Читать книгу La memòria històrica i democràtica - AA.VV - Страница 7

La memòria com a patrimoni

En una anotació dels seus diaris, datada l’any 1950, Giorgos Seferis va escriure: “On siga que la toques, la memòria dol”. El gran poeta grec no es referia necessàriament a allò que anomenem “memòria històrica” —curiosa expressió que, per a uns, constitueix una redundància; i per a altres, un oxímoron— però descriu amb molta precisió el seu origen i les raons per les quals es va fer peremptòria: el dolor moral que infringia una Història esbiaixada a còpia d’ocultació i silenci interessat.

Esbiaixada, en el nostre cas, perquè dissortadament la restitució democràtica es pactà amb un canvi de relat històric que obviava la il·legitimitat del règim precedent.

En efecte, la veritat històrica del franquisme, construïda sobre la criminalització de la II República i implantada mitjançant el recurs a la “violència cultural extrema”, per dir-ho amb l’exactitud semàntica del professor José Álvarez Junco, va ser substituïda, sense solució de continuïtat, pel discurs unànimement desproblematitzador de la Transició.

Podríem dir, doncs, que el concepte de memòria històrica pren el seu poderós significat com a contestació a la història amnèsica —i la prescripció de l’oblit que portava implícita la llei d’amnistia del 1977, imprescindible per legitimar el relat autocomplaent i equidistant de la reconciliació dels “dos bàndols”—.

La memòria històrica reclama l’obertura d’un expedient que es vol tancat; la revisió d’un balanç que ja semblava quadrat; la pròrroga d’una etapa que s’havia declarat superada. I què significa superar el passat?, es pregunta Theodor W. Adorno en un dels seus assajos més cèlebres. La seua resposta, referida al nazisme, pren una validesa universal: quan en estos contextos s’apela a superar el passat, no es demana assumir amb totes les conseqüències allò que va esdevenir sinó passar definitivament la pàgina i, si és possible, “eliminar-la de la memòria”.

Quan des de determinats sectors de l’arc parlamentari es qüestionen les reivindicacions de la memòria històrica per la seua “obsessió amb el passat” —la “guerra del abuelito”, en eloqüent expressió d’un portaveu conservador—, s’ignora amb intencions espúries que la memòria sempre és present punyent: per molt antiga que siga, l’ominosa factura ètica que es desà als calaixos de la Transició continua pendent de pagament i comptabilitza com a deute en el nostre arqueig actual.

Per això resulta tan escaient, al nostre entendre, la convocatòria d’un encontre entre la Universitat de València i els Instituts d’Estudis Locals i Comarcals del País Valencià que ens permeta, d’una banda, visibilitzar la feina que s’està fent al llarg i ample del territori valencià en matèria de memòria històrica en totes les seues vessants —recerca històrica, memòria oral, catalogació d’arxius, recuperació de patrimoni material, revisió historiogràfica, propostes de museïficació, iniciatives municipals, projectes didàctics, documentació audiovisual, memòria gràfica, etc.—. I, de l’altra, propicie una visió de conjunt i, per tant, una reflexió a major escala, de l’estat de la qüestió: on hem arribat i què manca per fer, quins són els assoliments i quins els reptes que ens resten per davant, quant de camí hem recorregut i quant ens en queda per recórrer per a erigir, finalment, una memòria històrica esdevinguda, no ferida mal curada i dolorosa, sinó patrimoni col·lectiu sobre el qual fundar, ara sí, la superació del passat i la convivència democràtica present i futura.

Josep Vicent Frechina

Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià