Читать книгу Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.) - Antonio Briz Gómez - Страница 9

2. ESTATUT GRAMATICAL DE L'ARTICLE

Tot i que, de manera general, la majoria dels gramàtics han acceptat que l'article és una "classe de paraules”, independent i primària, autònoma en el sistema, les excepcions, tanmateix, en són nombroses fins i tot dins les mateixes tendències gramaticals.

Les solucions que han estat proposades al problema que planteja l'estatut gramatical de l'article poden resumir-se en quatre:

1) és una classe independent de paraules,

2) és un morfema³,

3) és un signe fronterer (paraula-morfema),

4) no conforma una classe autònoma de paraules.

Aquesta heterogeneïtat respon als també distints criteris seguits per definir les paraules.

Des d'Aristòtil, l'article ha estat inclòs entre les anomenades "parts menors del discurs" amb un criteri purament semàntic. Aquest mateix criteri presideix les oposicions més modernes entre paraules plenes/buides, categories/accidents, categoria/útil gramatical (vid. Ullmann 1976, Tesnière 1959).

Si seguim la definició clàssica de paraula, basada en un criteri semàntic (és la definició d'Aristòtil a l'antiga Grècia, "unitat significativa mínima", o la de A. Meillet (1951) als nostres dies (vid. també Brondal 1948 i Bühler 1979), "associació d'un sentit a un so, susceptible d'una utilització gramatical donada”), l'article, encara que la Gramàtica tradicional l'integre entre les parts del discurs, no és una paraula perquè no té un significat en si mateix, ans més aviat contribueix al significat total d'una expressió. Nogensmenys, negar per això que l'article siga una paraula és negar aquest caràcter a qualsevol de les altres unitats que es consideren com a tals, atés que el seu valor funcional i significatiu deriva del context. Cap signe, totalment aïllat, no té significació: ”no imaginem” -assenyala Hjelmslev (1943: 69-70)- ”que un substantiu, per exemple, és més significatiu que una preposició, o una paraula més que un acabament derivacional o flexional”.

La definició de paraula de L. Bloomfield (1933: 212) com a "forma lliure mínima”, exclouria l'article de les classes de paraules, ja que només en situacions una mica forçades l'article podria formar un enunciat (cf. un parlant dubitatiu que diu El..., i és comprés per l'oient). Malgrat tot, l'autor el vincula als demostratius i el considera, doncs, una paraula.

Des d'un punt de vista sintàntic, tampoc no és possible de negar-li el caràcter de paraula. És indiscutible que l'article compleix un paper sintàctic en l'oració, i encara és més evident la seua funció sintàctica, semàntica i pragmàtica al text. (vid. cap. 7).

De les tres característiques que assenyala R. H. Robins (1971) per definir o reconéixer les paraules, que són:

1) impossibilitat de reordenar d'una altra manera els seus morfemes;

2) possibilitat de canviar la seua posició en l'oració;

3) posseir límits fixos i poder introduir seqüències entre elles,

l'article en compliria la primera (la casa, però *al casa) i la tercera (el director, l'anomenat director), i n'incompliria la segona (elxiquet, però *xiquet el). Segons això, l'article seria un signe a mig camí entre les paraules i els morfemes. Pseudo-paraules els anomena també Ullmann, per tal com són paraules en certs aspectes i mers instruments gramaticals en d'altres.

Segons les definicions en el nivell de l'expressió, les quals atenen particularment a un criteri suprasegmental i a la perspectiva dels parlants, l'article hi tindria l'estatut de paraula. Efectivament, el parlant reconeix en l'article un element que posseeix els seus propis senyals límits: les pauses potencials, anterior (més estable i fixa) i posterior (menys estable), reconegudes en part per les pauses d'unes altres paraules⁴. D'altra banda, el parlant diferencia entre les paraules i els morfemes.

A parer nostre, l'article és formalment una paraula, segons es dedueix d'aquest darrer criteri, tot i que funcion alment i sistemàtica posseeix més valors morfosintàctics que lèxics; és un morfema, però un morfema especial, ja que, d'una banda, el seu valor és intralingüístic i textual i, de l'altra, té com a constituents els morfemes de gènere i nombre (comp. Togeby 1949).

Juntament amb les consideracions morfemàtiques o lèxiques de l'article i les actituds conciliadores que el defineixen com a paraula-forma, n'hi ha unes altres que li neguen el caràcter de classe autònoma de paraules i l'inclouen en el paradigma formal dels pronoms demostratius o personals⁵. No obstant això, hi ha raons sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques, com veurem tot seguit, que els en separen.

Des d'un punt de vista sintàctic, els demostratius s'exclouen entre si com a adjunts del substantiu. Contràriament, els demostratius no exclouen l'article. Compareu

(2) * aquest cotxe aquest,

(3) el cotxe aquest,

La llibertat posicional del demostratiu contrasta amb la posició fixa de l'article. El demostratiu es pot anteposar o posposar al substantiu:

(4) aquell llibre,

(5) el llibre aquell,

l'article sempre precedeix el substantiu que acompanya:

(6) el llibre,

(7) *llibre el.

Hi ha raons d'ordre semàntic que fan inadequada la integració de l'article en el paradigma dels demostratius. Així, per exemple, el valor "localitzador" d'aquests no apareix en l'ús normal de l'article. És cert que tots dos concorren en l'ús anafòric i en l'anomenat "ús situacional visible" (Hawkins 1978), però l'article actua com a forma d'instrucció per a l'oient i localitza el referent en el context situacional, siga aquest visible o no:

(8) compte amb aquestgos (visible),

(9) compte amb el gos (visible o no).

Cal tenir molt en compte també que quan les entitats a què es fa esment són familiars, emprem l'article definit (no deïxi), i que la utilització del demostratiu suposa un canvi de significat (deïxi): el President, l'Església, el sol / aquest President, aquesta Església, aquest sol.

Els demostratius tampoc no poden escaure's en el primer esment d'un objecte: aquest color vermell, aquest número set, i sí l'article: el color vermell, el número set.

Els referents de sintagmes compostos d'article definit més substantiu singular comptable són "únics" per a parlant i oient (en una situació donada); els referents del demostratiu, encara que no són ambigus, són neutrals a la "unicitat"; poden ésser únics, però no necessàriament:

(10a) dóna'm el rei de copes (no un rei de copes),

(10b) dóna'm aqueix rei de copes (no aquest rei de copes),

(10c) dóna'm aquest rei de copes (no aqueix rei de copes).

Altres exemples:

(11a) dóna-li la carta (no una carta),

(11b) dóna-li aqueixa carta (no aquesta carta),

(11c) dóna-li aquesta carta (no aqueixa carta),

(12a) l'església no és a prop (no una església),

(12b) aqueixa església no és a prop (no aquesta església),

(12c) aquesta església no és a prop (no aqueixa església).

Podem dir, no obstant, que la unicitat de l'article és relativa i que demana una situació i un context, i, per descomptat un parlant i un oient donats; al cap i a la fi, però, és unicitat, davant la neutralitat dels demostratius.

De vegades, el demostratiu perd el seu valor deíctic en exemples com ara:

(13) he entrat en aquella llibreria que es troba al final del carrer,

i s'assembla més a l'ús de l'article.

(14) he entrat a la llibreria que es troba al final del carrer;

hi ha, però, una clara diferència entre en aquella llibreria de (13) i a la llibreria de (14), ja que l'ús del demostratiu implica el parlant i l'oient mentre que l'article comporta una pressuposició que només implica el parlant.

Si incloem un entre les formes d'article, encara hi ha menys possibilitats d'integrar el en el paradigma dels demostratius, perquè, si bé amb l'article definit i demostratiu es pressuposa que l'oient (pragmàticament) té un control o coneixement dels objectes referits, no s'esdevé així amb l'indefinit. Per exemple en:

(15) Joan es va comprar un cotxe,

(16) Joan es va comprar el cotxe,

(17) Joan es va comprar aquest cotxe,

(15) és ambigua i no ho són (16) i (17).

Podem dir, finalment, que l'article és una constant "qualitat" del nom, el pronom demostratiu n'és només facultatiu. Els articles influeixen sobre el nom directament en la seua essència; el demostratiu no, perquè la seua funció primària és d'assenyalar, indicar des de l'exterior sense afectar substancialment el nom (comp. Krámsky 1972: 32-33).

Considerem, en suma, que l'article forma un paradigma independent per raó de les seues característiques distintives d'ordre sintàctico-semàntic i pragmàtic, encara que dependent d'un sistema general de signes, diguem-ne, determinants o actualitzadors, en tant que en participa de les característiques bàsiques: "la determinació o actualització del substantiu”.

L'article tampoc no és un pronom personal. En primer lloc, el pronom personal presenta una declinació que no posseeix l'article. Davant substantius o equivalents, l'article és signe dependent i en el significant manca d'accent. Els contextos en què actuen són diferents: l'article funciona com a element del sintagma nominal, mentre que el pronom personal funciona com a element del sintagma verbal.

Hi ha també diferències suprasegmentals des del punt de vista sintagmàtic que desacrediten la consideració pronominal de l'article. Si comparem

(18a) es la casa,

(18b) fes-la,

veiem que a (18a) la pausa sintàctica apareix davant la (article), mentre que a (18b) la pausa es produeix darrere la (pronom).

Un pronom personal de tercera persona és commutable (o reduplicable) per les formes tòniques precedides de preposició; l'article no.

Tot això ens portaria a concloure, en tot cas, que es tracta d'un pronom personal àton especial, però tan especial que no ho és. Els qui advoquen per la integració de l'article en el paradigma del pronom personal de tercera persona cerquen, en gran manera, d'establir un paral.lelisme funcional respecte de la resta dels pronoms "determinatius”: de la mateixa manera que el demostratiu, el possessiu o el pronom indefinit exerceixen una doble funció (pronominal o adjetiva), ell i el conformarien el mateix signe, el primer amb funció pronominal i el segon amb funció adjectiva. Aquest paral.lelisme, tanmateix, es trencaria amb aquesta integració, ja que el pronom personal de tercera persona estaria constituït per unes formes tòniques (ell, ella) i per dos tipus de formes àtones (el, la, li i el, la), de característiques distintes, com ja hem vist.

L'article, herència actual del demostratiu llatí, manté, no obstant això, certs valors pronominals en determinades construccions (Art. + Adj. en construcciones anafòriques o catafòriques, Art. + de + N i Art. + Or. de relatiu), per la qual cosa en el mateix paradigma de l'article és possible de diferenciar-ne ja una forma "tònica" amb funció pronominal-substantiva (article-demostratiu) i una altra d'àtona amb valor adjectiva (article pròpiament dit)6.

Els corrents lingüístics actuals (estructuralisme i generativisme) tendeixen a estudiar l'article dins un sistema o classe més àmplia (determinants, actualitzadors, definidors, etc.) sense negar-li, per això, les seues pròpies característiques diferenciadores. E. Coseriu (1978a) considera que l'article és una forma d'expressar actualització ("és l'actualitzador per excel.lència") i, per tant, es troba inclòs dins el sistema dels actualitzadors, tot i que això no significa que no puga complir una altra funció lingüística més àmplia: la determinació. R. Lapesa (1975) estudia també l'article dins el sistema dels actualitzadors i, aplicant al castellà doctrines de Ch. Bally (1965: § 56-78) i G. Guillaume (1919), proposa el quadre del full següent⁷

Podem afirmar, doncs, que l'article, amb les seues característiques diferenciadores (en oposició i contrast, i en distribució complementària amb d'altres signes), entra a formar part d'un sistema més ampli, el sistema dels actualitzadors, determinants o determinadors.

(3) Badia (1962) inclou l'article entre les que anomena categories accidentals junt a l'adjectiu i l'adverbi: el articulo, considerado por muchos como mero accidente del nombre, determina el nombre y establece los accidentes que le corresponden en cada caso, y es, por ello, categoria variable (83.2; vegeu també § 83.3). De la mateixa manera, Sanchis Guarner (1950) considera que l'article "més que una paraula és un accident gramatical..." (§ 163). F. de B. Moll (1968), inclou l'article entre les categories gramaticals i el defineix com "un mot... que s'anteposa al substantiu i a l'adjectiu com a mer acompanyant i en certa manera com a determinant" (§ 107).

(4) La pausa potencial no és l'espai en blanc que s'observa en l'escriptura entre les paraules, tot i que en la majoria dels casos hi coincideix. Fet i fet, un analfabet reconeix igualment les paraules.

(5) La discussió sobre l'autonomia categorial de l'article no sembla plantejar-se als estudis relatius al catalá. Tot i això, Badia (1962),enestudiar-ne l'origen, ens diu que "l'article, morfològicament, no és més que un demostratiu simple relaxat; però, a més, des del punt de vista del significat, també és un demostratiu atenuat, que ha perdut la possibilitat de concretar la situació espacial de l'objecte que determina. Això ens explica que qualsevol demostratiu llatí hagi pogut originar l'article romànic" (§ 135). També Marvà (1932) parla de "pronoms que han perdut llur força pronominal" (§ 132). En relació amb el castellà, vegeu les gramàtiques de Bello (1874), Lenz (1935), Fernández Ramírez (1951), Gili Gaya (1976) i els tractaments enfrontats d'Alarcos (1973) i Lázaro (1975).

(6) L'article indeterminat no posseeix aquest doble funcionament com a tal article. Això no és, tanmateix, una objecció, ja que, mentre l'origen de l'article determinat és degut a una simple pèrdua de funcions, cosa que vol dir que continua mantenint llaços amb el demostratiu, l'indeterminat, sorgit per una transformació innovadora, trenca totalment amb aquells que van ésser els seus valors originaris o intermedis (numeral o indefinit).

(7) Vegeu-ne també els treballs de Copceag (1965, 1966), Balderrama (1976-77) i Contreras (1968).