Читать книгу Blau - Assum Guardiola Pujol - Страница 11

La carta de l’Abril em va desconcertar. Ara veig, amb la perspectiva que donen els anys passats, que mentre llegia la carta allà dins el cotxe, amb la Clara, encara no havia entès que no veuria l’Abril mai més.

La Clara conduïa. Jo no apartava la vista del sobre blanc que havia deixat damunt les cuixes. L’eixugaparabrises dibuixava un arc perfecte. La pluja persistia com un lament i a l’asfalt s’hi reflectien els llums dels cotxes i dels semàfors. Se sentia l’estrèpit dels clàxons i el soroll d’una sirena d’ambulància. La gent caminava de pressa. Cúpules de paraigües negres, de ratlles, grocs i verds. Pensava què els diria a la llibreria. Pensava què li diria a la Ruth. Primer era la Ruth. Sabia, per com m’havia contestat al telèfon, que ella, també, ja havia rebut la carta. Tenia la veu ofegada i una punta de plor a la gola. Ens hem de veure, m’havia dit.

Vaig agafar el drap de la guantera i el vaig passar pel tros de vidre del conductor. La Clara em va dir gràcies. Dos clotets se li enfondien a les galtes. Me la mirava i, després d’encara no cinc mesos, no em creia que allò m’estigués passant a mi. Estimar d’aquella manera. No t’enamoris, m’havia dit l’Abril a Eivissa. Torna’m a llegir la carta, em va demanar. I mentre la llegia, la Clara bufava. Joder, la tia... No és allò... voldries... o, en tot cas, si vols, fes-te càrrec dels meus poemes. Et diu: et demano, bla, bla, bla... Sí, l’Abril és així. Era. L’Abril et demana coses i tu, simplement, les fas. Et demanava. L’Abril s’havia mort, em repetia. I em sorprenia aquella falta de reacció. A l’enterrament m’havia sentit com una actriu esperant entre cametes. No havia sentit res. Cap mena d’emoció. Com si allò no anés amb mi.

Li vaig demanar a la Clara que em deixés al centre. Que primer passaria per la llibreria i demanaria la tarda lliure. Que així podria parlar amb la Ruth tranquil·lament. I què has de fer, tu, ara? Em va preguntar la Clara. Llegir els seus poemes? Vaig sentir com el cor, tímidament, se m’accelerava. Llegiria l’Abril, és clar que sí. L’Abril et demanava coses. Em demanava coses. I jo, simplement, les feia. És clar que llegiria els seus poemes. Com pots renunciar al desig d’una persona que estimes i se’t mor?

Un proverbi xinès diu que l’ombra es mou segons els desitjos del sol. I jo aleshores no veia que l’amor arrossega la mort.