Читать книгу 999. Les primeres dones d'Auschwitz - Heather Dune Macadam - Страница 12

Per quina raó comença Heròdot la seva grandiosa descripció del món amb allò que, segons els savis perses, només és un tripijoc de segrests de noies?

—RYSZARD KAPUŚCIŃSKI

Divendres, 13 de març de 1942

L’EDIFICI AMB COLUMNES, GRIS I ADUST, del Departament de Finances estava situat al xamfrà oposat a un dels més bonics de Bratislava, construït el 1890. L’edifici d’art noveau, dissenyat per l’arquitecte austríac Josef Rittner, a la dècada de 1940 era la seu del Ministeri de l’Interior sota la presidència de Josef Tiso. Pensat originalment per acollir l’exèrcit de l’Imperi austrohongarès, era el lloc on giraven els engranatges del Partit Nacional Eslovac. Amb vistes a les ribes del Danubi, i decorat amb cascos romans antics a les quatre cantonades de les múltiples cúpules i arcades que tenia, era un tribut al passat ric i ornamentat de l’imperi. El Departament de Finances tenia la seu en una construcció més minimalista, amb una pàtina déco dels anys vint. Encaixat entre aquestes dues construccions incongruents, el pont de Francesc Josep s’estenia per damunt del Danubi.

Avui en dia, encara es poden veure pescadors asseguts al llarg de les ribes, al costat de petits focs encesos enmig de la boirina del riu, mentre els troleibusos repiquen als carrers de sobre. Algunes coses han canviat. El Departament de Finances ara és el Ministeri de l’Interior. Hi ha un centre comercial carrer avall i una avinguda de tres carrils. Però la mateixa escala ampla mena a la portalada de fusta treballada de nou metres d’alçària, amb poms de llautó com l’urpa d’un gegant. A l’interior, just a la dreta d’un vestíbul de marbre, un elevador paternòster es desplaça sobre la seva cinta contínua d’eficàcia burocràtica des que el van instal·lar a la dècada dels quaranta. Aquest elevador sense portes no atura mai el seu cicle incessant de cubicles en moviment. Igual com l’oració del parenostre, va rebre el nom del seu destinatari; l’elevador es mou com els grans d’un rosari a la mà d’algú. No és pas que ajudi ningú a resar abans d’entrar a dins. Molta gent ha perdut la vida o una extremitat en aquests arxivadors humans, però era el mitjà de transmissió d’aquella època. I aquest paternòster és un dels pocs de la seva classe que queden a Europa.

El ministre de Transport i cap del Departament Jueu, el doctor Gejza Konka, hauria après amb excel·lència la tècnica d’entrar dins de l’armari ascendent mentre es movia, i s’hauria acostumat als espetecs de la fusta, queixant-se del seu pes mentre el portava al pis de dalt, on el ministre de Finances estava enfeinat calculant els costos d’allotjar els jueus de bell nou.

En tant que cap del Departament Jueu, el qual havia ajudat a crear personalment l’estiu de 1941 amb el ministre de l’Interior, el feixista Alexander Mach, Konka no sols era responsable de planificar la deportació de les noies, sinó també d’organitzar els enviaments en tren. Com que el finançament i la rendibilitat dels costos no era del seu departament, i tenint en compte que hi havia costos que calia considerar (menjar, allotjament, guàrdies, combustible), havia de visitar tot sovint el ministre de Finances. El govern eslovac pagava cinc-cents reichsmark (l’equivalent actual de dos-cents dòlars dels Estats Units) per «allotjar» els jueus a Polònia. L’eufemisme de «reallotjar», definit a la Conferència de Wannsee, era «evacuar». El significat dels dos termes era el mateix. De fet, en una ordre de comanda de Zyklon B (el gas que utilitzaven per executar jueus i altres «subjectes indesitjables»), la terminologia real per demanar cinc tones d’aquest gas era «materials per a la reubicació de jueus».

El 1941, després que els eslovacs accedissin al requeriment d’Alemanya d’enviar-hi vint mil treballadors eslovacs, va ser Izidor Koso, cap de les cancelleries del president Tiso i del ministre de l’Interior Mach, qui va suggerir als alemanys que, en comptes d’eslovacs, agafessin jueus. El dispositiu per aplegar vint mil «persones» físicament aptes entre els divuit i els trenta-sis anys, per construir edificis per a jueus als quals «s’ubicaria de manera permanent» a Polònia, va començar el 1941. A pesar de tot, conscients que no en podrien subministrar la quantitat que els exigien els alemanys, Koso va insistir a abaixar l’edat fins als setze. Que les primeres cinc mil persones físicament aptes del contingent haguessin de ser totes noies no va quedar mai estipulat en cap document. Va ser a la Conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, quan el comissari/suplent Reich Protector, SS Reinhard Heydrich, i el seu assistent d’aleshores, Adolf Eichmann, van perfilar clarament «una tasca operativa sense parió en la història». En una dramatització de les transcripcions recuperades que es van produir durant la Conferència de Wannsee, els homes de la Schutzstaffel (SS) i els polítics seien al voltant d’una gran taula de roure, mentre discutien la destrucció de la jueria europea, perfilant la Solució Final amb una manca d’emocions encallida. Entre els eufemismes que es van proposar, va sorgir «l’oportunitat» que oferien als jueus de «treballar» (treballar fins a la mort). Era per a aquesta «oportunitat» que l’Edith i les seves amigues estaven a punt de registrar-se.

Les reunions que van dur a la decisió fatídica de deportar noies jueves solteres probablement es van celebrar darrere de portes tancades i sense estenògrafes.

Qui va instigar aquesta idea? Provenia d’Adolf Hitler i Hermann Göring, o de Heinrich Himmler? Només sabem del cert que entre els sospitosos habituals d’haver dissenyat el pla a Eslovàquia hi hauria el capità de les SS Dieter Wisliceny; Alexander Mach, antic cap de la Guàrdia Hlinka i actual ministre de l’Interior; el primer ministre Vojtech Tuka; Izidor Koso, i d’altres. No hem trobat el doctor Gejza Konka entre aquest grup eminent de feixistes. Home amb cara d’acer, calb i de mirada dura, Konka no figura en cap fotografia de grup efectuada en aquest període, ni tampoc se n’escriu res regularment. Però el seu nom sorgeix i desapareix dels registres històrics, i surt a prou documents per posar-li un interrogant molt important.

Tots els presents en aquestes reunions a porta tancada haurien estat d’acord que l’arianització d’Eslovàquia era d’una importància primordial, però encara hi havia uns quants obstacles en el camí del Partit Nacional Eslovac: la llei i el Vaticà.

En primer lloc i més important, era il·legal deportar ciutadans jueus perquè encara se’ls considerava ciutadans. El Parlament eslovac havia d’aprovar una legislació que ho fes legal, però encara no s’havia presentat un projecte de llei per debatre’l. La proclama deia que les noies es presentessin per treballar: no se les deportaria enlloc, se’ls oferiria «l’oportunitat» de treballar per al govern. No cal dir que les normes legals no preocupaven a cap dels homes que tramaven aquest pla encobert. Per a Alexander Mach, el vot era una mera formalitat. Quan finalment es va aprovar la mesura, més de cinc mil noies i uns quants milers d’homes joves ja devien ser a Auschwitz. No és estrany que el Tercer Reich alemany es referís al govern eslovac com un «Estat titella».

Però així com canviar la llei va ser un impediment senzill, l’objecció del Vaticà enfront de la deportació dels jueus va resultar més problemàtica. Amb gran decepció tant del govern eslovac com de l’alemany, el novembre de 1941 es va filtrar el pla d’enviar jueus als camps de treball. Com a resposta directa, el papa Pius XII va enviar immediatament un emissari, Luigi Maglione, per reunir-se amb els ministres eslovacs i lliurar el missatge de la Santa Seu: no s’havia d’obligar els ciutadans jueus a anar a camps de treball.

—No és cristià —va declarar.

Actuar contra la Santa Seu era un assumpte greu, sens dubte. Molts d’aquells ministres eren catòlics devots. Fos com fos, el Vaticà no s’havia oposat amb fermesa al Còdex Jueu, així que els cervells de la reubicació de jueus no se sentien obertament afectats. I més important encara, el president d’Eslovàquia era capellà, a més de feixista. Fins a quin punt podia parlar seriosament el Vaticà si no havia renyat públicament el president Tiso?

El primer ministre Tuka mantenia la seva expressió de dolor constant, darrere aquelles ulleres de muntura rodona que li donaven un aire de sorpresa permanent (com si patís gasos intestinals), mentre que Alexander Mach, amb aquell seu atractiu diabòlic, treia foc pels queixals. Com s’atrevia a desafiar-los, el Vaticà! L’ètica vaticana no afectava en absolut el Partit del Poble Eslovac. El seu president era un mediador entre els homes i Déu, no entre els jueus i Déu. Els protocols obstaculitzaven l’eficiència.

El Vaticà va aixecar un dit amenaçador, i va insistir que s’incloguessin avisos d’advertència per als jueus que es convertissin i accedissin al bateig. Aquelles persones que fessin feines importants per a l’Estat d’Eslovàquia, com ara propietaris de fàbriques, pagesos i mecànics, també haurien de quedar exempts del «reallotjament». La famosa caritat cristiana no incloïa els jueus pobres.

Enviar els jueus als camps de treball en teoria havia d’estalviar diners al govern eslovac, un plantejament basat en l’espasa de doble tall de la propaganda, atès que el govern va proclamar que la pobresa dels jueus els convertia en una càrrega per a l’Estat (fins i tot mentre insistien que els jueus es feien rics a costa dels gentils pobres). La paradoxa, la van passar per alt. Als economistes a fora del govern, que ja havien desaprovat la teoria de l’estalvi, també els van deixar al marge. Alexander Mach tenia un economista personal, Augustín Morávek, president de l’Oficina Central d’Economia, que manipulava les xifres convenientment, sense prestar atenció a una anàlisi profunda dels costos, que, a més de les despeses de reunir i transportar els jueus, hauria d’haver calculat també el de l’atenció a les treballadores. I si es posaven malaltes? I les haurien d’alimentar, no? Les noies, si més no, no mengen gaire.

ÉS CLAR QUE LA TRAÏCIÓ ECONÒMICA definitiva va ser que Mach i els seus esbirros s’havien aproximat a l’Oficina Principal de Seguretat del Reich (OPSR) respecte a la possibilitat d’emportar-se jueus eslovacs el juny de 1941. Llavors, el març del 42, el primer ministre Tuka va dir al Parlament eslovac que «representants del govern alemany havien manifestat el desig d’emportar-se tots els jueus». El cost de la «reubicació» seria de cinc-cents reichsmark per jueu. Els alemanys no pagaven la seva feina d’esclaus; obligaven els eslovacs a pagar-los per endur-se les treballadores jueves esclaves. Hom es pregunta si el cost sufragat per cada jueva era una partida més inclosa en el pressupost total.

El Departament de Transport, dirigit pel doctor Gejza Konka, devia patir per cada detall, fins i tot per quina mena de vagons transportarien un miler de «persones» a través d’un terreny escabrós amb revolts muntanyosos de ferradura. Els vagons de bestiar serien els més efectius en els costos: els alemanys ja havien mesurat els vagons de bestiar, i havien estimat que n’hi podien caber el doble que de cavalls o vaques. Traslladar mil persones requeriria almenys vint vagons enllaçats. Això no era un tren només: era tot un transport.

Era una tasca hercúlia. No sols el tren hauria d’arrossegar vagons de bestiar, sinó que també necessitarien autobusos per portar les «persones» de viles apartades a uns espais centrals on poguessin reunir i retenir les treballadores, fins que se n’hi acumulés una quantitat apropiada i el trasllat als camps de treball fos eficaç en relació amb el cost. També necessitarien una estació de tren que, a més de la línia en funcionament, pogués encabir vint vagons de càrrega com a mínim. A la regió oriental d’Eslovàquia, aquesta estació era Poprad, una vila xica on la via ferroviària de sud-est a nord-est es podia intercanviar sense aturar els serveis regulars. Un cop escollida l’estació, Konka encara necessitava un lloc on reunir la gent. A Poprad hi havia dues grans barraques de dues plantes de l’exèrcit amb una tanca al voltant segura. Problema resolt.

AVUI, ALLÀ HI HA unes vies velles i atrotinades cobertes d’herbes i esbarzers, que discorren pel costat de les vies actives de Poprad. A menys de mig metre de les barraques on al principi van hostatjar les noies, aquesta via fora de funcionament porta a una zona d’emmagatzematge on hi ha vagons rovellats apartats de la línia principal. A la distància, les muntanyes amb cims nevats de l’Alt Tatras perforen el cel.

Probablement també van planejar assegurar-se que els primers enviaments provinguessin de zones rurals. En primer lloc perquè, si es produïen errors, atraurien menys l’atenció. En segon, si esclatava una protesta o un aldarull, la Guàrdia Hlinka podria encarregar-se de la resistència sense gaire publicitat. El govern no volia alarmar ningú. Tenint en compte que el Parlament eslovac encara no havia aprovat una llei que legalitzés la deportació de jueus, tot havia de semblar tan normal com fos possible. És clar que, oficialment, no deportaven ningú, ells. Els documents del govern es referien a les noies com a treballadores amb «contracte».

AIXÍ, DONCS, QUAN ES VAN CONVERTIR en l’objectiu, les noies solteres? Qui ho va suggerir? Aparentment, no se’n pot culpar ningú en concret, però és evident que van ser uns homes els qui van prendre la decisió. Van esclafir a riure quan es van inventar la raó oficial per al primer comboi: procurar la força de treball per «construir allotjaments» per a més treballadors jueus? Qui transporta 999 noies per treballar en un complex de construcció? En un moment determinat, es va filtrar la notícia que les noies treballarien en una «fàbrica de sabates». En aquella època, Eslovàquia era un dels fabricants de sabates més importants del món, i la Companyia de Sabates T. & A. Bata era una de les empreses que més gent contractava a tot el país. De fet, hi hauria una fàbrica de sabates relacionada amb Auschwitz-Birkenau, i malgrat que no hi treballés cap d’aquelles 999 noies (que jo sàpiga), la fàbrica naturalment era propietat de Jan Antonín Bata. La idea que les seves filles anessin a treballar a una fàbrica de sabates va aplacar en bona part la preocupació de la gent. Va ser un truc com un joc de mans, i el govern jugava amb una baralla marcada.

La implementació era la fase següent de l’inevitable. Els alemanys ja havien resolt que la millor manera de deportar centenars de persones era en vagons prèviament usats per al transport de bestiar. Konka i els seus col·laboradors hi estaven d’acord. ¿No van tenir en compte el fred i el vent que sofririen les noies als vagons de bestiar, especialment si anaven amb vestits i faldilles, i havien de travessar les muntanyes de Tatra i els Carpats el mes de març? A qui se li va ocórrer que les noies es registressin el dia del sàbat? O de posar dues galledes a cada vagó, una amb aigua per beure i l’altra, buida, per utilitzar-la com a latrina? No se’ls va ocórrer que algunes noies podien tenir el període menstrual? Per descomptat que no! Això era una estratègia de guerra, que aviat faria metàstasi i es convertiria en un genocidi. La logística dels transports era vasta, però, a l’hora d’implementar-la i aprovar-la de manera factual, cap d’aquells homes no va pensar en les seves filles? Germanes? Cosines? No n’hi va haver cap que s’aturés i pensés: «Això no va pas com jo m’esperava. Això és molt més lleig. Fastigós. Això va de noies».

AL MINISTERI DE L’INTERIOR no hi havia paternòsters; l’edifici era massa vell per tenir elevadors, així que el doctor Gejza Konka havia de pujar les escales per arribar al seu despatx. En una sala revestida de roure, per l’intercomunicador devia ordenar a la secretària que li portés els darrers documents que requerien la seva signatura. Acabades de picar sobre paper de ceba prim com seda, situades entre fulls de paper carbó per a les còpies en triplicat, les ordres van arribar al seu despatx per a l’aprovació final.

Ignorant el fet que les «persones» que deportarien en realitat serien dones, joves i solteres, va repassar els documents buscant errades tipogràfiques:

Bratislava-Patrónka, estació ferroviària de Lemec, amb capacitat per a 1.000 persones.

Sered’: el camp de treball de Sered’, l’estació ferroviària de Sered’, vora el riu Váh, amb capacitat per a 3.000 persones.

Nováky: campament de jueus, estació ferroviària de Nováky, amb capacitat per a 4.000 persones.

Poprad: estació ferroviària de Poprad, per a 1.500 persones.

Žilina: l’estació ferroviària de Žilina, per a 2.500 persones.

Originalment, els eslovacs van planejar traslladar cinc mil jueves en cinc dies: una tasca monumental que ni tan sols els nazis no havien acomplert fins aleshores. El document que Konka estava a punt de signar encara era més agosarat: confirmava la deportació il·legal de dotze mil «persones». Quan es preparava per firmar el document, l’inquietava l’opinió del Vaticà? Segur que uns mesos abans n’estava convençut, de la qüestió jueva, però ara que el seu nom figurava al document, no va sentir cap escrúpol moral fent-li coïssor a la consciència? Si no li importava el parer del Papa sobre l’assumpte, li importava el de Déu, potser?

El Departament 14 (el Departament Jueu) només disposava de dues setmanes per polir els detalls finals i emprendre la deportació més nombrosa d’éssers humans de la història. D’altra banda, el Totpoderós havia creat el cel i la terra en set dies. Res era impossible.

Darrere l’oficina del despatx, del Danubi congelat, s’elevava una boirina. Mentre alçava la ploma estilogràfica sobre el paper que estava a punt de signar, Konka probablement creia que la trajectòria de la seva carrera estava en el curs correcte. Pitjant el plomí de l’estilogràfica sobre el paper, va escriure: «En nom del ministre doctor Konka», i així va segellar el destí de milers de dones joves.

Tot i que aquesta firma ja li assegura un lloc en els annals de la infàmia, al cap de poques setmanes Konka gairebé va desaparèixer dels registres històrics, i el va substituir com a cap del Departament Jueu el seu ajudant principal, el famós Anton Vašek. Un buròcrata corrupte passat de pes i pagat de si mateix, que seria conegut com el «Rei dels Jueus», Vašek estava encantat d’acceptar suborns, vendre excepcions als que licitaven més amunt, i refusar-les als jueus eslovacs que li pagaven prou. Mentrestant, a excepció de la signatura, Konka pràcticament s’esvaeix al cap de poques setmanes que el primer enviament fes història, de manera molt semblant als milers d’adolescents i noies deportades.