Читать книгу L'ombra de la veritat - Mònica Arias Llorens - Страница 9
ОглавлениеCapítol 5
El 26 d’octubre de 2005, un cadàver continua romanent estirat al plat de dutxa del lavabo. Tres agents de la policia fotografien la silueta per fer l’expedient i presentar proves palpables per demostrar que una defunció s’havia produït. La vestimenta de la víctima era senzilla: Uns pantalons de pana força folgats i una camisa de niló de quadres de color blau amb el fons blanc. La policia arribà al pis de Manlleu després d’haver rebut la trucada de la veïna del cinquè segona. La Teresa, una dona molt gentil, sent complaença per la Rosalia i en Maurici, a més d’admiració de veure com ajudaven a la jova parelleta a ser autosuficients econòmicament. Cada nit, com un acte ritualista, els portava nous garapinyades que ella mateixa cuina. No s’entreté a parlar gaire amb la família perquè sempre truca a partir de les deu, així s’assegura que tots siguin a casa. Aquell dia, però, el matrimoni jove havien anat a Hostalets a reunir-se amb l’Eusebi per parlar del testament. La Rosalia tampoc hi era. Una venedora precisament li havia proposat anar a veure un improshow a més d’haver fet abans unes gestions a cal notari i no arribaria fins passades les onze.
La Teresa trucava a la porta i per telèfon moltes vegades i ningú l’atenia. Va sortir al replà i va atansar l’orella per intentar sentir si la televisió estava encesa o si hi havia veus que s’alçaven a partir d’un hipotètic diàleg. Res de res. “És massa estrany! Tan tard i ningú em respon? No es normal!” Va començar a incomodar-se mentre semblava que els pensaments li fessin pampallugues. De sobte, un pensament derrotista la va sobresaltar. “I si algú ha pres mal? I si són a l’hospital d’urgències? I si han anat a fer una visita a algú ingressat?” Moltes preguntes i cap resposta definida. Seguia amb el cap com encastat a la porta i, sense esperar-ho, un estrèpit la va fer exaltar. Des de l’entrada, a través del llindar d’una porta tancada i barrada, una ruixada d’aigua anava degotant a través d’una aixeta oberta. La Teresa no acabava de percebre si el so era il·lusori o realista. Potser eren figuracions, però un plugim semblava repicar contra una superfície regia. El lavabo de la planta de baix estava justament enfront de l’entrada al pis, al costat del rebedor, el qual es trobava fent d’intersecció entre els dos focus d’accés a la casa. El cop brusc fou el detonant que va impulsar la veïna a trucar a la policia al voltant de les onze. El misteri però, procedia del fet que no es sentien passos, cap traginar ni cap veu fluixa o forta que pogués fer endevinar a la Teresa que l’habitatge estava ocupat. Aquella, per tant, va ser la raó que la va empènyer a agafar el telèfon i trucar al 091. La seva veu era xafallosa i parlava amb un xic de titubeig. Estava alterada i sospitava d’algun incident fatídic que no encertava a descobrir.
– Estic trucant a la policia?
– Sí, digui.
– Podrien venir immediatament al carrer de la Passió, número 5 de Manlleu?
– Perdoni, senyora. Es pot identificar?
– Sí, es clar. Em dic Teresa Morera.
– D’acord, li faria res si enregistrem la trucada? Forma part del nostre protocol quan algú fa declaració de fets inusuals o relata algun esdeveniment, que comporta supòsits o sospites d’alta transcendència.
– No, es clar que no. No em fa res. - De sobte, la Teresa fa una pausa d’uns minuts prolongada, perquè necessita agafar aire, ja que la veu li tremola – Vostès han de fer bé la seva feina – va prosseguir.
– D’acord, La gravació s’està fent efectiva.
– Ens pot descriure o exposar que ha passat? – Preguntà l’agent Martí.
– Miri, no ho sé. Potser és una estupidesa, potser no té cap importància, però els meus veïns del cinquè primera no em responen i porto més de vint minuts a la porta de l’entrada amb una platet a la mà perquè els volia entregar un obsequi alimentari.
– A quina hora els ha trucat?
– A les deu i mitja. Sempre ho faig. Així ja sé que han sopat i els porto les postres. És un hàbit.
– Ha sentit algun soroll, alguna senyal que pugui pensar que hi ha algú a casa?
– Sí, una mena de cop, un impacte sobtat, com si algun paquet o embalatge hagués caigut d’alguna prestatgeria.
– Podria definir-ho millor? - inquirí l’agent.
– No puc, però he d’afegir que sento com un degoteig molt lleu, com si algun conducte d’aigua anés rajant.
– Està bé. Es a dir, que si pot identificar el so de l’aigua, pot arribar a la conclusió que el pis en, aquests moments està ocupat, m’equivoco? - Preguntà l’agent .
– No ho tinc del tot clar, però per lògica, es clar. Algú ha habilitat algun sortidor d’aigua, perquè aquesta va brollant.
– Ens pot dir els noms dels residents del pis?
– Maurici i Rosalia Ribó, encara que l’amo del pis és en Robert Ribó i la seva dona Carlota Puig.
– Perfecte, estem fent un fitxer per introduir tota la – informació dels cas. Ara formalitzarem una ordre de registre del pis ja que, pel que explica, algun fenomen s’està produint, tenint en compte els sorolls que menciona.
– M’agradaria que vinguessin el més aviat possible. Jo no tinc cap còpia de les claus per poder aportar més detalls sobre aquesta situació tan estremidora.
– No es preocupi, senyora Morera. Haurem d’esbotzar la porta per entrar i sortir de dubtes. Quan arribem, després de fer tota la inspecció pertinent, li demanaríem que ens acompanyés a comissaria.
– Jo? Però què puc declarar més? Ja li ho he dit tot, almenys fins on sé.
– Tranquil·la que no se l’acusa de res. Només necessitem recaptar dades d’aquesta família, per descartar alguna possibilitat de fugida, segrest o, fins i tot, homicidi.
– Déu meu! Vostès creuen que algun delicte es posa en joc?
– No ho sabem del cert, però la nostra feina és esgotar totes les opcions fins a trobar la veritable font que ha provocat un altercat en una situació familiar, fins al dia d’avui, segons vostè declara, normalitzada.
– Sí, sí, i tant, Són una família corrent, conservadora, simple, humil, treballadora.
– D’acord, gràcies per la seva col·laboració. Estigui localitzable i mantinguis a l’espera fins que la citem a testificar.
La comissària Roig, Directora del Departament de la policia local a Vic, demanà al Cap d’Homicidis una autorització per poder desplaçar-se fins a l’adreça que la Teresa Morera els ha facilitat. Mentrestant, fan una anàlisi especulativa sobre la informació que la veïna, l’únic testimoni real que tenen a disposició, els ha proporcionat.
El dia d’avui una casa buida aparentment, un vessar d’aigua ininterromput, manca de presències vives que puguin xerrar, algun objecte que es desvia del seu lloc original...
La comissària Roig arrufa el nas. Porta més de trenta anys d’experiència treballant en casos de criminalització i tot apunta a un muntatge molt ben enginyat perquè sembli un fet indubtablement accidental.
D’altra banda però, no es poden extreure conclusions sense tenir cap nexe que pugui lligar la mort repentinada de l’home amb la causa específica que l’ha provocat.
La comissària ordena els agents que registrin les butxaques de la víctima. També creu oportú agafar el diari personal que algú ha escrit amb unes pàgines esgrogueïdes i empolsegades.
– No ho sé, però crec que el diari ens revelarà informació oculta. - Diu la comissària Roig – Però primer hauríem de localitzar els familiars. No sabem, en realitat, si tots tenen una coartada.
A les dues habitacions de matrimoni, per tractar-se d’un dúplex, l’agent Arnau troba una agenda telefònica en què, com els va dir la Teresa Morera, figuren els noms dels fills: en Robert Ribó, és el primer nom que apareix anotat. Tot seguit, truquen en Robert per comunicar-li la notícia i comprovar si realment aquella nit estava absentat davant una possible mort brusca, sense precedents .
– Bona nit, vostè és el fill petit d’en Maurici Ribó? – diu l’agent Arnau.
– Si, jo mateix. Què passa?
– El seu pare és mort.
– No pot ser. Ara anava a marxar de casa de mon germà. Estàvem reunits. Qui els ha informat?
– Una veïna que coneix molt bé la seva família, es diu Teresa Morera.
– Déu meu, quina tragèdia! Quina pot ser la causa?
– Això es el que intentem cercar.
– Ara venim cap a Manlleu d’immediat.
– D’acord. Els esperem.
– Com l’has notat? – pregunta la comissària.
– Afectat, com consternat per la notícia. Però no vull afirmar res, no m’atreveixo.
– El que no entenc – continua dubitativa la comissària Roig – és que tots estiguessin fora de casa en una hora que era, segons ha declarat la Teresa, gens habitual. Podria tractar-se d’una confabulació conjunta; un complot organitzat per aconseguir confondre’ns i tenir l’argument perfecte de que ningú no en sabia res de res.
– Hauríem de demanar una ordre perquè li fessin l’autòpsia. Les circumstàncies de la mort ho requereixen – diu en Martí.
– sí, però la família ha de signar un permís – respon la comissària. - Jo també estic d’acord en què l’examinin a fons, ja que no presenta contusions, morats ni rascades o senyals d’haver estat agredit. La policia científica haurà de repassar rigorosament la roba, la pell de la víctima, tot i que em temo que serà difícil de trobar el mòbil del crim.
– Vostè segueix entestada que no ha caigut per mitjans propis? Potser s’anava a dutxar i ha relliscat en començar a treure’s la roba i s’ha desnucat. Potser senzillament un atac de cor? Qui sap! No podem excloure cap pista, encara que sembli, a primera vista trivial.
– Hem de trucar al Cap Forense del Departament Central, perquè puguem traslladar el cadàver a la cambra d’examen i els metges competents analitzin les causes, un cop els dos fills hagin arribat.
– Podem veure què ha escrit la víctima en aquest diari personal? Diu l’agent més jove, en Martí – Això potser ens portaria cap a l’origen d’aquesta insòlita mort.
La comissària Roig agafa el diari i el fulleja. La lletra, però és inintel·ligible. Està escrita amb una mà trèmula, com induïda sota algun tipus de pressió.
– Veig que hi ha moltes dates. Al final del diari veig que posa 1936 o això és el que interpreto ja que els números estan mig esborrats –admet la comissària.
– I el tipus de tinta –pregunta l’agent Arnau.
– És molt probable estilogràfica. Sembla escrit amb retolador gruixut o alguna ploma que deixa petites taques en les pàgines. Fixeu-vos que, en el fons del paper del manual, hi ha petits efectes ombrejats, com marques que el propi estri d’escriptura ha deixat embrutir –corrobora la comissària.
– O sigui que podem extreure informació que tingui prou validesa? A mi em dona la impressió que potser l’home descrivia les seves vivències o, senzillament, relatava secrets o les seves darreres voluntats – diu en Martí.
– S’ha de portar al servei d’impremta. El Departament Central disposa d’un servei de grafologia i un lector podrà descodificar aquesta cal·ligrafia incomprensible –afirma la comissària –ara vaig a trucar al Cap d’Investigació.