Читать книгу L'ombra de la veritat - Mònica Arias Llorens - Страница 16
ОглавлениеCapítol 12
El juliol de 1999 és un mes una mica ple de tràfec. A poble les tasques són imparables: que si alletar el bestiar, abrigar-lo amb llana d’ovelles que ja han renunciat a la vida per alguna malaltia infecciosa. Tot son maldecaps i angúnies que sembla no tinguin final. En Maurici ja comença a tenir una edat. Tot i ser un pencaire de mena, cabut, entregat i abnegat als seus deures com a ramader, la feina de camp se li estar fent feixuga. La jubilació, en canvi, la veu llunyana. Es com si ell no pogués permetre’s el dret a tenir una vida sabàtica, sense compliments ni compromisos adquirits. La seva vida, esclava, lligada a la pagesia, tan poc agraïda, l’ha cremat de valent, sense ganes, però de dimitir pels seus propis mitjans.
La Carlina, ja casada amb en Robert, no para de burxar el seu home de canviar d’aires. A Sant Bartomeu no hi ha vida per una dona que l’ha tingut gairebé regalada. Una dona que ha pogut obtenir una titulació certificada en el camp d’empresarials per treballar en una oficina, en un banc, una gestoria o consultoria i també en un bufet d’advocats. La modalitat de vida de camp ella la troba un despropòsit: malaguanyada, deshonrosa, insensata, menyspreable, en definitiva, abominable en tota regla. Els seus aires de dona estel·lar: refinada, pulcra, un xic prepotent i, per descomptat, amb un punt de mira una mica enfocat cap al reciclatge formatiu i el constant progrés monetari, fan que estigui en desacord que el seu marit treballi com un burro, dia i nit a les ordres d’un pare autoritari, limitat de mires, gens obert als canvis o a les novetats, a altres maneres de treballar més compensatòries des d’una perspectiva salarial.
La Carlina pressiona al seu home que deixi de fer de subordinat del seu pare. A tota costa desitja que aquest estiu sigui l’últim de la cua per tancar un cicle de vida que, segons ella, ha deixat de ser profitós i satisfactori.
El dia 25 de juliol, dia de l’onomàstica de Sant Jaume, un cosí d’en Maurici que porta aquest nom de pila, resident a Terrassa, puja a Sant Bartomeu a fer una estància de dos dies. S’estarà allotjat a la pensió del poble, perquè a casa dels Ribó només amb dos dormitoris justos, en Jaume, la seva dona amb el nen petit, en Gerard, no poden instal·lar-se.
En Gerard es un nen hiperactiu. De caràcter, però bastant controvertit, té una personalitat ambivalent. Amb sis anys d’edat, parla amb molta propietat i amb coneixement de causa. Li agraden molt els animals: en general, la biologia i la zoologia. També es considera entusiasta de l’aritmètica. Es mort de ganes de ser al poble per fer un recompte de les ovelles que en Maurici té al seu càrrec. No obstant tot això, en Gerard és maniàtic, quelcom excèntric. La seva actitud acostuma a ser introspectiva: un semblant reflexiu, una mirada un tan abstreta i un posat corporal bastant hermètic, el defineixen com algú amb un món interior ric en matisos, en què la intel·ligència cognitiva sobrepassa els barems de la normalitat, encara que també destaca per ser una mica enigmàtic, camuflat per conductes no gaire freqüents entre els nens de la seva generació.
Aquell matí, la Carlina i la Rosalia estan preparant un estofat de vedella amb bolets i una safata de canelons vegetals amb tonyina, ous durs i pebrot escalivat amb unes olives trossejades. La Rosalia està incòmoda. Aquell dia també pujaran de Barcelona la Paulina i en Jordi, ja que ella i la Glòria volen passar el que resta d’estiu a la casa pairal i en Jordi s’ofereix a portar-les amb les dents serrades i el front cenyit, típic d’ell, sempre rabiüt, rondinaire i hipercrític amb tot el que es presenta. L’Eusebi i la Sofia arribaran després de dinar, ja que han hagut d’anar al metge de guàrdia per una indisposició de la Sofia, de moment mantinguda en enigma.
En Maurici, des de les vuit del matí que es troba als corrals. La seva idea és engegar les ovelles de bon matí durant dues horetes, perquè els animals tinguin temps d’airejar-se i d’atipar-se de valent, amb l’herba ja crescuda des de l’entrada de la primavera. Aquell mes de juliol es presenta amb força variables tèrmiques: moltes tronades fortuïtes, tempestes bastant cabaloses i ruixats imprevisibles amb l’aigua regant tot l’àrid terreny després d’un hivern insòlitament amb molta escassedat de pluja, donen lloc a que els animals de pastura puguin atracar-se de tiberi i deixar els seus estómacs enfarfegats.
En Maurici sap que el fill d’en Jaume és pràcticament un fanàtic de les bèsties de granja. Tot i la seva edat prematura, és un nen responsable, que té cura del benestar de les ovelles, a fi que puguin mantenir-se il·leses i deslliurades de qualsevol percaç.
En Jaume i la seva família arriben a les nou del matí a Sant Bartomeu. En Gerard, només creuar l’entrada del poble, d’immediat es fixa en els corrals d’en Maurici, situats justament en un pendent que fa de separació entre un planell i un garatge, en què l’home guarda estris de tot tipus des d’aixades, forques, destrals, galledes i ferradures; un lloc, en què les ovelles a vegades van de part. Les més novelles no tenen assumit el part, com a fenomen adjunt al període de gestació. En Maurici es fa un fart de fer de llevadora. Ell les assisteix i sap quan cada ovella estar a punt de trencar aigües, però massa cops l’operació acaba quedant inutilitzada, perquè els nou nats neixen morts o amb alguna deficiència corporal que no dona cabuda a que la vida pugui perdurar en el temps. En aquest cas, les més joves son les més problemàtiques. Quan els descendents acaben d’accedir al món, son rebutjats per les seves mares i, perquè altres femelles els vulguin adoptar en Maurici ha d’aprofitar els cadàvers d’altres ovins, arrancar-los la pell, perquè les novelles acceptin els nascuts sense recança.
En Jaume explica moltes vegades a en Gerard la feinada que té el seu cosí a camp. Aquesta història, s’ha de reconèixer, fascina en Gerard i escolta amb molta recepció amb uns ulls que semblen dos fars que enllumenen tot el recinte. En Jaume es conscient de l’esclavatge que en Maurici arrossega a les seves espatlles. Tota una trajectòria de vida que s’allarga, sense tenir un final delimitat. Ell li diu molts cops al seu cosí que es repensi la venda del bestiar i acabi renunciant als maldecaps. Sense gaire preàmbuls, li fa saber que és partidari de la jubilació anticipada, ja que en Maurici hauria d’ocupar el temps en altres afers de lleure, que no hagin d’obligar-lo a traginar objectes feixucs i màquines que poden acabar malmetent la seva musculatura per una pesada significativa. En Maurici escolta els arguments del seu cosí, però en el fons li rellisquen. Aquest primer, sempre tan absorbit per una feina que li aporta pocs guanys, intensa i costosa, no veu una fi a curt termini. Té l’acèrrima creença que ell es el capatàs de la família; l’únic membre que proporciona els aliments i les fons primàries, perquè la família pugui sobreviure. Amb una mentalitat quelcom rovellada, en Maurici està convençut que prescindint del seu negoci ramader, tota la família estaria ressentida i, en algun nivell, l’estabilitat coixejaria. Moltes vegades fent broma, quan es comuniquen telefònicament, en Jaume fa referència al seu fill com a successor quan en Maurici li pertoqui retirar-se, ja que la dèria del nen excedeix l’índex de la normalitat. La criatura podria ser que de gran tingués un cervell analític, agut, i arribar a exercir com a matemàtic o físic: una rèplica d’Einstein, qui sap, li diu el seu pare amb un somriure de bat a bat. El nen, aleshores, s’estarrufa d’orgull tot i ignorar el currículum professional d’aquesta consagrada celebritat.
Aquell dia, durant el trajecte d’anada a Sant Bartomeu, en Gerard va contant mentalment les ovelles que en Maurici cuida. Tot el camí de viatge fa càlculs, en què la seva proesa pels números destaca amb escreix davant els seus pares, atònits i complaguts de tenir un fill tan enginyós i saberut. La il·lusió d’arribar a poble i acompanyar en Maurici amb el recompte de tots els components del ramat i poder, així, vigilar que cap ovella descarrili i desviï el recorregut durant l’interval de pastura, per ell no té preu.
– Papa, arribem ja? Tinc ganes de veure les ovelletes.
– Tranquil fillet, que queda un quart d’hora. Ja he trucat en Maurici des de la fonda que primer passarem pels corrals. Avui té les ovelles a prop de casa i les podràs veure.
– Yupi! Que guai, papa! Tinc ganes d’empaitar-les i acariciar-les. Vols dir que em coneixeran?
– Pot ser reiet – contesta el Jaume – Però d’empaitar-les ni parlar-ne. Els animals han de menjar i la teva obligació es mirar-los sense molestar-los.
– Però jo vull ajudar en Maurici amb els xaiets petits, que segur que n’hi ha molts.
– D’acord, però només si en Maurici et dona l’ordre, si no tu obedient a les instruccions.
– Està bé – diu en Gerard contraient el pit i arrufant les celles.
I els minuts que queden per arribar al poble se’ls passa una mica emmurriat.
En Jaume és un pare bastant obert de ment tot i ser força gran. Taxatiu, però alhora expansiu i tolerant. El nen ho sap. Molts cops el nano li fa preguntes sobre biologia, fauna, flora i el pare li respon amb molta assertivitat, sense embuts i amb fermesa. Pot ser que, de tant en tant, deixi anar alguna mitja veritat per no ferir la sensibilitat del seu fill. No obstant, no li agrada explicar faules ni llegendes que s’allunyin de la realitat, ja que en Jaume no es partidari que en Gerard creixi creient que el món es manté sostingut per uns pilars, en què la fantasia i la màgia tenen prevalença davant d’una vida tangible i material.
A vegades, en Gerard però s’empipa davant la visió tan realista del seu pare. Al nen li agrada elaborar hipòtesis, petites prediccions abans de saber del cert si un esdeveniment es farà creïble. Li agrada jugar entre els somnis i la consciència; la ficció i l’evidència; la imaginació més il·lusòria i la lògica menys refutable. Ell es considera un petit príncep. De fet, durant el trajecte, el pare porta el mític llibre que el nen a estones contempla pàgina per pàgina. Mira les il·lustracions, imatges en què astres i figures planetàries apareixen perfilades i es queda bocabadat. En canvi, el pensament del nen es concentra en el fet de fer d’ajudant d’en Maurici quan arribi a Sant Bartomeu. Els dibuixos l’atreuen, però el deure és el deure i s’ha de posar les piles per poder estar a l’alçada i no decebre a ningú.
Un sol bastant esmorteït els saluda quan ja estant trepitjant el poble. Entren per un camí terrós, ple de grava i pedrotes escarpades, que fan que el cotxe gronxi una mica. Molts veïns, que tenen la casa a l’entrada, estan al balcó o a la finestra d’alguna de les cambres. Ja se sap que als pobles són molt curiosos. Qualsevol soroll que es desmarqui de l’habitual costum han de ser els primers en assabentar-se. Repenjats a les baranes, dissimulen fent veure que recullen roba estesa o vessen aigua a les jardineres i testos, però aquest ritual no deixa de ser un simulacre. Aquesta família dels Ribó, de seguida s’adonen de les intencions del veïnat. La Rosa, dona d’en Jaume ajup una mica el cap des de la porta del cotxe i de seguida veu la xafarderia popular com s’aplega intrigada per acontentar la fal·lera de saber qui arriba en aquelles hores del matí.
– Que silenciós tot! – Diu la Rosa – Gairebé sembla que anem d’enterrament.
– Qui s’ha mort, mama? – pregunta el nen.
– Ningú, rei. Es una manera de parlar. Tot es veu molt solitari, no hi ha gaire ambient a la plaça.
– Bé, suposo que es natural – respon en Jaume – avui no és un dia laborable i la gent no deu matinar tant i ronda més per casa.
– I les ovelles? Quan les anirem a veure?
– Ara de seguida – diu la mare – deixa que el papa trobi aparcament i baixarem a saludar en Maurici.
– Ja sento les campanetes – comenta en Gerard.
– Vols dir les esquelles? – corrobora el pare – sí, es nota un repicar a la curta llunyania. En Maurici no deu ser gaire lluny.
– Segur que és a prop de la Ribella, el riu que separa Pol de Sant Bartomeu – assegura la Rosa.
– Que bé! Segur que els animalets m’esperen perquè els pasturi.
– Tu quiet xicotet. Una cosa es saludar-los i l’altra ben diferent que vulguis prendre’t llibertats i manar a la teva manera.
– Què vols dir mama? Jo vull veure-les per tocar-les i jugar.
– Les ovelles només es poden mirar. No s’han de molestar que ben segur estaran esmorzant – respon la mare.
– Va, som-hi. Que ja hem deixat el cotxe – dona pressa en Gerard. Tinc ganes de veure-les, com mengen, totes ajupides.
Uns petits tocs amb el clàxon fan que el parell de gossos que té en Maurici vagin a saludar els nou vinguts. En Jaume, en veure els mastins ja endevina el prat que el seu cosí ha escollit per fer nodrir el bestiar. La Rosa, quan veu els gossos fa escarafalls. Es molt escrupolosa, un xic recelosa amb els animals. Per una banda, els respecta i no té instints que vulguin fer esquivar els gossos i provocar que s’allunyin d’ella però no acaba de fer-los el pes. Es desconfiada i veu els animals com a predadors que només estan a l’aguait per atacar les persones més vulnerables.
– Au, fuig de la meva vora – diu la Rosa amb sequedat.
Els gossos però no es perceben del seu rebuig i continuen ensumant-la. L’oloren com si estiguessin fent-li una exploració clínica. Son afectuosos per defecte. En Maurici els té força educats, perquè no ataquin a desconeguts dels quals no poden tenir la garantia que siguin persones malfiades o agressives.
– He dit que us allunyeu, que encara em fareu caure –Insisteix la Rosa amb un posat esquiu, una veu que sembla que li trontolla per l’emoció aversiva que manifesta.
En Gerard, mentrestant, riu com un condemnat. La mare procura que el nen no els amanyagui gaire, ja que amb la seva opinió, tant restrictiva, té por que el seu fill contregui una al·lèrgia de pell.
– Prou Gerard. No els toquis tant que t’embrutaran de pels. Va, estigues quiet i baixem a veure en Maurici.
– No vull, mama, Deixa’m – es rebel·la en Gerard.
Tot i la seva curta edat, és molt contundent en les respostes. Quan vol assolir un propòsit, és entestat i caparrut, perquè la seva fita sigui complerta. Té personalitat i una capacitat de convicció molt peculiar quan té en ment una idea que considera que ha de defensar amb rigor. En això, s’assembla a en Jaume, son pare. Ells dos tenen objectius a curt termini, que si no es realitzen el seu grau de frustració es força notori. S’encaparren amb facilitat perquè, en el fons, un xic de perfeccionisme i una falta d’intolerància recorren les seves venes.
En Jaume procedeix d’una família de manobres, que ha hagut de suar dur per guanyar-se els calerons i ell, de petit, sempre havia escoltat que el millor treball és aquell que s’aconsegueix amb la pell regalimada i les galtes envermellides. En Jaume, amb trenta anys, continuava edificant cases fins que una hèrnia discal el va fer plegar de la feina, tan àrdua i poc valorada socialment. El seu fill, en Gerard, ha crescut considerant que els oficis manuals són un bon partit, perquè un home es consolidi professionalment. El nen, per aquest motiu, sent que la feina de ramader es distreta, recompensant i agraïda, a més d’emocionant i alhora arriscada. Els animals són una debilitat per la criatura que, la Rosa, tot i intentant-ho amb els seus cinc sentits, no ha aconseguit dissuadir-lo. Ella s’ha criat en un entorn de pedagogs. La seva mare, filòloga hispànica i el pare mestre historiador, ha tingut una vida que ha sabut apreciar a través de l’aprenentatge ortodox. La lectura, l’escriptura i el descobriment cultural a través del fet de tenir assessors familiars que l’han recolzat durant la seva infantesa i adolescència,, han estat molt valorables i decisives perquè ella hagi acabat considerant que el seu fill, de gran, pugui explotar la seva vocació cap a una professió que requereixi un recorregut universitari. Ella sempre ha imaginat que en Gerard podria treballar com a bioquímic, analista de laboratori o bé divulgador científic. La Rosa, en aquest aspecte és del morro estirat. Totes les matèries que tenen a veure amb la medicina veterinària li fan més aviat repulsió. En Jaume, en canvi, és de mires molt més eixamplades. Troba que els animals són necessaris perquè els nens despertin un grau de sensibilització cap el medi ambient i la fauna, segons ell, és un element indispensable del qual no s’hauria de prescindir ni discriminar, ja que té una vàlua digna de ésser considerada com a important.
Mentre un cop els gossos ja han llepat les mans del nen, de forma brusca i emotiva, en Gerard s’arrapa a les malles de la seva mare per fer-la cedir en l’intent a poder passar l’estona que queda de pastura amb en Maurici.
– Mama – diu el nen plorós – deixa’m sol amb les ovelles, que no faig res dolent, només vull ajudar i cuidar-les.
– Ja em parlarem d’això. Segons com et portis m’ho repensaré.
– Mama, ets dolenta – rebat en Gerard.
– No maco, soc previsora. No vull que et rebolquis per terra com un drapaire i et posis fet un impresentable de brut.
– Prometo no embrutar-me. Em portaré bé.
– D’acord, d’acord, tu guanyes – claudica la mare.
En Jaume, sempre neutralitzant la situació, li toca fer de moderador davant d’una discussió, que sembla no tingui acabament entre una mare obstinada i un fill emparrat en contribuir a aportar la seva llavor davant d’un càrrec laboral de vigilant que la Rosa desaprova amb fervor.
– Pareu ja, si us plau – protesta en Jaume – aquí hi ha les bosses amb els regals pels cosins i feu les paus d’una vegada que aquesta picabaralla no té cap sentit.
– O sigui que consideres que el teu fill té edat per fer i desfer a la seva conveniència, sense que tingui que validar-se la nostra autorització? – pregunta la Rosa fent una ganyota d’enuig.
– No, es clar que no, però crec que l’has de deixar respirar més. Que no veus que només vol saludar les ovelles i manar-les amb la millor de les intencions?
– El papa sí que m’estima – respon en Gerard amb veu baixa però clara i concisa.
Tot seguit, els pares l’agafen de la mà i van a veure el gran espectacle que despleguen els ovins en un prat de deu mil metres quadrats, amb una herba allargada, d’un verd lluent que encisa les ninetes i fa que un es converteixi en un enamorat dels cromatismes d’un paratge natural i embellidor.
– Maurici, Maurici! – crida en Gerard mentre baixa la costa empinada d’una revolada, arrossegant els peus per l’esverament de ser a prop del bestiar.
Bon dia, nois! – saluda en Maurici – Gerard, estàs fet un homenet. Aviat em rellevaràs, si continues tan gran i fort com ets.
En Gerard, tot i ser quelcom introspectiu, també té una mica d’efusiu i en veure les ovelles, immutables davant la intrusió de forasters que visiten una zona aliena a la seva propietat, es posa molt cofoi i se sent alhora revifat.
Vull que em donis el bastó per dirigir el grup – li diu en Gerard tot seriós.
Està bé –respon en Maurici – però només amb la condició que si veus que es dispersen i en queden d’escampades per les vores, tu siguis el responsable d’avisar-me.
Els pares espeteguen a riallades tot i que la Rosa fingeix. En el fons, ella preferiria que el seu fill anés a la casa pairal amb la resta de la família i allunyar-lo d’aquell entorn rudimentari, per ella repel·lent.
Deixeu-me’l, que prometo em faré càrrec – diu en Maurici – avui les ovelles sembla que han abaixat la guàrdia. Estan bastant afligides i ofegades per la calor torrada d’un estiu que acaba d’albirar amb una força, concordant amb la climatologia d’aquesta comarca.
Segur Maurici que el nen no us ocasionarà un cert destorb a l’hora d’encarregar-vos d’ell? Es que li fa una gràcia espectacular venir amb vos i fer d’ajudant.
Ho sé, ho sé, no us preocupeu que amb els gossos i ara en Gerard, tinc prou escolta, perquè els animals no es descontrolin, perdin el rumb i es puguin perdre.
D’acord, doncs marxem – diu la mare – i tu Gerard, no facis emprenyar en Maurici. Sigues bon minyó i comporta’t.
Els pares pugen cap a la casa pairal dels Ribó. En Gerard els veu allunyar-se i comença a saltironar, pica de peus amb efusió, estrepitosament, com si la desapareguda dels pares fos una victòria que s’hagués de celebrar.
Un cop s’acomiaden, en Gerard s’asseu al costat d’en Maurici amb una estora que l’home li estén a terra, per evitar la fregadissa amb les pedres que sobresurten del sòl en forma de punxa afilada. De moment els dos homenets no parlen. El silenci davant uns minuts predomina en una panoràmica, en què el bestiar ruminant va rosegant l’herba que arrenca de la superfície. En Gerard obre la boca com encantat, com si hagués quedat perplex, sobtat davant d’un escenari pastoral tan bucòlic. Home i nen no enraonen però s’ho diuen tot. Han sintonitzat amb el medi i tenen la implicació de vetllar pel benestar d’un ovins que necessiten queviures per poder reproduir-se i fer prolongar la cadena alimentària. Els mastins, de tant en tant empaiten alguna ovella rebel que sembla vulgui traspassar la frontera que separa un prat del següent. Més enllà hi ha cases que mai s’ha sabut del cert si són habitables. Són com casetes que semblen xalets perquè estan aïllades i separades entre elles i es troben a prop de la carretera. Formen una renglera simètrica, totes fetes de pedra i el sostre de fusta de pi, amb unes teules massisses que serveixen d’aixopluc per impermeabilitzar l’aigua que qualla indiscretament durant l’època hivernal.
Un dels gossos, de sobte, fa una maniobra a través d’uns lladrucs insistents. Fa voltejar una ovella jove, que sembla ignorant dels perills que s’amaguen en un indret ample en extensió quilomètrica. El gos és perseverant i la ovella, tot i entossudida, procura empentar-lo amb coces que emet amb les potes del darrere fins que es cenyeix a les instruccions.
Que xuli! – diu en Gerard meravellat davant l’actuació del gos. - Que maco el gosset! Tot solet ha fet que una ovella tornés.
Si, els meus gossos estan molt ben ensinistrats. Saben com redreçar les ovelles, perquè no es perdin.
Mitja hora passa fins que en Maurici decideix fer un pacte mig clandestí amb en Gerard. Abans d’anar cap a casa i deixar el bestiar tancat al corrals li proposa un tracte. El nen haurà de vigilar que els xais nadons no es quedin endormiscats per les vores del prats, on estan situats mentre en Maurici injectarà penicil·lina a un parell d’ovelles que estan patint una infecció a la sang que els dificulta la mobilitat locomotora.
I un cop els trobi, què faig? – pregunta el nen.
Tu queda’t quiet! Amb els gossos de tura no hi haurà problema perquè es quedin quiets els xais.
Però, i si s’escapen?
Jo de seguida vindré. Saps xiular?
Sí.
Doncs em llences un xiulet que ressoni prou fort, perquè pugui acudir a agafar-los un per un i portar-los al corral.
M’agradaria poder agafar-los a coll – diu en Gerard una mica ensopit.
Ho sé, però pesen una mica per sostenir-los en braços. Farem una cosa, veus aquella vora que hi ha seguint línia recta fins que desapareix el prat on acampen les ovelles?
Sí.
Doncs ves fins allí, queda’t a peu dret i no et moguis, perquè a sota hi ha un bassal després de creuar la inclinada baixada i et posaries perdut de brut a més de prendre mal.
I hi haurà xaiets adormits? – pregunta el nen intrigat.
Molt probable que n’hi hagi d’escampats. És una renglera bastant ampla, però no et preocupis pels xais. Quan acabi d’introduir el líquid a les ovelles per via intravenosa, m’acoblaré amb tu. Sobretot, no et moguis d’aquell racó.
I si veig algun xai que fuig, no l’empaito?
No perquè podries caure i trencar-te una cama. Aquella vora està sempre xopa. Hi ha molta aigua concentrada quan els dies de pluja deixen caure gotes a bots i barrals i sempre queda fins al coll d’embussada. Per això, és millor que et quedis quietet, vegis el que vegis.
Els podré dir als papes que he anat a veure xais nats com estan estirats a les vores?
M’has de prometre que no ho sabran. Serà una mena de secret entre tu i jo, entesos? Fes bondat ja que per la meva part, t’asseguro que la propera vegada que vinguis, quan faci una excursió cap a un camp més allunyat del poble, tu vindràs amb mi i seràs la meva mà dreta.
Que bée! Yujuuu! Tinc ganes que arribi.
Però avui no pot ser. Al cap d’una hora ja aniré a tancar el bestiar per assistir al dinar familiar, oi que ho entens?
Sí, i tant! – contesta en Gerard content .
Doncs, som-hi, campió. Ves cap a la vora, asseu-te i espera’m allí. I si veus xais, ja saps, xiules descaradament, sense empaitar-los.
El nen agafa una bosseta, en què porta una cantimplora, un joc de cromos, un paquet de mocador de paper i un moneder amb vint-i-cinc pessetes i s’encarrila cap al fons del prat on es veu la línia equador que connecta amb la carretera i un planell amb cases molt atrotinades pel pas dels anys. Les cases tenen unes parets enguixades, amb força esquerdes i algunes, les fetes de pedra, amb concavitats ennegrides, mig foradades i marcades amb partícules que semblen rovell, per una construcció que data de molts anys enrere.
El nen deixa la bosseta de roba a terra mentre veu la petita planúria al davant, tota silenciada i esbufegada per la pressió eòlica que no es digna a minvar. Molt decidida a mantenir-se fidel, deixar anar un vent que xiscla enfurismat i provoca que l’oïda quedi taponada, per l’efecte d’un ressò descarat. En Gerard deixa anar un petit esglai de sorpresa quan veu el quadre pintoresc que envolta tota l’esplanada que hi ha creuant la carretera: Una gran filera desdibuixada de cases que li desperten una curiositat voraç. El nen, de ment molt temptadora a voler sempre esbrinar, a assabentar-se del que hi ha més enllà del que els ulls poden acaparar, li agradaria saber si aquelles casetes tenen amo però, sobretot, el que més l’intriga és si hi ha gossos que guarden les cases. Ara no pot preguntar en Maurici que està enfeinat punxant les ovelles amb una dosi d’antisèptic perquè els animalons puguin continuar amb el seu curs de pastura. Les ninetes de la criatura semblen miralls reflectants, que congelen els detalls més minuciosos i es superposen davant la diapositiva congelada que desfila impassible. En Maurici li ha dit que no es mogués veiés el que veiés. El nen és conscient que ha formalitzat un acord verbal que no pretén trencar, però la flama de la innocència és massa tibant i capritxosa i, en aquests moments, es troba assedegada per un afany de voler assaciar el plaer de veure què hi ha en aquell planell emmudit, callat, tapiat al soroll més escandalós i ressonant.
En Gerard ja comença a estar avorrit de tanta quietud. En Maurici triga més del compte en reunir-se amb ell. Una ovella presenta complicacions perquè es veu que la penicil·lina li provoca diarrea i vòmits i no para de segregar escuma per la boca. Aquest incident l’home no el tenia considerat com a viable. Altres cops s’ha trobat que algunes femelles havien patit reaccions adverses per l’efecte d’una substància química intolerant i nociva per les hormones de la sang però eren casos bastant esporàdics.
El dia d’avui, en canvi, sembla apurat i creu que tardarà una estona abans que l’ovella no superi la indisposició. D’altra banda, en Maurici està tranquil. Ell confia amb en Gerard, molt més que els seus pares. El veu força assenyat, adobat, madur i centrat malgrat la seva edat limitada. En Gerard, per la seva part està fart d’esperar. Tot i ser de tarannà aquietat i pacient, aquell dia sent que ha de baixar, creuar la carretera i visitar alguna de les casetes que li recorden a Esterri de Neu. La Rosa té un germà que treballa a la central d’Hidroelèctrica de Catalunya i alguns cops ha convidat els pares i en Gerard a estiuejar quinze dies a la Vall d’Aran, en un xalet arrendat de manera provisional. El nen, ara recorda el paisatge tan ben estructurat, harmònic, arrodonit en formes i colorit, amb unes tonalitats grisenques, verdoses, marronoses i albines que no passen desapercebudes. A l’hivern, la comarca aranesa, tota folrada per una certa cota de neu densa, és tan equiparable a una imatge de pessebre nadalenc. El germà de la Rosa durant molts hiverns quan anava amb la família a aquella zona enviava postals i en Gerard es quedava fascinat. Tant, que exigia en Jaume i la Rosa que el duguessin allí per poder recrear-se en un paisatge banyat per una neu espessa i convidant a fer manualitats com ara pilotes, ninots, castells o altres figures més surrealistes amb la seva blancor, tan presumptuosa i radiant.
En aquests instants, el que té al davant és una imatge que somriu plàcidament i gairebé implora al nen a que explori sense reserves què s’amaga rere les construccions ordinàries, però alhora majestuoses. Intenta atansar-se amb el peu a la baixada vertical, que s’insinua davant la línia d’intersecció entre els dos terrenys. El peu, de sobte, tan bellugadís i insegur, llisca en un paviment enfangat i cobert de petites bassetes d’aigua que protesten amb cada trepitjada que el nen efectua. Tot el cos, com un autòmat amb piles, al qual se li ha activat el moviment a partir d’un polsador manual, comença a respondre amb una sincronia que ja no admet retrocessos. El cos menut gronxa endavant i rellisca mentre que el peus, com palanques que desafien la força de la gravetat sostenen el pes que no vol erigir-se. El nen nota que perd l’equilibri, els peus no poden fer de tracció per fixar el tronc. Aquest últim es retorça, el cap li rodola. En mil·lèsimes de segons en Gerard comença a tremolar de pànic. Tot el panorama que veu al davant es obscur i els seus sentits desvarien. Fugaçment pensa amb en Maurici: No et moguis, que aquest indret té perills mortals. Es nota fràgil i la seva gosadia es converteix en un terror escènic que gossa ofegar però no pot. La seva alçada menuda cau rendida davant d’un sòl puntejat de grava i sediments minerals, que fan que es quedi arronsat i, per instants, sedat per una inconsciència momentània....
Una dona apareix vestida, amb una faldilla fins als peus, d’un cotó sintètic, com les mestresses de la llar als anys vint i trenta. La seva pell rugosa, aspre, bastant malmesa per una edat que ja no perdona encén el foc. En Gerard veu pampallugues. Una mena de silueta difuminada el manté com anestesiat, com induït per algun soporífer. La dona parla amb un català osonenc, que el nen no pot descodificar. Ell està estirat en un llit, amb una gassa que la dona li ha xopat d’aigua i sal. Sembla que les esgarrinxades que el nen en caure es fa, estan sent desinfectades. La dona no para de xerrar però el nen no entén ni una paraula. Tot es molt difús, d’un color cromat, teixit de negre, borrós. El nen es troba com atapeït d’un cansament i no sap com ha arribat fins allí. Les brases de llenya al foc van cruixint i formen remolins d’un color ataronjat tan viu que enlluerna les pupil·les.
El foc va sent l’únic fil musical que el nen pot apreciar amb claredat. La veu de la dona és com un espetec de sons desordenats, que no segueixen una seqüència de fonemes que puguin ser entenedors. No para, però de parlar, com si estigués confessant les seves memòries. El nen nota una frescor reconfortant a la pell. El front i els genolls són tractats per una dona enigmàtica, tan anònima que en Gerard no sap si atribuir la presència a un miratge. La veu de la dona és agradable; parla com si entonés una cançó, amb un timbre que denota emoció. Té un ingredient en la veu semblant als bunyols de quaresma; una dolçor gairebé dissimulada captiva l’atenció d’un nen que ben bé no sap si està despert o somiant, lúcid o embogit, si està viu o mort...
Una veu masculina fa que surti d’un son de tenebres, de petits núvols de fum que instiguen que la criatura no pugui percebre si el que ha viscut es irreal o no.
Gerard, Déu meu! Què t’ha passat? Estàs bé? – diu en Maurici terroritzat.
El nen té la cara pintada de negre i color marró. Els pantalons i la camisa, esquitxats de fang, ja han perdut la tonalitat original. Les ferides que s’ha fet són superficials; petites contusions que no acaben de malmetre una pell allisada, llustrosa, juvenil per una edat que es troba a la flor de la vida. Té els braços creuats i sota el palmell de les mans apareix com per encanteri un osset de peluix; una mascota d’un color de rovell d’ou amb unes orelles ovalades, un nas molt eixatat, amb uns llavis de pinyó morats criden l’atenció de l’home.
D’on has tret això? Què t’ha passat? Et vaig dir que no et moguessis... Ai els teus pares què diran...
I no ho he fet!
Aleshores, com expliques aquesta caiguda?
No me’n recordo.
I l’os de peluix, d’on ha sortit?
No ho sé tampoc, no és meu.
El nen no menteix. No gosa comentar en Maurici que algú d’incògnita s’ha molestat en rescatar-lo d’un cau ensorrat i regalimat per un aigua tenyida d’un color indefinit, derivada d’una pluja i calamarsa indignades.
En Maurici l’ajuda a incorporar-se i li diu que no rebel·li als pares el secret que els dos xicotets varen acordar mantenir soterrat.
I si et pregunten per l’os els hi dius que me l’he trobat jo al sarró digues que era de la meva néta quan era petita.
En Gerard camina com si estigués fracturat, separant les cames i fent passes llargues aconsegueix passar l’efecte de notar-se com si patís un coixesa irreversible.
Un cop a la casa pairal dels Ribó, sembla que l’ambient vol tornar a normalitzar-se. Els texans de la criatura han quedat bastant empastifats de terra i la mare inquireix al nen perquè li raoni què dimonis ha passat.
Ja entaulats, quan ja són a tocar a les postres i el braç de gitano de xocolata i un tortell de nata fan exhibició en una taula rectangular, en Maurici és qui trenca amb un silencia puntual:
El nen s’ha rebolcat una estona mentre era amb mi. No el renyis, Rosa. Només unes quantes tombarelles han tingut cabuda perquè estava una mica fart de tanta quietud.
La mare es queda mirant el seu fill amb un semblant de resignació. En Gerard sosté l’os al costat del banc de fusta en el qual reposa mentre dina. La taula té el banc rere fons a la paret mestra que desembolca al solar exterior. Damunt, en posició lineal una santa sena presumeix plàcidament mentre els comensals beuen i mengen de forma alternada. El peluix sembla que s’ha convertit en una mena d’anagrama del qual el nen no en vol prescindir. El ninot de pèl duu un pitet d’acrílic, amb un cor brodat de color vermell. Al seu centre, hi ha una inicial escrita amb bolígraf “J”. En Gerard s’adona però no li dona importància. Ell no recorda durant un lapsus de temps si aquella presència femenina que l’assisteix en una casa, se l’ha imaginat, com una fada que fa aparició en els contes que la mare li llegeix cada nit, per nodrir la ment del nen i fer avivar la seva ingenuïtat. No pot relatar què ha succeït exactament i, tot i tenir només sis anys decideix respectar el pacte que ha tancat amb en Maurici mentre eren al aire lliure.
Els pares d’en Gerard però estan força receptius en demanar explicacions:
O sigui que aquest os era de Glòria, Maurici?
Sí, està molt ben conservat perquè era jo que el tenia dins el sarró i li prometia a la meva néta que només el trauríem a passejar si m’acompanyava a pasturar quan vingués de vacances a veure’m.
Què interessant i què estrany a la vegada! I no el reclamava quan era a Barcelona? Normalment la canalla volen tenir animals inanimats de companyia per dormir i poder-los abraçar quan se senten desplaçats o espantats.
La mare mentre parla fa un gest d’incredulitat, com si no donés crèdit a la veracitat dels arguments del cosí d’en Jaume. Se li fa molt xocant el fet que la Glòria fos tan transigent i no insistís en dur-se’n el nino a ciutat.
La Glòria sempre ha estat una nena modesta, prudent, molt discreta i conscienciada tot i la curta edat del moment – prossegueix en Maurici – un exemplar que molts nens haurien d’imitar per deixar de banda les enrabiades, l’entossudiment i els rampells d’enfuriament que mil cops deixen relluir per cridar l’atenció i manipular les creences i la voluntat dels pares.
En això li dono la raó – diu en Jaume mentre la Rosa també assenteix – la majoria de criatures es mofen dels pares i els entabanen per tal d’aconseguir objectius que es desmarquen de les bones formes i el seny.
Mil vegades els pares estan sotmesos a un xantatge emocional que els nens transmeten ensabonant-los amb comentaris elogiadors, amb una finalitat egocèntrica. – conclou la Rosa.
Quan la taula ja es a punt de desplegar-se, en Maurici i la Rosalia deixen esbotzar somriures d’agraïment pels convidats.
Tu, Gerard, amb aquesta conducta tan impecable espero que puguis venir un altre dia. I que sigui el més aviat possible – li diu en Maurici – i t’ensenyaré les mamelles de les ovelles i veuràs en directe com les munyo. T’agradaria?
Sii. Sii i tant!! - Diu la criatura que ja imagina el panorama i visualitza com pot fer deixar rajar llet per fer derivats lactis, ja que n’és un enamorat empedreït.
Doncs ja saps què has de fer, treure bones notes, perquè puguis convèncer els pares de tornar a pujar.
Unes abraçades càlides donen lloc a un comiat commovedor. El peluix es queda a la casa, arraconat per descuit d’en Gerard un cop es disposen a fer marxada cap a Terrassa. Tot recollint la vaixella i els estris de cuina la Rosalia el troba caigut al costat de la butaca, darrere el respatller mentre el nen llegia contes. La dona se’l queda mirant amb confusió. Ella no acaba de recordar que el peluix fos de la Glòria ni que se’n fessin el càrrec mentre la nena era a Barcelona però opta per callar com de costum...