Читать книгу Barcelona nua - Amaranta Sbardella - Страница 8

De com el jove becari d’una biblioteca no troba algunes de les fitxes al catàleg, perquè se les han emportades els mateixos personatges de diverses obres ambientades a Barcelona. De com aquests personatges es dispersen pels carrers de la ciutat, que tornarà a viure amb els seus ulls i les seves veus.

~

Barcelona. Raval. El sol, que ha sortit fa poca estona, entra a través de la finestra trencada i cau sobre una fotografia en blanc i negre de Joan Colom, també al damunt d’una mata de pols, d’una desena de folis escrits una mica greixosos i de la pota d’un escarabat que fuig.

L’insecte corre pel parquet fins a l’altre costat de l’habitació, s’esmuny entre les muntanyes de manuals, antologies, florilegis i enciclopèdies. En castellà, en català, en francès, en anglès, en italià. N’hi ha un parell en romanès, en rus i en suec. Postals antigues. Mapes de la Barcelona d’ahir, d’avui i de demà. Fotografies. Un mar de papers, de notes adhesives plenes de gargots i apunts. Fitxes del catàleg a mig omplir amb una grafia incerta. I també mànigues de camises, camals de pantalons i mitjons solitaris que pengen, nàufrags, de les piles de llibres.

Hi ha un noi rosset, prim i nerviós que dorm, que dorm i s’estremeix. Potser somia petons robats entre els nenúfars de Montjuïc. O danses gitanes que giren. O postes de sol caloroses des de la sorra de la Barceloneta. O potser no somia. Mentre s’endormiscava, ha entrevist una mena d’espurna vermella, un vestit ajustat, un fil de sang i una espelma encesa a la petita estança d’una endevina. Les ulleres s’han desmuntat i han quedat abandonades a un costat del llit, entre un cendrer ple i una ampolla gairebé buida.

—Hi ha un ambient realment irrespirable aquí dins, ja fa mesos que ho dic.

—A mi no m’ho digui. Aquest tuguri és un cercle infernal... I aquest noi, un desastre. És impossible de suportar!

El noi rosset es desperta sobresaltat, xop de suor, i no pas per les veus, que en realitat no sent. No aconsegueix adormir-se amb aquelles quatre novel·les de Mercè Rodoreda i aquell volum de Carlos Ruiz Zafón clavats entre les costelles i les vèrtebres. S’aixeca de sobte. Fa un ràpid inventari a les burilles, l’ampolla i els folis escampats per l’habitació. Agafa un dels tres paquets de tabac rebregats que hi ha sobre la taula i s’encén la primera cigarreta. A treballar. Recopila tots els apunts, obre tres llibres i comença a recórrer amb el dit una línia del primer i després una altra del segon. Agafa un bolígraf i anota paraules esveltes en una fitxa immaculada. S’atura.

Què ha estat fent les últimes hores? Si no recorda malament, no ha estat prenent notes... Recull un llibre de terra i va directe cap a aquella espècie de classificador de fitxes que s’ha construït manualment, amb uns llistons que va agafar dimarts al vespre del carrer, el dia que Barcelona s’omple de matalassos vells, mobles mutilats i records d’infantesa. Busca una fitxa, concretament la número cent trenta-set. El dia abans va escriure aquesta referència al llibre que ara té a les mans. Amb la cigarreta entre els llavis, va passant totes les fitxes. Res. No hi és. A prop d’aquella, també en falten d’altres.

—Té tota la raó, estimada. Els llibres s’haurien de cremar, tots. A la xemeneia, com feia jo.

—No! No ens hem entès, jo parlava del fum. I d’aquestes fitxes horribles. Li sembla just que se m’hagi de catalogar amb una miserable i avorrida sinopsi en una fitxa blanca, en un full solt? És inacceptable! Sort que...

El noi ja va per la tercera o la quarta cigarreta, i continua furgant en el petit arxiu. Ha recopilat totes les fitxes, les ha ordenades. Sap que hi són, que hi han de ser. Només cal posar-se al seu lloc: és la feina que ha estat fent durant set mesos com a becari de la biblioteca. Ha perdut el compte dels dies i de les hores que ha invertit per catalogar, arxivar, classificar i inventariar totes les obres sobre Barcelona, de Barcelona i amb Barcelona. No pot ser que les fitxes s’hagin esvanit com si res, però efectivament en falten algunes. No hi són. No. Està convençut que les ha omplertes i que les ha desades al seu lloc. No quadra.

És evident que passa alguna cosa estranya, però, abans de deixar-se envair pel pànic, torna a revisar una vegada més cada llibre, cada volum, cada enciclopèdia. No se sap mai, podrien haver-s’hi colat per error. S’afanya a encendre’s una altra cigarreta.

—Sempre he dit que aquest noi és ben ximple. Vostè no ho creu, Fermín? Va, diem adeu a l’habitació per última vegada i toquem el dos.

—Sí, sí, per favor. És la meva salvadora, senyora Petra. De dona a dona: ja no podia més, en aquestes fitxes m’ofegava, em sentia sense vida, com una reclusa. Era com si tornés enrere en el temps, quan en Marc...

—Molt bé, Cecília, estimada, estem molt contents que estigui millor, però farem una cosa. Ha agafat la seva fitxa, oi? La número cent-trenta cinc?

—Sí, senyor Carvalho. L’he agafada, aquí la tinc. Miri què hi diu: «Prostitutes al Raval: El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda». I també he agafat aquelles de les meves companyes de desventures, la número cent trenta-set i la número cent trenta-vuit. No m’ho puc creure: després de la tuberculosi, de l’Eusebi...

—Va, va, estimada, mogui’s. I pari atenció per no trepitjar la cua d’en Belzebú, que ja el coneix. Si li esgarrapa aquest vestit tan bonic, no podrà tornar a la Rambla.

Les cigarretes mentrestant ja són sis, després set, però el noi segueix remenant frenèticament. Les piles de llibres s’ensorren; els folis es desenganxen els uns dels altres i cauen a terra, balancejant-se entre la pols suspesa; les enciclopèdies es bolquen sobre els escarabats que miren d’escapar. Res de res. Les fitxes han desaparegut. Incrèdul i vençut, es recolza a l’ampit de la finestra amb l’última cigarreta que li penja dels llavis fins que, esgotada com ell, s’apaga.

Al carrer hi ha una dona amb un vestit de flors que sembla sortida d’una fotografia d’època. S’allunya en companyia d’un home d’aspecte seriós i d’un altre de gras i bigotut que deu tenir una seixantena d’anys. Els precedeixen una senyora madura i decidida, que podria ser rossa o podria ser morena, així com també una cega sense bastó i un gat negre cautelós. Al damunt, un colom dibuixa cercles al cel. La dona de pas ferm té a la mà una fitxa blanca i verda: és una fitxa que s’hi refereix, la seva. Hi diu: «Barcelona a les novel·les de Petra Delicado». És una d’aquelles que el noi rosset ha estat buscant sense èxit.

La dona del vestit de granotetes florides es gira, intercanvia una mirada amb el noi, que és a la finestra. L’home grassonet del seu costat somriu i la sacseja afectuosament.

—No es deixi envair pels remordiments, estimada Cecília. Se’n sortirà. I ara marxem: Barcelona ens espera, la nostra Barcelona, la ciutat que coneixem, que expliquem i que veurem novament, potser per primera vegada.