Читать книгу L'amor del rei Artús i altres relats - Xosé Luis Méndez Ferrín - Страница 6

¿Fóra un tòpic lamentar un cop més el desconeixement mutu entre les literatures gallega i catalana? ¿Caldria saludar a partir d'aquesta lamentació el nou llibre que tenim a les mans, el qual haurà de contribuir sens dubte, a posar remei a..., etc. etc. etc? Tant se val; doneu per repetida l'habitual elegia. El desconeixement, en els Països Catalans, d'allò que s'escriu a Galícia és absolut; com ho és també –potser no tant– el desconeixement, a Galícia, d'allò que s'escriu en els Països Catalans. Tot i que som cada cop més els qui contribuïm a..., etc. etc. etc.

No és això, tanmateix, el que m'interessa posar ara de relleu. El que jo vull és invitar-vos a una lectura fascinant, apassionant; gairebé al·lucinant, si tan voleu. Dos escriptors admirables –autor i traductor– han encertat a amanir-la, cadascun amb el seu art propi. L'art màgic, galaic, inevitablement misteriós, de l'autor; l'art harmoniós, mediterrani, inevitablement radiant, del traductor. La barreja és quasi perfecta.

Xosé Luis Méndez Ferrín és avui, en l'esplendor d'una maduresa tot just estrenada, figura de primer rengle dins el context d'una literatura d'existència difícil i tan conflictiva com és la gallega. Escriptor i ciutadà, ha servit el seu país amb la ploma –exquisida, delicada, primfilada– i amb la lluita cívica –dura, arriscada, agressiva–. Con Pólvora e Magnolias és el títol d'un recull –preciós i hom diria que, a estones, preciosista– de poemes seus. Inicialment poeta (un poeta de qualitat profunda i de solidíssim fonament), Méndez Ferrin s'ha decantat sobretot cap a la narrativa, i és potser en aquest terreny on ha trobat l'aixopluc més escaient perquè la seva personalitat, tan original, es pugui desenvolupar més a pler. Aquest és el caire de l'escriptor que el present volum ofereix al públic lector en llengua catalana. Hi ha la lluor d'un art que recull la doble llum de l'ahir i del demà; un art molt d'avui, albirant l'horitzó de l'avantguarda més agosarada, i molt arrelat en les més insignes tradicions europees. Un art, al capdavall, molt galaic.

A Méndez Ferrín el vaig conèixer –coneixia ja la saviesa apassionada de la seva poesia, el joc misteriós de les seves narracions– en el pati dels tarongers del palau de la Generalitat de Catalunya, dins un ambient quasi protocolari. Era en ocasió del primer encontre d'escriptors gallecs, bascos i catalans, que es va celebrar a les darreries de juny del 1984. Méndez Ferrín hi va pronunciar algun parlament abrandat, bellament radical. A Miquel Martínez, en canvi, me'l vaig trobar per primer cop en una conjuntura prou diferent: en l'atmosfera informal i distesa, no gens convencional, d'una llibreria alacantina on havíem presentat, em pens, un recull de poemes del nostre comú amic Lluís Alpera. En el posat, en l'actitud, en les opinions que expressava, feia una mica el paper de jove postmodern.

Nadiu de la Vila Joiosa, Miquel Martínez ha viscut en un medi lingüístic de ben rica expressivitat: la parla de l'extrem sud dels Països Catalans. Ell la coneix a fons, aqueixa parla, i, encara que per ventura us dirà una altra cosa, se l'estima. Per això li ha estat possible d'aconseguir un equivalent ajustadíssim, sucós i saborós, del gallec de Méndez Ferrin, en unes versions on, devora la impecable ortodòxia gramatical, trobareu adesiara molt belles i molt saludables heterodòxies.

Us invit, doncs, a girar full i a entrar dins el món fabulós, tan nou i tan antic, d'un gran escriptor gallec, guiats per la paraula vivíssima d'un traductor sensible i sagaç. Sé cert que m'ho agraireu.

Josep M. Llompart