Читать книгу I pebrot escalivat - VV. AA. - Страница 5

Segon premi

El prestigiós intel·lectual inicia la conferència amb un estudiat silenci. Escombra l’audiència amb la mirada per fer que cada assistent se senti la persona més important del món. També aprofita per aturar l’esguard en la joveneta de la tercera fila. Si tot segueix el guió establert, compartiran taula per sopar. I molt probablement, llit.

Arrenca amb un to pausat, càlid però contundent, confessant al públic que ell no és ningú, tan sols un modest idealista que intenta aprendre alguna cosa nova cada dia. Amb aquest exercici de falsa humilitat s’ha guanyat d’entrada la natural atracció que senten la majoria de persones cap als desvalguts; i també ha desactivat els recels dels homes que el podien veure com un rival.

A partir d’aquí, la dissertació flueix com sempre: llocs comuns, frases fetes, mitges veritats, secrets, complicitats i utopies fetes a la mida d’allò que la gent vol sentir. Aquest és el seu do. Saber oferir, amb una barreja d’instint i treball, allò que sedueix les persones en cada moment. I especialment la joveneta, és clar. Els seus llavis entreoberts, els ulls fixos i l’actitud entregada l’inciten a anar acabant com abans millor. Va sent hora de cobrar la sucosa tarifa mentre el seu secretari convida la noia a passar al camerino i conèixer el Mestre en persona.

Finalitza amb l’habitual crida a la implicació personal i el recordatori del lema que l’ha fet famós: res és impossible si s’hi creu amb fe. Creua les mans sobre el pit i acota el cap, disposat a acollir amb modèstia la sonora ovació. Tanmateix, la vanitat i el progressiu acomodament després de tants discursos rutinaris l’han privat d’adonar-se, tot i la seva intel·ligència, dels canvis radicals que s’han produït en la societat, sobretot en llocs com el d’avui.

Per això, no entén què nassos succeeix quan, efectivament, esclata l’aplaudiment, però acompanyat d’un murmuri creixent, que esdevé clam i de seguida fragor col·lectiu demanant-li que capitanegi la multitud enfervorida cap a la revolta. Alhora, la gernació s’aixeca enfollida, ocupa els passadissos i un grup especialment exaltat ja comença a pujar per les escales laterals de l’escenari.

Mentre els responsables de la sala intenten aturar l’allau humana, el secretari empeny el guru cap a la porta del darrere. Abans d’abandonar la tarima, encara pot entreveure la mirada perduda i malaltissa de la joveneta. Malaguanyada. El primer pensament que li ve al cap en sortir al carreró és que no hauria d’haver deixat mai la plaça de catedràtic universitari. Sou fix i devoció juvenil assegurada. Sense radicalismes ni ensurts. Tant de bo hi pugui tornar abans no arribi una revolució que s’ho carregui tot.