dir, d’aquells que saben donar forma i sentit a cada bocí d’experiència per mitjà del miracle del discurs narratiu.

La senyora Kerner no explicava històries per la necessitat filosòfica de donar sentit a tot. Més aviat valorava molt els sentiments, i les arts –la música, la pintura i la literatura– eren un conducte que duia cap a l’emoció pura. Explicava històries perquè anhelava viure en un món de bellesa entre persones cultes i sensibles. El sentiment, nenes, ho era tot. La vida d’una persona podia ser rica o pobra, digna d’un rescat o una cosa per llençar a la cuneta, segons si tenia o no la força del sentiment.

La senyora Kerner solia fer el seu discurs apassionat sobre l’art, la vida i els sentiments després d’explicar-nos alguna anècdota. De vegades s’arremangava les mànigues i anava corrents cap al piano, que havien comprat per quaranta dòlars malgrat les protestes del senyor Kerner, perquè la Marilyn, que el detestava i mai no el tocava, pogués portar a casa, ben bé a dins de casa, Chopin, Rakhmàninov, Mozart. El piano s’estava al vestíbul sense que ningú el toqués, tret de les dues o tres vegades a la setmana que la senyora Kerner s’hi acostava corrents, fregava la banqueta amb les faldilles, s’hi asseia amb els gestos exagerats d’un pianista, alçava els braços ben enlaire i descarregava amb força els dits damunt les tecles per fer els primers compassos dels «Remers del Volga». I prou. Això era l’única cosa que sabia tocar. Els primers compassos d’«Els remers del Volga». I els repetia deu o vint vegades sense que minvés ni una gota l’interès tant per part seva com nostra.

La frisança pel piano generalment li venia als últims moments de la tarda, quan, enardida per l’estona d’èxtasi que havíem compartit durant el relat, perdia la noció del temps. Mentre graponejava les tecles del piano, s’obria la porta, i nosaltres quedàvem paralitzades. El senyor Kerner ens mirava en silenci. Després passava per davant nostre, entrava a dins, feia un tomb per la sala d’estar, tornava al vestíbul, penjava l’abric amb compte a l’armari del rebedor (era l’home més primmirat que havia conegut mai), deia: «Aquesta casa sembla una cort. ¿Què has fet en tot el dia?», tornava a entrar a la sala d’estar, s’asseia en una de les butaques entapissades i es posava a llegir el diari. Nosaltres fugíem de seguida: la senyora Kerner cap a la cuina, la Marilyn cap a l’habitació i jo cap a la porta.

Un dissabte al matí, la Marilyn i jo vam decidir anar a Tremont Avenue, el principal carrer comercial del nostre barri. Quan érem a l’entrada, la Marilyn es va recordar que no havia agafat el moneder. Vam tornar a pujar les escales, vam entrar disparades al pis dels Kerner i vam anar directament a l’habitació, la Marilyn primer, jo al darrere. La Marilyn es va aturar en sec a la porta i jo vaig xocar amb ella. Posant les mans a la seva esquena, vaig mirar per damunt la seva espatlla cap a dins l’habitació. El senyor i la senyora Kerner eren en un dels llits de caoba, ell a sobre d’ella, tots dos tapats amb una manta; només se’ls veia el tors nu. A ell no li vèiem la cara, ella tirava el cap enrere, amb els ulls tancats i la boca torçada en un gemec silenciós. Amb les mans estrenyia fort l’esquena del marit, que li xuclava el coll. La convulsió va ser violenta i, ho vaig saber a l’instant, mútua. Una onada d’escalfor i de por em va recórrer tot el cos, des del coll fins a l’entrecuix. Va ser aquella reciprocitat.

Així doncs, d’una banda hi havia els Kerner, plens d’odi, units en secret en espasmes sexuals; i hi havia els meus pares, que s’estimaven, però el seu llit es mantenia cast a la vista de tothom. El pis de baix era un caos, el marit estava exiliat a la sala d’estar; la dona era una somiadora mig boja; el pis de dalt era net com una patena, el marit ocupava el centre, la dona era apassionada i s’aferrava a les seves opinions. Jo no volia fixar-me en aquestes diferències. No em semblaven ni sorprenents ni crucials. El que sí que se’m va gravar va ser que tant la senyora Kerner com la mare adoraven el sentiment romàntic i que totes dues eren casades.

Pugem per la Cinquena Avinguda. Avui tinc un mal dia. Em sento grassa i sola, atrapada en la meva vida fastigosa. Sé que hauria de ser a casa treballant i que sóc aquí fent el paper de filla obedient només per defugir l’escriptori. Tinc tanta ansietat que em fa mal l’estómac mentre camino. La mare, com sempre, sap que no pot fer res per mi, però la meva infelicitat la neguiteja. No para d’enraonar; un discurs llarg, tediós, inintel·ligible, sobre una cosina meva que vol divorciar-se.

Quan ens acostem a la biblioteca, un adepte d’una religió oriental (cap afaitat, pell translúcida, un sac d’ossos embolicats en gasa rosa i descolorida) es llança cap a nosaltres, oferint-nos amb una mà un exemplar dels escrits del seu guia. La mare no para d’enraonar, mentre aquell ésser vestit amb gasa es mou nerviós al voltant nostre i va deixant anar el seu discurs com un brunzit a l’aire, competint per acaparar la meva atenció. A l’últim, la mare se sent interrompuda. Es gira cap a ell. «¿Què passa?», li diu. «¿Què vol de mi? Digui-m’ho». Ell l’hi diu. Ella l’escolta fins que acaba. Després redreça les espatlles, es posa ben dreta amb tota la seva alçada de metre seixanta i diu: «Jove, sóc jueva i socialista. Em sembla que amb això ja en tinc prou per a tota la vida, ¿no troba?». El noi-home vestit de rosa queda encisat i, durant uns instants, desconcertat. «Els meus pares són jueus», confessa, «però sens dubte no són socialistes». La mare el mira fixament, mou el cap, m’estreny fort el braç amb els dits i se m’endú avinguda amunt.

–Sembla mentida! –diu–, un noi jueu simpàtic s’afaita el cap i es posa a xerrar pels carrers. Un món ple de bojos. Divorcis pertot arreu, i si no és un divorci, això. Quina generació, la vostra!

–No comencis, mama –dic–. No vull tornar a sentir bestieses de les teves.

–Bestieses, bestieses –diu–, però és veritat. Féssim el que féssim, no ens ensorràvem pels carrers com feu vosaltres. Teníem ordre, calma, dignitat. Les famílies estaven unides i la gent feia una vida decent.

–Això és una ximpleria. No feien una vida decent, sinó una vida d’amagat. No em deus pas voler dir que la gent era més feliç, oi?

–No –cedeix de seguida–. No dic això.

–¿Doncs què vols dir?

Ella arruga el front i calla. Rumia i busca dins del cap el que vol dir. I ho troba. Triomfant, acusadora, diu:

–Avui dia la infelicitat és molt palpable.

Les seves paraules em sobresalten i em complauen. Sento una gran satisfacció quan diu una veritat o una cosa intel·ligent. En moments així la puc estimar.

–Aquest és el primer pas, mama –li dic suaument–. La infelicitat ha d’arribar a ser palpable perquè passi alguna cosa.

Ella s’atura davant de la biblioteca. No vol sentir el que dic, però la conversa l’anima. Els ulls castanys i apagats, foscos i brillants quan jo era petita, se li il·luminen a mesura que el sentit de les seves paraules i de les meves li van penetrant el cervell. Les galtes se li tornen vermelles i la cara, flàccida com un flam, se li posa tensa, més definida. La trobo bonica. Sé per experiència que ella recordarà aquesta tarda com una tarda profundament agradable. També sé que no serà capaç de dir a ningú per què ha estat agradable. Li agrada pensar, però no ho sap. No ho ha sabut mai.

Un any després que la mare digués a la senyora Drucker que era una meuca, els Drucker se’n van anar de l’edifici i la Nettie Levine es va traslladar al pis que van deixar. No tinc cap record de cap camió ni cap camioneta de mudances que s’emportés o deixés mobles, plats o roba dels uns o dels altres. Semblava que la gent i totes les seves pertinences s’evaporaven d’un pis i que unes altres ocupaven el seu lloc. Des de ben petita vaig captar la naturalesa circumstancial de la majoria de les relacions. Al capdavall, ¿quina importància tenia si als veïns del costat els dèiem Roseman, Drucker o Zimmerman? L’única cosa que importava era que a la porta del costat hi havia veïns. La Nettie, però, va ser diferent.

Un dia, havent tornat de l’escola, jo baixava corrents les escales amb presses per sortir al carrer, i vam xocar al replà fosc. Les bosses de paper amb la compra que ella duia van volar en totes direccions. Totes dues vam exclamar: «Oh!» i vam fer un pas enrere, jo, contra la barana de l’escala, ella contra la paret escrostonada. Jo, vermella com un perdigot, em vaig inclinar per ajudar-la a recollir les bosses escampades pel replà i em vaig fixar que els cabells, vermells i brillants, els duia pentinats amunt amb un tupè alt i li arribaven fins més avall de les espatlles. Tenia les faccions de la cara estretes i anguloses (els ulls ametllats, la boca i el nas fins i punxeguts), i les espatlles amples, però ella era prima. Em recordava les fotografies de la Greta Garbo. El cor se’m va posar a bategar amb força. Mai no havia vist una dona bonica.

–No et preocupis pels paquets –em va dir–. Surt a jugar. Fa sol. No has de perdre el temps aquí dins a les fosques. Vés, vés. –Parlava l’anglès amb accent estranger, com les altres dones de l’edifici, però la seva veu era suau, gairebé musical, i les seves paraules em van sobtar. La mare no m’havia insistit mai que aprofités els moments de plaer, encara que fos el plaer d’un carrer assolellat. Vaig acabar de baixar les escales tota contenta. Sabia que era la nova veïna. («Una pèl-roja Ukrainishe casada amb un jueu», havia comentat la mare en un to sec tot just feia dos o tres dies.)

Un parell de dies més tard, quan acabàvem de sopar, va sonar el timbre i jo vaig anar a obrir. Era ella.

–Jo... jo... –Va deixar anar unes rialles esquerdades, avergonyida.– La teva mare m’ha convidat. –Es veia diferent, allà, dreta a la porta, tosca i maldestra, una pagerola de cara bonica; no s’assemblava gens ni mica a aquella dona preciosa del replà. A l’instant em vaig sentir segura i generosa.

–Passi. –Em vaig apartar tota educada dins del rebedor minúscul perquè ella pogués passar cap a la cuina.

–Segui, segui –va dir la mare, amb un to de veu aspre però cordial, molt diferent del seu to aspre i imperiós habitual–. Prengui una tassa de cafè i una mica de pastís. –Va empènyer el meu germà.– Aparta’t. Deixa seure la senyora Levine al banc. –Al llarg d’un costat de la taula hi havia un banc de fusta de respatller alt; el meu germà i jo sempre ens afanyàvem a ocupar-ne tant d’espai com podíem.

–¿Li ve de gust una copa de Schnapps? –El pare, tan ben plantat i afable, somreia orgullós de veure que la seva dona era tan educada amb una gentil.

–Oh, no –va respondre la Nettie–, em pujaria al cap, i si us plau –va afegir, adreçant-se fervorosament a la mare–, digui’m Nettie, no pas senyora Levine.

La mare es va posar vermella, complaguda i confosa. Com feia sempre quan se sentia insegura, de seguida va canviar de tema fent una insinuació.

–Encara no he vist el senyor Levine, oi? –va dir. Per a ella, era una pregunta neutral, per a qualsevol altra persona era una afirmació categòrica que vorejava l’acusació.

–No, no l’ha vist –va dir la Nettie, somrient–. No és aquí. Ara mateix és en algun punt del Pacífic.

–Oy vay, és a l’exèrcit –va fer la mare, que començava a perdre color a les galtes. Estàvem en guerra. El meu germà tenia setze anys, el pare prop de cinquanta. A la mare l’havien deixada tranquil·la. El seu sentiment de culpabilitat era excessiu.

–No –va dir la Nettie, que semblava confosa–. És a la marina mercant. –No crec que entengués del tot la diferència. La mare, de ben segur, no l’entenia. Va mirar el pare amb una expressió interrogant. Ell va arronsar les espatlles amb cara de no entendre res.

–És mariner, mama –va dir de seguida el meu germà–. Fa de mariner, però no està a la marina. Treballa en vaixells per a empreses privades.

–Però em pensava que el senyor Levine era jueu –va replicar la mare en un to innocent.

El meu germà es va posar vermell com un tomàquet, però la Nettie només va somriure orgullosa.

–Sí, ho és –va dir.

La mare no va gosar dir el que tenia ganes de dir: Impossible! ¿Per què un jueu hauria de voler treballar en un vaixell?

Va resultar que tot el que estava relacionat amb la Nettie era impossible. Era una gentil casada amb un jueu que no era com cap dels jueus que havíem conegut mai. Sola gairebé sempre i, aparentment, lliure per viure on volgués, havia triat de viure entre jueus de classe treballadora que no li oferien res, ni caritat. Semblava que aquella dona guapa i sensual que provocava mirades fugaces d’enveja i curiositat valorava amb desmesura la vida de les dones respectables i sense gràcia. Lloava generosament la mare per les seves aptituds com a mestressa de casa –la seva habilitat per treure el màxim profit d’un salari baix, per fer que la casa sempre fes olor i que els nens estiguessin contents d’estar-se a casa– com si aquestes aptituds fossin un tresor, un do preciós que a ella li havia estat negat i que simbolitzava un tipus de vida del qual havia estat exclosa. La mare –en el fons tan fascinada com qualsevol altre per l’encant de la Nettie– la mirava pensarosa quan intentava (sovint d’una manera vaga i incoherent) parlar de les diferències que hi havia entre elles, i començava dient: «Però vostè ara és una dona casada. Ja les aprendrà, aquestes coses. No són res. No costen gens d’aprendre». Aleshores la Nettie es posava vermella i amb una expressió de dolor feia que no amb el cap. La mare no ho entenia, i ella no ho sabia explicar.

Rick Levine va tornar a Nova York quan feia dos mesos que la Nettie s’havia traslladat a l’edifici. Ella estava molt orgullosa del seu mariner alt, moreno i barbut –en presumia al carrer davant de les adolescents de qui s’havia fet amiga, l’arrossegava cap a nosaltres per presentar-nos-el o l’obligava a acompanyar-la a la botiga de comestibles– i es va transformar visiblement. Tenia la pell més lluminosa. Als ulls verds i ametllats se li veien uns punts de llum. Tots els seus moviments tenien una gràcia diferent: la manera com caminava, com movia les mans, com s’allisava els cabells cap enrere. De sobte, tota la seva persona va adquirir un aire aristocràtic. La seva bellesa es va intensificar. Era intocable.

Jo vaig veure aquell canvi i vaig quedar magnetitzada. Al matí em despertava i em preguntava si aquell dia me la trobaria al replà. Si no la veia, buscava una excusa per anar a trucar a casa seva. No és que la volgués veure amb en Rick, ben plantat, però sorrut, toix i taciturn, i res del que passava entre ells m’interessava. Era ella que jo volia veure, només ella. I volia tocar-la. La mà sempre se me’n volia anar cap a la seva cara, cap al seu braç, cap al seu costat. Em moria de ganes d’anar cap a ella. La Nettie irradiava una mena de promesa de la qual no em podia allunyar, jo volia... volia... no sabia què volia.

Però l’eufòria va durar poc: la seva i la meva. Un matí, quan feia una setmana que en Rick havia tornat, la mare es va trobar la Nettie quan totes dues sortien de casa. La Nettie es va apartar d’ella.

–¿Què passa? –va preguntar la mare–. Giri’s. Deixi’m veure-li la cara. –La Nettie es va tombar a poc a poc. Un blau negrós enorme li envoltava l’ull dret, que tenia mig tancat.

–Oh, Déu meu –va mussitar la mare, amb un respecte profund.

–Ell no ho volia fer –va dir la Nettie en un to suplicant–. Va ser un error. Ell volia baixar al bar amb els seus amics. Jo no volia que hi anés. Va trigar molta estona abans no em va pegar.

Després d’això, la Nettie va recuperar l’aspecte que tenia abans que ell tornés a casa. Dues setmanes més tard, en Rick Lavine va marxar altre cop, aquesta vegada en un viatge de quatre mesos. Va jurar a la seva dona, que no el volia deixar anar, que aquell seria l’últim viatge. Quan tornés a casa per l’abril, va dir, buscaria una bona feina a la ciutat i per fi es podrien instal·lar. Ella va creure que aquesta vegada ho deia de debò i finalment va deixar que li apartés els braços del coll. Quan feia sis setmanes que ell s’havia fet a la mar, la Nettie va descobrir que estava embarassada. Més tard, al cap de tres mesos, la Nettie va rebre un telegrama que la informava que en Rick havia mort d’un tret en una baralla en un bar d’algun port del mar Bàltic. Havien enviat el cos a Nova York i quedava pendent la qüestió de l’assegurança.

La Nettie es va involucrar en la nostra vida quotidiana amb tanta rapidesa, que més endavant m’era difícil recordar com passàvem els dies abans que ella visqués al pis del costat. Venia a prendre cafè a última hora del matí, després, altre cop a la tarda, i sopava amb nosaltres tres cops a la setmana. Aviat vaig tenir-hi prou franquesa per entrar a casa seva a qualsevol hora, i ella cada dia consultava la mare sobre alguna qüestió complexa de l’assegurança d’en Rick.

–Quina llàstima que fa –no parava de dir la mare–. Viuda. Embarassada, pobra i abandonada.

De fet, gràcies a la viduïtat sobtada, ara la Nettie podia ser compadida i despertar altres sentiments sense perill. Era com si des de feia temps, des de molt abans de la mort del seu marit, ella hagués intentat fer saber a la meva mare que ella no podia tenir uns privilegis que a la mare no li faltarien mai, i que vivia només temporalment en un ambient en el qual la mare estava ben arrelada; i quan en Rick va tenir l’amabilitat de deixar-se matar, aquella veritat més profunda es va fer evident. La mare ara podia admetre la bellesa de la Nettie sense perdre l’equilibri, i la Nettie es podia servir de la respectabilitat de la mare sense sentir-se humiliada. Van fer el pacte sense dir-se ni una paraula. Teníem la bella Nettie a la cuina cada dia, i la Nettie tenia la protecció de la mare dins l’edifici. Quan la senyora Zimmerman va tocar el timbre de casa per preguntar maliciosament per la shiksa,¹ la mare la va tallar bruscament dient-li que tenia feina i que no tenia temps per sentir bajanades. Després d’això, cap veí de l’escala no va dir mal de la Nettie davant nostre.

Quan la mare era lleial a algú ho era incondicionalment. La lleialtat, no obstant, no li impedia jutjar la Nettie; però ara no expressava les seves reserves tan directament com solia fer abans. Per exemple, podia estar-se asseguda a la cuina amb la seva germana, la tieta Sarah, que vivia a quatre cantonades de casa, parlant dels homes que havien començat a aparèixer, l’un darrere l’altre, a la porta de la Nettie les setmanes següents de la mort d’en Rick. Aquells homes eren companys de feina d’en Rick, sobretot els qui havien embarcat amb ell en aquell últim viatge, que venien a donar el condol a la viuda d’un dels seus i a parlar de la qüestió de l’assegurança de vida per als mariners, que, evidentment, la Nettie no havia cobrat a causa de les circumstàncies de la mort d’en Rick. Hi havia, deia la mare maliciosament, alguna cosa estranya en la manera com aquells homes l’anaven a veure. Ah sí? La tia aixecava una cella, encuriosida. ¿Què tenia d’estrany, exactament? Bé, responia la mare, alguns homes venien una vegada només, cosa que era normal, però n’hi havia que venien dues o tres vegades, un dia rere l’altre, i els qui venien dues o tres vegades tenien un no sé què, potser s’equivocava, però gairebé semblava que aquells homes amaguessin alguna cosa. I la Nettie es portava d’una manera estranya amb aquells homes. Potser això era el que més inquietava, l’estrany amanerament amb què la Nettie tractava els homes. La mare i la tieta intercanviaven «mirades».

–¿Què vols dir? –preguntava jo en veu alta–. ¿Què té de dolent la seva conducta? No trobo que tingui res de dolent. ¿Per què parles d’aquesta manera? –Llavors totes dues callaven, sense respondre’m i sense tornar a parlar de la Nettie aquell dia, almenys davant meu.

Un dissabte al matí, vaig entrar a casa de la Nettie sense trucar (la porta no estava mai tancada amb clau). Tenia una taula de cuina petita arrambada a la paret, al costat de la porta del carrer –el seu rebedor era més petit que el nostre, i de seguida eres a la cuina–, i qualsevol que entrava sense avisar «enxampava» els qui seien al voltant de la taula. Aquell matí vaig veure un home alt i prim de cabells rossos molt clars a la cuina. Davant seu seia la Nettie, amb el cap inclinat cap a les tovalles de cotó estampades que tant m’agradaven (nosaltres hi teníem un hule brillant i anodí, a la taula). Tenia el braç estirat, la mà quieta sobre la taula. La mà de l’home, una mà grossa amb les articulacions dels dits molt ossudes, cobrien la seva. Ell contemplava el cap cot d’ella. Vaig entrar volant, un remolí de nou anys que es ficava allà on no la demanaven. Ella va fer un bot a la cadira i va aixecar el cap. Als seus ulls hi havia una expressió que veuria moltes vegades anys a venir, però que aquell dia veia per primera vegada i, encara que no coneixia el vocabulari per descriure-la, vaig ser prou sensible perquè em trasbalsés. Ella estava calculant la impressió que m’havia fet aquella escena.

Fa una tarda ennuvolada d’abril, càlida i grisa; l’aire, dolç de primavera. La mena de temps que ens remou parts que no sabem identificar. S’escau que avui també és l’aniversari de l’aixecament del gueto de Varsòvia. La mare vol anar a la trobada commemorativa que es fa cada any al Hunter College. M’ha demanat que l’hi acompanyi. Jo li he dit que no, però he acceptat de pujar amb ella per Lexington Avenue fins aquell centre. Mentre caminem, m’explica una cosa que li va passar ahir al carrer.

–Jo m’estava dreta a l’avinguda –em diu– esperant que el semàfor canviés, i una nena, que devia tenir uns set anys, era al meu costat. Tot d’un plegat, abans que el semàfor canviés, la nena es disposa a travessar el carrer. Jo que la faig recular, la faig pujar a la vorera altre cop i li dic: «Reina, no travessis mai en vermell. Només has de travessar en verd». La nena em mira amb cara de llàstima i em diu: «Senyora, ho ha entès tot al revés».

–Aquesta nena no arribarà als vuit anys –dic jo.

–És el mateix que vaig pensar jo –fa la mare, rient.

Som a Lexington Avenue, a l’altura del número quaranta-u o quaranta-dos. És diumenge. El carrer pràcticament està desert, les botigues i els restaurants es veuen tancats, hi ha molt poques persones caminant.

–Necessito un cafè –anuncia la mare.

Els desitjos de la mare són senzills però no són negociables. Per a ella, són necessitats. Ara mateix, ha de prendre una tassa de cafè. Res no la distraurà d’aquest desig que ella anomena necessitat fins que no tingui a les mans una tassa d’aquell líquid fumejant a punt per acostar-se-la als llavis.

–Anem fins a la Tercera Avinguda –dic–. Allà hi haurà alguna cosa oberta. –Travessem el carrer i anem en direcció est.

–Aquest matí he parlat amb la Bella –diu la mare quan som a l’altre costat de l’avinguda, movent el cap d’una banda a l’altra–. Que n’és, de cruel, la gent! No ho entenc. Té un fill, que és metge, i perdona que t’ho digui, però se li porta molt malament. No ho entenc. ¿Quin mal li faria convidar la seva mare a passar un diumenge al camp?

–¿Al camp? Em pensava que el fill de la Bella treballava a Manhattan.

–Viu a Long Island.

–¿I això és el camp?

–No és pas la West End Avenue!

–Entesos, entesos. Així doncs, ¿què ha fet, ara, el fill?

–No es tracta del que ha fet ara, sinó del que fa sempre. Aquest matí la Bella ha parlat amb el seu nét i el nen li ha dit que ahir a la tarda van tenir molts convidats, i que tots s’ho van passar molt bé menjant al porxo. Ja et pots imaginar com s’ha sentit la Bella. Fa mesos que no l’han convidada. Ni el seu fill ni la seva jove senten res per ella.

–Mama, que el fill aconseguís sobreviure tenint la Bella per mare i, encara més, que acabés medicina... això només passa a les pel·lícules, i ho saps molt bé.

–És la seva mare.

–Déu meu.

–No em vinguis amb «Déu meu!». És veritat. Ella és la seva mare. Ben senzill. Es va estar de moltes coses perquè ell pogués tenir alguna cosa.

–¿Tenir què? ¿La bogeria de sa mare? ¿La seva ansietat?

–Una vida. Així de senzill. Ella li va donar la vida.

–D’això fa molt de temps, mama. No pot recordar-se’n.

–És molt poc civilitzat si no se’n recorda.

–Sigui com sigui, no per això ha de tenir ganes de convidar-la a seure amb els seus amics una tarda preciosa de dissabte de començament de primavera.

–Ho hauria de fer, tant si en té ganes com si no. No em miris així. Sé de què parlo.

Arribem a una cafeteria de la Tercera Avinguda, un local barat amb pretensions, tot de plàstic que imita la fusta, pell sintètica, canelobres de llautó platejats amb bombetes amb forma d’espelmes enceses, en un ambient cursi i fosc.

–¿Et sembla bé? –em diu la mare, en un to alegre.

Si jo digués: «Mama, aquest lloc és horrorós», ella diria: «La meva filla tan refinada, ella. Jo vaig créixer en un pis on només hi havia aigua freda i el vàter era al replà, però això és poc per a tu. Doncs, molt bé, tria tu el lloc», i continuaríem caminant per la Tercera Avinguda. Però faig que sí amb el cap, ens asseiem totes dues en una taula vora el finestral i em preparo per beure’m una horrible tassa de cafè mentre continuem la nostra conversa tan important sobre pares i fills.

–Ben calent –diu la mare al cambrer d’ulls caiguts i cabells negres que s’acosta a poc a poc a la nostra taula–. Vull el cafè ben calent.

Ell se la mira amb tan poca expressió que totes dues pensem que no l’ha entès. Després el cambrer es gira cap a mi i es limita a arquejar les celles per preguntar-me què volia. La mare li agafa el braç i inclinant el cap li fa un somriure exagerat.

–¿D’on és vostè? –li pregunta.

–Mama! –exclamo.

Estrenyent el braç del cambrer amb els dits, repeteix:

–¿D’on és?

El cambrer somriu.

–De Grècia –li diu–. Sóc grec.

–Grec! –diu ella, com si calculés el valor d’aquella nacionalitat–. Molt bé. M’agraden els grecs. Recordi. Calent. Vull el cafè ben calent. –Ell es posa a riure. La mare té raó. Sap de què parla. Sóc jo que estic desorientada en el món, no pas ella.

Aclarida la situació, ella reprèn el fil de la conversa.

–És inútil. Digues el que vulguis, els fills no estimen els pares com quan jo era jove.

–Mama, ¿de debò que ho creus, això?

–I tant que sí! La mare va morir als braços de la meva germana, envoltada de tots els seus fills. ¿Com moriré, jo? ¿M’ho pots dir, sisplau? Probablement trigaran una setmana a trobar-me. Passen els dies. No sé res de tu. El teu germà, el veig tres vegades l’any. ¿Els veïns? Quins? ¿Qui hi ha que es preocupi de mi? Manhattan no és el Bronx, saps?

–Exactament. D’això és tracta. Manhattan no és el Bronx. La teva mare no va morir als braços de la seva filla perquè la teva germana l’estimés més del que nosaltres t’estimem a tu. La teva germana odiava la teva mare, i ho saps molt bé. Era amb ella perquè era el seu deure i perquè des que es va casar sempre va viure a la cantonada. No tenia res a veure amb l’amor. No era una vida millor, era una vida d’immigrants, una vida de classe treballadora, una vida d’un altre segle.

–Digues el que vulguis –respon ella enfadada–. Era una manera de viure més humana.

Totes dues callem. Ve el cambrer amb el cafè. Ella agafa la tassa entre les mans abans que ell s’hagi girat del tot. Fa una xarrupada i llança una mirada desdenyosa a l’esquena del cambrer.

–¿D’això en diu calent? –es queixa–. No ho és, de calent.

–Crida’l.

Ella fa un moviment amb la mà.

–Tant se val. Me’l beuré així; no em moriré per això. –Veig clarament que la conversa la deprimeix.

–Jo només puc dir que si no fos fill seu, la Bella no el tornaria a veure mai més.

–Doncs ja són dos, no? Ell de ben segur no la tornaria a veure mai més si no fos la seva mare, no?

La mare em mira fixament des de l’altre costat de la taula.

–¿On vol anar a parar la meva filla tan intel·ligent?

–Dic que avui dia l’amor s’ha de guanyar. Fins i tots les mares i els fills.

Ella queda bocabadada i em mira amb una llàstima profunda. El que acabo de dir és una barrabassada tan grossa que potser no recuperarà mai més la capacitat de parlar. Després, movent el cap d’un costat a l’altre, diu:

–Et diré el mateix que em va dir aquella nena: «Senyora, ho ha entès tot al revés».

En aquell moment passa el cambrer amb una cafetera fumejant. La mare estira les mans i gairebé el fa caure.

–¿Aquest és calent? –pregunta en un to exigent–. L’altre no ho era.

El cambrer arronsa les espatlles, s’atura i li omple la tassa de cafè. Ella se’l beu amb delit, frisosa.

–És calent.

Per fi està satisfeta.

–Anem –diu, aixecant-se–. Fem tard.

Tornem sobre els nostres passos i continuem avançant per Lexington Avenue. L’aire és més dolç que abans, més càlid, més ple, i en la grisor brillant s’insinua pluja. Deliciós! De sobte, sento dins meu una onada d’esperança, però, com de costum, no va gaire més enllà. En comptes de pujar recta, clara, l’onada es torça, es replega cap endins i al cap de no res mor ofegada; un cicle que, tristament, conec molt bé. Miro la mare de reüll. Potser ho imagino, però em fa la sensació que veig reflectit en la seva cara el mateix recorregut absurd d’una emoció que s’ha extraviat. Hi ha color a les seves galtes, però té una expressió de sobresalt als ulls i un rictus a la boca. ¿Què veu, em pregunto, quan em mira? L’ambient del dia comença a canviar perillosament.

Som entre el número cinquanta i el seixanta. A banda i banda de l’avinguda, hi ha aparadors immensos de vidre plens de color i disseny. És una sort que sigui diumenge, perquè les botigues estan tancades i no cal prendre decisions. Ens agrada la roba, a la mare i a mi, ens agrada fer goig amb la roba, però ni ella ni jo podem sofrir anar a comprar. Sempre portem les poques peces que hem triat a cuita-corrents del primer expositor que trobem. Quan ens plantem, com ara, davant d’un aparador, i ens veiem obligades a admetre que hi ha dones que es vesteixen amb molta cura, som conscients de les incapacitats que totes dues tenim, i ens convertim en el que som sovint: dues dones d’inhibicions extraordinàriament similars unides pel fet d’haver viscut l’una dins l’òrbita de l’altra gairebé tota la vida. En moments com aquests, el fet que siguem mare i filla hi aporta una nota d’estranyesa. Ja sé que és precisament perquè som mare i filla que les reaccions de l’una són reflexos de les de l’altra, però, amb tot, l’adjectiu filial no sembla escaient. Al contrari, la idea de família, que som família, el concepte de vida familiar és desconcertant: una incertesa tant per a ella com per a mi. Estem acostumades a pensar que som una parella de dones amb mala sort i incompetents (ella viuda, jo divorciada), eternament incapaces de tenir una vida familiar pròpia. Així i tot, mentre ens estem plantades davant de l’aparador, sembla que el concepte de «vida familiar» és una idea fantasiosa, no verificada, tant per a ella com per a mi. La roba de l’aparador em fa pensar que ni ella ni jo no hem sabut clarament qui som ni com arribar a saber-ho.

De cop i volta, em sento trista. Molt trista. Una sensació de derrota em travessa de dalt a baix. Em sento desolada, sense direcció ni centre; totes les meves batalles diàries em semblen insignificants, sense rumb. No sé què dir. No només estic en silenci, sinó que m’he quedat sense paraules. La mare s’adona que tinc l’ànim per terra. No diu res. Continuem caminant sense dir res, ni l’una ni l’altra.

Arribem al carrer Seixanta-nou, girem i ens dirigim cap a l’entrada de l’auditori del Hunter College. Les portes són obertes. A dins, hi ha dos o tres-cents jueus que escolten asseguts homenatges que commemoren la seva història indescriptible. Aquests actes testimonials són el lligam que uneix. Recorden i persuadeixen. Guareixen i connecten. A la gent, els permeten comprendre’s a si mateixos. Els discursos s’allarguen. La mare i jo ens quedem dretes a la vorera, soles i juntes, davant del so creador de cultura que ens arriba des de dins. «Som un poble maleït», anuncia el conferenciant. «De tant en tant ens destrueixen, amb esforços ens aixequem altre cop, tornem a néixer. Aquest és el nostre destí».

Les paraules són com adrenalina per a la mare. Les galtes se li comencen a posar vermelles. Les llàgrimes li il·luminen els ulls. La mandíbula se li tensa. La pell adquireix to muscular.

–Entra-hi –em diu en veu baixa, pensant que m’anirà bé–. Vine. Et sentiràs més bé.

Jo faig que no amb el cap.

–Ser jueva ja no em pot ajudar –li dic.

Ella m’agafa fort el braç. No confirma ni nega les meves paraules, només em mira directament a la cara.

–Recorda –diu–. Ets filla meva. Forta. Has de ser forta.

–Oh, mama! –exclamo i sento brollar dins meu la vida que, amb por i avidesa, estima la llibertat i que em regalima per la cara de pell suau, la cara que ella m’ha donat.

Un dia trist i calorós d’agost, la Nettie va donar a llum després de cinquanta hores de dolors que gairebé la van destrossar. Va ser un nen i pesava cinc quilos quatre-cents. Li va dir Richard. Des del moment que la mare i jo vam ajudar-la a tornar de l’hospital amb el nen, vam començar a criar-lo juntament amb la Nettie i de vegades en comptes d’ella. L’alimentàvem de diverses maneres i, de tant en tant, li donàvem la vida mateixa. Era un nadó malaltís, sovint tenia crup asmàtic, que només li marxava inhalant calor per vapor. Sempre era la mare o el meu germà qui s’asseia sota el vaporitzador improvisat (una tovallola que aguantàvem sobre una olla d’aigua bullent com si fos una tenda) amb en Richie esbufegant als braços; mai no era la Nettie, que es tornava inútil davant de totes aquelles crisis. Es posava a caminar amunt i avall i s’estirava els cabells així que sentia els xiulets de la criatura quan respirava.

La Nettie, com es va veure de seguida, no estava dotada per a la maternitat. Hi ha moltes dones que no ho estan. Imiten els gestos i les maneres de les dones que els han ensenyat a ser i esperen que tot surti bé. Però a la Nettie li havien ensenyat a atreure, no pas a adaptar-se a la vida domèstica, i mai no sabia què havia de fer. No podia dominar l’art de les farinetes, de fer bullir bolquers ni dels banys a l’aigüera de la cuina. Els seus dits eren maldestres, els seus moviments ineficaços, el seu cervell incapaç d’absorbir l’esquema més senzill d’organització. La cuina feia pudor de bolquers bruts, el nadó anava moll i fastigós, l’aigüera era plena de pots amb una crosta de llet cremada. La Nettie sempre semblava atordida. Sempre que era a la cuina feia mitja volta –amb les cames nues, el tupè alt mig desfet, les celles arrufades, l’índex als llavis– i rumiava on havia deixat alguna cosa o altra que necessitava... Vejam... ¿on he deixat el nen?

En Richie va sobreviure en una mar de sorda confusió. El recordo al braç dret de la Nettie, amb el bolquer ple de merda, la cara bruta dels dos últims àpats, agafant amb els ditets un floc de cabells rogencs, aferrant-se a la vida, mentre ella no para de fer voltes alarmada i en silenci. Com que ella no diu res, el nen triga una mica a alarmar-se també. L’expressió d’interès i curiositat de la cara de la criatura a poc a poc es va transformant en una expressió de pànic.

El silenci de la Nettie. Aquesta era una altra cosa que la feia diferent de les altres dones de l’edifici. Entre les altres, la primera reacció davant la confusió o la necessitat era deixar anar un devessall de paraules a molts decibels. Però la Nettie no podia. Amb la seva incapacitat es podria haver guanyat les altres dones, hauria pogut obrir una porta d’accés natural al seu món –«Oh, ensenyi-m’ho, digui’m, ¿és així com ho fa? Gràcies, senyora Zimmerman, Roseman, Shapiro, Berger; que n’és d’espavilada, vostè, i jo sóc tan ignorant! Que contenta que estic de poder aprendre de vostè»–, però no ho podia fer, ni tan sols sabia per on començar. Se sentia desprotegida davant les dones, quedava callada, insegura, i els amagava les necessitats. Menys a la mare.

La meva mare va ser la salvació per a la Nettie durant el primer any de vida d’en Richie. No tant pel que la mare feia per ella, encara que tots els petits gestos (portar-li pa i llet, vigilar en Richie una hora, banyar-lo o donar-li menjar de tant en tant) sens dubte li feien la vida més fàcil, a la Nettie; sinó sobretot perquè la mare l’escoltava quan es desfogava. Ara i adés, la mare entrava a la seva cuina i en dues o tres hores de feinejar amb concentració l’hi deixava neta i endreçada. Llavors es girava cap a la Nettie com dient-li: «Ara ja ho tens tot a punt. Comença a viure». La Nettie li somreia, l’abraçava i li feia un petó, i al cap de tres dies tot tornava a estar exactament igual que abans. La Nettie acceptava la feina de la mare, no pas com ho faria una dona jove observant una dona més gran per aprendre-ho a fer ella mateixa, sinó més aviat com una criatura que se sent salvada temporalment per una germana gran i una mica manaire. Es refugiava en en Richie, com si tots dos fossin uns nens orfes: li cantava fluixet, s’arraulia amb ell, s’amagava dies seguits amb ell sota els llençols al llit de matrimoni que ocupava la major part del que hauria d’haver estat la sala d’estar.

El pis de la Nettie era el més petit, més fosc i el menys moblat de l’edifici. La cuina, que, com la nostra, també donava al carreró i a la qual també hi tocava el sol al matí, era l’única estança agradable. Darrere la cuina hi havia dues habitacions de dimensions diferents amb finestres que donaven a una paret de totxos. Una d’aquestes habitacions hauria d’haver estat la sala d’estar, l’altra, el dormitori, però la Nettie no sabia muntar una sala d’estar. A l’habitació més gran hi havia un llit de matrimoni, una calaixera, uns quants prestatges i una tauleta vella i atrotinada. L’altra habitació es va convertir en un quarto dels mals endreços, una mena d’armari d’obra on podia amagar el pitjor desordre.

Així i tot, a mi em semblava que el pis, com la mateixa Nettie, tenia un toc de promesa i encant. Jo no coneixia la paraula bellesa, no hauria pogut dir que a casa nostra no n’hi havia; jo només sabia que petits bocins de plaer visual transformaven el piset diminut de la Nettie, que em feien sentir-me feliç i expectant quan travessava la porta de casa seva. La maternitat l’havia pertorbada, havia trastornat els seus hàbits casolans, estranys i entranyables, l’havia precipitat al caos, així i tot, al llit hi tenia un cobrellit prim de llana d’Ucraïna amb un estampat de caixmir; damunt la tauleta vella i tronada, un canelobre de plata; a la paret, una icona; la taula plegable de cartró que hi havia a la cuina quedava amagada sota unes tovalles amb un estampat geomètric extraordinari; i a l’ampit de la finestra s’hi veia un gerani molt gros, sempre ben cuidat, amb la terra humida i negra i les fulles d’un verd intens. Els dies més foscos, el vermell, el negre i el verd brillants de la planta alegraven l’ambient. No era pels objectes en si mateixos –nosaltres teníem un samovar de llautó preciós a la sala d’estar en el qual no em vaig fixar fins que vaig tenir vint-i-cinc anys–, era la manera com la Nettie posava i arranjava les coses, un do que tenia per crear gràcia i bellesa allà on abans no n’hi havia. I després, és clar, hi havia les puntes de ganxet; a tot arreu, les puntes de la Nettie.

La Nettie tenia molta traça per fer puntes de ganxet. De fet quan va conèixer en Rick Levine, ella treballava en una fàbrica de puntes. Sabia fer vestits, abrics, tovalles, cobrellits, però mai no va emprendre treballs de tanta envergadura. Només feia tapets, coixineres, macassars, peces petites per alegrar el seu piset. No tenia mai una idea específica o un disseny fix al cap quan s’asseia a fer ganxet, només s’hi posava i anava fent. S’asseia en una cadira vora la taula de la cuina quan finalment en Richie queia rendit a última hora de la tarda o a la nit (mai no el portava a dormir, la criatura simplement s’adormia), es passava un tros de fil de cotó sedós i llis pel canell i l’índex, agafava un ganxet d’acer prim i s’hi posava. Ho feia per estar tranquil·la, per entretenir-se i calmar l’agitació que sentia (la Nettie sempre havia de refer-se de la maternitat). No es prenia seriosament el seu talent. Si l’observaves mentre treballava, t’adonaves que s’interessava pel que feia –semblava que els dibuixos brotessin del seu ganxet; la sorprenien, sentia curiositat per saber com quedaria cada peça–, però no mantenia l’interès gaire estona: tan aviat estava concentrada i absorta en la labor, com se’n desentenia, la deixava estar i l’oblidava. Fer ganxet era un entreteniment apreciat només a mitges, una companyia quan estava nerviosa, relaxada, il·lusionada, tensa, eufòrica o deprimida.

Si comptés les hores que em vaig estar asseguda a la taula de la cuina mentre la Nettie feia ganxet, sumarien ben bé dos o tres anys. Solia anar-hi a última hora de la tarda i sovint al vespre, havent sopat. Ella feia puntes i jo observava el moviment del ganxet; era la nostra manera d’estar juntes. Ella deixava anar la imaginació en veu alta mentre treballava i jo escoltava, activament, les seves fantasies.

«No seria fantàstic que...», començava dient sempre. A partir d’aquí, amb la mateixa facilitat amb què feia passar el fil de seda entre els dits, anava teixint un relat amb final feliç i relacionat amb l’amor o els diners. Com els arguments de les novel·letes roses que llegia (movia els llavis al mateix ritme que anava passant a poc a poc els ulls per la pàgina), les seves fantasies eren senzilles, repetitives, avorrides. Les que tenien a veure amb els diners les solia començar dient: «No seria fantàstic que una velleta travessés el carrer i quan un camió estigués a punt d’atropellar-la, jo la salvés i ella digués: “Oh, maca, com t’ho puc agrair; té, agafa això”, i em donés el collaret que portava i jo el vengués per mil dòlars». O bé: «No seria fantàstic que un dia jo, asseguda en un banc del parc, veiés entre els taulons una bossa de paper marró que ningú no tocava perquè estava arrugada i bruta, i que jo l’obrís i hi trobés mil dòlars a dins». (A finals dels anys quaranta, en alguns cercles socials, mil era com un milió.)

Li agradaven molt més les fantasies centrades en l’amor, i s’hi esplaiava amb tot detall: «No seria fantàstic que un dia jo baixés del tramvia, rellisqués, em torcés el turmell, em portessin a l’hospital i el metge que em vingués a atendre fos molt ben plantat, amable i afable, que em mirés la cara i jo el mirés a ell i que ni ell ni jo no poguéssim apartar els ulls de l’altre, com si haguéssim quedat enganxats, com si ens haguéssim estat mirant tota la vida i ara tinguéssim por d’apartar la mirada tan sols uns instants, i que ell em digués: “Fa temps que t’espero. ¿Et vols casar amb mi?”. I que jo li digués: “Però vostè és un metge, un home amb estudis, i jo sóc una pobra dona, ignorant sense estudis. S’avergonyirà de mi”. I que ell em digués: “Has de ser meva; no val la pena viure si no et puc tenir”, i ja està, a partir d’aquell dia estem junts per sempre».

De vegades, al cap d’una hora o més així, em deia: «Ara digue’m què t’agradaria que passés». I jo li deia: «No seria fantàstic que hi hagués una inundació, una epidèmia o una revolució, i que, encara que jo fos una noieta, em trobessin i em diguessin: “Com que parles tan bé has de guiar la gent per sortir d’aquest desastre”». Mai no somiava diners ni amor, sempre somiava que feia discursos eloqüents que feien que deu mil persones prenguessin consciència de la seva vida i que reaccionessin.

La Nettie em mirava fixament quan jo deia el que m’agradaria que passés. Se li apagava la lluïssor dels ulls, parava de moure els dits i els deixava caure a la falda. Crec que sempre esperava que «aquesta» vegada fos diferent, que aquesta vegada li expliqués alguna cosa més semblant a les seves fantasies, alguna cosa que la fes sentir-se bé, no pas que la deixés perplexa i incòmoda. Però ja devia saber que això era gairebé impossible. Si no, m’hauria demanat més sovint que li digués quines il·lusions tenia.

Quan tenia catorze anys, les peces de ganxet de la Nettie van ocupar un lloc destacat en un canvi crucial de la meva vida interior. Va ser l’any que va morir el pare, l’any que vaig començar a passar estones asseguda a la finestra de l’escala d’incendis a altes hores de la nit inventant-me històries. L’ambient de casa havia canviat i semblava el d’un dipòsit de cadàvers. El dol de la mare era primari i ho envaïa tot: xuclava l’oxigen de l’aire. Sempre que entrava al pis, m’entrava al cap i a tot el cos una sensació narcotitzant. Cap de nosaltres –ni el meu germà ni jo, i encara menys la mare– trobava consol en l’altre. Vivíem un exili junts, atrapats en un dolor comú. Per primera vegada vaig prendre consciència de la solitud de l’esperit, i vaig mirar cap al carrer, cap a la suggestivitat interna, la malenconia somiosa, que s’havia convertit en l’única font d’alleujament d’allò que jo de seguida vaig percebre com un estat de pèrdua i de derrota.

Vaig començar a asseure’m a la finestra que donava a l’escala d’incendis a la primavera, i ho vaig fer cada nit durant aquell primer i etern estiu, mentre la mare jeia al sofà darrere meu, gemegant, plorant, de vegades cridant ben entrada la nit, i el meu germà voltava d’esma pel pis, llegint o anant amunt i avall, i les úniques converses que teníem eren les frases educades i comunes: «Dóna’m un vas d’aigua» o «Tanca la finestra, que hi ha corrent d’aire», o «Surts? Porta llet, quan tornis». Jo trobava que només aconseguia sentir-me una mica millor asseient-me a l’ampit de la finestra amb les cames penjades i la cara mirant cap enfora, d’esquena a l’habitació que hi havia darrere meu.

La foscor i el silenci transformaven els carrers pobres i deixats de sota les nostres finestres. En l’aire nocturn hi havia una claredat, una suavitat i una plenitud d’una dolçor indescriptible que intensificava el màgic aïllament que buscava i que em portava fàcilment als meus somieigs. Tan bon punt m’asseia d’esquena al pis i amb els ulls clavats al carrer, la imaginació se’m posava a treballar amb avidesa. Aquella manera de somiejar només estava a un pas del «No seria fantàstic que» de la Nettie, però era un pas important. El meu somieig començava amb un «Suposem» i després no venien contes sobre salvaments sinó imaginacions de «gran significat». És a dir, les coses sempre s’acabaven malament però hi havia grandiositat en el desastre. Les meves històries romàntiques volien deixar clar precisament que la vida és tràgica. Endinsar-se «en la tragèdia» era salvar-se d’allò que jo entenia que eren les angoixes pedestres de la meva vida. Aquestes angoixes em semblaven mancades de sentit. I sabia que salvar-me de la manca de sentit ho era tot. Grandesa de significat era redempció. Era l’inici d’una escriptora adolescent. Havia començat a mitificar.

Els últims dies d’estiu, va aparèixer una dona que no havia vist mai pel barri i va començar a caminar pel nostre carrer, molt tard a la nit, i jo la mirava asseguda a la finestra que donava a l’escala d’incendis. No la veia mai durant el dia, però cada nit, a les onze en punt, feia cap. Era prima i de pell blanca. Una mata de cabells negres i embullats li emmarcava la cara. Tenia les espatlles estretes i anguloses. Anava maquillada i portava talons alts. Les mitges li feien bosses i arrugues al voltant dels turmells, i quan caminava se li notava una certa desconnexió muscular, com si l’haguessin desmuntada com un titella i l’haguessin tornat a muntar malament. De vegades portava un xal prim amb un estampat tropical. Era, en conjunt, un ésser singular, en aquells carrers plens a vessar de respectabilitat de classe obrera, però jo vaig acceptar la seva presència sense pensar, de la mateixa manera que acceptava les altres persones singulars del carrer. O almenys això em pensava.

Una nit de començament de tardor, jo l’observava mentre avançava a batzegades pel carrer i llavors em vaig girar de cara a la sala d’estar, on el meu germà llegia i la mare jeia al sofà. Vaig cridar el meu germà perquè vingués a la finestra i vaig assenyalar la dona del carrer.

–¿L’havies vista mai? –vaig preguntar-li.

–Sí, i tant –va dir ell.

–¿Qui és?

–És una prostituta.

–¿Una què?

–Això és una persona que no té casa –va dir la mare.

–Ah! –vaig fer.

En aquell moment em vaig adonar que la dona del carrer m’havia commogut. La seva presència, el seu aspecte, em despertava sentiments. La veia com un ésser desfet, desfet i malalt, i havia començat a imaginar que jo el curava. Aquella imatge va travessar el tel del pensament semiconscient i es va anar desenvolupant. A mesura que jo curava la dona, ella anava canviant; les espatlles se li eixamplaven, la pell se li aclaria, els cabells semblaven més arreglats; sobretot, la mirada se li tornava seriosa i decidida. Així i tot, les nits eren cada cop més fredes i ella tremolava amb el seu vestit prim i el xal espellifat. Jo imaginava que l’abrigava amb alguna roba bonica i calenta que al mateix temps tenia el poder màgic d’accelerar el procés de curació. Durant molt de temps, no vaig saber veure clarament quina mena de roba era. ¿Era una tela prima o gruixuda, llisa o estampada, clara o fosca? Llavors, una nit, m’hi vaig fixar bé i vaig veure que era de ganxet. Una sèrie d’imatges ràpides em van desorientar. Vaig veure la cara de la Nettie bressolada en una peça de ganxet de les seves. Em vaig veure a mi mateixa, la prostituta i la Nettie, totes amb la cara trista i repenjada sobre peces de ganxet. Cap mantell de ganxet per a cap de nosaltres, només peces petites, i totes nosaltres tristes sobre aquelles peces petites.

Caminem en direcció oest pel carrer Vint-i-tres. És l’última hora del dia i centenars de treballadors surten del Metropolitan Life Building. La mare, experta caminaire a la ciutat (i, no cal dir, experta a atrapar un seient al metro) s’obre pas a cops de colze enmig de la multitud, i jo vaig darrere seu. Ella avança a bon pas fins que un home s’interposa deliberadament al seu camí. Ella es mou cap a l’esquerra i l’home es mou cap a l’esquerra. Ella es mou cap a la dreta, i ell també es mou cap a la dreta. La mare clava la mirada al pit de l’home i després, ben de pressa, com un ocell espantat, li mira la cara: al capdavall, això és Nova York. Durant uns instants, tots els mecanismes de resposta es tanquen. Ella no reacciona. Es queda allà parada. Després respon cridant en veu alta.

–Maddy! –exclama davant de l’home–. Madison Shapiro. Valga’m Déu!

Ara sóc jo qui no reacciona. Conec el nom de Maddy Shapiro molt bé, però no conec la cara que tinc al davant. Ah, llavors hi caic! No és tan sols que faci més de vint anys que no veig en Maddy Shapiro, sinó que, a més, en Maddy Shapiro s’ha operat del nas. Quedo parada que la mare hagi reconegut en Maddy amb aquella cara nova.

L’home que tenim al davant té cinquanta anys. Els cabells, arrissats i espessos, són castanys i grisencs, els ulls d’un blau fred; la figura sota el vestit ben tallat és prima i sensual, i la línia recta i estreta d’un nas encantador encara el fa més atractiu; un nas no gaire llarg ni gaire curt, la mida justa. En una altra vida, era un llastimós nas ganxut de jueu que arrossegava totes les faccions del rostre trist i jove d’en Maddy fins al fons de la seva ànima. La seva mare, la senyora Shapiro, que vivia a la tercera planta del nostre edifici, sempre l’empaitava pel carrer amb un vas de llet que ell no es volia acabar. Els nens cridaven: «Beu-tela-llet-Maddy-beu-te-la-llet!», i el nas d’en Maddy encara es feia més llarg i la boca li queia en un silenci sorrut que ell adoptava com a mitjà de supervivència.

Quan érem adolescents, una nit, en una festa de barri, en Maddy ens va sorprendre a tots com un extraordinari ballador de foxtrot («Tot un Fred Astaire», va declarar la mare). On havia après a ballar així, ens vam preguntar. No era un ball que es pogués aprendre veient Astaire les tardes de dissabte en un cinema fosc, ni fent moviments davant del mirall. Aquest ball te l’havia d’ensenyar algú. Però on?, qui?, quan? ¿Que potser en Maddy tenia una vida secreta? Ens fèiem aquella pregunta, però ningú no podia esperar i encara menys pretendre trobar una resposta.

Gairebé mai vèiem en Maddy, quan va començar a anar a l’institut, però una nit, quan la Marilyn Kerner i jo passàvem l’estona a la meva habitació, en Maddy va entrar i s’hi va afegir. Vam començar a jugar a «¿Com vols que sigui el teu marit (o la teva dona, Maddy)?». Jo vaig dir que el meu havia de ser molt intel·ligent. La Marilyn va dir que no volia cap marit, però que si n’hagués de tenir un, voldria que li deixés fer el que volgués. En Maddy es va posar a ballar per l’habitació, amb els ulls tancats, abraçant una parella imaginària. «Ha de ser molt bonica», va dir, «i ha de saber ballar molt bé». El que no va poder dir aleshores, almenys, en part, perquè encara no n’estava segur ni ell mateix, era que més que saber ballar molt bé, havia de ser un noi en comptes d’una noia.

–Fa pocs mesos vaig trobar la teva mare –diu la mare–. Em va dir que no sap mai res de tu. Sou d’allò que no hi ha, tots plegats! –Jo me la miro sorpresa. Feia més de vint anys que no veia en Maddy Shapiro, i es pensa que té dret a...

En Maddy es posa a riure i l’abraça; la gent empeny per passar, empipats perquè els barrem el pas mentre es dirigeixen mecànicament cap al metro.

–Sou d’allò que no hi ha tots plegats –replica ell en un to de veu mig afectuós.

Jo el miro. Sé que si ho hagués dit la senyora Shapiro, la cara se li enfosquiria de ràbia i dolor, però en boca de la mare, aquestes frases són horroroses però entranyables, exasperants però gracioses. A partir d’aquests moments d’objectivitat confegim el relat de la nostra vida.

–Res no canvia mai, oi? –En Maddy mou el cap.

–No és veritat –diu la mare, en un to murri–. Tu sí que has canviat. No sé què és, però ets una persona completament diferent.

–No completament –salta en Maddy–. Al capdavall, m’ha reconegut, no? Dins d’aquest Maddy nou, vostè ha sabut que encara hi havia el d’abans, vostè l’ha vist. No l’he poguda enganyar, ¿oi que no?

Vaja, vaja, Maddy.

Després d’una altra pregunta i resposta de rutina, arribem al límit de l’interès mutu. Intercanviem números de telèfon, prometem mantenir-nos en contacte i ens separem sabent que no ens tornarem a trobar.

La mare i jo continuem caminant en direcció oest pel carrer Vint-i-tres. M’agafa el braç amb els dits i s’inclina cap a mi en un gest de confidencialitat.

–Digue’m una cosa –diu–, ¿en Maddy és el que en diuen un homosexual?

–Sí –dic.

–¿Què fan els homosexuals? –pregunta.

–Fan el mateix que fas tu, mama.

–¿Què vols dir?

–Carden com tu.

–¿Com ho fan? On?

–Pel cul.

–Deu fer molt mal, això.

–De vegades en fa. La majoria de les vegades, no.

–¿I es casen? –diu rient.

–Alguns sí. La majoria, no.

–¿Se senten sols?

–Tant com nosaltres, mama.

La mare calla. Tal com ha començat a fer des de fa més o menys un any, fixa la mirada en algun punt a mitja distància, d’una manera estranya i abstreta. Està sola dins d’aquella mirada llunyana, però aquesta soledat és diferent de la soledat que tan bé li conec, aquella soledat que li estrafà les faccions en una màscara de ressentiment; aquella soledat en què fa un recompte de tots els greuges i les decepcions. Aquesta soledat és suau, gens ressentida, plena d’interès, sense ni una gota de compassió de si mateixa. Ara, quan mig tanca els ulls, ho fa per assimilar més bé el que sap, per concentrar-se en el que ha viscut. Reacciona com si sortís d’un somni penetrant.

–La gent té dret a viure la seva vida –diu en veu baixa.

El pare va morir a les quatre de la matinada un dia del final de novembre. A dos quarts de sis va arribar un telegrama de l’hospital on feia una setmana que estava ingressat i on jeia, ben espantat, sota una tenda d’oxigen que van dir que li salvaria la vida, encara que jo ja sabia que no. Havia tingut tres atacs de cor en cinc dies. L’últim el va matar. Tenia cinquanta-un anys. La mare en tenia quaranta-sis. El meu germà, dinou. Jo, tretze.

Quan van tocar el timbre, el meu germà va ser el primer a aixecar-se, la mare va anar darrere seu i jo, darrere d’ella. Ens vam apinyar tots al minúscul rebedor. El meu germà es va quedar dret a la porta sota la llum d’una bombeta de seixanta watts mirant fixament un full de paper quadrat i d’un groc pàl·lid. La mare li va clavar les ungles al braç.

–El papa és mort, oi? Oi? –El meu germà va caure a terra, i van començar els crits.

–Oh! –va cridar la mare.

–Oh, Déu meu! –va cridar la mare.

–Oh, Déu meu, ajudeu-me! –va cridar la mare.

Llavors van caure llàgrimes fins a formar un riu que va omplir el passadís, va entrar a la cuina, va travessar la sala d’estar, va comprimir les parets de les dues habitacions i ens va inundar a tots.

Tot aquell dia i tota la nit la mare va estar envoltada de dones que ploraven i d’homes espantats. S’estirava els cabells, s’esgarrapava i es va desmaiar una vegada i una altra. Ningú no gosava tocar-la. Estava sola dins d’un cercle en una estranya quarantena. Li donaven suport però no destorbaven. Ella s’havia tornat màgica. Estava posseïda.

De mi, en van fer el que van voler. Passant-se’m de l’un a l’altre en un èxtasi de compassió ritual, em van aïllar del tot, més que si m’haguessin deixat de banda. M’estrenyien contra el seu pit per consolar-me, em feien ennuegar-me amb menjar indigerible, m’esfereïen murmurant-me a cau d’orella mots tranquil·litzadors i soporífers. La meva única esperança era recloure’m en mi mateixa. Vaig adoptar un posat d’indiferència i no el vaig deixar.

De tant en tant, la mare em clavava la seva mirada envidriada. Després deia el meu nom cridant amb veu aguda i afegia: «Una òrfena! Oh, Déu meu, ets òrfena!». Ningú es veia amb cor de recordar-li que, segons el costum jueu, eres orfe si se’t moria la mare, i només mig orfe si se’t moria el pare. Potser no és que no s’hi veiessin amb cor. Potser s’adonaven que no es referia a mi. Es referia a si mateixa. La consumia un sentit de pèrdua tan primari que s’havia fet seu tot el dolor. El dolor de tothom. El dolor de la dona, de la mare i de la filla. El dolor l’havia omplert tota i l’havia deixat buida. S’havia convertit en un receptacle, un conducte, una manifestació. Ara posseïa una fluïdesa singular, sensual, exigent. S’estava estirada al sofà com una nina de drap, amb els ulls apagats, cecs, traient la llengua de la boca mig oberta, els braços caiguts. De cop i volta s’incorporava, amb el cos tens i alerta, els ulls esmolats, el front xop de suor, i una vena li bategava al coll. Dos minuts més tard, es retorcia, es prostrava davant del sofà, queia a terra, blanca com el guix, els ulls ben tancats, la boca ben comprimida. Això va durar hores. Dies. Setmanes i anys.

Jo em veia a mi mateixa només com una peça d’attrezzo en l’extraordinari drama del dolor de la mare per la pèrdua. A mi m’era igual. No sabia quins havien de ser els meus sentiments, i no tenia temps d’esbrinar-ho. De fet, estava espantada. No em feia res d’estar-hi. Vaig suposar que era una reacció tan bona com qualsevol altra. Només que el fet de tenir por imposava unes certes responsabilitats. Per començar, m’obligava a no treure els ulls de la mare ni un segon. Jo no vaig plorar mai. Ni una vegada. Vaig sentir que una dona murmurava «Això és antinatural en una criatura». Recordo que vaig pensar: «Ella no ho entén. El pare no hi és i la mare se n’anirà en qualsevol moment. Si ploro, no la veuré. Si no la veig, desapareixerà. I llavors em quedaré sola». Així va començar la meva obsessió conscient de no perdre mai de vista la mare.

La primera nit que el pare era sota terra, va començar a nevar. Regirant-se al sofà amarat, la mare va veure que nevava. «Ai, pobra de mi!», va exclamar, «Neva damunt teu, amor meu! Estàs tot sol allà fora, sota la neu!». Un nou calendari havia començat a marcar el temps al nostre pis: la primera vegada que va nevar sobre la tomba del pare; la primera vegada que hi va ploure, la primera verdor de l’estiu, la primera tardor daurada. Cada «primer» s’anunciava amb un gemec agut que al principi era com si em clavessin una agulla al cor i al final com si me la clavessin al cervell.

El funeral. Vint anys més tard, quan feia de periodista a l’Orient Mitjà, vaig presenciar funerals àrabs gairebé cada setmana –centenars d’homes i de dones corrent pels carrers, estirant-se els vestits, deixant anar esgarips esfereïdors que semblaven crits d’animals; persones que es desmaiaven i eren trepitjades, en un remolí de gent i xiscles incessants. Els occidentals que s’estaven vora meu al carrer movien el cap perplexos davant d’aquella escena tan aliena que els refermava en la convicció secreta que aquella gent era diferent d’ells. Per a mi, però, tot m’era ben familiar, només una mica més sorollós del que recordava, i la bogeria era més repartida. Tal com jo ho recordava, la mare sempre havia ocupat el centre de l’escenari.

Quan em vaig despertar el matí del funeral, la mare s’agitava al sofà vestida amb la mateixa roba que portava feia quaranta-vuit hores i que es negava a treure’s, i ja plorava altre cop. Era un plor rítmic, repetitiu: començava amb un gemec greu que de seguida arribava a un to estrident, després reculava perdent energia fins que tornava al gemec original. Cada cicle es tancava al cap de dos o tres minuts, i durant tot aquell matí interminable es va repetir sense cap variació, mentre vuit o deu persones (el meu germà i jo, i uns quants oncles i ties i els veïns) voltaven d’esma pel pis: entrant i sortint de la cuina, entrant i sortint de la sala d’estar, entrant i sortint dels dormitoris.

No recordo cap conversa; ni tampoc recordo cap abraçada en silenci. Certament, entre nosaltres les conductes explosives eren comunes, mentre que les mostres tendres de consol ens costaven més, però era la mare qui ens havia fet emmudir a tots. El seu sofriment exaltava la mort del papa, ens feia a tots partícips d’un fet transcendent, ens deia que havia passat una cosa que no havíem de tolerar ni superar, o que, com a mínim, ens hauria de deixar estabornits per sempre més. Així i tot, era la mare qui ocupava el centre dramàtic de tot, mentre que els altres caminàvem arrossegant els peus al fons de l’escenari, movent-nos sense llàgrimes ni paraules en el llot d’una grisa tristor. Era com si tots haguéssim quedat absorbits en el seu espectacular abandó, com si ens haguéssim convertit en testimonis de la seva pèrdua en comptes de ser conscients del nostre propi dol. Era en la mare en qui pensàvem mentre voltàvem apesarats pel pis –¿qui podia pensar en el pare en aquell caos?–, la mare, a qui calia vigilar i cuidar, la mare, que corria el perill d’esfondrar-se del tot arrossegada per aquella angoixa mortal. Semblava que el desastre fos imminent, que encara no hagués passat.

Al migdia, la casa de sobte es va omplir a vessar de persones que en comptes d’anar directament a la funerària els havien demanat que passessin pel pis. Aquestes persones van fer que la situació arribés al límit. Quan una nova cara es posava directament en el camp de visió de la mare, ella se sentia obligada a deixar anar un altre gavadal de llàgrimes i crits. Jo em vaig espantar encara més. Estava convençuda que cauria en un estat d’histèria del qual no sortiria mai més.

Va arribar l’hora d’aixecar-la del sofà, allisar-li la roba i fer-la sortir per la porta. Així que va tombar les cames a un costat, va començar a tenir espasmes i a retòrcer-se convulsivament. Va girar els ulls en blanc, el cos va perdre força, els peus no volien tocar a terra, i van treure-la per la porta arrossegant-la com un pres a punt de ser executat, envoltada d’un eixam d’homes i de dones que ploraven, suplicaven, cridaven i es desmaiaven en un gest mimètic d’empatia.

A la funerària, la mare va intentar ficar-se dins de la caixa. Al cementiri va intentar llançar-se dins la tomba oberta. Hi va haver altres moments de l’enterrament dignes de ser enregistrats –el meu germà es va desmaiar; jo vaig mirar tanta estona el taüt, que em van haver d’apartar; un camarada de la lluita política va anunciar al peu de la tomba que el pare havia estat un esclau assalariat a Amèrica–, però aquests moments són poc clars, borrosos. En el meu record, queden eclipsats per l’embogiment brillant i implacable de la mare.

El dia de l’enterrament em va fer la sensació que en durava deu. Mai no hi havia menys d’una dotzena de persones voltant pel pis. La mare jeia al sofà plorant i perdent el coneixement. Un a un, cada home i cada dona que hi havia al pis s’hi acostava, la mirava impotent durant uns minuts, per tranquil·litzar-la li deia que el pitjor que podia passar ja havia passat i després li recordava que la vida era així; que ningú no hi podia fer res; que havia de sobreposar-se; continuar endavant. Havent dit tot això, la persona en qüestió s’aixecava alleujada i es dirigia cap a la cuina, on sempre hi havia de dues a quatre dones per servir una tassa de cafè o un bol de sopa, un plat de carn i verdures. (Jo no recordo haver cuinat. Cada dia, per art de màgia, apareixia menjar preparat.)

La cuina era, de bon tros, el lloc més interessant. Dues de les dones sempre eren la tieta Sarah i la senyora Zimmerman; ni l’una ni l’altra no tenia un vincle gaire afectuós amb el seu marit i, de ben segur, consideraven el matrimoni com una desgràcia. Totes dues, però, havien quedat mudes davant l’extraordinària actuació de la mare. Només molt de tant en tant, la senyora Zimmerman, irrefrenable com era, murmurava tot remenant la seva sopa als fogons: «S’està allà ajaguda plorant com una boja. Si jo anés a casa i me’l trobés mort, seria una benedicció». La Sarah no deia res, però alguna altra de les dones que hi havia a la cuina, una altra tia, una cosina, una amiga (¿per què sempre hi havia d’haver alguna dona amb un vestit negre i un vel amb puntets?), renyava la senyora Zimmerman. «Si us plau, senyora», deia. «Ella no és com vostè. I una mica de respecte pel difunt, si no li fa res». La senyora Zimmerman es tornava vermella com un perdigot i obria la boca, però abans que pogués dir res, la Sarah li posava una mà al braç i li pregava que no fes cap escena. Jo seia a taula, al banc de fusta, repenjant-me en el braç de la Nettie. Animada per aquella conversa, em disgustava que la Sarah s’hi fiqués. Llavors, la Nettie abaixava el cap, i jo notava el seu somriure entre els cabells. Aquell somriure em feia el mateix efecte que si la senyora Zimmerman hagués replicat alguna cosa. I al cap d’una mica, la senyora Zimmerman finalment parlava. I una altra resposta agra tallava l’aire.

Jo no sabia si totes les dones que havien perdut el marit es comportaven com la mare, però sí que sabia que la conversa de la cuina era immensament interessant. Una de les dones parlava amb acritud; una altra, fent conjectures; i una altra, imperiosament. La conversa era dura i brillant, conferia a l’estança energia i intensitat. La Nettie, és clar, gairebé no deia res, però el seu cos, sovint a tocar del meu, parlava per ella, amb un discurs amagat, inquiet, entretingut. Jo no entenia què passava a la cuina, però la receptivitat entre les dones em deia que aquell era un tema viu. I com s’hi immergien! M’encantava. Em sentia nodrida i protegida, contenta i alleujada per aquell ambient. En recordo, sobretot, la sensació d’alleujament.

No hi havia blanor enlloc, no n’hi havia a la cuina ni a la sala d’estar, cap element de suavitat i consol amb el qual poguessis curar-te o llepar-te les ferides. Així i tot, la diferència entre la sala d’estar i la cuina era la mateixa que hi havia entre l’ofec i la supervivència. A la sala d’estar l’ambient era monòton, avorrit, espès i enrarit. Allà, hi respiraves fondo, aguantaves l’aire fins que no podies més i llavors o bé te n’anaves o queies. A la cuina hi havia variació de tons, l’ambient pujava i baixava, s’apagava i es tornava a animar. Hi havia moviment i espai, llum i aire. Hi podies respirar. Hi podies viure.

La Nettie passava molt de temps a casa nostra. Vora meu, no de la mare. Es quedava a la porta o al rebedor, s’asseia tímidament a la cuina, però rarament entrava a la sala d’estar. Amb totes aquelles respectables jueves, no podia obrir-se pas per arribar fins a la mare. De tant en tant, passava la porta i es quedava allà plantada com una criatura, cargolant-se les mans darrere l’esquena. Fins que la mare no la veia, estirava un braç i deia amb veu queixosa: «Nettie, he perdut el meu estimat!», ella no gosava (és a dir, s’hi sentia obligada) a acostar-se-li corrents, caure de genolls vora el sofà i posar-se a plorar.

Amb mi, però, no només s’hi trobava còmoda sinó que em veia com una igual i se sentia necessària. S’asseia amb mi al banc de la cuina, em passava el braç pel coll en una abraçada relaxada i em pentinava els cabells amb aquells dits tan llargs que tenia. Totes dues sabíem que ella no tenia ni la saviesa ni l’autoritat per alleujar l’ansietat que jo sentia (ni tan sols era una confident, perquè ella sempre havia tingut més franquesa amb mi per parlar que no a l’inrevés), però sabia posar-se a la pell d’una òrfena, arraulir-se vora meu com ho havia fet amb en Richie, donar-me el consol del seu cos càlid i impotent.

Durant aquelles hores de la setmana del funeral que vam compartir al banc de la cuina va començar a néixer alguna cosa diferent. Quan les dones parlaven dels homes i del matrimoni i jo notava el somriure secret de la Nettie entre els meus cabells i les rialles que ofegava a la meva esquena, sentia dins meu una excitació pertorbadora. Ella sabia una cosa que ningú més d’aquella habitació sabia, i jo notava que em volia atreure cap a allò que ella sabia, volia que ho compartís, que arribés a ser una veritable amiga.

I m’hi convidava amb el moviment del seu cos arran del meu, amb la llibertat i la intimitat d’aquell cos. Els seus gestos eren rítmics, la seva abraçada reconfortant. M’acariciava els cabells i l’espatlla. Em sentia consolada i sedada. Jo m’arraulia encara més contra ella. Les seves carícies van començar a semblar insistents. Sentia que m’estirava. Cap a on, no ho sabia. Era com si la Nettie fos a la boca d’alguna cosa fosca i suau i que em tibés, que el seu cos em digués: Vine. No tinguis por. Jo t’ajudaré a sortir-ne. Dins del cap, dins del pit, se m’anava dissolent una taca borrosa, vaga. M’endormiscava contra el seu pit: oberta, disposada, excitada.

De sobte, el terror em va pessigollejar la pell. Vaig sentir que em precipitava cap endavant, de cap. Aquell lloc fosc i suau era un buit negre. ¿I ella? ¿Qui era ella? Només una dona-noia que somreia d’amagat, una nena gran. Quan ens explicàvem les nostres fantasies, jo sempre em sentia més gran que ella. Si m’endinsava en la foscor amb ella, seríem dues nenes allà dins, soles i juntes. ¿Com podia refiar-me’n? No s’hi podia confiar, en ella. El cos se’m va posar rígid en la seva abraçada. Ella va fer un bot, tan perduda en aquell moment hipnòtic com jo, desconcertada i alarmada per la meva retirada sobtada.

–Vull anar a veure la mama –vaig dir.

Àgil com un gat, els ulls de la Nettie es van tornar opacs, el coll se li va allargar, va posar bé els braços i les cames. Jo podia anar-me’n de la taula quan volgués.

A la sala d’estar em vaig aclofar a terra vora la mare, que de seguida va estrènyer el meu cap contra el seu pit. Els seus braços forts m’aferraven, els seus gemecs em sacsejaven. En qüestió de segons l’encant somnolent de la Nettie s’havia dissipat. Per dins tremolava de dalt a baix, com si m’hagués anat d’un pèl de caure en un perill. L’ansietat tenia un tacte fred i brut. Vaig deixar que la mare m’estrenyés ben fort contra el seu pit càlid. No vaig resistir-m’hi. Era amb la mare que havia d’estar. Amb la mare la situació era clara: em costava respirar, però estava segura.

Al matí ha plogut i ara, a la una de la tarda, durant uns instants, Nova York es veu ben neta. Els carrers lluen a la claror pàl·lida de la primavera. Els cotxes radien una alegria sense pols. Els aparadors de les botigues llambregen despreocupats. Fins i tot la gent sembla diferent.

Baixem per la Vuitena Avinguda cap al Village. A la cantonada de la Vuitena i de Greenwich hi ha una hamburgueseria Withe Tower on una colla d’indigents que hi tenen la residència permanent la fan petar amb d’altres del carrer Catorze, Chelsea i fins i tot del Bowery. Aquesta tarda, la colla de la cantonada, que sovint fan molt d’enrenou, estan desanimats i indiferents al bon temps que fa. Quan travessem la porta de doble batent del restaurant, però, un home amb aires de senyor se separa del grup, fa dues o tres passes insegures i ens barra el pas. Es planta, tambalejant, davant nostre. És negre, d’edat compresa entre els vint-i-cinc i els seixanta anys. Té la cara tallada i inflada, les parpelles gairebé tancades del tot. Els cabells són una mata bruta de cent cuetes, els pantalons se li aguanten amb un cordill, les sabates són dues talles massa grosses i no du mitjons. Tampoc no porta camisa i se li veu el pit sota un abric ronyós de xeviot que se li obre a cada moviment que fa. Aquest ésser se’ns encara, para la mà i parla.

–Senyores, ¿que em poden donar mil dòlars per a un martini? –pregunta.

La mare el mira directament a la cara.

–Ja sé que hi ha inflació –diu–, però ¿mil dòlars per a un martini?

L’home queda bocabadat. És la primera vegada des de Déu sap quan que una dona distingida li fa cas.

–És bonica, vostè –balbuceja–. Bonica.

–Fixa’t en aquest home –em diu ella en jiddisch–. Mira-te’l bé.

L’home gira els ulls lleganyosos cap a mi.

–¿Què ha dit? –pregunta en un to exigent–. ¿Què ha dit?

–Ha dit que vostè li trenca el cor –li dic.

–¿Ha dit això? –Gairebé obre els ulls.– ¿Ha dit això?

Jo faig que sí amb el cap. L’home es gira cap a ella.

–Porti’m a casa seva i faci’m l’amor –diu amb veu dolça, i allà mateix, al carrer, a ple dia, comença a udolar.– La necessito –li diu a crits i es doblega, clavant-se el puny a l’estómac–. La necessito.

Ella fa que sí amb el cap.

–Jo també tinc necessitat –diu secament–. Per sort o per desgràcia, no és a vostè que necessito. –I m’empeny per esquivar l’indigent, que ha quedat immòbil. Paralitzat per aquella reacció, ja no ens barra més el pas.

Travessem Abingdon Square i entrem a Bleecker Street. El West Village gentrificat ens encercla, no ens dóna pau, i estem callades. Travessem una cantonada rere una altra i passem per davant de botigues d’antiguitats, de delicatessen, de boutiques, i no diem res. Però ¿quanta estona podem estar sense enraonar, la mare i jo?

–Ara llegeixo la biografia que em vas donar –diu ella. La miro estranyada, i llavors me’n recordo.

–Ah! –Somric, tota contenta.– T’agrada?

–Escolta –comença dient. Se m’esborra el somriure de la cara i se’m contreu l’estómac. Aquest «escolta» vol dir que està a punt de tirar per terra el llibre que li vaig passar perquè el llegís. Està a punt de dir: «Què? ¿Què té? ¿Què té que jo no sàpiga ja? Jo ho vaig viure, això. Ho sé tot. ¿Què em pot dir aquesta escriptora que jo no sàpiga ja? Res. Per a tu, és interessant, però ¿per a mi? ¿Com vols que m’interessi això?».

I continuarà xerrant, tal com fa quan pensa que no entén una cosa i, espantada, es refugia en la burla i en una actitud hipercrítica.

El llibre que li vaig donar és una biografia de Josephine Herbst, una escriptora dels anys trenta, una dona obstinada, decidida i irada, que s’aferrava a la política i a l’amor i escrivia, clavant cops de puny fins a l’últim moment.

–Escolta –diu la mare ara en un to paternalista que a ella li sembla conciliador–. Potser per a tu és interessant, però per a mi, no. Jo ja ho vaig viure, això. ¿Què em pot aportar? No res. Tu el trobes interessant. Jo, no.

Normalment quan parla d’aquesta manera, em puja la sang al cap i abans que acabi de deixar anar totes aquelles frases jo ja l’atacaria: «Tu ets una inculta, no saps res, només algú que no sap res parla com parles tu. Haver-ho viscut, com tu dius, només vol dir que coneixes l’entorn històric i per això el llibre és més enriquidor; no vol dir que tu podries haver escrit el llibre. Persones mil vegades més cultes que tu han llegit aquest llibre i els ha aportat coses, però ¿a tu no et pot aportar res?». I així continuaria i esguerraria la nostra tarda juntes.

Aquest últim any, però, m’ha començat a passar una cosa ben estranya. De vegades, ja no em puja la sang al cap. M’empipo, però mantinc la calma. Com que no m’enrabio, no espatllo la tarda. Avui, sembla, tenim un d’aquests dies. Em giro de cara a la mare, li envolto l’esquena encara ferma amb el braç esquerre, li poso la mà dreta al braç i dic:

–Mama, si no trobes interessant aquest llibre, no passa res. Ho pots dir. –Ella em mira amb aquella falsa timidesa i els ulls ben oberts, el cap mig girat; ara mostra interès.– Però no diguis que no t’ha d’ensenyar res. Que no té res. Això no és digne de tu ni del llibre ni de mi. Ens rebaixes a tots quan dius aquestes coses.– No semblo jo. Tanta prudència. I tot en deu minuts.

Silenci. Un llarg silenci. Arribem a una altra cantonada. Silenci. Ella té la mirada perduda a mitja distància. Jo segueixo el seu exemple i anivello els meus passos amb els seus. No parlo. No la pressiono. Una altra cantonada en silenci.

–Aquesta Josephine Herbst –diu la mare– va tirar endavant, oi?

Alleujada i contenta, l’abraço.

–Ella tampoc no sabia què es feia, mama, però, sí, va tirar endavant.

–Em fa enveja –em diu de sobte la mare–. Em fa enveja que ella visqués la seva vida. Jo no vaig viure la meva.

La mare es va posar a treballar quan feia cinc setmanes que s’havia mort el pare. Ens havia deixat dos mil dòlars. Treballar o no treballar no era una qüestió discutible. Però és difícil imaginar què hauria passat si la necessitat econòmica no l’hagués obligada a sortir de casa. Tal com estaven les coses, em semblava que feia vint-i-cinc anys que jeia al sofà a la sala d’estar mig a les fosques amb la mà al front i murmurant: «No puc». Tot i que sí que podia. I ho va fer.

Es va posar la faixa i el seu vell vestit jaqueta gris, es va calçar les sabates de pell girada negres i de sola gruixuda, es va empolvorar la cara, es va pintar els llavis i va agafar el metro del centre per anar a una agència de col·locació, on va trobar una feina de secretària en un despatx per vint-i-vuit dòlars la setmana. A partir de llavors, cada dia s’aixecava al matí, es vestia, bevia cafè, em feia una llista de coses que havia de comprar, la deixava juntament amb diners sobre la taula de la cuina, baixava quatre cantonades fins a l’estació de metro, comprava el New York Times, el llegia al metro, baixava al carrer Quaranta-dos, entrava a l’edifici de despatxos on treballava, s’asseia a la seva taula, feia la jornada sencera, a les cinc feia el trajecte de tornada a casa, entrava per la porta, es deixava anar al banc de la cuina per sopar, després s’estirava al sofà i a l’instant queia en un estat anímic depressiu per a ella tan necessari com un bany calent. Era com si hagués treballat tot el dia per guanyar-se la desesperació que, fidel, l’esperava al final del viatge que feia a contracor a la vida quotidiana.

Els caps de setmana, és clar, la depressió no oferia treva. Tot el dissabte i el diumenge hi havia una cortina negra i muda al pis. La mare no cuinava, no netejava ni anava a comprar. No participava en la xerrameca frívola, en l’intercanvi de banalitats que omplen de presència humana un espai i posen de manifest un interès per viure. No reia, no responia, ni participava gens en la conversa convulsiva que hi havia entre la resta de nosaltres: jo, la tia Sarah, la Nettie i el meu germà. Parlava el mínim, i quan ho feia, sempre era per recordar la seva «situació» a qualsevol que l’escoltés. Si responia al telèfon, la veu li baixava una octava quan deia «digui»; si no, no podia tenir la certesa que el qui trucava captava com calia la naturalesa permanent del seu dolor. Durant cinc anys, no va anar al cinema, ni a cap concert ni a cap acte públic. Treballava i patia.

La viduïtat va oferir a la mare una forma més elevada de ser. Negant-se a sobreposar-se a la mort del pare havia descobert que la seva vida es revestia d’una seriositat que els anys a la cuina li havien negat. S’hi va consagrar durant trenta anys. Mai no se’n cansava, no se n’avorria ni s’hi inquietava; trobava noves maneres de mantenir viu l’interès que aquella seriositat mereixia i que, sens dubte, s’havia guanyat.

De plorar el pare en va fer la seva professió, la seva identitat, la seva imatge. Anys més tard, quan jo pensava en l’ambient polític en què havíem viscut tots (el marxisme i el Partit Comunista), i veia que els llauners, els forners o els operaris de màquines de cosir s’havien considerat a si mateixos pensadors, poetes i erudits perquè eren membres del Partit Comunista, em vaig adonar que la mare havia assumit la seva viduïtat d’una manera semblant. Sentia que l’exaltava, que la convertia en una persona espiritualment important, que aportava riquesa a la seva malenconia i retòrica al seu discurs. La mort del pare es va convertir en una religió que proporcionava cerimònia i doctrina. Ara una-dona-que-ha-perdut-l’amor-de-la-seva-vida era la seva ortodòxia; hi dedicava una atenció talmúdica.

Per a mi, el pare no havia estat mai tan real en vida com ho era un cop mort. Sempre una figura una mica enigmàtica, benèvola i somrient, dret darrere el dramatisme de la mare sobre l’amor matrimonial, el pare va convertir-se, per sempre més, en una mena d’instrument necessari per a la desolació permanent de la mare. Gairebé era com si ella hagués viscut amb el pare per poder arribar a aquest moment. La seva aflicció era tan devastadora que gairebé semblava una ordre. A mi, de ben segur, em va reordenar el món.

La seva desesperació amarava l’aire que jo respirava, el feia espès i vertiginós, excitant i perillós. El seu dolor es va convertir en el meu element, la terra en què vivia, la norma a la qual em sotmetia. Em manava, em feia respondre contra la meva voluntat. Em moria de ganes d’allunyar-me de la mare, però no podia anar-me’n de la sala d’estar quan ella hi era. Temia que tornés de la feina, però mai no havia deixat de ser a casa quan ella arribava. En la seva presència, els pulmons se m’omplien d’ansietat (sentia una opressió al pit i de vegades tenia la sensació que una anella de ferro em comprimia el crani), però em tancava al lavabo i em feia un fart de plorar per ella. El divendres em preparava per a dos dies sencers de plors, sospirs i el misteriós retret que la depressió deixa anar a l’aire, com el gas que encara surt quan el llum pilot s’ha apagat. Em despertava amb un sentiment de culpabilitat i me n’anava a dormir amb el mateix sentiment, i els caps de setmana la culpabilitat s’acumulava i es transformava en una infecció de baixa intensitat.

Em va fer dormir amb ella durant un any, i durant els vint-i-quatre anys posteriors no vaig poder suportar sentir la mà d’una dona damunt meu. Com que la mare tenia por de dormir sola, em passava un braç per sobre l’estómac i m’estirava cap a ella, em tocava la pell amb els dits, nerviosa, d’esma. Jo m’encongia amb el seu contacte, però ella no se’n va adonar mai. Jo volia anar-me’n cap a la paret, mai no m’hi acostava prou, i ella sempre m’estirava. El cos se’m transformava en una columna rígida i adolorida. Devia excitar-me. Sens dubte, sentia repulsió.

Durant dos anys, em va arrossegar al cementiri al matí de cada segon o tercer diumenge. El cementiri era a Queens. Això volia dir que havíem d’agafar tres autobusos i fer un trajecte d’una hora i quinze minuts d’anada i de tornada. Quan pujàvem al tercer autobús es posava a plorar. Impotent, jo l’abraçava. Llavors plorava encara més fort. El braç, inflamat per aquella posició incòmoda, se’m posava rígid al voltant de la seva espatlla i jo mirava fixament el terra de goma. L’autobús arribava a l’última parada just quan ella estava a punt de patir convulsions.

–Hem de baixar, mama –li deia en veu baixa i suplicant.

Aleshores ella es deixondia de mal grat (no li agradava gens perdre empenta un cop havia començat el plor de debò) i, a poc a poc, baixava de l’autobús. Quan travessàvem la porta del cementiri, però, hi tornava. M’aferrava el braç i em feia passar per davant de quilòmetres de làpides (ni ella ni jo no recordàvem mai el lloc exacte de la tomba), trontollant com un borratxo, avançant a batzegades i cridant: «¿On és el papa? Ajuda’m a trobar el papa! Vés a saber on l’han posat. Amor meu, ja vinc! Espera’m, espera’m, que vinc!». Llavors trobàvem la tomba i ella s’hi tirava al damunt i per fi arribava al clímax i buidava tot el que tenia a dins. Al camí de tornada semblava una nina de drap. ¿I jo? Balba i muda, només agraïa haver sobreviscut al terror d’aquelles hores.

Una nit, quan tenia quinze anys, vaig somiar que tot el pis era buit, sense mobles i ben emblanquinat; el sol i la blancor de les parets feien brillar les habitacions. Una corda llarga s’estenia per tot el pis, serpentejant a l’altura de la cintura per totes les estances. Jo seguia la corda des de la meva habitació fins a la porta del carrer. Allà, a la porta oberta, hi havia el pare difunt, amb la cara grisa, envoltat de boira i foscor, amb la corda lligada a la cintura. Jo aleshores posava les mans a la corda i començava a estirar-la, però per més fort que estirava, no aconseguia fer-lo passar del llindar. De cop i volta, apareixia la mare. Posava les mans sobre les meves i també començava a estirar la corda. Jo intentava treure-me-la de sobre, empipada per la seva intromissió, però ella no desistia, i jo tenia tantes ganes de fer entrar el pare que em deia a mi mateixa: «Està bé, deixaré que ella se’l quedi, si amb això aconseguim fer-lo entrar».

Durant anys vaig pensar que no calia interpretar el somni, però ara penso que jo desitjava que el pare traspassés el llindar, no pas per cap sentit de culpabilitat o competència sexual, sinó per poder-me alliberar de la mare. Ella m’esborronava. Era a tot arreu, a sobre meu, a dins i fora de mi. La seva influència se m’enganxava com una membrana, als forats del nas, a les parpelles, a la boca oberta. Se’m ficava a dins cada cop que respirava. M’endormiscava en la seva atmosfera narcotitzant, no podia defugir el caràcter ple i claustrofòbic de la seva presència, del seu ésser, de la seva feminitat sofrent i asfixiant.

Jo no en sabia ni la meitat.

Una tarda, l’any del somni, seia amb la Nettie. Ella feia ganxet i jo bevia te. Va posar-se a somiar desperta.

–Crec que coneixeràs un bon noi aquest any –va dir–. Més gran que tu. Que està a punt d’acabar la universitat. Preparat per trobar una bona feina. S’enamorarà de tu, i aviat et casaràs.

–Això és ridícul –vaig dir, en un to sec.

La Nettie es va posar les mans sobre la falda, sense deixar anar el ganxet.

–Sembles la teva mare –va dir, fluixet.

Això és ridícul. De vegades penso que vaig néixer dient: «Això és ridícul». Em surt amb la mateixa facilitat que dic bon dia, bon vespre, que passis un bon dia, cuida’t. És la meva resposta més automàtica. La varietat d’observacions que fa que la frase «Això es ridícul» em passi del cervell a la llengua és desconcertant.

–El matrimoni modern funciona gràcies a l’adulteri –diu algú.

–Això és ridícul –responc jo.

–Edgar Allan Poe és l’autor més subestimat de la literatura nord-americana –diu algú.

–Això és ridícul –responc jo.

–Els esports influeixen en els valors de les persones.

–Això és ridícul.

–Les pel·lícules influeixen en les fantasies de la gent.

–Això és ridícul.

–Si pogués deixar de treballar un any, la vida em canviaria.

–Això és ridícul.

–¿Sabies que la majoria de les dones que tenen un marit que les estova es neguen a abandonar-lo?

–Això és ridícul!

Fa tres anys vaig trobar-me la Dorothy Levinson pel carrer. Ens vam abraçar i petonejar moltes vegades. Ella no parava de repetir el meu nom. Després, va somriure i va dir: «Encara dius ¿“Això és ridícul”?». Jo la vaig mirar fixament. No ens vèiem des que jo tenia tretze anys. Em vaig sentir el batec de la sang a les galtes. Sí, vaig fer movent el cap, encara. Ella va tirar el cap enrere i de poc que no li va venir un atac de cor de tant que reia. Llavors mateix em va convidar a sopar aquella nit en un restaurant amb ella i el seu marit. Quin vespre vam passar!

La Dorothy Levinson. Tan bonica que el cor et feia mal. I ara la tenia al davant, cinquanta anys, prima i bonica encara, amb aquella agudesa i murrieria jueves i aquell somriure afectuós; tenia una semblança extraordinària amb la seva mare en aquesta edat: suau i afable, una mica desconcertada, una mica trista.

Els Levinson. Els havia estimat a tots: la Dorothy, els quatre nois, els pares sonats, però sobretot m’havia estimat en Davey, el petit dels nens, quan tots dos teníem dotze anys; i com patia jo perquè ell no m’estimava gens! Era prim i atlètic, tenia una mata de cabells arrissats, negres i lluents i els ulls negres i brillants (totes les nenes el volien); i jo, en canvi, era rodanxona, sorruda, altiva. No hi havia cap possibilitat.

Els Levinson eren la família amb qui passàvem l’estiu. Quan jo tenia deu anys, i fins que en vaig tenir tretze, anàvem a estiuejar als Ben’s Bungalows a les Catskill Mountains. Dos contingents dominaven aquella colònia de bungalous: gent com nosaltres del Bronx i gent, com els Levinson, del Lower East Side. O com deia la mare, «els qui tenien consciència política i els gàngsters jueus».

A les muntanyes, els gàngsters jueus donaven cent voltes als qui tenien consciència política. De seguida sabien en quins llocs s’ho podien passar bé al camp, i se n’hi anaven amb la mateixa determinació que buscaven acció a Grand Street. Nedant, s’endinsaven més en el llac que nosaltres, anaven més enllà buscant fruits silvestres, penetraven més en els boscos. Ballaven sota tempestes elèctriques, dormien a l’aire lliure als vessants de les muntanyes les nits caloroses, insistien a perdre la virginitat sempre que podien, i a fer que tothom també la perdés.

Els més morenos i els més esbojarrats de tots eren els Levinson –des d’en Sonny, el fill més gran, fins a la Dorothy, l’única filla, passant pel meu estimat Davey. Eren tan ben plantats que costava mirar-los directament. Dos estius seguits vam compartir un bungalou doble amb els Levinson, i jo sempre estava pendent de quan obrien i tancaven la porta mosquitera, que compartia els muntants amb la nostra. Recordo aquells estius com un remolí de llambreigs de rínxols negres i lluents sota el sol del migdia o com un parell d’ulls negres enriolats i murris que, des de l’ombra resplendent, llançaven mirades breus i ràpides. Sempre anaven a un lloc o altre o en portaven alguna de cap. Fessin el que fessin, era el que calia fer. Anessin on anessin, era el lloc on s’havia d’anar. Jo em moria de ganes que em convidessin a acompanyar-los, però no ho feien mai. Em quedava al bungalou amb la mare o llegia a l’herba, vora el bungalou, mentre ells sortien corrents cap a la intensitat del dolç aire estiuenc a caçar salamandres i granotes, explorar cases abandonades, capbussar-se una vegada i una altra al llac, sentir com el sol els cremava la pell nua i morena, quan ja feia una bona estona que a mi m’havien cridat per anar a sopar.

La Dorothy, el seu marit i jo vam anar a un restaurant al Village, i la conversa es va endinsar plenament en el passat. El marit de la Dorothy, un comptable, sabia que no hi tenia res a fer i es va acontentar de bon grat a fer el paper de públic tot el vespre. La Dorothy i jo, absortes en cada retall de la memòria –Grand Street, el Bronx, Ben’s Bungalows– parlàvem intentant cridar més que l’altra, xisclant i rient de tot i de res.

La Dorothy no parava de preguntar si recordava això o allò. ¿Te’n recordes, d’aquella casa abandonada del bosc? ¿Recordes com collíem móres lluny, en aquells turons alts? ¿I com acabàvem amb el cul ple de rascades quan ens estiràvem entre els esbarzers per magrejar-nos? ¿Recordes l’animació i la vulgaritat de les dones al porxo el diumenge a la nit? Els records de la Dorothy eren plens de detalls, els meus eren vagues. No era només perquè ella tenia vuit anys més. Era una Levinson. Ella ho va viure més plenament que jo.

Mentrestant, jo no parava de preguntar: ¿Com està en Sonny? ¿Com estan en Larry i en Miltie? I el teu pare, ¿com està? (No vaig preguntar per la senyora Levinson, perquè era morta, i no vaig preguntar per en Davey, ara rabí de Jerusalem, perquè no ho volia saber.)

–¿En Sonny? –va dir la Dorothy–. L’única cosa que fem és psicoanalitzar. Psicoanalitzar, psicoanalitzar. Quan en Sonny era a l’exèrcit, la mare va caure malalta. El pare l’havia deixada. En Sonny va venir a casa. Es va agenollar vora el seu llit i va dir: «Jo et cuidaré, mama». Ella va dir: «Vull en Jake». En Sonny se’n va anar. Més endavant, va dir: «Quan em vaig adonar que ella l’estimava més a ell que a mi em vaig dir a mi mateix, “que la bombin”». Però no ho va superar mai. Té una dona bonica, uns bons fills, viu a prop meu. Ja saps que encara vivim tots al centre, oi? És clar que ho saps. Així doncs, en Sonny ve a casa, al sofà hi seu una amiga, ell fa una mirada a l’entorn, mou el cap en direcció al dormitori i diu: he de parlar amb tu; la meva amiga es posa a riure. Però res més. No compartim res, de fet. Ve a casa, el psicoanalitzo i se’n va. ¿En Larry? Ara pesa 109 kg. Té xicota però encara viu al pis vell d’Essex Street, la noia val més que no es faci il·lusions d’un compromís, només fa sis anys que surt amb ella. En Davey! ¿No vols saber com està en Davey? En Davey és meravellós! ¿Qui hauria dit mai que al meu germà petit li sortiria la vena espiritual? Doncs ho és. És espiritual».

Vaig estar a punt de dir: «Això és ridícul». Vaig callar a temps. Però no ho podia deixar córrer. Havia callat mentre em parlava d’en Sonny i d’en Larry, però ara vaig sentir la necessitat de dir alguna cosa.

–Oh, Dorothy –vaig fer en un to que em va semblar suau–, en Davey no és una persona religiosa.

La Dorothy va abaixar la vista cap a la taula i va arrufar les celles. Quan va tornar a aixecar el cap, els ulls li brillaven i a la boca hi tenia un somriure insegur.

–¿Què vols dir? –va preguntar.

–Si en Davey se n’hagués anat d’Essex Street als divuit anys, avui no seria una persona religiosa –vaig dir–. Busca la manera de recompondre la seva vida, i no està dotat per fer-ho. Per això s’ha tornat religiós. Que sigui rabí a Jerusalem indica fins a quin punt està perdut, no pas que s’hagi trobat a si mateix.

La Dorothy va assentir amb el cap. Quan va tornar a parlar, ho va fer molt fluixet, cosa no gaire habitual en ella.

–Suposo que és una manera de veure-ho –va dir. Jo vaig riure i vaig arronsar les espatlles. Vam deixar-ho córrer.