Читать книгу Àfrica en l'imaginari occidental - AA.VV - Страница 4

PRESENTACIÓ: L’AFROIL·LUSIÓ

Ex Africa semper quid novi. Sempre hi ha alguna novetat de l’Àfrica que ens sorprèn, i sol ser una novetat lúgubre. Els que hem omplert les pàgines d’aquest llibre que teniu a les mans ens podríem definir com a africanistes o africanòlegs, o simplement africanòfils. Doncs bé, per norma general constituïm una raça abnegada i optimista, però no pas perquè naveguem en unes realitats encoratjadores, ni perquè el nostre enteniment ens regali raons de pes per a l’esperança. Tot al contrari. Presumim que els africans trobaran el seu camí, i el seu lloc en el món, en part perquè ens els estimem, i potser en part perquè abracem la bondat última de la condició humana –sense excepcions. Però sobretot, sobretot, perquè necessitem creure-ho.

Encara no he conegut ningú que pugui treballar en condicions, vull dir sense deprimir-se a fons, tot pensant que la seva pàtria acadèmica s’enfonsa. Quan ens ho demanen, tenim tendència a respondre que l’Àfrica se’n sortirà, que hi ha indicis de creativitat i de remuntada, que no hi ha res de genètic que condemni el món negre a la indigència i la prostració. Tenim una confiança heroica en l’univers subsaharià, segurament superior a la dels mateixos africans. Els nostres col·legues de l’Àfrica sens dubte pateixen molt més, i de més a prop, l’epidèmia del catastrofisme. «Vols espatllar una màquina?», em deia una vegada un amic moçambiquès; «...molt fàcil, dóna-la a un africà». Però des del nord, nosaltres exercim de kaffirboeties, d’amants dels negres –o dels cafres, literalment, com s’estilava dir a la Pretòria de l’apartheid. I no ens podem permetre la cruesa de mires dels autòctons. A causa de la correcció política, però també a causa de l’afroil·lusió.

Necessitem l’afroil·lusió com el pa que mengem. Viatgem al continent veí, ens enfrontem a alguns episodis desoladors, tornem amb alguna malaltia importada, comprovem el poc ressò que aconsegueixen veritables cataclismes socials, ens assalten tots els monstres de la decepció, i comencem a rebufar, a fer espetegar la llengua i fer negatives amb el cap. Al cap de poc, ja hi tornem a ser; esperem el moment de fugir de nou cap al sud, cap a l’estretor material i el desgavell estructural. Hem passat per l’ambulatori, ens han revacunat contra la febre groga i no sé quina hepatitis, i també contra el desànim. Obrim els diaris, i ens enutgem, perquè no llegim res sobre les alegries africanes, sinó que llegim breus indecents sobre enormes carnisseries humanes. La mala notícia de torn ens aixafa, una vegada i una altra, aquell gran titular d’exultació que portem a l’esperit. La nostra Àfrica, la nostra llegenda, el nostre mite particular, és amenaçat des de tots els fronts.

Nosaltres, que algun dia ens vam deixar seduir pel món africà, tenim el nostre mite particular. Els que hem contribuït a redactar aquest volum compartim força aquest mite, que no és necessàriament ni millor ni pitjor que els que ens han precedit, és senzillament el nostre, i per això l’alimentem. Alguns l’expressem en un optimisme blindat a tota evidència material; d’altres encara més radicals el manifesten en la convicció que l’Àfrica ja funciona, que ha triat un camí singular, i que camina i avança a pas ferm per aquest camí. La solidaritat, la religiositat, la sociabilitat, dirien, formen part d’un paradigma africà que eleva els africans als primers llocs del rànquing mundial de felicitat, i que compensa les seves penalitats mundanes. Seria la versió extrema de l’afroil·lusió, probablement més fàcil de sostenir a distància que sobre el terreny, i que ens pot arribar a convertir en criatures més indigenistes que els mateixos indígenes.

No sempre esgrimim l’afroil·lusió de forma conscient, però sempre hi és, dorment o desperta, i crec que és bo tenir-la en compte per a entendre qui som, què fem i com ho fem. Els que hem pres part en aquesta antologia tenim en comú un cert nombre de patologies, algunes més saludables, d’altres no tant. En companyia de molts altres que no apareixen aquí, vam iniciar una singladura col·lectiva, ja fa uns anys, al bressol del Centre d’Estudis Africans de Barcelona. Arrecerats en aquella entitat, i equipats de vivències sobre el terreny, ens hem fet grans. Però la centrifugadora africana no ens ha espolsat l’encanteri, ben a l’inrevés. Hem acabat, gairebé sense excepció, captivats pels mites. Pel nostre particular mite africà, i també pels mites d’altri que mai no hem abraçat.

I és que si l’Àfrica posseeix una riquesa indisputable, radica en el terreny de la mitologia. Llegendes, faules i ficcions han brotat sense mesura d’aquesta terra adobada, d’aquesta part del planeta tan fèrtil en quimeres. Tal prosperitat s’ha nodrit de les energies de les nacions africanes, així com de totes les tribus occidentals que han girat la vista cap a latituds transsaharianes: cartògrafs, exploradors, missioners, cooperants, antropòlegs, cineastes, escriptors... No és gens casual que, d’entre els africanòfils d’avui, fins i tot d’entre els que signem aquí, n’hagin destacat alguns narradors de cert relleu. L’Àfrica subsahariana és font d’inspiració, és el millor taller literari que conec. Podríem parlar d’un deute contret, un emprèstit a la nostra productivitat, un ajut a la cooperació i el desenvolupament creatiu que mai no serem capaços de retornar.

Què ho fa, que l’Àfrica s’hagi convertit en un El Dorado de les fantasies? Quina és la llavor que ha germinat en el fabulós panteó dels orixàs ioruba, fins al punt d’exportar-lo a la diàspora americana? Per què el Mokele Mbembe, el dinousare de la selva, és el més ferm dels candidats a substituir el monstre del llac Ness? Com s’explica que Rider Haggard trobés a les runes del Gran Zimbabwe la inspiració per situar-hi les mines del rei Salomó? D’on surt tanta fecunditat? Cal admetre que l’Àfrica és ubèrrima en molts camps –la natalitat infantil, la cadena evolutiva humana i no tan humana, l’espiritualitat, la fauna i flora, les arts creatives. D’altra banda, és gairebé estèril en altres terrenys –la revolució social, la industrialització, la publicitat i el consum.

D’on surt, la cadena de producció de llegendes? D’acord, mitificar no costa diners –en tot cas, el que en costa és massificar els mites. Però no n’hi ha prou, amb l’explicació crematística. Tampoc no és suficient apel·lar al desconeixement, perquè el mite no deixa de ser una forma de coneixement. I perquè, si bé la fabricació de les fantasies occidentals sobre l’Àfrica vol una certa dosi d’ignorància, la creació de mitologies autòctones vol una muntanya d’arrelaments i proximitats a l’entorn. És més: el fonamental de les quimeres no és si són veritables o falses, si reflecteixen realitats o ficcions. El que determina l’èxit de la faula no és si satisfà el coneixement, sinó si resulta creïble o versemblant, com la invenció literària, i si pot funcionar narrativament.

Quan els dignataris de la cristiandat medieval perseguien el Preste Joan, no expressaven una curiositat essencialment científica. Quan els aventurers esperaven trobar l’Atlàntida homèrica a les Canàries, o a Ile-Ife, o al Gran Zimbabwe, no buscaven dades contrastables. Quan les pantalles retrataven Tarzan de les mones, o la Reina d’Àfrica, o el superheroi explorador amb salacot, no complien una funció documental. Ni els cooperants quan anhelen la redempció africana, ni els estudiosos quan construeixen –construïm– el somni de l’afroil·lusió. No cal dir que el mite de Shaka Zulu, o de la dinastia salomònida a Abissínia, o del serpent Wagadu, no arrenquen de l’ànsia de coneixement.

Una rondalla no festeja amb la veritat empírica, sinó amb la credulitat. Aspira menys a convèncer que a seduir. Un mite, com els bons somnis, i com la bona religió, està destinat a fer-nos dormir tranquils. Com si d’un sedant opiaci es tractés. Els rhodesians que creien en els orígens fenicis, hebreus o sabeus del Gran Zimbabwe, podien dormir d’una tirada. Quan l’arqueòloga Caton-Thompson els va demostrar que anaven ben errats, van entrar en una fase d’insomni depressiu. Karen Blixen, en Memòries d’Àfrica, empaitava un paradís que l’alliberés dels seus fantasmes puritans. Els cooperants dormen millor si pensen que la mare Àfrica, generosa i agraïda, els acull amb els braços oberts; i els africanistes reposen –reposem– en creure que el continent negre té un destí lluminós. Els mites són somnis terapèutics, que espanten els nostres pitjors malsons.

Aquells que expressem un interès genuí pels mites tenim el consol de pensar que som gent força corrent. Necessitem la teràpia de l’il·lusionisme. En el cas dels que hem escrit aquest llibre, es pot dir que perseguim una llegenda africana que ens ajuda a desterrar el malson de l’afrocatastrofisme. Busquem un blindatge contra certa realitat africana, no pas contra la realitat absoluta, sinó contra la realitat convencional, aquella que apareix en les avaluacions oficials. I pel que fa a l’Àfrica, la realitat política i econòmica que s’expressa en estadístiques i en notícies de premsa no és, desenganyem-nos, una catifa de flors. La funció del nostre somni particular, doncs, és la d’exorcitzar els dimonis de certes realitats materials.

Els que s’han fet grans a cop de maça, a cop de maça africana, saben que el resultat de la maduració acaba generant una desconfiança marcada en les realitats institucionals i de mercat. En un llibre anterior, Más allá del Estado: pueblos al margen del poder, bona part dels que col·laborem aquí ja vam expressar la nostra suspicàcia respecte al model homologat de l’estat-nació a l’Àfrica. Al sac hi podríem afegir recels profunds respecte a la recerca positiva, les dades sobre la productivitat, els índexs de benestar, la democràcia, els discursos presidencials, les publicacions oficials... No és una malfiança original, és la que ens encomana i transmet la societat africana.

Quan l’estudiós J. F. Bayart va proclamar que l’etnicitat africana era un teatre d’ombres, sotmès a la corrupció i a la política del ventre, segurament tenia raó. Les identitats africanes, com les d’Europa o les de Melanèsia, són un intangible, producte del geni, difícils de mesurar i de verificar. Els estats tenen fronteres i ministeris, els sentiments d’adscripció només compten amb visions i emocions. Les ètnies formen part, a la seva manera, d’autèntiques arquitectures mitològiques. La majoria dels que escrivim aquí, doncs, estaríem d’acord amb la definició de Bayart, però no estaríem d’acord amb la intenció. Els mites ètnics són això, mites, falòrnies, ombres; la qual cosa no significa que deixin de ser ben reals, i sovint més influents que les llums i les siluetes que projecten aquestes ombres. Per això desconfiem dels actors que es mouen en l’escena, i ens fixem en les ombres platòniques que produeixen. Ombres que potser no existeixen, en el sentit més materialista del terme, però que hi són, com les meigues gallegues.

Constituïm, doncs, una singular acadèmia dels desconfiats, i en aquest punt algú podria protestar que, posats a dubtar, també podríem contemplar les llegendes amb franca aprensió. Potser sí, però el problema és que ens ajuden a conviure amb l’Àfrica. I així, mentre en l’anàlisi econòmica i política podem festejar amb el deconstructivisme, en el terreny de la fabulació no. L’estudi materialista de l’Àfrica ens ha portat decepció i frustració, les faules ens han regalat complicitat. No abordem les llegendes per desmitificar-les, ni per ridiculitzar-les, ni per destruir-les. No ens ho podem permetre. Ni tan sols pel que fa a les quimeres colonials i supremacistes emeses a partir de l’Europa imperialista. Les estudiem perquè ens interessen de debò; perquè considerem que són reveladores; perquè, encara que no formin part de la realitat material, són reals. Resideixen en els imaginaris col·lectius, que de vegades resulten més poderosos i dinàmics que el preu del cacauet.

En resum, diria que, com a africanistes, o africanòfils, hem acabat desconfiant gairebé de tot, llevat del més indemostrable. Els kaffirboeties hem crescut, i hem abraçat les promeses més improbables. Les dels mites en general, i la promesa de la nostra quimera en particular. Som, al capdavall, afroil·lusos. Anys de recerca, de treball de camp i de debat ens hi han conduït. Ho som per experiència.

ALFRED BOSCH