Читать книгу Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.) - Antonio Briz Gómez - Страница 8

1. ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE L'ARTICLE

Potser que la qüestió de l'origen etimològic de les formes d'article siga l'únic punt on estan d'acord els gramàtics.

Totes les llengües romàniques mostren unes formes d'article definit, el qual deriva del demostratiu ILLE o IPSE.

És difícil, però, donar una solució a la qüestió quan ILLE o IPSE es poden considerar demostratius o formes d'article¹. Sembla ésser clar que l'argument d'utilització d'aquestes formes permetrà d'expressar-ne d'altres funcions.

Alguns autors consideren que el demostratiu pren d'una manera progressiva noves funcions: l'absència indicava un sentit categòrico-virtual del substantiu al qual acompanyava, la presència, però, expressava l'actualització del substantiu: així, el substantiu es referia a éssers o entitats essencials (virtualitat) o existencials (actualització)². La major utilització comporta la pèrdua del sentit de localització espacial de l'objecte i l'article esdevé un signe que sempre acompanya un substantiu, que manifesta a) realitats presents prèviament a la consciència del parlant, b) realitats no esmentades però implícites al discurs, i c) realitats existents que són actualitzades al discurs; a diferència del substantiu sense determinació, el qual expressa tan sols el concepte (Badia 1951, Lapesa 1961). Aquest pensament implica que amb l'aparició de l'article definit hi ha hagut una transformació funcional innovadora (Benveniste 1977, II).

Tot i amb això, cal pensar si l'article no apareix sinó per una simple reducció funcional. ILLE, segons açò, no ha adquirit valors nous, no ha passat a desenvolupar altres funcions distintes a les que ja desenvolupava en llatí, sinó que només ha sofert una major o menor pèrdua de funcions. El demostratiu llatí, en posició d'adjectiu, ha perdut les funcions de localització i individualització, restant com un simple actualitzador (i, normalment, també com singularitzador), marcador d'un objecte conegut; en posició pronominal ha passat de localitzador a individuador d'objecte conegut, perdent tan sols la funció localitzadora (Coseriu 1978a). El motiu sembla ésser la inoperància funcional dels deíctics en certs llocs on el referent estigués present físicament o contextualment.

Les gramàtiques parlen també d'unes formes d'article indefinit, l'origen etimològic de les quals és el numeral llatí UNUS (Badia 1951). Tanmateix, és difícil precisar quan la forma numeral manifesta el sentit d'indeterminació que defineix l'article indefinit romànic, així com quan l'article en qüestió es diferencia del valor d'adjectiu indefinit. Un, una, mostren un valor no quantificador des dels primers escrits catalans que es coneixen. Aleshores, ja promptament aquesta forma expressa la introducció d'una cosa nova, i d'allò que es diu amb èmfasi:

(1) aquest noi és un saboc.

L'origen de les dues formes de l'article mostra que, si l'aparició de la forma definida pot ser explicada per un canvi funcional o per una reducció del demostratiu llatí, l'article indefinit és degut a una transformació funcional innovadora, car l'únic valor del numeral era la quantificació.

Gairebé tots els gramàtics afirmen que les formes lo, los, la, les,són les corresponents derivades dels demostratius llatins. Així (Badia 1951: § 136, III i IV, Moll 1952: § 276-277):

ILLU > lo (masculí singular, i neutre),

ILLA > la (femení singular),

ILLOS > los (masculí plural),

ILLAS > les (femení plural).

Alguns parlars catalans (zones de Girona, les illes Balears i zones del Sud del País Valencià) mostren una altra variant d'article definit, que hom considera més antiga: es, sa, es, ses, derivada de la forma d'identitat IPSE, amb la següent relació etimológica:

IPSU > so (masculí singular, i neutre),

IPSA > sa (femení singular),

IPSOS > sos (masculí plural),

IPSAS > ses (femení plural).

Les formes lo, los (so, sos) han quedat, en l'estat actual, com a dialectals (lo, los) o en alguna construcció (per a so, sos), i han estat substituïdes per el, les, i es, ses, respectivament.

Les raons adduïdes pels gramàtics esmentats parlen d'un procès de confusió entre les formes del masculí singular (lo), elidides davant de substantiu que comença per vocal (l'home; fóra millor parlar del fenomen de l'apóstrof que és de fonètica sintàctica i no pas d'un fenomen d'escriptura com és la forma elidida l') i les que, per fonètica sintàctica també, es reduïen quan era una preposició o una altra paraula la que acabava amb so vocàlic (tanca'l balcó), la qual cosa implicava ambigüitat de l'expressió de gènere (tanca l'home - tanca l'església - tanca'l balcó - tanca'l església); la solució fou utilitzar una forma reforçada el (els: analògic?), que va esdevenir la més utilitzada als cercles més poblats (vegeu-ne una altra interpretació a Neira 1983).

L'existència de les dues formes lo, el/ so, es es considera que fou efecte d'una romanització desenvolupada en dues etapes: la més antiga correspon a la forma so, es, estesa a les colònies més antigues (les costes de Girona i després, pels fets de la Reconquesta i repoblacions, a les illes Balears i nuclis del Sud del País Valencià); la segona etapa introdueix un nou corrent, la utilització de ILLE, que s'escampa pels nuclis més poblats (Barcino, Tarraco, Ilerda, etc.) des d'on arriba fins al Sud pels esmentats motius de la Reconquesta i repoblacions dels territoris.

(1) Vegeu R. Lapesa (1961) i la bibliografia que recull del problema esmentat.

(2) En opinió de G. Guillaume (1919: 14-27), l'article és degut a la desmaterialització del significat del nom en potència.