Читать книгу Àfrica en l'imaginari occidental - AA.VV - Страница 5

EL SECRET D’HOMER (OCCIDENT I ELS PIGMEUS)

Albert Sánchez Piñol

Antropòleg. Membre del CEA

El tracte que Occident ha reservat als pobles primitius ha tingut nombroses variants. Des del simple menyspreu fins al pur genocidi, incloent-hi totes les formes de domini. Amb els pigmeus va voler establir una relació única: els va imaginar. I, de fet, la història dels pigmeus és la història de com Europa inventa i reinventa, construeix i reconstrueix un imaginari pigmeu. La primera referència no pot ser més antiga. La trobem a la Ilíada d’Homer:

Així puja fins al cel la sorollosa veu del poble alat de les grues / quan fugint dels gels i els torrents celestials creua la impetuosa mar / cauen des de l’aire i amb un combat terrible / porten la destrucció i la mort a la raça dels pigmeus (Ilíada III, 2-6).

Potser hagi estat un dels versos que més polèmiques ha generat en la història de la literatura. És molt possible que l’autor només busqués una metàfora per descriure un combat entre grecs i troians. Però en el món antic Homer ja era un clàssic i els seus textos, més enllà de la poesia, es consideraven veritats irrefutables. I és així com en la literatura grecoromana la fantasiosa guerra entre grues i una raça de nans –Pygme no era una altra cosa que una mida equivalent a 34 centímetres– se’ns apareix amb una vehemència sorprenent, a la frontera entre l’absurditat i la puerilitat.

Segons el grec Basílides, els pigmeus combaten les grues cavalcant perdius, amb la qual cosa descriu una de les primeres batalles aèries de la història. Menecle de Barca parla de pigmeus en guerra contra les grues... i també contra les perdius. Encara que sembli increïble, hi ha autors amb més imaginació: segons Ctesias habiten a l’Índia, són negres i les seves bèsties de càrrega són tan nanes com ells. El rei de l’Índia estava protegit per una guàrdia pretoriana de 3000 pigmeus armats. Ferotges guerrers, hem de suposar. Malgrat tot, algú tan influent com Aristòtil s’atreveix a afirmar que «els pigmeus no són una faula. Existeixen realment, són extremadament primitius i munten en cavalls proporcionals a les seves mides. Viuen en cavernes». En la seva Història Natural el romà Plini ataca els pigmeus cavernícoles d’Aristòtil: ens assegura que viuen en cabanes de fang construïdes amb restes de closques d’ou i plomes. Ous i plomes de grues mortes en combat, és clar. L’estatura dels pigmeus clàssics genera agres polèmiques, tot i que algun autor conclou que és de «tres punys sobreposats l’un a l’altre amb el dit polze amunt». Poca cosa, doncs, per a lluitar contra hordes de grues assassines.

On vivien, els pigmeus? Estrabó va voler situar-los, però en la seva Geografia va concloure que «cap viatger digne de crèdit ha parlat d’aquest poble com a testimoni ocular». Actitud prudent que l’honra, però que està en minoria entre els geògrafs antics. Ptolomeu els ubica a Etiòpia amb precisió exemplar, «entre el riu Astopodis i els monts Garbates», mentre que el també geògraf Pomponi Mela els troba a Aràbia, tot afirmant que els pigmeus van tenir una existència real, en efecte... fins que les guerres contra les grues el van exterminar totalment.

En fi, Ovidi, Heròdot, Juvenal, tota la flor i nata de l’antigor clàssica ens aporta detalls sobre els pigmeus, que són tractats com una realitat llunyana, sí, però certa. Amb sant Agustí el pensament clàssic es creua amb el cristianisme.Aquest autor dedica un capítol sencer als éssers aberrants, i entre ells, naturalment, als pigmeus «d’un cubit d’alt». Molesta la seva existència a Agustí, i d’una forma més o menys lleugera es limita a concloure que si Déu els ha creat per alguna cosa deu ser, i que per tant mereixen el baptisme.

L’edat mitjana no farà res més que perpetuar el mite: com que Aristòtil i companyia es referien a aquest poble exòtic, els pensadors medievals es deixen arrossegar per les certeses dels clàssics. Als segles posteriors, per fi, s’eleva un murmuri intel·lectual que qüestiona l’existència d’una raça nana, diguessin el que diguessin els clàssics més venerats. Per abreujar la qüestió, assenyalarem que els textos literaris pateixen l’assalt de la ciència empírica, a la qual li repugna la vigència de «tots aquests mites i mentides», en paraules de Linneo. Però el més curiós és que els científics moderns tenen tant de toixarruts com de fantasiosos els literats antics. És el cas de l’anglès Edward Tyson, que el 1699 edita un desmitificador llibre titulat Anatomy of a Pygmy Compared with That of a Monkey, an Ape and a Man. Lloable esforç si no fos perquè Tyson va analitzar l’esquelet d’un mico. Al segle XIX regna el positivisme científic i els partidaris de l’existència de pigmeus callen, aparentment per a sempre.

I és en aquest moment, contra totes les previsions, quan sorgeix la notícia més inesperada: els pigmeus existeixen realment i es troben al centre d’Àfrica.

ENTRE LA CIÈNCIA I LA LITERATURA

Hi ha un nom en la història de les exploracions al qual no s’ha fet justícia: Paul Belloni Du Chaillu, nord-americà de la comunitat francesa de Louisiana que seria el primer occidental a referir l’existència dels pobles denominats pigmeus. Tanmateix, Du Chaillu no passaria a la història com el seu «descobridor». Aquest honor recauria en l’alemany Georg Schweinfürth, tot i que Du Chaillu va establir contacte amb ells el 1863 i Schweinfürth el 1870. Així doncs, com va consagrar-se el nom de Schweinfürth en detriment de Du Chaillu?

Du Chaillu és el cas de l’explorador vocacional per antonomàsia. El 1855, amb només vint anys, farà un viatge extraordinari: 10 000 quilòmetres a través del continent negre amb l’única companyia de quatre guies nadius. El que resulta increïble no és que Du Chaillu tornés amb èxit de la seva expedició –com així va ser–, sinó que sobrevisqués. El 1860 inicia un segon viatge encara més ambiciós. Bon naturalista, geògraf esplèndid i gran poliglota, Du Chaillu torna als Estats Units amb dades sobre una nova espècie de simis gegants, que ell denomina goril·les, i un poble d’homes nans, anomenats obongos. Els obongos de Du Chaillu són retratats amb una exactitud etnogràfica molt apropiada. Els defineix com a nòmades, caçadors-recolectors i amb relacions de dependència respecte dels pobles bantus locals. A part d’això, el seu informe és notable. Situa el poblat obongo en unes coordenades exactes: 1º 58’ 54” latitud sud i 11º 56’ 38” latitud est. Amb les proves documentals que va dur amb ell després del seu viatge, immens, era previsible que Du Chaillu es consagrés com un dels grans exploradors del segle. Entre d’altres èxits duia seixanta espècies desconegudes d’ocells i vint de mamífers. Va obtenir el reconeixement dels estaments científics? Ben al contrari.

Avui en dia Du Chaillu és reconegut com el primer home blanc que va veure goril·les. En aquella època el goril·la era un mite tan increïble com les suposades races d’homes nans. Du Chaillu va tornar als Estats Units amb gràfics de goril·les i de dwarfs, o sigui, obongos. La resposta del gremi intel·lectual va ser unànime: Paul Belloni Du Chaillu era el pitjor impostor de tota la història científica. Els dibuixos al natural que adjuntava es van considerar com un despropòsit grotesc. Què significaven aquells cranis de bèsties semihumanes i aquells retrats d’homes semianimals? Du Chaillu va patir una campanya de premsa que va acabar per desacreditar-lo. La resta de la seva vida la passaria lluny de la seva pàtria, explorant el nord d’Europa. I en tots els seus llibres –en va escriure molts– mai no apareix la menor ombra d’exageració, molt menys de farsa. Du Chaillu va morir d’èxit. Va aportar moltes novetats al coneixement d’Àfrica. Massa i tot. Si s’hagués centrat en un dels dos temes –obongos o goril·les–, la polèmica li hauria proporcionat aliats. Però aquella allau de sorpreses alimentava la incredulitat.

Georg Schweinfürth ocupa un altre apartat en la tipologia dels exploradors: el dels aristòcrates inquiets. Va néixer en una de les millors famílies de Prússia i es va educar en la prestigiosa universitat de Heidelberg, bressol de la intel·lectualitat alemanya. Els exploradors eren homes inusuals. I Schweinfürth destacava en tot l’espectre de les qualitats. El refinament dels seus gustos només podia equipararse a la seva corpulència física. Els gravats que ens el representen no poden ser més descriptius. Un pam més alt que els acompanyants africans que l’envolten, sempre un gest imperatiu a les mans. Una imatge, per cert, que contrastava amb una gran modèstia de caràcter.

L’exhaustiva formació clàssica de Schweinfürth condicionarà el seu viatge. Homer, Aristòtil i Heròdot eren lectures quotidianes per a algú de la seva classe social. I quan s’apropa a la conca del riu Congo els rumors comencen a assaltar-lo.

Segons els nostres guies, el Nil ens havia de dur a un país on hauríem de lluitar al mateix temps contra grues i contra nans. Molts dels que ens acompanyaven havien vist amb els seus propis ulls el petit poble del mite, i no es cansaven d’explicar-nos el que sabien; coneixements que haurien envejat Heròdot i Aristòtil. Al sud del país dels niam-niams, em deien, hi ha homes de tres peus d’alçada i amb una barba tan llarga que els arriba als genolls. Afegien que aquests nans estaven armats amb llances, amb les que esbudellaven els elefants.

Finalment l’alemany arriba a la residència del rei Munza. Un dia un dels servents de Schweinfürth captura un individu del poble akka al servei de Munza i el porta a la tenda de l’explorador. La reacció d’aquest no pot ser més suggestiva: «Tenia davant meu la viva encarnació d’un mite de mil·lennis». I es pregunta molt seriosament si les grues podrien lluitar contra homes com aquell. Hi ha un cert contrast entre la grandiloqüència narrativa que desplega l’explorador i els fets tal com van esdevenir. Aparentment l’akka no sentia el menor interès per l’interrogatori al que era sotmès i «de sobte, fart de la sessió, el nan fa un salt prodigiós i fuig de la tenda».

Feliçment, Schweinfürth descobreix que entre els pocs akkes que viuen en el poblat del rei Munza hi ha un individu solitari. Els bantus, i fins i tot els altres akkes presents, l’han convertit en el centre de les seves bromes. Schweinfürth hi veu una ocasió única i obté la propietat d’aquest akka a canvi d’un gos.

I ara un breu parèntesi. El rei Munza devia pensar que el seu hoste estava boig. Els gossos eren animals raríssims, i en canvi els akkes només tenien valor com a grup tributari. Per a la perplexitat del rei bantu, tots els blancs que va conèixer els anys següents –exploradors que periòdicament visitaven la regió– mostraven un interès superlatiu pels akkes més vulgars. Segurament Munza no va entendre mai el retorçat afany dels blancs pels seus nans. Però ja que volien adquirir-los, els «regalava» a un bon preu, que incloïa gossos, vaques, mules i d’altres tresors. Va ser així com en les dècades següents alguns individus akkes van arribar a les latituds europees.

En qualsevol cas, Schweinfürth i Munza van fer un negoci molt fructuós per a ambdues parts. El principal interessat –o sigui, l’akka– tenia una altra perspectiva de la qüestió:

La túnica de seda que li vaig regalar, per esplèndida que fos, no apagava el terror del meu akka. Els mombutús no fan comerç d’esclaus; i és raríssim que regalin presoners de guerra. Per què m’haurien d’haver regalat una criatura humana si no era per a la meva cuina? Només el van tranquillitzar els dolços. Li donàvem el bo i millor del país i alguns dies d’aquest règim van fer que oblidés els seus terrors i va ser tan feliç com un príncep. Estava a punt de complir 17 anys; es deia Nsevué. Mai no va superar l’alçada de 1,34 centímetres. Tots els akkes que he vist tenien poca barba i el cabell curt, el cap gran i sense proporció, amb el coll prim i dèbil que el sosté. La forma de les espatlles difereix singularment del que és habitual entre els negres, la qual cosa sens dubte té per causa el desenvolupament anormal dels omòplats. Els braços són llargs. El pit, deprimit i estret a la part superior, es dilata fins un enorme ventre que fa que els akkes semblin nens egipcis o àrabs. El seu estil de caminar és de difícil classificació; una mena de balanceig acompanyat de sobresalts, que es propaga a tots els membres. Nsevué no podia dur mai un plat sense abocar bona part del seu contingut. En canvi, les mans són notablement delicades, tot i que no són tan fines com les de les heroïnes de novel·la.

En l’última etapa del seu viatge Schweinfürth arriba al port d’Alexandria. L’expedició ha superat tots els obstacles, inclosos uns quants atacs armats. L’explorador es prepara per a tornar a Europa amb un akka viu i un conjunt impressionant de mapes, dibuixos, art africà, mostres botàniques i fauna exòtica, bagatge habitual en els exploradors vuitcentistes. Mentre espera el moment d’embarcar-se cap a Europa ho diposita tot, absolutament tot, en el magatzem més segur d’Alexandria. I tot, absolutament tot, desapareix en un dels més tràgics incendis que pugui recordar la història de les aventures geogràfiques. La desesperació de Schweinfürth és comprensible. Pot existir alguna desgràcia superior per a un explorador abnegat? La resposta és afirmativa. Tot referint-se a Nsevué, Schweinfürth escriu:

Jo volia dur-lo a Europa sa i estalvi; però malgrat tota la meva sol·licitud, va morir d’una disenteria rebel, més aviat causada per la seva incurable golafreria que pel canvi de clima i de costums.

O sigui, que Nsevué es va fer un fart de dolços fins que una diarrea fulminant se’l va endur a la tomba. Si ens atenem als fets objectius, Schweinfürth torna a Europa amb les mans buides. No té cap prova. No té res. Què fa? Escriu un llibre.

En el cor d’Àfrica apareix el 1874 i immediatament es converteix en un best-seller. El judici de la comunitat científica va ser entusiasta: contra tots els pronòstics, contra cent anys d’actitud racionalista, els pigmeus existien. Homer tenia raó.

Sense proves ni documents que l’avalessin haurem de concloure que els mèrits de Georg Schweinfürth eren purament literaris. Schweinfürth va ser un gran escriptor. En el cor d’Àfrica és un llibre que avui en dia manté intacta la seva capacitat emotiva. I contra qualsevol metodologia, simplement va ser cregut. Aquells versos erràtics d’Homer; aquelles rotundes afirmacions d’Aristòtil; tot allò, ara, s’acceptava per activa o per passiva: els pigmeus vivien en el centre d’Àfrica, els akkes eren els pigmeus d’Homer.

Du Chaillu va arribar abans. Però Du Chaillu, que no tenia la formació clàssica de l’alemany, mai parla d’Homer, Heròdot o Aristòtil. En canvi, Schweinfürth sempre té al seu abast la referència erudita. El seu mèrit va consistir a connectar una realitat etnogràfica –els akkes– amb un passat literari –els pigmeus homèrics. Evidentment és una associació que no resisteix la menor crítica científica. Però va tenir la fortuna que el moment fos propici per acollir el meravellós.

El 1871 el també alemany Heinrich Schliemann havia començat unes excavacions que tenien per objectiu localitzar les runes de Troia. Es creia que Schliemann era un visionari, un excèntric que llegia literalment el text de la Ilíada. Amb sorpresa universal, es va demostrar que l’arqueòleg tenia raó. Era irrefutable: la Troia homèrica existia. La difusió d’En el cor d’Àfrica va coincidir amb l’èxit del seu compatriota, ergo els akkes de Schweinfürth eren els pigmeus homèrics. En altres paraules: el món científic va acceptar les tesis de Schweinfürth precisament perquè eren les més fantàstiques que podien enunciar-se. Va tenir ressons exaltats. El 1891 el francès Paul Monceaux va fer un resum de la qüestió en un vehement article. Segons Monceaux, durant massa temps s’havien denigrat els textos clàssics com un conjunt líric sense valor històric. «Els nostres viatgers i geògrafs no han fet res més que reprendre, precisar i complementar l’obra dels grans doctors grecs». I amb una alegria sorprenent pontificava:

Els petits negres de l’Àfrica equatorial encara fan, avui en dia, una guerra acarnissada contra els grans ocells aquàtics que destrueixen les seves plantacions de plàtans i blat de moro. La lluita dels antics pigmeus contra les grues no és una invenció dels poetes.

Tot plegat ens du a qüestionar les relacions entre ciència i narrativa. En el segle següent les realitats etnogràfiques seran molt més ben descrites. Però el «mite» pigmeu seguirà influint en Occident, per bé que des d’altres perspectives.

ENTRE LA FASCINACIÓ I LA DENIGRACIÓ

Immediatament després de la primera onada d’exploradors que s’internen fins al centre d’Àfrica apareix un fenomen invers. Ens referim a l’arribada, més aviat erràtica i puntual, de pigmeus que són literalment abduïts pels agents de l’avantguarda colonitzadora.

A finals del segle XIX i principis del XX dotzenes d’africans, americans i asiàtics arriben a les platges d’Europa. Es tracta d’autèntiques mostres humanes, ambaixadors de l’exotisme a través dels quals es jutgen els atributs de cultures remotes. En el cas dels pigmeus allò que sorprèn és el nivell del debat. La dicotomia no és tant la de civilització/salvatgisme, com la d’humanitat/animalitat. Itàlia va ser el país més propens a importar pigmeus. En un primer cas l’individu en qüestió va acabar de corneta a les tropes colonials. En un altre, una dona, la veiem exercint de serventa. Però sense cap mena de dubtes van ser Tebo i Chairallah, dos joves akkes, els que van patir un examen més intens. S’allotjaven a Verona, a la residència del comte Miniscalchi-Erizzo, i l’antropòleg francès Quatrefages es va interessar vivament pel comportament de la parella. En el Congrés Internacional de Ciències Geogràfiques de 1877 va exposar les seves observacions.

Tebo és més afectuós i aplicat en els seus deures, i la seva conducta ha estat sempre excel·lent. Chairallah, més intel·ligent, ha manifestat alguns instints d’odi i venjança. Tanmateix, mai no s’han barallat i s’estimen amb autèntic amor fraternal. Els dos han oblidat la seva llengua materna, i gairebé del tot l’àrab. Parlen l’italià a la perfecció, tot i que al principi van haver de vèncer una gran dificultat per pronunciar paraules amb doble z com bellezza o carezza. En les seves classes s’han mostrat superiors als seus companys europeus de 12 anys. Les notes dels seus professors proven el bon resultat dels seus exàmens de composició, aritmètica i anàlisi gramatical. Tebo toca el piano amb molt sentiment i precisió dues peces d’alguna dificultat, i les seves cartes estan redactades amb gràcia singular. Han estat batejats i manifesten certa devoció. Però el seu confessor no té gaire confiança en les seves conviccions.

I conclou:

En resum, tot i la seva petita estatura, els braços excessivament llargs i unes cametes curtes, són autèntics homes, i els que havien volgut trobar semimicos s’equivocaven completament.

Els pigmeus importats van seguir un circuit quasi idèntic. En primera instància causen expectació; immediatament després generen un debat incert; per fi se’ls abandona en la perifèria social. El cas més extrem i paradigmàtic va succeir als Estats Units. Els americans eren més pragmàtics, o potser havien llegit menys els clàssics. El fet és que van sentir molt poc respecte per tots aquells «mites vivents», i el primer pigmeu que va trepitjar el país va ser tractat com un rar espècimen. No fem servir cap figura retòrica: el van ficar directament al zoològic de Nova York. El 1906 la premsa de Nova York ho anunciava en els termes següents:

Pigmeu africà, Ota Benga. Edat, 23 anys. Alçada, 4 peus i 11 polzades.

Pes, 103 lliures.

Portat del riu Kasai, Estat Lliure del Congo, Àfrica central,pel Dr. Samuel Verner.

S’exhibeix cada tarda durant el mes de setembre

Algunes veus crítiques van aconseguir treure Ota Benga del zoo, que va ser acollit amb certa benvolença per religiosos locals. Però el seu destí seria molt trist. No va poder adaptar-se a Amèrica, i tot i les seves esperances mai no va poder tornar a Àfrica. El 1916 Ota es va suïcidar d’un tret al cor.

PIGMEUS: EL MIRALL AMPLIFICADOR

Vist amb perspectiva, els drames personals associats a la qüestió pigmea ens resulten commovedors. Podem deduir la qualitat literària de trajectes que comencen a la selva africana i acaben al servei d’un aristòcrata europeu, en l’exèrcit italià amb una corneta entre les mans, o fins i tot en el zoo de Nova York. Però aquesta barreja d’aventures, i desventures, no va ser patrimoni exclusiu dels pigmeus. Alguns occidentals van fer el camí invers. I al segle XX succeeix alguna cosa de semblant al que ja van patir els clàssics. A l’època antiga els pigmeus eren un poble que se situava més enllà de qualsevol horitzó geogràfic. L’absència de referències creava un buit que podia suplir-se amb qualsevol idea més o menys fabulosa. En el segle XX la distància física és substituïda per la cultural. Els pigmeus s’erigeixen en el prototip de la societat exòtica, absolutament aliena a les pautes culturals d’Occident. L’etnògraf modern ha d’afrontar i descriure un món que no admet simetries ni paral·lelismes amb el seu. Però realment és així? O potser el bagatge cultural de l’observador interfereix, i fins i tot s’imposa, al dels observats?

El gran especialista en pigmeus de la primera meitat del segle va ser, sens dubte, Paul Schebesta. A ell li devem les primeres monografies detallades sobre els pigmeus mbutis. Però a Schebesta el movia alguna cosa més que un simple estudi etnogràfic. En una patètica carta escrita a Europa conclou que, per desgràcia, creu que ha trobat «un poble sense Déu». Allò sorprenent és que Schebesta no admet les seves pròpies conclusions. Continua investigant amb un zel extraordinari, fins que troba lleus indicis que els pigmeus tenen creences religioses, i a més de perfil monoteista. Poc després les proves es confirmen: entre les cançons dels mbutis apareix un terme que indubtablement es refereix a un déu suprem. Satisfet per fi, el nostre etnògraf torna a Europa per escriure les seves troballes en el camp de l’antropologia religiosa.

Temps després se sabria que el terme que Schebesta havia confós amb la paraula Déu no era res més que un subjuntiu bantu, que en el dialecte local significava «tornem tranquil·lament a casa». Era molt probable, perquè la cançó descrita per Schebesta era el d’unes dones mbutis que es dirigien a les seves cabanes després d’una jornada al bosc. Schebesta havia estat alumne de Wilhelm Schmidt, per a qui l’estudi dels pigmeus constituïa «un dels més importants i urgents problemes de l’etnologia i l’antropologia». L’obra principal de Schmidt va ser L’origen de la idea de Déu. I Schebesta, a més d’historiador, era sacerdot. Tot plegat fa pensar que no eren els pigmeus els que buscaven Déu en el cor de les tenebres africanes, sinó més aviat Schmidt i Schebesta.

D’alguna forma, doncs, els individus que observen els pigmeus tendeixen a projectar-hi els seus anhels i frustracions. Els pigmeus es converteixen en una mena de gegantina lent d’augment. Però si aquesta lent projectava els desitjos cap a fora, també podia amplificar les frustracions. En alguns casos fins a límits realment perillosos.

En la dècada dels anys trenta apareix un personatge singular: Patrick Putnam. Nord-americà desplaçat al Congo belga en qualitat d’agent sanitari, Putnam va sentir una irresistible atracció pels pigmeus mbutis i acabaria residint entre ells. Putnam admirava l’obra de Schebesta. I la seva ambició secreta era escriure un llibre d’antropologia que es convertís en l’obra definitiva sobre el tema pigmeu. Es va instal·lar al centre de la selva de l’Ituri amb la seva dona, en un deliciós paratge que va acabar sent batejat com Camp Putnam. L’antic agent sanitari aviat es va convertir en una mena de reietó local. Pigmeus i no pigmeus freqüentaven l’establiment. Fins aquell moment ningú no havia mantingut un contacte tan intens i perllongat amb els pigmeus com Putnam. En les dècades següents la parella va rebre moltes visites de l’exterior. Tots coincidien a descriure el Camp Putnam com l’expressió més aproximada al paradís terrenal. No ho era.

Tot i que Putnam volia equiparar-se a un Schebesta, seria més apropiat comparar-lo amb un altre personatge que ja hem vist, Georg Schweinfürth. Putnam i Schweinfürth van ser dues figures antipòdiques. L’alemany va estar molt poc temps amb els pigmeus, però va escriure un llibre inoblidable. El nord-americà va residir vint-i-dos anys entre ells, però no va escriure res. Entre els talents de Putnam, simplement, no s’hi trobava la facilitat literària. Consumit per una malaltia atroç, en algun moment va comprendre que el seu llibre mai no arribaria a existir. I encara pitjor: començaven a existir llibres de terceres persones que escrivien... sobre ell!

El treball de camp etnogràfic és una pràctica essencialment violenta. El bon antropòleg vol saber-ho tot de la societat que estudia. Una inclinació que, en una

o altra mesura, obliga a indagar en terrenys fangosos. Ningú no vol mostrar-se públicament en la seva totalitat, ni les societats ni els individus. I Patrick Putnam no era una excepció. De sobte, la imatge que s’havia creat d’ell mateix com un savi paternal, molt més a prop de l’objecte d’estudi que els antropòlegs de saló, s’ensorrava. Perquè hi havia una altra imatge possible de Putnam: col·laborador indirecte del colonialisme, dèspota d’un regne microscòpic que havia fundat a la selva, propietari d’un harem que incloïa dones pigmees i no pigmees. Segons la seva esposa, «va convertir la meva vida en un infern».

Els últims anys de Putnam van estar presidits per la demència. Atrapat per les seves pròpies limitacions, el pulcre mirall que havia volgut aplicar als seus pigmeus revertia sobre la seva pròpia persona. En un dels cada cop més freqüents atacs de bogeria –o de lucidesa, segons com es miri– va llençar barranc avall la seva màquina d’escriure. Tot un símbol. Havia arribat al Congo per desxifrar la vida dels pigmeus i va acabar desxifrant la seva. Per desgràcia, la resposta era horrorosa. En una nota redactada poc abans de morir es descrivia en termes apocalíptics: «Espantós! Desgraciat! Positivament estèril!»

Patrick Putnam va fer un judici massa sever de Patrick Putnam. La seva vida va ser la d’una baula gens menyspreable en la cadena de relleus que era, i és, la investigació antropològica al bosc de l’Ituri. Va succeir Schebesta –havia arribat al Congo poc després que Schebesta se n’anés, amb qui va mantenir una breu relació epistolar– i va precedir Colin Turnbull. Sense l’hospitalitat que li va dedicar Putnam, a Turnbull li hauria resultat molt difícil treballar a la zona.

Avui en dia Colin Turnbull continua sent un gegant en el camp de l’antropologia en general i mbuti en particular. El seu principal llibre sobre els pigmeus va aparèixer el 1961. El poble de la selva va ser un èxit comercial que va desbordar les fronteres antropològiques. La personalitat més notable d’El poble de la selvaés Kenge, el seu informant predilecte. Un individu absolutament lliure que el guiaria durant tot el seu treball de camp. En una ocasió, Turnbull desperta a mitja nit i s’adona que Kenge balla en una clariana del bosc. Turnbull li pregunta per què balla sol. «Sol? No ballo sol», li contesta Kenge, «estic ballant amb la selva i amb la lluna».

Els pigmeus de Turnbull estan més a prop de Rousseau que d’Homer. Aquest new age avant la lettre, si se’ns permet l’al·leació de barbarismes, ens retrata una societat idíl·lica, en simbiosi amb la naturalesa i al marge de les passions terrenals. Un lloc on la maldat, simplement, no té cabuda. Les descripcions etnogràfiques de Turnbull són d’una bellesa inigualable. El problema és l’excés de bellesa. No existeixen societats perfectes. No existeixen societats sense conflicte. Podem preguntar-nos, una altra vegada, si Turnbull projectava els seus desitjos d’un món romàntic i harmoniós en els pigmeus de l’Ituri. És molt possible que així fos.

Turnbull era fill d’un sacerdot de l’església presbiteriana escocesa. Durant la seva joventut va manifestar un caràcter rebel que el va dur a condemnar el puritanisme conservador de la societat britànica. Va buscar insaciablement realitats alternatives i, de fet, el seu primer treball a l’Ituri va ser precedit per una estada a l’Índia, on va conviure amb el guru Sri Anandamayi Ma. Aquest li va transmetre un mantra: satyam, sivam, sundarm (veritat, bondat, bellesa). Turnbull repetia el seu mantra fonètic, fins que va trobar el seu mantra social.

Entre els mbutis no hi havia paraules que definissin conceptes com sexualitat o homosexualitat. Els prejudicis occidentals que discriminen certes opcions sexuals no tenien cap sentit per als mbutis. Turnbull va poder viure una relació perfectament lliure amb Kenge. Enmig d’una naturalesa exuberant, ambdós amants van mantenir una passió feliç que per al britànic no tenia precedents. El pas següent ens du a un esquema que ja coneixem: Schebesta va trobar Déu entre els mbutis, i Turnbull el paradís.

L’equació s’acaba de resoldre si examinem un altre dels llibres de Turnbull. El poble de les muntanyes manté una tesi exactament oposada a la d’El poble de la selva. Els iks, protagonistes del llibre, són percebuts com un grapat d’egoistes individualistes, corruptes i malèvols. En les seves relacions personals només els importa el benefici econòmic, encara que aquest s’aconsegueixi esclafant els seus mateixos veïns. La desestructuració familiar i social dels iks contrasta vivament amb el paisatge feliç dels pigmeus mbutis. Turnbull va arribar a l’extrem de proposar al Govern de Kampala... que dispersés els iks entre els altres pobles d’Uganda! Als iks, que es van assabentar del contingut del llibre, no els va fer massa gràcia. Com van dir a un altre antropòleg «si torna per aquí farem que es mengi la seva merda». No els faltaven motius per al ressentiment. En els iks Turnbull va voler veure una rèplica dels valors de la societat occidental que ell tant va condemnar. Si el mirall de Turnbull reflectia en els mbutis el seu cel particular, en els iks s’amplificava el seu infern.

Bibliografia bàsica

DENSLOW, J. S. i C. PADOCH (eds.) (1988): People of the tropical rain forest, Washington, C. University Press.

GRINKER, R. (1994): Houses in the rainforest, San Francisco, California Press.

JANNI, P. (1978): Etnografia e mito, Roma, Ateneo.

MARK, J. (1995): The King of the World in the Land of the Pygmies, Lincoln and London, University of Nebraska Press.

TURNBULL, C. (1984): Pigmeos, el pueblo de la selva, Barcelona, Vergara.