Читать книгу Mestres de mestres - M. del carmen Agulló Díaz - Страница 9
ОглавлениеEl desembre de 1898 s’aprova una nova categorització del professorat d’escoles normals:
– Professorat numerari: requeria estar en possessió del títol de grau normal de mestre, que sols s’obtenia en l’EN Central de Madrid, on s’havia de superar una oposició per a obtenir la categoria. Podia ser de Ciències, de Lletres o de Labors.
– Professorat supernumerari: era l’encarregat de suplir les baixes dels numeraris, i, per tant, en corresponien un mínim de tres a cada normal.
– Professorat especial: s’encarregaven de les assignatures de Dibuix i Cal·ligrafia, Francès i Música. Eren catedràtics o professors d’institut i compaginaven les tasques docents en ambdós centres.
– Professorat eclesiàstic: el seu nomenament l’efectuava la jerarquia eclesiàstica de la diòcesi corresponent.
– Regent: encarregada de l’escola annexa de pràctiques. Solia impartir alguna assignatura com lectura i escriptura. Era nomenada pel rector de la Universitat.
Aquestes noves categories es poden observar a l’últim Claustre del segle, presidit per Josefa Ágreda –que moriria en l’exercici del càrrec el març de 1900–, i que comptaria amb tres numeràries més, tres professores i dues supernumeràries. La regent de l’Annexa seguia sent María Orberá Carrión.
TAULA 6 Claustre 1899-1900
| Nom | Categoria/càrrec |
| Josefa Ágreda Muñoz | Numerària i directora. Cessa per defunció el 08/03/1900 |
| Josefa Carbonell Sánchez | Numerària de Ciències |
| Matilde Ridocci García | Numerària de Ciències des de 09/05/1899 Directora.RO 14/07/1901 |
| Dolores Vicent Fenollera | Numerària de Labors i Economia Domèstica 20/01/1899. Directora provisional entre 12/03/1900 i 14/07/1900 |
| Rafael Oliver Clarí | Professor eclesiàstic |
| Estefanía Bonfort | Especial de Francès |
| Encarnación Gomá Giménez | Especial de Música i Cant |
| Francisca Ferrer Lecha | Especial de Dibuix i Cal·ligrafia 21/10/1899 |
| Matilde Castillo García | Supernumerària de Ciències |
| Magdalena García-Pego Aracil | Supernumerària de Lletres i secretària |
| Carmen Cervera Torres | Auxiliar de Ciències (cessa el 15/12/1899) |
| María Orberá Carrión | Regent de l’Escola Pràctica. Segona mestra interina |
Font: Elaboració pròpia basada en informació trobada a diversos documents de l’AUV.
El quadre de professores havia augmentat i s’havia consolidat de manera espectacular en els trenta anys transcorreguts des de la inauguració. Des de les dues primeres professores –una d’elles regent de l’Annexa–, que, de manera precària, havien començat, s’havia anat ampliant, gradualment però de forma constant fins un total d’11, és a dir, 10 professores més l’encarregada de l’Annexa. D’elles, 4 eren numeràries, 2 supernumeràries, 1 auxiliar i 3 especials (de Francès, de Música i Cant, i de Cal·ligrafia i Dibuix), que responien a les necessitats d’una normal que es caracteritzaria per la seua estabilitat, gràcies a un professorat majoritàriament procedent o vinculat a l’escola, on gaudiria d’una llarga permanència.41
Les professores, més enllà de la tasca docent, foren escriptores de textos pedagògics i/o literaris. Aquesta faceta fou coneguda mundialment de manera que, a l’Exposició Universal de Chicago de 1893, on s’havia edificat un pavelló de dones per ressaltar les seues aportacions i conquestes,42 s’hi trobava una col·lecció de llibres escrits per dones de tot el món, i entre els seleccionats, inclosos en l’aportació espanyola, estaven els de María Orberá, Matilde Ridocci i María Carbonell. A saber:
a) María Carbonell Sánchez: Los pequeños defectos.
b) María Orberá Carrión: La joven bien educada, Lecciones de historia general de España, Mes de mayo consagrado por las hijas de María a su Purísima Madre, Nociones de historia de España (1878), Nociones de historia de España (1882) i traducció de Blanchard Los peligros de la infancia.
c) Matilde Ridocci: Nociones de higiene privada general al alcance de los niños, Nociones de higiene privada general para las Escuelas Normales.43
7. La joven bien educada, de María Orberá. Font: Biblioteca Valenciana.
Cal destacar que les directores de les normals serien les primeres dones que, en una època en què no tenien encara lliure accés a la Universitat, formarien part dels seus òrgans directius. Una circular de 1869 (21/09/1869) resolia que les directores de les EN establertes en capitals on hi haguera universitats, formaren part del consell universitari. I el 1896 es feia extensiu a les directores de normals el dret de formar part dels consells universitaris en harmonia amb el que disposava l’article 269 de la llei (RO 08/07/1896).
Aquest important reconeixement de l’autoritat de les docents i la seua presència, per dret propi, entre les autoritats en l’àmbit acadèmic es completaria amb altres ordres, com la que reconeixia que corresponia a les directores de les normals de dones la presidència de tots els actes oficials que s’hi celebraren, així com la dels tribunals d’exàmens i proves de curs (01/09/1876). Ordres que anaren configurant no de manera gratuïta ni paternalista, sinó fruit de les reivindicacions i les protestes de les normalistes, una igualtat entre el cos docent masculí i femení, més destacada que en altres nivells, en els quals les diferències eren acusades, com el cas de l’Ensenyament Primari.
Una mostra d’aquestes reivindicacions són les sol·licituds de diverses mestres al president de la comissió provincial d’ensenyament de la Diputació de Valencia per a ocupar les places de professores auxiliars de la Normal, amb l’argument que
debieran desempeñarse exclusivamente por profesoras y no por profesores como ha venido sucediendo hasta ahora, sosteniendo además que á ellas y no a los maestros les corresponden en razón y justícia todos los destinos de las mencionadas Escuelas Normales de Maestras, y que al privarlas de ellos hoy, no solo se les usurpa un derecho tan natural como justo sino que afirman además que con ello se debilita el estímulo tan necesario a todas las profesiones.44
Estretament relacionat amb la seua presència en l’àmbit públic i l’assumpció de la seua autoritat docent es troba el seu protagonisme en conferències, assemblees i congressos pedagògics destinats a la formació contínua de mestres, homes i dones i professorat normalista. Destaquem que no limitaven la docència a les dones, sinó que la seua audiència estava formada per persones sense segregació de sexes, encara que bona part de les seues exposicions tractaren sobre un tema de màxima actualitat en la societat noucentista i en el qual eren especialistes: l’educació de les dones.
En l’Asamblea Pedagógica Regional celebrada a València, entre el 28 i el 31 de juliol de 1886, promoguda per l’Asociación de Maestros de Primera Enseñanza de Valencia, s’hi tractaren, entre altres temes, el de la reforma de les escoles normals –per a poder aconseguir un ensenyament més pràctic– i el de l’educació de les xiquetes. Hi intervindrien les mestres María Carbonell (futura professora normalista) i Encarnación Cabanes, les quals, sota el lema «Vicios de que adolece la educación e instrucción primaria en las actuales escuelas de niñas y reformas que deben introducirse para armonizar la enseñanza de dichas escuelas con las necesidades del hogar doméstico y con la cultura propia de las que están llamadas a ser madres de familia», defenien un canvi en el currículum escolar de manera que les xiquetes dedicaren més temps a labors útils que a les d’ornament, una postura que es veuria generalitzada en anys posteriors. També exposaren la necessitat de millorar la instrucció de les xiquetes, d’una manera més científica i útil, amb la incorporació de coneixements d’higiene, pedagogia i fisiologia, sempre com un mitjà perquè les mares educaren millor els seus fills. Aquest aspecte fou criticat per alguns mestres, que consideraven innecessària qualsevol formació científica, sobretot perquè podia allunyar-les de la seua funció maternal.
La reorganització de les normals seria tema considerat prioritari en l’Asamblea Pedagógica de Castellón, Valencia, Alicante, Murcia, Albacete y Teruel, que tingué lloc el maig de 1895 en el Paranimf de la Universitat de València i en la qual participaren mestres i normalistes. I no oblidem que en el simbòlic congrés Hispano-Portugués-Americano de 1892, on es debatria al voltant de la situació de l’educació de les dones, hi participaren mestres i normalistes valencianes. Allí també s’hi va debatre el caràcter i l’organització de les escoles normals i de les pràctiques i María Carbonell formaria part, com a secretària quarta, de la mesa efectiva de la Secció 1, «Bases capitales para un buen sistema de educación primaria y medios prácticos de desenvolverla», presidida per José María Pontes, professor de les escoles de l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer.45
Una assistència a congressos que no es limitava als celebrats a València ni als de caràcter pedagògic, sinó que es desplaçaven als que tenien lloc en altres territoris. Carmen Cervera va assistir, designada pel rectorat, com a representant de l’Escola Normal, al Congreso de Higiene y Demografía que se celebraria a Madrid (1898).46
1.5 LES ALUMNES PIONERES
Els estudis de Magisteri constituïen, sobretot en el cas de les dones, una bona alternativa als de batxillerat, i presentaven sobre aquests l’avantatge de ser més curts i, sobretot, d’utilitat immediata. La seua durada, de dos cursos per al grau elemental i un més per al superior,47 permetia una ràpida incorporació al mercat laboral en una professió, a més, considerada molt femenina.
Les alumnes de la Normal, com hem apuntat abans, podien ser de tres tipus: aquelles que desitjaven aconseguir el títol de Magisteri, les que ja el tenien però volien ampliar coneixements i/o millorar el nivell (d’elemental a superior) i les que denominaríem oients, que es limitaven a cursar aquelles assignatures que els permetien adquirir una certa cultura sense haver d’assistir als instituts o col·legis regentats per ordes religiosos i sense necessitat de finalitzar tots els estudis.
Segons el reglament aprovat, les alumnes aspirants a mestres podien matricular-se d’assignatures soltes o de tot el curs. Prèviament, havien de pagar, en concepte de drets de matrícula, 60 reals en metàl·lic: 30 en el moment d’inscriure’s i l’altra meitat abans de l’examen del segon trimestre, al qual no podrien presentar-se sense haver complit aquest requisit. A més, havien de presentar els documents següents:
a) Sol·licitud de matrícula dirigida a la directora de l’Escola.
b) Fe de baptisme per la qual s’acreditava haver complit 17 anys.
c) Una certificació de bona conducta firmada per l’alcalde i el rector de la parròquia del seu domicili.
d) Una certificació del metge que acreditara que no patia cap malaltia contagiosa ni tenia cap defecte físic que la inhabilitara per a l’exercici del magisteri (inclosos defectes corporals «que se presten al ridículo»).
e) Autorització per escrit del pare, tutor, espòs o encarregat de l’alumna per a seguir la carrera. Si cap d’aquestes persones no tenia la residència a València capital, hauria de firmar-la un veí de la interessada, amb el qual s’entendria la directora en tot allò que concernira l’alumna.
f) Una papereta en la qual, sota la seua firma, expressava les assignatures que es proposa estudiar en el curs i el domicili de la persona encarregada de l’alumna, la firma de la qual havia d’acompanyar la d’aquesta.
8. Fitxa matrícula curs 1868-1869. Font: AUV.
Per a ser admesa en la Normal, s’havia de superar un examen davant tribunal, on demostrara que es trobava «medianamente instruida en lectura, escritura y doctrina cristiana y en aquellas labores más indispensables a los usos comunes de la vida».48
Al llarg de la carrera hi havia exàmens per assignatures de dos tipus: els de trimestre i els de final de curs; en acabar els estudis de grau elemental o superior, la corresponent revàlida. Per tant, les alumnes que desitjaven seguir els cursos encaminats al títol de mestra elemental havien de superar l’obligatòria prova d’ingrés, aprovar dos cursos i la revàlida, amb què obtenien el títol elemental, mentre que la superació del tercer curs i la corresponent revàlida les capacitava per a obtenir el títol superior. Cal destacar, però, que algunes alumnes es presentaven a la revàlida de mestra elemental en acabar el primer curs, estalviant-se així, en cas d’aprovar, la resta de cursos.
9. Exercici de cal·ligrafia de l’examen de revàlida de Josefa Carbonell, 1875. Font: AUV.
Les primeres alumnes matriculades en la normal femenina foren 38,49 encara que, a l’hora dels exàmens s’hi presentarien aspirants que s’havien preparat per lliure, com havia estat la norma fins eixos moments, al no existir establiment oficial per a cursar-los. Degut a aquesta circumstància, les components de la primera promoció de mestres elementals no coincidirien exactament amb les primeres matriculades.
La matrícula dels cursos podia fer-se per assignatures i era independent de la que possibilitava l’accés a les revàlides. Així, es donava la circumstància que es podien matricular directament en algunes assignatures alumnes que no ho estigueren prèviament en la Normal, o, en el cas del títol superior, que havien obtingut el títol elemental en altres establiments i que havien seguit, o no, el curs corresponent en aquesta normal.
TAULA 7 Primeres alumnes
Font: Elaboració pròpia basada en informació trobada a diversos documents de l’AUV.
En el curs 1868-1869 acabaria la primera promoció de grau elemental, formada per quinze alumnes que superaren la revàlida.50 Cal esmentar que dues alumnes matriculades en primer en el curs 1867-1868, superaren al final la revàlida elemental, motiu pel qual serien les dues primeres que aconseguirien el títol elemental en la Normal Femenina de Valencia el 1868.51 Foren Rita Boronat Llácer i Dolores Navarro Vives.
Per altra banda, s’ha de fer esment del fet que, el novembre de 1867, acabada d’inaugurar la Normal, es convocaren proves de revàlida de grau elemental, que van superar onze de les divuit aspirants,52 les quals s’havien preparat per lliure, i, per tant, no formen part del primer alumnat de la Normal.53
Els requisits per a presentar-se a l’examen d’aspirant a títol de mestra d’Ensenyament Primari quedaren, en la pràctica, reduïts a la sol·licitud d’ingrés acompanyada de:
– Certificació d’haver cursat i aprovat les assignatures corresponents a la classe de títol que desitjaven obtenir. Les examinandes estaven exemptes d’aquest requisit.
– Fe de baptisme legalitzada que acreditara haver complit l’aspirant 20 anys.
– Fe de casada, si ho fora, i, en tal cas, el permís del marit per a examinar-se de mestra.
– Una llista firmada de les labors que havia de presentar.54
En el curs 1869-1870, començaria i acabaria la primera promoció del grau superior, formada per 21 alumnes,55 de les quals 15 havien cursat tota la carrera en la normal femenina valenciana.56
Desafortunadament la manca de dades sobre aspectes importants de la biografia d’aquestes 38 primeres alumnes matriculades en la normal femenina ens impedeix un apropament al seu origen socioeconòmic i cultural.
Les fitxes que hem localitzat en pocs casos anoten la professió del pare i, menys encara, la de la mare, raó per la qual no pot establir-se un perfil tan complet de cadascuna com hauríem desitjat. La no localització encara (no desistim d’aconseguir-ho) dels seus posteriors possibles expedients professionals dificulta la tasca.57
Podem apuntar que majoritàriament eren nascudes en terres valencianes, bé en la pròpia capital bé en poblacions de la província. Si tenim en compte les dades de què disposem, observem que eren naturals de la capital un total de 6, mentre que 11 procedien de diverses poblacions de les comarques de la província de València (Alcàsser, Alzira, Bétera, Llombai, Massamagrell, Meliana, Paiporta, Pedralba, Vallada, Vilamarxant i Xàtiva), de les comarques de Castelló i Alacant en procedia una de cada (Cirat i Alcoi), mentre que dues més eren nascudes fora de terres valencianes, en concret a Celadas (Terol) i la Jonquera (Girona). Es complia d’aquesta manera la finalitat de la creació d’una normal que formara les valencianes, sense que hagueren de traslladar-se a altres províncies, amb la corresponent dificultat per als seus estudis.
Aquesta dada ens ratifica en la nostra observació de la importància de la instauració de l’Escola Normal Femenina per al progrés de l’educació de les dones valencianes. D’aquestes 38, 27 obtingueren la titulació de mestra elemental i 15 continuaren els estudis del grau superior.
Del posterior exercici o no de la professió per a la qual foren capacitades, sols hem pogut confirmar la trajectòria professional de les següents:
– Castro Beser, Ramona: mestra en l’escola C/ Hernán Cortés, a València (1908).
– Dalmau Hernández, Rosa: mestra d’Ayacor-Canals (1908).
– Grau Richard, Josefa: mestra en propietat a Rafal (Alacant) el 1889.
– Pastor Campos, Vicenta: mestra a Albalat dels Tarongers el 1908.
– Serra Navarro, Rosario: mestra en Tavernes de la Valldigna el 1908.
– Sorní Santolaria, Francisca: mestra de Càlig (Castelló).
– Vicent Fenollera, Dolores: professora de la normal valenciana.
La número 1 de la promoció fou Dolores Vicent Fenollera, que desenvoluparia després tota la seua carrera docent (quaranta anys) en la mateixa normal en la qual s’havia format. A ella correspondria, sense dubtes, la qualificació de ser «de la casa» que tanta fortuna faria en les carreres docents per a designar aquelles persones la formació de les quals s’havia produït en el mateix centre en què desenvoluparien la seua docència, on passaven d’alumnes a professores, escalant tots els graons de la carrera docent.
GRÀFIC 1 Matrícula oficial EN dones 1867-1899
Font: Elaboració pròpia basada en fullets i llibres de matrícula, actes d’examens, i estadístiques oficials trobades a diversos documents de l’AUV.
La matrícula d’alumnes va tenir un augment espectacular en les tres dècades inicials. De les 38 matriculades en aquell curs primer d’elemental en 1867-1868 es va passar a les 168 que, en el curs 1899-1900, es repartien entre dos cursos d’elemental i els dos de superior que en eixe moment constituïen el pla d’estudis.
Tot i això, al llarg d’aquests anys es produïren importants desequilibris en les matrícules, deguts a causes principalment de caràcter administratiu ja que, com la directora del centre docent explicava, la no obligatorietat de cursar els estudis per a presentar-se a les revàlides que possibilitaven l’obtenció del títol feia que moltes alumnes es matricularen directament en les revàlides:
TAULA 8 Dades de matrícula oficial 1867-1899
Font: Elaboració pròpia basada en fullets i llibres de matrícula, actes d’examens, i estadístiques oficials trobades a diversos documents de l’AUV.
La causa de aparecer en los cursos tan corto número de alumnas examinadas, en los exámenes ordinarios, y ninguna en los extraordinarios, es porque no siendo preciso hoy en las Escuelas Normales de maestras el probar académicamente los cursos para poder desde luego someterse al examen de reválida, las alumnas, tanto de los estudios elementales como las de los superiores, que se encuentran con los conocimientos necesarios para presentarse al examen de título prefieren someterse desde luego a este examen de reválida omitiendo el de curso; y únicamente se observa que se presentan al examen de asignaturas las alumnas que quieren reunir ese mérito para hacer constar ese antecedente en sus hojas de estudios para continuar los demás que comprende la carrera.58
1.6 EL DIA A DIA DE LA NORMAL
Edifici, professorat, alumnat, plans d’estudi…, tots els elements personals i materials que conformen una institució educativa han de seguir una organització i uns principis de convivència que s’han de regular en el corresponent reglament. Ací s’hi detallen horaris, premis i càstigs, metodologies, manuals escolars, exàmens…
El primer Reglament de l’Escola Normal de Mestres de València –1867–59 establia que el curs començaria el 16 de setembre i conclouria el 15 de juny. El dia 1 de setembre havia de fixar-se en l’edifici un anunci en el qual s’expressaven les assignatures, el nom dels professors que les impartien, els llibres de text per al seu estudi i els dies i hores de les lliçons.
La durada de les classes s’establia en dues hores en el cas de les labors, i d’hora i mitja en la resta.
El primer dia (el següent a l’obertura del curs) les alumnes havien de presentar als respectius professors la papereta de la matrícula, ocupar el seient en classe que corresponguera a la seua numeració, o el que el professor designara, i declarar que posseïen els llibres de text exigits.
Respecte a la metodologia, el Reglament apuntava que
los profesores deberían tener especial cuidado en acomodar sus explicaciones a la capacidad de las alumnas, no elevándose jamás a teorías superiores a su alcance, y alternando la explicación y la conferencia a fin de mantener siempre viva la atención de sus discípulas. A ninguna alumna se permitirá tomar la palabra durante la explicación del Profesor ni levantarse de su asiento sin su licencia. Las dudas que se ofrezcan podrán consultarlas después de terminada la clase o durante la misma solo por indicación del Profesor; pero evitando siempre discusiones o polémicas que tiendan a producir el más mínimo desorden.
S’hi detallava, així mateix, el règim de faltes i càstigs, i distingia entre faltes lleus i greus. Entre les primeres figuraven «los actos de inquietud y travesura; la desatención para con la portera y demás dependientes de la Escuela; la falta de compostura en las clases; y las injurias u ofensas de poca importancia hechas a sus condiscípulas o a dependientes del establecimiento».
Per la seua banda, les considerades greus eren:
la reincidencia en las faltas leves y la resistencia a sufrir el castigo que por ellas se les haya impuesto; las injurias u ofensas graves inferidas a sus condiscípulas o a la portera y demás dependientes de la Escuela; los actos de insubordinación contra los profesores del Establecimiento; las acciones, palabras indecorosas o de algún modo ofensivas a la Religión o a la sana moral, ya se cometan en el establecimiento o fuera de él, teniendo conocimiento y certeza de ello.
Els càstigs podien ser, des del més lleu, que consistia a copiar o aprendre de memòria paràgrafs de llibres de text, fins al més greu, que suposava l’expulsió temporal o perpètua de l’establiment o la inhabilitació per a l’exercici del magisteri. Entre ells existia una ampla gamma que comprenia l’amonestació secreta o pública per professores o directora, davant d’elles o enfront de la Junta, i la pèrdua de curs en una o més assignatures, a més del certament remarcable que establia «reprensión pública en la clase ante la Junta de profesores y a presencia de las alumnas también por el Director de estudios o por el Profesor eclesiástico, si se conceptúa que las palabras evangélicas del Ministro del Señor han de hacer una impresión en la delincuente».
El reglament exigia a l’alumnat la compra d’uns llibres de text assenyalats, encara que no els anomenava. Era responsabilitat del director de la normal masculina, en el seu paper de director d’estudis de la femenina, escollir els adequats. El 1868 trobem una llista on se citen: en Doctrina cristiana i Religió, Mora; en Gramàtica, el Compendio de la Gramática de la lengua castellana por la Real Academia Española; per a la Teoria i Pràctica de l’escriptura, els quaderns d’Yturzaeta; per a Geografia elemental i superior, el de Verdejo; en Història, el de Castro; en Higiene, el de José Monlau; en Economia domèstica, el de Yeves; i per a la Pedagogia i sistemes i mètodes d’ensenyament, el de Cardedera.60
La Normal comptava amb una biblioteca de la qual, desafortunadament, no se’n conserva l’inventari, però sí que consten, el 1897, subscripcions a les revistes dirigides a les dones La Guirnalda i La Bordadora, així com a la Gaceta de Instrucción Pública, a la premsa diària valenciana La Correspondencia de Valencia, Las Provincias, El Mercantil Valenciano, i a premsa pedagògica com El Tribuno, La Escuela Moderna i el Boletín de la Liga Protectora de la Educació Nacional.61
El conjunt de la bibliografia recomanada, juntament amb el que existia en la biblioteca, ens informa del tipus de currículum i del model ideològic que es va projectar per a la formació de les normalistes, tal com exposa Teresa Rabazas, que considera que a través de l’anàlisi dels manuals utilitzats en la Normal es pot conèixer el currículum textual del magisteri femení.62 En el nostre cas, es tractaria d’un model que, superant el vigent de mestra maternal, anticipa el de racional-intuïtiva que es configurarà en dècades posteriors. Textos com el de Fernando de Castro, institucionista, el del liberal Francisco Verdejo Páez, o el de l’evolucionista José Monlau, a més de l’existència de premsa diària en la biblioteca, són indicis d’un Claustre normalista que intenta educar l’alumnat de manera certament progressista dins dels cànons existents.
10. Relació de mobiliari de l’Escola Normal femenina de València el 1894. Font: AUV.
Alumnat i professorat assistien a activitats complementàries, fora dels límits de l’Escola. Tenien presència en la Festa del Llibre, feien excursions i viatges d’estudi i les professores desenvolupaven un actiu paper participant en institucions complementàries, com la Junta de Colònies, la Junta de Menors…
Per altra banda, les normalistes, conscients del seu paper regeneracionista de la societat, obrien i mantenien escoles per a adultes. Josefa Ágreda i altres professores i mestres de València obriren una escola dominical i escola gratuïta de dones en la presó de Sant Narcís (1869) i utilitzaren els locals de l’Escola Normal per a escola nocturna i dominical d’adultes.
1.7 L’ESCOLA ANNEXA A LA NORMAL
Complement imprescindible de les normals eren les annexes, les escoles de pràctiques. Foren creades arran la llei Moyano, que establia que «toda escuela Normal tendrá agregada una Escuela de prácticas, que será la superior correspondiente a la localidad, para que los aspirantes a Maestros puedan ejercitarse en ella» (art. 110). I especificava que «dicha escuela práctica sería sostenida por el Ayuntamiento del pueblo como Escuela superior, y también estará a cargo de la Corporación municipal la conservación del edificio» (art. 112).
Ara bé, la llei sembla fer al·lusió sols a les masculines, perquè, en l’article 114 ja esmentat sobre la conveniència de procurar que s’establiren escoles normals de mestres per a millorar la instrucció de les xiquetes, «declaraba Escuelas-modelos, para los efectos del art. 71, las que estime conveniente, previos los requisitos que determinará el Reglamento».
A València, des dels inicis del procés, es va acordar que l’escola de pràctiques de xiquetes annexa a la Normal estaria a càrrec de l’Ajuntament i s’establiria en el segon pis de la Casa de la Enseñanza, en dues aules destinades a aquest efecte.
11. Edifici de la Casa de la Enseñanza, en l’actualitat Ajuntament de València. Font: col·lecció particular.
Segons el reglament de 1867, les xiquetes que assistiren a l’escola annexa havien de tenir més de sis anys i menys de tretze, encara que, si hi haguera ajudantes, també hi podien assistir xiquetes majors de quatre anys.
Podien ser admeses en qualsevol època de l’any, però sols a primers de mes i es detallava que assistirien calçades i vestides amb netedat. Igual que les lleis, el reglament eximia les absolutament pobres de pagar retribucions –havien de ser admeses gratuïtament–, mentre que la resta havien de pagar la retribució designada per la Junta local. L’import d’aquestes retribucions li corresponia a la regenta.
En aquesta escola hi feien les pràctiques les alumnes de la Normal, en especial per a poder exercitar-se en els mètodes d’ensenyament. El reglament esmentava de manera expressa que
los ejercicios referentes a los Sistemas y métodos y a la organización de escuelas serán metódicos y graduados, haciendo que las alumnas en las escuelas Prácticas sean desde meras espectadoras hasta verdaderas maestras, pasando por todos los cargos que desempeñan las niñas como auxiliares de la enseñanza, a fin de que formen una verdadera idea de las partes que funcionan y del conjunto, y puedan en su día dirigir con acierto sus escuelas.63
L’import destinat a la seua instal·lació, material i manteniment era de 16.000 reals anuals, repartits entre el sou de la mestra regent (6.000), l’auxiliar (4.000) i l’ajudanta (2.000), als quals cal afegir-ne 4.000 de material. Corria a càrrec de l’Ajuntament, així com les reparacions de les instal·lacions.
És important remarcar que el càrrec de regent s’adquiria mitjançant oposició i, en moltes escoles, la regent era també la segona mestra. En la de València sempre van ser dues activitats independents, cosa que permetia una major dedicació de la regent a la direcció de l’Annexa.64
La primera mestra regent de l’escola pràctica annexa a la normal de mestres dones de València fou María Orberá Carrión, nomenada el maig de 1866 per Isabel II, amb un sou de 600 escuts anuals. Malgrat el nomenament, la regent no desplegaria la seua actuació fins que s’inauguraren les annexes, l’octubre del 1867.
Prèviament, l’abril del mateix any, havia estat nomenada per l’Ajuntament una ajudant, Fernanda Cervera, per a fer-se càrrec dels pàrvuls.65
Segons narrava la premsa de l’època, a l’interior de les aules
se hallan atendidas todas las exigencias de la enseñanza, desde los primeros Elementos de lectura y escritura hasta el Dibujo de adorno. La escuela práctica de niñas, unida a la Normal, es también una escuela modelo. En dos cuadros que hay en ella se leen las oraciones que a la entrada y salida de la escuela pronuncian las niñas, poesías debidas a la regenta de la misma Doña María Orberá, bien conocida por su ilustración nada común. Esta señora llegó anteayer de Paris, a cuya capital se dirijió [sic] con el objeto de estudiar los adelantos que en materia de enseñanza se han presentado en la exposición universal.66
Les regents formaven part del Claustre de les normals (ordre 16/07/1870), i el 1886 aconseguiren la igualtat respecte a les atribucions que els seus companys homes ja tenien, de manera que una RO 11/09/1886 reconeixia que «las Regentes de las normales de mujeres tienen las mismas atribuciones que los Regentes de las Normales masculinas».
Finalitzat el segle, onze promocions de mestres elementals i deu de superior havien acabat els seus estudis en la normal femenina valenciana. Elles serien les encarregades de transmetre a les seues alumnes de les escoles els coneixements i les maneres de ser apreses en aquest nou establiment en el qual havien estat partícips, des de l’inici, de la construcció d’una nova identitat femenina i professional que es delimitaria i consolidaria en anys posteriors: la de la professora normalista.
1. C. Arenal Ponte: «La educación de la mujer» (obra de 1892), dins La emancipación de la mujer en España, Madrid, Júcar, 1974, p. 74.
2. E. Pardo Bazán: «La educación del hombre y de la mujer. Sus relaciones y diferencias», dins Nuevo Teatro Crítico, año II, n.º 22, octubre de 1892.
3. R. M. De Labra: El Congreso Pedagógico Hispano-portuguésamericano de 1892, Madrid, Librería de la viuda de Hernando, 1893, pp. 112-113.
4. A. Mayordomo Pérez: La escuela pública valenciana en el siglo XIX, València, Conselleria de Cultura, 1988, p. 189.
5. T. Sáez Fernández: La Escuela Normal de maestros de Valencia. Monografía histórica (1845-1879), València, Escuela Universitaria del profesorado de EGB, 2 vols., 1989, p. 105.
6. Boletín Enciclopédico de la Sociedad Económica de Amigos del País Valencia, 1851, p. 145.
7. T. Sáez Fernández: «La Escuela Normal de Maestras de Valencia (1967)» (hi ha una errada tipogràfica, hauria de ser 1867), dins revista Monteolivete, 5 (1987-1988), 1988, p. 106.
8. En la sessió del 19 de juny s’acordà enviar a la Junta Local de Instrucción Primaria la comunicació del Rector. «Acord 164», Arxiu Històric Municipal de València (AHMV), llibre d’Actes i Documents 1860, D-305, València, 19 de juny de 1860.
9. En la sessió del 15 de desembre l’Ajuntament prenia l’acord de remetre a la Comissió d’Instrucció Pública l’escrit del governador civil i el del rector sobre la instal·lació d’una Escuela Normal de maestras, per tal que emetera dictamen. «Acord 435», AHMV, llibre d’Actes i Documents, D-305, València, 15 de desembre de 1860.
10. Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València (ADV), Fomento Instrucción Pública E.9.1, caixa 3, València, 10 de desembre de 1861.
11. Les dificultats en la creació i instal·lació de l’Escola Normal Femenina de València estan relatades amb detall per V. Calabuig y Carra: La Casa Enseñanza. Fundación del Arzobispo Mayoral. Informe presentado al Excmo. Ayuntamiento por el concejal D. Vicente Calabuig y Carra, València, Talleres de imprimir de Emilio Pascual, 1897; J. A. Piqueras Arenas: El taller y la escuela en la Valencia del siglo XIX, València, Ayuntamiento de Valencia, 1983; i T. Sáez: o. c., 1989.
12. Totes les quantitats a què fem referència són de caràcter anual: sous, materials…
13. «Carta del Rector José Pizcueta a Mariano Olivet, Director de la Escuela Normal Superior de Magisterio de València», Arxiu Universitat de València (AUV), Ensenyament Primari, caixa 992/10, València, 8 de febrer de 1864.
14. ADV, Fomento Instrucción Pública E.9.1, caixa 3, València, 24 de setembre de 1864.
15. «Expediente practicado para la creación de la Escuela Normal de Maestras de esta Ciudad», AUV, Ensenyament Primari, caixa 992, València, 1865; i «Solicitud plazas (Directora y maestras)», AUV, Ensenyament Primari, caixa 508, València, 1865.
16. «Carta de José Pizcueta al Dir. de la EN de Maestros de València», AUV, Ensenyament Primari, caixa 992/44, 11 de juliol de 1865.
17. AUV, Ensenyament Primari, caixa 992, València, 21 de desembre de 1866.
18. AUV, Magisteri, caixa 190/1, València, 16 d’agost de 1866.
19. AUV, Ensenyament Primari, caixa 992, 21 de desembre de 1866.
20. «Reglamento general de dicho establecimiento. Escuela Normal de Maestras de la provincia de Valencia», AUV, Ensenyament Primari, caixa 125/1, València, 1867.
21. Las Provincias, 06/10/1867, p. 2.
22. Diario Mercantil, 06/10/1867, p. 2.
23. AUV, Ensenyament Primari, caixa 508, València, 1863.
24. Formulats el 30/07/1863 i aprovats el 17/08/1863 pel governador Castor Ibáñez de Aldecoa. L’import ascendia a 36.322 reals. V. Calabuig y Carra: La Casa Enseñanza, o. c., 1897, p. 35.
25. En virtut de l’expedient format a la Universitat el 30 de juliol de 1864, el Ministeri de Foment va aprovar (24/09/1864) les bases per a la instal·lació de l’EN de Maestras en part de la Casa de la Enseñanza, AUV, Ensenyament Primari, caixa 508, València.
26. ADV, Fomento Instrucción Pública E.9.1, caixes 4 i 5, València, 1870-1871.
27. «Comunicació de Cesáreo Antolín Viñé, Dir. de l’EN masculina a la Diputació», ADV, Fomento Instrucción Pública E.9.1, caixa 5, València, juliol de 1871.
28. Segons la llei Moyano, les mestres amb títol elemental podien regentar escoles en poblacions de fins a 10.000 habitants. Quan la població superava aquesta quantitat, podia crear escoles de grau superior, per a les quals es requeria el títol de mestra de grau superior.
29. Cada Escola Normal seguia un reglament propi. La RO de 14/03/1877 unificaria els reglaments i plans d’estudis, que serien de dos cursos per a l’elemental i dos per al superior.
30. La RO de 17 agost de 1881 faria obligatòria la durada de dos cursos per al grau elemental i un tercer per al superior, Gaceta de Madrid, 28 d’agost de 1881.
31. El director d’estudis, segons la normativa vigent, era el director de l’EN Masculina.
32. Durant el s. XIX hi hagué diverses disposicions que modificaven els plans d’estudi. La més important seria el conegut com Pla Gamazo de 23/09/1898, Gaceta, 25 de setembre de 1898.
33. L. Vega Gil: Las Escuelas Normales en Castilla y León (18381900), Salamanca, Amarú, 1988, p. 147. Leoncio Vega també remarca la importància de la desaparició de les expressions «elementos», «nociones» i «conocimientos» que encapçalaven els títols d’algunes matèries i que s’identificaven amb l’estudi dels rudiments, per a deixar pas a uns continguts més relacionats amb una mentalitat positivista.
34. F. Ferrer Lecha: Elementos de Geometría plana y descriptiva y nociones de dibujo con aplicación a las labores de la maestra, València, Imp. Gombau, Vicent y Masiá, 1897.
35. La primera mestra de la secció de música va ser Teresa Solera, «Sobre el establecimiento de la Sección de música en la escuela normal [sic] de niñas en esta ciudad», AHMV, Negociado primera enseñanza, secció III sub. G, classe III sub. B núm. 1, València, 6 d’agost de 1867.
36. La directora M. Josefa Ágreda, Archivo General de la Administración (AGA), (05) 1.19 31/18407, València, 8 de novembre de 1892.
37. A. Ávila Fernández: Las escuelas Normales españolas durante el siglo XIX, disposiciones legislativas y libros de texto, Sevilla, Sección de Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 1986, pp. 372-375.
38. Cal destacar que el segon any de funcionament de la Normal va coincidir amb els successos revolucionaris de 1868 i la Junta Revolucionària va ser l’encarregada de contractar la segona mestra interina, Isabel Montero Gómez.
39. AUV, Magisteri, caixa 190, València, 1 d’agost de 1868.
40. «El Governador al Dir. de l’EN de Mestres. 1869, núm. 21 Gobierno Civil de la Provincia de Valencia», AUV, Educació Primària, caixa 993, València, 21 d’octubre de 1869.
41. Els exemples més destacats serien Dolores Vicent, Encarnación Gomá, Josefa Carbonell i Ángela Carnicer, que superaran els quaranta anys de permanència.
42. El pavelló de dones fou construït per Sophia Bennet Hayden, una de les primeres arquitectes, per tal de donar relleu als avanços professionals de les dones.
43. <http://digital.library.upenn.edu/women/clarke/library/library.html>. Consultat el 10 de setembre de 2009.
44. La directora Josefa Ágreda manifestava que «efectivamente en las Escuelas Normales de Maestras, vienen confiriendose desde que fueron creados estos establecimientos, todos los cargos que se citan á Profesores auxiliares, sin duda porque en un principio no había un personal de Maestras suficientemente ilustrado para poderle confiar la enseñanza de ciertas asignaturas que hoy en efecto tienen mas estensamente estudiadas, y por ello aseguran sentirse con fuerzas suficientes para atreverse a pretender los cargos de profesoras auxiliares de estos establecimientos, que desean ver anunciados por oposición. Más si esto puede ser hoy una verdad como lo es el que con la instrucción de la muger por la muger puedan evitarse los inconvenientes que suelen resultar de la enseñanza de las maestras por los hombres, también es cierto que para evitar otros males que pudieran ocurrir al encargar la enseñanza esclusivamente á mugeres, hay necesidad de someter esta clase de establecimientos a un Reglamento interior muy riguroso con el fin de sostener en él la mas estricta disciplina; sin cuya circunstancia serà impossible la dirección de estas escuelas, y exigir además a las Profesoras circunstancias especialísimas» (ingrés per oposició i sou adequat per no haver d’impartir classes particulars), AUV, Magisteri, caixa 190/9, València, 7 de maig de 1874.
45. La vicepresidenta de la mesa era Carmen Rojo, directora de l’EN Central de Mestres dones, i la secretària, Concepción Saiz, professora de la mateixa Normal. En R. M. De Labra: El Congreso Pedagógico Hispano-portuguésamericano de 1892, Madrid, Librería de la viuda de Hernando, 1893, p. 24.
46. Las Provincias, 25 de març de 1898.
47. Recordem que fins a juny de 1881 no seria obligatori en tot l’Estat el pla de tres anys (dos d’elemental i un de superior) que s’havia seguit des dels seus inicis a València. En moltes Normals la carrera es reduïa a dos cursos, un per cada grau.
48. Les mestres d’escola privada que volien assistir com a alumnes a les classes, havien de pagar en el moment d’inscriure’s 30 reals, a més de presentar el títol i un certificat de bona conducta; les d’escoles públiques no pagaven drets de matrícula, però havien d’acompanyar a la sol·licitud l’autorització per a assistir a classes. Les que no desitjaven obtenir títol, havien de pagar 10 reals per cada assignatura a la qual assistien, a més de ser presentades en l’establiment pel pare, tutor o persona que feia el pagament, juntament amb la fe de baptisme per a acreditar que tenien 15 anys complerts i un certificat de bona conducta.
49. Veure taula 7. En roig a la tercera columna de la taula.
50. Veure taula 7. En roig a la quarta columna. Ombrejades en carabassa, les que aprovaren la revàlida en setembre del 1869.
51. Veure taula 7. Ombrejades en verd en la quarta columna.
52. Amalia Andrea Baeza Castelló, Manuela Bertoliu, Clara Burgalat, María Ferrer Bonifaci, Concepción Galvien Merseguer, Ángela Garí Borrull, Vicenta Gómez Monleón, Salvadora Hurtado Gimeno, Rosa Izquierdo, Matilde León Policarpio, María Mellado, Concepción Morant Viciano, Elvira Muñoz Carceller, Josefa Pastor i Josefa Ribelles.
53. Al mes de desembre hi va haver una segona convocatòria de revàlida, a la qual es van presentar tres aspirants, i la van superar les tres: Josefa Lizardi, Ana María i Antonia Zaragozá Simó, AUV, Magisteri, núm. 45, València, 21 de desembre de 1867.
54. AUV, Magisteri, núm. 190, València, 27 de juny de 1867.
55. Ombrejades en roig a la quinta columna de la taula.
56. Amb un * a la quinta columna de la taula.
57. En aquests moments podem afirmar que ni a l’arxiu de la Universitat, ni al de la Diputació Provincial, ni al de la Generalitat, ni al general de l’Administració, ni al del Ministeri d’Educació, no s’hi troben arxivats, ja que els primers que hem localitzat són ja majoritàriament de principis del segle XX.
58. «Informe de Josefa Ágreda», AUV, Arxiu General, caixa 983/584/31, València, 29 de novembre de 1879.
59. «Escuela Normal de Maestras de la provincia de Valencia. Reglamento general de dicho establecimiento», AUV, Ensenyament Primari, caixa 125/1, València.
60. AUV, Magisteri, caixa 190/24, València, 27/03/1868.
61. AUV, Ensenyament Primari, caixa 982, València, 1897.
62. T. Rabazas Romero: «El currículum femenino de las maestras a través de los libros de texto (1938-1970)», dins S. San Román (dir.): La maestra en el proceso de cambio social de transición democràtica: espacios históricos generacionales, Madrid, Instituto de la Mujer, 2001, p. 129.
63. «Escuela Normal de Maestras de la provincia de Valencia. Reglamento general de dicho establecimiento», AUV, Ensenyament Primari, caixa 125/1, València.
64. Cal exceptuar el curs inaugural, on María Orberà va exercir les dues funcions de manera interina. A partir del curs següent sempre hi hauria una regent i una segona mestra.
65. «Nomenament ajudant de Normal. Pàrvuls», AHMV, Llibre d’actes de l’Ajuntament de València, núm. 237, València, Sessió 8 d’abril de 1867.
66. Diario Mercantil, 06/10/1867, p. 2.
