Читать книгу La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí - AA.VV - Страница 7

¶ ¹ Els documents àrabs conservats en els arxius històrics actuals d’arreu de l’antiga Corona d’Aragó són identificats i catalogats individualment, per la seua singularitat i excepcionalitat. Vegeu la col·lecció de documents àrabs de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (a partir d’ara: ACA) o el treball de recuperació de testimonis en llengua àrab dut a terme per Ana Labarta i Carme Barceló, citades a la bibliografia final. L’edició dels documents que ací presentem ens planteja el problema de la transcripció literal dels noms propis hispanoàrabs o islàmics copiats per escrivans avesats i formats en llengua llatina o vulgar. Com apunta Ana Labarta, cada mot havia estat un element codificat inicialment en el sistema àrab i que, transmès oralment, era tornat a codificar per una altra persona en el sistema llatí. El que contemplem és, per tant, la interpretació segons la fonologia catalana d’un nom propi pronunciat en una altra llengua, l’àrab hispànic, a la qual no s’adapten gens bé els grafemes llatins; uns sons que, a més, els escrivans, desconeixedors de la llengua àrab, tampoc no distingien correctament. Com a conseqüència, són constants les vacil·lacions, reflectides en les múltiples variants gràfiques donades a un mateix nom o cognom, i en els ratllats o sobreescrits a posteriori. Per reflectir fidelment aquell fenomen, el noms propis hispanoàrabs del diplomatari han estat transcrits seguint literalment l’original, amb totes les seues variants.

¶ ² Vegeu Honori GARCIA I GARCIA, «La gobernación foral deça lo riu d’Uxó», Boletín de la Sociedad Castellonenca de Cultura, XIV (1933), p. 426. ¶ ³ És conegut el passatge descrit en la crònica de Jaume I, vegeu els capítols 249 a 253 del Llibre dels feits del rei en Jaume. Edició a cura de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera; revisió històrica de Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007, pp. 318-320. ¶ ⁴ De fet la primera cita cronística d’Uixó és d’un poc abans en la presa d’Almassora, quan el rei comenta que a l’octubre (probablement de l’any 1234, tot i que hi ha discrepàncies entre historiadors) poc després d’una cavalcada a la Ribera del Xúquer, mentre feien embats i guerrejaven en Onda, Nules, Uixó i Almenara, no varen gosar endinsar-se a la serra d’Espadà. Vegeu el capítol 189 del Llibre dels feits..., p. 269 i nota 1208. ¶ ⁵ De les treves i tractats de rendicions en parla Robert I. BURNS a L’Islam sota els croats. Supervivència colonial en el segle XIII al Regne de València, València, Eliseu Climent, 1990, vol. 1, pp. 212-227, 266-272, fa referència a les condicions de capitulació pactada entre el rei en Jaume i els sarraïns d’Uixó.

¶ ⁶ Les cites estan extretes de l’edició mencionada del Llibre dels feits, pp. 318-319. ¶ ⁷ La institucionalització de la batllia ve descrita a la rúbrica XVIII del Furs: «Batle e la Cort», cfr. Furs de València, a cura de Germà Colom i Arcadi Garcia, Barcelona, Barcino, 1970, vol. 1, pp. 162-164. Vegeu Leopoldo PILES ROS, Estudio documental sobre el Bayle general de Valencia, su autoridad y jurisdicción, València, Institució Alfons el Magnànim, 1970, a les pp. 36-48 detalla les àmplies facultats legals del batlle general sobre la comunitat musulmana. Els volums de la batllia custodiats a l’Arxiu del Regne de València testimonien la intervenció directa del batlle general de València en els assumptes dels oficials, alamí i jurats de l’aljama d’Uixó.

¶ ⁸ Vegeu Honori GARCIA I GARCIA: «Carta puebla de la Vall de Uxó por don Jaime I en agosto de 1250», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XIII (1932), pp. 168-176; Enric GUINOT, Cartes de repoblament medieval valencianes, València, Generalitat Valenciana, 1991, pp. 224-226; Vicent GARCIA EDO, La carta pobla de 1250 i el dret dels musulmans de la Vall d’Uixó, Vall d’Uixó, CEV, 2000, pp. 36-47 i 77-84. ¶ ⁹ Les restriccions dels moviments en són una prova. En el diplomatari es palesa en el cas de Çaat Almacet, moro d’Almacet, que ha de suplicar a l’infant permís per a traslladar-se a viure a la Vall d’Uixó, que li fou concedit (doc. 162 i doc. 209). Veure els permisos i llicències aconseguides per aquests mudèjars d’Uixó estudiats en Rosa Maria GREGORI ROIG, «Emfranchimus et franchos et inmunes facimus vos»: aproximació a la vida dels mudèjars d’Uixó a través d’uns privilegis de franquesa (segles XIVXV), Aigualit: Revista del Centre d’Estudis Vallers, núm. 15 (2017), pp. 165-211. ¶ ¹⁰ L’infant Martí fou emancipat el 7 d’agost de 1358, cfr. ACA, Reial Cancelleria (a partir d’ara: RC), Registre 1547, f. 5r-5v. Un cop emancipat l’infant queda sota la tutela de la seua mare Elionor de Sicília, per ordre del rei Pere el Cerimoniós, cfr. ACA, RC, Registre 1547, ff. 6r-7r. Vegeu la biografia feta per M. Teresa FERRER I MALLOL, «Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei de la dinastia barcelonina», en Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís de Casp, Barcelona, IEC, 2015, pp. 11-48, especialment per a la infantesa de Martí p. 15, nota 23. ¶ ¹¹ Na Maria era la primogènita del comte de Luna, Lope de Luna, a qui el rei havia premiat, per la seua lluita contra la Unió aragonesa, amb la creació d’aquell comtat (1348) i la governació vitalícia d’Aragó. Vegeu Áurea L. JAVIERRE MUR, María de Luna, reina de Aragón, Madrid, CSIC, Instituto Jerónimo Zurita, 1942, pp. 8-9. ¶ ¹² Les esposalles foren signades a Saragossa el 1361, ACA, RC, Registre 1547, ff. 38v-43v; i el casament a Barcelona el 1372, ACA, RC, Registre 1554, ff. 32r-36v, editat per A. L. JAVIERRE, Maria de Luna..., pp. 182-189. ¶ ¹³ Crònica de Pere III el Cerimoniós. Edició a cura de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera; revisió històrica de M. Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2014, vol. 4, p. 403. El 6 de juliol de 1372 s’escripturà a Barcelona, tant el matrimoni de l’infant Martí amb Maria, comtessa de Luna, com la respectiva concessió del dot per la Casa Reial, que incloïa, entre d’altres, la Serra d’Eslida i la Vall d’Uixó (que comprenia Castro i Alfondeguilla), cfr. ACA, RC, Registre 1554, ff. 32r-36r i 36v-38r.

¶ ¹⁴ La donació del comtat de Besalú incloïa la vila de Camprodon i el vescomtat de Bas, cfr. ACA, RC, Registre 1547, ff. 91v-92v i també 97r-100v, hem d’agrair a la companyera arxivera Beatriz Canellas l’estudi i totes les informacions i referències documentals relatives als títols de l’infant i posterior rei, Martí. Vegeu també ACA, RC, Registre 1578, ff. 145r-149v i 2026, ff. 7r-10r. ¶ ¹⁵ ACA, RC, Registre 1554, ff. 21r-24v, 66v-67v i 2102, ff. 5v-8r. ¶ ¹⁶ ACA, RC, Registre 1554, ff. 53v-55v, 55v-60v, 61r-62r i 109r-111v; i 1557, ff. 2v-4r. ¶ ¹⁷ ACA, RC, Registre 2102, ff. 12r-15v. ¶ ¹⁸ Enumerant tan sols les possessions atorgades al Regne de València, Martí posseïa, des dels dos anys Elx, amb el seu port del cap de l’Aljub i Crevillent (8 d’agost de 1358, ACA, RC, Registre 1547, ff. 7v-10v i 11r-13v; puntualitzant la donació anys després el 22 de gener de 1366, cfr. ACA, RC, Registre 2102, ff. 5v-8r). Després vingué el comtat de Xèrica (1372), senyoria formada per l’antiga baronia de Xèrica (Pina, el Toro, Suera, Fanzara, Veo i Eslida). A les quals el rei uní Xelva, Altura, les Alcubles, Gaibiel, el castell i vall d’Uixó (inclosa l’alqueria d’Alfondeguilla, s’adjuntarien Viver i Caudiel, un cop redimides l’any 1377, amb els rèdits del comtat de Besalú). I agregant-se l’heretat de sa mare, Elionor de Sicília (Alcoi, Llíria, Gorga i les valls de Seta i Travadell) i Penàguila, es conformà definitivament un patrimoni digne d’un infant del Casal reial. Rescabalant-lo dels diversos comtats que el rei intentà erigir al seu favor, sense èxit. Que foren els de Morella (1357-1366), que incloïa les seues aldees, Borriana i Suera a Aragó; el de la Plana (1368), que neix d’un heretament anterior fallit: el comtat d’Uixó (1356-1367: format per possessions a Aragó, Catalunya i a València pel castell i vall d’Uixó, Borriana, Castelló de Borriana, Vila-real i Nules), el nou comtat, dit de la Plana, incloïa Castelló, Vila-real, el castell i vall d’Uixó, drets i castell de Nules, Borriol, Onda, Artana, Betxí, Xilxes i Moncofa. La resistència i avalots de castellonencs i vila-realencs per no perdre la senyoria reial, comportà que no és consolidés el comtat de la Plana, i finalment, el rei atorgà al primogènit Joan, Vila-real, el castell i vall d’Uixó i els drets reials de Nules, permutant-los per uns territoris a Catalunya constituïts com a comtat de Besalú (1368-1377) a favor de l’infant Martí, com ja hem esmentat. Vegeu M. T. FERRER I MALLOL, «Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei...», pp. 16-23. ¶ ¹⁹ ACA, RC, Registre 1547, ff. 103r-106r. ¶ ²⁰ ACA, RC, Registre 1263, ff. 3v i 4r. ¶ ²¹ L’onze de maig Joan I el nomenà governador, cfr. ACA, RC, Registre 2102, ff. 15v-16v, i Registre 2026, ff. 19v-20v, tot augmentant les seues atribucions jurisdiccionals el 9 d’octubre de 1389, cfr. ACA, RC, Registre 2102, ff. 27v-28v i 2026, ff. 37r-38r. I el 6 de juliol lloctinent, cfr. ACA, RC, Registre 2102, ff. 16v-17v i 17v-18r; igualment ACA, RC, Registre 2026, ff. 20v-21v i 22r-v.

¶ ²² Una selecció de cites cronístiques sobre el rei Martí en M. Teresa FERRER I MALLOL, «El rei Martí i el seu regnat a través de textos de cròniques», en Martí l’Humà: el darrer rei..., pp. 901-962. ¶ ²³ Vegeu Honori GARCIA I GARCIA, Los orígenes del ducado de Segorbe, Castelló, Sociedad Castellonense de Cultura, 1933, p. 17, nota 1. ¶ ²⁴ Vegeu el document de les esposalles datades el 4 de juliol de 1361 i el de casament registrat el 7 de juliol de 1372, a més de dos documents datats el 6 de juliol de 1372, sobre el dot atorgat a na Maria, cfr. ACA, RC, Registre 1554, ff. 36v-38r i l’assignació de la seua cambra, Registre 1554, ff. 38v-41r. Sobre l’extensíssima base feudal patrimonial dels infants pactada des del 1361 al 1372 vegeu Francisco Javier CERVANTES PERIS, La herencia de María de Luna. Una empresa feudal en el tardomedievo valenciano, Sogorb, Ayuntamiento de Segorbe, 1998, pp. 27-33. La relació dels llocs que comprenia herència aragonesa del Comtat de Luna, cfr. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volums, sèrie general, 2650, 2651 i 2652. ¶ ²⁵ Cfr. Núria SILLERES, Maria de Luna. Poder, piedad y patronazgo de una reina bajomedieval, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2012, pp. 32-33; extractes del testament foren transcrits per J. CERVANTES PERIS, La herència de Maria de Luna..., pp. 41-42 i 277-280. ¶ ²⁶ Una anàlisi de l’administració comptable del patrimoni senyorial dels infants de la seua tresoreria i dispensaria a: A. L. JAVIERRE, Maria de Luna, reina..., pp. 166-168; Salvador CLARAMUNT, «Un pliego de cuentas de María de Luna conservado en el Archivo de la Basílica del Pino de Barcelona», En la España Medieval: Estudios dedicados al professor don Julio González González, Madrid, Universidad Complutense, 1980, pp. 75-88; Juan F. UTRILLA, «Un libro de cuentas del infante aragonés Martín conservado en el Archivo de la Corona de Aragón», Aragón en la Edad Media, 5 (1983), pp. 167-206; José Luis ARGUDO PÉRIZ et al. El señorío jurisdiccional de María de Luna. Un «registro de cartes» de 1409, Saragossa, Instituto Fernando el Católico, 1988. I, més recentment, l’obra de F. J. CERVANTES PERIS, La herència de Maria de Luna... ¶ ²⁷ Mor a Vila-real a les acaballes de l’any 1407, vegeu Daniel GIRONA LLAGOSTERA, La darrera malaltia de la Reyna Maria de Luna (1407), Barcelona, 1922.

¶ ²⁸ Á. L. JAVIERRE, Maria de Luna..., p. 174. ¶ ²⁹ Francisco SEVILLANO COLOM, «Apuntes para el estudio de la Cancillería de Pedro IV el Ceremonioso», Anuario de Historia del Derecho Español, XX (1950), pp. 137-229; Josep TRENCHS i A. M. ARAGÓ, «Las cancellerías de la Corona de Aragón desde Jaime I a la muerte de Juan II», dins Folia Parisiensia 1, Saragossa, Institución Fernando el Católico-CSIC, 1983.

¶ ³⁰ Rafael CONDE Y DELGADO DE MOLINA i Milagros CÁRCEL ORTí, «La Corona de Aragón: documentación real. Tipologia (siglos XIII-XIV)», en Diplomatique Royale du Moyen-Âge XIII^e-XIV^e siècles. Actes du colloque, Porto, Faculdade de Letras, 1996, pp. 273-297. ¶ ³¹ Beatriz CANELLAS i Alberto TORRA, Los registros de la cancilleria de Alfonso el Magnánimo, Madrid, 2000. ¶ ³² Antonio M. ARAGÓ CABAÑAS, «La escribanía de Juan I», en La Corona de Aragón en el siglo XIV. Congreso de Historia de la Corona de Aragón (8. 1967. Valencia). València, [s. n.], 1973, vol. 2, pp. 269-293; M. Teresa FERRER I MALLOL, «El Consell reial durant el regnat de Martí l’Humà», en XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Saragossa, Departamento de Educación y Cultura, 1996, tom I, vol. 2, pp. 173-190 i Milagros CÁRCEL ORTÍ i Vicent PONS ALÓS, «La Cancillería de Martín el Humano a través de los Registros Notariorum (1396-1410)», en SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 6 (2015), pp. 1-23. Treballs que inclouen la nòmina del personal funcionari de la Cancelleria i càrrecs de la cort. ¶ ³³ Per descomptat, l’arxiu senyorial de l’antic comtat de Luna, es completa i reconstrueix amb els documents que ara es custodien a l’Arxiu del Regne de València. ¶ ³⁴ Jaume RIERA I SANS, Catálogo de memoriales e inventarios del Archivo de la Corona de Aragón (siglos XIV-XIX), Madrid, Ministerio de Cultura, 1999 i Rafel CONDE Y DELGADO DE MOLINA, La Brújula. Guía del Archivo Real de Barcelona. Pere Benet (1601), Madrid, Ministerio de Cultura, 1999. ¶ ³⁵ De fet considere que hi deu haver milers de documents referents als afers, gents i institucions d’Uixó registrats al llarg dels quasi cinc segles d’activitat administrativa de l’Arxiu Reial de Barcelona. A partir del 1419, per una petició de les Corts valencianes, es disposa el registre dels actes referits a València de forma independent, encara que seguint les sèries habituals, abans descrites, tot ordenant-se que romangueren ubicades a l’Arxiu Reial de València. Aquesta descentralització accentua el caràcter politerritorial de la Corona catalanoaragonesa i eixampla el particularisme del territori valencià amb la construcció a partir d’aleshores d’una maquinària de gestió governativa pròpia, al voltant de les Corts i de la regència del virrei a València. Vegeu Carlos LÓPEZ RODRÍGUEZ, «El Archivo Real y General del Reino de Valencia», Cuadernos de Historia Moderna, 17 (1996), pp. 175-192. ¶ ³⁶ Vegeu Alberto TORRA, «Los registros de la Cancelleria de Jaime I», en M. Teresa FERRER I MALLOL (ed.), Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I, Barcelona, IEC, 2011-2013, vol. 1, pp. 211-229. ¶ ³⁷ Memorial antic de l’Arxiu encara hui d’obligada consulta ja que classifica pels topònims i ordena cronològicament milers de referències documentals rastrejades en les sèries de registres de la Reial Cancelleria i de volums de la batllia general i del mestre racional, relatives a totes les alienacions fetes del reial patrimoni, mitjançant vendes, cartes de gràcia, empenyoraments, infeudacions, concessions, donacions per diners o permutes per franqueses; amb el que fou un intent de recuperar drets i rèdits per a la Corona o una mena de capbrevació del patrimoni reial a la Corona d’Aragó. Mentre que el corresponent al Principat de Catalunya, roman inèdit, s’ha editat El patrimonio real en Aragón durante la Edad Media. Índice de los documentos consignados en el Liber Patrimonii Regii Aragoniae del Archivo de la Corona de Aragón, Saragossa, Anubar, 1986 per Anastasio SINUÉS RUIZ i el Liber Patrimonii Regii Valentiae (a partir d’ara LPRV), València, Publicacions de la Universitat de València, 2006, editat per Carlos LÓPEZ RODRÍGUEZ. Vegeu també l’article de J. E. MARTÍNEZ FERRANDO, «Un interessant índex històric de pobles valencians», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XVI (1935), pp. 198-208 i 296-301. ¶ ³⁸ Vegeu Honori GARCIA I GARCIA, Estado económico social de los vasallos en la gobernación foral de Castellón, Vic, Imp. Ausetana, 1943, pp. 16-17. ¶ ³⁹ Segons consta en els llibres ordinaris de la Tresoreria Reial de l’oficina del mestre racional compilats per Pere Jordà d’Urries, tresorer general, cfr. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 312, f. 29r. La compra del castell i la Vall d’Uixó entre el rei Pere i el seu oncle, fou fraccionada en diverses pagues fins arribar a la quantitat dita, aquests càrrecs estan als volums del mestre racional, cfr. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 311, f. 18r, LPRV núm. 2890, p. 562 i ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 312, f. 29r. LPRV núm. 2889, p. 562. ¶ ⁴⁰ ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 456, [volum molt deteriorat]. LPRV núm. 2891, p. 562. ¶ ⁴¹ ACA, RC, Registre 1540, f. 38v. LPRV núm. 2867, p. 558. LPRV núm. 2892, p. 562.

¶ ⁴² ACA, RC, Registre 1540, ff. 81v-82v. LPRV núm. 66, p. 52. Vegeu l’àpoca i el document de venda en el mateix registre, ff. 72v-73r i 81v-82v, respectivament. LPRV núms. 67 i 68, p. 52. ¶ ⁴³ ACA, RC, Pergamins de Pere III, núm. 2238. LPRV núm. 2893, p. 562. Citat per Honori GARCIA I GARCIA, Notas para la historia de Vall de Uxó, Castelló, Ajuntament de Castelló, 1982, pp. 57-58. El tresorer reial Bernat d’Olzinelles, registrà l’entrega d’una part d’aquests diners deguts al rei per part de Pere Gilabert, qui segons consta comprà el castell d’Uixó per 450.000 sous. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 345, f. 57r. LPRV, núm. 2894, p. 562, nota 322; i l’executòria d’aquesta venda al ACA, RC, Registre 1072, f. 165. LPRV, núm. 2895, p. 563. ¶ ⁴⁴ ACA, RC, Registre 2026, ff. 7r-10r. LPRV núm. 1302, pp. 270-271. LPRV núm. 2899, p. 563. ¶ ⁴⁵ ACA, RC, Registre 2026, ff. 48v-49v. LPRV núm. 2900, p. 563. ¶ ⁴⁶ ACA, RC, Registre 2026, ff. 76v-78r i ACA, RC, Pergamins de Joan I, núm. 323. LPRV núm. 1587-1588, p. 322; LPRV núm. 2898, p. 563. ¶ ⁴⁷ Cfr. ACA, RC, Registre 2297, ff. 12v-17r, 1403, juny, 30; ACA, Reial Patrimoni, Batllia General, núm. 826, 1405, juny, 30; ACA, RC, Registre 2297, ff. 99v-103r, 1407, maig, 6; ACA, RC, Registre 2205, ff. 169r-170r, 1408, setembre, 25; ACA, RC, Registre 2297, ff. 97v-98r, 1408, desembre, 10; ACA, RC, Registre 2297, f. 112v, 1409, gener, 6; ACA, RC, Registre 2297, f. 116r, 1409, març, 20; ACA, RC, Registre 2225, ff. 50v-54r, 1409, maig, 22; ACA, RC, Registre 2208, ff. 96v-97v, 1410, abril, 16 (LPRV núm. 95, p. 60, núm. 97-98, p. 61, núm. 105, p. 62, núm. 752-753, p. 172, núm. 1590, p. 323, núm. 2393, p. 467, núm. 2395, p. 468, núm. 2898, p. 563, núm. 2901, p. 563). ¶ ⁴⁸ ACA, RC, Registre 2586, ff. 64r-66r, LPRV núm. 2902, p. 563. També LPRV núm. 3036, p. 586. Citat per Honori GARCIA I GARCIA, Notas para la historia de Vall..., pp. 58, 65-66 i 75-76, n. 4. ¶ ⁴⁹ Dels documents del diplomatari s’extrauen alguns detalls singulars dels detentors i propietaris d’Uixó. Es corroboren coses sabudes com el 25 d’octubre de 1376 en què el rei Pere senyala que la Vall d’Uixó i Alfondeguilla, per una certa quantitat de diners, eren propietat del noble en Pere de Centelles (doc. 5). Les mencions diverses a Joan de Pertusa, com a propietari de Benigafull (per exemple doc. 20). La venda de la Vall d’Uixó a Vidal de Vilanova, per 2.500 sous reials de València anuals de renda i censals, lliures i francs dels drets de fadiga i lluïsme (doc. 34). O la cita a Ferran López d’Osca, escuder, que posseïa el lloc «Beniabdumel, situat dins los límits de la vall d’Uxó» (doc. 49). ¶ ⁵⁰ Ho palesa la data: «Datum in Valle de Uxone nona die januarii anno a Nativitate Domini MºCCCºLXXXº secundo. Infans Martinus», el document no fent referència a Uixó, no està inclòs al diplomatari. Cfr. ACA, RC, Registre 2086, f. 41r. ¶ ⁵¹ La protecció dels sarraïns contra els abusos dels oficials cristians es manifesta en 1391 quan l’infant Martí requereix a Gisbert de Talamanca, alcaid d’Uixó, que decomisse els béns i propietats que el seu sotsalcaid, Antoni de Càrcel, ja que hi ha una acusació feta per part d’alguns sarraïns d’Uixó que ha cobrat suborns (doc. 246). O les acusacions per part de l’aljama d’Uixó d’implicació en un assassinat, vessades contra l’alcaid i batlle d’Uixó, Pere Arnau d’Esparça, provocaren finalment la inhabilitació per a l’exercici del càrrec (doc. 153) i més tard la privació de l’alcaidia i la batllia (doc. 182 i 183).

¶ ⁵² Cap cristià hi pot habitar, però l’infant Martí certificà que l’alcaid Pere Arnau Esparça ha construït o reparat unes cases, hort i un bany (doc. 129) i anys després citant aquesta prerrogativa acordada amb l’aljama d’Uixó, que els cristians no poden residir-hi, l’infant l’expulsà (doc. 210). ¶ ⁵³ Segons la Crònica de Jaume I existien tres termes diferents en la Vall d’Uixó: Uixó, Alfondeguilla i Castro. A Uixó se l’uniria Alfondeguilla per les disposicions testamentàries del rei en Jaume I i restaria independent Castro que s’uní a Xèrica, amb la resta de llocs de la Serra d’Eslida, vegeu H. GARCIA I GARCIA, Notas para la historia de la Vall..., pp. 76-77 i de l’evolució dels poblats vegeu Leopoldo PEÑARROJA, Historia de Vall d’Uxó, Castelló, Diputació de Castelló, 2015, pp. 89-99.

¶ ⁵⁴ Les primeres dades de caire estadístic es remunten a la fi del segle XVI, vegeu H. GARCIA, Notas para la historia de la Vall..., pp. 77-78 i Francisco Javier CERVANTES PERIS, «El Valle de Almonacid, la Serra d’Eslida y la Vall d’Uixó. Problemas de toponímia y organización del territorio (ss. XIII-XVI)», a IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana, Ontinyent, 1995, pp. 297-299. Un estat de la qüestió sobre la distribució i nombre del poblament de la Vall d’Uixó en: M. Teresa FERRER I MALLOL, «Las comunidades mudéjares de la corona de Aragón en el siglo XV: La población», a VIII Simposio Internacional de Mudejarismo. De Mudéjares a Moriscos, una conversion forzada. Teruel 15-17, septiembre, 1999. Actas. Volumen I, Teruel, Centro de Estudios Mudéjares-Instituto de Estudios Turolenses, 2002, pp. 27-153, específicament les pp. 83-84. Les fonts són posteriors al període ací documentat i no responen a una intencionalitat censal o estadística, sinó a motius de recaptació d’impostos jurisdiccionals o llistats burocràtics, entre d’altres finalitats conjunturals. Però de la de la visió en conjunt d’aquestes dades es conclou una ocupació permanent i regular al llarg de la baixa edat mitjana ja que els focs o cases habitades senyalades per Honori Garcia són 342; Ferrer i Mallol li atribueix en 1409, 350; en 1410 Cervantes Peris anota, 370, i en 1418, 342. Més tard al 1445, es citen 182 sarraïns i dos oficials senyorials cristians, presents en un acte d’homenatge; i al 1493, es citen 439 cases a Uixó, augment que al fogatge de 1510, es redueix a 362 focs.

¶ ⁵⁵ Vegeu Peregrín Luis LLORENS I RAGA, «Los sarracenos en la Sierra de Eslida y Vall de Uxó a fines del siglo XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XLIII (1967), pp. 53-67, especial ment p. 60, on se cita una mesquita en l’alqueria d’Atzeneta segons un pergamí (núm. 32) de la catedral de Sogorb. ¶ ⁵⁶ Magín ARROYAS i Juan P. GALIANA, anoten que la fundació al segle XIV d’una rectoria d’Uixó, justificava més la percepció de rendes per l’estament eclesiàstic que no l’existència d’una comunitat cristiana resident, cfr. La repoblación del Valle de Uxó en sus documentos, la Vall d’Uixó, CEV, 2014, p. 22. Vegeu el Diplomatari de la catedral de Tortosa. Episcopats de Ponç de Torrella (1212-1254) i Bernat d’Olivella (1254-1272). Edició a cura d’Antoni Virgili et al., Barcelona, Fundació Noguera, 2018, pp. 567-571 i 573-574; documents 1114 i 1117; i L. PEÑARROJA, Historia de Vall d’Uxó..., pp. 161-167; documents a les pp. 175-182.

¶ ⁵⁷ Vegeu M. Teresa FERRER I MALLOL, Els sarraïns de la Corona catalono-aragonesa en el segle XIV: segregació i discriminació, Barcelona, CSIC, 1987, i Anna DOMINGO I GABRIEL, «La criminalitat entre els sarraïns de la Corona d’Aragó en el segle XIV», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 6 (1995), pp. 161-167.

¶ ⁵⁸ Vegeu M. Teresa FERRER I MALLOL, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV», Anuario de Estudios Medievales, 10 (1970-1971), pp. 351-451.

¶ ⁵⁹ La Corona ha de desprendre’s del seu capital, el que es contradiu amb la seua política de prohibició d’alienar el patrimoni reial sota penes molt greus, com la pragmàtica dictada pel mateix Martí, ja rei, el 15 de gener de 1399, cfr. M. T. FERRER I MALLOL, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals...», pp. 355-363 i Enric GUINOT, «Sobre la gestió del patrimoni reial de la Corona d’Aragó en temps del rei Martí l’Humà», en Martí l’Humà. El darrer rei..., pp. 277-278. ¶ ⁶⁰ Cfr. Arcadi GARCIA I SANZ, «El censal», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXXVII (1961), pp. 281-310, la cita és a la p. 286. Per a copsar l’aplicació del censal als territoris valencians del comtat de Luna centrant l’atenció en la receptoria general del Patrimoni Reial custodiada a l’Arxiu del Regne de València: Francisco Javier CERVANTES PERIS. «El antiguo patrimonio de María de Luna: crédito censal y consolidación feudal (1372-1425)», en El poder real en la Corona de Aragón (siglos XIV-XVI): XVº Congreso de la Corona de Aragón, Saragossa, Departamento de Educación y Cultura, 1996, tom IV, pp. 51-68 i La herencia de María de Luna..., pp. 243-244.

¶ ⁶¹ Vegeu M. T. FERRER I MALLOL, «Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei...», p. 34, n. 126.

¶ ⁶² Vegeu Enric GUINOT, «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: El Regne de València (segles XIII-XIV)», Revista d’Història Medieval, 8 (1997), pp. 79-108.