Читать книгу Estudis sobre pragmàtica de la literatura medieval / Estudios sobre pragmática de la literatura medieval - AA.VV - Страница 6

PRAGMÀTICA I HISTÒRIA DE LA LITERATURA

Durant l’allunyat tercer quart del segle XX, l’estructuralisme i el formalisme, ens van incitar a entendre l’obra literària des d’un punt de vista immanent, aliè a l’entorn en què el text en qüestió havia nascut, s’havia difós o havia estat interpretat, i van concebre la història literària com l’encadenament d’unes obres amb les altres fins a formar un sistema, no menys tancat ni menys aliè al desenvolupament històric general. Els canvis progressius en la concepció de la literatura van modificar a poc a poc la perspectiva dels estudiosos: la crítica textual va anar decantant cap a la història de la transmissió i de la recepció o va passar a centrar-se en la constitució de cada testimoni i en la seva tipologia, per posar exemples molt fàcils i coneguts. La teoria de la recepció va posar l’èmfasi en l’impacte de la literatura, però sol resultar-nos més fàcil d’analitzar des del punt de vista de l’evolució del sistema literari que des de la seva repercussió en els lectors. Al llarg del seu desenvolupament, cada disciplina delimita un camp i crea un mètode; qualsevol alteració de tots dos supòsits resulta difícil, molt més com més s’allunya de les concepcions tradicionals.

D’altra banda per als estudiosos de les literatures antigues, la perspectiva formal resulta molt agraïda. Qui estigui familiaritzat amb les poètiques clàssiques es reconeix immediatament en una metodologia basada en les formes; per aquest motiu els grans canvis d’orientació, sigui la funció social de l’amor cortès durant l’època feudal, sigui el valor educatiu de la cortesia en la formació d’Europa, neixen sovint des de disciplines afins, la història social o la sociologia; sovint costa fer-les arrelar per faltar-nos l’utillatge teòric apropiat, la metodologia i el corpus de treball, que no sempre cauen dins dels nostres recursos habituals.

Amb les orientacions pragmàtiques, succeeix una cosa semblant. Neixen en l’àmbit de la filosofia o de la sociologia del llenguatge i triguen a formar un cos doctrinal coherent en els estudis lingüístics, on ja s’han establert fermament; en l’àmbit dels estudis literaris encara resulta difícil abandonar el territori de la teoria, d’inspiració lingüística; els intents d’aplicació, de vegades ja molt elaborats, solen centrar-se en la literatura contemporània: en compartir el lector un horitzó d’expectativa molt proper al de l’autor resulta més viable plantejar problemes i buscar solucions; però, com actuar quan treballem sobre literatures antigues, on l’acomodació als punts de vista de l’escriptor i del lector resulta un exercici intel·lectual intrínsecament complex i difícil d’abastar en la seva totalitat? Quines metodologies hem d’adoptar en aquest cas, quin corpus de treball cal seleccionar, quins controls hem d’aplicar? Aquest va ser el punt de partida del projecte Pragmàtica de la literatura medieval, els resultats del qual ara per ara es poden veure reflectits en el llibre que el lector té a les mans. No cal dir que, procedint d’un grup de recerca especialitzat en l’estudi de la història literària medieval, el nostre projecte no pretén elaborar teories, sinó explorar a través de la pràctica de l’anàlisi literària una aproximació empírica als aspectes pragmàtics de la literatura medieval.

Les literatures europees van complir un cicle que es va tancar al llarg del segle XVIII: el període cortesà. Una part fonamental de les composicions que llavors i ara classifiquem com a literàries eren compostes molt sovint per a un públic molt reduït i proper a l’autor: grups de col·legues o amics, cercles de mecenatge, corts determinades ... La impremta va canviar molt aviat aquestes condicions però, com es pot jutjar fàcilment a partir de les edicions poètiques valencianes o del Cancionero de Juan de l’Encina (1496), el cercle amb prou feines es va ampliar: en el segon cas, l’incunable depenia directament d’uns protectors immediats (els ducs d’Alba) o mediats (els reis i el príncep Joan) que segurament van pagar l’edició; els lectors van haver de multiplicar-se i l’autor va poder controlar les característiques i la fidelitat de l’edició, però els exemplars no van haver d’arribar més enllà d’on arribaven les còpies manuscrites: el grup reduït dels que sabien llegir i, sobre tot, compartien els valors implícits d’aquelles obres. La imatge de l’intel·lectual o escriptor que viu de la venda dels seus llibres i la producció del qual depèn enterament del mercat cultural trigaria molt a arribar i encara més a imposar-se. D’altra banda, la difusió mateixa de l’obra solia ser resultat d’aquestes condicions: hauria conegut Ausiàs March l’èxit que va tenir al segle XVI sense l’interès actiu del duc de Calàbria i de l’almirall Folch de Cardona, o la posició d’Honorat Joan a la cort de Felip II? O si el mentor dels primers petrarquistes hagués estat un altre que Joan Boscà? I no obstant això, sota aquests supòsits, la seva cultura profundament escolàstica hauria seguit sent la mateixa i les seves preocupacions morals, també; però no la seva difusió ni la seva repercussió poètica, ètica i religiosa.

La literatura d’aquest període responia a una concepció molt més utilitària que la nostra, i les obres tenien per tant un àmbit d’aplicació i una rendibilitat pràctica que ningú posava en dubte. És el que ens ensenya el cas de les artes moriendi que analitza T. Martínez Romero, la combinació de predicació i poesia de les cançons de croada occitanes de les quals s’ocupa A. M. Mussons i la vinculació entre hagiografia, propaganda i geopolítica que analitzen A. Víñez i J. Sáez. Segurament, sense aquesta convicció en el poder de la paraula escrita sobre la vida dels lectors no hauria estat possible la traducció ni la difusió que va aconseguir Yosifón, entre la història sagrada i la cavalleria com posa de manifest l’anàlisi de S. Gutiérrez. Sense la seguretat dels béns espirituals que se’n derivarien tampoc hauria estat possible la col·laboració potser impensable entre un rabí i un frare en la versió d’una bíblia de l’hebreu al castellà, els fils doctrinals i literaris de la qual ha estat reconstruïda per L. M. Girón. El cercle es podria ampliar còmodament a les cròniques i als manifestos i apologies en prosa o en vers, i podria incloure obres que avui considerem didàctiques que segurament van tenir objectius molt més pràctics, com és el cas de la Consolatoria de Gómez Manrique. Avui ens sentim molt més incòmodes si algú ens pregunta per a què serveix la literatura: la societat ja no comparteix certes conviccions sobre la conveniència d’una imprescindible formació humanística que va sostenir la producció i el consum cultural i literari fins fa poc més de cinquanta anys, en una època que per a molts és encara la nostra; els poetes moderns, Góngora per exemple, van poder recolzar-se en un consens generalitzat sobre l’altíssima importància de la cultura literària, i el mateix va passar amb els intel·lectuals de la Il·lustració i del Romanticisme. Ens haurem d’ocupar de la reconstrucció de l’escala de valors que envolta les obres antigues i les motivacions immediates que movien, per exemple, a Bonifaci Calvo en el seu sirventès plurilingüe si no volem continuar habitant els llimbs de la bellesa incontaminada de les idees, tan poc apreciats pels nostres contemporanis.

Pel que fa a l’Europa medieval i moderna, potser ha canviat menys la forma en què l’estructura cultural de la societat s’adapta a les circumstàncies històriques i la via per on totes elles repercuteixen en la creació literària, però sí que ho han fet les seves modalitats d’adaptació. L’anàlisi de G. Caiti-Russo sobre la scripta del Thalamus de Montpeller i el cançoner occità I és molt més propera a la imatge general de com les grans catàstrofes polítiques afecten les cultures i els homes i els seus mecanismes de defensa. Tampoc ens costa gaire imaginar les possibilitats de col·laboració intercultural que les aljames oferien als seus protectors ni entendre que la seva desaparició va tornar impossibles les traduccions de l’hebreu. Una apropiació molt interessant de valors socials en benefici propi, la de conceptes eclesiàstics i religiosos amb finalitats polítiques, és l’objecte de la investigació d’A. Contreras i, per fi, un exemple molt significatiu ens la donen també els resultats literaris de la guerra de Tunis sobre la literatura castellana, analitzats pel que subscriu: sense el testimoni dels memorialistes de la campanya militar no hauríem entès mai l’abast real que va tenir en la poesia de Garcilaso, ni l’èxit de certs temes en el romancero, i molt menys podríem imaginar que tots dos fenòmens responguessin a les mateixes causes tractant-se de dues tradicions literàries tan diverses. I no obstant això, darrere de tanta poesia el que hi ha és una experiència cultural avui difícil d’imaginar en una societat tan poc donada a la lírica, conseqüència al seu torn d’una aventura políticomilitar a la qual mai hauríem atribuït aquests resultats. Les necessitats, les formes i els instruments de la propaganda ideològica, religiosa o política han tingut conseqüències literàries de les què no podem ser conscients des de la nostra perspectiva històrica.

Tampoc es pot equiparar amb els nostres temps l’impacte que van tenir les formes de la vida literària, la institució i el mercat sobre les creacions i la seva interpretació. Chrétien de Troyes diu haver compost Le chevalier de la charrete a petició de Marie de Champagne, qui li havia imposat el tema i li havia proporcionat el relat en què es va basar, i Fernando de Rojas va afegir uns actes a La Celestina perquè alguns lectors li van demanar que s’«alargase en el proceso de su deleite destos amantes». L. M. Girón Negrón ens explica que va ser una imposició del Maestre de Calatrava la que va obligar a Moshe Arragel a preparar la seva traducció i que li va ser imposada així mateix la revisió d’un equip de teòlegs dominics i franciscans; podríem equiparar la seva situació amb alguns encàrrecs editorials dels nostres dies, però a la reconstrucció que ens dóna G. Vallín de la relació entre el rei de Navarra i Philippe de Nanteuil no és fàcil trobar-hi equivalents moderns i, a més, és una qüestió que, combinada amb les peculiaritats de la seva transmissió manuscrita, ha tingut greus conseqüències sobre l’atribució de les obres: resultaria difícil trobar en els nostres dies exemples similars d’interferències produïdes per la institució i el mercat literaris. És també la institució literària la que ha promogut segurament la revisió de la vida de Perdigón, les conseqüències de la qual descriu G. Caiti-Russo. Les dificultats que ens creen les formes de la performance trobadoresca, sense la qual no podem entendre correctament una part important de la seva pròpia naturalesa, queden de manifest en l’anàlisi del sirventès plurilingüe de B. Calvo que exposo en la meva intervenció: d’una banda sembla obvi que l’elecció de les llengües ve imposat pel context però, va arribar realment a circular fora de la cort d’Alfons X? Hi va haver algun intent de fer-ho arribar a les corts enemigues, disposades a entrar en combat? O va ser cantat davant els seus ambaixadors per donar mostres fefaents de la combativitat de les forces castellanes? Al seu torn, com es pregunta E. Fidalgo, quan i com es van cantar les Cantigas de Santa Maria? Van ser interpretades per la capella musical de la catedral de Sevilla tal com el rei havia manat en el seu testament? I si va ser així, quin tipus de transcripció del text van fer servir? Durant quant de temps es va complir aquest llegat testamentari que, en teoria, havia de resultar imperatiu?

No són les úniques conseqüències que imposa el mercat (per emprar la terminologia que sembla imposar-se) a la creació literària de l’edat mitjana. Un dels factors que torna única la Bíblia de Moshe Arragel és el comentari; la tradició catòlica moderna exigeix que les bíblies siguin anotades a fi de fixar la interpretació i evitar desviacions doctrinals, però al traductor li van encarregar expressament que afegís una glossa rabínica escrita per a lectors cristians, exactament el contrari. Per què un comanditari catòlic va encarregar aquest tipus de paratext, aliè a la seva tradició exegètica? Potser per usar-lo en les polèmiques i apologies antijueves? O més aviat caldria inserir-lo en el context d’assimilació dels conversos en què tan obstinada estava la cort castellana durant el segon quart del segle XV? Com els podien interpretar els seus lectors, mancats de la necessària formació per a una lectura crítica? La investigació de J. Perujo recorre el camí contrari: l’anàlisi de la variació en les còpies llatines de Guido delle Colonne, a les que caldria atribuir les divergències de les diverses versions romàniques respecte a l’edició avui canònica de la Història de la destrucció de Troia. La seva investigació ens submergeix en un mar de variants on poden haver coincidit tant la innovació voluntària d’alguns copistes com les deformacions o malinterpretacions per incomprensió, però al final van ser aquestes versions innovadores les que van divulgar la matèria troiana en la baixa edat mitjana i en van condicionar els seus detalls, i qui sap si la seva acceptació mateixa.

Queda per parlar d’un camp clàssic en els estudis literaris: l’impacte de les obres ja canòniques sobre la producció i la vida literària de la posteritat. M. Simó s’ha ocupat d’una de les seves manifestacions en períodes curts: les cites líriques en un grup de romans francesos del segle XIII, on els poemes llavors ja consagrats com a models experimenten una actualització i una reinterpretació que els erigeixen en exemple de classicisme. La vitalitat de la primera poesia europea al llarg de la nostra història literària és posada de manifest en les aportacions d’E. Dobry i V. Escudero sobre com situacions del passat poden modelar els plantejaments del futur i com, en alguns casos, l’experiència moderna modula la nostra interpretació del passat. Per la seva banda, R. Capelli ha fet palesa la varietat dels interessos subjacents a les innovacions socioculturals que ens han dut a la reivindicació del passat, des de les ideològiques a les territorials, de les identitàries a les filològiques o històriques.

Les últimes dècades han posat de manifest fins a quin punt interessen els marges de la literatura si volem veritablement entendre el seu centre, el restringit grup d’obres que conformen el cànon. El desafiament que afrontem en aquests moments rau en l’ampliació del nostre punt de vista: la literatura ha canalitzat la resposta de la societat europea (i no només de l’europea) quan s’ha enfrontat a les dificultats de la seva història. Entendre cabalment la seva funcionalitat, la seva utilitat (potser aquesta paraula, des del moment en què hom la qüestiona, sigui la clau dels nostres dubtes actuals) passa per la investigació de les inquietuds que la van incitar i de les respostes que va concitar. Traduït a l’argot professional, la dimensió pragmàtica de la literatura pot ajudar-nos a entendre i a conservar el paper primordial que ha ocupat des que l’home va aprendre la màgia de la paraula i l’eficàcia de l’escriptura.

La història de la literatura, com les ciències històriques en general, pretén aprendre del passat per afrontar millor les incerteses del present; quan Johann Wolfgang Goethe creava els fonaments de la nació i de la cultura alemanyes va considerar útil per a aquesta tasca un millor coneixement dels trobadors, a l’estudi dels quals va induir al llavors joveníssim Friederich Diez, a qui aquesta preocupació conduí igualment al romancero castellà. Vivim temps turbulents i semblen vacil·lar els fonaments en què Europa ha construït un present que paradoxalment, sense ignorar totes les ombres que podem denunciar, resulta un model gens menyspreable de benestar social i de respecte mutu. La literatura s’ha erigit en la millor manifestació de les ambicions i els temors de la humanitat des dels inicis de la cultura escrita; auscultar el seu batec, reviure els triomfs i els errors del passat, resulta una altra forma gens menyspreable d’afrontar el futur.

VICENÇ BELTRAN