Читать книгу El record de la bellesa - Oriol Broggi - Страница 8

La mort no es pot preveure i la vida és un tornar-hi. Tornar a despertar-se, tornar a fer un petó a una filla, tornar a posar en escena El rei Lear o tornar a dubtar si som el que algun dia havíem somiat ser. Com sé que jo soc jo?, preguntava un personatge en un dels diàlegs filosòfics i delirants de Diderot. Era l’amant de D’Alembert, que conversava amb ell en una nit febril i eròtica sobre els límits de l’ésser, la matèria i la carn... I la resposta a aquesta pregunta era molt teatral: ets allò (o allà) on més vegades tornes, deia el científic delirant. Ho podríem dir d’una altra manera: ets la possibilitat de tornar a un lloc que puguis recordar. El jo, per tant, no és el protagonista que entra a escena, sinó el moviment mateix d’entrar i sortir, d’anar i de tornar. Per tant, un joc de retorn i de record que, inseparables, pauten el ritme d’un moviment.

M’han vingut al cap aquestes reflexions sobre els records i els retorns, i sobre aquesta concepció rítmica del jo, quan he llegit les converses de l’Oriol Broggi amb l’Andreu Gomila que componen aquest llibre. Ells dos es troben i es tornen a trobar durant sis sessions, datades i cronometrades, com una escena canviant en què van apareixent les obsessions, les preguntes, els referents, el bagatge, les experiències i els records, molts records, que articulen aquest primer mig segle de la vida de l’Oriol. No hi ha febre ni erotisme, en aquest cas, però sí un sentit de l’emoció i de la sensibilitat que es va desplegant com el fil vermell de sang que, segons l’Oriol, relliga els cors de l’actor i del seu públic quan el teatre, fet des de l’estima, funciona.

La primera conversa comença invocant, precisament, una altra conversa entre l’Oriol i jo mateixa que també recordo molt bé. La pregunta que hi apareixia no era la de l’amant de Diderot, sinó una altra que té més a veure amb els interrogants de l’art i de la cultura: quan et moris, o pleguis, què hauràs arribat a ser? Mentre hi ha vida activa, es pot tornar a escena: un director de teatre torna a dirigir una obra, una filòsofa torna a escriure un llibre, un pintor torna a pintar un quadre, una professora torna a donar classe, un fuster torna a fer una cadira... Però, quan la mort arriba sense que la puguem preveure, què haurem deixat? De què està fet el rastre d’una obra? I el rastre d’una vida? Haurem aportat alguna cosa que valgui la pena recordar?

La cultura de l’honor i de l’autor, que a la nostra civilització són dues cares d’una mateixa aspiració, ens han deixat una manera d’entendre el rastre vinculat a la magnitud de l’obra i del nom. Per això el nostre corpus cultural és una col·lecció de noms i d’obres, ja siguin creacions o accions. Els llibres, les grans pintures o els poemes canònics i les gestes, les victòries o les descobertes són la condició per deixar un nom. Que el nom perduri, és la manera de no morir, de viure per sempre. No és aquest el sentit últim, el més simple, del record com a motiu i motor de la cultura?

Llegint les paraules que l’Oriol Broggi va desplegant en aquestes converses apareix, però, un altre sentit possible del que pot voler dir elaborar el teixit del record i la matèria sensible del rastre d’una vida. El teatre té una gràcia que el manté viu com un art únic i fonamental: és impossible decidir qui és l’autor d’una obra. Ho és qui l’ha escrita? Qui en dirigeix la representació? Els actors i les actrius? Els escenògrafs i els tècnics? De qui és una obra de teatre? Shakespeare o Mouawad són un indici, un punt de partida. Fabià Puigserver o Peter Brook, uns mediadors. Clara Segura o Julio Manrique, condicions úniques i necessàries, el conjunt humà i tècnic d’una companyia de teatre, tota la raó de ser del que passa cada dia a escena... De qui és una obra de teatre, doncs? De qui la torna a fer, de qui la torna a veure. El teatre mobilitza una autoria del retorn i del record en què ningú no és amo de si mateix ni de la seva pròpia obra.

La cultura de l’autor i de l’honor es projecta en una eternitat pòstuma. La cultura del retorn i del record, en un present que travessa el riu que separa els vius dels morts moltes vegades, d’anada i de tornada. No sap si ve o si va. Els personatges d’una obra de teatre estan vius o morts? Poden viure i morir tantes vegades com vulguem, així com els qui han escrit per a nosaltres les seves aventures, els seus patiments i les seves lluites. Només cal que algú els torni a convocar.

És curiós com les dues maneres d’entendre la relació amb la posteritat tenen per a nosaltres, occidentals i mediterranis, una font grega que no hem deixat de visitar. Aquil·les i Sòfocles, Ulisses i Sòcrates. Mentre que l’heroi és amo de la seva pròpia acció, o queda dominat per ella, ni el tràgic ni el filòsof no són amos de les seves pròpies paraules. Existeixen perquè les donen per ser repetides, en el cas del teatre, i per ser pensades, en el cas de la filosofia. Donar les paraules pot ser una altra manera d’imaginar aquest fil vermell com la sang que uneix els cors a través de la vida i més enllà de la mort.

Potser aquest és, finalment, el secret de la veritat: que no és de qui la pronuncia. Així com l’obra de teatre no és ni de qui l’escriu ni de qui la representa, la veritat no és una propietat sinó un efecte: un efecte de visió, un efecte de sentit i un afecte del vincle. Per això pot ser excitant o aterridora, tendra o dolorosa. La veritat ha de passar, ha de tenir lloc, ha d’ocórrer i es pot escapar, però mai no ens deixa intactes. Per això no hi ha veritat sense un retorn: un públic, una escolta, una lectura, un cor ferit o una discussió. Els grecs, que tot ho sabien però hi havia coses que no volien explicar de manera directa, es van inventar un personatge que ha multiplicat l’efecte sonor de les nostres paraules: Eco. Era una nimfa encarregada de distreure Hera mentre Zeus es complaïa amb altres nimfes. La seva conversa era, doncs, la cortina de l’engany i quan va ser descoberta va quedar condemnada a repetir-se sense control i sense fi.

Aquesta és la gràcia de les paraules veritables: que se’ns escapen sense control i sense fi, com una nimfa enamorada. Qui les pot aturar? I qui sap qui va ser el primer que va dir-les? Tornen i es repeteixen mentre es distorsionen i insisteixen. El teatre és l’eco del patiment com la filosofia ho és del pensament.

Diu l’Oriol Broggi que el que és bonic del teatre és quan les coses no són gaire evidents i que per apropar-s’hi potser cal repetir fórmules que sí que ho semblen. Els rituals s’han inventat per això: no són el que s’hi veu, sinó el que hi passa. El que és bonic no és evident, doncs, perquè la bellesa, el bé i la veritat no arriben a estar mai davant nostre. La nimfa Eco, la noia de les paraules evanescents, es va enamorar de Narcís, l’home de la presència plena. Davant del seu menyspreu, ella va perdre cos fins a quedar reduïda a un fil de veu. Ell va creure tant en la seva presència, que s’hi va ofegar.

MARINA GARCÉS