Читать книгу Deixa'm plorar - Anji Carmelo - Страница 11

El dol té un temps i una profunditat únics per a cada persona

Una realitat constatada i que podem afirmar és que no existeix un temps fix per al desenvolupament del dol. Cadascú marca la duració d’aquest període tan important per a una vida posterior plena i sana. Una altra afirmació és que el grau de profunditat del dolor és totalment únic, no és quantitatiu ni mesurable, és personal i intransferible.

Normalment el temps escollit per a la majoria de cultures és d’un any, període mínim per a viure les dates que tenien un significat especial sense la presència de la persona que les compartia amb nosaltres. Un any permet que el dolor s’allunyi lentament, poc a poc, sense accelerar la necessitat de sentir-se bé. Si l’entorn dóna suport i consent aquesta duració hi haurà menys tensions i estrès.

En molt casos un any no serà suficient. Si és així, la persona que necessita més temps ha de tenir-lo sense que aquells que l’envolten la culpabilitzin i no parin d’exigir-li un retorn a la “normalitat”. Moltes vegades els familiars desitgen que la recuperació ocorri el més aviat possible perquè ens volen veure bé ja, perquè possiblement el nostre dolor augmenti el seu. Però per als que estem sumits en el “gran dolor” de la pèrdua, aquesta “pressa” ens fa pols, ens angoixa més. No podem respondre a alguna cosa que està més enllà del nostre poder decisiu.

El moment en què podrem sortir recobrats i pal·liats del sofriment i l’angoixa només arribarà al ritme precís i personal dels que estem vivint el dol. Només nosaltres podrem marcar les necessitats temporals que exigeix el nostre ésser per considerar-se refet. Cadascú necessita un temps únic per sanar-se.

Moltes vegades el temps de sofriment s’allarga per no haver viscut bé el dol; per exemple, la persona que ha hagut de tornar a treballar fent el cor fort o el que ha hagut de posar bona cara per no angoixar encara més la seva família. Si existeix una negació forta, també el procés de dol es prolongarà més enllà de l’any.

Per a altres, un any és un període molt llarg ja que s’entenen amb el seu dolor abans i poden acceptar-lo per transformar-lo i seguir endavant. Quan això passa, és important no confondre el temps transcorregut amb el grau d’amor. Doldre menys temps no significa estimar menys la persona que se n’ha anat. Tampoc no signifiquen menys amor els moments d’oblit o aquells moments en què et sents bé, quan el dolor comença a remetre. Moments que ens culpabilitzen i ens porten a intentar “contra natura” que no tornin a aparèixer.

El nostre dolor és el més profund i el més intens, i per molt que intentin apaivagar-nos comparant i suscitant altres pèrdues aparentment més dures i més tremendes, és inútil. Sabem perfectament que poden existir coses molt més terribles, situacions més impressionants, però això mai no ens alleujarà, perquè el nostre està profundament arrelat a l’interior i no en un pla exterior en el qual els esdeveniments es viuen més fàcilment i des d’on les coses no ens poden fer tant mal.

Està molt endins i la profunditat del dolor arriba a espais que mai no pensàvem que existissin. És com si tot l’ésser se sotmetés al voltant d’aquest punt de dolor inaguantable i fóssim una estrella que de sobte es col·lapsés.