Читать книгу Nunc dimittis - AA.VV - Страница 16

1. Citaré el Cours a partir de dues fonts: CLG 1983, que correspon a l’edició italiana de Tullio de Mauro i CLG 1990, que correspon a la versió catalana i edició a càrrec de Joan Casas.

2. En les citacions tretes de la versió catalana he canviat llengua i parla per langue i parole, com també fa Tullio de Mauro en l’edició italiana del Cours. Són dos termes francesos que solen utilitzar-se en textos escrits en altres llengües. Jo, però, els he mantingut en lletra cursiva.

3. No deixa de ser significatiu que a la Catalunya actual es declarin independentistes un 70’7 de catalanoparlants, un 26’4% dels que es declaren catalano- i castellanoparlants i, només ho facin un 13’8 dels que es declaren exclusivament castellanoparlants (Favà i Torres, 2015).

4. En el paràgraf dedicat a «Els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional» exposa els acords internacionals: la Carta de les Nacions Unides (26 de juny de 1945), la Declaració Universal dels Drets Humans (10 de desembre de 1948), el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (16 de desembre de 1966), el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (16 de desembre de 1966), la Convenció Relativa a la Lluita contra les Discriminacions en l’Esfera de l’Ensenyament (14 de desembre de 1960), la Convenció sobre els Drets del Nen (20 de novembre de 1989), i la Declaració sobre els Drets de les Persones que Pertanyen a Minories Nacionals o Ètniques, Religioses i Lingüístiques (18 de desembre de 1992). Cap d’aquests acords es planteja els drets lingüístics més enllà de les llengües, en un sentit molt tradicional: les llengües elaborades i codificades. Els dialectes o les llengües més marginals no són objecte de cap mena de consideració perquè ni existeixen.

5. En comptes de «llengua» avui sol parlar-se de repertoris per fer referència a l’enorme gamma de possibilitats lingüístiques que, segons el context, pot utilitzar el parlant.

6. Cal advertir, però, que a partir de l’escriptura, el dialecte o la llengua esdevé un artefacte compartit per tots els parlants que, a més, pot canviar seguint una planificació (una mica com la selecció artificial darwiniana). Aquest artefacte compartit és, de fet, un prototip referencial i, en conseqüència, condiciona el canvi.

7. Em sembla que Blommaert (2015) es refereix a això amb l’afirmació que el cronotop (el registre lligat a un espai i un temps) és filtrat per l’escala, és a dir, pel context.

8. És significatiu que Gramsci (1966: 266-267) ja hi insistís: «Hi ha una qüestió a la qual potser no es dóna tota la importància que mereix: és la qüestió de la part de “paraules” versificades que són apreses de memòria en forma de cançonetes, fragments d’òpera, etc. És notable que el poble no es preocupa d’aprendre bé de memòria aquestes paraules, les quals són, sovint, anti-quades, barroques i extravagants, sinó que les redueix a una mena de reguitzell, útil, únicament, per a recordar el motiu musical».