Читать книгу Nunc dimittis - AA.VV - Страница 15
ОглавлениеELS PARLANTS I LES LLENGÜES
Josep M. Nadal
Universitat de Girona / IEC
Per a Antoni Ferrando, ara que fa 70 anys
Antoni Ferrando ha fet 70 anys i diuen que es jubila. Jo no m’ho crec. Segurament deixarà de fer classes a la Universitat, però jubilar-se, sabent com és, no ho farà pas. Els seus amics li volem agrair moltes coses: l’amistat, la dedicació a la llengua i a la literatura catalanes, l’engrescament, l’habilitat per transitar per camins universitaris i polítics tortuosos i plens de perills, la fidelitat als mestres, especialment a Joan Fuster i a Manuel Sanchis Guarner.
Mirant la llarga llista de treballs dedicats a la llengua, m’he adonat, interessadament, que hi ha alguns temes recurrents.
En primer lloc, una idea de llengua en la qual els aspectes ideològics tenen una gran importància. Ferrando sempre ha considerat que la llengua és, a més d’un objecte lingüístic, un objecte percebut, sentit. Dic «també», perquè, l’entenguem com l’entenguem, la llengua és un sistema d’unitats lingüístiques d’ordres diferents relacionades per les regles de la gramàtica per formar frases. Però també és un objecte que ens fa ser el que som i sentir les coses que sentim quan ens fem carn en cadascun dels mons on vivim. Això és el que ja s’entreveia a treballs tan llunyans en el temps com Narcís Vinyoles i la seua obra (1978), Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), «La gènesi del secessionisme idiomàtic valencià» (1986), «Llengua literària i actitud política en Teodor Llorente. A propòsit de les “Cartes de soldat” i de “Pro Patria”» (1988), «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric» (2006). Avui, aquesta doble mirada ens pot semblar tan òbvia que no li donem cap mèrit. Però fa una trentena d’anys, d’òbvia, no n’era gens. Per això cal destacar que Ferrando ja la feia.
En segon lloc, la creença que la norma fa, d’alguna manera, la llengua. Per això ha dedicat tants treballs a la construcció i imposició d’un model de llengua: «Una codificació policèntrica però convergent» (1983), «Presente y futuro de la normalización lingüística del País Valenciano» (1985), «Per un model de llengua en el pla fonètic» (1990), «Impremta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI» (1992), «Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la “valenciana prosa”» (1994), Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional (1998), «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern» (2000), «Sobre l’autoria de les Regles d’esquivar vocables, encara» (2002), «Les Regles d’esquivar vocables: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica» (2005), «La gènesi romana d’una norma lingüística catalana del segle XV: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, “fetes” per Jeroni Pau» (2011), Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió (2011), «La vehiculació de les Normes de Castelló: problemes i realitzacions» (2013), «La llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó» (2013), «La construcció de la norma cancelleresca catalana» (2016). Ferrando s’ha ocupat poc de destacar, des d’un punt de vista teòric, la importància de la «norma» en la història de la llengua. Però ha dedicat molts treballs a estudiar quan i com s’ha elaborat la norma del català i quina recepció ha tingut. Per posar un exemple: el simple fet d’estudiar el paper que en el segle XV juguen la impremta, els primers editors i la cancelleria reial posa al descobert que l’existència d’un mercat únic, els lectors, requeria una llengua comuna i, doncs, allunyada dels parlars individuals. D’una llengua normativa, en definitiva. Aquest és el primer pas cap a la construcció de la llengua.
En tercer lloc, la tensió que sempre es produeix entre l’esperit particularista, que Saussure anomenava l’esperit de campanar, i la força d’«intercourse», que crea les comunicacions més àmplies entre els homes (Saussure 1990: 267). És a dir, la tensió entre allò que és individual i particular i allò que és col·lectiu i general: «El català nord-occidental i la proposta d’estàndard oral de l’iec» (1992), Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana (1993), Panorama d’història de la llengua, en col·laboració amb Miquel Nicolás (1993), Història de la llengua catalana, I i II, en col·laboració amb Miquel Nicolás (2000) i (2001), «La dialèctica unitat/varietat en la història de la llengua catalana» (1984), «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra» (2000), «L’orientació diatòpica de les Regles d’esquivar vocables» (2011). Ferrando és de València i parla, lògicament, el català d’allà, és a dir, el valencià. Però també sap que és necessària una llengua compartida en la qual convergeixin totes les varietats, que és el que pot fer que tots la sentin seva. Per això busca aquell equilibri entre el benefici d’escala d’una llengua comuna i la satisfacció de les necessitats locals.
En resum, aquestes qüestions recurrents en l’obra d’Antoni Ferrando parteixen de la idea que totes les llengües (vives) són un conjunt de varietats i del fet que algunes d’aquestes llengües, però no totes, han elaborat una llengua estàndard/normativa. Les varietats i l’estàndard sempre mantenen una relació dinàmica, que explica el canvi lingüístic que, tot i que només es produeix en les varietats, només es percep en l’estàndard; a més, les unes i l’altra mantenen una relació sovint conflictiva perquè les varietats tendeixen a ser ocultades per l’estàndard. De fet, una història de la llengua, que és allò a què Ferrando ha dedicat bona part dels seus esforços, no és més que l’estudi d’aquestes relacions. Deixeu-m’hi, doncs, reflexionar. És la meva manera de retre homenatge a l’amic Antoni Ferrando.
1.INTRODUCCIÓ
Començaré amb la constatació d’una impressió: sembla que la llengua hagi deixat d’interessar els nostres estudiants i, en canvi, també sembla que la llengua interessa més que mai la gent corrent. Amb poc temps les coses han canviat molt. Per què? Deixeu-m’hi reflexionar a partir d’un fet aparentment anecdòtic. Fa més de 40 anys, de tant en tant, anava amb alguns companys a Cambridge a comprar llibres de lingüística. Per a alguns de nosaltres, la llibreria Heffers era un santuari. Després d’entrar, a mitja sala, giràvem a la dreta, baixàvem les escales i en el subsòl, mig amagats, trobàvem els Indiana Papers in Linguistics. Uns papers underground, que ens permetien conèixer, abans que ho fessin els altres col·legues, els treballs que una mica més tard s’havien de publicar formalment. Tenien les cobertes, quan en tenien, d’un color com de llimona. Eren ciclostilats i feien una pudor notable a causa del blue-line amb què s’imprimien. En aquests casos, la lletra, tirant a moradenca, de mica en mica s’anava difuminant fins que el text es feia il·legible. The Case for Case, de Fillmore, el vaig llegir així, però avui ja només és un paperot il·legible. Encara el guardo, però no sé ben bé per què. En aquell temps, a la Herder de Barcelona, també hi havia molts metres de lleixes dedicats a la lingüística i al Passeig de Gràcia hi havia una llibreria, Letteradura, on podíem comprar, l’endemà d’haver-se publicat, llibres com Aspects of the theory of syntax de Chomsky, Irreguraity in Syntax de Lakoff o Introduction à la Grammaire Générative de Nicolas Ruwet –llibre, aquest sí, que vaig acabar entenent. En aquell temps, la lingüística era l’avantguarda de les Ciències Socials i als estudis de filologia teníem, fins i tot, massa alumnes. El bon moment havia començat 50 anys abans amb la publicació del Cours de Linguistique Générale (1916).1
Però avui, a la Heffers només es venen llibres i jocs infantils, devedès, regals amb pretensions intel·lectuals, o llibres d’autoajuda, al Passeig de Gràcia ja no hi ha Letteradura i a la Herder, que ha canviat de nom, els llibres de lingüística, si n’hi ha, s’han de buscar barrejats amb els d’antropologia, psicologia, història, geografia o, sobretot, amb els de ciència cognitiva. I ara, esclar, als estudis de filologia de la universitat nosaltres tenim, quan en tenim, molt pocs alumnes.
Com podem explicar que les coses hagin canviat tant? Què ha passat? Per què l’estudi del llenguatge i de les llengües sembla interessar tan poca gent, just quan la comunicació està de moda i s’ha convertit en el motor d’un canvi imparable? És que la comunicació i la llengua no tenen res a veure?
Aquest any Antoni Ferrando ha fet 70 anys i el Cours de lingüistique Générale n’ha fet 100. És un bon moment per rellegir-lo i reflexionar sobre la relació entre la llengua estàndard i les varietats que tant preocupa Antoni Ferrando. Ho faré bàsicament en dues parts: en la primera, «Une langue sense parlants», em referiré al Cours i a la langue; en la segona, «La llengua i els seus parlants: una altra manera d’entendre la llengua», intentaré proposar un concepte més dinàmic de «llengua», que crec que pot ajudar-nos a entendre per què les coses han canviat tant.
2.UNA LANGUE SENSE PARLANTS
Una primera consideració: el context del Cours. El 1916, quan el Cours va ser publicat, feia poc més de cent anys que a Europa s’havia iniciat una vertadera revolució lingüística. Abans de la Revolució Francesa, a Europa el multilingüisme era general en l’espai de l’oralitat però després, des de la fi del segle XVIII fins a començos del XX, Europa va començar a moure’s en un nou paradigma lingüístic (Gramling 2016) definit per dues idees: la primera, que a cada nou estat-nació li havia de correspondre una única llengua (nacional) i, la segona, la convicció que l’alfabetització havia de ser l’instrument fonamental per imposar la llengua nacional i, així, dibuixar els límits del territori. Aquesta era la feina de tots els nous estats-nació, encara que no tots van saber-la fer bé. En una conversa de Pier Paolo Pasolini amb professors de llengua que es va celebrar a la ciutat de Lecce el 21 d’octubre de 1975, Giuseppe Faracco, professor, ho explicava molt bé: «L’escola és el mitjà més subtil i refinat que està utilitzant la cultura dominant italianòfona per estendre les seves fronteres. Es va a l’escola com qui agafa un fusell: cada lletra de l’alfabet és un petit soldat grec que, quan es faci de nit, anorrearà tot un mon cultural, com en la ciutat del setge interminable» (Pasolini 2017: 70). Quan es va publicar el Cours, el procés de construcció dels estats nacionals estava en el moment culminant. Fins a quin punt la consolidació de la idea que les llengües són entitats ben definides, comptables i nominables que, a més, coincideixen amb els límits nacionals, es relaciona amb aquest procés? Dit d’una manera una mica més provocadora: fins a quin punt el nostre concepte de llengua, a partir d’ara la langue, és una invenció supeditada a la construcció dels estats-nació? En tot cas, avui són moltes les veus que proclamen la inaplicabilitat d’aquest concepte de llengua a territoris on la consolidació de l’estat-nació encara és, només, un afer imposat per les potències colonials i, en conseqüència, no duen aparellada cap llengua del territori. És allò de «desinventar» les llengües que avui reclamen Makoni i Pennycook (2006) entre d’altres.
Una segona consideració: qui va escriure el Cours? Fins ara he parlat del Cours sense esmentar-ne l’autor. Ja sé que l’autor del Cours de lingüistique générale és el lingüista Ferdinand de Saussure (Ginebra, 1857 - Vufflens-le-Château, 1913) i que aquesta obra és, encara avui, una obra extraordinària. En la lingüística moderna, potser la que més. I és que, malgrat que el seu estil didàctic la faci semblar una obra on tot està lligat i ben lligat, la lectura del Cours origina tants interrogants que esdevé una obra radicalment oberta, d’aquelles que, precisament perquè no ho resolen tot, acaben essent apassionants.
La història del Cours, molt ràpidament, és aquesta. Saussure, quan era professor a Ginebra, va dictar unes lliçons de Lingüística General els cursos de 1906-1907, 1908-1909 i 1910-1911, que van seguir una trentena d’alumnes que van prendre apunts. I això va permetre que Charles Bally i Albert Sechehaye, dos lingüistes que havien estudiat amb Saussure a París, però que no van seguir els cursos de Ginebra perquè «obligacions personals ens havien impedit gairebé del tot aprofitar personalment aquells darrers ensenyaments» (CLG 1990: 34), fessin servir aquests apunts per publicar el 1916, després de la mort del mestre, el Cours de linguistique générale a l’editorial Payot, amb seu a París i Lausana. Aquesta és una dada que s’ha de tenir en compte. La teoria lingüística saussuriana ens ha arribat de tercera mà: Saussure utilitzava unes notes per fer les seves classes, alguns dels seus alumnes prenien apunts del que explicava i, finalment, Bally i Sechehaye, que també coneixien les notes del mestre, van utilitzar-les juntament amb els apunts per publicar el Cours. Podríem dir que hi ha dues autories i els mateixos editors ho acceptaven: «Sabrà distingir la crítica entre el mestre i els seus deixebles?» (CLG 1990: 36). La recreació de Bally i Sechehaye ens ha permès de tenir una compilació de bona part de les idees saussurianes. A més, l’habilitat amb què van presentar-nos-les ha convertit el llibre en una de les obres fonamentals del segle XX.
Però els editors sempre canvien coses i, de vegades, són coses importants. Els apunts del tercer curs, els del 1910-1911, que és l’últim i, segurament, el que representa la culminació del pensament saussurià, fan pensar que el Cours hauria hagut de començar parlant de la diversitat lingüística, de la diacronia, dels parlants i, en bona part, de tot allò que sorprenentment apareix a la fi de l’obra (CLG 1983: 383-385, n. 65) i hauria hagut de deixar per al final allò que avui considerem el cos fonamental de la doctrina saussuriana. Respectant l’ordre de les lliçons del tercer curs hauria quedat clar que la parole precedeix la langue, i que aquesta és el resultat d’una generalització facilitada per l’arbitrarietat del signe. Aquesta arbitrarietat, efectivament, fa possible que el conjunt dels dialectes individuals, que són tots singulars, sigui categoritzat con una única langue que, així, té un caràcter social. D’aquesta manera Saussure podia explicar com es produïa la projecció de la pluralitat de la parole en una única representació social anomenada langue. Però canviar l’ordre de les lliçons del Cours i fer-lo començar per la langue i acabar per la parole, emfasitzava el caràcter nuclear i estable del fet col·lectiu i el caràcter secundari i incontroladament dinàmic del fet individual. I en conseqüència, l’estudi de la langue convertia la lingüística en l’única disciplina interessant i les altres disciplines, la psicologia, la història, l’antropologia, la filologia, etc., en disciplines secundàries.
Per tant, la manera com es va compondre aquesta obra ens n’ha condi cionat la lectura i la interpretació. El Cours és una construcció unitària feta per Bally i Sechehaye a partir de diversos apunts i d’alguna nota del mateix Saussure. Però, de qui és el Cours? Ho repeteixo: l’autor és Saussure, indubtablement, però hem de tenir en compte el paper que hi van tenir Bally i Sechehaye, un paper condicionat, de ben segur, per un context històric en el qual la langue havia esdevingut un complement fonamental de la construcció dels estats nacionals.
Una tercera consideració: les formigues i el formiguer. Com acabo de dir, una de les qüestions que més preocupaven Saussure era la relació entre els individus i la col·lectivitat. I, esclar, traslladant-ho a la reflexió lingüística, això el duia a la relació entre cada llengua individual, la parole, i la langue col·lectiva, l’estàndard. Aquí no faré cap referència al concepte de dialecte perquè quan aquest terme surt al Cours, que és molt sovint, sempre s’identifica amb una langue, encara que petita: «Entre els dialectes i les llengües hi ha una diferència de quantitat, no de naturalesa» (CLG 1990: 253) podem llegir-hi. D’aquesta idea se n’ha parlat poc, però el Cours es refereix moltes vegades a la magnitud de les comunitats de parlants i, doncs, de les llengües. Com si insinués que cada langue conté langues més petites que contenen langues encara més petites, i així fins arribar a la langue de cadascú, que és la més petita de totes. Per això de vegades goso anomenar aquestes últimes «llengües individuals».
Sempre s’ha destacat la importància que el Cours atribueix a la diferència entre langue i parole. I, per fer-ho, sempre es repeteix el mateix fragment: «L’estudi del llenguatge comprèn, doncs, dues parts: una, essencial, té per objecte la langue, que és social en la seva essència i independent de l’individu [...]; l’altra, secundària, té com a objecte la part individual del llenguatge, és a dir, la parole» (CLG 1990: 57).
Segons el Cours, la langue és el resultat de la interacció dels dialectes individuals que, per tant, la precedeixen. Així es resumeix al Cours:
És clar que aquests dos objectes estan molt vinculats i que se suposen l’un a l’altre: la langue és necessària perquè la parole sigui intel·ligible i produeixi tots els seus efectes; però aquesta és necessària perquè la langue s’estableixi; històricament, el fet de parole sempre és anterior [...] Per una altra banda, aprenem la langue materna escoltant els altres; només s’arriba a dipositar en el nostre cervell després d’innombrables experiències. Finalment, és la parole la que fa evolucionar la langue: són les impressions rebudes sentint els altres les que modifiquen els nostres hàbits lingüístics. Hi ha doncs interdependència de la langue i de la parole: aquella n’és alhora l’instrument i el producte. Però tot això no obsta perquè siguin dues coses absolutament distintes (CLG 1990: 57).2
Què vol dir «dues coses absolutament distintes?» I, per què han de ser tan absolutament distintes? Quin és l’avantatge de disposar d’una langue separada «absolutament» de la parole individual? Si la part individual de llenguatge, la parole, no és la langue, aquesta pot arribar a ser l’objecte d’un cert comunisme lingüístic, allò que comparteixen tots els membres de la comunitat. En el pas del segle XIX al XX, aquest fet era fonamental perquè permetia que un territori políticament en construcció, un estat-nació naixent, disposés d’una única llengua compartida. D’això n’hem parlat abans. Però si els parlants només usen inevitablement el seu idiolecte, com carai hem de definir la langue compartida? Saussure ho explica així (CLG 1990: 51-52):
Entre tots els individus [...] s’establirà una mena de mitjana: tots reproduiran –no exactament, és clar, sinó aproximadament– els mateixos signes units als mateixos conceptes. [...] Si poguéssim abastar la suma de les imatges verbals emmagatzemades en tots els individus, tocaríem el vincle social que constitueix la langue. És un tresor dipositat per la pràctica de la parole en els subjectes que pertanyen a una mateixa comunitat, un sistema gramatical que existeix virtualment en tots els cervells d’un conjunt d’individus; perquè la llengua no es troba completa en un de sol, només existeix perfectament en la massa.
Si separem la llengua de la parla, separem alhora: 1r. Allò que és social d’allò que és individual; 2n. Allò que és essencial d’allò que és accessori i més o menys accidental.
Saussure, o el De Saussure que ens han venut els seus editors, només s’interessava per la langue. De fet necessitava una langue autònoma que pogués ser transformada en l’objecte propi d’una disciplina ascendent. Per això es preguntava «Per què la lingüística encara no ha estat reconeguda com a ciència autònoma, si té com qualsevol altra el seu objecte propi?» (CLG 1990: 54).
Però, què és aquest objecte propi de la lingüística anomenat langue? En un primer moment només trobem dues característiques rellevants: la primera, que és «una mena de mitjana» que es correspon a un sistema lingüístic compartit «aproximadament», però no «exactament», per tots els membres d’una comunitat lingüística i, la segona, que és un sistema gramatical que només existeix en els cervells d’una manera virtual, perquè només existeix en la massa i, per tant, cap parlant no el posseeix completament. Per a Saussure és la intel·ligència social allò que possibilita que la massa, aquesta sí, tingui un domini «complet de la langue». Aquesta manera d’explicar-ho és la que permet aquella fórmula del Cours: la langue no és més que la suma de les llengües individuals i, per tant, com que aquestes no són iguals entre elles, la langue necessàriament és més i alhora menys que cadascuna de les llengües individuals. Saussure ho reflecteix amb aquesta fórmula: 1+1+1+1... = I, que és el model compartit (CLG 1990: 57). En aquesta fórmula, els diferents 1 de la parole contenen algunes característiques que no han entrat a la langue I i aquesta langue I conté característiques que no contenen totes les 1.
La langue, certament, és una representació de la parole, però la separació entre l’una i l’altra és tan absoluta que aquella en principi només és una mera abstracció que, en conseqüència, no podem utilitzar per parlar. Aquesta impossibilitat és una conseqüència del fet que 1 ≠ I. Però una langue concebuda així no podia imposar-se a tota una comunitat pretesament nacional i per aquest motiu el Cours es proposa convertir-la en un objecte tangible. Ho afirma clarament: la langue esdevé tangible a través de l’escriptura, d’una banda, i de la gramàtica i el diccionari, de l’altra, perquè
l’escriptura [la] pot fixar en imatges convencionals, mentre que seria impossible fotografiar en tots els seus detalls els actes de la parole; [...] En la langue, al contrari, només hi ha la imatge acústica, i aquesta es pot traduir en una imatge visual constant. Perquè si deixem de banda la multitud de moviments necessaris per realitzar-la en la parole, cada imatge acústica només és, com veurem, la suma d’un nombre limitat d’elements o fonemes, susceptibles al seu torn de ser evocats per un nombre corresponent de signes en l’escriptura. És aquesta possibilitat de fixar les coses relatives a la langue la que fa que un diccionari i una gramàtica en puguin ser una representació fidel, ja que la langue és el dipòsit de les imatges acústiques, i l’escriptura la forma tangible d’aquestes imatges (CLG 1990: 53).
La norma, ara, adquireix tota la seva dimensió demiúrgica.
La comparació entre una fotografia, lligada a la parole, i una imatge, lligada a la langue, és interessant. Una fotografia és com aquell mapa d’escala 1:1 que Borges critica a Del rigor de la ciencia o com el cervell de Funes el memorioso, aquell personatge, també de Borges, que tenia tanta memòria i, per tant, reproduïa tan fotogràficament la realitat que era incapaç de transformar-la en un producte de coneixement, no la podia convertir en categoria. Una fotografia, efectivament, conté tots els detalls. Una imatge, en canvi, és tota una altra cosa. Seguint amb el costum saussurià de fer servir metàfores, podríem dir que una imatge és com una estàtua que, segons Miquel Àngel, no és res més que un bloc de marbre al qual s’han tret tots els trossos sobrers.
És inevitable que en aquest marc ens preguntem si podem fer servir la langue per parlar. ¿Algun parlant nadiu pot utilitzar i utilitza aquella mena de mitjana establerta per tots els individus? Saussure, o qui fos, sabia que no, com a mínim en una situació natural: els parlants només reprodueixen «aproximadament», però no «exactament», la mitjana. Diguem-ho d’una manera diferent: la mitjana representa un prototip d’allò que els parlants utilitzen. De fet, no hi ha, en principi, cap dialecte individual que coincideixi amb la mitjana. Això ens porta a una altra pregunta: si la mitjana és només una abstracció que no podem utilitzar per parlar, ¿com podem fer-ne la gramàtica? Treient, com Miquel Àngel, tot el que sobra. Si Bally i Sechehaye van traslladar la parole dels primers capítols dels apunts als últims capítols de l’edició del Cours, va ser per deixar clar que la parole representa tot el que sobra.
Sembla com si Saussure o Bally i Sechehaye haguessin arribat a la mateixa conclusió que Dante quan en el pas del segle XIII al XIV proposava distingir entre «volgare illustre» i «idiomes naturals» (langue i parole) i, a més, definia aquell com el producte d’una necessitat racional: comparava la langue a una «pantera» que no pot trobar-se en «els boscos i els prats d’Itàlia», és a dir, que no es pot trobar, perquè no hi és, en la realitat immediatament observable de la parole, sinó que ha de buscar-se amb mètodes més racionals:
Després d’haver batut els boscos i els prats d’Itàlia sense haver trobat la pantera que empaitem, haurem de seguir-li el rastre amb mètodes més racionals si volem encalçar-la i ser prou hàbils per fer caure a les xarxes ben nuades del nostre enginy aquesta fera que flairem per tot arreu però que no veiem enlloc (Dante Alighieri 1995: 105).
Els «mètodes més racionals» de què parla Dante expliciten fins a quin punt era conscient que la llengua era un artefacte producte d’una «invenció». Aquesta idea també és explícita en el Cours: «Altres ciències operen amb objectes prèviament donats i que es poden considerar des de diferents punts de vista; en el nostre camp no hi ha res que s’hi assembli [...] En lloc que l’objecte precedeixi el punt de vista, diríem que és el punt de vista el qui crea l’objecte...» (CLG 1990: 46).
La langue, ja es veu, és un obscur objecte del desig que ha d’esdevenir un objecte reificat i que, a més, ha de ser autònom i estable i, per tant, separat dels parlants i del seu entorn. Per això, en aquesta lògica, és possible una langue sense parlants, com en el cas de les «llengües mortes» i, també per això, la gramàtica i el diccionari l’acaben definint. Aquesta és una idea molt interessant. Si, com hem dit abans, «la langue no es troba completa en un de sol» [d’individu] i si «només existeix perfectament en la massa», aleshores és una mera abstracció que només es pot representar d’una manera completa i utilitzable en un artefacte construït: la llengua escrita i la seva representació en la gramàtica i el diccionari. És com passa amb totes les categories: el concepte «gos» inclou un «gos llop», un «gos d’atura», un «gos petaner» i moltes altres menes de gossos, que són diferents els uns dels altres. Però, si volem representar el «concepte gos», inevitablement haurem d’oblidar-nos del concepte i dibuixar «un gos de veritat», sigui un gos llop, d’atura, petaner o qualsevol altra mena de gos, encara que sigui inventat. En aquest sentit, la gramàtica i el diccionari esdevenen una mena de pròtesi amb la qual els parlants poden superar la (in)competència que els impedeix abastar completament la langue col·lectiva. Així, la llengua escrita, a la fi, esdevé «la» langue. I aquesta és més i és menys que cada langue individual. És més perquè en la langue col·lectiva hi ha elements que són a algunes de les llengües individuals però no a totes, i és menys perquè en la langue col·lectiva no hi ha coses que són en algunes de les llengües individuals. Aquestes coses són «el que sobra» per fer l’estàtua i per això les encabim en la dialectologia, la història de la llengua, etc. però no en la gramàtica. Per això a la universitat hi ha assignatures diferents per a una cosa i per a l’altra: «llengua catalana» i «dialectologia catalana», que són coses, diuen, diferents. Però, si volem representar la langue col·lectiva, ho haurem de fer, inevitablement, amb «un idiolecte de veritat». Agafant-ne un de ja existent o construint-lo de nou. Això explicaria que la llengua escrita representi la langue i, alhora, també sigui utilitzable, en principi en l’escriptura i després en algun registre formal, com si fos un idiolecte. Per això acaba ocultant els altres dialectes: la langue competeix pel mateix espai de cada dialecte. «L’objecte concret del nostre estudi és doncs el producte social dipositat en el cervell de tots, és a dir, la langue. Però aquest producte difereix segons els grups lingüístics: allò que ens és donat són les llengües [...] que, de fet generalment les coneixem a través de l’escriptura» (CLG 1990: 62).
Veiem com de mica en mica aquell concepte de langue, abstracte i no utilitzable per parlar, s’ha anat convertint en un objecte concret que, ara sí, podem utilitzar, en un primer moment per escriure. I això ja és molt. I més tard també per parlar, perquè els estats-nació han necessitat que la llengua escrita, normativa i gramaticalitzada sigui l’única llengua nacional, tant per escriure com per parlar. La langue va esdevenint un idiolecte que, a diferència dels idiolectes individuals de la parole del començament, pot socialitzar-se i començar a ocultar tot allò que els parlants utilitzen per comunicar-se. Fent una mica de broma, la langue es transforma en Pac-Man i els dialectes en els punts que de mica en mica aquell devora. És allò que Antonio Gramsci va exposar clarament:
¿Quantes formes de gramàtica poden existir? Moltes, certament. Hi ha la gramàtica «immanent» al mateix llenguatge, per la qual hom parla «d’acord amb la gramàtica» sense saber-ho, de la mateixa manera que el personatge de Molière parlava en prosa sense saber-ho [...] En realitat, ultra la «gramàtica immanent» a tot llenguatge, existeix de fet, és a dir, encara que no sigui escrita, una gramàtica «normativa» (o més d’una), constituïda pel control recíproc, per l’ensenyament recíproc, per la censura recíproca, manifestats amb preguntes com: «¿Què has entès?», «¿Vols dir?», «Explica’t millor», etc., amb la caricatura i el gir, etc. Totes aquestes accions i reaccions conflueixen per a determinar un conformisme gramatical, és a dir, per a establir «normes» i judicis de correcció o d’incorrecció, etc. Però aquesta manifestació «espontània» d’un conformisme gramatical és necessàriament inconnexa, discontínua, limitada a estrats socials locals o a centres locals. [...] Podríem traçar un quadre d’aquella «gramàtica normativa» que opera espontàniament en tota societat concreta quan aquesta tendeix a unificar-se sia com a territori sia com a cultura, és a dir, quan existeix una capa dirigent, la funció de la qual és reconeguda i seguida. El nombre de «gramàtiques espontànies» o «immanents» és incalculable i teòricament pot dir-se que tothom té una gramàtica pròpia. Tanmateix, al costat d’aquesta «disgregació» de fet, hi ha moviments unificadors de major o menor amplitud, o bé en el sentit d’àrea territorial o bé en el de «volum lingüístic» per tal de crear un conformisme lingüístic nacional unitari, el qual, d’altra banda, situa en un pla més elevat l’«individualisme» (Gramsci 1966: 264).
Però tot té un preu. La langue ha esdevingut l’únic objecte d’estudi de la lingüística hegemònica. Els parlants, els seus problemes, la manera com són dominats o dominen a través de la llengua, la manera com la pateixen, la mane-ra com se n’aprofiten en el treball o com l’aprofiten per adaptar-se als diferents espais de relació, etc., han deixat de formar part d’una ciència tancada en ella mateixa. I, esclar, els parlants omplen les classes de comunicació, les de periodisme o traducció, les d’antropologia o les de psicologia social; i llegeixen diaris, de la manera que sigui, on cada dia hi ha notícies dels problemes lingüístics que els acompanyen. Però, en canvi, no van a les nostres classes. Quan serem capaços de tornar a posar l’ordre lògic al Cours de Linguistique Générale i fer justícia al seu autor primer, Ferdinand de Saussure?
3.LES LLENGÜES I ELS SEUS PARLANTS: UNA ALTRA MANERA D’ENTENDRE LA LANGUE
L’edició del Cours s’ha de relacionar estretament amb la ideologia dels estats-nació, que ha consolidat la idea que cada estat ha de tenir una única llengua, homogènia, amb un territori fix i amb uns usuaris físicament pròxims que comparteixen una mateixa llengua i una mateixa cultura emocional; una mateixa identitat, doncs. I, si els tres mapes –el dels estats, el de les llengües i el de les identitats– no coincideixen, l’estat-nació se sent legitimat per aplicar les polítiques més convenients, les que siguin, per aconseguir l’estatus de nació. Per això els cal imposar la creença que la llengua és una herència que ve de lluny i que ha estat transmesa, de generació en generació fins a nosaltres. I per justificar aquestes idees els estats-nació s’han dotat d’unes ciències socials, entre les quals la lingüística i la història de la llengua han estat fonamentals (Feliu i Nadal 2014; Feliu, en premsa), que els han permès de presentar les llengües nacionals com unes entitats que tenen un origen llunyà i estan separades irremeiablement les unes de les altres. Tenir nom i ser una entitat comptable (la individuació, doncs) ha esdevingut un prerequisit del procés en el qual el domini de l’única llengua oficial serveix per definir la pertinença a l’estat i, també, en funció del seu domini, per poder situar cada parlant en un lloc o altre de l’estratificació social i adquirir, així, una determinada identitat. En aquest sentit, la llengua pública ha tendit a anul·lar la subjectivitat, a fer anar gradualment de la llengua individual, la parole, a la llengua col·lectiva, la langue, a través d’una successió d’entitats lingüístiques cada vegada més grans i a substituir el que és personal pel que és impersonal, el que és singular pel que és general, el que és present pel que és absent, el que és individual pel que és col·lectiu i el que és pròxim pel que és distant (Agresti 2014b: 2). Vegeu una il·lustració molt simple d’aquesta escalaritat a la figura 1.
En aquesta figura, ja ho veieu, he caracteritzat la langue com una entitat irregular i, en canvi, la parole com una entitat regular. Aquesta manera de procedir pot sorprendre perquè habitualment s’ha afirmat el contrari: que la parole és irregular i que la langue, en canvi, és regular. Penso que aquesta no és l’única interpretació possible de les idees de Saussure. En el cas de la parole se sol afirmar que és irregular perquè no es considera cada llengua individual o idiolecte en particular (que és individual i, doncs, sempre idèntic a ell mateix) sinó la suma de tots els idiolectes que, lògicament, formen un conjunt heterogeni. Però un idiolecte és una cosa i un conjunt d’idiolectes n’és una altra.
Figura 1.
Un idiolecte és, per definició, regular. I no només això: és l’única entitat que ho pot ser en un context natural. En el cas de la langue, en canvi, se sol afirmar que és regular perquè, en comptes de considerar allò que els parlants utilitzen per comunicar-se, es considera una abstracció o, quan existeix, una llengua artificial escrita i gramaticalitzada. Tot i que les lectures més habituals del Cours no ho destaquin, Saussure era molt conscient de la irregularitat de la llengua col·lectiva quan, tot reflexionant sobre la diversitat, concloïa que els dialectes (idiolectes a l’esquema 1 de la meva reflexió), que són un fenomen estrictament local, individual en el fons, són l’única entitat que es pot «definir a partir de la totalitat dels seus trets». Ho deia així:
la noció de dialecte natural és en principi incompatible amb la de regió més o menys extensa. Una de dues: o bé definim un dialecte per la totalitat de les seves característiques i, aleshores ens hem de fixar en un punt del mapa i limitar-nos a parlar d’una sola localitat, perquè si ens n’allunyem ja no trobarem exactament les mateixes particularitats: o bé definim el dialecte per un sol dels seus trets característics i aleshores, és clar, obtenim una superfície, la que recobreix l’àrea de propagació del fet en qüestió, però gairebé no cal dir que es tracta d’un procediment artificial, i que els límits així dibuixats no corresponen a cap realitat dialectal (CLG 1990: 263).
La idea del gran lingüista és clara: un sistema lingüístic només pot existir en un punt del mapa, un món absolutament local (el món de l’idiolecte), perquè en un espai més ampli només hi ha altres idiolectes entre els quals podem trobar transicions de trets lingüístics que van canviant gradualment. En aquest sentit, en el mapa hi pot haver langue si la definim únicament per «un dels seus trets» i amaguem tots els altres. Per tant, aquesta llengua col·lectiva, tot el conjunt de trets que la defineixen, és una abstracció. Però la ideologia de la llengua nacional ha necessitat fer-nos creure que en l’espai de l’estat-nació hi ha una llengua de veritat, la llengua nacional, esclar.
La naturalesa abstracta de la llengua col·lectiva facilita la seva socialització ja que es converteix en un model a disposició d’un poder impersonal i, en conseqüència, a disposició de tots sense ser la de ningú. Des d’aquesta perspectiva, la llengua estàndard, pretesament homogènia, és utilitzada a través de la narrativa que la historitza per amagar altres maneres de parlar considerades marginals, casi sempre moltes però petites i bàsicament orals, la utilització formal i pública de les quals no és mecànica sinó que, en general, és el producte d’una certa reflexió i militància. És a dir, que l’ús en contextos públics d’una llengua o d’un dialecte minoritari (per això l’estat procura que només s’anomeni llengua a la llengua nacional i reserva el nom d’idiolecte per a totes les altres entitats) adquireix un valor d’afirmació identitària molt alt, tant personal com comunitari. En aquest sentit el seu ús públic té una alta significació simbòlica i emocional. M’hi referiré més endavant.
A Europa, d’acord amb aquestes idees, els drets lingüístics gairebé sempre s’han ocupat de les llengües col·lectives, en general de les oficials de l’estat però algunes vegades també d’aquelles altres llengües públiques que no han aconseguit ser llengües plenament oficials i, per tant, que tot sovint s’han enfrontat obertament amb la llengua nacional reclamant o bé un estat plurilingüe o bé un estat propi (és el cas de la llengua catalana, per exemple).3 Per tant, no ens ha d’estranyar que poques vegades s’hagi parlat de la realitat lingüística que hi ha a sota de les llengües públiques, que tendeix a ser considerada com una mera desviació de la llengua i, en conseqüència, ni és oficial, ni és inclosa en les descripcions de la llengua (gramàtiques i diccionaris), ni s’ensenya a l’escola, ni és utilitzada a la premsa o a la TV, etc. I els drets lingüístics tampoc no s’han ocupat d’aquelles altres realitats lingüístiques històriques que, tot i que no són dialectes o registres de l’estàndard, no han aconseguit una estandardització pròpia completa. Aquest seria el cas d’una bona part dels anomenats «dialectes» italians. Ho demostren clarament la majoria dels estudis sobre mort de llengües o sobre sostenibilitat lingüística i els mapes que s’ocupen de les llengües amenaçades o ja desaparegudes, perquè en general només fan referència a llengües que han seguit un procés clar de nominació (és a dir, que tenen un nom: català, alemany, italià, friülà, espanyol, anglès, etc.) i deixen fora tot allò que no té nom i que, per tant, no existeix. A l’estat espanyol tenim un exemple paradigmàtic d’això: fa una vintena d’anys, vaig poder veure personalment com en el Consejo de Universidades es va debatre la creació d’uns estudis de filologia asturiana; la resposta negativa del Consejo es va basar en el fet que aquesta llengua no existeix perquè el que hi ha és uns «bables», que ni són quantificables ni tenen nom, el de «llengua asturiana» ni cap altre. De fet, els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional només fan referència a llengües i mai a dialectes o registres de llengües ni a llengües no estandarditzades. Només s’ocupen, doncs, dels drets interlingüístics (Milian i Massana 2010: 63-94).4 L’única excepció, que jo conegui, la trobem a Suïssa, on sembla que la diversitat interna de cada llengua és relativament considerada en la legislació (Generalitat de Catalunya 2015).
Però en els últims anys del segle XX, la globalització, amb els moviments migratoris, que han fet arribar llengües noves, i amb les noves tecnologies, que han permès interaccions lingüístiques fins ara impensables, ha fet que les fronteres siguin molt fluïdes i, en conseqüència, que els estats-nació hagin canviat molt. Blommaert i Rampton (2011: 2) ho expliquen així:
Hi ha una consciència creixent que en les últimes dues dècades la globalització ha alterat la naturalesa de la diversitat social, cultural i lingüística a les societats de tot el món. A causa de la naturalesa difusa de la migració des de principis de 1990, el multiculturalisme d’una època anterior (explicat, majoritàriament, per un paradigma de «minories ètniques») ha estat substituït gradualment pel que Vertovec (2007) anomena la «Superdiversitat». La Superdiversitat es caracteritza per un augment enorme de les categories de migrants, no només en termes de nacionalitat, ètnia, idioma i religió, sinó també pel que fa als motius, als patrons i als itineraris de migració, als processos d’inserció en el treball, als mercats de l’habitatge en les societats d’acollida, etc.
A conseqüència d’aquests canvis, en els darrers trenta anys s’ha produït una nova diversitat en la qual els «immigrants estan permanentment implicats en el trasllat de llengües, cultures, normes i enllaços socials i simbòlics, amb els quals construeixen una identitat amb elements del territori de sortida i elements del territori d’acollida» (Kivisto i Faist 2010: 142). Una dada important: aquestes noves identitats –físiques, lingüístiques, gastronòmiques, d’estil de vida i de vestir, etc.– són més visibles que la diversitat històrica, dialectal o no, perquè són molt més distants de la identitat nacional prototípica que la diversitat històrica i, per tant, com que són més difícils d’amagar, han acabat qüestionant la ideologia homogeneïtzadora de l’estat que es veu incapaç, ara, de fer passar com igual allò que és visiblement diferent. És a dir, la distància entre els dialectes/llengües històrics i els dialectes/llengües nous és massa gran per poder-los fer passar com la mateixa cosa (no poden ser els uns dialectes dels altres). Aquest fet, de retruc, ha afavorit que augmentés la visibilitat de la vella diversitat que des de sempre hi havia hagut dins de la llengua pública: tant la que introdueixen els dialectes i els registres de la llengua estàndard oficial, en la terminologia clàssica, com la que prové d’aquells altres materials lingüístics independents de la llengua oficial que han continuat parlant-se a deter-minats espais d’interacció. És a dir: tant els dialectes que s’han pogut incloure dins la llengua estàndard com els dialectes que no s’hi poden incloure. En aquest sentit, podem dir que els canvis recents han ajudat a donar importància a uns materials territorials històrics que la ideologia de la llengua de l’estat havia aconseguit ocultar fins fa ben poc. Per això avui la diversitat lingüística de sempre sembla molt més gran. En realitat, però, només s’ha fet més visible.
Si relacionem aquestes reflexions amb els drets lingüístics, ens hem de fer dues preguntes. La primera: ¿es relaciona aquesta diversitat, la vella i la nova, amb el benestar dels ciutadans i, per tant, hauríem d’exigir que fos una part nuclear de la política dels estats i de la mateixa Europa? La satisfacció dels ciutadans, el seu benestar, ha de ser un objectiu de totes les polítiques democràtiques. I sentir-se bé implica que els individus puguin aferrar-se a una xarxa complexa d’emocions, actituds, característiques i assoliments positius en els quals tots els materials lingüístics, les llengües i la resta, hi tenen un paper fonamental (Nadal 2012; Nadal, Monreal i Perera 2013 i 2016; Bishop 2015: 208-209; Agresti 2014a i 2014b; Gamble, Gowlet i Dunbar 2016: 46-48 i 106-107, Acedo i Gomila 2016: 7). L’alt contingut emocional de la diversitat escalar és important perquè pot ajudar-nos a prendre decisions sense haver de considerar una gran quantitat d’opcions irrellevants (el que s’anomena el frame problem). Les emocions són més útils que no pas la raó per triar comportaments perquè actuen com una preselecció dràstica en el procés avaluatiu. Les emocions, en aquest sentit, són una ajuda per a la raó (Evans 2002: 501). I, esclar, parlar un dialecte o un altre en el conjunt dels dialectes que hi ha dins «la» llengua (i aquí «dialectes» equival a «llengües per parlar» i «llengua» equival a una mera construcció ideològica) condiciona l’actuació en un o altre espai de relació. Sentim cadascuna de les llengües d’una manera particular perquè ens fa actuar d’una manera també particular en l’espai de relació adequat. En aquest sentit, les diferents identitats de cadascú permeten que ens encarnem, de maneres diferents, en els mons en què vivim. Per això la variació lingüística determina el benestar dels parlants.
La segona pregunta és aquesta: quan hem acceptat que les llengües son entitats complexes que condicionen el benestar dels parlants, com hem de reconsiderar el concepte de «llengua»? Es refereix només a la llengua oficial, la que ocupa el lloc més alt en les relacions de poder, la que serveix de referència per situar-nos en un lloc o altre de l’estructura social –allò que abans he anomenat la langue–, o es refereix també a tots els altres registres i dialectes que conté i, a més, també a aquelles altres llengües que no han assolit una estandardització completa,5 que utilitzem en funció de cada context comunicatiu? Si el benestar lingüístic depengués d’una relació satisfactòria entre espais d’interacció, identitats i lectes, i creiem que és així, els drets lingüístics no només haurien de contemplar les llengües, en el sentit clàssic del mot (aquí es tracta dels drets interlingüístics), sinó també de tot el material lingüístic que hi ha a dins, és a dir, els dialectes, els registres, les llengües orals, les noves formes lingüístiques lligades a les noves tecnologies, etc. (aquí es tracta dels drets intralingüístics). No podem oblidar que en un territori es parlen moltes coses. Algunes es relacionen amb la llengua pública perquè són la base a partir de la qual aquesta s’ha construït (són els dialectes i els registres de la llengua), d’altres, que també són històriques en el territori, han estat alternatives a la llengua pública oficial (i, per tant, hi han conviscut sovint conflictivament) i d’altres, finalment, formen part del que hem anomenat la nova diversitat, que és el producte dels moviments migratoris recents o també del llenguatge produït per les noves tecnologies de la comunicació. És evident que un estudi complet de la representació social de la llengua –i aquí, «llengua» comprèn tots els repertoris amb què es pot interactuar lingüísticament en un espai comunicatiu– hauria tenir en compte tota aquesta nova realitat complexa que es correlaciona, esclar, amb la complexitat identitària.
Una llengua sense parlants i sense lectes en contacte, que és on es produeixen el canvi i la variació (Beckner et al. 2009: 9, Blyte & Croft 2009), és una llengua morta, com el llatí actual (totalment estable). Però com que la lingüística moderna ha viscut obsessionada per disposar d’una llengua fàcil de descriure, ha tendit a oblidar-se dels parlants i dels seus problemes. Els parlants no viuen sols (ni solen parlar sols) i, per tant, els idiolectes, que són tots singulars i diferents, tan bon punt entren en un procés d’interacció, per petita que sigui, comencen a integrar-se en una escala superior en la qual augmenta la convergència: d’un jo i un tu inicials, es passa, com a mínim, a un nosaltres, i, finalment, a un hom impersonal (Agresti 2005: 53-77). La interacció és un procés que duu d’un espai desordenat, poblat per un conjunt de lectes diferents els uns dels altres, tot i que regulars internament (i remarco que, quan parlo de desordenat, em refereixo a l’espai i no pas a cadascun dels lectes), a una progressiva i relativa similitud lectal. Les entitats que interactuen a un mateix nivell canvien en entrar en contacte i originen, a través de la convergència, una nova entitat d’un nivell superior. Aquesta convergència es basa en l’ús i, doncs, en la interacció, on es posen el contacte dos o més lectes. «En la llengua, les estructures lingüístiques –sons, paraules i construccions– es repliquen cada vegada que obrim la boca; és a dir, la replicació i la variació es produeixen quan s’utilitza la llengua per aconseguir accions conjuntes entre els éssers humans d’una mateixa comunitat» (Beckner et al. 2009: 9). Però és evident que la interacció es pot produir entre individus sense cap mena de preeminència de l’un sobre l’altre, i en aquest cas el canvi reflecteix estrictament l’estructura de la xarxa que delimita l’espai de comunicació, o pot produir-se entre individus que tenen un pes i un prestigi diferents i, aleshores, el canvi és esbiaixat. Però en tot cas, sempre és el contacte entre lectes allò que provoca el canvi i la convergència.
La convergència ens duu a plantejar-nos un problema d’escales lingüístiques on en cada nova escala s’originen entitats d’una magnitud superior i, per tant, més persistents, a canvi de reduir-ne el nombre i també la distància que hi ha entre els seus elements (Coen 2013: 21-44, Taleb 2012). Les entitats lingüístiques d’aquestes escales –dialectes de magnituds i nivells diferents– es correlacionen amb els espais d’interacció. Sense entrar en massa detalls, pensem en espais reals, que poden canviar al llarg del temps, com la família, els amics del carrer, els amics de l’escola, el mercat, el poble, el bisbat, la regió, el comtat, el regne, la nació, etc. Es tracta, en definitiva, d’espais físics en els quals els parlants se situen i en els quals es produeix la interacció que produeix la convergència i, doncs, una entitat lingüística més gran. Cada espai, en conseqüència, té una dimensió social i integra la història. Aquests dialectes no són, com tampoc no ho són ni els espais ni les comunitats que hi interactuen, excloents i, per tant, cada parlant viu en diversos espais i té diversos lectes a la seva disposició per fer-ne un ús adequat. Per això els parlants sempre es veuen obligats a seguir alguna normativa perquè hi ha d’haver una correlació entre espai i tria lingüística. La interacció, a més, és allò que produeix, amb el canvi convergent, l’acostament necessari entre idiolectes per originar dialectes i l’acostament necessari entre alguns d’aquests dialectes per originar uns altres dialectes d’una magnitud més gran o, ocasionalment, fins i tot, una llengua. En tots els casos, les entitats acaben tenint, en un sentit witgensteinià, «un aire de família»6 i constitueixen unes unitats a les quals sempre correspon una determinada visió del món.
Ho han explicat molt bé Pablo del Río i Amelia Álvarez (2016: 23-24):
En concordancia con la propuesta centrada en la actividad que acabamos de exponer, Peter Tulviste (1988) mostró que la hipótesis Sapir-Whorf (que sostiene que cada lengua prefigura una estructura mental) halla respaldo en la convergencia entre los sistemas lingüísticos y los sistemas de actividad. Desde la perspectiva vygotskiana el habla es en realidad un sistema de mediaciones para ver y hacer cosas, para actuar mediante signos. Si eso es así, el sistema de la lengua será siempre idiosincrásico, pues cada persona ha aprendido y domina directamente sólo aquéllos términos y estructuras que ha tenido que operar en las actividades y escenarios de su vida. En ese sentido podríamos decir que se aprenden y poseen lenguas personales para agendas de actividad y experiencias de vida personales. No sabemos francés, inglés o ruso, sino que hemos aprendido a desenvolvernos en ciertos ámbitos en francés, en inglés o en ruso. Es desde esos repertorios personales y biográficos de la parole (por acudir a la perspectiva saussuriana) desde donde todos transferimos y generalizamos la langue. Pero aún cuando ya contemos con la estructura así adquirida y generalizada de la lengua, cada competencia lingüística es biográfica e ideográfica. Cada persona y cada grupo familiar, profesional, comunitario, cada cultura en suma, dentro de una lengua, posee biografías y sociobiografías lingüísticas distintas que se reflejan en las grandes diferencias entre los hablantes de una lengua.
Las lenguas son pues flujos colectivos de lenguas personales y grupales y no constituyen sistemas homogéneos y fijos.
Algú ha dit, i no sé trobar ni qui ni on, que les llengües són «la centralització d’allò que ja existeix en estat difús». La figura 2 intenta de reflectir parcialment aquestes idees i diferents resultats del procés de construcció d’una llengua:
Figura 2.
Si els individus i els conjunts d’individus es van integrant en unitats d’escala superiors, podem considerar que una llengua és una successió d’entitats (idiolectes o dialectes), d’una magnitud cada vegada més gran, més artificial i més estable. Aquesta multiescalaritat lingüística, que és un correlat de la multiescalaritat de l’espai d’interacció i es lliga a formes de vida particulars,7 és representada pel camí que va, utilitzant la terminologia tradicional, dels idiolectes als subdialectes i als dialectes (amb un grau d’escalaritat interna força divers) i, finalment, a «la llengua». És la idea que «las lenguas son pues flujos colectivos de lenguas personales y grupales», a la qual es referien Del Río i Álvarez.
Pier Paolo Pasolini va destacar el paper dels espais de comunicació en la construcció d’escales lingüístiques (llengües personals) anteriors, i després simultànies, a la llengua col·lectiva. Aquest fragment ho explicita prou bé:
Sappi.
Amare il ceppo. Amare il festone di vite.
Amare la nuca dei tuoi coetanei: tosata.
Amare la linea tra campi e paese
(con qualche sacro recinto, per pascoli domestici)
Amare il muretto. Amare il casolare a forma di chiesa,
col fienile, e il brolo col suo odore acido di letame.
Ubi amor, ibi oculis. Amare molto ciò che muore [...]
Sappi.
Amare la povertà. Amare l’estraneità del povero
alla classe dominante. Amare la sua alterità
come cultura popolare.
Amare la sua dura camicia lavata e stirata. Stinta.
Amare i suoi calzoni neri di rigatino. Amare
le toppe di quei calzoni. Amare la mora.
Il vino (il C.; il M. del pergolato di casa).
Tutti i vecchi la sera sulla soglia;
più tardi sul seggiolone: da Padri a Santi [...]
Il volgar’eloquio: amalo.
Porgi orecchio, benevolo e fonologico,
alla lalìa («Che ur a in!»)
che sorge dal profondo dei meriggi
tra siepi asciutte
nei Mercati - nei Fori Boari -
nelle Stazioni - tra Fienili e Chiese
Poi si spegne - e col sospiro
d’un universo erboso - si riaccenderà
verso la fine dei crepuscoli
Però és evident que la pervivència d’aquest flux de llengües que, acompanyant els parlants s’encarnen en els diferents espais de comunicació depenen de la pervivència d’aquests espais. Per això Pasolini veia tan difícil el manteniment dels dialectes en una societat global consumista...
existe todo un clima nacional de proporciones gigantescas que hace que estos jóvenes de Corleone se avergüencen del dialecto, y forma parte de este genocidio al que me refería. El siciliano ha sido destruido a través de este genocidio, y los jóvenes de Corleone quieren ser como los milaneses, es más, ya lo son, tienden a serlo, y el motivo de la destrucción del siciliano no se debe a la escuela, o al menos no solo a ella, sino que se debe a este nuevo centralismo lingüístico, debido al centralismo consumista (Pasolini 2017: 92-93).
Dues qüestions importants.
La primera. Quan la integració d’un dialecte en una entitat més gran es produeix d’una manera natural no planificada, és a dir, quan només es produeix a través de la convergència originada per la interacció, mai no origina individualitats plenament utilitzables. Dit d’una manera senzilla: no hi ha cap parlant que pugui alliberar-se totalment de la seva llengua individual per passar a utilitzar un nivell de llengua col·lectiu. Per això hem introduït el «desordre» en la llista de les característiques de la langue. Ja podeu veure que la magnitud de cada nivell escalar està condicionada per l’espai que fa possible la interacció i que, a més, pot formar part d’una unitat d’una magnitud superior. No podem oblidar que vivim en espais diversos de magnituds molt diferents. Un mercat medieval, per exemple, és un espai d’interacció que origina un dialecte (un conjunt d’idiolectes amb un aire de família amb una magnitud petita, però més gran que la de la llengua de la família, que ja és més gran que la de cada individu). Seguint aquesta lògica, un bisbat seria un espai d’interacció que podria incloure uns quants dialectes d’una magnitud més petita que, junts, han format una entitat d’una magnitud més gran. I així successivament. Cada entitat és un producte històric que presenta rastres dels nivells més petits que ha integrat i introdueix rastres en els nivells més grans als quals s’ha d’integrar. En aquest sentit, les frases fetes, els refranys, la literatura, les cançons populars, la toponímia, l’antroponímia, alguns trets lingüístics aparentment antics, no generals, o simbòlics, etc. prenen una importància extraordinària.8 Cada estadi sincrònic resumeix els estadis anteriors, com si es tractés d’un palimpsest. Cal destacar que la representació social d’un objecte només té sentit en espais col·lectius en cadascun dels quals els individus del grup, com a mínim fins fa ben poc de temps, compartien un gran inventari de convencions comunicatives –gestos, elements lingüístics, i una certa lògica– que els permetien comunicar-se amb èxit (Tomassello 2014: 98). Quan compartien, per tant, una determinada apropiació del món i, en conseqüència, una identitat. Hi insisteixo: això és així en cada espai de relació.
En una situació com aquesta, «les llengües», siguin de l’escala que siguin i per tant també els dialectes, només poden ser abstraccions. Per això abans he insistit que són entitats que ni són utilitzables ni tenen possibilitat d’existir sense les parts a partir de les quals s’han format, que és allò que realment fem servir quan parlem. Són, per tant, una mica com una nina russa, que no és cap de les peces que la integren: ni equival a la peça més petita, la nina de dins de tot, ni a la més gran, la nina de l’exterior, ni a les del mig. Cap nina, tota sola, no és una nina russa perquè, de fet, una nina russa no és una nina sinó que és, inevitablement, un conjunt de nines de mides diferents, de la més petita a la més gran, que poden incloure’s l’una dins de l’altra. Cada figura és una nina però totes juntes no són una nina sinó que són una nina russa, una matrioixca, que és tota una altra cosa.
La segona qüestió. Què passa quan la integració no es produeix d’una manera natural? Com tots sabem, en alguns casos, no en tots, els lingüistes han estat capaços de construir un artefacte que tothom pot utilitzar, inicialment en el registre escrit però més tard també en alguns registres orals formals, que ha tendit, o s’ha forçat que així passés, a passar a ser percebut com «la llengua de veritat», compartida per tots els parlants. Aquesta compartició és un correlat de l’homogeneïtzació grupal que comporta una cultura que implica una ment col·lectiva (Lotman 2014). Fixem-nos que en aquesta nova situació la unitat construïda amb la llengua escrita sí que pot ser utilitzada en la comunicació. Dient-ho ràpidament, en l’escriptura, la llengua és també un idiolecte. Un tot que manté una relació isomòrfica amb una part perquè la llengua pública és, també, un dialecte. D’una manera artificial, l’espai del desordre (la langue que només podia originar una mitjana del conjunt dels dialectes) es converteix en l’espai de l’ordre en el qual s’ha consolidat un únic dialecte escrit, nou, homogeni i regular, que acaba essent considerat «la llengua». Com he comentat abans, sempre m’imagino «la llengua», aquesta llengua artificial, com una mena de Pac-Man. Un Pac-Man és aquell protagonista d’un vídeo-joc popular que té forma de bola groga amb boca grossa i està destinat a devorar totes les boles del laberint. Diguem que el Pac-Man és un endrapa-boles. En el món modern, la llengua construïda sol anar acompanyada d’una ideologia que la impulsa a convertir-se en un endrapa-dialectes.
Cal fer tres advertències.
En primer lloc que cada dialecte és definit per la seva «indexicalitat» (Silverstein 2003) o, tal com ho explicaria Agresti (2014a: 9), per la seva inscripció en un context d’interacció del qual depenen les regles discursives i, amb tota seguretat, la qualitat i la forma de transmissió/recepció del coneixement. En segon lloc, que la història és reversible: un dialecte/llengua pot, a la fi, codificar-se de dues maneres diferents i esdevenir dos dialectes/llengües en el nivell posterior (cas del gallec i del portuguès). En tercer lloc, que els parlants d’un territori poden disposar de llengües diferents, en el sentit més tradicional del terme, i, en conseqüència, triar quina utilitzen en cada cas. El multilingüisme és, ara molt més que sempre, inevitable.
La figura 2 intentava representar les etapes amb què els lectes es van agru-pant en entitats de nivells superiors, que en el nostre exemple només van, per fer-ho senzill, d’1 a 5. Una llengua, en el sentit ampli, no és només la llengua oficial estàndard, pretesament comuna perquè és imposada a l’escola, sinó també totes les variants que conformen el que parla habitualment la gent en funció del context i que tenen un clar contingut històric. Per això la figura 2 pot induir a un error perquè sembla com si, en produir-se aquesta integració, cadascun dels nivells inferiors fos substituït pel superior i, per tant, fos eliminat. Però això, com ja hem dit, no és ben bé així. Les entitats de cada escala se sobreposen les unes sobre les altres sense desaparèixer necessàriament. Per això cada parlant disposa d’un conjunt de dialectes de magnitud i de característiques relacionals diferents i pot utilitzar-los tots, triant el més convenient en funció del context. De fet, saber una llengua implica saber com fer correspondre espai d’interacció, nivell social i nivell lingüístic. És, com diria Pasolini (2017: 61), «una lalìa (“Che ur a in!”) che sorge dal profondo dei meriggi tra siepi asciutte - nei Fori Boari - nelle Stazioni - tra Fienili e Chiese [...] nei Mercati». En aquest sentit, la figura 3 reflectiria millor que la figura 2 aquesta definició de llengua:
Figura 3.
Per això cal que s’estudiï com són percebuts els dos components extrems de la llengua: el col·lectiu, artificial i estandarditzat, i la resta. Quina és la representació de la llengua catalana que es fan els parlants de cadascuna de les comunitats? Fan una diferència entre la llengua estàndard, artificial i apresa planificadament, i els dialectes, naturals i apresos inconscientment? Hi ha dife-rents representacions dels dialectes segons a) la magnitud, b) els nuclis poblacionals al voltant dels quals es parlen, o c) la distància que presenten en relació a la llengua col·lectiva? En la representació de la llengua, hi tenen un paper fonamental les fronteres? Fins a quin punt es relacionen la llengua i els dialectes amb formes de vida particulars? Els dialectes representats, condicionen el benestar dels parlants? I la llengua estàndard? Aquestes preguntes, sobretot en el cas d’una llengua que encara no ha arribat a una situació normal, són incòmodes. En el cas de la llengua catalana, pensem només en la qüestió dels dialectes i l’estàndard o en la dels noms de la llengua. Però només si ens fem aquestes preguntes podrem explicar-nos el per què de la llengua. Modest Prats ho va explicar molt bé, encara que fent referència a altres coses en la seva Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística:
Per què no la deixem morir en pau (la nostra llengua)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hem de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibilitat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables, aquests interrogants, no anirem gaire enllà (Prats 1989).
4.A TALL DE CONCLUSIONS
La manera d’entendre la llengua que he plantejat origina dues reflexions importants.
La primera es relaciona amb la idea que la capacitat de mantenir un sistema social multiescalar (tant pel que fa a les identitats, com pel que fa als espais d’interacció o a les llengües que s’hi utilitzen) depèn d’una cognició social capaç de gestionar correctament i simultàniament diversos nivells grupals i, per tant, de gestionar també els dialectes que s’han d’utilitzar en cada cas. La indexicalitat i la variació lingüística, per tant, depenen d’un cervell amb un gran nombre de neurones corticals (uns 86 bilions) que els faciliten donar suport a les capacitats cognitives que possibiliten viure escalarment (Dunbar 2014: 81, Herculano-Houzel 2016). Això vol dir estar dotat d’una teoria de la ment molt més complexa que la dels primats no humans que, en el cas dels micos és d’un únic nivell, en el cas dels ximpanzés i orangutans de 2 o 3, i en el cas dels humans de 5 o 6 (Corballis 2014). La capacitat de mantenir aquests sistemes socials de múltiples nivells depèn del desenvolupament sociocognitiu de cada espècie, perquè condiciona el nombre de nivells que es poden gestionar simultàniament i, per tant, depèn de tenir un cervell amb la riquesa neuronal (Herculano-Houzel 2016) que ho fa possible. Fixem-nos, i això és fonamental, que el fet de poder situar-se en espais de trobada de característiques i magnituds diferents facilita que els homes puguin utilitzar la diversitat lingüística per funcionar en una dinàmica de fusió-fissió i, doncs, adaptar-se a la situació, formant grups de magnituds diferents. Una mica com també fan alguns ocells, que utilitzen diferents idiolectes/dialectes/llengües –ara no fa el cas quin nom utilitzem– per agrupar-se en funció de l’espai d’interacció; en el cas dels ocells, els espais per a menjar. Per això, en un capvespre de quan arriba el fred, aquelles volades d’estornells són tan fascinants. Els homes, per tant, seríem una espècie caracteritzada per viure organitzats d’una manera escalar, als quals correspondrien grups i llengües també organitzats escalarment. Una xarxa neuronal molt ben organitzada en el cervell, alimentada per la ingesta de productes cuinats altament energètics, ens hauria permès moure’ns en aquesta complexitat. Fa uns anys vaig fer una xerrada a Mèxic que es titulava així: «Por qué los monos que cocinan se apasionan por las lenguas?». Ho vaig fer per provocar i atraure una mica l’atenció dels assistents. Suzana Herculano-Houzel acaba el capítol 11 de The Human Advantage amb aquest fragment (Herculano-Houzel 2016: 197-198):
Bé, i nosaltres, els homes, què tenim que no tinguin els altres animals que pugui explicar els nostres avantatges cognitius? Un gran nombre de neurones corticals ...I quina cosa que cap altre animal faci ens ha permès d’esdevenir humans? Deixar d’enganyar, raonar, planificar, comptar, usar una llengua, tot això ho fan també, fins a certs límits, altres animals. Però nosaltres cuinem el que mengem i aquesta és una activitat exclusivament humana que ens ha permès de passar per sobre de la tanca que encara frena l’evolució de totes les altres espècies i ens ha posat en un camí evolutiu diferent del de tots els altres animals. Com Michael Pollan va dir a la revista Smithsonian: «Claude Lévi-Strauss i Brillat-Savarin van tractar la cuina com una metàfora de la cultura, però si Wrangham té raó, la cuina no és només una metàfora de la cultura sinó que n’és una autèntica pre-condició». Per tant, agraïm al nostre ancestre, l’homo culinarius, el do de les neurones que ens ha atorgat, i respectem com cal la cuina.
La segona reflexió es relaciona amb una sensació d’incomoditat que produeix tot el que he dit. Ja fa uns quants anys, només 27!, que en la meva intervenció en el Primer Col·loqui de Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua de l’any 1991 deia això (Nadal 1995: 46):
Aquesta creença en l’existència d’una única «llengua», per mitjà de la qual s’expressa la col·lectivitat, es basa en una visió enormement reduccionista i difícil de sostenir. Si la «gramàtica històrica» va eliminar del seu camp d’interès qualsevol referència al comportament social en nom, paradoxalment, del caràcter social de la langue, la història externa de la llengua ha eliminat, també en nom del caràcter social dels fenòmens lingüístics, tota referència als usos no escrits.
Ara m’adono que sempre he donat voltes a la mateixa cosa: les parts i el tot, les llengües individuals/naturals i la llengua col·lectiva/construïda. Vaja!, les formigues i els formiguers. En aquesta reflexió que no acaba mai, sempre he considerat que una llengua, si no viu en el marc del que podríem anomenar un cert comunisme lingüístic, no té massa possibilitats de supervivència. Això ho podem comprovar veient com la impremta va fer inevitable l’eixamplament del mercat i, doncs, la construcció i l’ús de llengües col·lectives per a grups d’una escala major. Llengües escrites, això sí. Aquesta llengua escrita, la langue en aquestes reflexions, és fonamental en la història d’una llengua. Però els parlants hi són, tenen la seva llengua particular, el seu dialecte i tot sovint el viuen apassionadament. On hem de buscar l’equilibri que asseguri, d’una banda, el benestar de cada parlant amb seva llengua particular i, de l’altra, la persistència de la llengua construïda, que és de tots i no és de ningú? Totes són la llengua. Com aquella nina russa que no és res si no hi ha, juntes, les nines de dintre i la de fora. Aquesta és la gran qüestió en la història d’una llengua.
BIBLIOGRAFIA
ACEDO-CARMONA, Cristina; Antoni GOMILA (2016): «A critical review of Dunbar’s social brain hypothesis», Revista Internacional de Sociología, vol. 74, núm. 3.
AGRESTI, Giovanni (2005): Lingua e polis. Configurazioni linguistiche e configurazioni sociali nel francese contemporaneo, Roma, Aracne.
— (2014a): «Changer le monde par le discours. Observations générales et remarques sur l’occitan contemporain», dins Jean François Courouau, François Pic i Claire Torreilles (eds.), Amb un fil d’amistat. Mélanges offerts à Philippe Gardy par ses collègues, disciples et amis, Toulouse, Centre d’Étude de la Littérature Occitane, pp. 61-74.
— (2014b): «Actualité des racines. Pour une linguistique du développement social», Cahiers de Recherche de l’École Doctorale en Linguistique Française, 8 (Ruggero Druetta i Caterina Falbo, eds.), Trieste, Edizioni Università di Trieste, pp. 13-39
BECKNER, Clay; R. BLYTHE, J. BYBEE, M. H. CHRISTIANSEN, W. CROFT, N. C. ELLIS, J. HOLLAND, J. KE, D. LARSEN-FREEMAN, T. SCHOENEMANN (2009): «Language is a Complex Adaptive System: Position Paper», dins Ellis & Larsen-Freeman (eds.), Language as a Complex Adaptive System, pp. 1-26
BISHOP, Michael A. (2015): The Good Life, Oxford, Oxford University Press.
BLOMMAERT, Jan (2015): «Chronotopes, scales and complexity in the study of language in society», Tilburg Papers in Culture Studies, 121, 24 pp.
BLOMMAERT, Jan; Ben RAMPTON (2011): «Language and superdiversity: A position paper», Working Papers in Urban Language and Literacies, 70, pp. 1-22.
BLYTHE, Richard A.; William A. CROFT (2009): «The Speech Community in Evolutionary Language Dynamics», dins Ellis i Larsen-Freeman (eds.), Language as a Complex Adaptive System, pp. 47-63.
CLG (1983): Ferdinand DE SAUSSURE, Corso di Linguistica Generale, versió italiana i edició a cura de Tullio de Mauro, Roma-Bari, Laterza.
— (1990): Ferdinand DE SAUSSURE, Curs de lingüística general, versió catalana i edició a càrrec de Joan Casas, Barcelona, Edicions 62.
COEN, Enrico (2013): De las células a las civilizaciones, Barcelona, Crítica.
CORBALLIS, Michael C. (2014): La mente recursiva, Biblioteca Buridán.
COUROUAU, Jean-François; François PIC, Claire TORREILLES (eds.) (2014): Amb un fil d’amistat. Mélanges offerts à Philippe Gardy par ses collègues, disciples et amis, Toulouse, Centre d’Étude de la Littérature Occitane.
DANTE, Alighieri (1995): De vulgari eloquio. Edició bilingüe, versió catalana de Pep Gómez Pallarès, Vic, Eumo / Universitat de Girona.
DEL RÍO, Pablo; Amelia ÁLVAREZ (2016): «Y el verbo se hizo carne... Una aproximación eco-vygotskiana a la adquisición del lenguaje», PTCEDH Working Papers, vol. 12, 1.
DUMBAR, Robin (2014): Human Evolution, Londres, Penguin Books.
ELLIS, Nick C., i Diane LARSEN-FREEMAN (2009): Language as a Complex Adaptive System, Michigan, Alister Cumming.
EVANS, Dylan (2002): «The Search Hypothesis of Emotion», Brtitish Society for the Philosophy of Science, 53, pp. 497-509.
FAVÀ, Albert; Joaquim TORRES (2015): Llengua i sobiranisme. Una anàlisi sociolingüística sobre les dades del Centre d’Estudis d’Opinió, CEO, Generalitat de Catalunya
FELIU, Francesc (en premsa): «La persistència de la llengua antiga i la vertebració de les comunitats lingüístiques», X Col·loqui Internacional: Problemes i mètotes d’Història de la llengua. La complexitat lingüística, celebrat a la Universitat de Girona el 27, 28 i 29 de juny de 2016.
FELIU, Francesc; Josep M. NADAL (2014): «Des inventions nécessaires. Éloge de la linguistique», dins Josep M. Nadal, Anne-Marie Chabrolle-Cerretini i Olga Fullana (eds.), L’espace des langues, París, L’Harmattan, pp. 11-26.
GAMBLE, Clive; John GOWLETT, Robin DUNBAR (2014): Thinking big. How the Evolution of Social Life Shaped the Human Mind, Londres, Thames & Hudson.
GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2015): L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques, Barcelona, Biblioteca Tècnica de Política Lingüística.
GRAMLING, David (2016): The invention of Monolingualism, Nova York / Oxford, Bloomsbury.
GRAMSCI, Antonio (1966): «Notes per a una introducció a l’estudi de la gramática», dins Cultura i literatura, versió catalana de Jordi Solé Tura, Barcelona, Edicions 62, pp. 263-271.
HERCULANO-HOUSEL, Suzana (2016): The Human Advantage. A new understanding of how our brain became remarkable, Cambridge MA, MIT University Press.
KIVISTO, Peter; Thomas FAIST (2010): Beyond the Border: the Causes and Consequences of Contemporary Immigration, Thousand Oaks (CA.), SAGE Publications.
LOTMAN, Jurij M. (2014): La cultura come mente collettiva, Rimini, Guaraldi.
MAKONI, Sinfree, i Alastair PENNYCOOK (eds.) (2006): Disinventing and Reconstituting Languages, Clevedon (England), Multilingual Matters.
MILIAN I MASSANA, Antoni (2010): Drets lingüístics per a tothom. Estudis de dret lingüístic, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner.
NADAL, Josep M. (1995): «El concepte d’Història de la Llengua», dins Sadurní Martí i Francesc Feliu (eds.), Problemes i mètodes de la Història de la Llengua, Barcelona, Quaderns Crema, pp. 39-74.
— (2012): «I si escric llengua, veus?, el dolor em trenca l’ànima.» Per què vivim les llengües amb tanta passió?, Barcelona, IEC.
NADAL, Josep M.; Pilar MONREAL, Santiago PERERA (2013): «Emotion and Linguistic Diversity», Procedia - Social and Behavioral Sciences, 82, 106, pp. 614-620.
PASOLINI, Pier Paolo (2017): Vulgar lengua, versió espanyola de Salvador Cobo, Ediciones El Salmón.
PERERA, Santiago; Pilar MONREAL, Josep M. NADAL (2016): «Catalan language and social representations: affective experiences», treball inèdit, presentat al Research Committee 25 Language & Society. III Forum of Sociology. International Sociological Association. Viena, juliol 2016.
PRATS, Modest (1989): Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística, Barcelona, Fundació de la Caixa de Barcelona, col. Cultura i Entorn, núm. 3. [Reeditat a Prats (2009).]
— (2009): Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes, a cura de Francesc Feliu, Girona, CCG Edicions, pp. 424-436.
SILVERSTEIN, Michael (2003): «Indexical order and the dialectics of sociolinguistic life», Language & Communication, 23, pp. 193-229.
TALEB, Nassim N. (2012): Antifrágil. Las cosas que se benefician del desorden, Barcelona, Paidós.
TOMASELLO, Michael (2014): A Natural History of Human Thinking, Cambridge/Massachussets/Londres, Harvard University Press.
TULVISTE, Peter (1991): Cultural-historical, development of verbal thinking, Commack (N.Y.), Nova Scientia Publishers.
VERTOVEC, S. (2010): «Towards post-multiculturalism? Changing communities, contexts and conditions of diversity», International Social Science Journal, 199, pp. 83-95.
