Читать книгу Quan la pluja no sap ploure - Armando Alberola Romá - Страница 8

INTRODUCCIÓ

La sequera sempre ha estat la principal preocupació dels camperols del llevant peninsular ibèric. No obstant això, els llargs períodes d’aridesa s’han vist interromputs, de manera sistemàtica i brusca, amb una cadència gairebé anual, per precipitacions d’alta intensitat horària en els mesos de tardor i de primavera. Aquests episodis meteorològics extrems, dels quals els arxius conserven una memòria detallada, han provocat, al llarg de la història, importants avingudes i inundacions amb el corol·lari consegüent de víctimes i danys en infraestructures i béns de diferent índole. Les pàgines que segueixen analitzen la greu contrarietat que va suposar aquesta alternança entre escassesa i abundància hídrica durant el segle xviii al País Valencià. A aquesta qüestió he dedi-cat els meus afanys investigadors des de temps enrere. Fa més de tres lustres, va aparèixer la meua primera contribució, una mena de temptativa de proposta de treball sobre els efectes que els desastres naturals i les plagues agrícoles causaven a la societat i a l’economia valencianes. Des de llavors he continuat insistint, sobretot per dues raons. La primera perquè crec que el tema s’ho val no solament historiogràficament, si tenim en compte la preocupació que en l’actualitat desperta el canvi climàtic. La segona perquè, com a historiador, assumisc plenament la funció social i de compromís que ens correspon a l’hora d’intentar traslladar als poders públics informació, arguments, propostes i, per què no, respostes davant els reptes de tot tipus que ens esperen.

Aquestes conviccions han motivat que rellegira tot el que havia publicat fins ara, en ocasions de manera una miqueta dispersa, impel·lit per les circumstàncies de la vida acadèmica. Aquesta relectura ha comportat una reordenació i contextualització del corpus, una reflexió en sentit ampli que ha donat com a resultat una reescriptura actualitzada cercant, sobre tot, una coherència discursiva que proporcionara unes pàgines grates i profitoses a les persones interessades en la qüestió. Perquè ni la Història ha de ser reducte científic exclusiu d’un conjunt selecte d’iniciats, ni la seua lectura ha de convertir-se, necessàriament, en una mena de turment capaç de desanimar el més esforçat dels seus conreadors. No obstant això, vull advertir abans de continuar endavant que aquest llibre és, sobretot, un llibre d’Història i que, per això, he procurat que reunira tots els requisits que exigeix aquesta disciplina pel que fa a la metodologia, el tractament de fonts i l’aparat crític. Tanmateix, també ha estat una aspiració personal –no sé si assolida– que l’enfocament, l’estil i el llenguatge resultaren clars i amens, amb la finalitat que el seu contingut es poguera convertir en un instrument útil per a prendre consciència del problema que aborda. Amb els temps que corren, no podem permetre’ns el luxe d’ignorar les lliçons que ens brinda el passat. Paga la pena conèixer, i assumir, com els nostres avantpassats van desafiar –i, en ocasions, van superar– els impediments que el clima i el medi van interposar en la seua vida quotidiana. D’aquesta manera, potser puguem entendre millor el present; un present en què segueixen, vius i a flor de pell, els mateixos episodis catastròfics que la història ja s’encarrega de recordar-nos. A l’ésser humà li costa aprendre, malgrat els colps i encara que «a colps es fa la vida…». Però, amb el present que alguns s’obstinen a construir-nos rebutjant els ensenyaments de la Història, resulta molt difícil preparar el futur; un futur que se’ns presenta tan incert com enigmàtic.

Deia que, amb aquest llibre, pretenc exposar les meues reflexions sobre la vigència d’una realitat secular i intrínsecament lligada a les gents d’aquesta terra. La tasca no és fàcil. La majoria de les vegades és complicat traslladar al paper i, per extensió, a una opinió pública heterogènia i plural, la complexitat que conté un problema: les seues causes, les seues conseqüències, les solucions que es van idear per a superar-lo al llarg dels segles, per quin motiu tenim avui la sensació que s’ha avançat poc, o més aviat gens… A més a més, la dificultat augmenta si volem fer-ho d’una manera senzilla, clara i directa. L’historiador sempre dubta si el seu treball és, a més de llegit –premissa fonamental–, entès i tingut en compte perquè, en última instància, els poders públics puguen utilitzar-lo i, d’aquesta manera, contribuïsca al benefici de la societat. Ja ho he dit: no és senzill desentranyar els arcans del passat ni transmetre la seua utilitat, encara que constituïsca una tasca apassionant per a qui té la sort de poder-s’hi dedicar. Sabem que en l’actualitat està de moda parlar sobre el comportament del clima. Investigar aquest tema en segles passats i analitzar-ne la influència sobre les societats del moment, amb totes les variables que obliga a manejar, constitueix un repte tan suggestiu com complex de resoldre.

Ara bé, com podem transmetre amb claredat i eficàcia les claus de qualsevol assumpte de manera que siguen immediatament compreses en qualsevol fòrum? En el cas que ens ocupa, la sequera i la inundació o, si es vol, la manca i l’excés d’aigua en les terres del País Valencià, troben una magnífica definició, que tots podem entendre perfectament, en la cançó titulada Al meu país la pluja que, allà per 1983, va escriure Raimon. La cançó, plena de lirisme i sentiment, impactant com tantes altres del cantautor de Xàtiva per la manera que retrata l’escola que va patir en la seua infància, aconsegueix descriure en les primeres estrofes, de manera molt bella i no menys precisa, el formidable inconvenient que, per a les terres valencianes, ha constituït, des de sempre, el fet que la pluja «no sàpiga ploure». El mes d’octubre de l’any anterior, havia tingut lloc la terrible pantanà que es va dur per davant la presa de Tous i que va submergir nombroses poblacions de la comarca de la Ribera del Xúquer, algunes de les quals van haver de canviar-ne la localització per si el desastre es repetia. Raimon es trobava en aquells dies a Xàtiva i a punt va estar de ser testimoni directe de la imponent descàrrega d’aigua que, en poques hores, va alimentar la terrible crescuda¹.

Probablement és a partir d’aquella data fatídica quan l’opinió pública va descobrir el fenomen que els científics denominen gota freda, terme que es va popularitzar immediatament. Fins a tal punt van prendre consciència les gents del carrer de l’entitat del problema, que podria dir-se que van marcar en els calendaris particulars les tardors de cada any per a estar previngudes. Des d’aleshores albirem gotes fredes per tots els llocs cada vegada que el cel comença a enfosquir-se, quan tot just s’acaba l’estiu. Potser, cal atribuir a les dramàtiques jornades viscudes en aquesta tardor de 1982 el renovat interès per un esdeveniment meteorològic que, històricament, conserva episodis memorables al País Valencià. Els corresponents al segle XVIII són tractats amb detall en aquest llibre, però en la memòria col·lectiva haurien de romandre ben fresques les conseqüències, entre d’altres, de les grans riuades i inundacions del Xúquer de primers de novembre de 1864; la famosa i tràgica «de Santa Teresa», patida a Oriola pel desbordament del riu Segura el 15 d’octubre de 1879 o la, no menys dramàtica, del Túria al seu pas per València, per aquestes mateixes dates, però l’any 1957.

Quan Raimon, mesos després de la pantanà, va crear la cançó que dóna títol a aquest llibre, potser perseguira agitar i despertar del somni de la història, el record d’aquesta amenaça que ha aguaitat les terres valencianes des de temps immemorial. Qui sap si la intenció era redescobrir i actualitzar un retall del pas sat comú perquè tots el coneguérem millor. No és estrany en l’autor: ja s’havia embarcat en empreses de gran transcendència. Recordeu com va aconseguir que l’obra dels grans poetes en llengua catalana, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, superara les estretes fronteres per on discorria i entrara, per la porta gran, en els dominis de la cultura popular per a escampar-se entre les gents del carrer que van descobrir, amb agraïda sorpresa, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan de Timoneda o Salvador Espriu, entre d’altres.

Raimon és concís i directe quan descriu el comportament de la pluja en aquest país: afirma rotund que la pluja no sap ploure en aquestes terres i, incapaç de trobar termes mitjans, o plou poc o plou massa. La qüestió és, que ho faça com ho faça, els resultats són sempre tràgics: si plou poc és la sequera, però si plou massa és un desastre. La solució passa, com suggereix, per dur la pluja a escola i ensenyar-la a ploure? O haurem de ser nosaltres els qui deurem d’aprendre la lliçó per a poder prevenir i desafiar, amb garanties, l’amenaça? Entendrà el lector que, després de molts anys de rastreig en els arxius i amb alguns centenars de pàgines escrites damunt de l’esquena, m’enamorara de la cita raimoniana, model de precisió i de capacitat de síntesi, i decidira conferir-li el caràcter que mereix.

Aquesta preocupació per l’aigua no sembla circumstancial en l’obra de Raimon. Per poc que es recorren amb una mica d’atenció els seus textos, emergeix el sentiment –no exempt de preocupació– de qui ve de terra endins del país i coneix les misèries que una climatologia inclement pot oferir als treballadors agrícoles. Raimon, es deixa dur en més d’una ocasió pels camins de l‘aigua: un aigua que es queixa als matins, a ciutat, als milions d’aixetes de les cases mentre la son, rebotant entre parets, s’esmicola². Un aigua tan necessària que, com en aquella cançó que un dia va regalar a Quico Pi de la Serra (i amb ell, a tots) amagat darrere d’un pseudònim, per poca que caiga, sempre és benvinguda en aquest país. El poeta de Xàtiva transmet a la perfecció en Bon temps per a fer cançons³ el conformisme fatalista del camperol que, sabedor de la crueltat d’una sequera persistent, proclama esperançat, arribat el cas i encara que semble un embarbussament, que plou poc, però pel poc que plou, plou prou. Una picada d’ullet més, altre apunt ple d’agudesa per a ressaltar aquesta pugna secular mantinguda pels mediterranis contra el clima i el medi, gent acostumada al comportament brutal de l’oratge quan li dóna per descarregar el pes de la nuvo lada on no fa falta. I de nou, Raimon, ens deixa una sentència inapel·lable quan qualifica aquesta pluja com a esplèndida bellesa de l’inútil –potser tempestuosa i excessiva– que, de terra estant, contempla vessar-se sobre el mar; o queda corprès per aquella altra pluja que, després de garbellar el més fosc dels núvols i amb el seu ritme sempre imprevisible, s’emporta carrerons avall de l’ànima l’última llum d’estiu que tardoreja⁴. La pluja, bella metàfora que, en aquest cas, permet a l’autor anar més enllà del que a primera vista pogués semblar⁵.

El llibre s’organitza en quatre capítols en els quals he intentat sintetitzar, d’una manera ordenada, tot –o quasi– el que a hores d’ara porte escrit. També he aprofitat algun text fins ara inèdit, i molt de material d’arxiu –encara en fase de garbeig– sobre la realitat climàtica del País Valencià durant l’edat moderna i els seus «efectes col·laterals» sobre la societat, l’economia, la sanitat, la religiositat popular o l’ordenació del territori.

El primer capítol recull els condicionaments físics i naturals del país, procurant esquivar els oripells amb què alguns van pretendre embolicar aquest «llevant feliç» que maquinaren per a ofrenar noves glòries a Espanya. Des d’aquesta perspectiva, cal situar els epígrafs dedicats als contrastos que ofereixen aquestes terres nostres, a la complexitat de la hidrografia, a les mancances hídriques –ben conegudes i patides des de sempre– i a les múltiples iniciatives camperoles, i també institucionals, que buscaven la manera d’obtenir i arreplegar aigua amb què garantir el reg de les terres, fins i tot en les pitjors condicions. En aquest sentit, era obligada la referència al magnífic complex hidràulic que van configurar en l’horta d’Alacant el modèlic pantà de Tibi i els assuts alçats sobre el curs del riu Montnegre. Tot això presidit per l’obsessiva obstinació perquè no es malbaratara ni una gota d’aigua amb la finalitat d’evitar l’espectacle de l’esplèndida bellesa de l’inútil que té lloc quan, després de descarregar furiosa una tempesta, les seues aigües marxen, imponents i incontrolables, cap al mar, on es perden. Un repàs succint al comportament del clima durant la centúria il·lustrada ens semblava imprescindible en aquest capítol concebut com un preàmbul en què encaixar, a continuació, totes les facetes del problema. En el segle XVIII es vivien les acaballes de la denominada Petita Edat del Gel i començava a fer-se notar certa recuperació tèrmica, encara que es continuava mantenint una àmplia variabilitat climàtica que, en la vessant mediterrània peninsular, va derivar en una seriosa anomalia de conseqüències catastròfiques com s’analitza, en profunditat, en l’últim capítol.

El segon se centra en la mancança i l’excés d’aigua, que ens introdueixen de ple en el cor temàtic d’aquest llibre. La sequera és analitzada des de diferents òptiques. Com a problema inherent al medi –si plou poc és la sequera, diu Raimon– que s’ha intentant resoldre al llarg de la història de moltes maneres diferents, entre les quals destaquen, perquè van tenir –i encara tenen– el seu protagonisme, alguns recursos de la religiositat popular i, fins i tot, altres adscrivibles a la màgia, el conjur o l’exorcisme. També s’aborda per la decisiva repercussió que, sobre les collites, va exercir la manca d’aigua en els períodes claus del cicle agrícola; repercussió que en els nostres dies encara es manté. Per aquest motiu, sequera i crisis agràries marxen històricament de la mà, sense descartar que, en els pitjors moments, se’ls pogueren sumar, a més, les crisis epidèmiques i demogràfiques. El comportament de les sequeres al País Valencià s’estudia amb detall, juntament amb el de les avingudes i inundacions, al llarg dels dos primers terços de la centúria il·lustrada. En aquest país de contrastos, constitueix una certesa inapel·lable que si plou massa és la catàstrofe tal com testifiquen nombrosos informes i memorials, el contingut dels quals, la majoria de les vegades i salvant les distàncies, s’assembla bastant al de les actuals sol·licituds de declaració de zona catastròfica.

En el capítol tercer, es brinda un exemple paradigmàtic de les conseqüències que les tempestes tardorenques, històricament tan desmesurades en intensitat i durada, podien oferir. Ens centrem en la ciutat de València i en un any concret del segle. Aquesta ciutat difícil, indiferent…, de carrers estrets i es-pais poc metafísics; aquesta ciutat dels ponts dels rius i de les pedres velles⁶, perennement sotmesa als embats del Túria, és l’escollida com a protagonista pacient d’un d’aquests episodis en què, a la pluja, se li ocorre ploure massa i en poc temps, tal com va succeir durant els mesos d’octubre i novembre de 1776. Podria haver triat Oriola o, fora de l’àmbit valencià, Tortosa o Girona –temps haurà per a això–, però València reunia tal cúmul d’informació documental i problemàtiques tan diverses que em semblava la més idònia. En aquest capítol, se sent la preocupació i la por d’autoritats i veïns segons la pluja va descarregant i fa créixer el nivell del vell Guadalaviar que discorre baix els ponts i entre els dics protectors construïts per la Junta de Murs i Valls des de segles enrere. Es comprova el caràcter altiu i displicent dels assentistes de la Corona, que transportaven grans quantitats de troncs utilitzant el curs del riu i que, arribats a València, ignoraven, de manera sistemàtica i agosarada, les normes reguladores d’aquesta activitat, mostrant, sense vergonya, el seu menyspreu per les tràgiques conseqüències que pogueren causar les fustes si obstruïen els arcs dels ponts en un moment de crescuda del cabal del Túria. En la tardor de 1776, va tenir lloc un cúmul de circumstàncies negatives que, unides a la irresponsabilitat dels assentistes de la fusta, van donar com resultat la inundació de diversos barris de la ciutat, la destrossa d’assuts, sèquies i hortes, importants pèrdues materials i humanes i, com a record impactant, l’enfonsament parcial del pont del Mar. La riuada va deixar una profunda petjada en la ciutat i en les seues rodalies. Les terribles conseqüències van fer que els responsables polítics, temorosos que pogués repetir-se una situació anàloga, la van tenir des de llavors molt present a l’hora d’arbitrar mesures per a afrontar amb garanties una nova inundació arribat el cas, tal com va succeir durant la tardor de 1783.

L’últim capítol és el que aporta més novetats ja que recull, en part, alguns treballs encara inèdits. Cronològicament s’estén des de la segona part del regnat de Carles III, caracteritzat pel ferri control dels ressorts de l’Estat per part del comte de Floridablanca, fins a les vespres de la guerra del Francès. Un període enormement complex pel que fa al clima, l’economia i la política, com és ben conegut. Van ser moments en què el gran impuls reformista en matèria agrària va quedar, paradoxalment, gairebé en un no-res. És cert que la situació general del país va tendir a enfosquir-se a partir dels motins de subsistència dels anys seixanta i com a conseqüència dels constants conflictes bèl·lics en què es va veure involucrada Espanya amb França i Anglaterra en l’últim terç del segle; però no ho és menys que els entrebancs –com els qualificava el pare Feijoo– derivats d’una meteorologia inclement i una natura desfermada van contribuir a empitjorar encara més una realitat per a la qual, malgrat el reformisme militant d’alguns ministres, es presagiava el pitjor. L’oratge que es va patir al País Valencià, i per extensió a tota la vessant mediterrània peninsular, va estar presidit en aquests anys per l’anomalia atmosfèrica coneguda com a oscil·lació Maldà, caracteritzada per la coincidència de fenòmens meteorològics extrems. Vol això dir que la sequera inclement va conviure amb tremendes tempestes i temporals exagerats, amb riuades i inundacions, però també amb reiterades pedregades, gelades fora de temporada, hiverns llargs i freds i estius curts i humits. Molts contemporanis van ser conscients d’aquest anòmal comportament del clima, mentre que els camperols, i també la societat en el seu conjunt, suportaven any rere any la pèrdua de les collites, l’escassesa, l’alça insuportable dels preus dels productes de primera necessitat i el deteriorament progressiu de la qualitat de vida. Deteriorament que, per descomptat, afectava també la salut, perquè els ruixats, reiterats i forts, van incrementar els espais humits i van propiciar les escomeses, cada vegada més constants, de les febres tercianes que, de ser endèmiques al País Valencià, van passar a assolir el rang d’epidèmies i, fins i tot, desbordaren les fronteres naturals per estendre’s a bona part del territori peninsular. Mal temps; però també temps dolents: crisi de subsistències, fam, malaltia, avalots populars, incertesa política i guerra són les variables que, actuant en el trànsit del segle XVIII al XIX, deixarien sentir la seua empremta en les terres valencianes i, per extensió, en les de l’Espanya de l’època. Es dibuixava un panorama ombrívol que els anys de lluita contra el francès acabarien per enfosquir totalment.

Al llarg del procés d’elaboració d’aquest llibre, han estat moltes les persones que m’han ajudat; algunes, probablement, sense adonar-se’n. No vull, però, deixar de reconèixer el paper que han jugat a l’hora de la redacció d’aquest volum. En els funcionaris dels arxius Històric Nacional (Madrid) i General de Simancas (Valladolid) vaig trobar sempre la millor disposició per a atendre les meues demandes, aclarir els meus dubtes i facilitar amb rapidesa la reproducció de la documentació que considerava imprescindible. El Ministeri d’Educació, ara de Ciència i Innovació, em va concedir dues ajudes (BHA 2002-01551 i HUM 2006-08769) que han permès desenvolupar un ambiciós programa d’investigació del qual aquest llibre és, ara com ara, l’últim dels seus resultats.

Als meus companys de l’àrea d’Història Moderna de la Universitat d’Alacant i als del Grup d’Investigació en Història i Clima, els dec l’alè constant en cadascuna de les iniciatives que emprenc. A Marta Díez, responsable de l’hemeroteca departamental, li agraïsc l’eficàcia amb que maneja la base de dades que ha anat component, sense estalviar esforços ni somriures, des de fa ja molt temps amb els resultats de les nostres perquisicions arxivístiques i, amb la qual, sempre satisfà les meues reiterades urgències amb inusitada promptitud i encert. Mar García Arenas, tenaç digitalitzadora de la documentació microfilmada que vinc recopilant des de fa anys, pretén ignorar –amb la seua proverbial discreció– quant m’ha aplanat el camí a l’hora de consultar les pàgines del Memorial Literario, però jo vull que ho sàpiga. Amb Pablo Giménez Font m’uneixen llaços molt estrets i una enorme complicitat investigadora i espere que puguem compartir, aviat, projectes i realitats. En aquest llibre, aporta cartografia, imatges i, sobretot, conversa i reflexió serena; elements tots que, sens dubte, han contribuït a millorar-lo. Als companys del Servei de Promoció del Valenciá de la Universitat’d Alacant, amb el seu director Josep Forcadell al capdavant, els agraïsc l’interès, la professionalitat i l’excel·lent tarannà que sempre manifesten davant les meues sol·licituds. El meu reconeixement, no obstant això, l’he de personalitzar en Màrius Gomis qui, durant un estiu especialment tòrrid i una tardor desbaratada –com, per altra banda, es habitual–, ha invertit moltes hores perquè el llibre fóra una realitat. I una vegada més, Patrícia Alberola, sempre ben disposta a col·laborar sense mirar el rellotge, ha estat eixa persona imprescindible que tothom coneix i que sap donar savis consells, llegir tot el que faça falta i posar una mica d’ordre en els meus embolics lingüístics. I amb el somriure sempre ben present.

Però, deliberadament, he volgut posposar fins als últims paràgrafs d’aquesta introducció el meu reconeixement envers algunes persones pel que han significat i signifiquen per a mi. Raimon és, permeteu-me la llicència afectuosa, un dels principals culpables que ha fet que em decidira a escriure aquest llibre ja que, tan aviat el vaig fer partícip del projecte, va interpretar a la perfecció el meu plantejament i em va cedir, amb generositat, els seus versos per a titular i contextualitzar adequadament el contingut d’aquesta contribució a la història del nostre país. Li agraïsc, molt sincerament, l’honor que amb això m’ha fet.

Amb Antoni Miró, amic, company amb el qual vaig compartir anys enrere aventures culturals, pintor reconegut i compromès, també estic en deute. Quan li vaig parlar d’aquest estudi i del que volia que significara, immediatament em va brindar la seua sempre desinteressada ajuda. El motiu que il·lustra la coberta enriqueix en gran manera la concepció formal del llibre, i constitueix el pòrtic amb què sempre somia qualsevol autor per a la seua obra.

Sense editor, però, resulta impossible fer realitat aquest tipus d’aventures. Antoni Furió, director de Publicacions de la Universitat de València (PUV), no solament va acollir amb entusiasme la idea, sinó que també em va animar a fer-la realitat immediatament i va apostar decididament per l’edició del llibre. L’ha inclòs en una de les col·leccions que conformen, a dia d’avui, una de les editorials institucionals més importants de l’Estat. La meua gratitud per la confiança dipositada en mi.

He deixat per al final, encara que ocupa el primer lloc en tot, a Charo, la meua dona. Testimoni d’excepció del naixement d’aquest llibre –va ser la primera a conèixer les meues intencions i la primera a donar-me suport sense reserves– s’ha erigit en peça fonamental i imprescindible en la seua evolució. Li dec infinitat de lectures i relectures enormement crítiques de tots els capítols que m’han portat a la reflexió constant i a la reelaboració d’algunes parts a partir del seu criteri, sempre respectuós i ajustat, però exigent. Gràcies a ella, el resultat final és molt millor que l’inicial. Per això, em resulta molt difícil trobar paraules que puguen explicar tot el que significa per a mi, totes les coses que li dec. En aquesta ocasió, com en tantes altres. Com sempre. Per això, i per tot, el llibre va dedicat a ella. Per descomptat que els desencerts que puguen trobar-se en les pàgines que segueixen són de la meua exclusiva responsabilitat.

Confrides (La Marina Baixa, Alacant)

Tardor de 2009

1. Batista, A.: Raimon. La construcció d’un cant. RBA, La Magrana, Barcelona, 2005,

2. Raimon: «Als matins a ciutat», en Quan l’aigua es queixa, 1979.

3. Xiquet, Ramon (RAIMON): «Bon temps per a fer cançons», en Pi de la Serra, F.: Triat i garbellat, 1971.

4. Raimon: «L’última llum d’estiu», en Quan l’aigua es queixa, 1979.

5. Ibidem: «Una alta flama m’ha tingut despert/a totes les preguntes del teu viure/t’estime ara més que t’he estimat/Jo sóc qui sóc amb tu. Pluja que cau».

6. Raimon: «Amic, Andreu», en Quan l’aigua es queixa, 1979.