Читать книгу Quan la pluja no sap ploure - Armando Alberola Romá - Страница 7

PRÒLEG

Quan érem menuts ens preguntàvem quin era el miracle de la pluja. Com era possible que els núvols, aquelles espesses masses que semblaven cotó-enpèl, descarregaren aigua. I encara més, quan feia molt de fred, podien llançar flocs de neu, com bocins de cotó... Recorde que quan vaig començar a viure a Alacant, ja fa d’això molts anys, quan vaig iniciar els meus estudis universitaris al Campus de Sant Vicent del Raspeig, em cridava l’atenció com la comarca es paralitzava quan queien quatre gotes i de quina manera els alacantins s’abocaven al balcó per veure el miracle de l’aigua. Han passat vint anys i ara sóc jo el primer que m’emocie quan, en aquestes comarques tan seques, plou, molt o poc, però sempre que els núvols llancen aigua em sent feliç.

Ara he tingut la sort d’entendre molt més els orígens de la meua felicitat. He pogut llegir, d’avantmà, el llibre d’Armando Alberola Quan la pluja no sap ploure. Tan bon punt em va contar el projecte, vaig entendre de seguida el perquè del títol, l’apreci que Armando té envers la música i la poesia de Raimon. La saviesa popular al costat dels textos dels nostres autors clàssics sempre ha estat el motiu d’inspiració del cantautor xativí i, és ben cert, que la cançó a la qual fa referència el títol del llibre que ara presentem, és un dels encerts més decidits de Raimon per a retratar la idiosincràsia dels valencians. Amb aquest assaig he descobert que no es tracta d’un fet nou, això de les sequeres i de les riuades, de l’època actual. Sempre he tingut les meues prevencions davant de les afirmacions rotundes del canvi climàtic tan de moda ara. És obvi que alguna cosa de grossa està passant... Aquesta és la màgia de la Història: amb una revisió del passat, podem entendre que no estem davant d’un fenomen nou. Tot al contrari, des que tenim dades contrastables hem tingut períodes en els quals, com diu la cançó, al meu país, la pluja no sap ploure.

Així, el llibre d’Alberola ens permet aproximar, aprofundir i conèixer els episodis dramàtics d’excés o de manca d’aigua al País Valencià durant l’edat moderna. D’aquesta manera, per exemple, he descobert que el meu estimat riu Serpis o riu d’Alcoi, que sempre l’he vist tan pacífic i disciplinat, el 4 d’octubre de 1779 va desfer els ponts de Gandia, segons relatava el botànic Cavanilles. D’igual manera, he conegut que un escriptor català del segle divuit que havia trobat a les classes de la Facultat, el Baró de Maldà i el seu Calaix de sastre, aporta el seu nom, l’oscil·lació Maldà, per definir les catastròfiques variacions atmosfèriques que es van produir en la seua època i que ell va tractar d’explicar en els seus textos.

Tot això, ens serveix per a entendre que aquest és un assaig escrit des del rigor científic, un producte lògic d’un historiador reconegut i prestigiat com és Armando Alberola, tot i que –i aquest és el principal mèrit– des d’una perspectiva divulgativa i, per què no, lúdica. La seua lectura és amena i àgil, de manera que es converteix, sens dubte, en un manual de consulta i de referència per qualsevol interessat en la matèria. El llibre està farcit d’exemples i d’anècdotes que ens serveixen per a entendre com eren els nostres avantpassats i com reaccionaven davant dels períodes crítics de la meteorologia. Així, he conegut com al meu descregut poble, Alcoi, s’organitzaren des del mes de maig fins a novembre del 1725 una sèrie de rogacions religioses per a demanar que ploguera i que no es fera malbé la producció de blat. Quan l’aigua va fer la seua presència, a mitjans de novembre, s’organitzà un tedèum que omplia de goig els habitants de la ciutat, tot justificant que l’aigua haguera arribat per acció divina. Uns exemples que són incorporats sense cap valoració subjectiva i que s’ofereixen al lector perquè puga extraure les seues pròpies consideracions.

L’autor és sincer. En la introducció exposa els orígens d’aquest llibre, un compendi dels seus estudis anteriors sobre la matèria, als quals ha sabut fusionar diversos inèdits. El resultat és un text compacte i ordenat, desplegat en quatre capítols que aborden des de diverses perspectives i exemples el tema objecte d’anàlisi. El que no fa l’autor és parlar sobre ell. I per això ho faig jo. Armando Alberola és un historiador que representa la nova generació de professionals que lluiten perquè les seues investigacions aprofiten i estiguen considerades a l’hora d’adoptar decisions polítiques i, com no, urbanístiques. Per això, dins de les diverses línies d’investigació que ha seguit al llarg de la seua trajectòria professional, trobem algunes referides a l’aplicació social de la Història. D’igual manera, les nostres terres, la realitat valenciana dins d’una tradició cultural marcada per la pertinença a la vella Corona Aragonesa, sempre han estat objecte de la seua anàlisi a través del temps. Alberola ha volgut en les seues investigacions fer-nos conéixer els nostres orígens i entendre una mica més les arrels que han motivat algunes de les manifestacions socioculturals actuals. Un estudiós rigorós que, al llarg de més d’un centenar de publicacions especialitzades en l’època moderna, ens ha fet entendre molt millor la nostra complexa història. Llegint els seus treballs, podem arribar a la conclusió que Alberola és dels qui creu que la Història ha de tenir una finalitat social, que ha d’estar a l’abast de tothom i que ha de saber eixir de l’acadèmia per connectar amb la societat. Conec Armando des de fa molts anys, de la mà de la seua germana i companya meua de classes i batalles laborals i festives, Patrícia, i sé el pes que en la seua família sempre ha tingut el pare, Armando. No sols va heretar el seu nom, també el gust per la cultura pròpia i per l’art en general. De fet, estic segur que la música de Raimon va entrar a casa dels Alberola per algun disc que compraria el pare, un home culte i interessat per la cultura del nostre país.

Quan la pluja no sap ploure és una magnífica oportunitat per a entendre la simbiosi que pot haver entre disciplines ben llunyanes com la història, la geografia, la música o la pintura. La voluntat d’Alberola d’incloure la referència a Raimon i la imatge del pintor Antoni Miró en la portada són un excel·lent avanç de la construcció posterior dels capítols, farcits de gravats i de mapes que exemplifiquen el recorregut històric per les comarques valencianes. Conec bé l’interés de Toni Miró, amic compartit amb Armando, pels clàssics valencians i per interrelacionar la seua obra amb la literatura i la música. Ara he descobert que l’altre amic, l’historiador, també té aquests interessos comuns. I, a més, una altra coincidència, Miró descobria la poesia de Salvador Espriu el 1963, de la mà del Raimon, quan aquest li mostrà les cançons construïdes a partir dels seus poemes. Espriu es va convertir durant molts anys en un punt de referència en el bastiment ideològic i literari del pintor. En tots dos casos, en l’obra de Miró i en el llibre que presentem d’Alberola, l’acció del cantautor xativí ha sigut un punt de referència fonamental. Potser siga ja l’hora que els valencians reconeguem la importància de Raimon en la difusió i promoció de la nostra cultura.

Ja fa molts anys també, vaig llegir una novel·la impressionant, La identitat de Milan Kundera (1997). L’escriptor d’origen txec i resident a París esdevé un mestre en la recreació de la relativitat de comportaments. I sobretot la dificultat de l’ésser humà per a descobrir la pròpia identitat, després de la pressió que la societat crea damunt dels seus protagonistes. En aquesta ocasió, Kundera desvetlla una vegada més l’interior insatisfactori de l’home urbà, en un ambient grisenc que fusiona les sensacions de la Praga natal i del París resident. Els personatges s’hi mouen per inèrcia, recorden els antics trencaments, però en l’actualitat s’hi senten estranys en si mateixos, sense força i sense alé per fer res. Només saben que s’hi senten a desgrat amb ells mateixos. És evident l’acció benefactora de la literatura i, per extensió, de les arts. Cal cridar l’atenció dels lectors, dels espectadors, davant d’una inèrcia que ens condueix a ser més presoners de nosaltres mateixos. Aquest és, si em permeteu la comparació, el valor de l’assaig d’Alberola; així espere que ho enteneu quan acabeu la seua lectura. Quan la pluja no sap ploure és un llibre per formar ciutadans crítics, que entenguen que des de la Història, des de la revisió del passat, podem extraure moltes referències, diversos models d’actuació. Tot això per a evitar catàstrofes i entendre que l’actuació resignada envers la força de la natura, no pot servir-nos de consol. Cal actuar decididament per fugir de les conseqüències. Llegir per a ser lliures o, en definitiva, per saber qui som i d’on venim. Això sí, com deia la cançó del Raimon, sempre podem esperar que l’oratge vaja a l’escola i aprenga a portar-se una mica millor en les nostres comarques...

Carles Cortés

Alcoi, 2009