Читать книгу Deixa'm plorar - Anji Carmelo - Страница 8

Pròleg (*)

El llibre que ens presenta l’Anji Carmelo és un llibre petit de mida, però gran en profunditat i que convida a la meditació. Constitueix un estudi del dolor en general, destinat especialment a aquells que sofreixen per la pèrdua d’un ésser estimat. Fa una anàlisi acurada d’aquest tipus psíquic de dolor, que pot adquirir dimensions indescriptibles i sumirnos en estats perillosos d’estupor i de negativisme que és necessari combatre i superar. La naturalesa ens ofereix mitjans per combatre’l, basats en l’exteriorització física, sobretot en el plany, que no ha de retenir-se, ja que la retenció del dolor resulta summament pertorbadora i és l’origen d’estats patològics múltiples i diversos. El dolor ha de desfogar-se i l’home enfonsat pel dolor mai no ha de sentir vergonya de les seves llàgrimes. També cal pensar que, per intens que sigui, mai no és tan rígid que el temps no el temperi o que arribi a anul·lar-lo.

D’altra banda i encara que sembli absurd, el dolor ens ofereix uns aspectes summament positius, tant, que sense ell l’home no seria el que és i crec que aquesta és la part més interessant de Deixa’m plorar.

La nostra cultura occidental és essencialment materialista i l’home ha avançat molt en el coneixement de la matèria i, per contra, molt poc en el coneixement d’ell mateix. A les preguntes bàsiques: Què som? Cap on anem? Què fem aquí?, les respostes que ens ofereix el materialisme imperant són decebedores. Segons aquest materialisme estaríem formats simplement per matèria pensant supeditada al temps i, per tant, a la vellesa amb les seves xacres, a la malaltia amb els seus sofriments i a la mort amb la desintegració i desaparició total, junt amb tot el que havia estat l’objecte dels nostres anhels i desitjos, cosa molt difícilment assumible, sense sentir-se completament defraudat per un fet inevitable, com és el de la mort, que hauria de ser acceptat amb perfecta naturalitat. Només les reflexions filosòfiques i les creences religioses que ens parlen d’una part immortal del nostre ésser o d’una nova vida en el mes enllà, poden atenuar aquesta insuportable sensació d’aniquilació total.

Les més antigues filosofies ens diuen que la nostra personalitat està formada per diferents plans o nivells, dels quals el més ostensible és el cos material que representa el nivell més inferior, el qual és l’origen de les nostres sensacions i desitjos, ens serveix de vehicle en el nostre viatge per aquesta vida i, tal com hem dit abans, està condemnat a la mort i a la desintegració. Enfront d’aquest pla material i perible, existeix, a la part més fonda i amagada del nostre JO, un pla immaterial i etern que seria una prolongació o una part de l’energia còsmica que promou i dirigeix la vida i tota l’harmonia de l’Univers, el que els antics en deien l’Esperit Universal, i que cadascú de nosaltres som portadors d’una part que és immortal, de la qual el llibre en diu: “El bocí de cel que tots portem dins”.

Entre aquest dos plans tan diferents, existeix la ment amb el domini del pensament i de la raó. La ment té la seva seu al cervell i en gran part es d’índole material, però obeeix també a principis immaterials que influeixen de forma molt difícilment explicable sobre la nostra persona i conducta, com és la lliure elecció de les respostes als diferents estímuls i a les idees abstractes. S’ha comparat a una llum que il·lumina un gran espai, si la llum és difusa tot l’espai es manté en penombra, però si els raigs es concentren sobre un punt determinat, aquest s’il·luminarà fortament, tant més quan major sigui la concentració.

El signe de la nostra cultura és el materialisme i aquest poder de concentració, gairebé tothom el dirigeix amb exclusivitat sobre el món material, amb els meravellosos resultats de progrés que tots contemplem en el camp de la tècnica i en el coneixement del nostre entorn i del nostre propi cos, del qual es coneixen amb detall tots els òrgans i teixits, fins i tot les partícules més subtils. D’aquesta manera, la unió íntima de la ment amb la matèria fa que l’home conegui cada vegada més les malalties i hagi aconseguit allargar la vida, però també fa que el JO s’identifiqui amb el nostre cos material, participant en totes les seves apetències i passions, sobretot l’egoisme i la cobdícia que són fonts constants de desgràcies i sofriments. Els mateixos plaers que amb tanta abundància ens ofereix el món material, generalment es tracta de gaudis efímers que solen acabar en dolor, un dolor immens, que inunda el món i que en gran part és provocat per nosaltres mateixos.

Però la ment posseeix la possibilitat del discerniment i pot arribar a diferenciar el que és real d’allò que és il·lusori. La vida de Buda és paradigmàtica en aquest sentit, ja que elabora tota la seva doctrina mística quan surt de l’esplèndid palau en què es trobava reclòs i descobreix la Gran Veritat, que a la vida tot és sofriment i dolor i que tots els plaers dels quals abans gaudia no eren més que falses il·lusions que entorpien i no deixaven veure el veritable camí de la salvació, que consisteix a deslligar-se de la matèria i aconseguir la unió de la ment amb aquell pla superior etern i immutable, al qual abans ens hem referit, i que ens comunica amb la divinitat.

Malgrat que tots el portem a dins, la unió amb aquest pla és difícil donada la seva condició immaterial i la seva situació amagada. S’han descrit diferents maneres d’arribar-hi, que segons el Gita poden resumir-se en dues. Una n’és la que correspon a l’home de pensament i és la de la meditació i les pràctiques religioses, la renúncia a la matèria i l’ascetisme, amb la qual cosa es pot arribar a modificar el camí de la consciència fins que deixi de ser egocèntrica i menyspreï el món material, el JO pot arribar a centrar-se amb la Base Divina. L’altra via correspon a l’home d’acció que ha d’obrar sense pensar en els fruits de l’acció, d’una forma completament deslligada del JO.

Tot això que hem dit, és molt més fàcil de dir que de fer, però un dels millors mitjans per aconseguir-ho és el que ens ofereix el dolor, perquè la desgracia educa la intel·ligència i crec que és el mateix Buda qui ens diu: “aquell que no ha sofert no sap res, no distingeix el bé del mal i ignora els homes i ell mateix”.

Desprès d’un gran dolor, si aconseguim acceptar-lo i superar-lo, ja res no és igual que abans i totes aquelles coses materials que abans tant ens preocupaven perden importància. Ens sentim més a prop de la humanitat, comprenem la immensitat del dolor que regna a tot el món i sentim la més gran compassió per tothom, per tot allò que té sensibilitat. Aquest és el veritable camí que més ens pot ajudar a connectar amb aquell pla superior i amagat que tots portem a dins, i en el qual resideixen la veritable saviesa i l’amor. Aquest crec que és el missatge i la gran lliçó que ens ofereix el llibre de l’Anji Carmelo.

Moisès Broggi

(*) Discurs de presentació d’aquest llibre realitzat pel Dr. Moisès Broggi, el dia 20 de juny de 2000, al centre AVES de Barcelona.