Читать книгу Barcelona nua - Amaranta Sbardella - Страница 7

Si la literatura no sabés emmirallar-se en la pròpia literatura —per vindicar-la, per rellegir-la, per qüestionar-la o per matisar-la—, algunes de les grans creacions de la història no haurien vist la llum. Escriure amb un ull posat al retrovisor del cànon no únicament és poc evitable sinó que acaba generant, de manera conscient, inconscient o decididament lúdica, textos que esdevenen ells mateixos un capítol més en la immensa enciclopèdia de la tradició. Fer dialogar entre línies autors d’estil i procedència diversos és un regal per a lectors hipercodificats. Fer el que fa Amaranta Sbardella a Barcelona nua és directament una festa de la creació i la recreació. Una invitació sense dress code a vagarejar al costat d’alguns dels personatges que han dibuixat històricament el que hem anomenat la Barcelona literària. Protagonistes i secundaris, herois i antiherois, justos i pecadors. Amb una col·lecció abracadabrant de referents de la literatura catalana moderna, el llibre admet una lectura en clau de tessel·les que fa pensar en les tesis de Julia Kristeva: «Qualsevol text es construeix com un mosaic de cites, qualsevol text és absorció i transformació d’un altre text». I un dels mèrits més encomiables d’aquest mosaic celebratori que ha creat Sbardella és que acaba per constituir-se en un tot multireferencial, sí, però sobretot en un tot autònom, vivíssim i musculat.

En la seva dimensió formal, Barcelona nua és una antologia de relats. Deu històries amb connexions visibles i invisibles que neixen a partir del MacGuffin més lletraferit: de les fitxes que cataloga un jove bibliotecari, basades en obres literàries vinculades a la ciutat, comencen a escapar-se els personatges. De sobte no hi són, s’han esvaït (el subtítol original resa, no perquè sí, fuga nella città). Són criatures de ficció que prenen el carrer i que des del preàmbul prenen també la paraula. Hi desfilen Cecília Ce, l’Onofre dels prodigis, Pepe Carvalho, Petra Delicado, Gurb, la Colometa, Ocaña i Nazario, en Quimet i la vila de Gràcia a vista d’ocell. Un veritable festival alla Sisa, un «qualsevol nit pot sortir el sol» literari que convoca algunes de les grans icones de la narrativa nascuda a Barcelona. La ciutat de les bombes i la de les dues exposicions, el senyor de Barcelona de Pla, el Gòtic, l’Eixample incipient, Montjuïc, «la Lavínia envaïda pels sorolls»... Els espais evocats són coneguts i reconeixibles, però la pulsió fabuladora de Sbardella, des de la veu alliberada dels personatges, els resemantitza i ens convida a rellegir-los. «Barcelona ens espera, la nostra Barcelona, la ciutat que coneixem, que expliquem i que veurem novament, potser per primera vegada». I per primera vegada tornem a trepitjar la ciutat lletraferida com en la gran lliçó del formalisme rus: literatura que desfamiliaritza la realitat, l’estranya, la renova i la transforma.

Així s’opera, per citar només un cas, amb l’Andrea, la protagonista de Nada de Carmen Laforet: la reinterpretació s’articula aquí a través d’una nova mirada omniscient que neix d’una lectura en detall de l’obra: entenem millor l’Andrea, la Barcelona que descobreix camí del carrer Aribau, els somnis en plena mutació. I en un procediment transficcional que enriqueix i amalgama el conjunt, irrompen en el mateix capítol criatures d’altres ficcions: «La Teresa de Marsé i l’Ena de Laforet són boniques, rosses, decidides. Tot i que són molt diferents entre elles, totes dues són filles d’aquells que han fet fortuna durant la guerra. En canvi, l’Andrea i el Pijoaparte, o el Manolo Reyes, són un altre món, i aquell altre món potser només té dret a un sol petó, a exhaurir un únic desig».

El punt de vista és una de les grans troballes de Barcelona nua, amb un ventall de narradors que per procedència, llinatge i estil dibuixen una realitat plural i rica en matisos. És l’altre sentit de la fuga del subtítol, el sentit musical que remet a la polifonia i a la superposició de subjectes. Les veus dels personatges es persegueixen, ocasionalment se superposen i sovint es requereixen en forma de perfecte contrapunt. Parlen burgesos, anarquistes, prostitutes. Fa parlar els animals, invoca fantasmes i treu vida dels marbres de Montjuïc en un habilíssim exemple de comunicació mediúmnica. Entre les xemeneies del Poblenou i la fumera de l’Espanya Industrial, celebrem el punt de vista felí perquè ens arriba amb la nitidesa de qui percep més enllà de la vista, el gat arraulit al voltant de la Teresa d’Espriu o el gat interrogat que es declara innocent en l’atemptat del Liceu. La perspectiva que narra, però, no es limita a rellegir (i recrear) a partir de personatges literaris, sinó que indaga en formes diverses de representació de la realitat. Hi ha un capítol que recrea «El garrot vil» de Ramon Casas, tant el quadre com la peripècia d’Aniceto Peinador a la Barcelona que veu néixer l’Eixample. El cèlebre homicidi de Banys Vells i el mateix Ramon Casas contemplant l’execució. A la combinació de materials —reals, ficcionals, literaris, pictòrics—, s’hi afegeixen les excel·lents fotografies d’Emiliano Maisto, que rescata en blanc i negre imatges d’una ciutat en construcció al costat de fotos actuals que capturen i homenatgen, entre d’altres, l’esperit de Joan Colom (també present en el llibre).

I tots ells, animals o persones, quadres o fotografies, parlen i narren i actuen amb el teló de fons d’una Barcelona canviant que travessa moments delicadíssims. Sbardella té un coneixement profund de la història de la ciutat i dels seus cronistes (compareix també l’homenatge de George Orwell), i aborda fins i tot episodis tan sagnants com els bombardejos de l’aviació italiana: veiem el Ramonet d’Incerta glòria —novel·la que la mateixa autora ha traduït per primera vegada a l’italià— al refugi antiaeri, jugant als vaixells amb la seva mare la primavera del 1937, amb les sirenes com un baix continu.

Explícita o implícita, entre línies o amb rotunditat poètica, la dimensió crítica és present en gairebé tots els capítols de Barcelona nua. Una crítica que dispara lato sensu contra la manera com s’instrumentalitza, també literàriament, la imatge de la ciutat. «Malgrat els esforços de l’alcadessa Ada Colau, el Raval sap perfectament que el turisme dicta llei: el turista va abans del bohemi, que va abans del treballador, que va abans del drogoaddicte, que va abans de la prostituta, que va abans del ciutadà». Sens dubte el personatge que epitomitza millor que cap altre aquesta mirada és Pepe Carvalho, d’una acidesa implacable ja des del seu naixement en la ploma de Vázquez Montalbán. A través del seu passeig en aquest nou marc, (re)descobrim una Barcelona «venuda a banquers i multinacionals», una ciutat «pasteuritzada i avorrida», una ruta demolidora per la ciutat de finals del mil·lenni que no és aliena al tuf de «paella bioluminescent, d’anelles de calamar amb elasticitat olímpica i de croquetes congelades amb pernil de l’any de la picor». Ni tan sols el Barri Xino surt indemne de la condemna en la seva conversió en Raval. Carvalho, «com a mínim de moment, s’estalvia d’haver de veure el luxós hotel de cinc estrelles i la plaça de formigó dedicada al seu pare literari, que havia lluitat en va contra la despersonalització del barri». El turisme massiu com a demolició de la memòria i, doncs, de la identitat col·lectiva. De la destrucció de la Rambla a l’aparició d’un gat que qüestiona la goticitat del Barri Gòtic. I, en un gir estupefaent, el drac del Park Güell, cansat de selfies, protagonitza una fugida on acaba topant fins i tot amb el rei del page-turner de manual. Novament el punt de vista no humà per explicar situacions enormement humanes. La salamandra com a mirall deformant on es reflecteixen els pitjors malsons d’una ciutat solipsista i parctematitzada. I una manera òptima de coronar el llibre a través d’una mètrica musical que aproxima el relat a la poesia.

L’estil se suma a la festa coral, narrativa i de focalització que és Barcelona nua. Monòlegs interiors, cartes, narració zenital (a vista d’ocell o de colom) que sobrevola l’espai i la història, pulsacions, prosa sincopada, prosa poètica, prosa musical. La mirada pictòrica, la imaginació lírica, el relat visual. Per dificultat i per varietat de registres, és remarcable la feina de traducció de Marina Laboreo, que fa fluir en català l’italià serpentejant dels protagonistes.

Perquè la llengua és una de les virtuts d’Amaranta Sbardella, que domina l’eina tant com la història de la ciutat i de la literatura catalana (i castellana) que ha generat. Quan feia el doctorat a Siena, investigant les reescriptures del mite del minotaure, Sbardella va descobrir l’Ariadna de Salvador Espriu i va entendre que aquell idioma i aquella cultura li parlaven de manera directa. La literatura (i uns manuals de gramàtica) van ser el seu únic camí en l’aprenentatge autodidacte de la llengua, de la qual ha acabat sent traductora. Va visitar fins i tot el famós cementiri de Sinera per obtenir el plàcet d’Espriu abans de traduir-lo. Un cop de vent en el moment precís va ser la millor resposta.

Sbardella ha signat un llibre singularíssim. Una carta d’amor a la literatura de i sobre Barcelona no desproveïda de tota la càrrega crítica que necessita la ciutat. Una ciutat que ella coneix de prop i que en aquest llibre ha pogut mostrar als italians des d’una òptica diferent, no postalitzada. Més que un pasticcio tal com l’entenia el barroc, Barcelona nua és sobretot un gran palimpsest. Una escriptura que solca de manera libèrrima i desprejutjada empremtes de paraules, personatges i criatures d’un imaginari compartit, d’una Barcelona intertextual disposada a trobar nous matisos en cada reescriptura de la seva història.

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

SALVADOR ESPRIU